Prostadt, o ciutat de la pròstata

Pavelló per prendre les aigües.

Ara som a Baden Baden, ciutat balneària coneguda des de fa segles, però que durant el segle XIX —temps en els que la platja no era tan popular i Marbella i Eivissa estaven per descobrir— va esdevenir el lloc d’estiueig preferit de les celebritats, dels artistes i de la reialesa. En els seus jardins s’hi podia trobar la reina Victòria, el kàiser Guillem o l’emperador Napoleó III, els músics Berlioz o Brahms, o els escriptors Tolstoi i Turgueniev. Dovstoievski escrigué “El jugador” aquí i perdé fins la camisa al casino. Literalment.

Per descomptat, visitar ara un indret tan carregat de llegenda literària produeix una certa decepció. Els edificis decimonònics tenen un encant tronat incapaç de recuperar la glòria passada, potser perquè els rics actuals busquen altres coses i en ple mes d’agost només s’hi troben turistes de pa sucat amb oli (com nosaltres) o jubilats que hi deuen viure tot l’any pels beneficis de les aigües i del microclima. Miris on miris només hi veus farmàcies, clíniques, residències per a la tercera edat i botigues d’ortopèdia. Una mica descoratjador, la veritat.
 

Antiga estació.

L’actual estació del tren queda lluny del centre, perquè l’antiga estació ha esdevingut una de les sales de concerts més grans d’Alemanya. La llarga galeria on es prenien les aigües ara mostra un interior bastant esbalandrat. La font d’aigües sulfuroses queda perduda entre els prospectes de l’oficina de turisme i, si no dus un recipient, has de pagar 50 cèntims perquè et lloguin un got. Les jubilades s’esmunyen al bar i, quan el cambrer no mira, pispen els gots de plàstic.

 

Casino.

El casino que, diuen, és el més bonic del món, no impressiona ni per dins ni per fora i la seva apoteosi de daurats sembla que prefiguri l’estètica de Marina D’Or. Al seu davant hi ha algunes botigues en forma de pavelló on venen quincalla caríssima i de gust més que dubtós que només compren els russos. Sí, hi ha molts russos, de fet el rus és la segona llengua de la ciutat. Serà per Dovstoievski (de qui hi ha un parell d’estàtues)? O és que la ciutat ha esdevingut una meca del “shopping” pels nous rics de l’ex Unió Soviètica?

Fiodor després d'haver empenyorat les sabates.

Més agradable, però igualment artificiós, és recórrer la molt llarga Lichtaller Allee entre prats, roserars i palauets d’estil Hausmann. El riu, amb la llera pavimentada amb llambordes, presenta una profunditat d’un pam i un seguit de ponts inútils, tots ells molt bufons.
 

L’endemà tornarem a la pragmàtica Stuttgart, un necessari bany de realitat per acabar les vacances.