Traduint “Bleak house” al català (2 de 2)

Mr. Grindley segons Mervyn Peake

Si comparem les versions en català del sensacionals primers paràgrafs de Dickens a “Bleak House”, un dels millors principis de novel·la de tots els temps, Pàmies i Pegagrega discrepen des del mateix títol. El capítol original s’anomena “In Chancery”. Per què Pàmies elimina la preposició i, enlloc de “A la Cancelleria”, com fa Pegagrega correctament, escriu simplement “La Cancelleria”? Aquest tipus de decisions arbitràries em deixen perplex i amb franquesa no hi trobo explicació raonable. Direu que és un detall menor, però encara així, qui som nosaltres per esmenar d’arrel el text de Dickens?

[I ja posats, per què el quart capítol, que du un títol estupend (“Telescopic Philanthropy”), el senyor Pàmies el bateja com “Filantropia de llarg abast”? No s’adona que, apart de canviar-li el sentit, li treu tota la gràcia? En què coi haurà estat pensant? Deixem-ho, que començo a sulfurar-me…]

L’inici d’aquest esmentat primer capítol evita els verbs tant com pot i acumula les frases, amb percussió lenta i segura, amb la sola intenció de dibuixar una atmosfera opressiva i aclaparar el lector a través de la prosòdia. A l’original podeu llegir: “Dogs, undistinguishable in mire. Horses, scarcely better; splashed to their very blinkers”. Em pregunto perquè llavors Pàmies introdueix verbs que suavitzen l’expressió, quan Dickens no en va posar cap en aquestes dues frases: “Els gossos no es distingeixen del fanguissar; els cavalls, amb prou feines, perquè van esquitxats fins a les antiparres”. Mentrestant, Pegagrega diu: “Els gossos, indestriables del llot. Els cavalls, esquitxats fins a les mateixes ulleres, gairebé també”. Per tant, el segon és més fidel a la sintaxi. En canvi prefereixo l’”amb prou feines” de Pàmies que el poc elegant “gairebé també” de Pegagrega.

I encara una altra qüestió entorn de la paraula “blinkers”, que són aquelles peces generalment de cuir que es col·loquen al costat dels ulls dels cavalls per impedir-hi la visió lateral. En català crec que es poden dir “ulleres” o “aclucalls”. “Antiparres”, que és el mot escollit per Pàmies, no l’he sabut trobar al DIEC2. Sí que hi apareix a l’Alcover-Moll, com a accepció dialectal d’ulleres de batre. Donat que l’escena s’esdevé en un entorn urbà, sembla com a mínim tortuós emprar un mot dialectal lligat a la ruralia, quan “ulleres” hauria servit a la perfecció.

Dickens: “Michaelmas term lately over, and the Lord Chancellor sitting in Lincoln’s Inn Hall”.

Pegagrega: “Proppassat el període hàbil de St. Miquel, el Lord Canceller presideix a Lincoln’s Inn Hall”.

Pàmies: “El període de sessions de tardor està a punt d’acabar-se, i l’il·lustríssim canceller celebra audiència al Lincoln’s Inn Hall”.

De seguida es percep que, mentre Pegagrega busca l'exactitud, Pàmies mira d’evitar referències massa locals (St. Miquel, Lord), hi afegeix un “il·lustríssim” gratuït i, en general vesteix la frase per fer-la més planera; però aquí el que m’importa és el “període” aquest del que es parla. Per Pegagrega ja s’ha acabat (“proppassat”), en canvi per Pàmies “està a punt d’acabar-se”. Dickens escrigué “lately over”, és a dir, “acabat fa poc”, per tant la raó és del costat d’en Pegagrega. El més curiós és que Pàmies, en una nota al peu, aclareix: “Les audiències de la Cancelleria se celebraven al Westminster Hall durant els quatre períodes de sessions de l’any, i al Lincoln’s Inn Hall fora d’aquests períodes”. Una informació que contradiu el que acaba d’escriure.

Per cert, Pàmies fa un ús molt moderat de les notes a peu de pàgina; m’imagino que no són plat de gust de la majoria de lectors. Jo, que tinc flaca per aquest discurs paral·lel que habita els soterranis de les planes, agraeixo la generositat de les notes de Pegagrega que m’informen que un megalosaure de quaranta peus de llarg faria més o menys uns dotze metres.

En alguns casos, crec que ni l’un ni l’altre l’encerta. Dickens escriu de la boira sobre el riu, “it rolls defiled”. “Defiled” vol dir que està mancada de puresa, que és corrupta. Ni “esfilagarsada” (Pegagrega), ni “espessa” (Pàmies) recullen el sentit original. Encara així, deixeu-me confessar que, en el petit àmbit que he pogut comparar, la traducció de Pegagrega em sembla superior a la de Pàmies.

Fixem-nos, per exemple, en el famós megalosaure que Dickens descriu “waddling”. “To waddle” és un verb que vol dir caminar com ho fan els ànecs i en català no crec que existeixi el seu equivalent exacte a menys que s'utilitzi una perífrasi. Es tracta doncs d’un d’aquells reptes on es posen a prova els traductors. Pegagrega trobo que ho soluciona molt bé amb un “balandrejant”, que dóna una idea molt gràfica del moviment de la bestiota. En canvi Pàmies empra “trescant” que, amb la seva connotació d’apressament traeix el sentit inicial.

Pàmies parla de “paraigües oberts” on només es mencionaven “umbrellas” (ni obertes ni tancades); evita el poc comú mot “aits” (illes o illots d’un riu) i el substitueix per unes estranyes “mitjanes”; o a la traducció de l’expressió “in a general infection of ill temper” li fa perdre la seva metàfora mèdica (“dominats per un mal humor comú”), mentre que Pegagrega la respecta (“contagiats d’una epidèmia de mal humor”).

En resum, “El Casalot” de Xavier Pàmies és el que hi ha, no en tenim d’altre i està bé, però podria haver estat millor. Una traducció digna en un català impecable (Joan Solà dixit) que oferirà a qui s’endinsi en les seves pàgines una experiència molt satisfactòria d’una de les millors novel·les de Dickens i, en conseqüència, una de les millors novel·les de tots els temps.

“Casa inhòspita” de Manel Pegagrega queda com una obra inacabada, testimoni i exemple d’empreses iniciades des de l’admiració i l’afecte, que són els millors motors del món. Ignoro si en algun calaix s’amaga la resta de capítols inèdits. I, si fos així, insto els hereus perquè els facin públics. El seu pare s’ho mereix: ja els ho dic ara, el seu foll projecte valia la pena.

[Afegeixo enllaç al text que ha escrit en Pere al seu bloc Provisionals en record de Pegagrega].