dimecres, 17 de novembre de 2010

Dugueu-me el cap de Federico Robles

Mira que sóc tolerant i que, en general, intento no criticar el comportament dels altres; però de tant en tant trobo algú que m’exaspera de forma especial, gairebé com si el seu propòsit fos ofendre’m directament a mi, com és el cas de Federico Robles. Només veure’l al bus, camí de la feina, amb la seva cartera Vuitton i les ulleres de sol, ja em fa venir dentera. I dic cartera Vuitton amb lleugeresa, perquè el monograma iteratiu que la decora així ho pretén, encara que és obvi que va ser adquirida a una botiga manta, igual que les ulleres amb una D&G de pam a cada lateral. No sé a qui intenta enganyar, si no és a ell mateix, perquè ja es veu per la roba que gasta que no es pot permetre gaires luxes, que tota prové d’una marca blanca de grans magatzems.

Quant a la cartera, que és d’aquelles dissenyades per dur un portàtil, ja us diré el seu contingut. De portàtil res: un diari gratuït, un paquet de mocadors de paper, una capsa de xiclets i un bolígraf. Res més. Però per a Federico el que importa és aparentar i imposar la seva presència, vulguis o no. Per això utilitza el mòbil contínuament, tant si es troba en un transport públic com si és a la feina, i parla cridant, com si volgués retransmetre cada gestió que fa fins a l’últim racó del vehicle o de la planta, gestions que per altra banda són en la major part dels casos més cosmètiques que veritablement eficaces, però això els oients profans no ho poden endevinar, cal treballar amb ell per copsar el seu nivell d’impostura.

En canvi, no li demanis ajuda, que et posarà totes les pegues possibles, presentarà com a complicat el que hauria de ser senzill i, després de fer-te suar tinta, farà una concessió com qui et perdona la vida. Això sí, encabat, exagerarà la vàlua de la seva intervenció i procurarà penjar-se totes les medalles. No, en Federico, quan alça un dit, no deixa mai que el fet passi desapercebut.

Per no parlar de les reunions de treball en les quals en Fede (sí, és de la mena de Federicos que li agrada que li diguin Fede) ha d’obrir la boca una vegada i una altra, encara que no tingui res a dir, i si és necessari s’apropia d’idees alienes sense pagar drets d’autor. Pertany al gènere dels pensadors ambulants que, quan vol donar èmfasi a una proposta, es posa dempeus i camina a gambades al voltant de la taula mentre vocifera el seu darrer invent. I, en els rars moments de constrenyiment, quan és algú altre el que parla, desfoga el seu nervi prement incansablement el ressort del seu bolígraf retràctil. En moments com aquest seria capaç de bufetejar-lo.

Sembla que en Federico té senyora i dues filles petites, però no parla mai d’elles, com si les volgués amagar. A la feina, almenys, es comporta com un solter disponible i no perd ocasió de flirtejar amb les noies amb bromes aigualides i dobles sentits que causen vergonya aliena. La majoria d’elles l’evita, sospito que se’n riuen a la seva esquena. I és que no es pot ser més fatxenda amb menys fonament del que ho és en Fede.

Suposo que ha quedat clar que no el suporto. De fet, li tinc tanta mania que he començat a sentir aversió per tothom que es diu Federico, cosa que no deixa de ser absurda, perquè potser en Federico Robles no es diu així. El més probable és que no es digui així, que jo no el conec de res, només de compartir amb ell el trajecte d’autobús alguns matins, però el que és segur és que la seva cartera Vuitton de pacotilla i les seves converses pel mòbil em treuen de polleguera i que, si desaparegués de la faç de la terra demà mateix, em quedaria ben descansat.

32 comentaris:

  1. Si, efectivament, es diu Federico Robles:
    http://www.facebook.com/people/Federico-Robles/1520419125
    I que consti que jo no tinc res en contra d'ell!

    ResponElimina
  2. És evident que el teu Federico també el conec. Darrerament, en la versió cerdana. També és obvi que de seguida he sentit una punxada a l'estómac per la cosa del nom. Pensava en García Lorca... Li podries haver posat Alfredo, per exemple.

    ResponElimina
  3. marededéusenyor! estàs bé? et cal sucre? un gin-tònic? una mariscada?

    ResponElimina
  4. Això és el que passa quan l'Allau està inspirat.

    ResponElimina
  5. Galde, el primer que faré demà: esborrar-me de Facebook. Recorda-m'ho.

    ResponElimina
  6. Lluís, també a la Cerdanya? Són pertot arreu. (Ja sabia que em citaries Peckinpah, ens anem coneixent...)

    ResponElimina
  7. Clidi, estic la mar de bé, però mariscada en vena plis.

    ResponElimina
  8. Salvador, tècnicament és un taller d'escriptura que va per lliure. Gràcies, tanmateix.

    ResponElimina
  9. Sí. Tots coneixem personatges com aquest que tan bé descrius. Borges va escriure més o menys: "Dado que no era nadie, necesitaba aparentar que era alguien".
    Refrena la mania teva o del teu narrador pel nom de Federico que no en conec més de dos i me'ls estimo molt. Un d'ells és cèlebre: Federico García Lorca.
    Encara que pertanyi a un altra post m'ha agradat molt les cartes que us heu creuat amb l'agradable i, d'altra banca eccel·lent, traductor Pàmies. És fantàstic que tinguis un coneixement tan afinat i ric de la llengua anglesa. Congratulations!

    ResponElimina
  10. On dic "no en conec més de dos" vull dir "jo en conec més de dos".
    Com en comptabilitat: El que està rectificat, val.

    ResponElimina
  11. Glòria, refrenaré la meva mania (de la del narrador no en responc). Ja posats, qualsevol nom amaga darrera una persona estimada, així que aviat hauré d'afegir en les meves ficcions aquell vell advertiment que diu que "qualsevulga coincidència amb la realitat és pura coincidència".

    ResponElimina
  12. Aquest Federico, no és el germà de l'Antoniu de Ciudadanos?

    ResponElimina
  13. Connais pas, Carles, això deu ser televisió, oi?

    ResponElimina
  14. Jo conec un cunyat (qui no coneix el cunyat d'algú, que diria Brian) de Federico que té tota la gamma cromàtica de "polos" de la marca Macoste (però no acabo d'arribar-hi), sí, ja saps, altament inflamables i amb el cocodril mirant cap a l'altra banda i un rellotge, enorme, Trolex. I una halitosi que mata, el pobre.
    No sé com es diu.

    ResponElimina
  15. Sí, ja ho sé, Matilde, que dir-se Federico no fa la cosa. Que no m'agrada discriminar ningú.

    ResponElimina
  16. Hola, Soy Federico, tu amigo, quedamos en el club como siempre, esta vez invitas tu

    ResponElimina
  17. N'hi ha molts de Federicos d'aquests... per desgràcia... La seva principal utilitat social es donar per a històries sobre ells... fictícies o no.
    Es podria fer un conte coral que tingui com a inici el text de l'Allau... Com ho veieu?

    ResponElimina
  18. Tirant, vist així, fins i tot tindran utilitat social aquestes criatures.

    ResponElimina
  19. Mon cunyat se-n'hi diu de Fede -amb el sobreafegit de ser nadiu de Madrid- i resulta un altre excepcional paradigma tipològic; que, tanmateix, res té a veure amb el del teu Federico. El què per l'un és fàtua presumpció en l'altre esdevé immisericorde deixadesa. I aquí ho deixo. Que el Fede ja té prou feina aferrant-se als darrers glops de vida.

    ResponElimina
  20. oye, Alau, como te pones chico, por cierto te manda recuerdos Gunilla

    ResponElimina
  21. Girbén, estava pensant instaurar en el bloc una norma per evitar parlar de sogres i cunyats...

    ResponElimina
  22. Yo, que tantos hombres he sido, no he sido nunca aquel en cuyo abrazo desfallecía Federico Robles

    ResponElimina
  23. Brian, és que Borges ja ho va dir tot abans. I millor.

    ResponElimina
  24. Braaaaaaian, Braaaaaaaian, Braaaaaaian...

    ResponElimina
  25. Matilde, les onades també les penso prohibir. Una mica de formalitat!

    ResponElimina
  26. La citació de Borges és autèntica i tu Allau has pres el nom d'aquí? No sé si ho he entès.

    ResponElimina
  27. Marta, al final ni jo m'entendré. La citació no és autèntica. Matilde Urbach sí que és autèntica i jo estic a punt de defallir.

    ResponElimina
  28. Ah, ah! que divertit. (És que m'agraden molt les situacions surrealistes i ahir no havia tornat a passar) :))

    ResponElimina
  29. Marta, t'he llegit, però jo diria que el teu Fede no és el meu. O sí?

    ResponElimina