Dugueu-me el cap de Federico Robles

Mira que sóc tolerant i que, en general, intento no criticar el comportament dels altres; però de tant en tant trobo algú que m’exaspera de forma especial, gairebé com si el seu propòsit fos ofendre’m directament a mi, com és el cas de Federico Robles. Només veure’l al bus, camí de la feina, amb la seva cartera Vuitton i les ulleres de sol, ja em fa venir dentera. I dic cartera Vuitton amb lleugeresa, perquè el monograma iteratiu que la decora així ho pretén, encara que és obvi que va ser adquirida a una botiga manta, igual que les ulleres amb una D&G de pam a cada lateral. No sé a qui intenta enganyar, si no és a ell mateix, perquè ja es veu per la roba que gasta que no es pot permetre gaires luxes, que tota prové d’una marca blanca de grans magatzems.

Quant a la cartera, que és d’aquelles dissenyades per dur un portàtil, ja us diré el seu contingut. De portàtil res: un diari gratuït, un paquet de mocadors de paper, una capsa de xiclets i un bolígraf. Res més. Però per a Federico el que importa és aparentar i imposar la seva presència, vulguis o no. Per això utilitza el mòbil contínuament, tant si es troba en un transport públic com si és a la feina, i parla cridant, com si volgués retransmetre cada gestió que fa fins a l’últim racó del vehicle o de la planta, gestions que per altra banda són en la major part dels casos més cosmètiques que veritablement eficaces, però això els oients profans no ho poden endevinar, cal treballar amb ell per copsar el seu nivell d’impostura.

En canvi, no li demanis ajuda, que et posarà totes les pegues possibles, presentarà com a complicat el que hauria de ser senzill i, després de fer-te suar tinta, farà una concessió com qui et perdona la vida. Això sí, encabat, exagerarà la vàlua de la seva intervenció i procurarà penjar-se totes les medalles. No, en Federico, quan alça un dit, no deixa mai que el fet passi desapercebut.

Per no parlar de les reunions de treball en les quals en Fede (sí, és de la mena de Federicos que li agrada que li diguin Fede) ha d’obrir la boca una vegada i una altra, encara que no tingui res a dir, i si és necessari s’apropia d’idees alienes sense pagar drets d’autor. Pertany al gènere dels pensadors ambulants que, quan vol donar èmfasi a una proposta, es posa dempeus i camina a gambades al voltant de la taula mentre vocifera el seu darrer invent. I, en els rars moments de constrenyiment, quan és algú altre el que parla, desfoga el seu nervi prement incansablement el ressort del seu bolígraf retràctil. En moments com aquest seria capaç de bufetejar-lo.

Sembla que en Federico té senyora i dues filles petites, però no parla mai d’elles, com si les volgués amagar. A la feina, almenys, es comporta com un solter disponible i no perd ocasió de flirtejar amb les noies amb bromes aigualides i dobles sentits que causen vergonya aliena. La majoria d’elles l’evita, sospito que se’n riuen a la seva esquena. I és que no es pot ser més fatxenda amb menys fonament del que ho és en Fede.

Suposo que ha quedat clar que no el suporto. De fet, li tinc tanta mania que he començat a sentir aversió per tothom que es diu Federico, cosa que no deixa de ser absurda, perquè potser en Federico Robles no es diu així. El més probable és que no es digui així, que jo no el conec de res, només de compartir amb ell el trajecte d’autobús alguns matins, però el que és segur és que la seva cartera Vuitton de pacotilla i les seves converses pel mòbil em treuen de polleguera i que, si desaparegués de la faç de la terra demà mateix, em quedaria ben descansat.