dijous, 11 de novembre del 2010

Traduint “Bleak house” al català (1 de 2)

Lady Dedlock (gairebé Marlene Dietrich) segons Mervyn Peake

Un quart de segle enrere, enlluernat per la meva primera lectura de “Bleak House” i conscient que aquesta obra mestra calia que estigués disponible en versió catalana, vaig posar-me a traduir-la amb l’alegria i la irresponsabilitat de la joventut. Per descomptat, aquesta tasca d’amor, per la qual no estava gens preparat, no va anar més enllà dels dos primers capítols que deuen reposar encara en un dels altells de casa.

M’imagino que mogut per idèntics impulsos, el desembre de 2007 Manel Pegagrega va començar a publicar la seva pròpia traducció en línia sota llicència Creative Commons. Els capítols en format PDF venien acompanyats d’un bloc paral·lel (Casa inhòspita. La primera traducció de “Bleak House” al català), on es comentaven anècdotes de la traducció i detalls curiosos de la novel·la. Malauradament, tant el bloc com la traducció quedaren interromputs el desembre de 2008. Vaig atribuir la causa del sobtat silenci a l’aparició el mes de maig de 2008 d’“El Casalot”, la traducció que Xavier Pàmies havia fet per a Destino. Va ser la Marta (Volar de nit) qui em va treure del meu error i em feu descobrir que el cas era més trist del que havia pensat. La Marta és companya de feina d’un fill del traductor i m’informà que, després d’uns mesos de malaltia, Manel Pegagrega havia mort ara fa un any.

La Marta es preguntava (i em preguntava) què fer quan hi ha múltiples traduccions d’un mateix text. Són realment necessàries? Com es decideix quina és la millor? Sobre la necessitat de la multiplicitat de versions, la resposta és clara: la traducció no és una ciència exacta i, per tant, no hi ha solucions definitives, hom pot imaginar-se infinites bones traduccions de “Bleak House”. Tot trasllat d’un text, fet amb gust i competència, contribueix a enriquir la literatura de la llengua de destí.

Si parlem de la bondat d’una traducció, ja entrarem en un territori més relliscós i en bona part subjectiu. La traducció, l’art de dir el mateix amb paraules diferents (segons definició crec que d’Umberto Eco), és un afer complex que sempre m’ha fascinat. Quan llegeixo un llibre traduït al català o castellà, acostumo a tenir l’antena posada per percebre si la cosa grinyola i, si llegeixo en francès o en anglès, no puc evitar pensar en els reptes que pot representar la seva traducció. Ja ho tinc decidit, si visc una altra vida, vull ser traductor budista no remunerat.

Amb les traduccions de Xavier Pàmies i Manel Pegagrega a la meva disposició, no he volgut resistir-me a fer algunes comparacions, encara que només sigui per remarcar com és de subtil aquest art que, en bona llei, hauria de ser transparent al lector. De la traducció de Pàmies, el gran Joan Solà en parlà molt bé aquí, aquí i aquí, o sigui que l’afer admet poca discussió. Efectivament “El Casalot” sona gloriós i sense grinyols, però em pregunto si Solà coneixia el text original, perquè trobo que Pàmies es pren algunes petites llibertats (però ja hi arribarem).

De moment, comencem pel títol. “Bleak House”, literalment casa trista, lúgubre o depriment. Cal tenir present que aquesta casa del títol no és una expressió genèrica, ja que el senyor John Jarndyce va batejar així el seu xalet i va penjar el rètol de “Bleak House” a la porta. Segurament és creïble trobar una torreta anomenada “El Casalot” (Pàmies) o fins i tot (i ja són ganes de fer l’esforç) “Casa inhòspita” (Pegagrega), però la paraula “casalot” m’evoca aspectes despectius i malgirbats que tanmateix eviten la foscor del títol original. El meu títol somiat seria “Vil·la Trista”, amb un peu plantat a Modiano i l’altre a Rusiñol. Llàstima de bones idees! Dit això, sóc conscient que els títols depenen moltes vegades més del departament comercial de les editorials que dels propis traductors i que, per això, no m’hi penso posar fort.

Demà continuaré amb algunes observacions sobre com Xavier Pàmies i Manel Pegagrega van resoldre els paranys d'aquest fragment que fa uns dies vaig tenir la gosadia de tornar a traduir un quart de segle després del primer intent.

29 comentaris:

  1. Una sola traducció no és acceptable. El temps, per exemple, sempre en fan necessàries de noves. No cal oblidar tampoc que el traductor no és l'ésser neutre que pretenem creure, com tu bé dius. És "algú" i aquest algú té una experiència, uns estudis, unes idees polítiques, religioses ... Si m'agrada un llibre i n'hi ha més d'una traducció no ho dubto mai: em cal tenir-les totes :)

    ResponElimina
  2. Clídice, en aquest cas les dues traduccions són gairebé contemporànies (en Carner, inexplicablement no hi intervingué, potser perquè criava bonsais de malves). No estic tan d'acord amb la teva idea de la "temporalitat" de les traduccions, però combrego amb el teu desig de tenir-les totes. M'agrada la idea de "la pila del greix".

    ResponElimina
  3. Algú em criteri suficient va dir que la traducció no existia. Es tracta d'adaptar. El que el teu post proposa és un pensament una mica profund sobre l'apassionant art de traslladar paraules. A mi també m'agrada apropar-me a textos originals i veure si en ells hi reconec a l'autor que he conegut en català o castellà i a l'inrevés. El primer llibre de Paul Auster que vaig llegir en anglès va ser Mr. Vertigo i va ser un plaer trobar-hi la veu del escriptor de Brooklyn que anteriorment només havia sentit en català o castellà.
    Tinc unes ganes imparables de llegir "Bleak House" i acabaré fent-ho, Allau.

    ResponElimina
  4. La traducció existeix, Glòria, ningú no és una illa (segons paraules immortals de John Donne). Llegeix "Bleak house", encara que només sigui per fer-te un regal. T'ho mereixes.

    ResponElimina
  5. Solà coneixia bé l'anglès (havia estudiat a Reading i Exeter) i tenia la primera edició anglesa de Bleak House (1853). Se'm fa molt difícil pensar que no conegués el text original.

    En el meu diccionari d'anglès de capçalera, el Collins Cobuild (recomanació precisament d'en Joan Solà), la 2a accepció de 'bleak' indica "if you describe a place as bleak, you mean that it looks cold, empty and unattractive". Tres adjectius que no desentonen amb 'casalot', tot i que Vil·la trista tampoc ho fa i manté dos mots al títol, a banda de l'eufonia de les vocals. No hi ha cap dubte que serveixes per aquests afers.

    ResponElimina
  6. Puig,no poso en dubte les capacitats lingüístiques d'en Solà, només suggereixo que en aquest cas va quedar enlluernat amb el resultat i no va fer cap comparació amb el text original (o va passar per alt voluntàriament les inexactituds de la traducció). Demà espero aportar algunes proves.

    ResponElimina
  7. Estaré ben atent a la comparació d'aquestes traduccions. Encetes un tema, per mi, apassionant. La traducció és impossible però és un deure moral. Traduir és respectar. És per això que caldria traduir molt més al català (i perquè és una manera immillorable de ventilar una llengua). Salut!

    ResponElimina
  8. A mi m'agrada més Vil·la Desolada, per evitar la rusiñolada. I sí que crec en les traduccions! D'acord que fins i tot amb la millor traducció es pot perdre alguna cosa, però també és fàcil perdre's coses en la llengua original si no ets un coneixedor profund de l'època o l'entorn de l'autor.

    ResponElimina
  9. David, la traducció total és impossible, hi ha expressions i paraules que només es poden traslladar aproximativament. El que ja m'agrada menys és quan el traductor elimina o afegeix coses que no són a l'original, per pur caprici. Em sembla una falta de respecte tant per l'autor com pels lectors que han dipositat la seva confiança en el traductor. Demà ho veurem.

    ResponElimina
  10. Santi, m'has fet pensar en aquell refrany que diu que a cada bugada es perd un llençol.

    ResponElimina
  11. I com diuen els anglesos, quan llencem l'aigua bruta hem de procurar no llençar també el nen (quan buido la banyereta de l'Adrià comprovo sempre que ell ja no hi sigui).

    ResponElimina
  12. Jo no sé si les traduccions caduquen. M'agrada, per exemple, això que va fer la Carmen Criado, la que havia traduït "the catcher in the rye" al castellà(1978). L'any 2006 va revisar la traducció, perquè li semblava que determinades expressions ja no sonaven bé, que en Holden ara no pot dir "puñetas" i coses així.
    O un altre cas, en Pau Vidal i "Il gattopardo", que ja teníem una de Vilallonga, però que no s'havia fet a partir del manuscrit original, sinó de la primera edició en italià (com que Lampedusa ja era mort, la cosa va ser potinejada, es veu), i doncs, això, que ara en Vidal l'ha tornat a traduir, però del manuscrit del 1957, el canònic.

    Ara que llegeixo "El Casalot", donc gràcies al cel que en Carner ho hi hagi intervingut, què voleu que us digui, que encara tinc la nafra oberta dels naps i les pastanagues de les "grans esperances".
    Clar que si ets Proa i tens al (en el?) teu fons la traducció de Carner, no crec que dediquin ni un duro a procurar-nos una de nova. Total, qui el deu llegir, al tal Dickens? Quatre tarats d'un club de lectura, i uns quants flipiwindis més, i prou.

    [Crec que va ser en Jordi Cornudella qui va dir que les traduccions duren un parell de generacions. Vaig a veure si ho trobo.]

    ResponElimina
  13. Quin greu em sap la la mort d'en Manel. M'agradava molt anar seguint les seves traduccions, i també vaig atribuir el silenci -innecessari, pensava- a l'aparició de la versió de Pàmies.

    ResponElimina
  14. Matilde, potser les traduccions que més caduquen són les que intenten reflectir "el català que ara es parla. He llegit traduccions de fa un segle i són perfectament comprensibles. A veure si ara també haurem de començar a modernitzar l'original de Dickens!

    ResponElimina
  15. Pere, la veritat és que ni el seguia ni el coneixia, però ja t'avanço la meva conclusió: era molt bon traductor.

    ResponElimina
  16. L'afirmació que fas em sembla molt arriscada. Jo no ho sé si la traducció existeix. Ens en sortim com podem però saps i sabem que cada llengua té matisos intrínsecs en els quals la traducció no hi arribarà mai.

    ResponElimina
  17. Glòria, quina és l'afirmació meva que et sembla arriscada?

    ResponElimina
  18. Res de potinejar els originals, Allau.
    Com deia aquell, mi propòsito es meramente asombroso, leer Dickens como si lo hubiera pensado Urbach. Ahí és ná.

    ResponElimina
  19. Allua, seguiré les teues reflexions amb delectació, que la meua torpesa en llegir textos en anglès em fa preguntar-me sovint per quina és la millor de les traduccions de l'obra X que es pot trobar al mercat, i a la balança poso tant les que estan en castellà com en català.
    És millor la més fidel, la més adequada a l'idioma traduït, la més modernitzada...?

    ResponElimina
  20. Veurem demà la comparativa. És un assumpte polièdric. Si tan sols la elecció del títol resulta polèmica, imaginem-nos la tasca de analitzat paraula per paraula i expressió per expressió en la doble vesant: respecte de l'original i, com fa Solà, respecte del català normatiu.

    ResponElimina
  21. Leb, sobre això de la millor traducció hi ha tantes teories com traductors. Per a mi, apart de sonar bé en la llengua de destí, cal intentar traslladar al màxim tot el que hi havia a l'original (registre del llenguatge, estil, sintaxi, acudits, jocs de paraules, vocabulari...) Ja sé que fer-ho bé sol ser molt difícil, però de vegades el que sembla difícil és fer-ho malament i llavors és quan perdo la paciència. Però no vull avançar-me...

    ResponElimina
  22. Brian, en aquest cas l'elecció del títol és una qüestió de gustos i ja he dit que no m'hi fico més enllà de comentar-ho. [Si algú l'hagués traduïda com "La casa de l'alegria", sí que m'hauríeu sentit]. Quant al català normatiu poca autoritat tinc jo. Em centraré més aviat en canvis de sentit, omissions i afegitons que trobo difícils de justificar.

    ResponElimina
  23. Allau,
    Dius: La traducció existeix.
    Bé, són ganes de polemitzar perquè aquest blog teu dona peu a discussions pacífiques però sempre estimulants.

    ResponElimina
  24. Ah, Glòria, era això? És que trobo que afirmar que la traducció no existeix sona massa taxatiu i dit amb ganes de polemitzar tot buscant els tres peus al gat. Tots estem d'acord que no existeix la traducció perfecta (platònica), però d'alguna manera haurem d'anomenar el que fan aquests professionals que intenten transvasar un text d'una llengua a una altra i, la veritat, la paraula adaptació no m'agrada, sembla que hi amagui tergiversació, simplificació, deformació...

    ResponElimina
  25. Allau, fins avui no t'havia llegit. Gràcies per incorporar els meus dubtes i per compartir el que vaig comentar-te :) Seguirem l'aventura. Jo en una altra vida no voldria ser traductora, és massa complicat! Però sí que voldria ser rica i dedicar-me a escriure i a pagar (molt ben pagats) molts traductors.

    ResponElimina
  26. Marta, doncs pel bé de la literatura, desitjo que et toqui la grossa de Nadal!

    ResponElimina
  27. Moltes, moltes gracies Allau. Manel Pegagrega era un pseudònim. La traducció està enllestida des de 2008. La publicació per fascicles quedà interrompuda primer per una terrible malaltia i després per la mort. "Els seus hereus", com ens anomenes, tenim previst publicar la resta. Et doncs més detalls al teu correu.

    ResponElimina
  28. Mil gràcies, Cristian, per visitar aquestes pàgines. Continuem al "privé".

    ResponElimina