Traduint “Bleak house” al català (1 de 2)

Lady Dedlock (gairebé Marlene Dietrich) segons Mervyn Peake

Un quart de segle enrere, enlluernat per la meva primera lectura de “Bleak House” i conscient que aquesta obra mestra calia que estigués disponible en versió catalana, vaig posar-me a traduir-la amb l’alegria i la irresponsabilitat de la joventut. Per descomptat, aquesta tasca d’amor, per la qual no estava gens preparat, no va anar més enllà dels dos primers capítols que deuen reposar encara en un dels altells de casa.

M’imagino que mogut per idèntics impulsos, el desembre de 2007 Manel Pegagrega va començar a publicar la seva pròpia traducció en línia sota llicència Creative Commons. Els capítols en format PDF venien acompanyats d’un bloc paral·lel (Casa inhòspita. La primera traducció de “Bleak House” al català), on es comentaven anècdotes de la traducció i detalls curiosos de la novel·la. Malauradament, tant el bloc com la traducció quedaren interromputs el desembre de 2008. Vaig atribuir la causa del sobtat silenci a l’aparició el mes de maig de 2008 d’“El Casalot”, la traducció que Xavier Pàmies havia fet per a Destino. Va ser la Marta (Volar de nit) qui em va treure del meu error i em feu descobrir que el cas era més trist del que havia pensat. La Marta és companya de feina d’un fill del traductor i m’informà que, després d’uns mesos de malaltia, Manel Pegagrega havia mort ara fa un any.

La Marta es preguntava (i em preguntava) què fer quan hi ha múltiples traduccions d’un mateix text. Són realment necessàries? Com es decideix quina és la millor? Sobre la necessitat de la multiplicitat de versions, la resposta és clara: la traducció no és una ciència exacta i, per tant, no hi ha solucions definitives, hom pot imaginar-se infinites bones traduccions de “Bleak House”. Tot trasllat d’un text, fet amb gust i competència, contribueix a enriquir la literatura de la llengua de destí.

Si parlem de la bondat d’una traducció, ja entrarem en un territori més relliscós i en bona part subjectiu. La traducció, l’art de dir el mateix amb paraules diferents (segons definició crec que d’Umberto Eco), és un afer complex que sempre m’ha fascinat. Quan llegeixo un llibre traduït al català o castellà, acostumo a tenir l’antena posada per percebre si la cosa grinyola i, si llegeixo en francès o en anglès, no puc evitar pensar en els reptes que pot representar la seva traducció. Ja ho tinc decidit, si visc una altra vida, vull ser traductor budista no remunerat.

Amb les traduccions de Xavier Pàmies i Manel Pegagrega a la meva disposició, no he volgut resistir-me a fer algunes comparacions, encara que només sigui per remarcar com és de subtil aquest art que, en bona llei, hauria de ser transparent al lector. De la traducció de Pàmies, el gran Joan Solà en parlà molt bé aquí, aquí i aquí, o sigui que l’afer admet poca discussió. Efectivament “El Casalot” sona gloriós i sense grinyols, però em pregunto si Solà coneixia el text original, perquè trobo que Pàmies es pren algunes petites llibertats (però ja hi arribarem).

De moment, comencem pel títol. “Bleak House”, literalment casa trista, lúgubre o depriment. Cal tenir present que aquesta casa del títol no és una expressió genèrica, ja que el senyor John Jarndyce va batejar així el seu xalet i va penjar el rètol de “Bleak House” a la porta. Segurament és creïble trobar una torreta anomenada “El Casalot” (Pàmies) o fins i tot (i ja són ganes de fer l’esforç) “Casa inhòspita” (Pegagrega), però la paraula “casalot” m’evoca aspectes despectius i malgirbats que tanmateix eviten la foscor del títol original. El meu títol somiat seria “Vil·la Trista”, amb un peu plantat a Modiano i l’altre a Rusiñol. Llàstima de bones idees! Dit això, sóc conscient que els títols depenen moltes vegades més del departament comercial de les editorials que dels propis traductors i que, per això, no m’hi penso posar fort.

Demà continuaré amb algunes observacions sobre com Xavier Pàmies i Manel Pegagrega van resoldre els paranys d'aquest fragment que fa uns dies vaig tenir la gosadia de tornar a traduir un quart de segle després del primer intent.