Música ye-yé

 

Imatge de Leo Reynolds vista a flickr

Diu que la Real Academia Española ha decidit reformar l’ortografia de l’espanyol. Té tot el dret de fer-ho, que aquesta és una de les seves feines, i a més l’ortografia no és ciència immutable i ha d’evolucionar en paral·lel a com ho fan totes les llengües. Una altra qüestió és si em sentiré còmode amb els canvis, que són molts anys intentant dominar unes regles determinades, perquè cap al final de la vida hagi de reaprendre tot el que tant m’havia costat d’adquirir. És una situació bastant similar a la que es va trobar la gent gran (i no tan gran) amb l’arribada de l’euro. Ja ho diuen que gos vell no aprèn nous trucs.

Gosaria dir que en la recta forma d’escriure les paraules s’hi troba també un cert component d’educació sentimental i no sé si seré capaç d’abandonar aquest bagatge per criteris amb els que no sempre estic d’acord. I com que dins de tot català hi ha un filòleg de cafè a penes dissimulat, no m’estaré de comentar aquestes novetats i el que a mi em semblen.

Que els dígrafs “ch” i “ll” deixin de ser lletres de ple dret de l’alfabet crec que afectarà sobretot els editors de diccionaris, ja que dècades de treballar amb ordinadors ens han acostumat a tractar-los igual que a qualsevol altra combinació de dues lletres. El fet que a partir d’ara la “i griega” es digui “ye” fins i tot fa gràcia; però em sembla una decisió encertada, perquè no té sentit que l’alfabet d’una llengua ben castissa hagi de manllevar signes d’altres alfabets (per molt que l’acadèmia de la llengua sigui Reial i Sofía sigui grega).

La supressió de l’obligació d’accentuar la conjunció “o” entre dues xifres tampoc em treu la son: en català hem pogut sobreviure perfectament sense aquesta convenció. El que no m’agrada és el motiu de l’eliminació de la regla: el fet que els ordinadors poden distingir perfectament les “os” i els “zeros”. És una manera de menystenir els textos manuscrits i condemnar-los com a una anomalia destinada a desaparèixer. I, ben mirat, potser d’això es tracta, d’anunciar la mort dels escrits sobre paper i de la cal·ligrafia.

No sé si em podré acostumar a la desaparició de la lletra “q” en tots els casos en que no formi part dels grups “que” i “qui”. Jo ja estic avesat a escriure “quórum” i no seré capaç ni de fer servir “cuórum” ni d’italitzar-lo com a quorum. I ni parlar-ne d’usar Catar en lloc de Qatar, que pel camí es perd tot l’exotisme del mot.

El que ja no m’agrada gens és la desaparició de l’accent gràfic a mots com “fié”, “guión” o “truhán”. Al·leguen que, com que la diftongació i el hiat són qüestions molt personals, el millor és considerar-les com a paraules monosíl·labes  i, per tant, no mereixedores d’accent gràfic. No sé, jo juraria que pronuncio de forma diferent “huí” i “¡huy!” i d’aquí no em trauran. Igualment penso continuar utilitzant el diacrític amb mots com “este” i “solo”, encara que l’Academia només el consideri acceptable en cas d’ambigüitat. Prou sé que els autors d’un text som els que menys percebem les seves ambigüitats i per això prefereixo curar-me en salut.

En qualsevol cas, confio que l'incompliment d’aquestes normes no suposaran ofenses criminals greus i que la RAE em deixarà partir feliç d’aquest món col·locant els accents gràfics on sempre els havia posat (o, almenys, on el corrector del Word me'ls posava).