Pum, va fer ell

A les primeres línies d’El joc de Déu, un científic prem un botó i la Terra salta pels aires. I amb això els embolics només acaben de començar.

No es pot negar que en Salvador Macip (Blanes, 1970) no s’arronsa davant dels reptes narratius, com ho és aquest de començar el llibre amb un cop d’efecte i no permetre que l’interès es desinfli a les pàgines següents. Tampoc és tan sorprenent, ja que en Salvador ens té acostumats a sortir-se’n de tot amb una eficiència sobrehumana. Com la majoria sabeu, en Salvador és metge investigador, actualment a la Universitat de Leicester (Regne Unit), ha escrit obres de divulgació científica, també un grapat de llibres de ficció, tant per infants com per adults, col·labora a la premsa d’aquí, és músic (cada vegada més ocasional), pare de família a temps complet i col·lega blocaire des del 2005 amb el seu Bloguejat d’actualització absolutament regular. Vaig veure’l el passat 9 de novembre presentant la seva novel·la i he de dir que en Salvador és un home accelerat (al seu costat Speedy González és un ratolí narcolèptic), no s’explica d’una altra manera la seva ingent activitat.

La novel·la té com a protagonista un perfecte perdedor anomenat Sherman Comet, inepte estudiant d’Econòmiques, que un mal dia es troba Déu instal·lat a la saleta del seu apartament a Harlem. Sherman ha estat escollit per salvar la Terra i, a partir d’aquí, s’iniciarà una esbojarrada peripècia on també tindran un paper destacat una rica (i bella i intel·ligent) hereva, un xèrif amb consciència del deure i un munt de científics de bata blanca.

Tot plegat té més sentit del que pot donar a entendre aquest resum succint i, si hi ha alguna inconsistència en el guió, és fàcil de perdonar tant pel to lleuger del llibre com per la velocitat amb el que està narrat. Escrita en capítols molt curts, que salten d’un punt a l’altre de l’acció, d’un personatge a un altre, amb grans el·lipsis entremig, amb un llenguatge que no s’atura en descripcions ni en caracteritzacions de personatges i que no utilitza més paraules de les imprescindibles, és una veritable novel·la de pura acció que sembla pensada per consumir amb una galleda de crispetes al costat.

Macip confessa explícitament la influència de Kurt Vonnegut i en efecte s’hi pot reconèixer la prosa descarnada del mestre, la seva audàcia temàtica i la ironia que sol tancar cadascun dels capítols. Manca però la reflexió de llarg abast. Cert que hi apareixen qüestions importants com són els objectius de la ciència, l’ambició de poder, la societat de la informació o la relació entre els membres de la comunitat científica; però tot es fa de passada, ja que al que aspira el llibre és a oferir un entreteniment lleuger i trepidant.

Ara m’agradaria, però, que en Salvador s’enfrontés a una nova obra de més envergadura. Crec que també se’n pot sortir molt bé.