La casa de l’alegria

La senyora Guppy segons Mervyn Peake

En cèlebre expressió de Chesterton, “Bleak House” no és el millor llibre de Dickens, però potser és la seva millor novel·la. No hi estic del tot d’acord, però no es pot negar que es troba entre el més imprescindible de la seva producció. Crítics tan exigents com Harold Bloom o Vladimir Nabokov la situen al capdamunt dels seus respectius cànons i no seré jo qui els ho discuteixi a gossos tan ferotges com aquests.

Va ser publicada en lliuraments mensuals entre març de 1852 i setembre de 1853, just quan el seu autor entrava a la quarantena. És un llibre enorme en tots els sentits, tant pel seu nombre de pàgines com el dels seus personatges (més de 50!), però també pel seu tremp literari. Es basa en una idea central prou senzilla: la força devastadora del poder judicial, el del Tribunal de la Cancelleria (especialitzat en plets per herències), que exhaureix fortunes mentre destrueix al mateix temps vides humanes. Res de nou sota la boira, direu. Aquesta crítica circumstancial esdevé, però, moltes altres coses en una novel·la difícil de classificar, que s’eleva com una muntanya gegantina sobre capes de detrits i adquireix les negrors d’un aiguafort dissenyat per Piranesi o una aquarel·la de Victor Hugo, mentre que algunes rialles del Dickens de la primera època ressonen encara en segon terme, en clau grotesca, mig entelades per la boira que s’escampa entre les seves pàgines.

Allà on les novel·les anteriors eren amenes passejades plenes d’incidències i d’encontres captivadors, esdevé aquí un seguit d’obsessives anades i vingudes circulars que acaben sempre a les portes de la Cancelleria. Els personatges, cadascun d’ells tan idiosincràtic com en el millor Dickens, estan tots lligats d’una o altra forma a aquest omnipresent Tribunal i acaben sent en certa sentit el seu símbol. Bogeria, crim, avarícia, corrupció, misèria i traïció són els fruits més negres de la justícia i aquest missatge impregna el llibre des de l’espectacular inici fins a la darrera pàgina. De vegades Dickens empra la ironia per titular els seus llibres, com en aquest cas, ja que la “Bleak House” de John Jarndyce és en realitat un oasi creat per protegir els personatges més vulnerables del poder devastador de la Cancelleria. No sempre amb èxit: el jove Richard Carstone sucumbirà als crits de sirena de la justícia i s’abocarà a l’autodestrucció, esdevenint, segons Chesterton, l’única figura veritablement tràgica en tota l’obra dickensiana.

Tècnicament, “Bleak House” és l’obra més ambiciosa de Dickens, ja que està narrada a dues veus. El primer narrador, no identificat, utilitza temps verbals en present i és capaç de traslladar-se pels diversos escenaris de la novel·la per explicar el que succeeix. En el tercer capítol s’inicia la narració d’Esther Summerson qui, en primera persona i en passat (com feu David Copperfield abans i farà el Pip de “Grans Esperances” uns anys més tard), ens donarà la seva visió dels fets. Les dues narratives van alternant-se al llarg de tot el llibre, seguint un mateix marc temporal, però sense intersecar gairebé mai. És una estructura molt satisfactòria i acaba funcionant admirablement bé.

Esther Summerson, òrfena jove i protegida del senyor Jarndyce, se’ns presenta d’entrada amb la típica modèstia pròpia de les senyoretes victorianes i s’excusa d’haver pres la paraula, com si no tingués res a dir ni el seu paper fos rellevant pel relat. Hom comença a témer que ens trobem davant d’una altra nul·litat en format d’orfeneta. “Em sembla ben curiós veure’m obligada a escriure tot això sobre mi! Com si aquesta narració fos la narració de la MEVA vida! Però la meva personeta aviat passarà a segon terme”. Afortunadament Esther s’equivoca: la seva personeta interpreta un paper protagònic a la història i té moltes coses a dir. Potser com a personatge no acaba de ser reeixit, però el seu relat és ple de perspicàcia i de molt fina ironia, talment com si Dickens parles per la seva boca.

Desisteixo de fer un resum del complicat argument on hi ha de tot i més: la recerca dels pares, l’expiació de la dona amb un passat, el misteri criminal, la sàtira judicial, la intriga romàntica i la filantropia telescòpica que tant m’agrada. Diuen que el personatge de Mr. Bucket és el primer detectiu literari del que es té constància, potser perquè l’Auguste Dupin de Poe, que el precedí deu anys abans, és només un amateur i un “chevalier”.

Continuaré encara uns dies obrint-me pas entre la boira per il·luminar breument algun racó d’interès d’aquesta obra admirable.