dimecres, 18 de maig del 2011

Allau se’n va al Japó (1)


Una de les experiències més estranyes de la meva vida va ocórrer en el transcurs d’unes vacances al Japó, país que ja ofereix d’entrada motius d’estranyament a dojo.

Durant anys vaig compartir les meves vacances d’estiu amb un amic força aventurer, cosa que jo no sóc. Solíem anar a destins llunyans, on llogàvem un vehicle i fèiem ruta, sempre ell al volant i jo com a copilot. Mai no havíem tingut problema amb aquesta manera de funcionar fins que l’any 99 vam volar al Japó. A Sapporo, on vam aterrar, ens trobàrem que ens exigien el carnet de conduir internacional, tràmit que el meu amic mai no s’havia molestat a fer i que ningú no li havia exigit en els vuit viatges anteriors. Així que, tot just acabats d’arribar ens trobàrem davant d’una situació de crisi. L’haguérem de solucionar via transport públic (autobusos, trens d’alta i baixa velocitat, avions, ferrys, taxis, bicicletes…) i finalment resultaren quatre de les setmanes més memorables de la meva vida.

Però aquí només volia explicar un episodi d’aquestes vacances. I és que, a Sapporo, en el primer moment de pànic se’ns va acudir anar al Japanese Travel Bureau (així en anglès) per veure si ens podien apanyar un tour organitzat per l’illa de Hokkaido. La nostra entrada en el local crec que va causar una commoció. Potser aquí caldria obrir un parèntesi per confirmar que els japonesos són gent amabilíssima, però que, no se sap si per discreció, timidesa o pura xenofòbia, mantenen gairebé sempre les distàncies envers els forasters i res no els desconcerta més que uns estrangers que pretenen anar per lliure, com si es trobessin a casa. Potser aquí caldria tancar el parèntesi.

Per descomptat tot el personal de l’agència ens dedicà somriures de cortesia, però ningú no gosava acostar-se a nosaltres: evidentment estaven buscant entre bastidors algú que fos capaç de parlar-nos en “guiri”. Finalment aparegué el senyor Aoki (no oblidaré mai aquell sant baró!) qui, en un anglès mig acceptable atengué les nostres sol·licituts. Per l’ordenada ment d’un japonès era impensable que algú volgués contractar una excursió per l’endemà mateix, com a molt ens podia enquibir en un tour que estava planificat pels dies que coincidien amb el final de les nostres vacances. Ens semblà bé i ens mostràrem disposats a agafar-lo, però el senyor Aoki es mostrava reticent. Li preguntàrem si la nostra ineptitud en l’ús de la llengua japonesa podia ser una trava i ens respongué amb aquell desconcertant “maybe” (potser) que els japonesos empren quan els hi dóna la gana i que tant pot voler dir sí, com no, com demà m’afaitaràs. A la fi va haver de rendir-se a la nostra tossuderia. Així, mentre el meu amic acabava de lligar els detalls d’un vol cap a Hiroshima i la tornada des de Tòquio, jo m’entretenia mirant els articles de la botiga annexa, on vaig descobrir una crema solar amb factor de protecció 103 (ho juro!).

Com que guardo un diari del viatge, puc consignar que el molt seriós i aparentment honorable Aoki-san duia penjada de l’americana una targeta plastificada amb les seves credencials professionals, acompanyades d’una munió de dibuixos de conillets i esquirolets. Als japonesos els hi encanten les “cucades”. Només cal que penseu en “Hello Kitty”, que no és l’excepció sinó la regla.

En definitiva, i a això anava, que després de tota una vida de fer conya dels obedients japonesos que a casa meva desfilen com xais davant de la Sagrada Família, el meu amic i jo ens acabàvem d’apuntar en un viatge organitzat, amb autocar, guia i una colla de nipons. El destí final de l’escapada eren dues illes del nord d’Hokkaido, Rebun-to i Rishiri-to (queda clar que el sufix “to” vol dir illa?). A partir d’aquí dono la paraula al meu diari (continuarà, és clar).

29 comentaris:

  1. El Japó és un "falti" gegant en els meus quaderns de vacances :( Vau anar a menjar un ou dur a dalt del mont Fuji? Aleshores la meva admiració seria fins a l'infinit i més enllà.

    ResponElimina
  2. No sé si la cosa acabarà amb ou dur o no (de fet no ho crec... sorprèn-me!) però la preparació de la peripècia humana està més que preparada i caldejada!

    ResponElimina
  3. Ets un crack, noi! Mira que són llargs els teus posts, però sempre me'ls acabo llegint.

    ResponElimina
  4. Clidice: que això és el Daily, no L'imperi dels sentits...

    ResponElimina
  5. Clídice, no hi haurà ous ni Fujis. A mi no em facis caminar, i menys en pujada.

    ResponElimina
  6. Galde, potser en algun picnic del Magical Mystery Tour ens van donar un ou dur, però no tindrà paper protagonista.

    ResponElimina
  7. No tan llargs, Anònim, si ho compares amb Harry Potter.

    ResponElimina
  8. Puig, per tranquilitzar el personal avançaré que tots dos vam tornar sans i estalvis a casa.

    ResponElimina
  9. La targeta del senyor Aoki... odio aquestes targetes, però si van amb esquirolets i kittys es per pensar-s’ho.

    ResponElimina
  10. com deia el filòsof: ta muh leho Japong. I no tan sóls en distància física.

    ResponElimina
  11. José Luis, un misteri més d'aquest país mil·lenari.

    ResponElimina
  12. Francesc, actualment res queda gaire lluny i aviat ni tan sols en distància mental.

    ResponElimina
  13. ostres, que divertit! Oh, això es millor que Tintin!

    ResponElimina
  14. Buff! això que fas de " i demà més" em fa posar dels nervis sent com soc una impacient. No puc esperar a demàaaa! De totes maneres, jo que no he viatjat mai al Japó, me n'espero una de grossa . Sempre he pensat que els japonesos no són terrestres, que els alienígenes fa temps que es van instal·lar en aquell país.

    ResponElimina
  15. Aris, no sé si serà tan emocionant com Tintín, però t’asseguro que és una pàgina viscuda.

    ResponElimina
  16. Carme J. i Llum, ja us adverteixo que la sèrie no continua demà. L’aniré alternant amb altres coses, que jo no dono per més.

    ResponElimina
  17. M'has deixat amb moltes ganes de tornar a venir a veure com acaba la vostra història!

    No em sorprenen ni mica els esquirolets de la tarjeta identificativa del Sr. Aoki; no en và els japonesos han universalitzat el terme Kawaii (que es podria traduïr com "cucada") una tendència que sorprenentment, s'ha extès arreu del món, entre petits i adults.

    ResponElimina
  18. Carme, no coneixia el terme Kawaii, però et confesso que aquesta estètica (incloent-hi les nenes d'ulls líquids del manga)m'esgarrifa.

    ResponElimina
  19. http://mm-actualidad.blogspot.com/2008/08/tokio-una-maana-tempranito.html

    te mando mi "finalmente" divertida anécdota japonesa. Para mí Japón fue una experiencia también genial, son muy suyos sin duda,... me gustaría volver, procuraría evitar la radioactividad

    ResponElimina
  20. Mal lo tenemos, Pilar, para regresar en un futuro inmediato; y es una lástima, porque entre belleza y anécdotas, uno se lo pasa fenomenal.

    ResponElimina
  21. una altra anècdota : un tiet meu jesuïta que viu allà des de fa una pila d'anys ens va explicar que els va portar uns mi merienda de Bimbo, i es menjaven la xocolata fora del panet, perquè les informacions de l'embolcall no ho deian malgrat que ell els hi ensenyés.

    Moltes ganes de que segueixis amb el diari japonès. Tantes coses del país que m'atrauen..

    ResponElimina
  22. Ahir et vaig deixar un comentari no sé per quins set sous no ha sortit. Essencialment et deia que ja m'esperava amb candeletes la segona part del teu viatge oriental. Ara ja falta menys.

    ResponElimina
  23. Kalamar, sí que en general semblen gent molt obedient i amb poca iniciativa pròpia. Segur que ens deixem dur pels prejudicis, però les anècdotes abunden igualment.

    ResponElimina
  24. Glòria, darrerament el Blogger està molt rebel. Segur que no té orígens japonesos.

    ResponElimina
  25. Les teves vacances "aventureres" donarien per a un bloc paral·lel: ràfting, óssos, Pingu... és un filó inacabable!

    ResponElimina
  26. Santi, explicat així sembla una altra cosa: d'óssos només un (i entrevist) i en Pingu no és esport d'aventura.

    ResponElimina
  27. Digues-li al teu amic que vigili de no atansar-se massa a les centrals nuclears...

    ResponElimina
  28. Lluís, fa 12 anys ningú no associava centrals nuclears amb el Japó. Temps feliços.

    ResponElimina