dissabte, 7 de maig del 2011

Elogi d’una certa ignorància


Dimecres passat Carme J. i Leblansky m’embarcaren en un concert d’Owen Pallett a la Sala Bikini. A penes coneixia l’artista i no sabia ben bé què esperar, de vegades aquesta és la millor actitud per assistir a un recital. Difícilment es poden defraudar les expectatives que no es tenen. Afortunadament Pallett va demostrar ser un artista enorme i d’una rara originalitat, multi-instrumentista virtuós, compositor sofisticat i intèrpret electritzant. A més, llevat d’esporàdiques col·laboracions d’un guitarra i un bateria, Pallett va conduir el recital pràcticament en solitari, de manera similar a la d’Andrew Bird, tot i que són artistes bastant diferents, units només per un excés de creativitat. Mai no deixen de meravellar-me les immenses possibilitats dels loops enregistrats en directe a partir d’unes frases de violí o de teclat i un ús assenyat dels pedals. Amb aquestes escasses eines i una veu més que decent, Pallett omplí l’escenari durant una hora i quart de dramàtiques composicions en contínua metamorfosi. Un concert sensacional per guardar a la memòria.

En sortir no vaig dubtar a comprar el seu tercer i darrer disc “Heartland” que des de llavors no ha parat de sonar prop del meu teclat. És un disc enregistrat amb una orquestra de corda de Praga que salva amb matrícula l’eterna maledicció dels experiments de pop simfònic, gràcies al múscul de les composicions i l’inventiva dels seus arranjaments. Absolutament recomanable.

I un cop a casa vaig afanyar-me a acabar d’una vegada amb la meva ignorància i vaig descobrir amb sorpresa que Pallett ni és tan jove ni tan desconegut com em pensava. Nascut a Toronto fa 31 anys (el que explicaria que soni més europeu que americà), va fer estudis clàssics de violí i de composició. A la universitat va escriure un parell d’òperes i posteriorment ha rebuts encàrrecs de diverses formacions simfòniques. L’any 2005, empès pel seu amor als videojocs, va crear la banda Final Fantasy amb Pallett com a únic membre. L’any 2006 el seu segon disc va guanyar el Premi Polaris, que és l’equivalent canadenc del Grammy. L’any 2010 va decidir abandonar el projecte Final Fantasy i firmar els seus discos sota el seu propi nom.

Però Owen Pallett ha dut també una carrera en paral·lel com arranjador i acompanyant   de prestigi amb grups com Hidden Cameras, Beirut o Pet Shop Boys. La seva simbiosi més coneguda és la que té establerta amb Arcade Fire, pels quals ha arranjat els seus tres discos i amb els quals ha tocat assíduament. Un talent emergent, vaja.

Aquí us deixo el vídeo de “Lewis es treu la camisa”, ben “queer” tot ell.


Però potser aquesta versió èpica, sota un xàfec colossal, donarà una idea més exacta de la virtut dels seus directes. Pallett mereixeria formar part de l’orquestra del Titanic.

8 comentaris:

  1. Dimecres, dius? Fa anys que m'he quitat de sortir entre setmana! Després em cal un mes per tal de refer-me. Verge, amb el que jo havia set, amb el mal que havia arribat a fer al Bikini quan era el Bikini de debò. Ja ho veus, ara, banyador.
    I d'aquest, en Pallet, ni flowers. Arcade Fire, sí.
    I visca la ignorància! I gràcies per la recomanació.

    ResponElimina
  2. Matilde, això de sortir entre setmana per a mi també és motiu per publicar-ho en titulars. Sort dels coetanis amb esperit més jove que el meu!

    ResponElimina
  3. Estoy totalmente a favor de ese bendito grado de ignorancia que nos permite sorprendernos favorablemente. Y también de esa otra ignorancia que nos libra de prejuicios. Ojalá fuera más ignorante.

    ResponElimina
  4. Sufur, no hay nada peor que creerse al tanto de todo. ¡Menuda esterilidad!

    ResponElimina
  5. Exacte, un plaer absolut descobrir coses noves. Em poso malalta quan la gent pontifica en negatiu. M'alegra veure que hi qui es permet la sopresa entre setmana.

    ResponElimina
  6. Impressionant el vídeo de la pluja! Ara quasi que em sap greu que el concert al que vam anar no fos a l'aire lliure el dia que va caure aquell xàfec tan bèstia a Barcelona, haw, haw!
    Per cert, i parlant de vídeos, ja n'hi ha uns quants de penjats al youtube del concert de dimecres, y es que los tiempos adelantan que es una barbaridad.

    ResponElimina
  7. Marta, és més fàcil (i més agraït) parlar en negatiu, però m'estimo més les sorpreses positives.

    ResponElimina
  8. Leb, l'Owen ja ho diu abans de començar a cantar que sempre havia somiat ser a un festival sota la pluja per poder-se treure tota la roba.

    Hauré d'anar a tafanejar els vídeos que dius.

    ResponElimina