dimecres, 19 de maig del 2010

Decadència i caiguda del plagi


Pintura de Maria Cristina Viñas

Via EL PAÍS he repescat una notícia de fa uns mesos que m’ha intrigat i m’ha fet pensar, virtuts que no se solen associar amb el que ens ofereix habitualment la premsa. Els fets són els següents: Helene Hegemann és una berlinesa de 17 anys qui, no contenta amb haver escrit i estrenat una obra de teatre i una pel·lícula, ha publicat també una novel·la, “Axolotl Roadkill”, que ha tingut força èxit a Alemanya, tant de crítica com de públic. Pocs dies després de la sortida del llibre, un blocaire va denunciar que parts de la novel·la, fins i tot alguna pàgina sencera, havien estat copiades sense a penes alteracions d’una altra novel·la menys coneguda.

Fa uns anys, un fet com aquest hauria estat suficient per enfonsar la carrera literària de la senyoreta Hegemann. Actualment, però, la notícia no ha impedit que el llibre fos declarat finalista al premi de ficció de la Fira del Llibre de Leipzig, dotat amb 20.000 dòlars. Un dels membres del jurat opinà: “Crec que forma part del concepte del llibre”; mentre que l’Helene, tot i no negar les acusacions i demanar perdó per no haver citat les fonts, s’ha defensat amb curiosos arguments. Segons ella, representa una nova generació, la qual barreja i combina tot el gavadal d’informació de la que disposem per crear quelcom de completament nou. “De totes maneres, no existeix l’originalitat, només l’autenticitat”, diu.

La meva reacció inicial, ho confesso, ha estat la de rebuig sense pal·liatius. Potser és que vaig ser educat en la cultura de l’esforç i aquestes actituds ja m’agafen gran. Després, tot pensant amb una mica més de calma, he començat a preguntar-me si no hi haurà alguna cosa més que pur “morro” en les declaracions de l’escriptora novella.

I és cert que l’originalitat és un valor que porta moltes temporades cotitzant a la baixa. Entronitzada pels corrents modernistes de finals del segle XIX i principis del XX, que intentaven alliberar-se de la tradició i trobar noves formes d’expressió, aplicada fins les seves últimes conseqüències, acabà conduint les arts a la incomunicació i el virtual silenci. La reacció postmoderna ens retornà el valor del discurs narratiu, però tamisat pels filtres de la ironia, l’autoreferència i el collage de materials heterogenis. Qualsevol producte cultural, antic o modern, independentment de la seva qualitat estètica, era susceptible de ser utilitzat en col·lisions sovint estrepitoses, el Dante al costat dels Flinstones, Flaubert, Bola de Nieve, Mozart i el Patufet.

Arribats a aquest punt, caldrà preguntar-se si no està tot dit. Reconeguem-ho, portem una pila de segles parlant, escrivint, pintant, fent música, bastint edificis. En qualsevol tasca creativa que emprenguem serà inevitable retrobar ecos de tots els creadors que ens han precedit, tant si ho fem de forma voluntària com si no. L’originalitat és actualment un impossible i, per tant, el plagi inevitable, encara que sigui inconscient.

No ha calgut sinó que internet ens ofereixi la realitat com un trencadís d’informacions deslligades que es poden connectar de qualsevol manera com si fossin un joc de construccions, per potenciar el “cut & paste” com a via creativa lícita. Afegim-hi la noció tan estesa que qualsevol informació codificada en bits és propietat de tothom i de ningú, i ja podem trobar més comprensible l’actitud de l’escriptora alemanya.

Tot i això, per ser realment “autèntica” i conseqüent, no hauria d’haver reproduït en antiquat paper allò que havia obtingut de forma semigratuïta, ni l’hauria d’haver signat amb el seu nom, que la pirateria és un ofici anònim. I per descomptat, hauria hagut de renunciar a participar en aquest premi dels 20.000 dòlars.

Res, que cada dia que passa tinc més ganes de posar-me a llegir les obres de Marc Aureli.

21 comentaris:

  1. El problema és no citar les fonts. I el problema és agafar directament un text i atribuir-se'l sense cap mena de problema.
    Puc fer un collage de diferents fonts com a joc o com a experimentació però llavors és tota l'obra que és un conjunt de fragments que els dono un altre sentit.
    Però aquest no és el cas. És el cas de la cultura de tallar i enganxar de manera promíscua sense atendre's a res ni a ningú. Crec que el Commons ha estat una bona solució per a aquest desastre que ens arriba i que ja tenim a sobre en forma d'informes de les administracions baixats d'internet, de novel·les amb parts piratejades, d'articles d'opinió que reflexteixen opinions d'altres... en fi, benvinguts al món virtual!
    I per acabar-ho d'adobar tenim un blocaire en crisi que no pare de piratejar per fer veure que està en crisi... on anirem a parar!

    ResponElimina
  2. Jo, Galde, per si de cas, de les úniques fonts que em refio són les de Wallace.

    http://allausz.blogspot.com/2009/05/wallace-nom-de-fonts.html

    ResponElimina
  3. I, sí, tenim un blocaire en crisi, que ens durà de cap si no li parem els peus (o el cap).

    ResponElimina
  4. L'originalitat és sens dubte un concepte romàntic, i força indefensable fora d'aquest marc conceptual.

    Pel què fa a la resta, et puc dir que alguns dels posts del Riell relatius a Perucho ja consten a les webs canòniques de l'autor, de manera que de Prucho ja no et pots creure res: de tota manera, d'aquí a cinc-cents anys els meus apròcrifs seran oficialment acceptats.

    La veritat és una cosa imprecisa, calma't i relaxa't.

    ResponElimina
  5. El blocaire en crisi, es deu haver sentit amenaçat, perquè avui cita fonts.
    Pobrets famèlics d'idees!... tot i que ja sabeu que no hi ha res que espavili tant com passar gana!

    ResponElimina
  6. Seguramnet la senyora o senyoreta Hegemann i el seu editor els hi és exactamnet igual el que puguin opinar sobre el llibre; els interessa més la quantitat de diners que cobraran amb l'escàndol plagiari. Segur que de fer-lo original tendria menys èxit.

    ResponElimina
  7. Lluís, potser estem certificant la desaparició de l’autor. D’aquí 500 anys els escrits de Perucho s’hauran corromput en un magma textual i ningú no gosarà atribuir-los a ningú.

    ResponElimina
  8. Carme J, em sembla que en això de la crisi d’idees hi ha molta impostura. I també moltes ganes de jugar ;-)

    ResponElimina
  9. Ernesto, com sol passar, l’original copiat ha venut molt menys que el llibre de la noia aquesta.

    ResponElimina
  10. doncs ara si que ho veig clar del tot: la literatura és negoci. El llibre i l'autor han mort! ole ole, ara podem dedicar-nos a fer coses més divertides. Anem a cremar alguna cosa?

    (algun dia m'hauré de psicoanalitzar aquesta vena fallera meua xe)

    ResponElimina
  11. Clídice, el diumenge no series a Canaletes?

    ResponElimina
  12. naaaaa, jo no m'hi poso pas per tan poc. A mi m'agraden les performances "a lo grande" :P

    ResponElimina
  13. No m'acabo d'imaginar una novel·la amb cites de les fonts plagiades.
    Ni tampoc tinc clar que sigui cert allò del "no hi res de nou sota el cel".
    Ni que plagiar sigui tan senzill; al menys, fer un bon plagi.
    De tot això, l'onlce Ducasse en sabia molt.

    ResponElimina
  14. “No m'acabo d'imaginar una novel•la amb cites de les fonts plagiades.”
    És que llavors no s’anomena plagi, se’n diu “homenatge”.
    “Ni que plagiar sigui tan senzill; al menys, fer un bon plagi.”
    No sé, és que jo mai no ho he provat ;-)

    ResponElimina
  15. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  16. Sostinc tant la certesa i la creença en el manteniment de les nostres possibilitats creatives com el rebuig a tota mena d'epígons i plagiaris. També veig com des de l'absoluta peresa que ara tenalla a la nostra societat s'entén la falsedat de què res de nou ens pot arribar (i m'abstindré de tractar la sobergueria que pugui haver-hi al darrera)...
    Si en sé d'infinits recers d'imaginació mai tractats, però tots ells resten lluny, en indrets difícils i gens a l'abast...
    No, jo no claudico ni claudicaré: crec que quan acceptem les acaballes de la inventiva estem acceptant les nostres.

    ResponElimina
  17. No sé, Girbén, potser tu que estàs acostumat a transitar els foravials podràs accedir a aquests difícils indrets. Jo continuo pensant que, en certa manera, tot s'ha fet, cosa que no impedeix que rebutgi el plagi. Tampoc t'ho prenguis com una renúncia meva a continuar creant (el que sigui que jo creo).

    ResponElimina
  18. Allau, tots veiem com no renuncies a endinsar-te per racons plens de bardissa dels que en surts, miraculosament, prou incòlume de punxades i amb una conjuntura fresca per dir.
    A tu no tindré mai entre els peresosos culturals,

    ResponElimina
  19. Com diu el Galderich, el problema es no citar les fonts. Ahir, mentre buscava una frase que volia penjar a cal blocaire de les falses crisis, vaig ensopegar amb aquest altre de Terenci, al pròleg de l'Eunuc (161 BC), amb la que es posava l'esparadrap abans de la ferida, per si l'acusaven de plagiar els grecs:

    «Ja no hi ha cap dit que no hagi estat dit abans»

    Però, es clar, una cosa es dir que tot ha estat dit i un altre el copipegui salvatge.

    ResponElimina
  20. Brian, deixant de banda el blocaire de les falses crisis, que cal donar de menjar apart, crec que en el nostre veïnat som força respectuosos amb les citacions de fonts.

    M'ha agradat això del "copipegui", sona a tradició basca.

    ResponElimina
  21. I l'honestedat? Si algú vol copiar i barrejar i ho reconeix des d'un començament el joc potser podria tenir certa gràcia. I poca broma amb la capacitat de fer coses amb gràcia o amb molta gràcia. Ara, així tal com ho has presentat aquest llibre m'ha semblat un joc més aviat poc honest

    ResponElimina