dijous, 6 de maig del 2010

El senyor Miró comet adulteri (i 2)


D’acord, escollim Cecília, s’ha dit. Caldrà trobar el moment, millor que sigui un d’aquells dies que el treball s’allarga fora d’hores. Ens hi aproximarem en un lloc propici, davant de la màquina del cafè o al quarto de la fotocopiadora, intercanviarem algunes nicieses, fins que poc a poc ens endinsarem en qüestions més íntimes. No preveu una victòria fàcil, caldrà cautela, ella podria espantar-se davant d’una brusquedat. El procés pot ser llarg i problemàtic: trobades en cafès discrets, mitges mentides, “arriba un moment que el matrimoni perd tot el sentit”, “la meva dóna m’ha deixat d’entendre”, “ja no em fa cas”, fer-la entendrir amb les seves misèries, fins que ella li posi una mà sobre la seva per donar-li consol. El senyor Miró es fatiga pensant en tots aquests treballs, fa una el·lipsi i assumeix que ella ha cedit per fi.

A continuació s’imposa un encontre carnal, que tampoc és qüestió de fer les coses a mitges i quedar-se amb un mer pecat de pensament. No sap si Cecília, ran de la separació, viu sola o ha tornat a casa dels pares, i encara si viu sola, serà d’aquell tipus de dones que t’obren la porta de casa a la primera ocasió d’intimitat? Hauran de buscar un hotel? I quin tipus d’hotel? Ha de ser un lloc digne, confortable, amb un plus de disseny, la mena de detalls que realcen una primera vegada. Però ell, d’hotels a Barcelona no en coneix cap, per què n’hauria de conèixer si ja té casa seva? Se n’haurà d’informar per internet, seria impensable demanar consell a ningú, la seva empresa no vol testimonis.

Passa ràpid pel moment del sexe, l’incomoda pensar-hi ara. Posem que va bé. I llavors? Ben mirat, seria preferible que, un cop al llit, descobrissin la seva incompatibilitat sexual, que ella no arribés a l’orgasme, que volgués fer marxa enrere al darrer moment, que ell patís una impotència nerviosa… Qualsevol petit desastre que justifiqués la fi de la història.

Perquè, si l’encontre és un èxit i queden amb ganes de repetir, serà necessari trobar nous moments, inventar noves coartades, canviar d’hotel per evitar la rutina (o ella li obrirà les portes del seu pis? li donarà una còpia de les claus?). I sempre amb la por de ser descoberts per algun conegut que passava, per una mentida que fa aigües, una possibilitat que s’incrementarà amb els dies. I si s’enamoren de debò? O ell s’enamora? O es ella la que ho fa? Si perden el cap l’un o l’altre, o tots dos alhora, les conseqüències poden ser terribles: l’odi de Natàlia, el menyspreu dels fills, el divorci, la pèrdua de la casa i de l’apartament, el rebuig de bona part de la família, els comentaris sorneguers a la feina… Sense oblidar la incògnita de l’exmarit. Qui li diu que no serà un psicòpata gelós i venjatiu?

Davant de tot aquest gavadal de calamitats que li ve al damunt, el senyor Miró comença a tremolar violentament. Només mig recupera el capteniment quan sent la clau que gira a la porta del pis.

—Què hi fas a les fosques? —pregunta Natàlia, tot encenent el llum—. Tant tard fent migdiada?

El senyor Miró s’alça, procura ocultar el seu trasbals i fa un petó que vol molt dolç als llavis de Natàlia.

—Com és que has trigat tant?

—Tant? Són tot just les vuit, hi ha dies que arribo més tard, no sé perquè t’estranyes. Fas mala cara, et trobes bé? Potser és que tens gana. Per això m’has trobat a faltar. Tranquil ara m’hi poso amb el sopar. Et vindrà de gust un trinxat de col i patata? I és clar que sí, quan m’has dit que no a un trinxadet fet com a tu t’agrada?

43 comentaris:

  1. El trinxat de col li fa sense cansalada...el Sr. Miró necessita redecorar la seva vida urgentment!

    ResponElimina
  2. Galde, no ho has entès, el fa com "a ell li agrada", amb cansalada. És que no comprens una el·lipsi?

    ResponElimina
  3. Allau,
    Jo sóc molt rudimentari i les coses s'han de dir tal qual. Aquestes subtileses no em serveixen! Deu ser que tinc l'el·lipsi eclipsada... ;-)

    ResponElimina
  4. El final promès (no tenia clar que complissis la promesa) no decep gens, i trobo que hi ha un gir interessant.
    També t'he de dir que s'han creat espectatives no acomplertes (algunes gratuïtes, perquè jo pensava que "miró" remetria a "voyeur", deu ser la meva sang xarnega).
    Sí que he de dir una cosa a propòsit del Galde: quan un lector interpreta el text d'una forma que tu no havies previst, no pots renyar-lo dient que no ho ha entès: i si fossis tu, que no s'ha explicat?

    ResponElimina
  5. Amb cansalada, doncs, pren nota, Galde.

    ResponElimina
  6. Lluís, no goso parlar d'expectatives no acomplertes. Si esbronco en Galde, no és cap reny, comparteixo amb ell totes les seves receptes culinàries. Fins i tot el seu tros de tocinet.

    ResponElimina
  7. Brian, m'agrada molt el que dius. Malgrat tot, sempre hi ha malalts que funcionem de forma diferent. I continuem enamorats!

    ResponElimina
  8. O sigui que el senyor Miró NO comet adulteri.

    ResponElimina
  9. Pobre sr. Miró. Tant embolicar-se el cap per voler cometre adulteri i davant un plat de trinxat de la Cerdanya es queda bocabadat. :)

    ResponElimina
  10. A l'últim, pel que he entès, i mentre el Sr. Miró cavil·la l'adulteri amb la Cecília, és ell el cornut. I per què, si no, la dona arriba sempre entre les 8 i quarts de quinze? Potser m'equivoco molt i faig volar massa la imaginació... A veure què en diu l'autor.

    ResponElimina
  11. Òscar, no has sentit parlar dels pecats de pensament?

    ResponElimina
  12. Espiell, ets una mal pensada, la Natàlia va tots els diumenges a un grup de lectura (o al club de bridge). O té un amant. No ho sé.

    ResponElimina
  13. M'ha agradat que hagis mantingut la versemblança, fins i tot en quelcom tan quotidià i "matrimonial" com la col i la patata, que evoca gustos i olors ben poc associats a l'erotisme. De Mirós el món n'és ple i "mirones" és clar. I, no ens desenganyem, és la por, la por del conillet a perdre el cau, per petit i desgraciat que sigui, al davant de la immensitat de la vida.

    Saps què? me'n torno al llit, serà el mal de coll ... puf!

    ResponElimina
  14. Conilleta Clídice, te't tornes al cau?

    ResponElimina
  15. naaaaa, que avui toca sortir a la planura de les ones i, per cert, tinc algú que em ve molt de gust, la nostra matildinha ^^ que no saps el que m'ha costat convèncer-la!

    ResponElimina
  16. la verdad, el sr. Miró con esa imaginación exuberante, no se merece más que el trinchadito de col y patata...(sin cansalada, por aburrido)

    ResponElimina
  17. Veient el mar de dubtes on s'ofega a mi no me'n queda cap: aquest és el Miró que jo coneixia. Oi tant!

    ResponElimina
  18. Pilar, yo lo castigaba sin cenar...

    ResponElimina
  19. Girbén, quina casualitat, tenim un amic comú!

    ResponElimina
  20. I tant com és un adulteri!!
    Em fa pensar en una peli d'en Cesc Gay, Ficció, em sembla que es diu.
    [Avís per a navegants: aneu amb compte amb la Clidi: és la versió femenina del flautista d'Hamelin. I jo, avui, la rateta que va cap al penya-segat. Ai]

    ResponElimina
  21. Matilde, és que aquest jovent ja no es llegeix el Catecisme.

    [I tranquil•la amb la Clídice, que sé de molts que han sobreviscut.]

    ResponElimina
  22. es mereix la col i les patates (sense cansalada) i les banyes que porta, per avorrit i per tonto (pensar que el cuarto de les fotocopiadores és un lloc propici...)

    ResponElimina
  23. Ai, Maria, quines ganes teniu totes de posar-li banyes al pobre i avorrit senyor Miró!

    ResponElimina
  24. Qué peligro tienen las pajas mentales... y encima la col produce gases, contribuye al efecto invernadero y al calentamiento global. Ese es el auténtico pecado del protagonista de esta estupenda historia. Pobre sr. Miró... :-)

    ResponElimina
  25. Ja, ja, dejas al señor Miró a la altura de las vacas neozelandesas.

    ResponElimina
  26. Allau,
    M'ha agradat molt el relat. Descrius despietadament l'eterna covardia dels homes: Somniar sí però passar als fets...quina por!

    ResponElimina
  27. Pobre senyor Miró, tants arguments que havia trobat que el convencéssin per tenir una aventura, i ara s'adona que són els mateixos arguments els que li fan avortar la missió!

    ResponElimina
  28. Glòria, deixem-ho en l'eterna covardia d'alguns homes ;)

    ResponElimina
  29. Ni el Bosco estava a l'alçada d'imaginar un embolic tan gran com el que passa pel cap al Sr. Miró i tot això abans de fer res de res i sense comptar amb el consentiment i interès de la interessada en joc. Si és que la ment humana sí és el vertader jardí de les delícies...

    ResponElimina
  30. Benvinguda, Vida! La ment humana també pot ser el jardí de les malícies.

    ResponElimina
  31. Si és que... el Sr. Miró es mereix seguir menjant col i patata la resta de la seva vida, per cagat.

    ResponElimina
  32. Ha, Llum, com us estimeu el senyor Miró!

    ResponElimina
  33. Allau, anava a fer una crítica sobre el final del relat, però en llegir els comentaris m'he quedat sorprés de la importància que es veu que tenia la col i la patata, i encara més la cansalada. M'ha quedat descol·locat, i el més greu és que acabo de revisar la nevera i no tinc ni una cosa ni l'altra. Ai!

    ResponElimina
  34. Leb, de segur els veïns estaran disposats a fer-te un favor ;-)

    ResponElimina
  35. Si Allau, per descomptat els veïns per això estan !! He,he.
    Envers el Sr. Miró, és més tendre aquesta mena d'adulteri estèril per mandra i valoració a la avorrida però serena comoditat quotidiana, que l'adulteri o prostitució internàutica bavejant davant un ordinador.
    Als pobres homes com ell, sempre els queda aquest recurs, encara que ho hagin d'amagar com una dolenteria que els satisfà!

    ResponElimina
  36. Per cert, un bon relat, amb final inesperadament esperat!
    Per les reaccions creades quasi oblidem que és això, un relat, cosa que confirma la seva qualitat!

    ResponElimina
  37. Gràcies, Carme J! De vegades ja passa, que ens posem a comentar i oblidem que només és un conte. Acabarem com aquells que aconsellaven als actors de "El cor de la ciutat" quan se'ls trobaven pel carrer.

    ResponElimina
  38. Posada a fer de veïna d'aquest pati, l'únic detall nimi que he trobat a faltar és que no hagis apuntat que el senyor Miró es posa vermell com un perdigot quan apareix la seva pseudomama del trinxat.

    ResponElimina
  39. Com castigueu el pobre home que té el detall de no ser infidel!

    Pd. Col i patata podria ser el títol d'una sèrie d'humor matrimonial

    ResponElimina
  40. Bon títol, Marta, ara cal escriure la resta.

    ResponElimina