dilluns, 3 de maig del 2010

Ens havíem estimat tant!


No sovintejo el gènere necrològic, perquè trobo de millor gust parlar bé de la gent quan encara és en actiu, que ja se sap que la mort, gran igualadora, dóna llustre a les pitjors reputacions. De vegades, però, el traspàs serveix com a toc d’atenció sobre figures invisibles o oblidades que han tingut, malgrat tot, gran influència en les nostres vides, com és el cas d’aquest Furio Scarpelli que va morir a Roma el passat 28 d’abril. No, el nom segurament no us dirà gran cosa, però ja hi arribarem.

En una època no tan remota i de més aviat poques alegries, el cinema italià ens havia fet molta companyia. Lluny dels escapismes tan ben facturats com irreals del cinema americà, podíem trobar en les seves pel·lícules gent que vivia i sentia de forma molt similar a la nostra, una gent que rarament reconeixíem a les pel·lícules fetes des del règim autocràtic que ens tocà viure. No estàvem sols, la supervivència en temps de posguerra, el negoci de la viu-viu, podia ser un objectiu universal. I la vida d’aquestes famílies, que no semblaven tan diferents de la nostra, ens era explicada sovint en to de comèdia, una comèdia però que no defugia la realitat ni algunes de les seves amargors.

Doncs bé, Furio Scarpelli fou un dels més importants guionistes de la història del cinema italià i, per tant, el responsable de moltes de les felicitats que ens proporcionà. Sol o en tàndem amb Age (Agenore Crocce, 1919-2005) va treballar des de l’any 1949 fins pràcticament el moment de la seva mort als 90 anys. No és d’estranyar que se’l considerés un veritable patriarca dins de la professió.

En una prolífica carrera de més de 60 anys lògicament hi ha de tot, fins i tot una pila de pel·lícules alimentícies amb Totó, però si ens cenyim als grans directors, cal treure’s el barret. Amb Mario Monicelli (als seus 94 anys, una altra llegenda viva del cinema italià) va col·laborar a “La grande guerra” (1959), “L’armata Brancaleone” (1966) i “Romanzo popolare” (1974). Les dues primeres són considerades obres mestres del cinema d’antiherois. Amb Pietro Germi va firmar “Sedotta e abbandonatta” (1964) i “Signore & signori” (1966), dos autèntics hits de la comèdia italiana dels anys 60, que al nostre país també gaudiren de molt èxit popular. Amb Dino Risi va fer “I mostri” (1963), comèdia de sketchs amb Vittorio Gassman i Ugo Tognazzi (vegeu foto). I amb Luigi Comencini “Tutti a casa” (1960), una magistral mirada tragicòmica a la Segona Guerra Mundial des d’uns ulls italians. I encara amb Sergio Leone “Il buono, il brutto, il cattivo” (1966), o sigui “El bueno, el feo y el malo”, que tampoc són bromes.

Però fou amb Ettore Scola amb qui la col·laboració va ser més fructífera. Llegiu si no: “C’eravamo tanto amati” (1974), “La terrazza” (1980), “Maccheroni” (1985), “La famiglia” (1987), “Il viaggio di Capitan Fracassa” (1990), “La cena” (1998), “Concorrenza sleale” (2001)… I encara cal afegir l’exotisme de “Il postino” (1994) de Michael Radford, conegut entre nosaltres com “El carter i Pablo Neruda”.

Però, amb tot aquest historial a les espatlles, Furio Scarpelli mereixeria també l’adoració perpetua si només hagués firmat un guió a la seva vida, sempre que aquest guió fos el de “I soliti ignoti” (Mario Monicelli, 1958). La pel·lícula, coneguda entre nosaltres com a “Rufufú”, és una de les comèdies més entendridores, amargues i perdurables de les que tinc notícia. Mastroianni, Gassman, Totó, Renato Salvatori, Claudia Cardinale i els desconeguts, però encara més memorables, Carlo Pisacane i Tiberio Murgia. Sí, el cop del segle també pot ser un plat de pasta amb cigrons.

Mira, Furio, excusa’m el tuteig, crec que pots descansar en pau. I moltes, moltes gràcies per tot!


23 comentaris:

  1. No l'hagués reconegut, i sembla mentida estant al darrera del impressionant catàleg de meravelles que relaciones.
    M'afegeixo al teu tribut.

    ResponElimina
  2. No tenia ni idea de qui era Furio Scarpelli, però llegint la teua post , m'han vingut a la memòria algunes de les pel·lícules que has anomenat i principalment ·Rufufú" , que em va agradar molt i va tenir una gran repercusió en la seva època donant lloc a paròdies poc reeixides.

    ResponElimina
  3. l'epitafi em sembla perfecte: moltes gràcies! :)

    ResponElimina
  4. És molt interessant... perquè resulta que he vist la gran majoria de pelis de què parles sense parat mai atenció al signore Scarpelli. Cada dia s'aprèn una cosa nova, i avui te la dec a tu.

    ResponElimina
  5. Cal reivindicar els guionistes cinematogràfics, la seua aportació és fonamental i en canvi, pràcticament no els coneix ningú. És el cas de Scarpelli -a qui jo tampoc coneixia-, que com bé dius mereix un monument ja només per la genial Rufufú, obra mestra absoluta. El teu post -erudit com sempre- és un homenatge al qual m'apunto.
    Per cert, fa temps que cerco desesperadament la pel·li en devedé, i no hi ha manera de trobar-la. Algú té idea de com aconseguir una bona versió?

    ResponElimina
  6. Prat, a mi em sonava el nom, però ha estat amb la seva mort que m’he adonat de la seva enorme tasca.

    ResponElimina
  7. De fet, Ernesto, “Rufufú” va començar sent també una paròdia del “Rififi” de Jules Dassin, però aviat va transcendir la mera paròdia per adquirir un significat universal.

    ResponElimina
  8. Crec, Clídice, que no es pot aspirar a res millor que a un agraïment pel fet d’haver viscut.

    ResponElimina
  9. A mi em va passar igual, Lluís, i per això he escrit l’apunt.

    Encara que de vegades ho sembli, aquí al bloc no escric sobre el que sé, sinó sobre el que aprenc. Confio que amb aquesta estratègia tindré inspiració per estona.

    ResponElimina
  10. Leb, com a ferits per l’escriptura, hauríem de reivindicar més sovint els guionistes.
    Sobre això del DVD no et puc ajudar. Ja és llàstima que no ens l’encarreguessis quan vam ser a Roma, segur que la deuen vendre a qualsevol “edicola”.

    ResponElimina
  11. Leblansky: sobre DVDs, a Barcelona hi ha un parell de llocs on es podrien trobar (faig servir el condicional): La Papaya Verde o Video Instant. Segur que tenen fantàstiques webs.

    ResponElimina
  12. Sí senyor, un dels autors del millor cinema italià, amb un sentit de l'humor a voltes tendre i a voltes cruel, boníssim.
    Per cert, si cal puc comprar el dvd de I soliti ignoti i enviar-lo...

    ResponElimina
  13. Sabia, Maria, que en aquest apunt em faries costat :)

    ResponElimina
  14. Buf, quina pila d'alegries m'ha donat aquest home (què dic alegries: pura felicitat!) i jo sense saber-ho.
    Tante grazie, Furio!

    ResponElimina
  15. Si, Santi, com diu l'inefable Pisacane, buono!

    ResponElimina
  16. Val més honorar els grans homes quan son vius, però també es cert que val més tard que mai. Rufufu va ser una de tantes pel·lícules que em vaig perdre al seu moment (la vaig menystenir com a simple parodia de Rififí). Veient ara el vídeo que ens has posat no en puc estar més penedit. :( En fi, no plorem per la llet vessada. Gràcies, Allau.

    ResponElimina
  17. Repesca-la, Brian, consell d'amic.

    ResponElimina
  18. Jó també m'apunto a l'homenatge. Encara que hi ha hagut grans guionistes a la història del cinema, és ben cert que molts no han tingut el reconeixement del gran públic. Gràcies Allau, una vegada més per aprendre ( com dius) coses que després saps compartir.

    ResponElimina
  19. Llum, com bé saps per experiència, el cinema és una activitat col·lectiva. Cal reconèixer els bons professionals que hi ha al darrera.

    ResponElimina
  20. Jo també admirava aquest mag sense saber el seu nom. T'agraeïxo la informació que ens dònes. He vist moltes pel·lícules de les que esmentes i la que dòna títol al post em va fer molt feliç. Et dedico el somriure del record.

    ResponElimina
  21. jo també m'afegeixo al tribut, rufufú és una peli molt i molt gran!!!

    ResponElimina
  22. Sembla, Robert, que amb Rufufú hi ha unanimitat.

    ResponElimina