dijous, 13 de maig del 2010

Rufus+piano


Si arriba a néixer uns anys abans, l’hauria rebutjat com a epítom de tot allò que volia evitar del món gai més estereotipat. Per fortuna Rufus Wainwright va aparèixer prou tard a la meva vida i ja em va pescar relaxat i disposat a gaudir sense prejudicis de tot aquell que truqués a la porta carregat de bones maneres. I, sí, confessaré que el segueixo amb tota la seva pompa teatral i els seus modals de cabaret, i li perdono els capricis de diva marica, els modelets de Viktor & Rolf, els homenatges a Judy Garland o l’escriptura d’una òpera (“Prima Donna”), que ha rebut crítiques tan contraposades que, com a mínim, intriga.

La nit del dimarts Rufus va presentar el seu darrer disc “All days are nights: Songs for Lulu” al Liceu de Barcelona amb totes les localitats exhaurides, un detall que no sé si atribuir a una moda passatgera o a una veritable base de fans. Aquest disc, elaborat durant la malaltia terminal de la seva mare, la cantant Kate McGarrigle morta el gener passat, és un conjunt de cançons acompanyades únicament pel piano que toca el propi Wainwright. És una obra difícil de classificar, perquè encara que l’artista la presenti gairebé com si es tractés d’un cicle de cançons, la temàtica és molt diversa (la família, l’amor, la bellesa, Nova York i fins i tot tres sonets de Shakespeare) i els estils musicals poden d’anar de la balada al music-hall passant per Ravel sense gaire solució de continuïtat.

La posta en escena de l’espectacle insisteix en la solemnitat dels seus propòsits. Així es prohibeix explícitament que el públic aplaudeixi durant la interpretació d’aquesta dotzena de cançons i, fins i tot, es demana que es mantingui el silenci fins que Wainwright no hagi sortit d’escena. La seva lenta irrupció, vestit com la Reina Malèfica de “La Bella Dorment”, sembla tota una declaració de principis. Una gran pantalla que ocupa el fons de l’escenari projecta una il·lustració visual obra de l’artista Douglas Gordon: diversos ulls amb les parpelles carregades de maquillatge negre, que s’obren i es tanquen amb parsimònia, com surrealistes mol·luscos bivalves. Una imatge tan simple com torbadora.

Si bé tot això va estar molt ben interpretat, crec que és un tipus de música que prefereixo escoltar en la tranquil·litat de la llar. Per fortuna, després d’una pausa de mitja hora i alguns canvis en la decoració (bàsicament uns quants gots lluminosos escampats per terra), Rufus va retornar vestit d’una forma vagament més convencional (malles, una camisa amb lluentons, una corbata verd lloro…) per oferir-nos una hora d’èxits de la seva carrera: “Cigarettes and Chocolate Milk”, “Natasha”, “Leaving for Paris”, “Going to a town” i fins i tot el clàssic “Complainte de la Butte”. Aquí és on realment vam xalar, perquè el noi és un showman consumat. Dotat d’una veu de tenor, dúctil i potent, encara que amb un timbre que potser no és per tots els gustos, és també un pianista més que solvent i tot un comunicador que, amb quatre comentaris intel·ligents es pot posar el públic a la butxaca (per exemple, evitant qualsevol menció a Espanya, a la que es referí com a Península Ibèrica, i és que l’home es va educar al Quebec).

Tenia els meus dubtes que el Liceu fos el local més adequat per un espectacle que sembla demanar la proximitat del públic; però gràcies a una bona amplificació i al carisma de Rufus, no va costar gaire sentir-nos com en un piano-bar de dimensions colossals. Només faltaren les copes.

15 comentaris:

  1. Els qui som uns analfabets musicals t'agraïm aquesta ressenya. Gràcies al Spotyfi he pogut sentir aquest músic. M'ha agradat més enllà de les modes i modus!

    ResponElimina
  2. Vaja: quan uns senyors més carcundes que el sabater del Papa i més talibans que el sastre de Ruiz Mateos, que fan la missa en llatí i girats d'esquena, es van posar a fer un «concert espiritual», ens van demanar exactament la mateixa cosa: que no aplaudírem en cap moment. Mai no havia anat a un concert com aquell i mai no he tornat a viure'n un de paregut. No he perdut l'esperança d'assistir-ne a un altre similar, potser amb els mateixos senyors carcundes i talibans (era la Missa de Santa Cecília de Haydn).

    Quins records més queers em fas vindre al cap, Allau.

    ResponElimina
  3. Vaig escoltar fa tres anys un disc del Rufus on apareixia a la portada de cavaller medieval kistch. Després va aparèixer crucificat a l'escenari i és clar, això em va començar a agradar. Teatralitat apart, crec que és un renoador del pop. I tens raó que és música per a escolatr al CD.

    ResponElimina
  4. "Release The Stars" va marcar el meu retorn a la UB. El dia que el vaig comprar em van trucar per oferir-me feina ; i el vaig escoltar senceret de camí al Pavelló Rosa per signar el contracte.

    Ana Martínez

    ResponElimina
  5. Galde, m’alegra obrir-te les orelles a noves experiències erótico-musicals.

    ResponElimina
  6. Home, Jesús, això no és de carques, és una convenció no aplaudir a missa o entre moviments d’una simfonia. És una manera de preservar el recolliment estètic i/o espiritual. El que passa és que últimament la gent aplaudeix per tot, començant pels funerals. Hi ha melòmans que es queixen que a les òperes s’aplaudeixi sistemàticament les àries de cada cantant i que gairebé s’interrompin els finals de les obres sense permetre que hi hagi ni una pausa d’un segon de silenci.
    La petició de Rufus suposo que era una manera d’indicar-nos que el que fa amb el seu darrer disc és “alta cultura”.

    ResponElimina
  7. No em malinterpretis, Lluís, em referia només a l’audició del seu darrer disc. Per a la resta, trobo molt recomanable veure’l sobre un escenari.

    ResponElimina
  8. Un amulet de la bona sort, oi Ana?

    ResponElimina
  9. Vaja, no sé si no m'he explicat bé, que sí m'ho sembla que no: volia dir que ens prohibiren aplaudir abans, durant i en acabant el concert, que era un concert i no una missa (aplaudir en missa?! Carai amb la modernor). I els senyors que feien el concert (esplèndid, angelical, celestial) bé t'assegure que eren (i són) ben carques. Per això m'havia cridat l'atenció que l'amic Rufus demanara exactament la mateixa cosa.
    Ah, i gràcies per encomanar-lo als que ignoràvem la seua existència.
    I estic ben d'acord amb el que dius de l'aplausofília estranya que ens envolta: àdhuc als enterraments!

    ResponElimina
  10. Jesús, si es tractava d'un concert ja no ho trobo comprensible: és recomanable mostrar agraïment al final.

    En Rufus no va prohibir els aplaudiments a la primera part, només va demanar que ho féssim quan ell ja era fora d'escena. Per altra banda a la segona part va convidar-nos a aplaudir a cor que vols i quan volguéssim.

    ResponElimina
  11. Jo encara no he sentit aquest darrer disc, Allau, però "Release the stars" em va agradar molt, igual que els dos "Want". Jo vaig descobrir Rufus gràcies al disc de "I'm Your Man", l'homenatge a Leonard Cohen, on canta una versió de "Chelsea Hotel" que a mi em sembla boníssima.

    ResponElimina
  12. Espai, espera’t quelcom de menys teatral i exuberant, molt més auster.

    ResponElimina
  13. A mí m'hagués agradat molt anar-lo a veure, però ja no vaig trobar entrades. M'hauré de conformar amb la teva crònica . Les seves maneres ultrapassades em fan posar una mica dels nervis, però com a cantant , el trobo fantàstic.

    ResponElimina
  14. Llum, potser no és un artista per a tots els gustos. Com diuen en anglès, és un "gust adquirit", com l'aigua tònica.

    ResponElimina