divendres, 8 d’octubre del 2010

124 Bluestone

Qui entri a la casa del número 124 del carrer Bluestone, als afores de Cincinatti, aviat descobrirà que aquesta casa no és com les altres i un sentiment de tristesa el colpirà.

Qui comença a llegir “Beloved” la novel·la de Toni Morrison, es troba a la primera pàgina a les portes d’aquesta casa i penetra sense saber-ho en una terra incògnita de la qual desconeix les lleis. Podem trobar topònims i fets que no ens són estranys (el lloc és Ohio, a la segona meitat del segle XIX, poc després de la Guerra Civil americana), però aquí els records es materialitzen, els objectes tenen ànima i els morts viuen entre els vius.

De fet, “Beloved” és una història de fantasmes o, millor dit, de fantasma, el de la filla que Sethe va matar per evitar-li l’horror de l’esclavatge. Una història que avança i retrocedeix, que va recuperant en desordre els fets, però també les sensacions, la màgia i el dolor, i que potser té lloc només dins del cap de la turmentada Sethe.

Encara que hem vist pel·lícules i sèries i hem llegit llibres sobre la situació dels negres al sud dels Estats Units, de tan aliena com és l’experiència, sempre ens serà difícil posar-nos en la seva pell. Per això és un encert de Toni Morrison no abundar en obvietats i dosificar els moments de crueltat. De fet, la granja d’on provenen la majoria de personatges té un règim més “humà” que la dels seus veïns i bona part de la narració transcorre en un barri d’esclaus alliberats. Precisament, el xoc davant de la llibertat és un dels grans temes de la novel·la: si tota la teva vida has estat tractat com un animal domèstic (aparellat per a la reproducció, separat de pares, consorts i fills, segons les lleis del mercat), com aprens a tenir una vida pròpia?

Sethe, tot i haver conquerit la llibertat, viu encara presonera dels seus records i castiga amb l’ostracisme Denver, la filla que encara té, mentre expia el seu sentiment de culpa amb la dedicació a la filla assassinada. Només l’aparició de Paul D, vell company d’esclavatge, desbloquejarà la seva inèrcia afectiva i permetrà que Denver s’alliberi de l’àmbit opressiu del número 124 del carrer Bluestone i adquireixi una nova autonomia.

Confessaré finalment que aquesta literatura on predomina el món físic del sentits i la natura mana, on tot es viu a flor de pell, on el sentiment domina el raonament i els fets s’encadenen de forma misteriosa, aquesta no és la literatura que més m’atrau. “Beloved” m’ha intrigat prou per avançar ràpid cap a la seva conclusió, però també m’ha fatigat. Toni Morrison ha escrit una obra molt original, plena de suggeriments, potser de l’única manera en que es podia explicar una experiència tan extrema i tan difícil de comprendre per qui no ha estat el seu protagonista. Una admirable obra mestra de la qual no puc deixar de sentir-me exclòs.

9 comentaris:

  1. Comences la descripció de la novel·la molt bé i cap al final ens llences una galleda d'aigua freda quan dius que t'ha fatigat. Una contradicció molt suggerent.

    ResponElimina
  2. Galde, tinc les meves limitacions, i hi ha obres mestres que se'm resisteixen.

    ResponElimina
  3. Jo aquesta la vaig començar i deixar. Tanmateix La canción de Salomón em va entusiasmar i també la última novel·la publicada per Morrison de la qual no en puc recordar el títol. De fet cap m'ha agradat com Salomon's Song però, en rasat, és una escriptora molt notable i que sempre tinc en compte.
    Allau, el que ha estat important, en aquesta lectura teva de Beloved, és que t'hagi arribat la intenció de l'autora. Tant la pintura que il·lustra el post com el teu text denoten que has escrit inspirat.Salutacions!

    ResponElimina
  4. Fa molts anys vaig llegir una novel·la de la Tony Morrisson i em va quedar una sensació semblant a la que expliques. No sé si en diria sentir-se en una festa on no hi ets convidat, però no està mal pensat. En tot cas, em va resultar com un empatx de sensualitat. Recordo que llavors deien d'ella que era una literatura "racial", però tampoc no crec massa en aquestes distincions.

    ResponElimina
  5. Glòria, m'alegro que més o menys s'hagi entès el que volia dir: hi ha autors que ens són més afins que d'altres, però encara així podem reconèixer els seus mèrits. Potser d'aquí una temporada ho intentaré amb "Salomon's song" que tu suggereixes.

    ResponElimina
  6. És curiós, Lluís, però a mi també m'ha fet l'efecte que Toni Morrison intentava adoptar una visió animista de la realitat que he associat amb l'africanisme. No sé fins a quin punt això té un correlat factual amb la població negra dels USA, però per a mi suposa una barrera de comprensió.

    ResponElimina
  7. Jo crec que va per aquí,i en aquest cas l'animisme és de difícil comprensió. Ho vaig provar amb uns articles d'antropologia i no és tan senzill com semblaria.

    ResponElimina
  8. Em quedo amb el tema del xoc davant de la llibertat, que és molt complex i admet moltes derivades. Probablement, per lo demés, no gaudiria d'una història on, com dius, els sentiments i la sensualitat dominen sobre el raonament.

    ResponElimina
  9. Brian, jo també penso que no la gaudiries. Em pregunto si aquest estil agradarà més a les lectores que als lectors o si estic fent una simplificació sexista.

    ResponElimina