diumenge, 24 d’octubre del 2010

Catedral

La vella Gare d'Estrasburg amb una pell acabada d'estrenar.

Entrar a Estrasburg, la Capital d’Europa, malgrat els seus evidents tints germànics, és com tornar a casa. Serà perquè sentim parlar francès i perquè la ciutat no sembla haver estat afectada per la guerra. El seu rovell de l’ou està situat en una illa voltada pel riu Ill i el seu melic és la catedral. Per uns moments, especialment si arribes cap al tard i el declinant sol d’agost tenyeix de roig la seva gloriosa façana, et tempta pensar que la catedral és el centre del món.

De bon matí hi torno, quan no han arribat encara els primers turistes i les lloses de l’interior són acabades de fregar amb lleixiu. La gran nau és un cofre de meravelles com la columna dels àngels, el rellotge astronòmic o l’escultura del mont de les oliveres, contemplat tot per la pupil·la groga de la fenomenal rosassa. Encara a mig matí pugem al sostre de la catedral per una escala de cargol envoltada de randes de pedra. Són només 66 metres (res comparat amb els 142 metres de la torre), però un pànic vertiginós ens fa tancar els ulls fins que no arribem a la més tranquil·litzadora terrassa. Grans vistes dels sostres de la ciutat vella i de la plana alsaciana.



Prop de la catedral el Palais de Rohan, un clàssic edifici francès del XVIII, conté un interessant museu de belles arts, on trobem un inesperat (i bell, i esverat) Goya, a qui saludem com a un retrobat parent llunyà. Des del pati del palau, la catedral mostra el seu perfil lateral i revela la façana principal com una gran mampara escenogràfica adossada a un volum molt més tosc.

Don Bernardo Yriarte, segons Goya.
Passegem pel barri vell i per la Petita França, nius de pintoresquisme, de cases alsacianes de bigues de fusta, de canals i terrasses, on els turistes acudim inevitablement sigui per tastar una “flamme”, la versió local de la pizza, o una choucroute “excessive”, en la qual la col agra ve acompanyada d’una mostra de tot el que un carnívor pugui somiar. I sempre, despuntant sobre les teulades, la fletxa protectora de Notre-Dame.


Més enllà la ciutat s’afrancesa amb edificis massius de racional elegància i un punt de severitat germànica. Per fortuna, el riu curull de ponts i d’ombres d’arbre endolceix els ànims. Les ciutats amb riu, com els carrers amb arbres, em semblen un nivell superior de civilització.
Però cada nit, abans de retirar-nos, tornem a passar per la catedral per veure l’espectacle de “son et lumière” que es projecta sobre la façana. Música clàssica russa de Txaikovski, Rimski-Korsakov, Borodin i Mússorgski. I quan a les onze les grans portes de Kiev es tanquen amb magnificència de focs d’artifici tornem a la nostra mansarda de l’Hotel Gutenberg. I somiem, és clar, amb la catedral.

18 comentaris:

  1. Es pot acabar millor un apunt sobre la catedral d'Estrasburg amb un "tornem a la nostra mansarda de l’Hotel Gutenberg. I somiem, és clar, amb la catedral"?

    Tota l'essència de la meravella humana resumida homeopàticament! ;-)

    ResponElimina
  2. Galderich, jo també t'estimo. (I l'hotel Gutenberg és completament verídic).

    ResponElimina
  3. estic temptada a què m'agradi i tot :)

    ResponElimina
  4. Doncs deixa't temptar, Clídice, que no tot s'acaba al Vietnam.

    ResponElimina
  5. Alsàcia, en general, és un país preciós. I Estrasburg, que durant molt de temps va ser un dels focus més importants de cultura d'Europa, val molt la pena. Com molt bé dius, la barreja d'elements i de tarannàs francesos i alemanys és especialment atractiva. Coincideixo plenament amb tu! Salut!

    ResponElimina
  6. Trobo que has augmentat el llistó del registre literari, sincerament -i ho celebro. Entre unes quantes belles frases, però, n'hi ha una que em costa: això que les ciutats amb riu són en un estadi superior de la civilització... Diries que Lleida supera Reus, per exemple?

    ResponElimina
  7. Quines ganes d'agafar el cotxe, m'has fet agafar!

    ResponElimina
  8. Post-comentari: he buscat alguna referència a Raymond Carver. Però he fracassat. No obstant... hi era? A la darrera frase?

    ResponElimina
  9. Si em permets un comentari marginal (ja saps que funciono bastant per associació de idees) la referència al choucroute m'ha fet rememorar que va ser el primer antídot contra l'escorbut. Incorporar-lo a la dieta dels mariners va permetre fer llargs viatges sense que la mitat de la tripulació acabés malalta, quan no morta, per la fatal malaltia.

    ResponElimina
  10. Lluís, respecte a Lleida i Reus, no deixis que una excepció espatlli una bona frase.

    I sobre el títol, ja em vaig adonar de la coincidència amb Carver, però no he pretès cap homenatge.

    ResponElimina
  11. He, he, Joaquim, "Agència de viatges (virtuals) Allau".

    ResponElimina
  12. Mati, pregunta-li a en Lluís, a mi que em registrin...

    ResponElimina
  13. Lluís, quèésluqueés registre literari?

    ResponElimina
  14. Veig que més o menys tots fem el mateix camí quan anem a Estrasburg. Per cert, si no fos que no l'he publicada enlloc, hauria dit que la tercera foto me l'havies "robada": veig que els turistes no només anem als mateixos llocs, sinó que fem les mateixes fotos...

    ResponElimina
  15. Ferran, ja recordo les teves fotos d'Estrasburg al teu bloc i l'enveja que m'havien fet. I que anem als mateixos llocs i fem les mateixes fotos és lògic, no trobes?

    ResponElimina