dijous, 14 d’octubre del 2010

Coetzee pòstum

Foto d'Axel Bührman a Flickr

Dos dels millors llibres de J.M. Coetzee (aquell escriptor sud-africà que va ser guardonat amb el Nobel el 2003) són les seves reminiscències autobiogràfiques recollides a “Infantesa” i “Joventut” [les trobareu a Edicions 62 i són de lectura obligada per passar de curs]. Les esperances (grans) que teníem els seus seguidors per continuar llegint el seu exercici memorialístic foren sobtadament truncades per la recent mort de l’autor. Com a trist consol per pal·liar l’absència de Coetzee, un jove biògraf britànic de nom Vincent ha pres el testimoni autobiogràfic i publica ara “Temps d’estiu” (Edicions 62, 2010), treball d’investigació que prolonga els dos primers volums i ens presenta l’artista durant els anys 70, ja a la trentena, retornat a Sudàfrica i convivint amb el seu pare vidu a Ciutat del Cap. La narració s’atura poc després de la publicació de la seva primera novel·la, “Dusklands”, de 1974.

El procediment per redactar el llibre no deixa de ser curiós, perquè a partir dels dietaris que escrigué a l’època l’autor difunt, el biògraf va escollir cinc (i només cinc) persones que li semblaren rellevants i les entrevistà exhaustivament. Aquestes entrevistes de vegades revelen més sobre l’entrevistat que sobre el propi Coetzee i en algun cas hom es pregunta sobre la conveniència d’haver escollit aquestes persones i no unes altres. Dues d’elles, una jove veïna casada i una col·lega francesa de la universitat, mantingueren amb John Coetzee una relació amorosa. L’únic home entrevistat és un professor universitari que no sembla que tingués una amistat molt íntima amb el novel·lista. Parla també la seva cosina favorita qui, pel fet de viure en una granja al bell mig del Karoo, va tenir poques oportunitats de veure’l. I per últim una ballarina brasilera, mare d’una de les alumnes de Coetzee, de la qual sembla que es va enamorar sense ser correspost (potser la presència més discutible entre els interviuats).

El retrat que es desprèn no és gens afavoridor pel futur premi Nobel. Coetzee apareix com un home dotat de poc sentit pràctic, deixat en la seva aparença, de moviments maldestres i nul·les aptituds socials. Sobreviu, amb més pena que glòria, amb petites tasques de mestre, tot i que no té vocació. Com a amant és fred i mediocre, amb tendència a intel·lectualitzar les passions. Tampoc és capaç de comunicar-se amb el seu pare, amb el que es veu obligat a conviure en una depriment simbiosi.

Els anys 70 a Sud-Àfrica foren temps estranys en els que l’anòmal règim de l’apartheid començava a mostrar les seves costures. Tot i que no és aquest el subjecte del llibre i que els interlocutors el viuen passivament, afectats de forma indirecta, és inevitable que traspuï en desenes de detalls de la vida quotidiana. Els protagonistes viuen la situació amb sentiment de culpa, però incapacitats per actuar. En paraules que suposadament va dir Coetzee, la seva presència allí pot ser legal, però no és legítima.

En aquest sentit “Temps d’estiu” és molt revelador. En canvi, com a esbós biogràfic, peca de l’arbitrarietat del seu plantejament, que acaba oferint una fotografia esbiaixada d’objectivitat més que dubtosa…
I ara tornem a començar. Com sabem, Coetzee no és mort. Ha estat el propi Coetzee qui ha escrit “Temps d’estiu” i ha situat la seva mort en un moment indeterminat anterior a desembre de 2007. “Temps d’estiu” és una construcció tan fictícia i tan real com tota la resta de la seva obra. En totes les seves fotos Coetzee té pinta de llop astut i no hi ha dubte que està dotat d’una intel·ligència esmolada. Aquest llibre, que completa la seva trilogia autobiogràfica, pot contemplar-se com un exercici de masoquisme confessional o com una immensa broma de la qual ell n’és la víctima. Tot això no treu que sigui un text lúcid, nítid i tallant com l’aire hivernal del Karoo, una reflexió magistral sobre un temps, un país i un ésser inadaptat en el qual, malgrat tot, també ens hi podrem reconèixer. Del millor de la collita d’aquest any.

13 comentaris:

  1. Fa poc vaig llegir la crítica-ressenya del llibre, però crec que prefreixo aquesta. Molt ben plantejada, has trobat una argúcia formal i fins i tot gràfica per a convertir la ressenya en una mena de relat amb sorpresa final.
    Només n'he llegit "Esperant els bàrbars", i també té aquest to una mica cruel i amarg, amb una visió política sobre Sud-àfrica que enllaça amb la que expliques.

    ResponElimina
  2. Coetzee sota mínims, em cal augmentar la pila, ai!

    ResponElimina
  3. Una sorpresa relativa, Lluís, a menys que et refiis de la meva capacitat d'anar despatxant autors. Crec que és un llibre que et podria agradar.

    ResponElimina
  4. Clídice, pots fer una pila virtual anotada en un paper i deixar que “maduri”. Al cap d’un any te la tornes a mirar i segur que pots esborrar la meitat dels títols.

    ResponElimina
  5. Carai, no ho sabia, pobre home, deu haver traspassat a l'agost -m'he dit-, quin més tan dolent per a morir-se, quins enterraments tan deslluïts, els de l'agost, tothom fora, i avera qui troba una incineradora de guàrdia o el que sigui. I ben jovenàs, pobre, que no hagi set un...blablabla.

    Així ha anat la cosa. A punt d'encarregar-li quatre misses, ves.

    ResponElimina
  6. Doncs la veritat, és lamena de llibre que m'agradarà, segur. A veure quan arriba a la biblioteca de Bellver. Ara que m'he empobrit, ja no compro llibres si no és en cas d'extrema necessitat.

    ResponElimina
  7. Matilde, caldria prohibir morir-se a l'agost. Més d'un mort d'agost jo encara el dec tenir per viu.

    ResponElimina
  8. Em passa una cosa estranya, no m'agraden els seus llibres, m'entristeixen -no parlo doncs de motius literaris- però no els puc deixar de llegir.

    ResponElimina
  9. Júlia, a mi també em passa, la seva visió és molt desolada, però m'atrau molt llegir-lo.

    ResponElimina
  10. Enèsima vegada que un apunt em recupera d'un parell de mals dies. Del senyor Coetzee per variar no n'he llegit res. Quan llegia l'apunt m'he posat les mans al cap imaginant quina trista visió de mi es podria explicar i quan has desvetllat l'enginy he pensat: sí, senyor!

    Justament ahir vaig escriure un text que avui no m'agrada gens però que pretenia ser una mica aquest joc que has explicat. Suposo que hi ha moltíssims escriptors que han intentat jocs similars amb més o menys gràcia.

    ResponElimina
  11. M'has ben entabanat. A mi també és el tipus de meta-històries que m'agraden. Escolta, si començo per aquest (el curs ja tinc assumit que no el passo), et sembla que en puc gaudir sense haver llegit els altres dos, o és obligatori seguir la seqüència?

    ResponElimina
  12. Marta, és un exercici molt interessant intentar pensar què diran de nosaltres quan ja no hi siguem. O depriment, ves a saber.

    ResponElimina
  13. Brian, no us volia entabanar, només seguir-li el joc a Coetzee. I el pots llegir sense haver llegit els altres, tots tres són completament independents.

    ResponElimina