dissabte, 23 d’octubre del 2010

L’aranya que hi ha darrera de tota teranyina

Facebook és aquest no-lloc on gairebé tots hi som sense saber molt bé el perquè. Després de dos anys de comunió quasi diària he tret de l’eina uns beneficis ben magres i, si no m’he esborrat encara, és només perquè em serveix com a via suplementària de difusió del bloc. Res m’interessaria menys que veure explicats en una pel·lícula la vida i miracles del seu inventor. Ningú no va al cinema per contemplar jovenets acabats de sortir de l’adolescència, asseguts davant d’una pantalla d’ordinador. O això creia.

“The social network” (La xarxa social) explica precisament això: com un estudiant de Harvard, de nom Mark Zuckerberg, va gestar en una nit de borratxera i despit un dels fenòmens més impactants del nostre temps i, després de peripècies diverses, ha esdevingut el multimilionari més jove del món.

El film el dirigeix David Fincher qui, tant a “Seven”, com a “Zodiac”, com a “Benjamin Button”, ha sabut adaptar-se als seus materials sense perdre la pàtina d’autor. El guió és d’Aaron Sorkin (L’ala oest de la Casa Blanca). El resultat és espectacular, i comprenc que la totalitat de la crítica americana s’hi hagi rendit.

És cert que la pel·lícula presenta una verborrea molt difícil (i fins i tot atabaladora) de seguir a través dels subtítols, però el brillant guió de Sorkin converteix en or materials que no ho són. Quina astúcia en els diàlegs ben travats i en els continus salts temporals que, tanmateix no desconcerten mai l’espectador. Estic segur que el paio seria capaç de fer apassionant un guió sobre les Pàgines Grogues de la guia telefònica. Fincher no es queda enrere i fa un muntatge entretallat i dinàmic, sempre interessant de mirar. Per acabar els actors, no gaire coneguts, estan tots molt convincents.

I un cop haver deixat clar que el film té una factura impecable, cal preguntar-se si no es tracta tot plegat senzillament d’una buidor enlluernadora. Potser pels americans hi ha una certa èpica en la figura del triomfador disposat a passar per sobre de tothom a l’encalç d’una idea, però no és pot ocultar que el Mark Zuckerberg que presenta la pel·lícula és un informàtic inventiu i ambiciós, però també un ésser humà del tot deficitari, mancat d’empatia i de cap sentit de la lleialtat. Tota la crítica ha coincidit en subratllar la paradoxa que hagi estat precisament un personatge gairebé autista qui hagi creat la major xarxa mundial dedicada a la comunicació entre les persones. Ningú s’ha qüestionat, però, la qualitat d’aquesta comunicació.

No mataré Facebook, el missatger, però no es pot negar que un percentatge molt alt del seu contingut és pura irrellevància, exhibicionisme, tafaneria, trivialitat, balbucejos i rucades. Que els seus factòtums fossin una colla de noiets obsessionats pels símbols de status, per la prevalença de la quantitat sobre la qualitat i per la gratificació immediata segurament diu molt sobre el pecat original de l’eina. També diu molt sobre el món en el que ens ha tocat viure. Per això la pel·lícula acaba sent desassossegant i, després de la seva devastadora escena final, queda una empremta amarga que obliga a la reflexió.

De visió necessària i terapèutica per a tots els que d’una o altra forma estem atrapats en aquesta teranyina.

[Enllaço la crònica d'en Joaquim, perquè tingueu també una visió molt menys positiva de la pel·lícula.]

13 comentaris:

  1. Facebook, dius? Irrellevància, exhibicionisme, tafaneria, trivialitat, balbucejos i rucades una bona definición del nostre món REAL actual. Aquesta pel·li la vull anar a veure properament.

    ResponElimina
  2. Òscar, si identifiques aquests adjectius amb alguna experiència que t'és propera, NECESSITES veure la pel·li.

    ResponElimina
  3. Algú no identifica aquests adjectius amb alguna experiència que li és propera avui dia? No crec que hi vagi el cap de setmana, els cinemes estan plens d'irrellevants crispetaires adolescents just a punt de fer-se milionaris, però de la setmana que ve no passa.

    ResponElimina
  4. Bé, Òscar, jo no ho volia dir ni tan alt ni tan clar...

    ResponElimina
  5. Ep, una altra recomanació imprescindible. D'això se'n diu entrar a veure una pel·lícula amb unes expectatives baixes i sortir-ne amb les idees canviades. Diu molt de la pel·lícula.

    ResponElimina
  6. Galde, cal dir que alguns espectadors no la valoren de forma tan entusiasta ni han sabut trobar cap interès en la història.

    ResponElimina
  7. Tothom la deixa tan bé que potser la veuré amb DVD i tot :P

    Per cert, ahir vaig anar a veure Pa Negre. Després d'una pila d'anys de negar-me a entrar en una sala de tortures d'aquestes, vaig fer-ho, i sense crispetes! He de dir que ni me'n vaig adonar que estava tancada, potser perquè vaig seure una mica poc acadèmicament. Ah! si! i perquè la pel·lícula s'ho val potser també :P

    ResponElimina
  8. Vaja, Clídice, potser estàs en fase de reeducació...

    ResponElimina
  9. nusé, ara em vaig quedar parada que érem els més joves de la sala :(

    ResponElimina
  10. Deixant de banda el fenomen en sí (que no conec perquè va arribar després de un bon dia vaig dir "em planto") des que la van estrenar que m'estic preguntant fins a quin punt poden estar justificades tantes estrelletes en la valoració de la crítica mediàtica, sobre la que soc bastant escèptic. Si tut també li dones un munt d'estrelles, potser serà qüestió d'anar a veure-la.

    ResponElimina
  11. Ja dic, Brian, que no a tothom li agrada; però jo trobo que reflecteix molt bé on ens trobem.

    ResponElimina
  12. Ja l'he vist! M'ha semblat una pel·li extraordinària amb un dels millors finals que he vist en molt temps. Això sí, igual m'esborro del facebook.

    ResponElimina
  13. Òscar, coincideixo del tot amb tu: vaig sortir del cinema deprimit per ser un babau més del FB. Tot i això, encara no m'he esborrat.

    ResponElimina