diumenge, 10 d’octubre del 2010

Mario Vargas Dickens


No tenia intenció d’escriure sobre el recent Nobel concedit a Mario Vargas Llosa, perquè aquestes polèmiques anuals sobre el premi suec acostumen a ser sempre les mateixes i ja cansen: que si Borges o Cortázar no el van obtenir, que si aquest altre autor se’l mereixia més... Bé, els premis sempre tenen un costat injust i sobre gustos no ens posarem mai d’acord o sigui que millor deixar-ho així. Només diré que a mi Mario Vargas Llosa em sembla un escriptor molt sòlid i que ha firmat tres o quatre novel·les d’una qualitat inapel·lable que el fan mereixedor del Nobel com el que més. El fet que, com a personatge públic adopti postures que sovint ens són antipàtiques, no hauria d’invalidar les seves fites literàries. Em sembla per tant mesquina l’actitud amb la que s’ha rebut el premi en alguns ambients catalans i/o d’esquerres, on em temo que ha predominat més la víscera que el coneixement de l’obra del peruà.

Però no vull embolicar-me en polèmiques sinó apuntar una curiosa coincidència que he trobat entre les figures de Mario Vargas Llosa i de Charles Dickens. Els que pensin que m’he begut l’enteniment, potser tindran raó, però això no impedirà que us ho expliqui igualment.

Ignoro la consideració que pugui tenir Mario Vargas Llosa envers l’obra de Dickens, però és innegable que admira la gran novel·lística del XIX i que, en certa manera, n’és el continuador amb un llenguatge, però, que pertany plenament al segle XX. Igual com van fer Balzac, Tolstoi, Dickens o Hugo, Vargas Llosa aspira a una novel·la “total” on el temps i la societat quedin descrits en tots els seus detalls i relacions amb una multiplicitat de punts de vista. “La casa verde”, “La fiesta del chivo” i molt especialment “Conversación en la catedral” són mostres d’aquesta ambició enciclopèdica (i són, de passada, el que més m’agrada de la seva producció).

Tant Dickens com Vargas començaren la seva vida professional en el periodisme i d’una forma o altra no l’abandonaren mai més. Tots dos s’implicaren activament en la societat del seu temps i intentaren canviar allò que no els agradava per mitjans que anaven més enllà de l’escriptura, tot i que Dickens mai no va arribar a immiscir-se en l’arena política.

Dickens va triomfar als 24 anys amb “Pickwick” i fama i fortuna no l’abandonaren mai més. Vargas ho va fer als 27 amb “La ciudad y los perros” i des de llavors la seva reputació s’ha mantingut pràcticament immutable.

Dickens estimà tota la vida el teatre. Escrigué obres originals o n’adaptà d’altres, les dirigí i hi actuà. En la seva maduresa va fer gires triomfals tot llegint fragments dels seus textos. Vargas Llosa havia escrit ja diverses obres de teatre, però en els darrers anys se l’ha vist sovint sobre un escenari, fet no gaire freqüent en el gremi dels escriptors.

No sé si tot plegat conforma un paral·lelisme raonable, però, què voleu?, la inspiració és un bé escàs, i cal aferrar-se a un clau roent si vols publicar un apunt diari.

27 comentaris:

  1. Ep, et falta el signe del zodíac i l'ascendent astrològic. Mira't també el xinès... per si de cas!

    ResponElimina
  2. No, Galde, ni el zodíac ni l'any xinès coincideixen. Si et serveix de consol, MVL va néixer un segle més tard (+/- 3 dies) de l'inici de la publicació de "Pickwick".

    ResponElimina
  3. Interessants les coincidències. Estic molt d'acord amb tu sobre la qüestió de les polèmiques. Fa poc llegia en un altre blog que al de la pau no li demanen pas que escrigui bé (els de la pau encara són més controvertits però sempre s'acostuma debatre en més quantitat a l'entorn del de literatura, potser perquè tots som una colla d'escriptors en potència o en impotència).

    ResponElimina
  4. Argumentes a la manera de Harold Bloom, mesurant la distància que separa algú del cànon Dickens, en aquest cas...

    ResponElimina
  5. Coincideixo gairebé plenament (però et deixes en la tria la fenomenal Guerra del fin del mundo).

    ResponElimina
  6. Bon apunt pel meu gust.

    24 i 27 anys, què joves..

    L'altre dia vaig anar a veure un documental sobre en Harold Bloom. Ara al veure el comentari del Lluís m'hi ha fet pensar. No sé com t'ho fas per fer l'apunt diari. Jo volia provar de fer dia sí dia no i de moment no me'n surto.

    ResponElimina
  7. De fet, Júlia, només gosem discutir els Nobels de literatura i de la pau, el que demostra que en ciències tots anem bastant peixos. El Nobel de la Pau és una cosa ben estranya que de vegades no s'entén gaire com el de l'any passat a Obama.

    ResponElimina
  8. Lluís no pretenc fer de Bloom i establir cànons. Si el comparo amb Dickens és simplement perquè en l'actualitat és l'autor tutelar del bloc.

    ResponElimina
  9. Prat, no l'he citada perquè no l'he llegida. Ho he intentat un parell de vegades, però sempre m'atasco a les primeres planes. Potser és el moment de tornar-ho a intentar.

    ResponElimina
  10. Marta, jo tampoc sé com m'apanyo per fer un apunt diari. Suposo que amb una mica de superficialitat i irrellevància.

    ResponElimina
  11. Interessant la observació sobre els paral·lelismes entre els dos escriptors, i d'acord en que una personalitat controvertida és compatible amb el geni literari.

    Sobre el que dius de la mesquinesa amb que s'ha rebut la noticia en alguns ambients catalans, fa just un moment llegia un article al diari que es lamentava de com Barcelona ha malmès el patrimoni que en un moment va ser per a la ciutat el boom de la literatura llatinoamericana, per mor d'aquest provincianisme absurd. Significatiu aquest comentari del articulista: "Va haver de ser el mateix autor peruà qui ho rememorés dijous al citar Carlos Barral i Carmen Balcells..."

    ResponElimina
  12. Fins i tot amb una personalitat controvertida, he vist que moltes persones que no combreguen amb les seves idees destaquen la seva cordialitat.

    Jo també em vaig fixar en la menció a Barral i la Balcells com a origen del seu èxit és un gest que l'honora.

    ResponElimina
  13. me alegro del Nobel para Vargas LLosa, pero el premio de éste año que más me alegra es, sin duda el de medicina para el médico británico Robert Edwards, por desarrollar la fecundación in vitro. Me alegra por la cantidad de parejas o singuels a las que ha hecho felices, y también por las críticas que ha suscitado de la jerarquía eclesiástica. Como dice un buen amigo que se dedica a estos menesteres del FIV "ladran, luego cabalgamos"...

    ¡adelante con los premios¡

    besos allau, no te olvido

    ResponElimina
  14. Muy oportuno, Pilar, recordar al doctor Robert Edwards, alguien que realmente ha cambiado nuestras vidas para mejorarlas. Esa jerarquía de la que hablas parece que ha venido a este mundo para ladrar; podría dedicarse a ocupaciones más útiles.

    Besos, Pilar!

    ResponElimina
  15. Allau,
    És cert que al nobel de la Pau no se li demana que escriogui bé però és que és ben obvi que no se'l premia per això. També és veritat que parlem molt menys dels premis científics, els Nobels vull dir. Jo en vaig peix, segur però la transcendència d'aquests premis és tota una altra i encara que dels avenços en medicina i física tots en sortim -espero- beneficiats, no és el mateix que el que venen a les llibreries o el què es publica als diaris. Podem comprar ara mateix els llibres de Vargas Llosa i ens hem d'indignar de que un bon home faci presó a la Xina per haver demanat democràcia. Parlar de genomas, fecundacions etc. ja requereix un coneixement i un llenguatge que molts no posseïm.
    La connexió Dickens-Vargas Llosa no és gens desencertada i sí molt interessant.

    ResponElimina
  16. Glòria, pel teu comentari ja es veu que això dels Nobel és un terreny heteròclit. Gràcies a Robert Edwards tinc un nebot preciós, gràcies a Vargas Llosa m'estimo una mica més la literatura. Els Nobel de la pau semblen molt més efímers, es diria que es premia "el que toca" en cada moment i uns anys més tard poden perdre el seu sentit (tot i que amb els de literatura també ha passat). Amb això no vull dir que no em sembli molt bé el premi a Liu Xiaobo, que no tot ha de ser caure de genolls davant del poder econòmic xinès.

    ResponElimina
  17. No he llegit ni a Dickens ni a Vargas-Llosa, però em penso que el primer tenia una especial sensibilitat envers els desafavorits del món, que en el segon precisament destaca per la seva absència. Si mai em decideixo a llegir a algun dels dos, segur que començo pel primer, perquè la ideologia no té res a veure amb el talent literari, però a l’hora d’escollir en el munt ingent de llibres que mai no podrem llegir, la simpatia personal pot ser, —per què no?— un motiu per escollir un abans que un altre. I Vargas-Llosa no em cau precisament simpàtic... Ah, i visca el provincianisme!

    ResponElimina
  18. Òscar, evidentment no seré jo qui et dissuadirà de començar per Dickens, però crec que MVL (si et distancies dels simplismes) també et farà crèixer. Però ja ho sé, els feelings són els feelings.

    Sobre els visques al provincianisme, si no em dones més pistes, no sabria pronunciar-me. Però visca Tori Amos! (amb això ja sé que et tinc guanyat.

    ResponElimina
  19. Simplista i provincià, només em falta la boina... Una boina, una boina, el meu regne per una boina! Que li donin pe sac al MVL i als Nobel, perdoneu, però algú ho havia de dir! I visca!

    ResponElimina
  20. Que donin pel sac als Nobel no em sembla malament. No són ni millors ni pitjors que tu o jo. Ara, si és qüestió de donar pel sac, potser m'hi apunto (pel costat equivocat).

    ResponElimina
  21. Bé, noti's que no he fet servir l'altra paraula, perquè ja sé que com a insult té connotacions indesitjables. O desitjables (va a gustos). Puc rectificar l'expressió despectiva? Que els bombin, a MVG i a l'Acadèmia sueca! I visca!

    ResponElimina
  22. Rectifica, Òscar, ets a casa teva. I visca!

    ResponElimina
  23. Quan farà un post sobre la Tori? No en fas un de diari i de vegades dius que et falten idees? En fas un sobre el MVL i cap sobre la Tori? Això no pot ser! Va, fes un post sobre la Tori, vaaaa...

    ResponElimina
  24. En faré un, t'ho prometo. Miro l'agenda.

    ResponElimina
  25. Enguany els Nobel tenen força suc: el normalment discret premi de Física l'ha guanyat Andre Gelm, la primera persona que guanya el Nobel (per crear i investigar un nou material anomenat grafè) i l'Ig-Nobel (per l'estudi de la levitació magnètica d'una granota). Tot un crack de la ciència!

    ResponElimina
  26. Santi, això dels Ig-Nobel també és digne d'estudi. Llàstima que no donin Ig-Nobel de literatura o de la pau (potser seria l'ocasió perfecta de donar-li tots dos a la Mariadelapau, perdó per l'acudit infecte).

    ResponElimina