dilluns, 29 de novembre del 2010

Combustió espontània


En una de les escenes més esgarrifoses de “Bleak House” un personatge especialment sinistre troba la seva fi per combustió espontània i queda reduït a una pila fastigosa de cendres i sutge. Quan es publicà el lliurament en el que apareix aquest episodi, alguns dels seus lectors més il·lustrats van queixar-se per la seva inversemblança i la seva falta de rigor científic. Curiosament, Dickens, que solia ser una persona racional i poc propensa a les supersticions, continuà defensant la possibilitat que un cos humà pogués cremar degut a un foc intern sense intervenció d’agents exteriors.

De fet la llegenda de la “combustió humana espontània” compta amb tres segles d’història i encara en l’actualitat és un més dels cavalls de batalla (tot i que menor) del moviment escèptic. Es coneixen uns 200 casos, malgrat que la majoria no han pogut ser investigats seriosament i es basen sobretot en testimonis indirectes, ja que el suposat fenomen només es produeix quan la víctima es troba sola. El que caracteritza la denominada “combustió espontània humana” i el motiu per tant de la seva raresa és la destrucció total o parcial del cos per ignició inexplicable, sense que el seu entorn s’hagi vist afectat per les conseqüències del foc.

Tot i que hi ha pocs casos ben documentats, s’ha intentat trobar-ne l’explicació mitjançant una infinitat de teories (així ens agrada perdre el temps als humans). Si deixem de banda les causes paranormals, les explicacions “científiques” es poden dividir entre les que busquen un agent d’ignició intern i les que parteixen d’un desencadenant extern.

Que l’interior del nostre cos pugui començar a cremar en el moment menys pensat resulta difícil d’empassar, però es podria explicar de les maneres següents:

  • una descàrrega elèctrica que afectés el gas inflamable (metà) que tenim als intestins.
  • explosions mitocondrials induïdes per una depressió.
  • electricitat estàtica.
  • una alta concentració d’alcohol a la sang.
No continuo, perquè tot plegat no s’aguanta per enlloc.

Més plausibles són les causes externes com, per exemple (ai!), una cigarreta encesa caiguda sobre el matalàs. Si la víctima (sovint estupiditzada per l’alcohol) té prou greix corporal, és possible que la cremada sobre la pell alliberi aquest greix i actuï com a combustible, en una mena d’efecte de “ble d’espelma”. Llegeixo que es va fer l’experiment amb un porc mort, que no fumava, i que la cosa funcionà. No sé vosaltres, però jo començo a trobar-ho tot molt idiota.

Un cop dit tot això, la literatura té raons que la ciència ignora i el que no succeeix a la realitat no és necessàriament dolent dins de la ficció. Per això, l’esmentada combustió del personatge serveix com a metàfora de l’influx letal de tota una vida dedicada a emmagatzemar secrets enverinats. I de passada ens regala un moment d’horror grotesc difícil d’oblidar. Dos motius suficients per absoldre Dickens d’abandonar-se momentàniament a la superxeria.

18 comentaris:

  1. No olbidem la comnbustió espontània dels bateries de rock dur, com queda plasmada en el documental This is Spinal Tap.

    ResponElimina
  2. Ai, Salvador, no em mencionis aquesta llacuna tan lamentable del meu currículum. Vols enfonsar la meva (poca) reputació "lowbrow"?

    ResponElimina
  3. Ei!! He llegit el títol del teu post a la barra lateral d'un blog que visito i ràpidament m'ha recordat al llibre de Dickens, així que he vingut disparada :-)
    El vaig llegir fa uns mesos (en català: El Casalot) i em va encantar, però això de la combustió espontània em va costar d'empassar... Això sí, al personatge ja el presentaven tota l'estona com a un bevedor absolutament alcoholitzat, així que una de les condicions es donaria hehe ;-)

    A més, Dickens dedica unes pàgines, al marge de la novel·la a justificar que ell sí que creu en aquesta possibilitat... És estrany :-)

    Però també és estrany el personatge de Miss Havisham a Grans Esperances (i el seu pastís de noces florit i ple de teranyines) i també em va agradar moltíssim el llibre :-)

    Uffff la foto de la cama és... aissss... ufff

    ResponElimina
  4. Doncs mira, jo celebro enormement que un escriptor racional es deixi endur una mica per l'irracional. No tinc clar que el racionalisme hagi dut masa coses bones a la humanitat, i no és cap garantia en l'art. D'altra banda, a Anglaterra la combustió espontània no deu ser tan rara, donada l'afició a la ginebra. Diuen que quan va morir la vella reina mare, l'àvia d'en Charles, no van gosar incinerar-la perquè temien una explosió deguda als vapors etílics que contenia el cos.

    ResponElimina
  5. Com tu, això d'abundar en teories peregrines em fa sentir molt idiota :)

    ResponElimina
  6. jo crec que ahir el vespre més d'un politic va sofrir una combustió interna, podries afegir les eleccions a la llista de causes

    ResponElimina
  7. Assumpta, és curiós que els detalls més increïbles, són els que queden més fixats en el record. Les novel•les ens ajuden a escapar de les restriccions de la realitat.

    ResponElimina
  8. Lluís, precisament el fet que visqués cent anys curulla de gin i sense implosionar prova la impossibilitat de la combustió espontània. Però fes el favor de no menystenir el racionalisme a casa meva: en alguns moments és imprescindible.

    ResponElimina
  9. Clídice, és molt més divertit inventar-les que rebatre-les.

    ResponElimina
  10. És que si hi ha quelcom que es pugui catalogar com a pèrdua de temps és intentar defensar obvietats. I no has sentit mai allò que la combustió espontània ve derivada d'un excés de kundalini per falta de sexe? En aquesta hi crec molt jo, vull dir que cal evitar l'excés ... de kundalini. (Em tronx i em part el petx)

    ResponElimina
  11. Aris, ja ho vaig pensar després d’haver penjat l’apunt. Hauria estat espectacular veure-ho a la tele.

    ResponElimina
  12. Estic d'acord amb en Lluís...que la realitat no ens espatlli una bona notícia...ni una magnífica història!

    ResponElimina
  13. Clídice, vaig sobrat de kundalini i aquí em tens, tan panxo.

    ResponElimina
  14. Completament d’acord, Carme, una bona història és sagrada.

    ResponElimina
  15. Abans de llegir el comentari de l'Aris, quan he començat a llegir aquest post m'han vingut al cap un parell de polítics al cap mentre sortien ahir a la TV explicant la magnitud de la seva tragèdia!

    ResponElimina
  16. Sí, com diu SM les bateries de coke dur poden arribar a cremar... ¿O ha dit rock?

    ResponElimina
  17. Tirant, algunes de les combustions de les que parles, més que espontànies es podrien considerar com anunciades.

    ResponElimina
  18. El coke no deixa de ser un roc, Brian.

    ResponElimina