divendres, 5 de novembre del 2010

Dissecció d’un vídeo

“Anatomía de un instante” de Javier Cercas és per partida doble la crònica d’un fracàs i la crònica d’un triomf. El fracàs inicial, l’intent de Cercas d’escriure una novel·la sobre el cop d’estat del 23-F, esdevingué finalment el llibre que ara podem llegir: una narració literària dels fets d’aquell dia, dels seus protagonistes i del seu abans i després. No estic segur que el resultat sigui el millor dels Cercas possibles, però com que ha rebut el Premi Nacional de Narrativa, caldrà parlar del triomf del novel·lista.

L’altre fracàs i l’altre triomf seria el del mateix cop d’estat: fracassat com a tal, però del que en resultaren conseqüències positives com la consolidació de la democràcia o la condemna pública a les actituds més retrògrades del vell franquisme (tot s’ha de dir, també oferí a la Corona un paper estabilitzador del que difícilment ens podrem desempallegar). Per tant, hom no sabria dir si el cop va ser un malson o una benedicció.

Cercas, que és jove, però també gat vell, ho explica tot amb claredat persuasiva i trenca alguns falsos records que tots tenim sobre la infausta data com, per exemple, que el cop el veiéssim en directe per televisió. També remarca la passivitat inicial de tota la societat civil, incapaç de condemnar el cop, un fet que tothom ha mirat d’oblidar. Estilísticament abusa de la repetició retòrica de frases, com si ens volgués conduir sempre al centre del mateix laberint. Però també troba relacions i simetries que il·luminen la història com només ho podria fer un artista. En la seva repetida contemplació del vídeo de l’assalt al congrés, prem la tecla STOP diverses vegades.

La descripció del que veu és fàcil, les lectures que n’extreu no ho són tant. Cercas es fixa en els tres protagonistes que no han obeït l’ordre de “todos al suelo”. Són Adolfo Suárez, el general Gutiérrez Mellado i Santiago Carrillo, tres figures aparentment allunyades, però de connexions evidents. En imatge especular, els tres autors visibles del cop, Armada, Milans del Bosch i Tejero representen els tres antagonistes ideals per cadascun d’ells. També és brillant la comparació d’Adolfo Suárez amb el general della Rovere de la pel·lícula de Roberto Rossellini: el trepa sense escrúpols que assoleix finalment la dignitat de l’heroi.

La narració detallada i desesperadament circular del cop comença amb força, però per a mi acaba sent tediosa en el tram final, quan es descriuen minuciosament les mil i una trobades dels conspiradors. Sortosament l’epíleg, que connecta Suárez amb el pare recentment desaparegut, tanca el llibre de forma molt satisfactòria.

21 comentaris:

  1. Aquest cop ens hem quasi sincronitzat! El tinc sobre la taula. I mira que en cercas em va deixar d'interessar d'ençà d'allò de la velocitat de la llum.

    ResponElimina
  2. Ostres, em fa una certa mandra llegir-lo. I pensar que gairebé només llegeixo temes d'història... :-(

    ResponElimina
  3. Lluís, ens hem sincronitzat gràcies a l'edició de butxaca i potser gràcies també al Robert de la Triadú de Vic. Lectura ideal per la Cerdanya.

    ResponElimina
  4. Galde, no et faci mandra, paga la pena.

    ResponElimina
  5. A Espanya hi ha democràcia? Ostres, i els catalans sense saber-ho!

    ResponElimina
  6. Tot aquell que viu i està a l'atur a Catalunya.

    ResponElimina
  7. Dono per bona la resposta. Però vagi amb compte que tenim allò de la Tori entre mans.

    ResponElimina
  8. Tot lo món al terra, la Tori al blog de l'Allau properament!

    ResponElimina
  9. Vaig tenir por que fos massa reiteratiu. La teva crònica deixa el llibre molt bé però tampoc mostra el que jo entenc per entusiasme.
    Abans d'en Cercas en tinc molt esperant. El teu escrit m'ho confirma per si em feia alguna falta.

    ResponElimina
  10. Glòria, ho has entès molt bé. El llibre és molt respectable, però si tens prioritats, no te'n privis.

    ResponElimina
  11. i jo que em pensava que havia vist el cop a la ràdio! si és que una ja no es pot refiar ni de si mateixa! :P mmmm m'ho rumiaré, no sé si li agradarà al conductor de tancs.

    ResponElimina
  12. El vaig llegir ja fa temps, quan va sortir, i m'ho vaig acabar agafant com si fos un llaaarg article periodístic. Res a veure amb el ritme i la força de les 20 darreres pàgines de "Soldados de Salamina"

    ResponElimina
  13. Sí, Clídice, aquesta és la resposta correcta: tots vam "veure" el cop a la ràdio.

    ResponElimina
  14. Tens raó, Alberich, que les servituts de la realitat li passen una mica factura. Tot i això, trobo que se'n surt força bé i que conté passatges molt bons.

    ResponElimina
  15. Me'l vaig llegir ja fa uns mesos i potser em va decebre una mica que no entrés en el detall d'algunes coses, potser no era l'objectiu del llibre/assaig, com per exemple el paper real de la Corona espanyola en tot el merder. Sembla que mai ho sabrem del cert.
    Reconec que em va xocar la imatge que ens dóna d'en Suárez, un trepa picaresc. La comparació amb el general Della Roveres és realment genial.
    No cal llegir-lo tot... amb un resum ja faríem.

    ResponElimina
  16. Muy de acuerdo, Allau,
    Para los que vivimos el momento en plena adolescencia, este libro debe ser leido. No sólo explica el peligroso intento de golpe, alimentado por todos según los capítulos de 'la placenta del golpe', también narra con fluidez el verdadero proceso de la complicada transición española.
    No obstante ,algunas frases se hacen muy muy repetitivas.

    ResponElimina
  17. Tirant, no és tracta d'un llibre d'investigació, sinó d'ordenació dels materials existents sobre el cop i amb aquests intenta també explicar el paper de la corona. Que aquesta sigui o no la realitat, potser no ho escatirem mai.

    ResponElimina
  18. Sí, kalamar, suposo que el llibre és més atractiu per tots els que d'alguna manera vam ser testimonis del cop, més que no per les generacions posteriors.

    ResponElimina
  19. L'irresponsabilitat politica d'aquella epoca em va deixar morta! encara no sabian si tot aniria be...vull dir democracia , estabilitat, i van ser capaços de provocar un cop d'estat tots plegats!! es increible son com ara , renoi jo pensava q aquella epoca hi havien mes ideals.........

    ResponElimina
  20. Benvinguda Rosa! Sembla que això d'anar fent la viu-viu és tot un clàssic entre els polítics.

    ResponElimina