dilluns, 15 de novembre del 2010

Estimada Amélie

Nothomb vista per Sarah Moon

Estimada Amélie Nothomb,

Sóc un soldat de 2ª classe de l’exèrcit americà, em dic Melvin Mapple, em pot anomenar Mel. Sóc destinat a Bagdad des del principi d’aquesta refotuda guerra, fa més de sis anys. Li escric perquè pateixo com un gos. Necessito una mica de comprensió i vostè em comprendrà, ho sé.

Respongui’m. Espero llegir-la aviat.
Melvin Mapple
Bagdad, 18/12/2008
Amb aquest potent inici, habitual a la casa, comença Amélie Nothomb “Une forme de vie” (Albin Michel, 2010) i ja no et deixa anar durant les 160 pàgines següents. Nothomb arriba puntualment a la seva cita anual, com ho fan les pel·lícules de Woody Allen i el Beaujolais Noveau, i ho fa amb sorpreses, amb el seu amor pel que és una mica “bizarre” i amb les seves perspicaces observacions sorgides d’un punt de vista que evita els clixés.

En aquesta ocasió la narració es centra en la pròpia escriptora i un misteriós corresponsal que la fascina. L’inici del llibre, amb les seves connexions entre obesitat, guerra, culpa i “body art”, remet a altres obres autobiogràfiques de l’autora com “Biografia de la fam”, on ja parlava dels seus transtorns alimentaris. Més endavant deriva vers una reflexió sobre les relacions entre l’escriptor i els lectors, sense que això impedeixi que la intrigant trama continuï avançant.

Com que Nothomb qualifica el seu llibre de “novel·la”, no sé fins a quin punt s’han de prendre seriosament els fets que explica. Costa de creure que una autora de la seva popularitat respongui personalment totes les cartes que rep, però per altra banda, d’una dona tan excèntrica es pot esperar qualsevol cosa. Precisament en algun moment del llibre intenta aclarir que, malgrat les seves rareses, és una persona amb sentiments i capacitat de compassió, no sigui cas que la confonguin amb els personatges més cruels de les seves novel·les. El desenllaç de la història entra indubtablement en el terreny de la ficció.

Sigui document o invenció, el que importa és que ens parla de la nostra realitat i continua donant-nos motius per a pensar. No, encara no m’he cansat de les píndoles vitaminades d’Amélie Nothomb i continuaré esperant-les com al sol de la tardor.

Us deixo un interessant “échantillon” que pot ser pertinent també pels blocs i les desvirtualitzacions:
Rars són els éssers la companyia dels quals em resulta més agradable que no ho seria una missiva seva —suposant, és clar, que posseeixin un mínim de talent epistolar. Per a la majoria de la gent aquesta asseveració constitueix la confessió d’una feblesa, d’un dèficit energètic, d’una incapacitat d’afrontar la realitat. “Vostè no estima de debò les persones”, ja m’han etzibat. Jo em revolto: per què els individus han de ser forçosament més vertaders quan els tenim al davant? Per què la seva veritat no apareixeria millor, o senzillament de forma diferent, a l’epístola?

L’única certitud és que això depèn de les persones. Hi ha gent que guanya amb el tracte i d’altres que guanyen quan se les llegeix. De totes maneres, fins i tot quan estimo algú fins al punt de viure amb ell, tinc la necessitat que també m’escrigui: un lligam no em sembla complet sinó comporta una part de correspondència.

Hi ha persones que conec únicament a través de l’epistolari. És cert que sento la curiositat de veure’ls, però no és de cap manera indispensable. I conèixe’ls no seria inofensiu. En això, la correspondència participa d’aquesta important qüestió literària: cal conèixer en persona els escriptors?

No existeix resposta, perquè n’existeixen masses.

(…)

Amb els corresponsals regna una idèntica absència de llei. Però la meva tendència natural m’empeny a no conèixe’ls en persona, menys per prudència que per aquell motiu expressat sublimement en un prefaci proustià: la lectura permet descobrir l’altre, tot conservant aquella profunditat que només és té quan s’està sol.

29 comentaris:

  1. Ens defineix als blocaires! Molt bon fragment d'un llibre que suposo (el recomanes tu!) a l'alçada del que has escollit!

    ResponElimina
  2. Clídice, serà per la confiança, però no t'entenc, xiqueta.

    ResponElimina
  3. Galde, i és clar que el recomano! Si ens hem de mirar el melic, que sigui de forma fastuosa.

    ResponElimina
  4. amb la Nothomb xiquet, amb la Nothomb :) que mola home! :D

    ResponElimina
  5. Una apunt ben termodinàmic (perquè escalfa i activa) sobre una lectura energètica. Què faríem sense nutrícies lectures que alimenten les ganes d'escriure?

    ResponElimina
  6. De totes maneres, Girbén, com bé sabem, també les desvirtualitzacions poder ser nutrícies ;p

    ResponElimina
  7. Doncs jo dec ser feble, o boja. O les dues coses, ara que hi penso.

    ResponElimina
  8. Nutrícies i sense afartar! Els de la Fundació Alícia han establert que el nombre d'excessos dietèticament admissibles ronda el 10%. Així que, una trentena de tiberis desvirtualitzats anuals són fins i tot aconsellables.

    ResponElimina
  9. ¿No serà, Matilde, que ens dediquem a això dels blocs, perquè trobem a faltar l’art de l’epístola?

    ResponElimina
  10. Allau, gràcies! Em sembla que m'has donat feina lectora!

    ResponElimina
  11. Punyeteru, jugues amb avantatge!

    Doncs mira, ara posaré un exemple. Coneixe't personalment i en persona no et va fer més "vertader", et va fer "humà" i prou.
    I "raru" en el sentit que ho expressa l'Amélie.
    Paro, que vaig de pet cap el flipiwindisme.

    ResponElimina
  12. Clarament: sí. Enyoro escriure i rebre cartes.

    I la Nothomb de Biografia de la fam em va encantar. Tinc pendent (amb ganes perquè me l'han recomanat moltíssim) la Higiene de l'assassí i l'Antichrista em va avorrir. De fet, tinc pendents molts més títols de la Nothomb, pel que sé és de les que pubica un cop l'any, cosa que té encara més mèrit que fer un post al dia! ;)

    ResponElimina
  13. Almenys, Tirant, si llegeixes en francès. Si no, caldrà esperar un any a que Sergi Pàmies l’hagi traduïda.

    ResponElimina
  14. Marta, publicant un cop a l’any és inevitable que se li escapi algun llibre més fluix. Jo sempre recomano “Estupor i tremolors” i “Ni d’Eva ni d’Adam”.

    ResponElimina
  15. ... sí, en francès me'n surto. No l'he llegit mai abans, em recomanes aquest títol per començar?

    ResponElimina
  16. Tirant, com li deia a la Marta, comença per “Stupeur et tremblements” i “Ni d’Eve ni d’Adam”. Aquests, a més, els pots trobar traduïts.

    ResponElimina
  17. Gràcies per les recomanacions!

    ResponElimina
  18. Sempre m'ha fet mala espina la Nothomb però si a tu t'agrada, Allau, no pot ser mala escriptora. Tot i així sé que em costarà agafar un llibre d'ella i no serà perquè m'agradi poc llegir en francès.

    ResponElimina
  19. Molt interessant l'échantillon, si és representiva de la reste del llibre. I molt interessant la reflexió en torn de les missives vs la companyia de les persones. La qüestió te una vesant estrictament pràctica: és més fàcil escriure que trobar-se; i un altre de to: l'escriptura permet elaborar més els pensaments mentre que la xerrada tendeix a ser més espontània. I també és molt cert que depèn de les persones.

    ResponElimina
  20. Reconec, Glòria, que la pinta que gasta pot espantar segons qui. Intenta-ho amb algun dels títols que cito als comentaris, crec que et poden interessar (i divertir!).

    No t'ha semblat atractiu el fragment que he citat?

    ResponElimina
  21. Ran del teu comentari, Brian, he pensat que la cultura francesa (tot i que Nothomb és belga) dóna una extrema importància a l'art de la retòrica i d'aquí deu venir aquesta elevació dels epistolaris a gènere artístic.

    ResponElimina
  22. Hi ha cartes meravelloses!!! Les de Flaubert a la seva amant Colet són una passada

    ResponElimina
  23. Les he de llegir, Marta, encara que a EL PAÍS a Colet la converteixin en Colette. Psicotrònics que són.

    ResponElimina
  24. Bon dia, només volia precisar que en Sergi Pàmies la tradueix al castellà. Ja fa unes quantes novel·les que al català l'he traduïda jo. Tant en un idioma com en l'altre, aquest febrer sortirà la traducció de Le Voyage d'hiver, o sigui que Une forme de vie no sortirà (probablement) fins el febrer del 2012 (i no sé si la traduiré jo o no, evidentment, això depèn de moltes coses).

    Felicitats (molt tardanes, ho sé) pel blog: és un plaer veure que hi ha qui es pren tan seriosament la traducció i els traductors!

    Ferran Ràfols

    ResponElimina
  25. Ferran, disculpa per l'omissió. Fa temps que llegeixo els originals francesos i no estic gaire al cas de les traduccions. Sabia que en Sergi Pàmies és el traductor oficial en castellà, però desconeixia la teva tasca (coses de ser o no ser mediàtic). Em va agradar molt "Le Voyage d'Hiver".

    ResponElimina
  26. Cap problema, només faltaria. Si d'aquí a un any em torno a encarregar de traduir l'Amélie Nothomb, em farà gràcia tornar al teu apunt i comparar les versions respectives...

    Posts com el teu em confirmen que, si bé aquí no té -ni de lluny- el seguiment que té a França, l'Amélie Nothomb és dels pocs escriptors amb un nucli de seguidors realment fidel -la regularitat de metrònom amb què publica hi fa molt, és clar-. I, tot i que és evident que el coneixement del francès va de baixa a Catalunya, m'he trobat un munt de gent que la llegeix en versió original.

    ResponElimina