dimarts, 23 de novembre del 2010

Pum, va fer ell

A les primeres línies d’El joc de Déu, un científic prem un botó i la Terra salta pels aires. I amb això els embolics només acaben de començar.

No es pot negar que en Salvador Macip (Blanes, 1970) no s’arronsa davant dels reptes narratius, com ho és aquest de començar el llibre amb un cop d’efecte i no permetre que l’interès es desinfli a les pàgines següents. Tampoc és tan sorprenent, ja que en Salvador ens té acostumats a sortir-se’n de tot amb una eficiència sobrehumana. Com la majoria sabeu, en Salvador és metge investigador, actualment a la Universitat de Leicester (Regne Unit), ha escrit obres de divulgació científica, també un grapat de llibres de ficció, tant per infants com per adults, col·labora a la premsa d’aquí, és músic (cada vegada més ocasional), pare de família a temps complet i col·lega blocaire des del 2005 amb el seu Bloguejat d’actualització absolutament regular. Vaig veure’l el passat 9 de novembre presentant la seva novel·la i he de dir que en Salvador és un home accelerat (al seu costat Speedy González és un ratolí narcolèptic), no s’explica d’una altra manera la seva ingent activitat.

La novel·la té com a protagonista un perfecte perdedor anomenat Sherman Comet, inepte estudiant d’Econòmiques, que un mal dia es troba Déu instal·lat a la saleta del seu apartament a Harlem. Sherman ha estat escollit per salvar la Terra i, a partir d’aquí, s’iniciarà una esbojarrada peripècia on també tindran un paper destacat una rica (i bella i intel·ligent) hereva, un xèrif amb consciència del deure i un munt de científics de bata blanca.

Tot plegat té més sentit del que pot donar a entendre aquest resum succint i, si hi ha alguna inconsistència en el guió, és fàcil de perdonar tant pel to lleuger del llibre com per la velocitat amb el que està narrat. Escrita en capítols molt curts, que salten d’un punt a l’altre de l’acció, d’un personatge a un altre, amb grans el·lipsis entremig, amb un llenguatge que no s’atura en descripcions ni en caracteritzacions de personatges i que no utilitza més paraules de les imprescindibles, és una veritable novel·la de pura acció que sembla pensada per consumir amb una galleda de crispetes al costat.

Macip confessa explícitament la influència de Kurt Vonnegut i en efecte s’hi pot reconèixer la prosa descarnada del mestre, la seva audàcia temàtica i la ironia que sol tancar cadascun dels capítols. Manca però la reflexió de llarg abast. Cert que hi apareixen qüestions importants com són els objectius de la ciència, l’ambició de poder, la societat de la informació o la relació entre els membres de la comunitat científica; però tot es fa de passada, ja que al que aspira el llibre és a oferir un entreteniment lleuger i trepidant.

Ara m’agradaria, però, que en Salvador s’enfrontés a una nova obra de més envergadura. Crec que també se’n pot sortir molt bé.

18 comentaris:

  1. Al suro de la oficina teniem clavat un aforisme portuguès que més o menys venia a dir:

    "O impossível fazemos na hora, o milagre demora um pouco mais”

    Potser si que l'Speedy Salvador ens podria escriure "Guerra i pau" entre experiment i experiment, però em sembla que demoraria um pouco mais :)

    ResponElimina
  2. Brian, tot és posar-se: el que no faci aquest home...

    ResponElimina
  3. I el més curiós, pel que fa a l'acceleració d'en Macip, és que la impressió que dona és d'individu calmat i reposat. A la que parla, en canvi, aquesta imatge es trenca: sembla que la velocitat del reproductor s'hagi descontrolat.

    ResponElimina
  4. Leb, jo crec que de tant en tant ens el passen per l’accelerador de partícules.

    ResponElimina
  5. La provocació ja s'ha engegat... Agafem-nos!!!

    ResponElimina
  6. em va agradar molt "El rei del món" per aquesta sensació d'estar "llegint una pel·lícula". Sembla, doncs, que en Salvador s'hi sent còmode en aquest tipus de literatura, o això o que tanta tecla no el permet seure una estona de més. Ara bé, se'n surt bé en aquest "nínxol ecològic" de la literatura catalana, francament poc explotat. :)

    ResponElimina
  7. Si recolliu firmes, jo deixo aquí la meva.

    Sembla que al Salvador se li gira feina;
    a veure si per vacances... ;-)

    ResponElimina
  8. Challenge accepted! La millor manera d'aconseguir que faci una cosa és desafiar-me a fer-la... ;-). Les meves dues properes novel·les van cap a una altra banda, però per la següent mirarem si és la fem de "més envergadura".

    Gràcies per la crítica, la linko al blog i al web del llibre. Volia fer un entreteniment, és cert, però les preguntes que es planteja el llibre allà queden. Qui vulgui que busqui les respostes. No hi ha res dolent en menjar crispetes mentre es fa una mica de filosofia ràpida...

    En Leb ha descobert el truc: tinc el poder de frenar i accelerar el temps, per això puc passar de 33 a 45 rpm quan ho necessito.

    ResponElimina
  9. Clídice, més que un "nínxol" ocupa... (no, deixa-ho, que és un acudit dolent) Res, que és un home versàtil!

    ResponElimina
  10. Carme, no recollim firmes, que se les endu el vent. Però ja he començat a buscar el teu llibre: aviat et tocarà el rebre ;-)

    ResponElimina
  11. Salvador, m'havia oblidat de mencionar que ja tens prevista la teva producció literària de les dues temporades vinents. Gràcies a tu per fer-nos passar una estona divertida, accelerat o no.

    ResponElimina
  12. Seria un honor!
    ...posaré les meves barbes a remullar...
    :-)

    ResponElimina
  13. Ja confesso d'entrada que no he llegit el text d'en Macip. Però estic segur que si l'hagués llegit, hauria pensat coses molt properes al teu post, per tot allò que el propi autor va deixar caure en la seva ofensiva comercial.
    Et felicito per la honestedat i la valentia del comentari, allunyat d'actituds previsibles i faciletes.
    Suposo que tal com hi ha diverses literatures, també hi ha diversos autors. És molt dífícil canviar de sector.

    ResponElimina
  14. Lluís, no es tracta de valentia, sinó de ser honest, tal com el mateix Salvador ens va demanar. A diferència de tu, no crec en aquest determinisme de l'encasellament dels autors.

    ResponElimina
  15. Jo tampoc crec en l'encasellament, i la meva "carrera literària" és un esforç constant per demostrar que es pot canviar de sector tant com es vulgui. O que, de fet, definir sectors a la literatura és una bajanada. I, ja posats, que fer crítiques que no són sinceres és encara una bajanada més gran.

    ResponElimina