divendres, 12 de novembre del 2010

Traduint “Bleak house” al català (2 de 2)

Mr. Grindley segons Mervyn Peake

Si comparem les versions en català del sensacionals primers paràgrafs de Dickens a “Bleak House”, un dels millors principis de novel·la de tots els temps, Pàmies i Pegagrega discrepen des del mateix títol. El capítol original s’anomena “In Chancery”. Per què Pàmies elimina la preposició i, enlloc de “A la Cancelleria”, com fa Pegagrega correctament, escriu simplement “La Cancelleria”? Aquest tipus de decisions arbitràries em deixen perplex i amb franquesa no hi trobo explicació raonable. Direu que és un detall menor, però encara així, qui som nosaltres per esmenar d’arrel el text de Dickens?

[I ja posats, per què el quart capítol, que du un títol estupend (“Telescopic Philanthropy”), el senyor Pàmies el bateja com “Filantropia de llarg abast”? No s’adona que, apart de canviar-li el sentit, li treu tota la gràcia? En què coi haurà estat pensant? Deixem-ho, que començo a sulfurar-me…]

L’inici d’aquest esmentat primer capítol evita els verbs tant com pot i acumula les frases, amb percussió lenta i segura, amb la sola intenció de dibuixar una atmosfera opressiva i aclaparar el lector a través de la prosòdia. A l’original podeu llegir: “Dogs, undistinguishable in mire. Horses, scarcely better; splashed to their very blinkers”. Em pregunto perquè llavors Pàmies introdueix verbs que suavitzen l’expressió, quan Dickens no en va posar cap en aquestes dues frases: “Els gossos no es distingeixen del fanguissar; els cavalls, amb prou feines, perquè van esquitxats fins a les antiparres”. Mentrestant, Pegagrega diu: “Els gossos, indestriables del llot. Els cavalls, esquitxats fins a les mateixes ulleres, gairebé també”. Per tant, el segon és més fidel a la sintaxi. En canvi prefereixo l’”amb prou feines” de Pàmies que el poc elegant “gairebé també” de Pegagrega.


I encara una altra qüestió entorn de la paraula “blinkers”, que són aquelles peces generalment de cuir que es col·loquen al costat dels ulls dels cavalls per impedir-hi la visió lateral. En català crec que es poden dir “ulleres” o “aclucalls”. “Antiparres”, que és el mot escollit per Pàmies, no l’he sabut trobar al DIEC2. Sí que hi apareix a l’Alcover-Moll, com a accepció dialectal d’ulleres de batre. Donat que l’escena s’esdevé en un entorn urbà, sembla com a mínim tortuós emprar un mot dialectal lligat a la ruralia, quan “ulleres” hauria servit a la perfecció.

Dickens: “Michaelmas term lately over, and the Lord Chancellor sitting in Lincoln’s Inn Hall”.

Pegagrega: “Proppassat el període hàbil de St. Miquel, el Lord Canceller presideix a Lincoln’s Inn Hall”.

Pàmies: “El període de sessions de tardor està a punt d’acabar-se, i l’il·lustríssim canceller celebra audiència al Lincoln’s Inn Hall”.

De seguida es percep que, mentre Pegagrega busca l'exactitud, Pàmies mira d’evitar referències massa locals (St. Miquel, Lord), hi afegeix un “il·lustríssim” gratuït i, en general vesteix la frase per fer-la més planera; però aquí el que m’importa és el “període” aquest del que es parla. Per Pegagrega ja s’ha acabat (“proppassat”), en canvi per Pàmies “està a punt d’acabar-se”. Dickens escrigué “lately over”, és a dir, “acabat fa poc”, per tant la raó és del costat d’en Pegagrega. El més curiós és que Pàmies, en una nota al peu, aclareix: “Les audiències de la Cancelleria se celebraven al Westminster Hall durant els quatre períodes de sessions de l’any, i al Lincoln’s Inn Hall fora d’aquests períodes”. Una informació que contradiu el que acaba d’escriure.

Per cert, Pàmies fa un ús molt moderat de les notes a peu de pàgina; m’imagino que no són plat de gust de la majoria de lectors. Jo, que tinc flaca per aquest discurs paral·lel que habita els soterranis de les planes, agraeixo la generositat de les notes de Pegagrega que m’informen que un megalosaure de quaranta peus de llarg faria més o menys uns dotze metres.

En alguns casos, crec que ni l’un ni l’altre l’encerta. Dickens escriu de la boira sobre el riu, “it rolls defiled”. “Defiled” vol dir que està mancada de puresa, que és corrupta. Ni “esfilagarsada” (Pegagrega), ni “espessa” (Pàmies) recullen el sentit original. Encara així, deixeu-me confessar que, en el petit àmbit que he pogut comparar, la traducció de Pegagrega em sembla superior a la de Pàmies.

Fixem-nos, per exemple, en el famós megalosaure que Dickens descriu “waddling”. “To waddle” és un verb que vol dir caminar com ho fan els ànecs i en català no crec que existeixi el seu equivalent exacte a menys que s'utilitzi una perífrasi. Es tracta doncs d’un d’aquells reptes on es posen a prova els traductors. Pegagrega trobo que ho soluciona molt bé amb un “balandrejant”, que dóna una idea molt gràfica del moviment de la bestiota. En canvi Pàmies empra “trescant” que, amb la seva connotació d’apressament traeix el sentit inicial.
Pàmies parla de “paraigües oberts” on només es mencionaven “umbrellas” (ni obertes ni tancades); evita el poc comú mot “aits” (illes o illots d’un riu) i el substitueix per unes estranyes “mitjanes”; o a la traducció de l’expressió “in a general infection of ill temper” li fa perdre la seva metàfora mèdica (“dominats per un mal humor comú”), mentre que Pegagrega la respecta (“contagiats d’una epidèmia de mal humor”).

En resum, “El Casalot” de Xavier Pàmies és el que hi ha, no en tenim d’altre i està bé, però podria haver estat millor. Una traducció digna en un català impecable (Joan Solà dixit) que oferirà a qui s’endinsi en les seves pàgines una experiència molt satisfactòria d’una de les millors novel·les de Dickens i, en conseqüència, una de les millors novel·les de tots els temps.

“Casa inhòspita” de Manel Pegagrega queda com una obra inacabada, testimoni i exemple d’empreses iniciades des de l’admiració i l’afecte, que són els millors motors del món. Ignoro si en algun calaix s’amaga la resta de capítols inèdits. I, si fos així, insto els hereus perquè els facin públics. El seu pare s’ho mereix: ja els ho dic ara, el seu foll projecte valia la pena.

[Afegeixo enllaç al text que ha escrit en Pere al seu bloc Provisionals en record de Pegagrega].

34 comentaris:

  1. ara sembla que si, que abans no em deixava dir res :(

    doncs això, que el vermell és una mica feixuc i que la paraula és "peonar", caminar com els ànecs vull dir. :)

    ResponElimina
  2. Interessantíssim! Conclusió: si en Pàmies no és prou acurat és perquè parteix de la idea que traduir no és només provar de vessar els continguts d'una llengua a una altra. Deu considerar que el traductor hi pot dir la seva, també (cosa que no comparteixo en absolut). Si diu "umbrellas", has d'escriure "paraigües" i punt. Si Dickens hagués volgut, ja hauria especificat que estaven oberts.
    El projecte de Pegagrega s'afegeix a tants projectes quixotescos que restaran inacabats en milions de calaixons arreu del món. Borges segur que n'hauria escrit un conte meravellós, d'aquests projectes inacabats.

    ResponElimina
  3. Allau, és molt interessant el debat que has obert sobre la traducció.

    Pel que dius, sí que sembla que la de Pàmies és més traïdora, però m'agradaria comentar un parell de coses sobre els comentaris que en fas.

    En primer lloc, amb referència a la manca de preposició al passatge "“In Chancery”, penso que deu ser perquè en català tendim a començar els títols/subtítols sense preposició (a diferència del Quixot en castellà, per posar-ne un exemple, que sempre comença amb "DE cuando Quixote...").

    En segon lloc, gràcies al teu comentari sobre les antiparres (paraula que m'agrada molt i que sempre m'ha fet molta gràcia) he sabut que l'Alcover-Moll el defineix com a 'ulleres de batre' (2a accepció). I a la 4a accepció d'"ulleres" hi trobaràs que 'ulleres de batre' és exactament el que el text de Pàmies vol dir.

    Espero que el debat continuï, és molt productiu! Si no és al blog, podríem fer-ho en un xeflis amb olives arbequines :)

    ResponElimina
  4. Quines coses, que he entrat en aquesta santa casa i m'han agafat unes ganes terribles de fer suquet de roger (o moll) per dinar.
    Estàs fent obres o és cosa del Pix d'en Leb?

    ResponElimina
  5. Clídice, del vermell no en sóc responsable, em temo que és cosa del Pix i el Leb que el va parir.

    “Peonar” (confesso que no l’havia sentit mai), tant segons el DIEC com segons l’Alcover, és caminar com ho fan els ocells. Com a definició em sembla bastant “indefinida” i no em sembla que suggereixi el caminar característic dels ànecs.

    ResponElimina
  6. David, intueixo en Pàmies la voluntat de posar les coses fàcils pel lector, per això normalitza la sintaxi d’una frase que a l’original no ho era de normal, o “obre” els paraigües, perquè s’entengui millor el mal humor causat per la col•lisió dels paraigües. No em semblen recursos admissibles.

    ResponElimina
  7. Això és perquè no has llegit prou Gerald Durrell. En les traduccions dels seus llibres surt la paraula, perquè els ocells no solen caminar, rotllo una passa al darrera l'altra i, quan ho fan, "a la humana", ho fan garrells, remenant el cul com els ànecs. Coses de la morfologia de la seva pelvis, sembla. ^^

    I ja et planyo si t'han pixel·lat, aquest Leb és un perill públic, i al damunt avui ens posa música de cal ferraller :(

    ;)

    ResponElimina
  8. Lespiell, veig que compartim la dèria per les discussions filològiques. Haurem de pensar això de les arbequines.

    La teva primera objecció em sembla dubtosa. Ignoro quina és la tradició per a titular capítols dins de la literatura catalana (i dubto que fos gaire diferent de la de les literatures veïnes), en tot cas en ple segle XIX el gènere novel•lístic ja era prou adult per posar títols amb tota llibertat. “A la Cancelleria” em sembla un enunciat perfectament vàlid, comprensible, explicatiu i que no atempta cap norma lingüística.

    Et dono la raó sobre la segona observació i caldrà que ho matisi en el text de l’apunt. Dit això, el diccionari indica que aquesta accepció d’antiparres és un tret dialectal (Olot, Manresa, Lleida). Per altra banda, que es refereixi específicament a ulleres de batre suggereix un entorn rural. Com que l’escena inicial de Dickens té lloc als carrers de Londres, em sembla forçat utilitzar un dialectalisme lligat a les feines del camp. Crec que aquest és un dels defectes de moltes traduccions al català: la utilització de mots ben “nostrats”, que atorguen aparença de qualitat a la traducció, encara que no respectin el context de l’original.

    ResponElimina
  9. Matilde, ha de ser cosa del Leb, que me’l berenaré en bullabessa.

    ResponElimina
  10. Clídice, la meva experiència en observació d’ocells és molt limitada, però crec recordar que el seu caminar és molt divers, de vegades breu i apressat, d’altres més lent i amb remenament del cul. No, no m’acaba de convèncer aquest “peonar”.

    Ja m’agrada que comentis la il•lustració, trobo molt bo tot el que Mervyn Peake va fer per a “Bleak house”.

    ResponElimina
  11. No vull fer-me pesada, però els ocells es desplacen de moltes maneres, però gairebé tots, quan caminen "a la humana manera", peonen, perquè no ho solen fer gaire, a part de les aus de corral, on és ben evident el caminar garrell. Tu fes la prova i intenta caminar amb les puntes dels peus endins i una mica eixarrancat. Però grava't que no m'ho vull perdre! :D

    I la il·lustració em té fascinada, hipnotitzada diria jo. És tan expressiva i econòmica! Aquí hi ha una mà mestra de debò.

    ResponElimina
  12. Solà diu que la traducció de Pàmies és insuperable. Aquesta hipèrbole es refereix a la riquesa de lèxic, registres, expressions, sintaxi... Per a mi, va ser una experiència agradable, d'una llengua fluida, propera a allò ideal que diuen d'una traducció, que sembli que no és traducció, sinó text original. Però jo no conec el text original i, a banda de fluida i rica en llenguatge, una traducció cal que sigui fidel (al màxim, que no sempre és possible la fidelitat total). Per això caldria que tu, Allau, fessis una tercera traducció. Però també insuperable, no fotem.

    Per cert, ¿saps si Manel Pegagrega és nom real o és pseudònim?

    Finalment, un pensament que estic segur que molts compartim. Estaria molt bé que en Xavier Pàmies llegís aquests apunts teus i donés la seva visió. Ai, la màgia dels blocs...

    ResponElimina
  13. Sí, això estaria molt bé, un combat noble i net, entre cavallers, vaja. Deixa'm anar a cercar la cadira pleglable i agafar puestu per si de cas...

    ResponElimina
  14. Puig, per això deia ahir que Solà no devia haver tingut en compte l’original, segurament, com a filòleg, el que més el devia interessar és l’excel•lència del català emprat. Després dels pals que reparteixo als traductors, no em posaré a fer-ho jo seriosament, no me’n deixaríeu escapar ni una.

    Vaig fer-li la pregunta a la Marta, però no m’ha respost.

    ResponElimina
  15. Matilde, a mi també m’agradaria que es complís el desig teu i d’en Puigmalet. M’interessaria molt sentir les seves explicacions.

    Quan vaig malparlar de la traducció d’Alícia de Salvador Oliva ell hi aparegué unes setmanes més tard i el cert és que ho va fer molt cavallerosament.

    ResponElimina
  16. Nois, acabo de fer una crida al Twitter per contactar amb Xavier Pàmies. A veure si hi ha sort!

    ResponElimina
  17. M'has convençut prou, tal com ho exposes les llicencies que es pren en Pàmies no semblen gaire justificades.

    Estic amb Puigmalet quan diu que en Solà (tot i que de ben segur coneixia el text original) el que en realitat valora és el text traduït en sí mateix. L'altre dia, no recordo a propòsit de què, comentava a ca la Matilde el pròleg que fa Gabriel Ferrater de la seva traducció de "El Procés". Diu: "La literalitat ha estat l'article de la meva fe...". Deixant de banda els afegitons gratuïts (si en Dickens diu "el paraigües", el traductor no l'ha de obrir ni tancar) suposo que hi ha moments en que cal escollir entre ser més fidel a l'original o a la llengua del lector; no deu ser fàcil prendre la decisió.

    ResponElimina
  18. Brian, sempre hi ha ocasions en les quals el traductor té un lícit dret a escollir i llavors els resultats poden dependre del gust de cadascú; tot i això és un assumpte fascinant del que segur que continuaré escrivint des del punt de vista de l'aficionat que sóc.

    ResponElimina
  19. Allau, mira que n'ets, d'erudit! No se´que dir, excepte que és un plaer llegir-te i aprendre de tu.
    Ah, i que el Mr Grindle de'n Peakey sembla el germà bessó d'en Baudelaire.
    Pel que fa als canvis estètics, què vols que et diga, a part de demanar-te disculpes per les trapelleries del meu PIX? Doncs que m'agrada molt aquest vermell escamós, francament (ho dic sincerament; ara cal saber l'opinió dels experts com en Galderich, a veure què diu :)

    ResponElimina
  20. Leb, m'escama que em facis tant la pilota, mentre jo estic amb el Vim i els guants de goma fregant les parets per culpa del teu Pix.

    De la semblança amb Baudelaire t'he de donar la raó, mal que em pesi.

    ResponElimina
  21. Jo estic d'acord amb en Leb: no en sé un borrall d'anglès (i poc de català i castellà, tot sigui dit de pas) però gaudeixo molt veient que algú pot disseccionar un text d'aquesta manera i plantejar-nos seriosament el tema del traductor-traidor.

    Sobre les "antiparres"... a casa anomenaven així a les ulleres.

    Fantàstic el dibuix inicial i a veure si fas servir més Vim per a netejar les escates del PIX. Haurem de fer un cartell de "wanted" contra el Leb i tancar-lo dintre de la Comic Sans perquè purgui les penes.

    PD: Per cert, demanem una traducció teva o bé de l'Alícia o del Dickens (aquí pots triar la que vulguis). Me'n vaig a buscar el comentari del Víctor Oliva.

    ResponElimina
  22. Galde, per principi estic en contra de la teoria del traductor-traïdor: crec que quan ho fan bé no traeixen ningú.

    Vaig pensant diverses condemnes possibles per aplicar-les a en Leb. Sospito que pots aportar idees.

    ResponElimina
  23. Podríem fer una de les teves llistes... et passaré propostes i si algú més s'hi apunta pot arribar a ser divertit...

    ResponElimina
  24. Tu passa-me-la, començo a tenir idees.

    ResponElimina
  25. Benvolgut Allau, sóc en Xavier Pàmies. M’agradaria adreçar-me a algú amb nom i cognom, però respondré igualment a la interessant crítica comparada que has fet de la meva traducció i de la del malaguanyat Manel Pegagrega.
    -Pel que fa al títol, continuo estimant-me més “El Casalot” que no pas “Casa Inhòspita” o “Vil•la Trista”. Sens dubte el gust pesa molt en les tries a l’hora de traduir, però el meu criteri general és procurar que les traduccions no “catalanegin”. Al meu entendre, i com ja s’ha dit aquí, la solució d’en Manel Pegagrega no és viable perquè no funciona com a nom propi de residència; mentre que trobo que “Vil•la Trista”, també com s’ha dit aquí, evoca massa l’obra de Rusiñol.
    -Sobre “In Chancery”, i també sobre les frases sense verb. És evident que cada llengua té la seva sintaxi, i això inclou les freqüències d’aparició dels diferents fenòmens lingüístics. Reproduir literalment de forma sistemàtica aquests fenòmens, més freqüents en una llengua que en l’altra, condueix a un resultat artificiós. En anglès són més freqüents els títols amb locatiu que en català, i també és més freqüent l’ús de frases sense verb en enumeracions descriptives. (Un cas extrem que ara se m’acut a rajaploma, corrent a televisió, és traduir tots els damned i bloody de l’original, amb un resultat del tot postís en català.)
    -Sobre el títol “Telescopic Philanthropy”. Vet aquí la traducció de l’Oxford English Dictionary (OED; el subratllat és meu):
    
    owpermersonurroughs
    Durant el segle XIX, doncs, per a un lector de Dickens telescopic tenia un sentit extremament pròxim a ‘de llarg abast’, accepció inexistent en català, i per això ho vaig traduir així. El principi que em guia a l’hora de traduir és acostar el text al lector d’ara, i això ho poso per sobre de la literalitat (que sovint no és més que un calc i una violació del geni de la llengua a la qual es tradueix): és a dir, que el lector d’ara experimenti sensacions i sentiments pròxims als que pugui o pogués experimentar el lector del text original. És justament per això que fujo de localismes com Michaelmas; més ben dit, de l’expressió estereotipada Michaelmas term, també inexistent en català en el seu sentit anglès, que l’OED defineix així:
    
    De nou, doncs, acosto l’original al lector català perquè el text sigui més llegidor i més comprensible, i ho faig a consciència i convençut que és per un bé.
    -Pel que fa a antiparres com a traducció de blinkers. Diu Coromines (DECat, VI, 267a30-50): “[…] es va aplicar després a d’altres objectes de funció o forma comparables, com les que priven els rucs i muls d’esverar-se o distreure’s; i, burlescament, unes grosses ulleres […]”
    -Mitjana és el nom que reben les illes fluvials a l’Ebre; i l’Ebre és l’únic riu català comparable al Tàmesi (el Ter, per exemple, és més curt, té menys cabal i no és tan ample).
    -No puc negar que, per obtenir efectes estètics pròxims als de l’original, a vegades em permeto petites llicències, com per exemple “obrir” els paraigües dels vianants; però crec que, més que la precisió a ultrança, l’efecte de conjunt és el més important. Fem només una reflexió: si un enfilall de quatre-centes mil paraules flueix bé, emociona i ens fan sentir la veu de Dickens, ¿té gaire importància alguna desviació de l’original, sobretot si s’ha fet per les raons que acabo d’esmentar?
    Una salutació cordial,
    Xavier Pàmies

    ResponElimina
  26. Benvolgut Xavier, t’agraeixo molt que t’hagis afanyat a respondre a les meves crítiques. No tinc cap inconvenient a donar-te el meu nom real; al meu perfil trobaràs la meva adreça de correu per si vols qualsevol aclariment suplementari.

    Vull que sàpigues que ni sóc filòleg ni em dedico a la traducció i que escric com aficionat a qui interessen aquests temes i que intenta trobar explicació a la forma de fer dels professionals, per això trobo especialment enriquidor que aportis llum a alguna de les meves perplexitats.
    Sobre la qüestió del títol no penso afegir res, ja deia que em sembla una qüestió de gustos més que res.
    Sobre la sintaxi, tot i que la catalana no sigui igual que l’anglesa, hi ha una cosa que es diu estil i que, si és possible, crec que s’hauria d’intentar traslladar. Diria que fins i tot a l’original de Dickens la construcció sona una mica forçada i ho és per aconseguir un determinat efecte estètic. Si som tan respectuosos amb el “geni” del català, no correm el perill de fer excessivament uniforme la llengua i deixar fora la creativitat de l’artista?
    Malauradament les teves cites de l’OED són il·legibles. No sé, a mi la idea de la filantropia telescòpica em fa molta gràcia i trobo que reflecteix molt bé les activitats de la senyora Jellyby, sempre operant des de la distància i sense afectar l’objecte de les seves caritats. El llarg abast de la seva filantropia només es pot entendre irònicament, ja que no arriba literalment enlloc.
    El fet que evitis localismes anglesos em sembla una opció lícita, crec que ja ho dic, tot i que a mi m’agrada més que es respectin. Sí, sóc un perepunyetes.
    “Antiparres” pot ser vàlid, però potser fas un viatge massa llarg a través del diccionari, quan disposes de “ulleres” que es corresponen perfectament a “blinkers”. Ara, amb sinceritat, la paraula “mitjana” no crec que per a la majoria dels lectors, almenys pels que no som de les Terres de l’Ebre, evoqui d’entrada un illot. Si el teu propòsit és acostar el màxim el text als lectors, per què utilitzar un mot tan polisèmic en una accepció gens evident?
    Amb això de les “llicències” no hi puc estar d’acord. Realment hi havia necessitat d’obrir els paraigües? No hi ha en aquesta voluntat de clarificar les intencions de l’autor una tendència intervencionista que ens duria en últim terme (i ara exagero) als textos de “lectura fàcil”? Dius “si un enfilall de quatre-centes mil paraules flueix bé, emociona i ens fan sentir la veu de Dickens, ¿té gaire importància alguna desviació de l’original, sobretot si s’ha fet per les raons que acabo d’esmentar?” i no dubto que la teva traducció flueixi molt bé i que emocioni, però no estic tan segur que sentim sempre la veu de Dickens. Ja ho sé que l’efecte estètic no canviaria si enlloc d’un megalosaure que peona parléssim d’un brontosaure que tresca i tampoc variaria la recepció del lector, ni el sentit de la narració, però tenim dret a esmenar un text allà on no és imprescindible? Es tracta potser de la momentània rebel·lia creativa del traductor condemnat al jou d’un text preestablert? Digue’m essencialista, però per a mi la veu de Dickens també es troba en la decisió d’obrir o no un paraigües.

    Xavier, torno a agrair-te l’amabilitat per respondre els meus dubtes.

    Gràcies per la visita. Rep les meves salutacions més cordials.

    ResponElimina
  27. Xavier i Allau,

    Moltes gràcies per un debat tant enriquidor pels que no tenim ni idea de filologia, traduccions i aquestes coses...

    ResponElimina
  28. castellanismes:

    *donat que: com que, atès que
    *com a mínim: si més no; pel cap baix
    *ruralia: camps; ruralitat
    *fixar-se (en qcom) : parar esment

    ResponElimina
  29. *repte: desafiament: dificultat; objectiu
    *sentit: seny, significat

    mitjana és un mot nord-occidental que vol dir illeta en un riu.

    ResponElimina
  30. *queda: resta; roman
    *des de l’admiració i l’afecte: amb admiració i afecte
    *s'ho mereix: ho mereix

    Aprenguem la nostra pròpia llengua

    Aquest grup és dedicat a informar de la gravíssima situació que viu la llengua catalana, el pregon empobriment que cuida esvair-la ja per sempre si no en prenem consciència.
    Per a això cal superar els tòpics de la "correcció", de la gramàtica i del diccionari car tot diccionari és un discurs i el discurs dels diccionaris actuals és anticatalà.
    La llengua catalana pateix una influència fora mida de la llengua de Castella: no és una relació natural amb aquella llengua. És un abassegament total de l'una respecte de l'altra, una subordinació escandalosa. En aquest grup tractem d'identificar aquesta influència i restaurar la llengua, posar-la en relació amb la resta de la Romània per a fer-la lliure.

    https://www.facebook.com/groups/512673578933648/about

    ResponElimina
  31. *traduint (gerundi abusiu) : TOT/BO I traduint

    ResponElimina