diumenge, 28 febrer de 2010

Imatges d’Alícia: Walt Disney


No, no aguantaré que, com a comentari d’aquest apunt, algú digui alguna cosa previsible en contra de Walt Disney.

El senyor Disney esdevingué una de les bèsties negres dels progres dels 70, potser a causa de la versió simplificada i antiamericana de la vida que teníem llavors. Per a mi, que vaig ser educat amb la seva dieta d’adaptacions dels contes clàssics, no li puc retreure més del que podria fer a Perrault o a Grimm. O sigui res. A més, Walt Disney explotà com pocs les possibilitats del naixent art dels dibuixos animats i creà un munt de meravelles al llarg de la seva vida.

Ben bufona era aquesta noia, no m'explico com no va arribar a ser "Princessa Disney".

La seva versió d’Alícia de l’any 1951 no es compta entre les millors. I malgrat tot, Disney havia mostrat la seva obsessió per Alícia des dels principis de la seva carrera. L’any 1923, quan era només un cineasta principiant a Kansas-City, ja va filmar una “Alice’s Wonderland”, on una actriu interactuava amb diversos personatges animats. Va gaudir d’un moderat èxit, el que va motivar-lo a crear una sèrie de 50 breus “Alice Comedies” que establiren la seva reputació i precediren el seu primer gran èxit: Mickey Mouse.


Arribat el moment d’abordar el primer llargmetratge, Disney tornà a pensar en Alice i fins i tot va fer unes proves amb Mary Pickford, la qual pensava envoltar de personatges animats. L’estrena de la pel·lícula de McLeod del 1933 el va fer desistir del projecte i girà la mirada cap a la Blanca Neus. El triomf fou inenarrable i la resta és història.

Disney continuà pensant en els llibres de Carroll. L’any 1938 enregistrà el títol “Alice in Wonderland” i just acabada la guerra va fer noves proves amb Ginger Rogers (amb la qual de segur que n’hauria resultat una Alícia veritablement suculenta). Per fi a les acaballes dels anys 40 es ficà de ple en una producció totalment animada d’Alícia per iniciar el seu “cicle anglès” (on figurarien clàssics com “Peter Pan”, “101 dàlmates”, “Mary Poppins”, “Merlín l’encantador”, “El llibre de la selva” o “Robin Hood”).

Disney prescindí del model que li proporcionaven les il·lustracions de Tenniel i optà per un estil viu i colorista. Donat que les novel·les de Carroll són més un seguit d’episodis que una narració pròpiament dita, es potenciaren l’espectacularitat, la música i els efectes visuals per sobre dels sofisticats jocs conceptuals.

Els bessons Tweedle a punt de vendre un cotxe usat.

L’estrena l’any 1951 no va ser tan feliç com es podria esperar: els fans de Carroll i el públic anglès en general l’acusaren d’haver “americanitzat” la seva victoriana favorita. El film mantingué el seu status d’obra mig fallida fins que la psicodèlia dels anys 60 incentivà la seva reivindicació. Tot i això crec que encara manté una situació problemàtica dins del canon disneià.

El gat de Cheshire en versió "simpàtica".

Malgrat que aquesta fos una de les pel·lícules més musicals de la factoria Disney (fins i tot trenta compositors hi intervengueren), no ens ha deixat cap melodia memorable, potser perquè totes eren extremadament curtes. O sí, una, arribada gràcies a la intercessió de Pratinsky. Es diu “Alice in Wonderland” (de Sammy Fain) i la versiona Bill Evans (un dels pianistes més fins i filipins que ens ha ofert la història del jazz). El baix és el de Scott LaFaro i la bateria de Paul Motian. Aquí la teniu.



I beg your pardon


Aquest títol hagués quedat perfecte per l’homenatge a Espriu de la setmana passada, ja que aquest era el nom d’un dels seus poemes que, a més, Raimon va musicar. Però, si ara demano disculpes, és en primer lloc perquè parlaré (una vegada més) en la meva faceta més narcisista. Perquè la Clídice, en el programa de Ràdio Esparreguera on és dedica quinzenalment a comentar blocs que li agraden, el dijous passat va parlar del meu bloc (i també del Bloguejat d’en Salvador i de Sobre Llibres).

Ja sé que la Júlia pensa que som una mica il·lusos els que ens alegrem quan algú cita el nostre nom en el món real; però, mira, fa gràcia, no ho puc negar. Sense voler ofendre ningú, reconec que ser mencionat a Ràdio Esparreguera no es pot comparar en eco mediàtic a aparèixer a La Sínia o El Tomàquet… Però crec que és molt més desitjable. Aquí teniu l’enllaç, per si ho voleu escoltar.

La Clídice em va demanar una cançó de Tom Waits per acompanyar el programa. Jo li vaig recomanar una i després ella va fer el que li va donar la gana. Bé que va fer, que el programa li quedà molt rodó (la declaració pública d'amor vorejà una mica l'estil Gemio, això sí ;p). No sé si la vocació de radiofonista li ve de lluny, però ho fa amb una esplèndida desimboltura i, quan va llegir alguns dels meus textos, m’impressionà: sonaven molt millor que quan els vaig escriure.

La cançó que vaig escollir es titula precisament “I beg your pardon”. Forma part de la banda sonora que Waits escrigué per la pel·lícula de Francis Ford Coppola “One from the heart”. La pel·lícula té una estètica que m’embafa una mica i el seu guió em deixa força indiferent, però les cançons que canten Tom Waits i Crystal Gayle són sublims: un d’aquells discos que no haurien de faltar a cap casa.

Sense tu, sóc un espantaocells, sisplau, nena, no desapareguis, et demano perdó, estimada. Faig servir una ampolla com a trompeta i una capsa de barrets com a tambor, et demano perdó, carinyo.

Una cançó ideal per escoltar sota llum d’espelmes, amb una copa de vi negre a la mà i algú a prop de qui et vols fer perdonar. Màgica!

dissabte, 27 febrer de 2010

Elemental


—Holmes, com vau descobrir que el sospitós era romà?
—Senzill, Watson, li vaig mostrar una camisa i li vaig preguntar de quina talla era. Em digué que de la 40.
—I?
—Comproveu-ho vos mateix, era una XL.

divendres, 26 febrer de 2010

Shakespeare comentat

Si el proper cap de setmana aneu escassos de plans, us recomano l’Othello de William Shakespeare que la companyia del Casal d’Avis “La Moixonera” representarà al Centre Cultural Can Sugus (carrer de l’estràbic Bofarull, 17). Hi haurà funció el dissabte 27 a les deu del vespre i el diumenge 28 a les cinc de la tarda. S’hi pot arribar amb els autobusos 23 o 56 i amb la línia 8 del metro .

------------------------------------------------------------------------------------------

Incondicional ha dit...
Allau, un apunt genial, com sempre!

Promocional ha dit...
Tens un bloc molt interessant. Jo també tinc un bloc MOLT interessant. Espero que t’interessi i el visitis, ja que és ple de notícies interessants i d’apunts igualment interessants.

Filòsof d’espardenya ha dit...
Shakespeare, quin gran coneixedor de l’ànima humana!

Autobiogràfic ha dit...
Recordo, com si fos ara, que estàvem, el vell Will i jo, prenent unes pintes d’ale a “The shepherd and the peacock” i vaig suggerir-li que dramatitzés la història del mor de Venècia, que m’acabava d’explicar. Ai carat, que s’haurà fet del bo de Will?

Críptic ha dit...
Oh!

Rondinaire ha dit...
Shakespeare està sobrevalorat i l’ull de poll m’està matant!

Poc informat ha dit...
Shakespeare? No l’havia sentit dir mai. Me l’apunto.

Mecanògraf ha dit...
Porcurare anar-i, sHakspaere é s sremmpre Sahkspere!

Redundant ha dit...
Shakespeare era anglès.

Pedant ha dit...
He tingut el goig de presenciar aquesta immarcescible obra del bard de Stratford en tres ocasions, una d’elles a l’Old Vic de London, inoblidable, amb l’excels Sir John Gielguld en el paper de Desdèmona i no puc estar més en desacord amb el que escriu Harold Bloom al seu assaig “La decadència de la croqueta”, etc...

Comerciant ha dit...
Venc Scarabeo color verd lloro seminova.

Enginyós ha dit…
El teatre em fa mal de cap, després m’hauré de prendre una shakespirina.

Escombrant cap a casa 1 ha dit...
Sí, Shakespeare està molt bé; però caldria que els nostres teatres programessin més autors catalans. Ja n’hi ha prou de viure a l’ombra del centralisme de Madrid!
Independència i Pàtria! O Mort! (a escollir)

Escombrant cap a casa 2 ha dit...
M’agrada Shakespeare; per cert, els Manel preparen nou disc.

Agressiu ha dit...
La notícia me la porta fluixa i tots els seguidors d’aquest bloc pateixen halitosi.

Spam ha dit...
ใกล้ ทะเล มี สาว ROLEX ให้ ฉัน มี เสื้อผ้า VIAGRA แขวน อยู่ ใน ที่ เพาะ M. CAROL เพื่อน ไม่ ได้ ติดต่อ สุขภาพ และ ความ แข็งแรง

Atabalat [que no sap ni a quin bloc comenta] ha dit...
Amb unes cebetes, enlloc dels naps, també queda molt bo.

Leblansky ha dit...
Haw, haw, Allau, t’acusaré per plagiari.

dijous, 25 febrer de 2010

Variacions, transformacions, divagacions



“No hi ha res de nou sota el sol, però quantes coses velles hi ha que no coneixem” (Ambrose Bierce)


Ahir, ran de la meva positiva ressenya sobre la “Xocolata desfeta” de Joan-Lluís Lluís, la Júlia Costa inserí un comentari en el que hi vaig escoltar la música del retret:

“Als blogs, gràcies a una iniciativa de Saragatona vam fer una cosa semblant amb les Transformacions, res de nou sota el sol, doncs.”

Igualment ahir, la Júlia publicava un escrit sobre el diferent ressò (i prestigi) que té la informació que apareix en els blocs respecte a la que es publica en els mitjans més tradicionals. En resposta a un comentari del Pere, la Júlia deia:

“Un altre exemple és el ressò de les 'nostres' transformacions en comparació amb les del llibre de Lluís. Per exemple.”

Confesso que l’enuig de Júlia em va tenir tot el dia intranquil i finalment em conduí a escriure algunes reflexions al respecte.

Que no hi ha res de nou sota el sol, es va repetint des dels temps bíblics, fet que no ha impedit que la gent ens continuem expressant, com si tinguéssim alguna cosa a afegir i crec que aquesta és l’única actitut possible, si no volem caure en la impotència de l’emmudiment. Si abans dels exercicis de Joan-Lluís Lluís hi hagueren les ‘Transformacions’, abans encara hi hagueren els exercicis de Queneau i qui sap si hi ha un predecessor del francès que jo ignoro. Importa gaire qui va ser el primer? Segurament va ser un mico. Per cert, hi ha una traducció dels exercicis de Queneau en català, feta per Annie Bats a Quaderns Crema l’any 1989 (la quarta edició és de 1997 i no sé si es pot trobar a les llibreries). Segons el criteri d’alguns, l’existència d’aquest edició invalidaria l’intent d’experiments ulteriors del mateix tipus, opinió que jo no compartiria.

Per acabar de dibuixar el panorama, parlaré d’aquestes “Transformacions” que jo desconeixia. Es tracta d’un bloc nascut el novembre de 2007 sota l’impuls d’en Pere i la Xurri, el qual tot inspirant-se en Queneau convida els lectors a elaborar variacions sobre un fragment donat d’un conte de Mercè Rodoreda. El juliol del 2008 se’n va fer una edició de bibliòfil “limitadíssima” que es va exhaurir al moment. Tot i que no queda constància de la fi del projecte, la darrera entrada (Transformació 278) és del 28 de novembre de 2008.

Com en tota obra col·lectiva, el nivell és divers, però en una mirada ràpida m’ha semblat força alt en general. 278 exercicis sobre un mateix text és una xifra digna de consideració i m’ha semblat molt interessant la utilització creativa dels recursos (gràfics, de vídeo i so) que ofereix internet. En definitiva, una obra recomanable als mateixos bojos de la lletra als quals ahir recomanava el llibre de Lluís.

És curiós que, jo que sóc visitant habitual del bloc de saragatona, no hagués sentit mai l’impuls de picar l’enllaç d’aquestes “Transformacions”. El que finalment demostra que a internet ho podem tenir tot al nostre abast, però cal saber-ho trobar, tasca no gens fàcil a menys que algú ens ho posi sota els nasos.

També em sembla significatiu que la primera menció a “Xocolata desfeta” la vaig llegir al “Rodamots”, que no n’he llegit cap ressenya o notícia a la premsa i que si, finalment me’l vaig comprar, va ser perquè el vaig veure sobre una taula expositora. És a dir que les barreres entre virtualitat i món físic són més fluïdes del que pot semblar. I que el món de la cultura, tan desatès als mitjans de comunicació, està trobant el seu habitat natural en el món dels blocs.

En definitiva, no veig cap necessitat d’enfrontar la diversitat d’iniciatives creatives, totes sumen. El món de bits en el que ens movem, malgrat les seves potencialitats, no deixa de ser un conjunt de barriades no sempre ben comunicades. És el que hi ha de moment. De segur que presenciarem molts canvis. En continuarem parlant.

dimecres, 24 febrer de 2010

A les maneres de l’autor


A “Xocolata desfeta, Exercicis d’espill” (La Magrana, 2010) el perpinyanès Joan-Lluís Lluís fa un homenatge explícit als famosos “Exercises de style” de Raymond Queneau. Si el francès Queneau escrivia, a partir d’un fet anecdòtic ocorregut a l’autobús, 99 formes diferents de narrar-lo, ara Lluís en suma 123 a partir d’una història igualment mínima: un home va al carrer Petritxol amb la intenció de prendre’s una xocolata desfeta, com té costum de fer tots els primers dijous del mes, una noia li ho impedirà en clavar-li a la panxa un ganivet al crit de “Jo també sóc de Cassà de la Selva!”.

Evidentment, l’interès del llibre no rau en l’argument d’aquesta història poca-solta, sinó en l’enginy que l’autor hi posa per explicar-la de les formes més diverses. Els recursos utilitzats són molt variats i exploren totes les possibilitats de la llengua: fonètica, semàntica, sintaxi, mètrica, retòrica, gèneres literaris…

El llibre comença amb les restriccions clàssiques ja utilitzades per Queneau i la gent d’Oulipo: el lipograma (un text on no es pot utilitzar determinada lletra, en aquest cas la vocal “a”), el monovocalisme (on l’única vocal que s’utilitza és l’a), el mot al 7 (on cada substantiu, verb, adjectiu és substituït pel setè mot del mateix tipus que aparegui en un determinat diccionari)… Un que m’ha semblat molt curiós és el bananer, un text escrit amb alternança estricta de consonants i vocals (i el seu germà simètric, l’ananàs, que alterna vocals i consonants).

Un altre bloc s’ocupa de diverses formes poètiques com la sextina, l’haiku, el sonet, el cal·ligrama, totes elles amb una llarga tradició encara que mai aplicada a les granges del carrer Petritxol. Hi ha textos escrits a partir d’apotegmes, d’aforismes, de lletres de cançons, hi ha un text en bucle (a la Möbius). També apareixen alguns pastitxos literaris a la manera d’Ausiàs March, Verdaguer, Foix, Lluís Llach, Casasses… Del tot originals diria que són els pastitxos pictòrics, intent d’escriure a l’estil de Vermeer, Miró o Pollock.

No cal que m’estengui més, perquè els recursos de l’autor semblen il·limitats. Al final del llibre hi ha un útil glossari on s’explicita el mecanisme de les diferents traves usades, que de vegades són difícils de copsar amb la mera lectura de cada variació.

“Xocolata desfeta” és tot un banquet per aquells que ens agrada jugar amb la llengua i mirar-nos-la del dret i de l’inrevés, una mena d'atles que ens descobreix territoris ignots de la nostra llengua i una invitació a que el lector esdevingui creador a partir d’una eina que té ben a mà. Li agraeixo de tot cor a Joan-Lluís Lluís que amb esperit feliçment lúdic ens hagi ofert aquest tresor, que a partir d’ara ja forma part dels meus llibres de capçalera.

[Al final del llibre hi ha un exercici en blanc amb el títol “A la manera del lector”. Vaig acceptar la invitació de l’autor i el resultat fou la broma que vaig publicar ahir. Els dos textos que vaig citar corresponen als exercicis d’epanalepsi i reble respectivament. Les faltes ortogràfiques també figuren al llibre, però ho fan de forma ben deliberada.]

dimarts, 23 febrer de 2010

A la manera del lector


Algun amic de mala ànima em recomanà el llibret “Tot és fel d’Oaxaca” (Ran Màlaga, 2001), obra primerenca dels bessons Lulú i Jonàs Sil. Més enllà de tractar-se d’un text molt breu i que m’ha fet perdre molt poc temps de lectura, no li he sabut trobar cap altra virtut i sí gran part dels defectes endèmics de la literatura catalana actual.

La història que narra és en si, senzilla, anecdòtica, quotidiana i molt barcelonina, com una còpia del primer Monzó, però totalment mancada del seu geni. El fet que tota l’acció principal tingui lloc a un indret tan carrincló i costumista com són les granges del carrer de Petritxol, ja indica la poca ambició dels autors. I la introducció poc justificada d’uns apunts de sexe i violència sembla més una maniobra comercial que una necessitat interna del relat. Quan, prop del desenllaç, apareix una subtrama policíaca que queda irresolta, s’evidencia definitivament la manca de nord dels autors.

Un detall que crida l’atenció és la quantitat de vegades que es menciona en el text la població de Cassà de la Selva. Com que la seva aparició és palesament arbitrària, tinc la sospita que l’ajuntament d’aquesta vila surera i gironina ha sufragat part de les despeses de l’edició amb fins promocionals.

I si ja és incomprensible que cap editorial amb cara i ulls s’hagi pogut interessar per un text tan minso i deslavat, caldria exigir almenys que haguessin intentar esporgar el relat de construccions sintàctiques vergonyoses, de recursos poètics paupèrrims i d’altres figures d’estil que fan mal a la vista per la seva manca d’elegància. Aquí uns exemples/perles:

“Vaig haver d’aturar-me, sí, de parar-me, no vaig poder fer un pas més, ni un sol pas, allà al carrer Petritxol, no, no vaig poder, em vaig parar per força i em trobava just al davant d’una botiga de paraigües, sí, al davant, ben al davant, com d’aquí a allà, no res, dues passes i prou…”

“gemego perquè he rebut
amb la Tururut
tinc un pedaç a la panxa
amb una comanxa
i prop meu un policia
amb ma cosina Sofia
encuriosit i indiscret
amb la Maria del Mar Bonet”

Si a tot això hi afegim una edició pèssima, farcida d’errades ortogràfiques (“vlanques”, “parallges” (per “paraigües”), “votxins”…) acabes posant en dubte les intencions d’aquesta editorial novella; es diria que el seu sol propòsit és el de minar la bona fe dels pocs lectors que encara queden per aquestes terres. Res, un mal llibre el té qualsevol i aquest sembla ser el fruit d’una autoedició d’una superfluïtat monumental.

dilluns, 22 febrer de 2010

Espriu, diumenge a la tarda


Foto de pedro qtc a Flickr

Vint-i-cinc anys sense Espriu! Sembla que això ens obliga a homenatjar-lo catosfèricament. Pobre de mi, jo que sóc tan poc de poetes i que de la seva obra tinc uns coneixements del tot insuficients, no sé pas què puc dir de nou o pertinent.

I la veritat és que l’home em cau molt bé, encara que la nostra relació va començar força malament.

Perquè Espriu durant els anys 60 va esdevenir el gran poeta nacional, el que veia la ginesta florir, el que mirava aquesta terra i s’allunyava nord enllà (perquè Catalunya sempre ha estat més “europea” que “espanyola”, deien), el que cantava Raimon amb severa austeritat i a qui tothom acudia a la recerca d’un pròleg, un copet a l’esquena o un descosit. Res, interpretacions simplistes dels salvapàtries de torn d’una poesia que no era tan senzilla com ens la pretenien presentar. No estava en edat per apreciar la identificació masoquista amb el poble d’Israel que feien alguns i em vaig desentendre del personatge.

Llavors vaig llegir els seus contes i “La primera història d’Esther” i vaig quedar enlluernat per la seva prosa tallant, feta d’acer inoxidable, disposada a desafiar temps passats i venidors. Ai, quin malentès l’Espriu, ell defensant l'immens rebost dels mots i la resta duent-lo en processó sota pal·li.

“—Estic que una tal Rosalba Cavà cantava i ballava conilla en el moment més estripat del Moulin Rouge. Un tros de xicota, tremenda —articulà, en un to de llaminera reminiscència, l’oncle Nicolau Mutsu-Hito—. Però potser la confonc amb la Sada Yako —reflexionà, cap cot. Antediluvià però no gens venerable, l’oncle corria amb tossudesa atrotinats calaixos que se li encallaven als mainells de la memòria i tastanejava d’habitud entre Lavínia i Tòquio. Giravoltà sense pausa i resseguí pam a pam tota la bola del món, quan els viatges tenien encara un misteri i un mèrit, i s’aplicava després, galiota ancorada a la butxaca d’un cunyat seu de Sinera, a etzibar un gavadal de boles a les víctimes que se li esqueien a tret. Però no ens entretindrem a pellucar aquí les figues d’aquest altre paner, perquè hem d’enfilar un viarany entrebancós i no ens convenen marrades.”

El vaig veure només una vegada, als principis dels vuitanta i a les acaballes de la seva vida. Fou un diumenge a primera hora de la tarda, en un bar immens de fòrmica blanca als jardinets de Gràcia, on vivia. Nosaltres preníem gintònics i ell s’estava a un racó de la barra amb el seu tallat o similar (no el faig de scotch). A Espriu, amb aquell aire de consumit passant de notaria, tot semblava venir-li incòmode i balder: la roba, les ulleres, la reputació de patum. Fou potser el nostre més gran Bartleby frustrat.

diumenge, 21 febrer de 2010

Alícia vista per Tom Waits


Abans que res, feu el favor de prémer el play (no hi ha clip pròpiament dit per mirar, però la cançó s'ho val), i continueu llegint.

Confesso que si no m’hagués ficat en aquesta quixotesca aventura carrolliana, potser no hauria conegut mai aquest disc de Tom Waits que es titula “Alice” i m’hauria perdut així una veritable joia. Em pregunto si tota aquesta folla empresa no tenia com a únic destí trobar-me amb “Alice”, tal com la van imaginar Waits i la seva dona Kathleen Brennan.

L’àlbum “Alice” va aparèixer l’any 2002, tot i que les cançons pertanyen a una obra de teatre que Bob Wilson va dirigir a Hamburg l’any 1992. Pel poc que he pogut deduir, la peça tracta una vegada més sobre les relacions innocentment verinoses entre Carroll i Alice Liddell. Ja he dit alguna vegada que aquestes cabòries em cansen; però si me les expliquen gent tan fora de tota sospita i el resultat és tan esplèndid, no tindré res que objectar.

Waits és un artista aspre, no sempre fàcil d’escoltar, però quan dispara la seva tendresa d’ogre, és irresistible. I aquí es mostra en la seva veta més melangiosa, jazzy i cabaretera. Parlant obliquament d’Alícia, concita una colla de freaks, parents propers dels de Tod Browning. El narrador que canta aquesta “Alice” patina sobre un estany gelat i escriu el nom de l’estimada amb el rastre del seu fil d’acer. Per la seva insistència en lletrejar aquestes cinc lletres màgiques, acabarà ofegat sota les aigües glaçades.

L’aire és humit de so.

Ahir nit vaig somiar que et somiava.

Cementiris on ningú no porta flors a les flors de les tombes, tavernes de mariners on sonen tangos tocats amb un banjo, el petit Hans a qui son pare pega per dur roba interior femenina, més cementiris habitats per morts que ningú no troba a faltar… Aquí tots som bojos, com va dir el barretaire foll, i Mrs. Carroll es fuga amb el reverend Judd. Segurament cap a l’Infern, que és la Terra de Meravelles on acaben tots els personatges de Waits.

Has sentit allò d’Edward?
Al seu clatell
Tenia una altra cara
Era una cara de dona
O d’una noia jove
Deien que, si se la treia, moriria
Així que el pobre Edward estava condemnat
La cara podia riure i plorar
Era la seva bessona diabòlica
I de nit li parlava
De coses sentides a l’Infern
Era impossible separar-los
Encadenats de per vida
Finalment doblaren les campanes de la seva condemna
Va llogar unes habitacions
I es va penjar amb ella
Dels ferros de la balconada
Alguns encara creuen que va alliberar-se d’ella
Però jo la coneixia massa bé
Crec que el va conduir al suïcidi
I s’endugué el Pobre Edward a l’Infern

dissabte, 20 febrer de 2010

divendres, 19 febrer de 2010

L'home que viu sol


A single man”, escrita per Christopher Isherwood el 1964 (hi ha edició en castellà a Debolsillo sota el títol “Un hombre soltero”), no és només una bona novel·la, sinó també una fita històrica, ja que es tracta d’un dels primers textos on apareix un protagonista homosexual sense que la seva tendència sexual sigui el “problema” en el que es centra la història; un primer pas, per tant, cap a la normalització (si més no, literària).

Abans que res una precisió, “Un hombre soltero” no expressa tots els significats continguts al títol original, perquè "single" no significa tant un estat civil com físic. "Single" és la persona que viu sola, sense lligams familiars, sigui per opció, sigui per necessitat. Actualment és una via plenament acceptada, a principis dels anys 60 encara devia representar una situació “problemàtica”. Narrada en primera persona, com a monòleg interior, explica 24 hores de la vida d’un professor de literatura, anglès, que treballa a una universitat californiana (dades biogràfiques que coincideixen amb les del propi Isherwood) i que intenta recuperar-se de la pèrdua del seu company dels últims 16 anys, mort en accident de carretera (dades que ja no tenen res a veure amb l'escriptor). Així, encara que sigui inevitable presentar detalls sociològics sobre la dificultat de mantenir relacions homosexuals estables a l’Amèrica de principis dels seixanta, la novel·la s’ocupa més aviat de la gestió del dol, de la temptació de tirar la tovallola i de la petita bellesa en els detalls, que finalment ens pot salvar. A les acaballes del dia sorgeix l’esperança, tot i que la conclusió és d’un devastador sarcasme. No diré res més: cal llegir-la, no per militància, sinó per pura justícia literària.

Tom Ford, texà, dissenyador de moda de la casa Gucci i senyor molt ben plantat, ha escollit la novel·la d’Isherwood per debutar en la direcció de cinema. Cal dir que, tot veient la seva versió de “A single man”, es nota que Ford s’ha pres la tasca seriosament i ha tingut cura de tots els detalls. No es pot dir que sigui un film convencional, hi ha veritable voluntat d’estil, i això ja és un mèrit. Estèticament, la pel·lícula és un regal, començant per la fotografia (que barreja blanc i negre i un aspre color) que signa el català Eduard Grau, seguint per l’ambientació, l’arquitectura, el vestuari, els cossos… La Califòrnia del film llueix bellíssima (només la banda sonora m’ha semblat un pèl intrusiva) i és fàcil deixar-se encantar per tots aquests caramels visuals.

El problema rau en què el que s’intenta explicar és un drama existencial, on tot aquesta parafernàlia material no es pot erigir en protagonista, perquè el que realment importa són els sentiments dels personatges, molt concretament els del professor protagonista. Colin Firth ha rebut molt merescudament diversos premis per aquest paper i també està nominat a l’Oscar d’aquest any. La seva actuació, plena de subtils matisos magistralment controlats, val el preu de l’entrada. I malgrat tot, es diria que ha construït el personatge al marge de la pel·lícula real que presencien els nostres ulls.
I així, encara que ell seria capaç d’emocionar-nos, tot el manicurat entorn li va a la contra, i el saldo final és el d’una preciosa indiferència.

dijous, 18 febrer de 2010

Soltera i mare a la vida


En la meva acabada d’estrenar condició de tiet solter, he començat a descobrir mons que mai abans no havia imaginat. He vist mòduls 0 en flames més enllà de la fàbrica Jané, he vist opinions contradictòries sobre la lactància prop de la porta del CAP. Tots aquests moments es perdran… en el temps… Però tampoc és qüestió d’avorrir als lectors que han passat per aquesta més que ordinària experiència de la maternitat/paternitat.

Parlaré doncs d’algunes coses que li han passat a la meva germana Anna (me n’ha donat permís i gairebé m'ha exigit que ho publiqués), decidida a dur un fill al món sense disposar d’un mascle que doni la cara davant de la societat civil. Coses que pensaries que havien quedat sepultades a l’antigor més digna d’oblit, però que sembla que encara remenen la cua. Com per exemple, el que li va succeir quan va anar a registrar el seu nadó. Li demanaren que posés el nom del pare, i encara que ella informà que no n’hi havia, la funcionària insistí que el posés igualment, encara que el desaprensiu no volgués reconèixer la criatura. Es diria que al registre civil de Barcelona encara pensen en termes de dones de moral lleugera i d’homes que se n’aprofiten. No han sentit parlar de coses com la inseminació artificial.

La meva germana finalment sortí de les oficines amb els papers a la mà i sense cap nom fictici a la seva consciència. I, malgrat tot, jo que pensava que allò de “fill de pare desconegut” era una tradició de la nostra cultura, vaig descobrir diumenge passat, gràcies a la nostra amiga Montserrat, que només des de l’any 2005 existeix un decret que eximeix de declarar el nom del pare. Fins llavors, calia omplir la casella amb algun nom, fos real o inventat. No vull pensar les situacions truculentes que aquest fet podia provocar, quan el nen es feia gran i descobria que el seu pare desconegut era un tal Eligio o Facundo (per posar exemples improbables).

I ara caldrà dir alguna cosa sobre el nou llibre de família, tan modern i tan homoparental ell, on les dues caselles de la parella fundacional venen precedides de “senyor/senyora”, “don/doña” perquè s’hi puguin incloure totes les combinacions possibles. Però, si ets mare soltera, el funcionari del registre encara està programat per deixar buit el primer lloc i relegar la dona a la segona posició tradicional. I quan arriba el moment d’inscriure l’Adrià i s’ha d’omplir allò de “fill de x i y”, l’x és un guionet i Anna queda una vegada més a la cua.

Sí, tenim uns governs “guais” i d’esquerres que no ens els mereixem; no pots sortir al carrer sense que t’assalti una o altra festa de la diversitat, de la multiculturalitat o de la homoparentalitat. I malgrat tot, de què serveix tot això, si els cervells de tants de nosaltres no han passat la ITV des de fa 50 anys?

dimecres, 17 febrer de 2010

Imatges d’Alícia: Hollywood!


Ethel Griffies i Charlotte Henry
Alícia no ha tingut gaire sort en les seves adaptacions a la petita o gran pantalla (en canvi, les pel·lícules inspirades en ella se n’han sortit bastant millor, però d’això potser en parlaré en una altra ocasió). De totes elles, la que em desvetlla més simpatia és la de 1933, potser perquè la devia veure a la televisió en aquella època molt llunyana, en la qual les pel·lícules encara et marcaven de per vida. La va dirigir Norman Z. McLeod, un bon director de comèdies, que va tenir als Germans Marx sota les seves ordres a “Pistoleros de agua dulce” i “Plumas de caballo” i a Danny Kaye a la famosa “La vida secreta de Walter Mitty”. Afegim-hi que els guionistes foren el prestigiós Joseph L. Mankiewicz (posteriorment insigne director) i William Cameron Menzies (posteriorment insigne director artístic de “Allò que el vent s’endugué”, per exemple).

Queda clar que amb “Alice in Wonderland” la Paramount va tirar la casa per la finestra, per rodar aquest film hi va introduir totes les seves rutilants estrelles de l’època. Setanta cinc anys més tard la majoria d’elles han estat oblidades, començant per l’Alícia que interpretava Charlotte Henry, fugaç actriu que va interpretar el paper de la nena a uns granadets 19 anys i que es va retirar prematurament el 1942.

Un Gary Cooper bastant inusual

Dos noms destaquen al repartiment. El primer és Gary Cooper: la quintaessència de l’americà bo. El seu paper de Cavaller Blanc no desentona amb la resta de la seva carrera. L’altre és Cary Grant, el rei de la sobreactuació i un dels meus actors favorits de tots els temps. Interpretava la Falsa Tortuga, completament amagat darrera d’una disfressa de cartró. Tampoc desentona amb la seva carrera ulterior de galant ximple.

Cary Grant en estranyes circumstàncies.

Però hi ha més, perquè el Barretaire Foll és l’inigualable Edward Everett Horton. Si penseu que no el coneixeu, només cal que mireu qualsevol pel·lícula de Ginger i Fred dels anys 30, i allà el trobareu com amic atabalat i sospitosament marieta del lleig i seductor ballarí. Horton per ell mateix és tota una institució entre els actors secundaris del cinema clàssic americà.

Horton amb Carmen Miranda (no, això no pertany a Alícia)

W. C. Fields, que aquí fa de Humpty Dumpty, fou un còmic molt popular dels anys 30, misantrop, alcohòlic i amic de Mae West (es poden mostrar millors credencials?) La seva frase més cèlebre, tot i que no la millor: “No suporto l’aigua, per culpa de les coses que els peixos hi fan allà dins”. Una altra: “Una vegada em vaig enamorar d’una rossa. Em va conduir a la beguda. És l'única cosa que li agraeixo”.

Humpty C. Fields

I un últim record per May Robson, la Reina de Cors, una australiana que assolí la popularitat als setanta anys, en papers de velles agres amb un cor d’or. Interpretà la tieta Elizabeth a la immarcescible “La fiera de mi niña” i només per això mereix un lloc també al panteó.

May Robson s'encara a un Cary Grant transvestit a "La fiera de mi niña"

Direu que són una colla de morts, però tots estan per a mi ben vius.

dimarts, 16 febrer de 2010

Club privé


M’escriu l’amiga Montse i em diu: “Vaig llegint el teu bloc, però algun comentari que he fet, l'he fet anònimament, perquè em sembla que sou un grup tancat que aneu comentant-vos a vosaltres i em fa vergonya afegir-m'hi...”

No m’ha agradat aquesta sensació de grup tancat que podem desprendre els meus comentaristes i jo, tot i que l’entenc. A menys que disposis d’un bloc d’audiència estratosfèrica, el cercle de persones que hi comenten habitualment són un grup força reduït i, mitjançant la freqüentació, acabes coneixent-los prou bé (en la mesura que la virtualitat ho permet) fins establir-ne inevitables complicitats.

Però aquest fet no hauria de ser impediment perquè, tothom que volgués, pogués dir la seva. Que jo sàpiga, els blocs poden ser tancats o oberts. Els blocs tancats només són accessibles a una llista determinada d’usuaris (grup d’amics, alumnes d’una escola, membres d’un equip de treball...) i no admeten forasters, ni tan sols en qualitat de lectors. La majoria de blocs són, però, oberts i permeten que qualsevol passavolant hi fiqui el nas. En aquests casos tots els lectors gaudeixen del mateix status (no hi ha targeta VIP ni galons de veterania) i, si l’autor del bloc és una persona com cal, donarà la benvinguda cordial a tothom que tingui el detall de deixar un comentari i a ningú se’l tractarà com un intrús.

D’altres amics m’han dit que no gosen comentar, perquè hi ha massa “nivell”, encara que no sàpiga què volen dir amb això, els respondria que això no són unes oposicions de càtedra, que no estic aquí per jutjar ningú i que sempre apreciaré més la sinceritat que la pedanteria.

Últimament que hi ha blocs, com Riell Bulevard o Enceneu els llums!, els quals proposen una intensa agenda social, he observat que algunes veus han preguntat tímidament si les activitats eren obertes a tothom o bé exclusives pels “habituals”. Dedueixo, doncs, que hi ha persones que llegeixen els blocs gairebé amb sentiment de culpa, com si estiguessin tafanejant indiscretament la vida dels altres, quan (per definició), qui utilitza aquest mitjà de comunicació, parteix del supòsit que el que deixa escrit té un públic potencial que abasta tota la Humanitat (ja ens agradaria, he!).

En definitiva, que ningú es talli a l’hora de fer un comentari. Dins de les meves limitacions, procuro ser amable amb tothom; però no m’agraden les “capelletes”: a partir d’ara, intentaré evitar les bromes privades, que sempre són excloents.

Una altra qüestió és si cal o no fer comentaris; perquè d’obligació no n’hi ha cap, és evident. Però això ja ens duria massa lluny i ho deixaré per un altre dia, que la cosa té suc.

Això NO és un homenatge a Espriu



A la dimensió desconeguda existeix un tal Salvador Espriú amb rares connexions mallorquines. Toma castanya!, que diria el gran poeta.

dilluns, 15 febrer de 2010

Les lleis de la dependència


A Can Rosselló ens agraden molt les pel·lícules de l’alacantí (gairebé murcià) Miguel Albaladejo, que explica molt bé històries de petits personatges entranyables, amb tendresa i bon humor. De moment, la seva obra mestra és “El cielo abierto”, justificada receptora d’algun Goya, on Sergi López, Mariola Fuentes, Emilio Gutiérrez Caba i María José Alfonso alçaven una comèdia humana plena de caramboles inesperades. Però també són molt apreciables la seva divertidíssima versió de “Manolito Gafotas”, la sorprenent i emotiva Lolita (Flores) que ens descobrí a “Rencor” o la inusual reivindicació de la ursofília sexual que era “Cachorro”.

El dissabte anàrem a veure “Nacidas para sufrir”, el seu darrer film, una tragicomèdia femenina (no hi ha pràcticament personatges masculins) que, sense ser perfecta, val la pena. El seu paisatge és el d’un petit poble de la Vall d’Albaida, on es barregen totes les contradiccions de la societat moderna. Així, sota una pàtina d’inamovible entorn rural, les mestresses de casa van a la botiga a comprar productes “bio” i ous amb Omega-3, les monges es comuniquen per Messenger i el matrimoni gai ha estat assumit sense haver-lo de cap manera digerit.

Adriana Ozores, com és indispensable en ella, està suprema; la septuagenària Petra Martínez no és una nou vinguda, i brilla igualment en un paper tan humà com detestable. Maria Elena Flores i Marta Fernández Muro repeteixen el paper de mare i filla que interpretaren a “Laberinto de pasiones” (només ens falta el malaguanyat Luís Ciges). En canvi, María Alfonso Rosso, que fa de mare d’Adriana em sembla un error total, la seva imperfecta caracterització resta credibilitat a la pel·lícula. Un fet que estranya en un director que sol tenir tant de nas per l’elecció dels seus actors.

No vull revelar res del guió, perquè té molta gràcia anar-lo descobrint de mica en mica en el primer acte de la història. Els seus inesperats girs són brillants. Després s’encalla i perd interès, perquè intenta preparar massa explícitament els mecanismes del desenllaç, tot i que recupera l’alè a l´últim tram. Serà suficient dir que es tracta d’una tragicomèdia negra que té més d’un punt de contacte amb les tendres i despietades disseccions ibèriques de Rafael Azcona.

Albaladejo l’ha definit com una comèdia romàntica i, en certa manera ho és, perquè en tota relació amorosa hi ha també un component d’aprofitament mutu. Tota aquesta col·lecció de dones tradicionals, sense més recurs per fer-se valer, que el d’estar sempre al servei dels altres (com a mainaderes, infermeres, cuineres, dones de fer feines…), perden els seus pocs drets en el moment en que deixen de ser útils. És lògic que es converteixin en tiranes egoistes, en manipuladores sentimentals, en xantatgistes de la dependència, per tal d’assegurar-se la seva supervivència. Personatges, per tant, més aviat mesquins, però pels quals acabes sentint una estranya pietat.

diumenge, 14 febrer de 2010

Pop-up Wagner


Havia estat a punt de no escriure res sobre la “Tristan i Isolde” que vaig veure i escoltar divendres passat al Liceu. Els motius per no fer-ho eren que:

a) “Tristan i Isolde” és una opera tan imposant, un cim indiscutible del gènere i de la qual tant s’ha escrit, que qualsevol comentari d’un profà sonarà inevitablement superficial.
b) L’actual producció del Liceu porta ja tants dies en marxa, que dubto molt que pugui aportar res de nou al que han dit sobre l’espectacle veus moltíssim més autoritzades (especialment a la xarxa, que la crítica en premsa cada dia que passa fa un paper més dubtós).

Però al final ha vençut la meva inconsciència, donat que la ignorància no ha estat mai obstacle perquè m’expressi sobre tot allò que em passa per davant dels nassos.

Començaré per dir que sempre contemplo l’obra de Richard Wagner amb una certa ambivalència. No tinc cap dubte que és un dels més grans, un geni que va trasbalsar la història de la música i que va obrir la porta a les noves harmonies del segle XX, autor de les més sublims melodies i de les orquestracions més innovadores. Però al mateix temps em molesta el seu convenciment en ser un revolucionari de les idees estètiques; el fet que tingués raó, que artísticament fou un revolucionari, no em fa més simpàtics els seus excessos. Sempre que he dit que algunes de les seves peces guanyarien amb algun cop de tisora, he indignat algun wagnerià, casta que suporta malament que toquin el geni del seu altar.

Potser és que el meu cul no és el que era, però aguantar les quatre hores de melodrama de “Tristan i Isolde”, durant les quals realment no passen tantes coses, encara que hi haguessin dues pauses de mitja hora, se’m va fer físicament dolorós. Certament la música i els sentiments expressats són sovint molt bells; però sempre hi ha aquell moment que penses: “ja ho he entès, Richard, ara fes el favor de tirar endavant!” Per exemple, al tercer acte, trobo que, tenir Tristan mortalment ferit durant 45 minuts tot esperant que arribi el vaixell d’Isolde, és abusar fins al sadisme del vell recurs de la salvació “in extremis”. Ja he proferit l’anatema, no me’l tingueu molt en compte.

Foto d'Antoni Bofill

Els experts diuen que el director convidat, Sebastian Weigle, no fa un bon Wagner; jo només diré que poques vegades he sentit l’Orquestra del Gran Teatre sonar millor (em puc escudar, en que comencen a tenir l’obra ben rodada). L’Isolde de Deborah Voigt presenta un timbre sovint lleig, una veu envellida que no controla sempre el crit, però demostra experiència i un domini escènic que la fa, si no emocionant, almenys acceptable. Peter Seiffert, molt més gris durant els dos primers actes, executa un bon tercer acte ple d’energia, curiosament quan la seva salut se suposa que està a les acaballes. Escènicament pertany a l’escola dels estaquirots que adopten postures heroiques.

Bo Skovhus em va semblar un bon Kurwenal. El rei Marke de Kwangchul Youn va estar impecable en el seu agraït paper, el millor de la nit, segons el que hi entenen. Però a mi em va enamorar la Brangäne de Michaela Schuster, especialment en el segon acte i em vaig quedar desitjant que Wagner li hagués escrit una mica més de paper.

Un dels principals motius d’interès del muntatge eren els decorats i el vestuari que l’artista britànic David Hockney va realitzar l’any 1987 per l’òpera de Los Angeles. Sembla ser que és la primera vegada que creuen l’Atlàntic. Fidel al seu estil pop, Hockney pinta els decorats ingènuament estilitzats en taronges i blaus elèctrics. De vegades fa pensar en un d’aquells contes desplegables on la profunditat s’aconsegueix a través d’una superposició de figures planes. Tot i que el vestuari és feixuc i cridaner, la il·luminació de Duane Schuler assoleix molt bells efectes en el segon i el tercer acte, i en tot moment es percep la mirada del pintor en la perfecció de les composicions plàstiques.

Un afer més controvertit és si aquesta és l’escenografia apropiada per una òpera com “Tristan”. Els puristes preferirien uns decorats tendents a l’abstracció; però a mi, tots aquests castells amb merlets i boscos amb personatges de Paolo Uccello, que semblen sortir d’un llibre miniat, m’ajudaren a submergir-me en aquesta immortal llegenda medieval.

Hockney a la "chaise longue" d'Isolde abans que vingués el tapisser.

dissabte, 13 febrer de 2010

Me'n recordo (X)


Foto d'Anigwei

Me’n recordo que vaig robar una castanya en una botiga de queviures.

divendres, 12 febrer de 2010

Un faig impertinent


La cantant d’òpera retirada Sophia Siméonidis descobreix un matí que al seu jardí ha aparegut un faig adult que no hi era el dia abans. Naturalment s’inquieta, tot i que el seu marit no en fa gaire cas. Pocs dies després la cantant desapareix.

Així comença “Debout les morts” la novel·la policíaca de Fred Vargas que acabo de llegir.
Ja feia temps que tenia ganes de clavar-li queixalada a aquesta autora. Fernando Savater, que pot tenir opinions molt discutibles en tantes qüestions, però que en matèria de literatura de diversió és infal·lible, ja ens l’havia recomanada. I les dades biogràfiques que he llegit a la Wikipedia encara em fan més atractiva aquesta escriptora.

La Vargas, un veritable fenomen del “polar” francès, en realitat es diu Frédérique Audouin-Rozeau (París, 1957) i és arqueozoòloga i historiadora de professió. Juntament amb la seva germana bessona, la pintora Jo Vargas, van escollir aquest pseudònim, inspirat en el paper d’Ava Gardner a “La comtessa descalça”. El seu bon gust en eleccions estètiques em sembla que no es pot discutir.


Gràcies al regal de la meva amiga Mercè he pogut gaudir d’aquesta intriga tan allunyada de la novel·la negra escandinava en boga. Llegeixo que aquest llibre significa la primera aparició d’aquest grup d’investigadors tan inusuals que són els “tres evangelistes”: el prehistoriador Mathias Delamarre, el medievalista Marc Vandoosler i l’especialista en la Primera Guerra Mundial Lucien Devernois (reflex fidedigne del germà historiador de les bessones Vargas). És un llibre estrany, discursiu, que triga en arrencar, ple d’ambient de barri (bistrots inclosos), d’humor i de fantasia. M’ha fet pensar, sense cap ordre de preferències, en la saga dels Malaussène de Pennac i també en l’Adèle Blanc-Sec de Jacques Tardi. No són mals referents. Queda clar que no és una obra realista, però que diverteix a tothom que li vulgui dedicar una estona. Tornaré a llegir la Vargas, conté tot allò que me la pot fer simpàtica.

En català, Amsterdam té editats “Un lloc incert” i “La tercera verge”. No els conec, però segurament mereixen una visita, si us agraden les negrors policials amb un toc lleuger a l’ensems que pervers (amb força aventura i cap sociologia d’urgència).

dijous, 11 febrer de 2010

Alícia imaginada, Alícia real


Alícia Liddell segons Margaret Cameron Mitchell

De pocs clàssics literaris ha estat tan documentada la seva gestació com de les aventures d’Alícia. En el seu centre trobem Alícia Liddell, filla del degà de Christ Church a Oxford, nascuda el 1852. Sembla que Carroll va conèixer la família Liddell l’any 1856, mentre estava fotografiant la catedral. Aviat esdevingué íntim dels Liddell, freqüentà la seva societat, i durant una tarda d’estiu de la que ja he parlat a un altre lloc va néixer aquest conte etern.

Què hi podem trobar de l’Alícia real en aquest cim de l‘absurd? En el poema preliminar del conte les tres germanes presents en el passeig en barca apareixen com Prima (Lorina Liddell), Secunda (Alice) i Tertia (Edith Mary).
Poc després, a l’episodi del bassal de llàgrimes, trobem a l’Alícia (real o imaginària) voltada de bèsties ben significatives. Robin Duckworth, col·lega de Carroll que participà en l'excursió, esdevé l’Ànec, evidentment, Lorina és el lloro i Edith l’Aguiló. Carroll, que en el seu paper de Dodgson quequejava de tant en tant, es presentava sovint com Do-dodgson, així que fou fàcil assignar-li el paper del dodo.

Quan el liró, durant la bogeria del te, explica la història de les tres germanes que viuen al fons del pou, les nomena significativament Elsie, Lacie i Tillie. Lacie és un anagrama d’Alice, és clar. I també Dinah, el gat d’Alice Liddell, té un paper rellevant en les dues aventures de la seva mestressa.

Però entre la primera i la segona aventura alguna cosa poc documentada va succeir. Els diaris de Carroll que abasten aquestes dates han desaparegut o algú els va destruir. De sobte les efusions entre Carroll i els Liddell es refredaren i així, de ser cul i merda, la seva relació és convertí en un educat ostracisme. Els biògrafs han elaborat innombrables càbales sobre el motiu del distanciament. Potser el reverend va demanar la mà de la nena Alice, un fet que en aquella època no era tan desacostumat com ens pot semblar avui, i la senyora Liddell, esnob i ambiciosa, va considerar que aquell obscur subordinat s'havia excedit. Però en tot cas no devia de ser tan greu, perquè ni va esclatar cap escàndol, ni Carroll deixà de tenir tractes amb el degà. El fet essencial és que “Through the looking-glass” contempla Alice Liddell com una figura llunyana i aliena, embarcada definitivament a “l’edat difícil”.


L’admirador de nenes, que era Carroll, se’n desinteressà i partí a la recerca de noves amiguetes, però Alice continuà creixent i esdevingué una dona amb un misteriós atractiu (si ens hem de refiar de la foto de Margaret Cameron Mitchell). Alice, com a filla del degà, estava en contacte amb la més alta societat. Penseu només que quan la família reial visitava Oxford, s’hostatjava a casa seva. Fins i tot es diu que flirtejà amb el príncep Leopold, el fill més jove de la reina Victòria (o era la seva germana la que va flirtejar amb ell?, els biògrafs no es posen d’acord). Com a noia de bona família va fer el preceptiu “grand tour” europeu, acompanyada de les seves germanes. Als 28 anys es casà amb el jugador de criquet Reginald Hargreaves, que devia de ser un altre inútil de bona família. Tingueren tres fills; en fi, l’habitual.
O no pas tant. Els dos fills grans moriren a la Primera Guerra Mundial. El segon d’ells es deia Leopold, el nom també del seu padrí, el príncep aquest del que parlàvem una mica més amunt, príncep que va batejar la seva primera filla amb el nom d’Alice. Embolica la troca.

La senyora Hargreaves (née Liddell) passava per ser una excel·lent amfitriona, que és com llavors s’anomenava el cattering social. Quedà viuda als 74 anys i, com que rebre visites és tot un dispendi, per pagar-se les velleses vengué el manuscrit que Carroll li havia regalat. Em fa l’efecte que mai no va ser gaire conscient del que tenia entre mans. O potser és que el seu temps encara no havia arribat. Cada dia una mica més cèlebre, continuà difonent la seva participació en els fets sense acabar-los d’entendre. Morí finalment el 1934, als 82 anys. Descansa en pau a Lyndhurst.

La tomba d'Alícia, quin mal rotllo, oi?