dilluns, 18 d’abril de 2011

Estranys a un tren

Darrerament hem tingut una bona dosi de ficcions fantàstiques que, mentre especulen sobre la fràgil percepció de la realitat, també amaguen al seu interior una història d’amor. Primer va ser la molt pretensiosa “Origen”, després la ridículament resolta “Destino final” i ara acaba d’estrenar-se “Codi font” (“Source Code”) segon film de Duncan Jones (sí, el fill de David Bowie conegut antigament com a Zowie). La bona nova és que “Source Code” funciona molt millor que els seus predecessors en aquest subgènere d’epígons de “La vida es sueño”.

Un capità destacat a l’Afganistan (Jake Gyllenhal) desperta de sobte assegut a un tren en direcció a Chicago. Davant seu, una noia que sembla conèixer-lo (Michelle Monagham) se li adreça per un nom que no és el seu. El militar, desconcertat, mentre intenta esbrinar com ha arribat allí, descobreix que té el físic d’una altra persona, i abans que pugui posar-se més interrogants el tren salta pels aires i moren tots els seus passatgers. No és un mal principi per una pel·lícula d’intriga.

Canvi de decorat. Ara trobem el capità tancat en una càpsula negra. Té davant seu un monitor on una dona d’uniforme (Vera Farmiga) l’informa reticentment del contingut de la seva missió. Aquell matí hi ha hagut un atemptat terrorista en un tren que es dirigia a Chicago, del qual n’ha resultat una massacre. Mitjançant una tècnica de nova creació els científics són capaços de recuperar els últims records d’un dels viatgers del tren i d’infiltrar el militar dins de la seva pell. Caldrà que, tot movent-se dins d’aquesta realitat virtual, descobreixi la identitat del terrorista per tal d’impedir un atemptat posterior de proporcions molt més grans. La gràcia de tot plegat és que només comptarà amb els últims vuit minuts abans de l’esclat de la bomba; però, això sí, podrà repetir aquests vuit minuts tantes vegades com convingui, fins que desemmascari el dolent (o esclati la bomba grossa i tot Chicago se’n vagi en orris).

Sí, tothom ho ha dit, es tracta del “thriller” de la marmota, però la idea no deixa de ser atractiva i està realment ben executada. Per començar, les explicacions científiques són mínimes. Es parla vagament de paraboloides i de mecànica quàntica, i ja se sap que l’adjectiu “quàntic” és una patent de cors perquè el públic llec ens empassem qualsevol cosa. I millor així, si cal embarcar-se en una narració increïble, millor no permetre que l’espectador es faci gaires preguntes. Sortosament el ritme de l’acció, sempre contra rellotge, no permet fer-se més preguntes que les que ajuden a fer avançar la trama. El modèlic guió, amb economia admirable, no dóna més dades de les necessàries a cada punt de la història i l’espectador sap en tot moment el mateix, ni més ni menys, que l’atordit protagonista.

Aquesta economia s’estén també al número de personatges rellevants, que són bàsicament quatre. Jeffrey Wright fa una versió de traç gruixut del tòpic científic boig i Michelle Monagham, amb un aire una mica miss Piggy, esdevé un creïble objectiu amorós. Jake Gyllenhal és un actor molt atractiu i amb prou recursos per aconseguir que els espectadors ens identifiquem amb el seu calvari, tot i que el seu paper no li permet grans profunditats interpretatives. Potser Vera Farmiga és l’única amb possibilitats de lluir-se, dividida entre el compliment del deure i l’empatia que va sentint envers el protagonista de la missió.

De totes maneres és irrellevant intentar trobar gruix en els personatges. Cert que hi ha una relació amorosa, una reflexió sobre com podem enfrontar-nos al destí, una indagació sobre les segones (i terceres) oportunitats, la dignitat humana i la metafísica de la percepció; però, embarcats com estem en aquest viatge frenètic, difícilment li dedicarem més temps del necessari. Així, quan ha arribat el desenllaç, he ignorat conscientment els seus forats evidents per no espatllar el bon sabor de boca que desprèn tot plegat.

És rar trobar un film de gènere fantàstic que tingui tan clar cap a on vol anar i que hi arribi sense mai estirar més el braç que la màniga. Ni més ni menys que un entreteniment intel·ligent, imaginatiu, ben filmat, ben editat. I només dura 90 minuts. Una perla!

22 comentaris:

  1. M'he saltat la part de la ressenya en què expliques la pel·li, perquè la volia anar a veure precisament aquesta setmana. Tinc moltes esperances posades en la nova del fill d'en Zowie (si no has vist Moon, te la recomano). I, efectivament, després d'uns quants fiascos en el gènere, aquesta ha de ser la bona. O la no tan dolenta, o la menys dolenta, o

    ResponSuprimeix
  2. Lluís, és sèrie B, per passar l'estona sense que et caigui la cara de vergonya, però ja em sembla molt més de l'habitual. Tinc ganes de veure aquesta "Moon" de la qual tothom en parla bé.

    ResponSuprimeix
  3. No et decebrà gens, Moon. A més a més, trobo que té punts de contacte amb aquesta: la repetició, ús de conceptes científics... prò sobretot una trama ben pensada i una interpretació més que digna.

    ResponSuprimeix
  4. Lluís, dos o tres crítics la consideraren sobrevalorada, motiu que m'incentiva.

    ResponSuprimeix
  5. Allau,

    Veig que s'ha d'anar a veure més que intentar entredre-la.

    El que m'ha agradat és el tema quàntic com si d'un producte Eco es tractés. Li fotem l'etiqueta i endavant que ningú sap el que és!

    ResponSuprimeix
  6. Ai, Galderich, quant de mal ha fet l'adjectiu "quàntic"! Ara espero la "versió Eulàlia", que també era a la sala.

    ResponSuprimeix
  7. Vaaaaaaa, no pensava fer-ne un post, però ara que em dius que esperes la meva versió m'incentives.
    to be continued.

    ResponSuprimeix
  8. És clar, Eulàlia, aprofita per dir-ne la teva. A veure si coincidim o no.

    ResponSuprimeix
  9. Vaja, gràcies per la recomanació, vull anar al cinema el dia del Madrid Barça...

    ResponSuprimeix
  10. Ahir veia el tràiler i pensava: puaj, más de lo mismo!, veig que potser valdrà la pena fer l'esforç :)

    ResponSuprimeix
  11. Moon es molt bona, però si la compares amb 2001, clar, es més limitada. A mi em va agrada, feia temps que no veia una peli a l'estil de 2001. Tinc ganes de veure aquest codi font.

    ResponSuprimeix
  12. Clidi, és més del mateix, però aquest cop ben fet.

    ResponSuprimeix
  13. Aris, jo no he vist "Moon" però tinc entès que és més ambiciosa que aquesta. "Source code" és tan sols un bon entreteniment.

    ResponSuprimeix
  14. A mi em van venir ganes amb el títol de la crítica de La Vanguardia: "Zöwie, Escher, Bach". I encara més quan vaig llegir una entrevista amb el Duncan Jones i tot el que deia era meravellosament assenyat, començant per la voluntat d'anar per feina: el Jake Gyllenhaal porta corbata perquè fins i tot el crític més obtús s'adoni que el director està copiant a Hitchcock. Així es poden estalviar preguntes òbvies i passar a parlar de la pel·li.

    ResponSuprimeix
  15. Moon, em va agradar. Entre d'altres elements juga amb la idea del lliure albir, que és un concepte que m'atrau. Lamentablement va passar quasi desapercebuda perquè era "cinema independent". Però si amb pocs mitjans va fer una bona feina, no hi veig motiu per què, amb tots els recursos de la industria americana de l'entreteniment, no en pugui fer una de igualment bona o millor. Si a més tu certifiques que així ha estat, motiu de més per anar-la a veure.

    ResponSuprimeix
  16. Santi, la corbata la du perquè és professor universitari. I sí la pel·lícula és hitchcokiana per l'alegria amb la que es salta els forats narratius.

    ResponSuprimeix
  17. Aquí, Brian, també es parla en certa manera del lliure albir, però a un nivell de (bon) cinema de crispetes.

    ResponSuprimeix
  18. Per ser sèrie b, m'ha agradat força. Al principi, he vist una Xicago perfectament traçada i arreglada, trampa? El guió molt dinàmic, ben interpretada. He vist unes goteres cap a la fi, però l'escultura de Kapoor ho esborra tot. Ara, codi font i 8 minuts no els he lligat bé, m'ho crec i endavant.

    ResponSuprimeix
  19. Oi, Kalamar, que venen ganes de veure aquesta fantàstica ciutat tal com apareix al principi del film? Però sense pujar a cap rodalies, és clar.

    ResponSuprimeix
  20. Avui l'he anat a veure. M'encanten les pel·lícules amb final feliç. Soc un romàntic incorregible :)

    ResponSuprimeix
  21. A mi també, Brian, encara que sigui ficat una mica amb calçador.

    ResponSuprimeix