Estranys a un tren

Darrerament hem tingut una bona dosi de ficcions fantàstiques que, mentre especulen sobre la fràgil percepció de la realitat, també amaguen al seu interior una història d’amor. Primer va ser la molt pretensiosa “Origen”, després la ridículament resolta “Destino final” i ara acaba d’estrenar-se “Codi font” (“Source Code”) segon film de Duncan Jones (sí, el fill de David Bowie conegut antigament com a Zowie). La bona nova és que “Source Code” funciona molt millor que els seus predecessors en aquest subgènere d’epígons de “La vida es sueño”.

Un capità destacat a l’Afganistan (Jake Gyllenhal) desperta de sobte assegut a un tren en direcció a Chicago. Davant seu, una noia que sembla conèixer-lo (Michelle Monagham) se li adreça per un nom que no és el seu. El militar, desconcertat, mentre intenta esbrinar com ha arribat allí, descobreix que té el físic d’una altra persona, i abans que pugui posar-se més interrogants el tren salta pels aires i moren tots els seus passatgers. No és un mal principi per una pel·lícula d’intriga.

Canvi de decorat. Ara trobem el capità tancat en una càpsula negra. Té davant seu un monitor on una dona d’uniforme (Vera Farmiga) l’informa reticentment del contingut de la seva missió. Aquell matí hi ha hagut un atemptat terrorista en un tren que es dirigia a Chicago, del qual n’ha resultat una massacre. Mitjançant una tècnica de nova creació els científics són capaços de recuperar els últims records d’un dels viatgers del tren i d’infiltrar el militar dins de la seva pell. Caldrà que, tot movent-se dins d’aquesta realitat virtual, descobreixi la identitat del terrorista per tal d’impedir un atemptat posterior de proporcions molt més grans. La gràcia de tot plegat és que només comptarà amb els últims vuit minuts abans de l’esclat de la bomba; però, això sí, podrà repetir aquests vuit minuts tantes vegades com convingui, fins que desemmascari el dolent (o esclati la bomba grossa i tot Chicago se’n vagi en orris).

Sí, tothom ho ha dit, es tracta del “thriller” de la marmota, però la idea no deixa de ser atractiva i està realment ben executada. Per començar, les explicacions científiques són mínimes. Es parla vagament de paraboloides i de mecànica quàntica, i ja se sap que l’adjectiu “quàntic” és una patent de cors perquè el públic llec ens empassem qualsevol cosa. I millor així, si cal embarcar-se en una narració increïble, millor no permetre que l’espectador es faci gaires preguntes. Sortosament el ritme de l’acció, sempre contra rellotge, no permet fer-se més preguntes que les que ajuden a fer avançar la trama. El modèlic guió, amb economia admirable, no dóna més dades de les necessàries a cada punt de la història i l’espectador sap en tot moment el mateix, ni més ni menys, que l’atordit protagonista.

Aquesta economia s’estén també al número de personatges rellevants, que són bàsicament quatre. Jeffrey Wright fa una versió de traç gruixut del tòpic científic boig i Michelle Monagham, amb un aire una mica miss Piggy, esdevé un creïble objectiu amorós. Jake Gyllenhal és un actor molt atractiu i amb prou recursos per aconseguir que els espectadors ens identifiquem amb el seu calvari, tot i que el seu paper no li permet grans profunditats interpretatives. Potser Vera Farmiga és l’única amb possibilitats de lluir-se, dividida entre el compliment del deure i l’empatia que va sentint envers el protagonista de la missió.

De totes maneres és irrellevant intentar trobar gruix en els personatges. Cert que hi ha una relació amorosa, una reflexió sobre com podem enfrontar-nos al destí, una indagació sobre les segones (i terceres) oportunitats, la dignitat humana i la metafísica de la percepció; però, embarcats com estem en aquest viatge frenètic, difícilment li dedicarem més temps del necessari. Així, quan ha arribat el desenllaç, he ignorat conscientment els seus forats evidents per no espatllar el bon sabor de boca que desprèn tot plegat.

És rar trobar un film de gènere fantàstic que tingui tan clar cap a on vol anar i que hi arribi sense mai estirar més el braç que la màniga. Ni més ni menys que un entreteniment intel·ligent, imaginatiu, ben filmat, ben editat. I només dura 90 minuts. Una perla!