dissabte, 30 abril de 2011

Me'n recordo (XXXIX)


Me’n recordo que, amb el meu primer ràdio-cassette la botiga em regalà una cinta amb “In a Gadda da Vida”.

divendres, 29 abril de 2011

La literatura considerada com una de les Males Arts

Tomba de Stendhal al cementiri de Montparnasse

L’advocat blanenc Jaume Puig va deixar de pilotar l’ara inaccessible Nau Argos fa poc més d’un any. No ho va confessar públicament, però el seu propòsit era intentar escriure la seva primera novel·la, i l’empresa devia d’anar bé perquè aquest passat febrer no sols la tenia escrita, sinó que se la publicava Acontravent sota el misteriós títol de “Momssen”, el nom del seu protagonista i narrador.

Robert Momssen és un advocat en actiu a una ciutat turística de la costa (un pleonasme a hores d’ara), el qual un bon dia decideix abandonar l’advocacia per dedicar-se de ple a la literatura. És fàcil deduir que l’acció s’esdevé a Blanes, tot i que a la novel·la no s’empra cap topònim proper. També seria fàcil creure que l’àcid Puig, que coneixíem pel seu bloc, té molt a veure amb el vitriòlic Momssen fictici. Tot plegat, seria una manera de menystenir el seu control del que significa la literatura.

Tornem a començar. Robert Momssen és un advocat que treballa a una ciutat anònima de la costa. Quan descobreix que el que realment l’interessa és el conreu de la literatura, res no l’aturarà fins aconseguir-ho. El llibre precisament narra les penes i els treballs del protagonista fins a esdevenir un autor amb obra publicada (una novel·la que es diu “El naufragi”). Però  no us espereu trobar aquí l’epopeia casolana del literat que cria una úlcera mentre intenta fer poètica del propi melic.
“Normalment, quan un escriptor comença a donar voltes sobre els lilàs del seu jardí, no falla: és un funcionari, i aquella és la seva vida. Les flors; el sol, que ara surt, ara es pon; la maleïda lluna, l’angoixa pudent”.
Momssen no està per històries, és un home d’acció i, si vol una cosa, la pren. Per tant endega la seva carrera tot prescindint de la tradició literària anterior, amb l’única força de la seva voluntat.
“No necessito ajut de ningú i encara menys del que pugui haver escrit algú altre. No respecto res i per aquest motiu sento més que ningú, en tota la història de les lletres, el fred de la intempèrie. Per crear la meva gran obra no pensava prendre com a punt de partida res del que s’hagués escrit abans. No volia aprendre les tècniques rudimentàries dels artesans. Jo faria passar la literatura del romànic directament al Renaixement.

Per escriure havia d’evitar llegir. La lectura em contaminaria inevitablement. Les obres escrites eren les restes dels difunts. Allà quedaven, en mans d’aquell exèrcit anomenat bibliotecaris, i disposades per sempre més a infectar qualsevol home amb poc esperit”.
Ja veieu que la identificació amb un narrador d’aquesta jeia és força problemàtica. No sé si Momssen és amoral o immoral, sempre confonc aquests dos termes, però segur que és més corrupte que qualsevol dels xais que ornamenten les pàgines de la nostra premsa. També és més políticament incorrecte del que els nostres estómacs solen suportar: misogin, racista, putero, venal i assassí. Per assolir els seus propòsits acudirà a tots els crims possibles, des de la profanació de tombes a la indelicadesa envers una antiga amant, passant pel robatori de material d’oficina.

“Momssen” és un llibre completament anòmal dins de la literatura catalana, una farsa trepidant i descarada, però també un pèl incòmoda. Confesso que la primera vegada que el vaig llegir em va deixar una mica desconcertat pel seu to tan bèstia que no podia preveure cap a on em conduiria. La segona lectura, sabent el que m’esperava, m’ha fet riure força i el seguit de peripècies aparentment arbitràries han adquirit el seu sentit. “Momssen” ha estat escrit per a lectors sense prejudicis, que no tinguin por a llençar una mirada ferotge sobre els nostres clixés. Hi trobareu mafiosos russos i putes nostrades, moros libidinosos i abstemis, jutgesses calentes i alcaldes corruptes d’un partit sense nom. Fins i tot hi ha escapades a París i Cuba, i un cameo de la figura tutelar de Stendhal! Dins de 150 velocíssimes pàgines no s’hi pot enquibir més.

Un darrer escrúpol de consciència. Durant la gestació del llibre, l’autor (a qui no coneixia personalment) va sol·licitar-me el parer, i encara que la meva intervenció fos molt obliqua, vull que consti aquí, per si la meva apreciació positiva expressada dins del marc de l’apunt algú la pogués considerar esbiaixada. Vull creure que el meu entusiasme és del tot sincer.

dijous, 28 abril de 2011

Infantesa sostreta

Tina Vallès és una alquimista: a partir de personatges i escenaris que li són propers és capaç de bastir ficcions que tenen els peus ben plantats a la realitat, però que sota la seva mirada esdevenen petits mites domèstics del segle XXI. Ho va demostrar a “L’aeroplà del Raval”, antologia d’apunts del bloc del mateix nom, i ho continua demostrant a “Ganxet sota les pedres”, quan les seves menudes muses bessones li ho permeten.

Tina acaba d’abandonar el Raval, que li ha servit d’inspiració fins ara, i encara que el barri de Sant Antoni no queda lluny, sembla que comença una nova etapa a la vida. Com una mena de comiat es publica “Maic” (Baula, 2011), un llibre breu (86 pàgines), que no gosaria anomenar novel·la, ja que més que una trama el que presenta és el retrat d’un personatge i la seva peculiar situació.

Maic te vuit anys i roman moltes hores sol al pis, amb l’única companyia d’un germà petit que és com si no hi fos, mentre la seva mare passa els dies fora de casa a la recerca del pare perfecte. De vegades Maic no suporta la solitud ni una responsabilitat que és massa petit per assumir. Llavors, surt al replà i truca a les portes dels veïns. “Maic” és una història de desempar, de marginació, de maltractament infantil, de prostitució, i sembla basar-se en un nen que la Tina va conèixer a la seva escala del Raval. Però l’autora esquiva el plantejament realista, origen del relat, per establir una altra de les seves faules amb personatges innominats (però no arquetípics) com el no-pare, la senyora Coixins, el senyor Soldat i el senyor i la senyora Històries (Tina i el seu company, indubtablement).

Tina ha escollit una manera de narrar la vida de Maic que seria un camp minat per qualsevol escriptor mediocre. “Maic” ens arriba relatat en primera persona, en les paraules del seu protagonista. No hi ha res tan difícil com fer versemblant la veu d’un infant en literatura. Pocs llibres he deixat a mitges en la meva vida (no més de cinc, crec) i un d’ells va ser per culpa d’un narrador infantil que grinyolava des de la primera línia. Maic ens ofereix el seu punt de vista, necessàriament incomplet, i cal traduir el que ens diu per comprendre la seva terrible realitat; però la seva veu no és gens realista, sinó que està amarada d’una estilització que només puc anomenar “poètica”. Que Tina Vallès se’n surti sense caure en el sentimentalisme carrincló i que aconsegueixi efectes d’emoció genuïna ho diu tot sobre la seva capacitat literària.

Tot i que em consta que l’autora no va escriure “Maic” pensant en cap públic concret, el llibre ha aparegut en una col·lecció per adolescents. Lamento dir que és un llibre que no es troba fàcilment. Sé que el tenen a Abacus i Alibri, on en Josep me’l va aconseguir autografiat la diada de Sant Jordi. A Proa diu que encara l’estan esperant. Seria una pena que, perdut en aquesta terra de ningú de la literatura per “young adults”, passés desapercebut. O sigui que, si no el trobeu, demaneu-lo. Feu-vos el favor.

dimecres, 27 abril de 2011

Fragments del jo

Una nit d’hivern una camioneta bolca a una carretera solitària de Nebraska. Una trucada anònima avisa de l’accident. Mark Shluter, el conductor, ha entrat en coma i Karen, la seva germana gran, retorna a la ciutat per estar al seu costat. Una nit, una mà desconeguda deixa al costat del malalt una nota manuscrita: “No sóc ningú, però aquesta nit a la carretera North Line DÉU m’ha conduït a tu perquè poguessis viure i fer retornar algú més”.

La convalescència de Mark és lenta i requereix la dedicació absoluta de la seva germana, qui al mateix temps va refent el contacte amb una ciutat de la qual havia cregut escapar. De mica en mica Mark recupera la mobilitat i la memòria, però no reconeix la seva germana a qui pren per una impostora de físic molt similar. Els metges li diagnostiquen la rara síndrome de Capgras, que produeix en el malalt una mena d’amnèsia emocional que incapacita per reconèixer els éssers estimats. Karen, desesperada acut a Gerald Weber, una estrella de la neurologia i s’inicia així una doble investigació sobre les circumstàncies de l’accident i, més important, sobre el funcionament de la ment de Mark i la seva manera de llegir la realitat.

Richard Powers, malgrat que Mondadori li ha publicat quatre de les seves deu novel·les, deu ser el novel·lista americà de primera categoria més desconegut al nostre país. Per “El eco de la memoria” (“The echo maker”, 2006) fou guardonat amb el National Book Award i aquí fou publicada el 2010 amb traducció de Jordi Fibla. Els llibres de Powers tenen un fort component científic entrelligat a la trama. La genètica, la intel·ligència artificial, la musicologia, la indústria química o en aquest cas la neurologia han comparegut dins de les seves obres amb un protagonisme tan gran com el dels seus personatges. Aquest fet li ha valgut algunes acusacions de cerebral i fred per part de lectors que s’estimen plantejaments més tradicionals. Serà a causa de la meva formació, però em sembla una idea excel·lent utilitzar els avanços científics actuals com a font d’inspiració literària, ciència-ficció en el seu sentit més literal i realista.

Dit això, la prosa de Powers sona sovint incòmoda (i no crec que sigui problema del traductor). Barrejar l’amígdala, les neurones i les sinapsis cerebrals amb sentiments que fins ara havíem considerat purament “humans” resulta xocant. Els personatges no són especialment simpàtics i oscil·len entre la simplicitat de l’Amèrica Profunda i la neurosi culpable de la Costa Est. Ho confesso, la novel·la se m’ha fet llarga, és llarga (563 pàgines) i possiblement la seva prolixitat es podria haver refrenat sense pèrdues majors.

I malgrat tot, “El eco de la memoria”, amb la seva indagació sobre qui som, toca tecles que no deixen d’inquietar. És el que anomenem el “jo” una successió d’estats neuronals i reaccions químiques enganyosament units per la memòria? Els nostres afectes, els nostres sentiments, són codificats a punts molt concrets del cervell? Una petita lesió els pot fer desaparèixer i convertir-nos en una altra persona? Hi ha tanta diferència entre la ment “normal” i la malaltia mental? O tots ens trobem en un continu sense delimitació clara? Existeix un món pròpiament real o ens hem de conformar amb construccions virtuals, útils per continuar en funcionament?

Tot llegint la novel·la, sents com si et retiressin la catifa de sota els peus i el món comença a trontollar. Mentrestant, les bandades de grues de cap vermell dos cops a l’any descansen de la seva migració a les ribes del riu Platte. El seu cervell rèptil les guia inexorable com un sol ésser viu, en contrast amb la il·lusòria diversitat del humans que les observen amb els binoculars. Oblidem la ciència-ficció, és el moment de la ficció-ciència.

[Aquí la ressenya d’Espai de Llibres que em conduí fins aquesta novel·la]

dimarts, 26 abril de 2011

Agredolç

El regal més tendre que vaig rebre el passat Sant Jordi va ser un llibre quadrat enquadernat en tela grisa que recull una selecció d’historietes de “Vater und Son” editat per la llibreria Herder l’any 2001. Els dibuixos em sonaven vagament però desconeixia aquest e. o. plauen que els signava. Les historietes, que no solen sobrepassar les sis vinyetes, relaten les aventures quotidianes d’un pare i el seu fill (aparentment no hi ha mare a la família). Pràcticament mudes, d’humor ben innocent, abunden en gags de tipus físic. Malgrat que el pare empra el càstig físic sovint (eren altres temps), una gran complicitat sembla regnar entre la parella protagonista.

La lectura del llibre, massa breu pel meu gust, m’ha resultat deliciosa; una experiència que, igual que les memòries d’Harpo, et retorna temporalment la fe en les virtuts de l’optimisme i la bonhomia. Tanmateix, darrera de tota història feliç s’hi pot amagar un revers obscur, com he descobert en llegir el pròleg de Raimund Herder.
 e. o. plauen es deia en realitat Erich Ohser. Havia nascut l’any 1903 a l’est d’Alemanya. Va fer d’aprenent de manyà fins que als disset anys es traslladà a Leipzig per inscriure’s a l’Acadèmia d’Arts i Oficis Gràfics. Allí va fer amistat amb el periodista Erich Knauf i amb l’autor de llibres infantils i juvenils Erich Kästner (“Emili i els detectius”). A finals de la dècada dels 20 els tres Erich s’instal·laren a Berlín. Ohsen treballà com a pintor i caricaturista a la premsa de tendències social-demòcrates.

Amb l’ascens dels nazis al poder ran de les eleccions de 1933, Erich Knauf fou empresonat i les novel·les d’Erich Kästner esdevingueren combustible de funestes fogueres. A Erich Ohser se li prohibí continuar treballant. Seu era el dibuix d’un home dibuixant amb la seva pixera una esvàstica sobre la neu. Per mantenir la seva dona i el seu fillet va acceptar publicar sota el pseudònim de e. o. plauen (Plauen era la ciutat on es va criar). Així va néixer la sèrie “Vater und Son”, publicada inicialment al “Berliner Illustrierte”, la qual aviat esdevingué immensament popular i que perdurà des de 1934 fins a 1937. És ben significatiu, fins i tot ara (o especialment ara), que aquells temps de crisi, de retallada de llibertats i d’ascensió del feixisme propiciessin l’aparició d’una literatura escapista, pastoral, poètica, esotèrica, històrica.

Un cop començada la guerra, Ohser col·laborà amb la dictadura caricaturitzant l’enemic, tot i que no es troba en la seva obra cap mostra d’antisemitisme. Malgrat aquestes concessions a la supervivència, mantingué sempre les seves opinions antinazis i no deixà d’expressar-les en privat. Així fou com un veí, que va sentir Ohser i Knauf en ple diàleg subversiu, els va denunciar a les autoritats. Els dos amics foren empresonats d’immediat; Göbbels els hi tenia ganes. Ohser va suïcidar-se la matinada del 6 d’abril de 1944. Poc després, Knauf va ser condemnat i executat.

Actualment, almenys a Alemanya, aquest parell intergeneracional de Pare i Fill encara són recordats amb afecte. Semblen apel·lar a un temps pretèrit d’Arcàdia feliç i post-industrial. Un cop conegudes les ferides que amaguen, potser és saludable optar pel seu irreductible optimisme.

dilluns, 25 abril de 2011

Posar l’altra galta

“Reconec que la violència, en qualsevol de les formes en què es manifesti, és un fracàs. Però és un fracàs inevitable perquè estem en un univers de violència. I si és cert que recórrer a la violència contra la violència pot fer que es perpetuï, també és cert que és l’única manera de fer que s’aturi”.

Stéphane Hessel cita, sense estar-hi totalment d’acord, aquestes paraules de Sartre al seu al·legat “Indigneu-vos!”, que ha estat un èxit de vendes a França i crec que ara ho està sent aquí. El llibret (si li treus els pròlegs, les notes i l’epíleg, no arriba a les 30 pàgines) conté una idea molt simple i no tan innovadora. És més interessant per qui ho diu que pel què diu. Però, si he encapçalat l’apunt amb aquestes paraules, no és per parlar de l’obra de Hessel, sinó per la forma com plantegen la qüestió que rau a l’interior de “En un món millor” de la danesa Susanne Bier, la guanyadora de l’Òscar d’enguany a la millor pel·lícula de parla no anglesa.

Quin és l’origen de la violència? Com ens hem d’enfrontar a ella? Retornar el cop és el mètode més eficaç o l’única opció ètica és la no-violència? Preguntes importants que s’han debatut durant segles i a les que la pel·lícula pretén donar una resposta directa mitjançant els recursos de la faula moral.

Sense tenir res en contra de les faules, potser no és la forma més adequada per abordar qüestions profundes. El que tinc clar és que no els escau gens el tipus de narració realista que empra “En un món millor”. Així els vímets de la trama són insultantment aparents: dos pares, dos fills, dos continents (Europa i Àfrica), dues agressions, dos tipus de resposta i les seves conseqüències… Em molesta que em menystinguin com a espectador i em portin de la maneta fins a la conclusió inevitable que han planejat els guionistes (Anders Thomas Jensen i la pròpia directora) per demostrar que la violència mai no és la resposta bona. La presència d’un protagonista que actua com una barreja de Crist i de Gandhi, reforça els arguments de Bier però fa trontollar seriosament la versemblança de la trama. I les escenes africanes pequen de simplistes i exploten la realitat d’un continent per utilitzar-la com a contraexemple.

Em diuen que els drames anteriors d’aquesta pujant realitzadora sorgida del moviment Dogma (“Germans”, “Després de la boda”, “Coses que vam perdre en el foc”) estaven molt bé. “En un món millor”, que sembla filmada càmera en mà sense que arribi a marejar, es contempla malgrat tot amb interès, perquè les situacions tenen grapa i els paisatges danesos són molt fotogènics. Però la gran basa de la pel·lícula són els seus actors. Tots ells, els infants inclosos, aconsegueixen la tasca impossible de donar gruix humà al que, sobre el paper, havien de ser meres peces dins de la mecànica de l’apòleg.

Una darrera dada, potser rellevant: la pel·lícula coneguda internacionalment com “En un món millor”, es titula en danès “Venjança”, definitivament menys “new age” i més revelador del seu contingut.

diumenge, 24 abril de 2011

Los demasiados libros (balanç)


Sempre he tingut una relació conflictiva amb Sant Jordi (i segurament no seré l’únic), especialment amb el seu vessant llibresc. Vaig créixer en una família on, malgrat els orígens obrers, la lectura era molt respectada i pel Dia del Llibre del més gran al més petit tothom rebia la seva ració de lletra impresa, fins i tot la meva mare, que habitualment amb prou feines tenia temps de llegir el diari del dia abans. Recordo que en una crònica del “Ciero” o potser del “Diari de Barcelona” hi aparegué anònimament la meva mare comprant lectura fins i tot per la minyona (en aquella època del plistocè teníem minyona a tota pensió).

Així que vaig gaudir d’una certa autonomia econòmica vaig començar a comprar-me llibres a qualsevol època de l’any i, com era jove i esnob, vaig prohibir-me adquirir llibres per Sant Jordi: una data reservada (em deia jo) a aquells que compren un llibre a l’any i, a sobre, no el llegeixen. Malgrat tot la diada era agradable, anunciava la incipient primavera, i feia bo passejar entre les parades de la Rambla. Amb tanta gent amarada de bon rotllo era un dia ideal per lligar. I si no, amb una mica de sort, Ocaña improvisaria una de les seves.

Més endavant, potser perquè Ocaña va morir enmig d’un foc d’encenalls (i quan dic Ocaña el faig representant d’altres defuncions, més d’ideals que de persones), vaig deixar de baixar a la Rambla. El meu Sant Jordi es va limitar a una rosa per la mare i poca cosa més que fugir de les multituds. Llavors l’any 2000 entra en escena Josep. Des de llavors ja tinc a qui oferir-li la rosa i el llibre (i qui me’ls ofereix); i, tot i que no em converteixo en un consumidor de la santjordiada, ja que faig la collita una mica abans, no deixo de sentir-me una mica víctima de la industria editorial. Sense cap acord previ, ens regalem l’un a l’altre quatre o cinc llibres pel cap baix, fet que sonarà a música celestial als llibreters, però que a mi comença a omplir-me d’angoixa.

I és que jo no tinc capacitat per digerir, no ja el que m’agradaria llegir, sinó el que m’espera apilat dins de l’armari. I és que em cauen llibres a dojo per Nadal (el meu aniversari), per Reis i pel meu Sant (fa quatre dies). Com hauria de saber tothom, malgrat la quantitat de lectures pendents, sovint ens agrada fer una marrada i donar prioritat a un llibre que no era a la cua. Així, em trobo amb la penosa situació (i no m’esmenteu “Infinite jest”, please) que encara tinc un llibre del Sant Jordi de 2010 per començar (si la Maria se n’assabenta de quin és, em fa vudú d’agulles).

Com que en Josep i jo intentem no ser obvis, ens regalem títols més o menys inesperats. Hi ha un plaer innegable en la descoberta; però, a canvi, ens quedem amb les ganes de llegir allò que ens venia més de gust. O sigui que el “Solar” del McEwan i la “Nemesis” del Roth hauran d’esperar. Aquest any m’ha obsequiat amb llibres de Pasolini, Erich Ohser, Ron Wood (!), Rodrigo Fresán, Enrique Vila-Matas i Jonathan Franzen. Afegiu-hi els llibres que li he regalat jo i que evidentment també tinc ganes de llegir: Eduardo Mendicutti, Eduard Màrquez, Tristan García i un còmic de romans.

Enguany, per primera vegada, la catosfera ha interferit per empitjorar la situació, o sigui per incrementar l’adquisició massiva de llibres. Ho dic sobretot per les recomanacions personalitzades d’El Llibreter, suposo que encertades, perquè ambdues lectures m’havien cridat l’atenció abans del seu concurs. Així ja em teniu amb el Banville i el Welch de torn.

Però resulta que Salvador Macip firmava al costat de casa i el seu “Ullals” (seu i de Sebastià Roig, per dir la veritat completa) és tot un èxit entre blocaires jovenívols. I, mentre discutiu si sóc més aviat blocaire o més aviat jovenivol, he baixat al carrer per saludar en Salvador i firar-me un exemplar. No sóc fetitxista dels autògrafs i crec que és la primera vegada que m’han dedicat un llibre la diada de Sant Jordi. Casualment ens hem topat a la paradeta d’en Macip amb la Clídice i el seu Factor X, tots dos amb cara de “la ciudad no es para mí”. I és que cal dir que els carrers del centre estaven infranquejables. Serà cosa de l’edat, però cada dia suporto pitjor les aglomeracions del gènere humà. I, ben mirat, no hi ha pitjor dia que el de Sant Jordi per entrar a una llibreria a fullejar llibres per pura curiositat.

El dia encara no havia acabat i, mentre jo em retirava a caseta, en Josep s’apropava a l’ull de l’huracà per regalar-nos un parell d’exemplars del “Maic” de la Tina Vallès i, de passada, conèixer l’autora en viu. Calculo que el saldo final del dia són 14 títols més pendents de llegir, fent cua ben assenyadets en companyia de Marsé, Toibin, Montaigne o Cortázar. Si no faig un catacrec abans, angoixat davant de tanta literatura que em reclama, prometo ressenyar properament en aquesta pantalla tot el que sigui humanament ressenyable d’aquest munt de fulls de paper.

dissabte, 23 abril de 2011

divendres, 22 abril de 2011

Aquest apunt s’autodestruirà en 30 segons


.... //  …  . \\    ----  :  .    .   …. |    ..,       ….
,,,, s    “” ””” ….. ·.····· a             <  __ -,     ···´´´   >””” ``
\\\\///// |  /  --- ……t..  ..   …. :   .·/ \º

dijous, 21 abril de 2011

Cròniques urbanes

L’any 1976 va començar a aparèixer al San Francisco Chronicle un serial anomenat “Tales of the city” que firmava un desconegut de nom Armistead Maupin (Washington, 1944). La secció, que es publicava de dilluns a divendres, va gaudir d’un èxit fulgurant entre els habitants de la ciutat. Maupin reprenia la vella tradició que havien cultivat més d’un segle abans els britànics Dickens o Thackeray, però la traslladava a l’estricta actualitat americana, com no s’havia fet mai abans. A més, l’autor escrivia els lliuraments pràcticament d’un dia per l’altre, fet que li permetia introduir a la trama incidents que estaven ocorrent en aquell mateix moment. Entre el públic es va crear la mateixa urgència lectora que provocaven les desventures de la petita Nell a l’era victoriana i més d’un va creure trobar en algun dels personatges un transsumpte d’algun ciutadà real.

La sèrie s’iniciava, com vèiem ahir, amb la decisió de Mary Ann Singleton d’instal·lar-se a viure a San Francisco i com aviat trobava un apartament a una pintoresca casa del 28 de Barbary Lane. Anna Madrigal, la seva excèntrica propietària, i els seus llogaters constitueixen el nucli central que ancora aquestes molt diverses històries de la ciutat. Fidel a l’època i la localització, Anna és una dona ja d’una certa edat, que vesteix kaftans i cultiva devotament la seva marihuana. Hi ha també la hippy bisexual Monna Ramsay i l’atractiu cambrer heterosexual Brian Hawkins que treu profit de la lliberalitat dels temps per exercir de promiscu Don Juan. I finalment hi ha Michael “Mouse” Tolliver, un gai dolç a la recerca de l’home de la seva vida, indubtable “alter ego” de l’autor.

Cada capítol és necessàriament breu i molt àgil. Concerneix a les vides quotidianes, amoroses i professionals dels protagonistes i a les seves relacions tant entre ells com amb un gavadal de personatges de tota classe i extracció, amb unes gotes de costumisme, una mica de sentimentalisme sàviament racionat i grans dosis d’humor. I com que l’elenc principal presenta prou consistència humana, l’empatia del lector es produeix amb facilitat. A més, a cada “temporada” hi ha també una o més intrigues que afegeixen suspens i no es resolen fins el penúltim capítol, segons les sempiternes regles del fulletó.

En alguns moments “Tales of the city” esdevé un “roman à clef”, com per exemple quan una innominada Liz Taylor fa un “cameo” o quan “Mouse” passa un cap de setmana amb “una estrella de Hollywood” (Rock Hudson, a qui sembla que Maupin va conèixer bíblicament). La immediatesa de l’escriptura permet, per exemple, involucrar el reverend Jim Jones i la massacre de Guaiana dins de la trama o, el que és més important, narrar en directe l’aparició i l’evolució de la sida a San Francisco.

Degut a l’èxit, “Tales of the city” va ser publicat (convenientment adaptat) en format de llibre amb uns resultats comercials decebedors. La publicació de la segona sèrie, “More tales of the city” (1980), va començar a decantar la balança i des de llavors aquestes cròniques urbanes han esdevingut sòlids long-sellers. Al Chronicle encara es van publicar els lliuraments del que serien “Further Tales of the City” (1982) i “Babycakes” (1984). El serial de “Significant Others” (1987) aparegué al San Francisco Examiner i “Sure of You” (1989) s’edità directament com a llibre. Més recentment s’ha publicat “Michael Tolliver Lives” (2007) que relata en primera persona la vida madura de “Mouse” i escapa, per tant, al format inicial de la sèrie. Sembla que “Mary Ann in Autumn” (2010) reprèn el to de fulletó, encara que sigui en clau més melangiosa. La tinc pendent de llegir. L’any 1993 es va fer una adaptació televisiva amb gent tan estimulant com Olympia Dukakis, Laura Linney o Ian McKellan (caldrà buscar-la). També està a punt d’estrena (ho anuncien per aquest maig) un musical coescrit per Jake Shears de Scissor Sisters.

Abans, gens innocentment, he parlat de “temporades”, i és que “Tales of the city” s’adequa molt bé a l’actual moda de les sèries televisives d’alè llarg i plantejament poc convencional. L’editorial Anagrama, a la seva col·lecció Contraseñas, va publicar fa anys els tres primers capítols de la saga: “Historias de San Francisco”, “Nuevas Historias de San Francisco” i “Más Historias de San Francisco”, sospito que amb un ressò insuficient. Em pregunto si amb el pas dels anys resultaran massa localistes, massa lligades a un temps i un país. M’agradaria pensar que no és així i que mereixerien una nova oportunitat ara que el fulletó televisiu ha adquirit una nova respectabilitat.

I, ja en ple terreny especulatiu, no seria aquest un bon moment per engegar un serial costumista, amarat d’actualitat online dins d’alguna de les nostres capçaleres de premsa? Que jo recordi, el més proper que hem tingut en aquest país va ser la publicació de “Sin noticias de Gurb” d’Eduardo Mendoza a EL PAÍS, tot i que es tractava d'una sàtira swiftiana lluny de les regles de la novel·la per lliuraments. Probablement algun bloc ja ho ha intentat per lliure i jo m’ho he perdut. Ben pensat, Blogger o Wordpress poden ser eines excel·lents per endegar aquest tipus d’aventures. És una idea.

dimecres, 20 abril de 2011

La capbussada

Mary Ann Singleton tenia vint-i-cinc anys quan va veure San Francisco per primera vegada.
Havia vingut sola a la ciutat per unes vacances de vuit dies. La cinquena nit va beure tres cafès irlandesos al Buena Vista, va adonar-se que el seu Anell dels Humors s’havia posat blau i va decidir trucar la seva mare a Cleveland.
—Hola, mama. Sóc jo.
—Ai, reina. Precisament el papa i jo estàvem parlant de tu. Hi havia aquest boig a “McMillan i Esposa” que estrangulava totes aquelles secretàries i no he pogut evitar pensar…
—Mama…
—Ja ho sé. La burra de la teva mare preocupant-se per no res. Però sobre aquestes coses mai no pots estar del tot segura. Mira la pobra Patty Hearst, tancada en aquell armari amb tots aquells horribles…
—Mare… és trucada de llarga distància.
—Oh… sí. T’ho deus estar passant bomba.
—Déu meu… no t’ho creuries! La gent aquí és tan amigable que em sento com si…
—Has anat al Top of the Mark com et vaig dir?
—No encara.
—Ni se t’ocorri perdre-t’ho! Ja saps, el papa m’hi va dur quan va tornar del Sud del Pacífic. Recordo que li va passar de sotamà cinc dòlars al director de l’orquestra perquè poguéssim ballar “Moonlight Serenade”, i jo vaig vessar-li el meu Tom Collins sobre el seu bonic uniforme blanc de…
—Mama, vull que em facis un favor.
—I tant, reina. Ara escolta’m. Oh… abans que me n’oblidi, ahir vaig topar-me amb el senyor Lassiter al centre comercial de Ridgemont, i em va dir que l’oficina està tota potes enlaire des que ets fora. No acostumen a tenir bones secretàries a Fertilitzants Lassiter.
—Mama, més o menys trucava per això.
—Si, reina?
—Vull que truquis el senyor Lassiter i li diguis que no hi seré el dilluns al matí.
—Oh… Mary Ann, no estic segura que demanar una prolongació de les teves vacances…
—No és una prolongació, mama.
—Bé, llavors per què…
—Mama, no penso tornar a casa.
Silenci. Llavors, obscurament en la distància, una veu televisiva va començar a explicar-li al pare de Mary Ann sobre l'alleujament temporal de les hemorroides. A la fi, la seva mare parlà: “Reina, no siguis ximple”.
—Mama, no és una ximpleria. M’agrada això. Ja em sento com a casa.
—Mary Ann, si es tracta d’un noi…
—No hi ha cap noi… Ho he estat pensant durant molt de temps.
—No siguis ridícula! Fa cinc dies que hi ets!
—Mama, sé com te sents, però… bé, no té res a veure amb tu i el papa. Només vull començar a fer la meva pròpia vida… tenir el meu propi apartament i tot això.
—Oh, “això”. Bé, reina… és clar que pots. De fet, el teu papa i jo hem pensat que aquells apartaments nous a Ridgemont poden ser perfectes per a tu. Atrauen molta gent jove, i tenen piscina i sauna, i jo podria fer-te unes boniques cortines com les que vaig fer pel casament d’en Sonny i la Vicky. Podries tenir tota la intimitat que…
—No m’escoltes, mama. Estic intentant dir-te que sóc una dona adulta.
—Bé, llavors actua com a tal! No pots fugir de la teva família i amics per anar a viure amb una colla de hippies i d’assassins massius.
—Has vist massa televisió.
—D’acord, però què em dius de l'Horòscop?
—Què?
—L’Horòscop. Aquell boig. L’assassí.
—Mama, el Zodíac.
—Si fa o no fa el mateix. I què em dius de… els terratrèmols? Vaig veure aquella pel·lícula, Mary Ann, i gairebé em moro quan Ava Gardner…
—Em faràs el favor de trucar el senyor Lassiter?
La seva mare va començar a plorar. “No tornaràs, ho sé”.
—Mama… si us plau… tornaré. Ho prometo.
—Però no seràs… la mateixa!
—No! Espero que no.
Així, amb la sublim decisió de la provinciana Mary Ann Singleton de romandre a la Sodoma i Gomorra que fou San Francisco als anys 70, s’iniciava l’any 1976 al “San Francisco Chronicle” el serial d’Armistead Maupin “Tales of the City”. Demà ho explico una mica millor.

dimarts, 19 abril de 2011

El perfecte desconegut

Diré el que penso, o sigui que seré breu. 
Malgrat el que diguin sobre els grafits, no són la forma més baixa d’art. Encara que hagis d’esmunyir-te de nit i mentir a la teva mare, és de fet una de les formes artístiques més honestes de les que disposem. No hi ha elitisme o moda, s’exhibeix als millors murs disponibles de la ciutat, i ningú no es desanima pel preu de l’entrada.  
Un mur sempre ha estat el millor lloc per publicar el teu treball. 
La gent que gestiona les nostres ciutats no comprèn els grafits, perquè pensen que res no té dret a existir a menys que produeixi un benefici, el que converteix la seva opinió en fútil. 
Diuen que els grafits espanten la gent i que simbolitzen la decadència de la nostra societat, però els grafits només són perillosos per les ments de tres tipus de persones: els polítics, els executius publicitaris i els dibuixants de grafits. 
La gent que corromp veritablement els nostres veïnats són les companyies que gargotegen eslògans gegantins sobre edificis i autobusos, tot intentant fer-nos sentir inadequats, a menys que els hi comprem la seva merda.
Escriure sobre el fenomen Banksy és complicat, però com que pel meu sant em regalaren el seu llibre “Wall and piece” (ecos de Tolstoi), alguna cosa hauré de dir al respecte. I això que no sento una especial simpatia per aquest mitjà d’expressió que és el grafit, darrera del qual s’emparen sovint les immadureses territorials d’alguns egos adolescents. Però, és clar, Banksy juga en una lliga diferent, com no podria ser de cap altra manera, tractant-se de l’artista britànic viu més famós arreu del món. I tanmateix entorn seu es plantegen més interrogants que no pas certeses.

El primer i essencial és que no es coneix la seva veritable identitat, fet que a la nostra sobreexposada comunitat global sembla difícil de creure. Diuen que prové de Bristol, que deu tenir gairebé 40 anys, que el seu pare és tècnic de fotocopiadores, que en un moment o altre ha viscut amb nòvios diversos… Potser cadascuna d’aquestes dades constitueix una peça més de la llegenda.

Si m’he de refiar del que diu al seu llibre, on al costat de nombrós material gràfic de les seves creacions, hi ha alguns aforismes i diversos retalls d’experiències (incloent-hi una interessant incursió al zoo de la Ciutadella), Banksy es confessa massa lent per la pintada “in situ” i per això va haver de recórrer a les plantilles.

No li puc negar ni enginy ni sentit de l’humor: els seus comentaris en contra de l’autoritat i el consumisme són molt benvinguts, però la seva postura com a activista suposa massa punts suspensius sense resposta clara. Igual que el trencadís gaudinià corromp gran part dels souvenirs barcelonins, els grafits de Banksy impregnen les tasses i samarretes que compren gairebé tots els turistes que van a Londres. A la seva (molt recomanable) pàgina web es desentén dels comerciants que mercadegen al temple i ens diu que ho podem copiar tot, sempre que no en traiem profit. No ho he acabat d’entendre, però dedueixo que Banksy es financia amb la venda dels seus llibres i amb els grafits que li paguen a preu d’or les celebritats que en volen un al costat de la seva piscina.

Ell diu que se’n fot de la bogeria comercialitzadora que acompanya la seva obra, però sospito que a hores d’ara deu viure amb les butxaques ben folrades, però és clar, no podem criticar les persones tot basant-nos en conjectures. Queden doncs les seves pintures, tant als carrers de la ciutat com a l’interior dels museus, sempre dialogant irònicament amb el seu entorn i de retruc amb els vianants, amb els visitants que hi passen. No està malament provocar l’espurna d’una idea, no sempre el pop arriba tan lluny.

No podem fer res per canviar el món fins que el capitalisme s’enfonsi. Mentrestant, hauríem d’anar de compres per consolar-nos. 
La gent sempre sembla pensar que, si es vesteixen com revolucionaris, no cal de fet que actuïn com a tals.
I una escena davant del mur que envolta els Territoris Ocupats:
Vell: Vostè pinta el mur, l’està deixant bonic.
Jo: Gràcies.
Vell: No volem que sigui bonic, odiem aquest mur, vagi-se'n a casa.
 "Els artistes dolents imiten, els grans artistes roben".

dilluns, 18 abril de 2011

Estranys a un tren

Darrerament hem tingut una bona dosi de ficcions fantàstiques que, mentre especulen sobre la fràgil percepció de la realitat, també amaguen al seu interior una història d’amor. Primer va ser la molt pretensiosa “Origen”, després la ridículament resolta “Destino final” i ara acaba d’estrenar-se “Codi font” (“Source Code”) segon film de Duncan Jones (sí, el fill de David Bowie conegut antigament com a Zowie). La bona nova és que “Source Code” funciona molt millor que els seus predecessors en aquest subgènere d’epígons de “La vida es sueño”.

Un capità destacat a l’Afganistan (Jake Gyllenhal) desperta de sobte assegut a un tren en direcció a Chicago. Davant seu, una noia que sembla conèixer-lo (Michelle Monagham) se li adreça per un nom que no és el seu. El militar, desconcertat, mentre intenta esbrinar com ha arribat allí, descobreix que té el físic d’una altra persona, i abans que pugui posar-se més interrogants el tren salta pels aires i moren tots els seus passatgers. No és un mal principi per una pel·lícula d’intriga.

Canvi de decorat. Ara trobem el capità tancat en una càpsula negra. Té davant seu un monitor on una dona d’uniforme (Vera Farmiga) l’informa reticentment del contingut de la seva missió. Aquell matí hi ha hagut un atemptat terrorista en un tren que es dirigia a Chicago, del qual n’ha resultat una massacre. Mitjançant una tècnica de nova creació els científics són capaços de recuperar els últims records d’un dels viatgers del tren i d’infiltrar el militar dins de la seva pell. Caldrà que, tot movent-se dins d’aquesta realitat virtual, descobreixi la identitat del terrorista per tal d’impedir un atemptat posterior de proporcions molt més grans. La gràcia de tot plegat és que només comptarà amb els últims vuit minuts abans de l’esclat de la bomba; però, això sí, podrà repetir aquests vuit minuts tantes vegades com convingui, fins que desemmascari el dolent (o esclati la bomba grossa i tot Chicago se’n vagi en orris).

Sí, tothom ho ha dit, es tracta del “thriller” de la marmota, però la idea no deixa de ser atractiva i està realment ben executada. Per començar, les explicacions científiques són mínimes. Es parla vagament de paraboloides i de mecànica quàntica, i ja se sap que l’adjectiu “quàntic” és una patent de cors perquè el públic llec ens empassem qualsevol cosa. I millor així, si cal embarcar-se en una narració increïble, millor no permetre que l’espectador es faci gaires preguntes. Sortosament el ritme de l’acció, sempre contra rellotge, no permet fer-se més preguntes que les que ajuden a fer avançar la trama. El modèlic guió, amb economia admirable, no dóna més dades de les necessàries a cada punt de la història i l’espectador sap en tot moment el mateix, ni més ni menys, que l’atordit protagonista.

Aquesta economia s’estén també al número de personatges rellevants, que són bàsicament quatre. Jeffrey Wright fa una versió de traç gruixut del tòpic científic boig i Michelle Monagham, amb un aire una mica miss Piggy, esdevé un creïble objectiu amorós. Jake Gyllenhal és un actor molt atractiu i amb prou recursos per aconseguir que els espectadors ens identifiquem amb el seu calvari, tot i que el seu paper no li permet grans profunditats interpretatives. Potser Vera Farmiga és l’única amb possibilitats de lluir-se, dividida entre el compliment del deure i l’empatia que va sentint envers el protagonista de la missió.

De totes maneres és irrellevant intentar trobar gruix en els personatges. Cert que hi ha una relació amorosa, una reflexió sobre com podem enfrontar-nos al destí, una indagació sobre les segones (i terceres) oportunitats, la dignitat humana i la metafísica de la percepció; però, embarcats com estem en aquest viatge frenètic, difícilment li dedicarem més temps del necessari. Així, quan ha arribat el desenllaç, he ignorat conscientment els seus forats evidents per no espatllar el bon sabor de boca que desprèn tot plegat.

És rar trobar un film de gènere fantàstic que tingui tan clar cap a on vol anar i que hi arribi sense mai estirar més el braç que la màniga. Ni més ni menys que un entreteniment intel·ligent, imaginatiu, ben filmat, ben editat. I només dura 90 minuts. Una perla!

diumenge, 17 abril de 2011

M'explico

Imatge de Leo Reynolds vista aquí
 Para ser pintor o para ser músico hace falta un entrenamiento concienzudo de muchos años. Para escribir, para contar, las dotes necesarias las posee en su plenitud cualquier niño antes de ir a la escuela: el dominio sofisticado del idioma, el instinto de dar forma narrativa a la experiencia. Cualquier persona que cuenta con claridad y coraje su propia vida está relatando una imperiosa novela. No hay vida que no merezca ser contada, que no sea singular y al mismo tiempo inteligible y común.
Antonio Muñoz Molina, “Los narradores”

Tindré l’instint per trobar el meu relat i el coratge per escriure’l? És massa tard per recuperar la plenitud expressiva de l’infant?

A comentar i desenvolupar (mínim 50.000 mots).


dissabte, 16 abril de 2011

Me'n recordo (XXXVIII)


Me’n recordo de la carta de condol que el pare envià a l’ambaixada cubana per la mort del Che.

divendres, 15 abril de 2011

L’hivern del nostre descontent

Recentment l’Editorial Bruguera ha estat notícia, tant per la celebració del centenari de la seva fundació com pel seu tancament, possiblement definitiu. Per a molts de nosaltres parlar de Bruguera és en gran part recordar les historietes que alegraren els nostres primers anys de lectors, revistes com Pulgarcito, Tío Vivo, El Capitán Trueno, El Jabato o DDT, personatges com Carpanta, Doña Urraca, El Reporter Tribulete o Gordito Relleno… Paco Roca (València, 1968), guardonat l’any 2008 amb el “Premio Nacional del Cómic” pel seu àlbum “Arrugas”, encara que per edat no va poder conèixer de primera mà l’època daurada de l’Escola Bruguera, ha decidit fer un homenatge a aquella colla de dibuixants que ompliren d’humor uns anys no especialment alegres de la nostra història a través del seu darrer llibre, “El invierno del dibujante” (Astiberri, 2010).

Aquesta novel·la gràfica, centrada en diversos mesos dels anys 1957, 58 i 59, narra l’aventura fallida de cinc dels dibuixants estrella de la revista Pulgarcito que, volent escapar de les condicions draconianes de Bruguera, fundaren “Tio Vivo” per acabar retornant mesos després a la casa mare amb la cua entre les cames. L’anècdota és mínima, però Roca la presenta de forma molt intel·ligent amb capítols que avancen i retrocedeixen en el temps i que no es limiten a detallar l’aventura d’aquests cinc rebels sinó que retraten molts apunts sobre la indústria editorial de l’època. Novel·la coral, on de vegades és difícil establir qui és qui, cada personatge és retratat a través d’un gest o una actitud definitòria, tot evitant els excessos expositius.

I, sense necessitat d’accentuar-ho, la narració traspua tota aquella misèria baixa de sostre pròpia de la recent postguerra. Hi ajuda una ambientació molt treballada a l’hora de reproduir vestuari, vehicles, mobiliari… [El perepunyetes de l’Allau només hi ha trobat una anacrònica retolació en català (d’un forn) i una menció a Galerías Preciados (quan Jorba Preciados nasqué el 1964). Un trolei de la línia “JA” que va de C. ENAMORADOS a PL. DESENGAÑO me’l prendré com una picada d’ull]. A l’atmosfera opressiva hi contribueix definitivament la paleta densa i apagada que s’ha utilitzat per la coloració. Cada capítol, a més, mostra un color predominant (incloent-hi el paper sobre el que ha estat imprès), càlid si s’ambienta durant els mesos de calor, blau o gris per l’hivern.

En quant al dibuix, Roca es mostra amb un control total de la seva tècnica: hereu depurat de la línia clara de tercera generació. Com he dit, és una novel·la coral, i amb personatges predominantment masculins; no em sembla gesta menor que la vintena i escaig d’homes del carrer que la protagonitzen estiguin precisament caracteritzats pel traç fins a fer-los únics. A més, dins d’una història que té lloc bàsicament a l’interior dels despatxos o a l’entorn d’una taula, en lloc de jugar amb el canvi de punt de vista per amenitzar el relat, opta per experimentar amb el pla fix o amb la continuïtat de les vinyetes amb resultats sensacionals.

Un cop cantades les excel·lències tècniques de “El invierno del dibujante”, passaré als motius sentimentals, perquè hi ha quelcom de molt encisador (i molt desconcertant) en trobar-se cara a cara amb els homes de carn i ossos, i sang i fetge, que dibuixaren alguns dels millors moments de la nostra infantesa-joventut-maduresa-vellúria. Ja ho sé, els tebeos (paraula prohibidíssima a can Bruguera, per la seva menció implícita a la competència) tal com els vam conèixer, no tenien autor, eren encarnacions d’un humor que sorgia de l’ànima col·lectiva, els veïns o els amics que sempre havíem volgut tenir.

Però si hem après a sentir una certa devoció per Hergé, Ware, Franquin, Bagge, Crumb, Pratt, Giraud o Herriman, caldrà que comencem a compartir-la amb els homes sovint oblidats que operaven fora de camp en els temps de la nostra autarquia. I és que, si mor Liz Taylor, tothom serà degudament assabentat, les plomes més al dia escriuran necrològiques, però ¿qui ha tingut notícia de la mort de Nené Estivill aquest mes d’abril? Jo no ho he llegit enlloc més enllà de la xarxa. Potser el nom no us diu res, però Estivill fou l’autor de “la terrible Fifí” i sobretot d’Agamenón (igualico, igualico que el difunto de su aguelico).

“El invierno del dibujante” ens recorda aquests herois secrets de la resistència a través de la felicitat. Començaré pels cinc rebels fundadors de “Tio Vivo”: Josep Escobar, fidel republicà, creador dels immortals Zipi i Zape, Carpanta i Petra (criada para todo); el prematurament mort Guillem Cifré (el Reporter Tribulete); Conti amb el seu loco Carioco; el cofoi Peñarroya de Don Pío i Gordito Relleno, i Eugenio Giner, qui després de l’Inspector Dan se n’anà a l’estranger. Però hi apareixen també altres noms coneguts en instants crucials de les seves vides: Francisco González Ledesma, com advocat de l’empresa d’ambigu paper, Francisco Ibáñez en el moment de la creació de Mortadelo y Filemón, Víctor Mora plantejant-se deixar els guions del Capitán Trueno per dedicar-se a la literatura o les malifetes del gran (i barrut) Vázquez.

I per últim hi ha Rafael González (1910-1995), periodista represaliat pel franquisme, que va exercir de redactor en cap de l’editorial des de l’any 1946 fins a la seva jubilació el 1979. Presentat al principi com la bèstia negra del relat, l’encarregat de dur a terme les condicions gairebé esclavistes imposades pels germans Bruguera, poc a poc s’anirà revelant com una víctima més. Potser és ell el veritable heroi, melancòlic i secret, de “El invierno del dibujante”.
 

dijous, 14 abril de 2011

Monarquia

La monarquia és una forma de govern en què una sola persona té dret a controlar i reglamentar tots els ciutadans que es troben sota el seu poder, altrament dits súbdits. És una manera de conduir la societat que es caracteritza per una extrema verticalitat i contradiu qualsevol noció de llibertat, fraternitat i sobretot igualtat, per això s’ha guanyat força detractors des de finals del segle XVIII.

Tot i que es desconeix l’origen exacte de la monarquia, se suposa que començà a partir dels vencedors de pretèrites batalles tribals. En temps més sofisticats, les batalles podien ser més estratègiques que físiques, però sempre hi havia al darrera la voluntat de perpetuar-se en el poder a través d’una dinastia hereditària. Sovint el poder del monarca es fonamentava en una sanció divina, tot i que darrerament els nostres temps materialistes prefereixen la sanció d’un sufragi universal amb urnes trucades. Malgrat el tuf una mica anacrònic d’aquest sistema, a hores d’ara encara trobem personatges  que pretenen deixar-nos l’herència de la seva família en la direcció de l’estat. Ho hem vist recentment a Líbia, a Egipte, a Corea del Nord o a Kazakhstan.

Per descomptat, encara queden algunes monarquies sobre la faç del planeta. Andorra, amb la seva curiosa diarquia gens dinàstica, només presenta la gràcia divina pel costat espanyol. Al Vaticà regna un monarca absolut, curiosament escollit per sufragi professional i amb gràcia divina per parar un tren. La monarquia funciona de forma diferent segons els continents. Les Amèriques, per exemple, són pràcticament republicanes, si passem per alt l’estranya anomalia dels països adherits a la Commonwealth, i per tant a la reina Britànica (Canadà és el cas més flagrant, per la grandària del país). Àfrica, tret del semiconstitucional rei del Marroc, destaca per algunes monarquies subnacionals, és a dir tribals. La més alta concentració de monarquies absolutes la trobarem a la península aràbiga.
En alguns casos la potestat del monarca (o de la monarca, tot i que sembla ser una professió més aviat masculina) només s’exerceix en situacions extremes i degudament estipulades (quan això passa, la monarquia es defineix com a “constitucional”). Si passa a ser constitucional, els monarques dediquen la major part del seu temps a quedar guapos a les fotografies i a dur la canalla a la guarderia davant de la gent de la premsa. Esdevenen una imatge de marca que representa el país, igual que Uma Thurman o Josep Guardiola representen un perfum o un banc respectivament. Tant la Thurman com en Guardiola crec que són bons professionals en el seu terreny de joc (la interpretació i el futbol), però no tinc clar que siguin igualment bons en el seu sentit de l’olfacte o en la seva intuïció inversora.

Quan es tracta de monarques, el seu autèntic “terreny de joc” queda molt menys clar, perquè només se’ls demana que facin bonic i no emprenyin (ara parlo dels “constitucionals”). Segurament a qualsevol agència de models podríem trobar dossiers d’exemplars encara més vistosos i sexies, i no costaria gens que alguns guionistes de sitcom brillants (Benet i Jornet em ve al cap) els escriguessin frases inoblidables, que tots repetiríem a l’hora del cafè l’endemà. Arriba un punt que Shakira, Letizia, Carla i Belén (o Ricky, Felipe, Falete i Jorge Javier) em resulten topològicament equivalents.

La monarquia em molesta i m’engavanya: no pertany al meu món ni al meu temps. Lligo la idea de monarquia a diversos conceptes absurds: no passar mai per sota d’una escala, no menjar carn els divendres, les cerimònies on intervé el vellut vermell (el pal·li i la música d’orgue), la homeopatia, els índexs d’audiència, el tall de digestió en havent dinat…

Ara començo a llegir-me amb interès aquest fullet que es titula concisament “República”.

dimecres, 13 abril de 2011

Els hereus de Dickens

Miss Smallweed (de "Bleak House") segons Mervyn Peake

No tots els grans escriptors tenen la mateixa capacitat de crear escola, però indubtablement Dickens es compta entre els que han tingut una descendència més fructífera. No em veig capaç de rastrejar la seva influència exhaustivament, només citaré alguns autors que he llegit i que m’han semblat deutors del meu victorià preferit. I començaré per Tom Wolfe, qui quan va publicar “The Bonfire of the Vanities” (1987) (“La foguera de les vanitats”) no va cansar-se de repetir que el que ens calien eren més ficcions dickensianes. I certament el llibre, que havia aparegut prèviament en forma de serial a la revista “Rolling Stone” (detall que remet a Dickens), és una mirada transversal a una ciutat (Nova York) i un moment en la història, que amb la seva riquesa d’incidents i d’interconnexions entre personatges evocava les novel·les del mestre.

Tanmateix, admirador com sóc de Dickens, poques coses em molesten tant com els autors que escriuen “manifests” i dicten de quina manera hauria d’escriure tothom. Des de llavors, tot i que trobo “La foguera de les vanitats” una novel·la estupenda, la meva antipatia envers Tom Wolfe no ha deixat de créixer.

Un altre admirador confés de Dickens és John Irving. Actualment no el freqüento gaire, perquè tendeix a escriure novel·les molt llargues i les darreres que li vaig llegir no em van acabar de fer el pes. Però “The world acording to Garp” (1978) (“El món segons Garp”), “The Hotel New Hampshire” (1981) i “The Cider House Rules” (1985) (“Prínceps de Maine, reis de Nova Anglaterra”) estan escrites clarament sota l’advocació de Charles: narratives de llarga durada, retrat social, incursions del grotesc, casualitats impossibles i algun cop baix sentimental per provocar la llagrimeta justificada.

Armistead Maupin (Washington, 1944) va començar a publicar l’any 1976 un serial al “San Francisco Chronicle” sota el títol “Tales of the City”. Degut al seu èxit es publicà en format de llibre, en realitat sis llibres (més dues codes posteriors). El fulletó gira entorn dels llogaters d’una casa molt peculiar, entre finals dels 70 i principis dels 80 del segle XX. Crònica de la vida a San Francisco en uns anys crucials, és plena de cops de teatre, de coincidències increïbles, de diàlegs hilarants, però també de personatges entranyables amb els que és fàcil identificar-se. Fa molt de temps Anagrama va intentar donar-los a conèixer aquí (“Historias de San Francisco”), però em temo que van passar amb més pena que glòria. Un dia d’aquests hi hauré de tornar.

Una incorporació més recent al canon seria “What a carve up!” (1994) (“¡Menudo reparto!”) de Jonathan Coe. Al mateix temps una complicada saga familiar, plena de truculència i assassinats, i una sàtira ferotge dels anys Thatcher. És un llibre hilarant que no us hauríeu de perdre per res del món.

He deixat pel final una novel·la que adoro. Es diu “A suitable boy” (“Un buen partido”, a l’edició d’Anagrama), escrita l’any 1993 per Vikram Seth. Amb les seves 1349 pàgines passa per ser una de les novel·les més llargues de la llengua anglesa. Narra les peripècies de quatre famílies a l’Índia quan el país acabava d’adquirir la independència. Mig dickensiana, mig tolstoiana, és plena de detalls humans que fan perdonar els seus descosits. La senyora Rupa Mehra, amb el seu amor per les postals de roses i la seva fal·lera per ben casar la filla, mereix un lloc preferent en el quadre d’honor dels personatges universals.

Tot documentant-me he descobert amb plaer que hi ha una seqüela prevista pel 2013. Inevitablement es dirà “A suitable girl”. Les llavors de Dickens penso que són en bones mans.

dimarts, 12 abril de 2011

Cossos perfectes

Aquests dies m’he tornat a engrescar jugant amb el meu Zome i ha revifat la meva fascinació pels anomenats sòlids platònics. Aquests poliedres són les formes més regulars i belles més ençà de l’esfera. Perquè un poliedre convex sigui considerat platònic ha de complir tres condicions:
  1. totes les seves cares han de ser polígons regulars convexos i congruents
  2. cap de les seves cares pot intersecar amb una altra excepte a les arestes
  3. a tots els vèrtexs ha de confluir el mateix nombre de cares
A partir d’aquesta tercera condició és senzill, per construcció, descobrir que només existeixen cinc sòlids platònics. Com que l’hexàgon regular té un angle de 120º i a cada vèrtex han de coincidir un mínim de 3 cares, si posem tres hexàgons que comparteixin un vèrtex (com passa amb els ruscos de les abelles) obtindrem una figura plana incapaç de formar objectes tridimensionals. Polígons de més de sis costats encara es mostraran més impracticables per reunir-se entorn d’un punt.

Queden per tant els polígons de menys de sis costats. Comencem pel pentàgon regular. En podem posar tres units en un sol punt i, si continuem afegint pentàgons en els vèrtexs que queden lliures obtindrem el dodecaedre amb les seves dotze cares pentagonals (dodecaedre = dotze cares, en grec), vint vèrtexs i trenta arestes.
Si posem quatre quadrats units en un vèrtex obtenim una figura plana, però si en posem tres obtenim la llavor de l’hexaedre o cub: sis cares, vuit vèrtexs i dotze arestes. Francament, el més avorrit del quintet.
Sis triangles equilàters reunits entorn d’un punt també formen una figura plana, però si en traiem un, amb els cinc restants podem construir una piràmide. Continuant amb el mateix mètode aconseguirem el bonic icosaedre: vint cares, dotze vèrtexs i trenta arestes.
 Si en lloc de cinc triangles n’emprem quatre, obtindrem una piràmide quadrada. En unir dues per la base, neix l’octaedre de vuit cares, sis vèrtexs i dotze arestes.

Amb tres triangles per vèrtex aconseguim finalment el tetraedre de quatre cares, quatre vèrtexs i sis arestes. I amb això hem exhaurit totes les possibilitats.


Malgrat que s’han trobat mostres d’aquests sòlids a diverses cultures anteriors (sovint en forma de daus, igual com s’utilitzen actualment en alguns jocs de rol), els primers que els van estudiar seriosament foren els grecs. El seu descobriment s’atribueix a Pitàgores, de forma potser més mítica que del tot fonamentada. És evident però que al segle IV abans de Crist ja es coneixien tots cinc i Plató va poder citar-los al seu diàleg “Timeus” (360 a.C.) El filòsof, tot fent conjectures sobre la natura de la matèria, va voler lligar cadascun dels quatre elements clàssics amb un poliedre regular. Així, el tetraedre era el foc, l’octaedre l’aire, l’icosaedre l’aigua i el cub la terra. El dodecaedre, que li havia quedat desaparellat el connectà amb l'èter o l’univers, potser per la seva forma similar a l’esfera. Des de llavors Plató s’endú el mèrit, tot i no haver-los descobert. Curiosament les formes d’aquests cossos es poden trobar a la natura: a estructures cristal·logràfiques, radiolàries o certs virus. O sigui que la intuïció del filòsof no anava tan desencaminada.

El segle XVI l’astrònom Johannes Kepler, que era tan pietós com bon científic, buscava la forma de l’òrbita dels cinc planetes extraterrestres coneguts en aquell moment. Imbuït per la perfecció divina de la creació i pel nombre de planetes (5) va empescar-se una construcció on els cinc sòlids platònics s’inscrivien successivament. Va suposar (erròniament) que calia buscar les òrbites a les esferes que recobrien aquests poliedres.
Finalment va trobar la solució correcta de les òrbites elíptiques, però pel camí es familiaritzà amb els poliedres i en descobrí un parell que incomplien la segona regla dels sòlids platònics (les cares intersecaven entre elles fora de les arestes). És el cas d’aquest dodecaedre estelat, que no deixa de ser una monada. 
S’atribueix a Leonard Euler la fórmula segons la qual, si sumem el nombre de cares i vèrtexs i restem el nombre d’arestes obtindrem invariablement la xifra 2. De fet, la fórmula és vàlida per a qualsevol poliedre convex (i per alguns de còncaus). Em costa molt de creure que una relació tan senzilla i evident no fos coneguda dels grecs.

Podria continuar parlar d’altres belleses d’aquest quintet, però com que no hi ha res més avorrit que sentir l’enamorat cantant les virtuts del seu objecte d’estima, m’aturo aquí a les fronteres de l’inefable.

dilluns, 11 abril de 2011

Els llibres són llargs, la vida és breu


Si alguna vegada us heu angoixat perquè heu comprès de sobte que mai no sereu capaços de llegir tots els llibres que valen realment la pena, “Los demasiados libros” del mexicà Gabriel Zaid (Debolsillo, 2010) us oferirà un consol cert. Aquest recull d’assajos entorn de la lectura (molt a favor dels lectors i lleugerament en contra dels escriptors) val el seu pes en or, tant pel seu contingut informatiu com per les idees que deixa caure, com qui no vol la cosa.

Els assajos van ser escrits al llarg de gairebé 40 anys i posats al dia allà on havien quedat obsolets, de manera que també es mencionen afers recents com el Kindle o els problemes legals de Google Books. És fa difícil resumir un llibre miscel·lani on es toquen tots els temes relacionats amb la lectura (autors, editors, impressors, llibreters, lectors…); però una de les idees centrals és l’exasperant abundor de títols a la nostra disposició. Cap a 1450, quan Gutenberg inventà la impremta, es publicaven uns 100 títols anuals, o sigui que tocaven dues dècimes de títol per cap de la població mundial; l’any 2000 els títols arribaven a un milió i ens corresponien a 167 per cap. Segons els càlculs d’una editorial que es dedica a publicar llibres pagats pels seus autors, l’any 2052 hi haurà als Estats Units 148 milions d’autors i 129 milions de lectors. Ara endevina qui t'està pegant.

El fenomen és interessant: la lectura va de baixa, però l’escriptura d’un llibre encara comporta bones dosis de prestigi (recordeu Ana Rosa Quintana, insubmergible, malgrat les seves irregularitats de procediment). Segons les enquestes, poca gent llegeix, però un percentatge molt elevat de la població considera que el fet de ser autor és envejable. Segons Zaid, el problema d’aquests “escriptors” és que no han estat mai lectors, i que aquesta ignorància primordial finalment els passarà factura. Però, abans que això passi, haurem estat contaminats amb aquesta mena de plutoni altament radioactiu que és la mala literatura.

Zaid exposa l’atractiva idea del que ell anomena “constel·lació de llibres”, una de personal i intransferible per a cada lector, la qual estaria formada pels llibres dels quals ens hem fet “amics” al llarg de la vida. L’assagista es pregunta per quins camins arribem a configurar aquesta “constel·lació”: l’atzar, la recomanació d’un amic, els llibres que porten a altres llibres i el paper tan important de tots els intermediaris culturals:
La creatividad del editor, librero, bibliotecario, maestro, antologador, crítico, bibliógrafo, hace con los textos que no son suyos lo mismo que el autor hace con las palabras que no son suyas: conjuntos significativos y atractivos. Las constelaciones bien organizadas crean valor agregado, suben de nivel la vida intelectual. Sin esa capacidad de organizar constelaciones que animen la vida personal y social, todo se vuelve ruido, desolación, basura.
Un dels moments més demolidors del llibre es titula “La oferta y la demanda de la poesía”, ocasió molt adequada en aquesta catalana terra, tan propensa al conreu poètic. El fet cru és que gairebé ningú no llegeix poesia, però que gairebé tothom n’escriu. Es parla d’una editorial que permet publicar-te un poema, si els hi compres cinc llibres d’altres poetes.

La devastadora conclusió és que els escriptors estan perquè els tanquin:
Una solución de “welfare state” sería crear un servicio nacional de “geishas” literarias, con maestría en letras y psicología autoral, que trabajara a tiempo completo en leer, escuchar, elogiar y consolar a todos los autores no leídos.
Com veieu, el senyor Zaid no només aporta dades i reflexions, sinó que també gasta un perfecte sentit de l’humor. Amè i molt recomanable si us semblen suggeridors aquests títols: “Quejarse de Babel”, “El costo de leer”, “Cultura y comercio”, “Los libros y la conversación” o “Cilicio para autores masoquistas”.