Su Majestad

 

Su Majestad és una sèrie de comedia satírica escrita per Borja Cobeaga i Diego San José (autors de Ocho apellidos… i Súperlópez, entre moltes altres). que es pot veure a Amazon Prime. Degut a un escàndol per evasió de capitals, el rei d’Espanya Alfonso XIV (Pablo Derqui) ha de desaparèixer del país durant una temporada. El substituirà la princesa Pilar (Anna Castillo), qui fins al moment no s’ha distingit per les ganes de treballar. Guillermo Salvatierra (Ernesto Alterio), un antic assessor de la casa reial, intentarà redreçar la situació per tal que la corona no corri perill.

Com es pot veure el plantejament el coneixem prou bé: amb alguns canvis de nom, de numeració i de sexe, tot això forma part de la història recent d’Espanya. Per tant, es confirma allò tan repetit que la realitat supera la ficció, i el que revela la trama és pur «déjà vu». Un rei corrupte i comissionista? Les forces de seguretat de l’estat protegint la molt activa bragueta del monarca? Uns jutges que, tot atacant la llibertat d’expressió, condemnen qualsevol atac a la casa reial? Res de nou sota el sol.

I si el costat satíric queda rebaixat en ser tan previsible, el conflicte que hauria d’empènyer la trama no arriba mai a engegar: la princesa suposadament dissoluta es redreça d’immediat així que rep les noves responsabilitats, i esdevé una monarca-substituta quasi modèlica. A més els guionistes intenten humanitzar els protagonistes afegint-hi una mica de drama personal, fent de Pilar i Guillermo dos orfes a la recerca de consol. Alterio i especialment Castillo són actors que sempre dona gust veure’ls treballar, encara que aquí no freguen l’excel·lència d’altres vegades. De totes maneres l’objecció principal que puc oposar a Su Majestad és que sigui una comèdia que faci riure tan poc. 

La intrusa

Fa dies que a la Diana els amics i els parents la troben com desajustada, amb algun desequilibri intern. Finalment es posa en mans d’una tia seva de Lleida, que l’embarca en un viatge d’exploració pel seu interior, tot entrant-hi pel melic. Així d’estrafolari és l’inici de La intrusa d’Irene Pujadas (l’altra editorial, gener del 2025), una novel·la d’aventures fisiològiques que no té res a envejar als deliciosos clàssics Viatge al·lucinant de Richard Fleischer o El xip prodigiós de Joe Dante, o a la televisiva Era una vegada el cos humà. Però, tot i que el periple de Diana té un cert rerefons anatòmic, el lector n’extraurà escassos coneixements científics. Trobarà això sí un munt de personatges pintorescos i obsessius, cosins germans dels del País de les Meravelles de Carroll, i arquitectures compartimentades i de funcionament abstrús com al castell de Kafka. Malgrat tot aquest gavadal de referències —afegiu-hi la bifurcació de cossos i ments de la sèrie Severance—, La intrusa és una obra que respira originalitat i frescor. 

El seu llenguatge és ric, desimbolt i col·loquial, proper de vegades a les repeticions dels contes infantils. Va ple d’expressions populars, però també d’imatges poc fressades, amb una juxtaposició brillant dels adjectius i els conceptes. 

Vivia bé? Aquesta no era la pregunta. Volia viure millor? Esclar que volia viure millor. Per qui l’heu pres? Que no ho voleu, vosaltres? En aquella època tothom buscava la millora, el bé, la bondat. Eren idees higièniques i majestuoses.

Flotava en l’aire una desmillora, una crossa, una coixesa d’esperit. (…) Era com si estigués una mica torta, com si de cop tingués una cama més curta que l’altra, com si a la seva ànima li faltés calci. 

Com sol passar amb les novel·les episòdiques —i aquesta ho és, fins i tot amb la inclusió d’una mena de Sancho Panza que acompanya la Diana, l’aptònim Fidel— no importa tant l’evolució dels personatges al llarg de l’arc argumental, com l’acumulació d’experiències (i sorpreses!) a cadascuna de les aventures individuals. Per això qui busqui que del viatge —apart d’una manera per sortir del cos on la Diana es troba atrapada— se’n desprengui un alliçonament moral o algun tresor d’introspecció, arribarà al final força decebut. Tot i que els negociats que gestionen els nostres sentiments i records, tal com els descriu Pujadas, no deixen de produir en el lector el reconeixement d’una mecànica interna ben coneguda. Per contra, qui es deixi dur per les mil vicissituds de la peripècia, pels encanteris del llenguatge i per les troballes felices (condimentades d’un toc amarg i escèptic), o sigui per uns recursos literaris de primera magnitud, sortirà de la lectura plenament satisfet i amb ganes de més. En el meu cas m’afanyaré a trobar Els desperfectes, l’anterior llibre de contes de l’autora. I a llegir-lo.

Cada dia, abans d’abaixar el ritme, la Diana regalava una prèvia de la història següent, com qui tira la mà i amaga la pedra. Demà, la Lluna, deia; demà, el canvi d’hora; demà, l’existència de diferents divises; demà, els coordinadors d’intimitat; demà, les infeccions parasitàries; demà, la imaginació; demà, les tècniques de defensa de les mofetes; demà, les classes socials; demà, l’Antic Testament; demà, una descripció acurada de la cara de la meva estimada mare; demà, els sindicats; demà, els bessons i els trigèmins; demà, més i millor. Quan els guardes marxaven, la Diana i el Fidel es quedaven en silenci. Era un silenci amb molta presència, dens com estar sota l’aigua. El Fidel li acariciava les cervicals i la Diana s’adormia a l’instant.

Matar el marit

Aquí no es tracta de desvelar cap misteri, perquè el títol ja anuncia amb claredat què passa a la novel·la. De fet la parricida ja és a presó pel seu crim des de la primera pàgina i el relat haurà de retrocedir perquè descobrim com ha anat la cosa. L’autora taiwanesa Li Ang (1952) va treure la idea pel seu llibre d’un fet ocorregut a Xina durant els anys 30, però el va ambientar al Taiwan de la postguerra, com explica Manel Ollé en el seu interessant pròleg per l’edició de Males Herbes de Matar el marit (traducció de Mireia Vargas Urpí). Quan es va publicar la novel·la l’any 1983, tingué una acollida envoltada d’escàndol dins d’un país que encara s’aferrava a les tradicions ancestrals, però que ja s’anava obrint de mica en mica a la modernitat.

Lin Shi, la desgraciada protagonista, pot semblar un personatge exasperant per la seva falta d’empenta i de dots socials, però la veritat és que la vida no li ho ha posat gens fàcil. Quan ella té nou anys el seu pare mor de tuberculosi i juntament amb la seva mare es veu obligada a viure al carrer. Un cop desapareguda la mare, un seu oncle la casa amb un carnisser vint anys més gran que ella. L’home és tan rude com primitiu i tracta sense miraments la noieta inexperta, que desconeix tot pel que fa a la vida domèstica i el sexe. Al seu voltant, les veïnes tafanegen tot actuant com a portaveu censurador de l’opinió pública i, transmissores obedients del patriarcat, interpreten els crits de la núvia recent com signes de nimfomania.

Novel·la crua i directa, que evita la retòrica i no tem abordar les relacions interpersonals des del caire més primari, el de la fam. la por i l’impuls sexual, el de la sang menstrual i el semen, on curiosament el moment més tendre es produeix en un diàleg entre el carnisser i una prostituta. Retrat d’una societat ancorada en tradicions del passat —si no fos per les bombetes (de 5 watts!) es diria que l’acció té lloc en èpoques premodernes—, reflecteix molt bé la influència de fantasmes i esperits en les petites decissions de la vida quotidiana; però és sobretot una descripció acurada d’una depressió precipitada pel masclisme i per una existència empesa només pels motors més bàsics.

Apart de la notícia de la crònica negra que va inspirar l’autora, l’edició de Males Herbes es completa amb un conte (Nines amb corbes) que, t’ho miris com t’ho miris, no sembla tenir res a veure amb la novel·la. Posats en contacte amb l’autoritat pertinent (Manel Ollé), hem estat informats que es tracta d’una badada de l’editorial. Cal esperar que el conte mencionat tingui la mateixa autoria que la novel·la.

James

Adventures of Huckleberry Finn sol ser considerada com una de les grans novel·les de la literatura americana: retrat del Mississippi a mitjans del segle XIX i aventura picaresca tan divertida com emocionant. El llibre de Mark Twain és a més un ferm al·legat contra l’esclavisme, tot i que el seu ús de la paraula nigger ofengui d’allò més alguns americans del present. Més problemàtic apareix el retrat de Jim —l’esclau fugitiu que acompanya Huck en el seu viatge riu avall—, dibuixat sota l’estereotip del negre illetrat, crèdul i poruc, tant comú a l’època. En canvi no sembla que escandalitzi tant la crueltat amb la que els joves protagonistes, especialment Tom Sawyer, tracten Jim, ocultant-li la seva condició d’alliberat amb l’únic propòsit de viure noves aventures facecioses. 

Per compensar aquest tractament desigual, el prolífic —24 novel·les, 7 poemaris, 4 llibres de contes— Percival Everett ha escrit James, una nova versió de les aventures de Huck Finn, on pren la veu narrativa l’esclau Jim. El gran gir de guió de la novel·la, però, és que aquí Jim no és analfabet, sinó que és capaç de llegir i escriure i s’expressa de forma totalment cultivada (potser excessivament cultivada i amb algun anacronisme, com l’adjectiu «surrealista»). De fet, segons sosté James, si els esclaus parlen de forma imperfecta i pueril és per no defraudar les expectatives dels seus amos, que els volen considerar permanentment inferiors. O, amb altres paraules, saben que qui domina el llenguatge és més a prop de tenir el poder. La novel·la aconsegueix efectes molt còmics amb els dos nivells de llenguatge, quan a algun esclau se li escapa sense adonar-se una frase en llengua estàndard i provoca la confusió dels blancs que la senten.

Per altra banda l’adaptació de la història de Twain és brillant, amb una primera part que respecta l’argument original amb bones dosis d’humor i algunes reflexions sobre l’esclavatge que només poden sorgir d’algú que l’ha viscut en pròpia pell. Tanmateix la segona part no ens estalvia fets dramàtics (violacions, linxaments…) que depassen els límits del que inicialment s’havia considerat una novel·la juvenil; però que acaben completant un llibre tan original, intel·ligent i trepidant com impossible de deixar.

James l’ha editat en català Angle Editorial i, malgrat que jo he llegit la versió en anglès, he sentit dir que el traductor Jordi Martín Lloret se n’ha sortit molt bé reproduint els dos nivells de parla dels personatges.

Per començar malament l’any

Resulta difícil de justificar l’atracció que sento per les novel·les ben gruixudes, de moltes pàgines, com no sigui la promesa que impliquen d’hores d’immersió continuada en un sol univers literari. El fet innegable és que els llibres dels quals n’he repetit més vegades la lectura han estat sovint totxanes com Middlemarch, La Regenta, Guerra i pau, Bleak House, La broma infinita, Ulisses o el Quixot. Per això és fàcil comprendre l’interès que em va desvetllar l’existència de A Little Life de Hanya Yanagihara, un volum de més de 800 pàgines que, des de la seva publicació el 2015, va esdevenir un èxit internacional, candidat a premis tan prestigiosos com el Man Booker o el National Book Award, i considerat per The Guardian com un dels 100 millors llibres del segle XXI.

Des del primer moment va intrigar-me la coberta, una foto clàssica de Peter Hujar que mostra el rostre d’un jove amb expressió que tant podria ser adolorida com orgàstica. Sabia que el llibre tractava de l’amistat de quatre homes al llarg dels anys. Era una novel·la de temàtica gai?, em preguntava esperançat. La resposta ha hagut d’esperar un temps, perquè, malgrat que Lumen la va publicar en castellà el 2016 (i ja va per la vintena edició), no ha estat fins el 2024 que hem disposat de la versió catalana de Tan poca vida (Editorial Amsterdam, traducció d’Alexandre Gombau). 

Malaguanyada curiositat!, més hagués valgut ignorar l’existència del llibre, ja que en poques ocasions una lectura m’ha irritat de tal manera. I malgrat que anava avançant pàgines amb indignació sempre renovada, no per això podia abandonar la novel·la, fascinat per veure els excessos de sadisme als que era capaç d’incórrer la senyoreta Yanagihara. De fet, vaig arribar a l’última pàgina (la 821) amb tal emprenyamenta, que he decidit escriure aquest text per dissuadir incauts a punt de caure en la temptació. Això vol dir que, a partir d’aquest punt penso esbudellar l’argument de l’obra (o dit clar i català SPOILER ALERT).

Diu la contracoberta: «Una novel·la per descobrir què diuen i què oculten els homes. D’on ve i cap a on va la culpa. Com d’important és el sexe. A qui podem considerar un amic». Ja sé que la literatura de les contracobertes és pura faramalla publicitària, però encara així sembla suggerir que el llibre toca grans qüestions universals. En realitat els seus quatre protagonistes no són precisament uns homes qualssevol: amics des de la universitat, residents a Nova York, acaben assolint el grau més alt en les seves respectives carreres. Un és un primera espasa de l’advocacia, un altre és una estrella de Hollywood, el tercer és arquitecte de renom i el que queda és un reconegut artista plàstic. Tots viuen a Manhattan, però arribat el cas poden disposar de cases (de propietat o en préstec) als Hampton, a Londres o a la Toscana. En definitiva són uns privilegiats i no sé si constitueixen precisament el millor referent per saber «què diuen i què oculten els homes». Tant se val, perquè després d’un capítol introductori on apareixen els quatre amics en igualtat de condicions, descobrirem que Tan poca vida se centra exclusivament en un d’ells, Jude l’advocat.

Jude és un jove introvertit i misteriós, coixet i molt atractiu, encara que no se li coneix cap vida amorosa. Jude té un «passat» —que coneixerem en dosis homeopàtiques a partir de la pàgina dos-cents (o tres-cents)—, però no un «passat» desgraciat normalet, com el dels nens de Dickens, que passen fred i gana i maltractes, però que també tenen algun amic a mà per reconfortar-los. No, la infantesa de Jude és tremenda a un nivell que només pot existir a la ment destarotada de l’autora.

Vegem. A Jude l’abandonen acabat de néixer al costat d’un cubell d’escombraries. Uns bons frares el recullen, tot i que el convent no és un orfenat. Suposo que això a finals del segle XX no devia ser legal, però de vegades sembla que Hanya Yanagihara escrigui com si fóssim a l’època victoriana. Per descomptat, els frares violenten l’infant i n’abusen sexualment. Així van passant els anys i quan el xicot arriba a la preadolescència, un «hermano» que diu que se l’estima molt li proposa que s’escapin plegats. Acaben fugint de motel en motel, subsistint gràcies als senyors que paguen per enllitar-se amb Jude. Quan la policia els pesca, el religiós es penja i el noi va a parar a un orfenat, on els altres estadants el maltracten, perquè coneixen els seus antecedents. Finalment s’escapa, però es topa amb un doctor sàdic que el tanca en un soterrani i el sotmet a tota mena de sevícies. Quan sembla que li retornarà la llibertat, el que fa el doctor és atropellar-lo amb el cotxe. D’aquí la coixesa. Apareix una treballadora social que sembla que arreglarà les coses, però mor de càncer als pocs mesos.

Aquí el text fa una el·lipsi que senyala la fi dels infortunis, ja que ens trobem Jude envoltat d’amics, graduat amb honors a Harvard (o similar) i treballant d’advocat en un bufet de prestigi. Es diria que totes li ponen, oi? Però no, Jude no és feliç, perquè el pes del passat no l’abandona. Es diria que el gran clixé de la ficció americana —potser una influència de la psicoanàlisi— és intentar explicar tota vida adulta, sigui la d’un criminal o la d’un super-heroi, a partir dels traumes d’infantesa. En qualsevol cas, Jude els té molt presents i a més se’n culpabilitza. No troba millor resposta que autolesionar-se de les formes més creatives: estampar-se contra la paret, cremar-se i sobretot fer-se talls al braç. Això ho fa moltes vegades. Durant anys. Durant més de vuit-centes pàgines. Té un amic que és metge i que està disponible a totes hores per fer-li les primeres cures. També el renya una mica, però no li acut ingressar-lo en una institució. La resta d’amics també el cuiden i li accepten totes les rareses, sembla que el seu únic propòsit és estar per ell i protegir-lo. I l’home continua amb la seva carnisseria particular, cada vegada que troba una contrarietat. Una vegada i una altra. Durant anys. Durant més de vuit-centes pàgines.

Al cap d’un temps forma parella amb un amic que, malgrat no ser gai, n’està molt enamorat. De sexe no n’hi ha gaire, perquè Jude ja va quedar servit quan era jove, però sembla que per fi han trobat una mena de felicitat. No dura gaire: la mort és a tocar. Arribats a aquest punt, quan la majoria dels personatges comencen a morir prematurament (accident, malaltia, suïcidi) jo ja m’ho prenia tot com una comèdia. No sé quin sentit té explicar aquesta història tan esbiaixada cap a la negativitat. Quina lliçó en podem extreure sobre l’amistat, sobre la culpa, sobre el que els homes diuen o oculten? Me’n faig creus.

I malgrat tot abunden els lectors que han sortit ben satisfets de l’experiència Tan poca vida (no endebades és un best-seller). Diuen que han plorat molt i que els hagués agradat continuar llegint sobre els protagonistes. Suposo que han trobat a faltar alguna mutilació més. La novel·la està bastant ben escrita, això sí que ho té.

Per acabar bé l’any (i XI)

 Més films:

• «Wallace and Gromit: Vengeance Most Fowl» de Nick Park i Merlin Crossingham: trepidant i divertidíssima seqüela de «The Wrong Pants», amb un clímax que ni «Missió: Impossible». Totes les pel·lícules haurien de ser així.
• «Treasure» de Julia von Heinz: una dona de Nova York (Lena Dunham) acompanya el seu pare supervivent de l’Holocaust (Stephen Fry) en un viatge per Polònia poc després de la caiguda del Teló d’Acer. El to tragicòmic no acaba de quallar, potser perquè Dunham és una actriu justeta. D’una temàtica similar, la recent «A Real Pain» és lleugerament superior.
• «Kinds of Kindness» de Yorgos Lanthimos: pel·lícula d’episodis amb els mateixos actors fent diferents papers. Com era d’esperar, es tracta d’una marcianada, però molt més digerible que l’anterior «Poor Things».
• «Los destellos» de Pilar Palomero: delicadíssim retrat de l’agonia i mort d’un ésser estimat (o que alguna vegada ho va ser). Impecable tercet protagonista.
• «The Room next Door» de Pedro Almodóvar: aquí també es narra una agonia i mort, però no en família sinó entre amigues. El resultat no pot ser més estètic, però també més fred (i amb algun grinyol en el guió).
• «The Apprentice» d’Ali Abbasi: o els inicis de l’imparable carrera d’un home anomenat Donald Trump. Un film inesperadament notable i amb un Sebastian Stan que mereixeria tots els premis.
• «Drive-Away Dolls» d’Ethan Coen: en separar-se els dos famosos germans, mentre Joel dirigia un Shakespeare, Ethan es despenja amb una esbojarrada comèdia lesbiana de sèrie B. Ja sé que és lleig comparar.
• «Trap» de M. Night Shyamalan: un disbarat de guió d’un director especialitzat en aquest tipus de despropòsits. Amb tot, impossible de deixar a mitges.
• «Gladiator II» de Ridley Scott: de manera similar a Tim Burton, el veterà director també es refugia en segones parts d’èxits antics. Se’n surt pel costat de l’espectacle exagerat, però no produeix cap entusiasme.
• «Wicked (primera part)» de Jon M. Chu: m’esperava una beneiteria similar a la de «Barbie»; però aquest musical fantasiós i colorista m’ha arravatat totalment. El que no és raonable és la seva durada: penseu que és només l’adaptació del primer acte de l’obra i dura més que tota la peça original.

Per acabar bé l’any (X)

Una última tanda de sèries estrangeres… I començo ben alt amb Say Nothing (Disney+), l’adaptació del llibre de Patrick Radden Keefe No diguis res sobre l’activitat criminal de l’IRA a Irlanda del Nord. Al principi, quan les germanes protagonistes són poc més que adolescents, l’actitud enjogassada sembla que pretengui endolcir la gravetat del terrorisme; però a mesura que avancen els capítols hi apareixen la negació i el pes de la culpa davant d’uns actes d’una violència innegable. Narrada amb mestria i amb grans interpretacions, una de les sèries de l’any.

La nova versió de Ripley que ha produït Netflix sota la batuta de Steve Zaillan esmerça massa capítols en una historia que no hauria de ser tan letàrgica. A més Andrew Scott és massa gran per fer el paper protagonista. Però possiblement aquesta sigui la sèrie més visualment bella de tota l’anyada.

D’argent et de sang (Filmin) relata en dotze episodis un fet històric: el frau que es va produir entre 2008 i 2009 amb la quota de les emissions de CO2 permesa per la Unió Europea. L’argument potser no sona gaire engrescador, però el tractament és trepidant, Vincent Lindon està superb i Niels Schneider està molt guapo. De pas, us podreu indignar una mica amb el cinisme que mostren les institucions a l’hora d’aplicar consignes ecologistes. 

A Big Boys (Filmin) un hetero depressiu i un homo que encara no ha sortit de l’armari comparteixen quarto a la universitat i desenvolupen una amistat que serà beneficiosa per a tots dos. Rarament el format sitcom aconsegueix tocar la fibra sense perdre la comicitat. Entranyable.

La comèdia romàntica és un gènere perillós, especialment quan es requereix la continuïtat d’una sèrie; per això Nobody wants this (Netflix) és gairebé un miracle. La relació amorosa entre una agnòstica emprenyada (Kristen Bell) i un rabí poc convencional (Adam Brody) és francament divertida i entre els protagonistes hi ha química, que també és important.

Finalment el plaer culpable de Rivals (Disney+) o una visió frívola de les primeres televisions privades al Regne Unit allà pels anys 80. No és una bona sèrie, però és addictiva. ¿Serà pels camps anglesos, pels scones amb melmelada o pels nus freqüents i pel marro sexual?