La crisi de la narració

La crisi de la narració, Byung-Chul Han
Traducció de David Torres
Herder, 2023

Byung-Chul Han, assagista sobre qüestions culturals nascut a Corea però resident durant dècades a Alemanya, és un dels pensadors més llegits actualment, entre altres raons menys frívoles perquè escriu obres molt breus. La seva Die Krise der Narration del 2023 sembla haver estat en bon predicament a casa nostra amb una tesi que sosté la decadència de la narració en els últims dos segles, vençuda per la prevalença de les dades.

Encara que no es prengui la molèstia de definir els termes —una absència que em sembla freqüent a l’assagística— crec entendre que, quan Han parla de narració, es refereix a la transmissió d’històries (sovint en forma oral, sovint a través de contes i apòlegs) amb l’objectiu de crear una tradició ben arrelada a la societat. Aquesta tradició, que inclouria també els fonaments de les religions, els mites i llegendes, les parèmies i allò que es coneix com a saviesa popular, constituiria l’eina bàsica de la cohesió social i marcaria al mateix temps les normes de la tribu, sense oblidar també el seu paper terapèutic. 

Aquesta gestió del coneixement, que ha sostingut la humanitat durant segles, va començar a trontollar a mitjans del segle XIX gràcies als avenços en les comunicacions que van provocar la decadència de la narració tot afavorint que fos substituïda per la informació. Byung-Chul Han recolza les seves idees sobre dos estudiosos de la modernitat com foren el poeta Charles Baudelaire i el pensador Walter Benjamin, i el llibret podria llegir-se com a divulgació de les tesis de tots dos, així com a la seva adaptació als nostres temps, els de l’anomenada societat de la informació. Ja que, si bé Baudelaire i Benjamin escrivien sota l’influx de l’aparició de la premsa moderna, de l’electricitat, de la ràdio i del cinema, no podien preveure la ingent pluja de dades que caracteritzaria el nostre segle: un tsunami d’idees que busquen provocar el nostre xoc instantani i que competeixen per la nostra atenció sostinguda. Difícilment aquest bombardeig inconnex pot generar cap relat, si no que acaba sent el motivador d’una única resposta, el like. Parapetats en els nostres smartphones no aspirem a cap altra gratificació més enllà del like. Amb aquest panorama no és d’estranyar el predomini de l’individualisme, la competitivitat i l’entotsolament. Ni tan sols l’actual auge de l’storytelling, que podria fer pensar en una pervivència de la narració, no pot ocultar el seu objectiu de vendre com a eina essencial del màrqueting.

En un aspecte més personal, penso que aquesta quantitat ingent de dades que ens assalten a diari ha constituït una força incapacitant que m’ha impedit arribar a articular algun tipus de narració coherent, tot i que estava convençut que l’escriptura era l’aptitud que més m’esqueia. Entre un excés d’autoexigència i la impotència per reflectir en forma de relat la meva visió del món, finalment la millor solució de compromís me l’ha ofert aquest blog, el mitjà capaç d’acollir el coneixement fragmentari i acumulatiu propi de la nostra època. Byung-Chul Han, per referir-se al diluvi de dades en el que anem fent la viu-viu, fa servir sovint la metàfora del tsunami. Parlar d’una allau seria igualment vàlid. Llegint aquest llibre he entès una mica millor el que he estat fent durant més de quinze anys a The Daily Avalanche. Mai no és tard si la revelació és bona.

«Los hijos dormidos», Anthony Passeron

 

Los hijos dormidos, Anthony Passeron
Traducció de Palmira Feixas
Libros del Asteroide, 2023

Els fills adormits, Anthony Passeron
Traduït per Lluís-Anton Baulenas
L’Altra Editorial, octubre de 2023

A principis dels vuitanta l’expansió de l’ús de l’heroïna coincideix amb l’aparició d’una malaltia desconeguda i letal. Dins d’una família de carnissers que viu en una de les valls que envolta Niça Desiré l’hereu consentit comença flirtejar amb la droga, com fan tants altres joves del poble. Aviat caurà malalt, víctima de la sida, i arrossegarà amb ell tant la seva companya com la filla de tots dos. La seva mare es negarà a reconèixer-ho, almenys en públic, mentre que el pare optarà per absentar-ne.

Quaranta anys més tard Anthony Passeron, nebot de Desiré que en aquell temps tot just acabava de néixer, reconstrueix els dolorosos fets que van omplir de vergonya la seva família i van acabar desmembrant-la. Ho explica de forma directa, sense embelliments, però amb tremenda eficàcia. I, en paral·lel descriu també la carrera contra rellotge iniciada pels metges per trobar la manera de combatre el virus. Tant els aspectes científics, exposats com un apassionant enfrontament entre investigadors francesos i americans, com el relat de la decadència d’una família fins llavors respectada, brillen per la claredat expositiva i es llegeixen amb l’avidesa d’un thriller. 

Comença a haver-hi una considerable quantitat d’obres literàries dedicades a la pandèmia de la sida; poques com aquesta tan directes, commovedores i addictives: una novel·la que deixa una petja duradora. 

«Psychopompe», Amélie Nothomb

Psychopompe, Amélie Nothomb
Éditions Albin Michel, agost de 2023

Amb la puntualitat del Beaujolais nouveau ens arriba la producció anual d’Amélie Nothomb, un del seus llibres breus que es poden classificar bé com a contes de fades perversos bé com a elaboracions autobiogràfiques. En aquesta ocasió l’obra pertany al segon grup i presenta un títol portentós que remet al psicopomp grec, tradicional guia de les ànimes dels morts en el més enllà, figura que moltes altres religions i creences comparteixen.

El llibre ens fa viatjar als diversos destins del pare de l’autora que, com a diplomàtic de carrera, va anar ocupant al llarg dels anys ell i la seva família. Se’ns revelarà també l’atracció que sent Nothomb pels ocells i anirem passant pel Japó i la Xina, Nova York, Birmània i Bangla Desh, tot descobrint a cada indret les particularitats de la seva fauna avícola. D’aquí s’establirà (sense gaire fonament) una correspondència entre l’escriptura i el vol dels ocells i, amb un altre salt retòric igualment insondable, veurem aparèixer la figura titular del psicopomp.

Je perdis un être follement aimé. Ce fut la première mort qui me marqua. J’avais vingt-huit ans et je ne trouvais d’autre parade que de me sentir mourir. N’était-ce pas une attitude psycopompe? Mais dans la douleur qui me taraudait, j’entendis la voix aimée. Ce n’était pas un fracas ni une certitude mais un suintement que je décidai d’écouter. Je reconnaissais son timbre et son langage. Je répondis. Un dialogue s’installa. Ce n’était pas un compagnonnage, c’était néanmoins un acompagnement.

El discurs de Nothomb ens aboca finalment a l’experiència que va viure en escriure la seva penúltima obra Premier sang dedicada al seu pare que acabava de morir. En relatar uns fets heroics protagonitzats pel seu progenitor sembla que va poder establir un contacte pòstum amb ell. Tot el llibre sembla pensat per arribar a aquesta epifania, encara que jo no hagi sabut trobar la il·lació del seu erràtic fil argumental. Sorprèn en un determinat moment que es mencioni de passada i sense més conseqüència una violació grupal de la qual l’autora fou víctima i, si alguna cosa salvaria d’aquest petit volum desorientat, seria les visites que les germanes Nothomb havien de fer a la leproseria de Dacca, obligades pels seus pares. Almenys en aquests paràgrafs hi ha una mica de l’humor excèntric que tant m’agrada de l’autora.

«La honte», Annie Ernaux

La honte, Annie Ernaux
Éditions Gallimard, 1997

La pràctica totalitat de l’obra d’Annie Ernaux la formen llibres molt breus sobre aspectes particulars de la seva biografia, píndoles autobiogràfiques tan analítiques com poc sentimentals. A La honte Ernaux se centra en un episodi dels seus dotze anys, quan un diumenge a la tarda el seu pare va intentar matar la seva mare. Tot i que un acte de tal violència no es va repetir mai més, el fet va marcar l’autora i li va infondre una vergonya de la qual li costaria desempallegar-se. Aquest sentiment estava indestriablement lligat a la consciència de pertànyer a la classe «errònia», malgrat les aspiracions paternes a l’ascens social.

Il était normal d’avoir honte, comme d’une conséquence inscrite dans le métier de mes parents, leurs difficultés d’argent, leur passé d’ouvriers, notre façon d’être. Dans la scène du dimanche de juin. La honte est devenue un mode de vie pour moi. À la limite je ne la percevais même plus, elle était dans le corps même.

Aquesta presa de consciència, crucial per a la jove Annie, la porta a reconstruir molts anys més tard l’entorn en el que es va produir. Minuciosament descriu la vida en una vila normanda durant la dècada dels cinquanta: el classisme, la beateria religiosa, el límit que s’imposava a les aspiracions femenines, la dictadura de l’opinió pública… Com a alumna externa en un pensionat prestigiós, filla d’uns taverners de barriada i massa aficionada a les lectures prohibides, tot jugava en contra de l’autora, que eposa aquí tots els mals del provincianisme. Particularment revelador és el viatge a Lourdes acompanyada del pare, una oportunitat única d’escapar dels límits del poble, encara que sigui només per constatar l’estranyesa de tot el que hi ha lluny de la llar.

La honte m’ha atret més com a treball de sociologia descriptiva que no pas com a peça literària. L’habitual estil distant de l’escriptora també ha contribuït a aquesta impressió. Disposem de La verguenza a Tusquets, però de moment no existeix La vergonya a Angle Editorial, la present editora d’Ernaux en català. No sé si aquest fet respon al mateix relatiu interès que m’ha produït la lectura d’aquest llibret.

Maestro (Netflix)

D’ambició no li’n falta a l’actor Bradley Cooper: després de refer força bé A Star is Born, un títol que ja comptava amb tres versions pel record, amb Maestro s’ha enfrontat a narrar la vida d’una figura tan complexa com la de Leonard Bernstein. Cert que s’ha centrat sobre tot en el seu agitat matrimoni amb l’actriu Felicia Montealegre, mentre que de la seva prodigiosa carrera el film gairebé només en dona notícia a través de dos resums viquipèdics ran de sengles entrevistes. De fet ni les relacions homosexuals de Leonard, que tant alteraren l’equilibri conjugal dels Bernstein, passen d’un tractament superficial que ofereix més incògnites que respostes.

Segurament és un enfocament que no satisfarà gairebé ningú, ni els melòmans ni els tafaners morbosos, tot i que la brillant banda sonora és un potent consol. No es pot negar que Cooper s’hi esforça per merèixer el títol d’auteur, tot fent servir moviments de càmera extravagants i canvis entre imatges en blanc i negre i en color. Per cert, potser caldria revisar aquest clixé de representar el passat en blanc i negre, com si la vida fos un correlat fidel de la història de la fotografia, quan en realitat són sovint els records més llunyans els que presenten els colors més vívids.

Però on Cooper fa patir més és quan malda per reproduir exactament el físic i la gestualitat del músic. Malgrat les molt aparents pròtesis que fa servir, els ulls i la boca són inconfusiblement els de l’actor, i fa l’efecte com si li afloressin de sota el maquillatge en un cas de possessió maligna. En tot cas aquests treballs exhibicionistes semblen tenir la vista posada en futurs guardons més que no pas en una narrativa sòlida i atraient. Un exemple d’aquests esforços malaguanyats el trobem a la llarga escena (ben bé deu minuts) en la qual Cooper dirigeix el final de la Segona de Mahler. No dubto que mimetitza a la perfecció els gestos de Bernstein, però més enllà de l’expansiu plaer que produeix la música de Mahler, la seqüència no contribueix de cap manera al pretès discurs del film.

Maestro compta però amb un arma gens secreta en la presència de Carey Mulligan. Sento una lleial flaca per aquesta actriu britànica que trobo que sempre ho fa bé. El guió li ho posa fàcil, perquè li toca morir en escena, però ella està igualment estupenda i gairebé justifica la visió d’un film una mica avorridot.

Platillos volantes - Sexy Beast - Llévame conmigo

 

Les recents El otro lado i Espíritu sagrado han reconegut de forma implícita o explícita, per la seva forma empàtica de contemplar els creients en fenòmens paranormals, el deute que tenen amb Platillos volantes, la pel·lícula gairebé de culte que va estrenar Óscar Aibar l’any 2003. Es basava en fets reals: l’aparició l’any 72 dels cadàvers decapitats de dos treballadors del tèxtil, aficionats a la ufologia, prop de l’estació de Torrebonica.

El guió d’Aibar i Jorge Guerricaechevarría incideix en la grisor repressiva de l’últim franquisme i introdueix algunes notes còmiques entre el costumisme i la picaresca. L’ambientació dels primers setanta m’ha semblat molt reeixida i m’ha fet molta gràcia trobar actors i actrius catalanes omplint tots els petits papers. Els deliris dels dos protagonistes, ferms creients en un imminent contacte amb els alienígenes, té un cert punt de tendresa, com ho tenen les interpretacions de Jordi Vilches i del malaguanyat Ángel de Andrés López. Si no coneixíeu el film, val la pena recuperar-lo. El trobareu a Movistar+. 

Jonathan Glazer va debutar en el llargmetratge amb Sexy Beast (Filmin) després d’una multipremiada carrera en el camp dels videoclips i els espots publicitaris. Aquesta experiència és nota en el molt creatiu muntatge d’un entretingut film rodat a Almeria que sembla prefigurar les pel·lícules de gàngsters de Guy Ritchie. La història en si no és gaire original —la del delinqüent feliçment retirat a qui reclamen per realitzar un últim robatori—, però l’execució és sempre imaginativa i amb bons girs de guió. Compta amb la solidesa interpretativa de Ray Winstone i d’Ian McShane, però és el molt inquietant Ben Kingsley qui s’erigeix en el rei de la funció.

Te llevo conmigo de Heidi Ewing (a Netflix) és un documental ficcionalitzat a mitges sobre dos homes mexicans que es van enamorar de joves i que van optar per buscar fortuna als Estats Units. Interpretada per actors en la primera part i després pels propis protagonistes de la història, el film narra amb veracitat i sense necessitat de carregar les tintes tant l’homofòbia encara present a la societat mexicana com les dificultats que comporta la immigració. Més interessant en la primera meitat i una mica divagant en la part pròpiament documental és amb tot una sòlida aportació a unes experiències d’abast universal.

"The Morning Show" 3 (Apple+)

La segona temporada va acabar d’una manera que no podia ser més desastrosa; per tant m’havia promès no reincidir, fins que algunes bones crítiques llegides a les xarxes em van fer retractar a l’últim moment. El més destacable d’aquesta tercera temporada és la incorporació de John Hamm fent de Paul Marks, un magnat tecnològic amb idees visionàries —una mena d’Elon Musk però en versió guapa— que pretén adquirir la plataforma UBA+. 

El primer episodi ja comença fort amb un breu viatge espacial que hauria de reunir Marks amb la periodista Alex Levy (Jennifer Aniston). Alex deixa plantat el coet en l’últim moment i l’ha de substituir la seva col·lega Bradley Jackson (Reese Witherspoon), a qui han de preparar a corre-cuita, com si això de l’astronàutica fos bufar i fer ampolles. Però tant se val, perquè si The Morning Show en algun moment va pretendre reflectir inquietuds de la societat contemporània, ara es limita a emprar-les com excuses en unes trames tan recargolades com impossibles. I de l’emparellament d’Anniston i Witherspoon, un dels suposats al·licients de la sèrie, han desaparegut la majoria de les escenes conjuntes, cosa que fa sospitar que les dues actrius no s’entenen gaire.

Què queda doncs per gaudir? Les seves meravelloses superfícies: cases i apartaments de super-luxe que no trepitjarem ni en somnis, actors i actrius lleugerament retocats, però encara de bon veure, i el vestuari de Greta Lee (que no es pot tenir més estil). Les interpretacions millor oblidar-les, perquè (potser amb l’excepció de Billy Crudup) són totes d’una patent falsedat. En quant a la parella que formen Witherspoon i Julianna Margulies, no te la creus ni en pintura.

Ben mirat, The Morning Show ha acabat sent la versió actualitzada d’un d’aquells serials d’amor, diners i luxe que abans es deien Dallas o Dinastia.