El català com atrezzo

Família catalana model

Amb escassos dies de diferència s’han estrenat tres ficcions televisives que tenen la Barcelona actual com a escenari, les tres amb un equip majoritàriament català, però parlades en castellà. Malgrat això totes elles inclouen algun personatge que deixa anar frases en català, no sempre de manera orgànica, sinó només com una nota de color local, tan barcelonina i decorativa com els panots de la flor o la silueta de la torre de Collserola. L’ús de l’idioma no sol respondre a cap model real i per tant resulta desconcertant per a un parlant habitual.

A Smiley (Netflix) els únics que fan servir el català són els membres de la família Sunyer, precisament la més burgesa que hi surt. Els Sunyer constitueixen una curiosa bombolla lingüística, perquè parlen català entre ells, però no el parlen amb ningú més, ni hi ha ningú que els hi ho parli. A més d’aquesta família especialeta, la sèrie (que té ambientació nadalenca) fa alguna referència folklòrico-didàctica al caganer i el tió, i ens regala una versió oblidable d’El noi de la mare cantada per Lluís Gavaldà. Cal afegir que, en compensació, Smiley disposa d’una versió doblada al català on hi intervenen (sempre que és possible, com és el cas dels dos protagonistes) els mateixos actors originals.

Les protagonistes de Fácil (Movistar+) són quatre cosines trasplantades a la Barceloneta des d’algun lloc no precisat de la península. Per demostrar la seva integració una d’elles es fa dir Àngels i una altra de tant en tant diu «no fotem». Al seu voltant hi ha grapat de personatges interpretats per actors catalans, tot i que alguns —Albert Pla, Cesca Piñón, David Bagés—es presenten com a monolingües castellans. Però el cas curiós és el d’aquells personatges que de tant en tant deixen anar alguna frase en català, com els de la Bruna Cusí o la Clara Segura, però que entre elles dialoguen en castellà, o el d’Àgata Roca que de vegades parla al seu fill en un idioma o un altre, uns comportaments sense reflex a cap realitat lingüística coneguda.

El tractament més realista de la llengua el trobarem a Autodefensa (Filmin), malgrat que les protagonistes són dues amigues catalanes que es parlen entre elles en castellà (aquestes coses passen) i els escassos personatges que els hi donen la rèplica s’expressen també en castellà. Però en les escenes on se les veu amb la seva colla o de festa en algun local, les dues llengües hi apareixen de forma naturalista i creïble, i no sonen mai com una concessió.

Ja veieu que no és fàcil trobar a l’audiovisual en castellà un tractament versemblant de la nostra llengua i aquests exemples encara són remarcables per la voluntat de fer-la petar una estona: sovint en ficcions d’aquest tipus ens hem de conformar amb un «adeu» o un «collons!» escadussers i para de comptar. 

L’apocalipsi pot esperar

Feia literalment dècades que es parlava de l’adaptació a la pantalla de la novel·la de 1990 «Good Omens» («Bons presagis»), mítica obra de culte a quatre mans dels mestres del gènere fantàstic Terry Pratchett i Neil Gaiman. Finalment ha estat l’acció combinada d’Amazon Studios i la BBC la que ha aconseguit estrenar una sèrie televisiva de sis capítols, tàcitament recolzada per un guió escrit pel propi Gaiman.

L’argument de «Good Omens» gira entorn del naixement de l’Anticrist, del qual se suposa que quan faci onze anys (l’any 2018) desencadenarà l’apocalipsi que posarà fi a l’univers. El dimoni Crowley (David Tennant) i l’àngel Aziraphale (Michael Sheen), després de compartir variades peripècies durant segles d’existència terrícola, es resisteixen a acceptar la fi de tot plaer terrenal, i buscaran la manera de boicotejar la fi dels temps.

Atès que Terry Pratchett és un dels factòtums de l’assumpte, aquest material de transcendència metafísica, que afecta les tradicionals escatologies bíbliques, és contemplat amb sorneguera irreverència i detalls decididament excèntrics. Així, per exemple, els quatre genets de l’apocalipsi —la Guerra, la Fam, la Mort i la Contaminació (que va substituir la Pesta, quan aquesta es va jubilar)— són convocats per un missatger a domicili d’una empresa tipus SEUR; el ca terrorífic de l’Anticrist és un simpàtic exemplar de «Border Collie»; hi ha una ordre de monges satàniques però molt ineptes; i els àngels són purs, però força mesquins.

Desconec la novel·la original, però alguna cosa em fa sospitar que l’adaptació n’és molt fidel, massa fidel. El que funciona a la pàgina escrita, no sempre funciona igualment al terreny visual. Potser Gaiman s’ha excedit a l’hora de respectar el que el seu col·lega difunt va escriure; perquè una mica més de llibertat haguera estat més eficaç.

El producte acabat resulta decent, encara que els efectes especials voregen el «baratillo». La trama no funciona de cap de les maneres, potser perquè no hi ha mode de conjuminar elements tan diversos, i en alguns moments es fa francament tediosa (les inacabables escenes de l'intercanvi de nadons). M'ha irritat particularment l'Anticrist i la seva colla de vailets: el primer, pel poc carisma que té, i els nens, en general, pel poc interès que desvetllen en una trama que hauria d'estar destinada als adults.

La majoria d’actors contractats, tots ells tan famosos (la sèrie ha d'haver sigut obscenament cara), limiten la seva prestació a breus esforços sense gaire mèrit. Sentireu aquí a Frances McDormand, com a veu de déu, i a Benedict Cumberbatch com a veu de Satan. A Nick Offerman (de «Parks and Recreation) com a Ambaixador dels Estats Units, a Mirelle Enos, a Derek Jacobi, Miranda Richardson i Brian Cox. Només John Hamm, amb un paper d'arcàngel Gabriel que no era en el llibre, despunta una mica més.

"Good Omens" només funciona quan són en pantalla Michael Sheen i David Tennant, tots dos excel·lents actors, aquí entendridors en una relació amistosa que frega l'enamorament. Mai un àngel i un dimoni havien fet tan bona parella.