Bon o boníssim Nadal

Agua

Codillo de ternera

Costilla de cerdo

Jamón ibérico de bellota

Gallina

Cebolla

Zanahoria

Col, Puerro

Garbanzos

Patata, Ajo

Comic Sans

y Sal Marina

Un món de metros: Fortaleza

Fortaleza, a Brasil, té 3,6 milions d'habitants i, contra el que el mapa sembla indicar, dues línies de metro: la vermella i la verda (28 estacions, 43 quilòmetres). La blava és un tren lleuger i la groga està en projecte amb apertura prevista per 2019 (que, tal com van aquestes coses, ja serà 2020 o 2022).

El més curiós d'aquest mapa tan poc remarcable és que les estacions es distingeixen per la forma geomètrica com són representades: un cercle per les estacions de superfície, un triangle per les estacions subterrànies i un rectangle per les elevades.

El títol del mapa i les estacions del metro pròpiament dit utilitzen la tipografia "Albertus" creada per l'alemany naturalitzat britànic Berthold Wolpe a la dècada dels 30 en homenatge a Sant Albert Magne. Aquest distingit tipus de lletra és el que retola els carrers de la City of London, els títols de crèdit d'algunes pel·lícules de John Carpenter i els primers discos de Coldplay. Excuseu-me la dada irrellevant, però feia mesos que no parlava de tipografies i em feia falta.

El naixement d’una altra nació (1)

(Amb agraïment a en Santi)

La pàgina que la Wikipedia dedica al molt fictici estat de San Escobar, menciona també altres invencions geogràfiques prefixades per «San» com a forma de suggerir una localització més o menys hispanoamericana. Per exemple:

• San Lorenzo, petita illa caribenya on Kurt Vonnegut ambienta la novel·la «Bressol de gat».
• San Pedro, país sud-americà escenari del conte de Sherlock Holmes «L’aventura de Wisteria Lodge».
• San Theodoros, la nació de Sud Amèrica que es disputen el General Alcázar i el General Tapioca a diverses aventures de Tintín.
• San Marcos, la república (bananera?) on s’esdevé el film «Bananas» de Woody Allen.
• San Sombrèro, guia de viatge paròdica creada entorn d’un país centroamericà inventat. Francament ofensiva.

Però sens dubte la més interessant de totes elles és San Serriffe, una broma que el diari «The Guardian» va gastar als seus lectors el primer d’abril de 1977, data que en el món anglosaxó equival al nostre Dia dels Innocents. Van prendre com a model «The Financial Times», que sovint publicava informes sobre petits països mig desconeguts amb la intenció d’incentivar-hi la inversió estrangera, per treure’s de la màniga aquest arxipèlag situat a l’Oceà Índic a mig camí entre Àfrica i l’Índia. En principi l’acudit només havia d’ocupar una plana, però en adonar-se que podien introduir publicitat còmplice que generaria uns guanys suplementaris anaren inflant l’informe fins arribar a les set pàgines.

L’acudit va ser un èxit, sobretot perquè hi hagué molts lectors que es prengueren la informació seriosament. Els telèfons de «The Guardian» no van parar de sonar durant tot el dia, el públic volia saber més dades sobre aquell idíl·lic indret de vacances. Agències de viatges i companyies aèries escrigueren cartes de queixa al periòdic, perquè s’havien vist obligats a enfrontar-se a la frustració de clients que no acceptaven que el país no era real.

Potser en l’actualitat un nom com San Serriffe no hauria colat tan fàcilment, però 40 anys enrere, aliens encara al processament de textos, tots érem molt més innocents en termes tipogràfics. Perquè darrera de San Serriffe s’amaga a penes l’expressió «sans serif» que identifica a totes les lletres tipogràfiques que no tenen gràcies, coronaments o remats en les terminacions dels seus traços. És el que es denomina de forma més planera com a lletres de pal sec i que abasta des de tipografies tot terreny com són l’Helvetica i l’Univers fins a l’aberració addictiva de la Comic Sans.

La conya tipogràfica no s’acaba ni molt menys aquí. L’arxipèlag, format per un parell d’illes principals, imita tant Nova Zelanda com un inconfusible signe de punt i coma. Les dues illes s’anomenen respectivament Caissa Superiore (Upper Caisse) i Caissa Inferiore (Lower Caisse), o sigui Majúscula i Minúscula. La capital Bodoni homenatja un dels artífexs clàssics de la tipografia, tot i que la lletra Bodoni pertany a la família de les que tenen serif. Altres noms de tipus (de lletra) cèlebres esdevinguts accidents geogràfics: Perpetua, Port Clarendon, Garamondo, la platja de Gill Sands (Gill Sans), Erbar… La mesura tipogràfica anomenada «punt» la trobareu al cap Thirty Point, mentre que la «pica» (no confondre amb «pika», equivalent a dotze punts) figura a Villa Pica i l’autopista del General Pica.

Demà continuarem explorant altres misteris d’aquesta fascinant geografia; de moment em quedaré amb l’enigma últim del seu lletreig. Al llarg de l’informe el nom de l’arxipèlag muta: San Serriffe, San Seriffe, San Serriffee, San Serriff… La imaginació és volàtil i no hi ha qui la pugui fixar.

Un món de metros: M

Vist aquí

Fila 1: Baltimore, París, Baku, Gènova, Helsinki, Kryvyi Rih, Los Angeles, Miami, Kharkov, Dneprovsk, Newcastle.

Fila 2: Lyon, València, Amsterdam, Barcelona, Almaty, Rio de Janeiro, Rotterdam, Rouen, St. Louis, Sant Petersburg, Sofia.

Fila 3: Washington, D.C., Yekaterinsburg, Màlaga, Tblisi, Praga, Sevilla, Santo Domingo, Toulouse, Wuhan, Chiba, Alger.

Fila 4: Cairo, Bucarest, Brasilia, Atenes, Istanbul, Budapest, Rennes, Copenhagen, Tokyo, Brussel·les, Tashkent.

Fila 5: Novosibirsk, Monterrey, Mexico, Medellín, Maracaibo, Manila, Lisboa, Lille, Kiev, Valparaiso, Recife.

Fila 6: Perugia, Xian, Ankara, Naha, Kazan, Brescia, Samara, Nanjing, Lausanne, Hangzhou, Marseille.

Fila 7: Fortaleza, Catània, Varsòvia, Nizhny Novgorod, Shanghai, Porto, Minsk, Daejeon, Moscou, Valencia (Venezuela), Liverpool.
 

Atès que de forma quasi universal es denomina “metro” al mitjà de transport urbà subterrani, no estranya que la majoria de logos de les companyies que realitzen aquest servei consisteixin en una lletra “M” sense més. Entre les excepcions més notables hi ha la del pare de tots els metros, el de Londres, que es fa dir “underground”, i el de Nova York que es coneix com a “subway”. Més a prop de casa, el de Madrid, encara que es denomini metro, utilitza en el logo el seu nom sencer; mentre que el de Bilbao opta per les petjades successives d’un “chato” de vi.

A la imatge de dalt es recullen els logos dels metros de 77 ciutats del món, 77 emes de totes les formes, estils i colors. En una primera ullada sembla que guanya el color vermell, precisament el del metro de Barcelona (2.4), un dels logos més senzills i elegants (en aquestes coses millor no complicar-se la vida). Ankara (6.3) se li assembla molt, però té la meitat de la grapa. Predominen les majúscules, encara que hi ha alguna minúscula ben bonica, com la del metro de València (2.2), que comparteix excentricitat amb Amsterdam (2.3) i Lisboa (5.7).

Em fa gràcia les que contenen una fletxa que es dirigeix avall, com si volguessin indicar-te la natura subterrània del transport. És el cas de Sofia (2.11), Istanbul (4.5), Budapest (4.6), Lille (5.8) o Varsòvia (7.3). Deixeu-me dir que alguns dels dissenys més lamentables coincideixen amb ciutats de l’àmbit ex-soviètic. O no us semblen millorables els casos de Baku (1.3), Kharkov (1.9), Dneprovsk (1.10) —no s’inspira en el logo d’Adidas?—, Almaty (2.5), Bucarest (4.2), Tashkent (4.11), Novosibirsk (5.1), Samara (6.7) o Nizhny Novgorod (7.4)? 

Tblisi (3.4) em fa pensar en el diari esportiu MARCA i Kiev (5.9) en la cervesa Moritz amb uns calçotets verds a sota. Trobo Manila (5.6) extremadament lletja, encara que vulgui reflectir la duplicació de la M en colors de caca. Els orientalismes xarons de Xian (6.2) i Nanjing (6.8), millor oblidar-los. En quant a París (1.2), no té res d’intrínsecament criticable, però mereixeria deixar una impressió més duradora.

Deixeu-me salvar un clàssic com Mèxic D.F. (5.3) i els seus dignes successors Medellín (5.4) i Maracaibo (5.5). Em fa gràcia també la falsa innocència de Porto (7.6), la promesa d’un cor a Tòquio (4.9), els ulls del Bibendum a Naha (Japó) i el gest expressiu de Sevilla (3.6).

I encara que jo no combregui amb l’esperit participatiu que se suposa als blogs, ¿us puc preguntar quina és la vostra “ema” favorita del quadre de dalt? Gràcies, vostès les tenen totes, per descomptat.

Guineus, rat-penats i whisky

S’anomena pangrama a la frase que utilitza totes les lletres de l’alfabet. El pangrama ideal seria aquell que utilitzés cadascuna de les lletres una sola vegada, proesa que en llengües tan dependents de les vocals, com ho són les llatines, sembla difícil d’aconseguir. Tot i això, Josep Palau i Fabre en el seu conte “La tesi doctoral del diable” es va empescar un personatge pangramàtic de nom Alckborns Migellodjet Stuxpryz que, amb 28 lletres, s’acosta prou a aquest ideal.

Durant anys els pangrames s’utilitzaren com a textos a copiar en els exercicis de mecanografia, donat que permetien l’ús de totes les tecles de la màquina. Potser algú recordarà haver repetit innombrables vegades allò de “Jovencillo emponzoñado de whisky, qué figurota exhibe.” Sí, cal reconèixer que els pangrames no solen tenir gaire solta i tendeixen a expressar idees ben peregrines, però gràcies a la seva forçada economia sovint estan dotats d’una excèntrica comicitat. Vegeu, si no, alguns exemples en castellà que he trobat a la Wikipedia:

• Ese libro explica en su epígrafe las hazañas y aventuras de Don Quijote de la Mancha en Kuwait.
• Queda gazpacho, fibra, látex, jamón, kiwi y viñas.  
• Es extraño mojar queso en la cerveza o probar whisky de garrafa.

És evident que paraules estrangeres com “kiwi”, “Kuwait” i sobretot “whisky” són imprescindibles per completar el pangrama. En català passa el mateix, com demostra la proposta clàssica de Màrius Serra: “Jove xef, porti whisky amb quinze glaçons d’hidrogen” (43 lletres). Els seus lectors van intentar millorar-lo, però pocs d’ells escaparen al destil·lat escocès:

• Aqueix betzol, Jan, comprava whisky de figa. (35 lletres)
• Zel de grum: quetxup, whisky, cafè, bon vi; ja! (33 lletres)
• Bon joc, va, zel, mig whisky fred, quetxup. (31 lletres)
• Camps de vol?: HKG, YQB, EWR, TIP, BJZ, FNI, LUX… (31 lletres tot jugant amb els aeroports de Hong-Kong, Quebec, Neward, Trípoli, Badajoz, Nimes i Luxemburg)
• K, Zr, C, Md, Y, Xe, V, Bi, F, Hg, W, Tl: ¿Ja saps què són? (29 lletres amb l’ajuda de la taula periòdica dels elements químics).

Per passejar per llengües més o menys familiars, citaré un de francès (Buvez de ce whisky que le patron juge fameux), un de portuguès (Um pequeno jabuti xereta viu dez cegonhas felizes) i un d’anglès (Sphinx of black quartz, judge my vow). De fet, en anglès existeixen pangrames perfectes que utilitzen una sola vegada cadascuna de les 26 lletres del seu alfabet, però empren paraules tan arcanes que, sense un diccionari a mà, es diria que són pur dialecte d’El Senyor dels Anells. Què us sembla: Cwm fjordbank glyphs vext quiz?

En quant als italians, poble verbívor per excel·lència, poden presumir de tot un Umberto Eco que els hi regalà: Berlusconi? Quiz, tv, paghe da fame.

Més enllà dels seus aspectes lúdics i de les àrides pràctiques mecanogràfiques, el pangrama també és útil com a aparador de les possibilitats d’una font tipogràfica: amb un joc mínim d’elements permet fer-se una idea aproximada de com combinen les lletres en el seu mitjà natural, que és el del text. En castellà s’ha fet molt popular, gràcies a Windows, que l’utilitza com a text de mostra, la frase “El veloz murciélago hindú comía feliz cardillo y kiwi. La cigüeña tocaba el saxofón detrás del palenque de paja”. Aquest exemple pangramàtic treu també profit dels diversos diacrítics de la llengua.

En anglès el pangrama per excel·lència des de l’any 1888 és “The quick brown fox jumps over a lazy dog” (La ràpida guineu marró salta sobre un gos mandrós) i així arribo al veritable motiu d’aquest apunt, que només era el de demostrar que, una vegada més, la natura imita l’art. Vegeu pels vostres propis ulls.

Tips de tipus

2012 Headline, dissenyada per les olimpiades de Londres, es pot imaginar res de més lleig?

De ser un art transparent només a l’abast dels professionals del disseny i de l’edició, la tipografia ha passat en pocs anys a ser matèria en la qual tothom hi té alguna cosa a dir. El motiu d’aquesta sobtada democratització la trobareu a la barra d’eines del vostre ordinador, on un menú desplegable us permetrà escollir pels vostres treballs d’autoedició la lletra que més us escaigui: des d’una intemporal Bodoni fins a una informal Brush Script, passant per totes les gradacions que puguin trobar-se entre el classicisme i l’aberració. Tot d’una hem descobert que els textos es poden escriure amb estètiques ben diferents i que darrera de cada aparença hi ha tota una història. Aquest bloc, fill d’un esteta amb dèries tipogràfiques, ja ha fregat el tema amb més o menys fortuna en algunes ocasions.

Possiblement, si no fos per aquesta popularitat que la tipografia ha conquerit entre els llecs, no existiria un llibre com “Es mi tipo” del britànic Simon Garfield (editat per Taurus aquest 2011), una miscel·lània sobre fonts tipogràfiques de gran amenitat per a qualsevol que senti interès pel disseny de les lletres, per la seva història i per les persones que les fan possibles.

Garfield, sense gaire ordre, va enfocant la qüestió des de diversos punts de vista, de vegades a partir d’una anècdota, d’altres a partir de la figura d’un tipògraf de talla o d’una font determinada. Desfilen algunes històries cèlebres, com la de la lletra pueril que envaí la Terra com un virus maligne o la de l’escandalós “Verdanagate” d’IKEA, junt amb d’altres menys conegudes, com la de les fonts tipogràfiques que desaparegueren al fons del Tàmesi.

Breus capítols intercalats al llarg de l’obra se centren en una o altra font determinada, interessant per la seva originalitat o el seu valor històric. Desfilen així tipus tan indiscutibles com la Gill Sans, l’Albertus, les Mrs Eaves i Mr Eaves, la Frutiger, la Futura, l’Optima, la Sabon o la Vendôme. També s’entrevista informalment a primeres figures com Mathew Carter, Vincent Connare o Luc(as) de Groot, el dissenyador de la Calibri que, gràcies a ser la lletra per defecte de tots els productes Microsoft, és possiblement la tipografia més usada del planeta.

Llegint “Es mi tipo” descobrireu com la lletra Gotham contribuí a la victòria d’Obama, us assabentareu de les tèrboles relacions íntimes del per altra banda excel·lent Eric Gill i també rebreu informació essencial sobre les preferències tipogràfiques de Jennifer Lopez (la Shelley) o Ricky Martin (la Palatino). Com a bon autor anglès Garfield dóna nombroses mostres d’humor, però el llibre és prou seriós i està curosament editat, fins i tot es pren la molèstia d’escriure cada font mencionada en la seva pròpia tipografia per fer-se una idea aproximada del seu efecte.

Com a “bonus track” reprodueix la fabulosa taula periòdica que vaig publicar aquí fa uns mesos i, per a qui cregui que ja ho sap tot sobre tipus, informa d’un joc on cal endevinar si els noms que van apareixent a la pantalla són d’una font o d’un formatge. Finalment, per a qui cregui que l’elecció de la lletra ens retrata, pot respondre quatre senzilles preguntes (en anglès) per descobrir quina és la lletra que més li escau. A mi sembla que em toca la Perpetua de l’Eric Gill i ja m’està bé.

Mala lletra

Em sap greu. Malgrat l’origen dels meus ancestres per via paterna, no he visitat mai el País Basc; però, a través del material gràfic que he arribat a contemplar a premsa, cinema i televisió, he començat a fer-me una idea d’algunes coses intrigants, com que, per exemple, la majoria de tasques, restaurants i bars de tapes mostren a les seves façanes uns rètols maldestres, que semblen dissenyats pel cunyat manetes i benintencionat del propietari.

Aquesta unanimitat en el despropòsit estètic mereixia una de les meves investigacions a internet. Ja ho he dit més d’una i de tres vegades: en aquest bloc no parlo tant del que sé de tota la vida, com del que acabo de descobrir fa pocs minuts (no anava d’això la Xarxa?). No pretenc cap classe magistral, només compartir sorpreses inesperades i recents. Així informaré, per qui no ho sabia, que aquest simulacre de tipografia prové de l’estudi epigràfic d’antigues tombes gravades en pedra a cementiris tradicionals del país. Se l’anomena genèricament “tipografia basca” i es presenta en un munt d’avatars variables, tots igualment punibles. L’únic que sembla agermanar-les és la inexistència de minúscules (el que, com a mínim, ens estalvia haver de llegir els llibres d’Atxaga en tipografia tal) i la boina que culmina totes les seves as.

Una de les funcions clàssiques de la tipografia és la de servir com a element complementari que ajudi a fer entenedor el missatge que rau en el text. I és incontestable que tota aquesta família de lletres “basques” aconsegueix que el lector les associi immediatament amb un territori molt determinat de la península ibèrica, amb la seva història i la seva cultura. Per això no sorprèn que el govern basc també utilitzi en la seva imatge corporativa les maneres de l’escriptura tradicional.

Per altra banda, la tipografia també té un component estètic, tant d’eficàcia lectora com de pura bellesa. I en aquest apartat, el cas en qüestió resulta palesament deficitari. Algun cervell local, conscient d’aquest problema, encarregà el madrileny Alberto Corazón que dissenyés pel projecte “Bilbao Ría 2000” un alfabet amb cara i ulls. El resultat és, si ens posem perdona-vides, suportable (per déu, qui empeny pel darrera totes aquestes lletres?)

Ja ho sé, ja ho sabia, nacionalismes i estètica fan mals companys de viatge. Abans d’infamar el que desconec, hauria de contemplar-me el melic. No crec que la tipografia dels hostals catalans (els que preparen calçots, trinxat, xatonada, romesco, esqueixada, i molta carn a la brasa) presentin cap tret unificador i, tanmateix, solen ser lletjos a matar. Almenys els “frankfurts” de fa molts anys s’anunciaven en lletres gòtiques, negre sobre groc. En canvi, nosaltres, hem fet servir la mala lletra sense cap motiu unificador. I així ens va.

Q·lecció

 

Què és una “q” majúscula? Una corba tancada amb un palet que li reposa als peus, si m’obligueu a expressar-me de la forma més prosaica possible. Una oda al minimalisme  per una lletra que té un paper subsidiari en la nostra llengua, sempre seguida de la “u”, sempre inquisitiva (què?, quan?, qui?, qual?, quant? per què?) Però per a qui vol entrar a fer un tast de les delícies de la tipografia, poques lletres són tan reveladores de les subtileses d’aquest art. O així m’ho sembla.

Proposo una passejada per diversos models de “cus” majúscules, res de fantasiós, només dissenys clàssics, començant per la que encapçala l’apunt, una magnífica Futura d’inspiració orgullosament geomètrica, creada per Paul Renner l’any 1927 sota les influències de la Bauhaus. Llegeixo als fòrums furiosament tipogràfics que la Futura és massa teutona per segons quins gustos. Hi ha qui la troba fins i tot hitleriana. Però a mi encara m’agrada.

A continuació presentaré tres contendents a les tipografies més populars dels darrers 50 anys. Començo amb la Univers de l’enorme Adrian Frutiger, creada l’any 1954. La cueta com a impecable prolongació de l'oval sembla disparar-se directa cap al futur.  L’Helvetica de Miedinger és del 57 i evita les perfectes simetries de la Futura amb un lleuger allargament de la circumferència i un traç transversal un pèl desequilibrat, on guanya l’exterior sobre l’interior. La tramposa Arial mira de distanciar-se de l’Helvetica amb un traç inferior lleument sinuós.

 

Per motius purament sentimentals no puc oblidar la Gill Sans d’Eric Gill. Serà perquè m’evoca el metro de Londres o les primeres cobertes de la col·lecció Penguin, serà perquè mostra una cua de cu amb molta personalitat, decidida i fins i tot descarada, gairebé cal·ligràfica sense ser-ho.

Passo a continuació al món de les lletres més antigues, les que presenten “serif” o “gràcia”. Encara que aquí no es puguin percebre les bases que adornen els traços verticals, es poden distingir per unes circumferències que ja no presenten un gruix regular i per la rúbrica que adopta formes estranyes com aquest tubèrcul de la Didot de finals del XVIII.

O la Bodoni de la mateixa època, amb una cueta graciosa i eficaç, com de gosset simpàtic.

I ja posat, la Baskerville de 1757 mostra el gest audaç d’una ploma lliure. De vegades cal fer vacances de tant racionalisme i permetre’s uns moments d’elegància.

Entre les lletres modernes amb serif segurament la més popular és la Times New Roman de 1932 que, fins fa poc, havia estat la lletra per defecte a Windows. En comparació amb les seves germanes grans, el seu apèndix és més estilitzat i pràctic, i és que quan fou creada els britànics encara anaven per feina.

I qui serà capaç d’identificar aquesta anella en forma de bunyol tremolós amb una mena de ratlla espontània que hi passa de través? No hi haurà premi per qui l’encerti.

PS: per petició popular i per treure el mal sabor de boca final, afegeixo una altra clàssica, l'estimada Garamond.

Eleccions tipogràfiques

Lentament la tipografia em va abduint i, mentre circulo pels carrers, els ulls se m’en van darrera de logos i cartells. Serà allò d’allà una Frutiger, una Myriad, una Trajan? Aquests dies, inevitablement, m’he d’empassar també molta propaganda electoral. No sé si serà pel sobre-excés de consultes a que ens sotmet la democràcia o per l’àmbit més restringit de les eleccions municipals, però els eslògans són cada temporada menys imaginatius i més tronats. Em miro la propaganda del 22 de maig dels tres partits principals a través de les ulleres tipogràfiques i procuro extreure’n alguna conclusió.

El suposat partit guanyador a Barcelona, o sigui C i U, utilitza alguna cos similar a l’Helvetica, però ha modificat les seves “t” minúscules perquè imitin coets de Sant Joan. Però la resta busca assimilar-se a un país imaginat que mai no ha existit (estic citant Sisa sense adonar-me?). La vocació suïssa compta amb una llarga tradició en aquest petit país i potser són els convergents els que més l’han festejat. Per tant, l’elecció tipogràfica sembla conseqüent. Al senyor Trias l’hem vist, com qui diu, envellir en públic. Ja toca doncs que ocupi la trona municipal durant una temporada i que després s’afanyi a jubilar-se. S’ho mereix. No puc evitar el rebuig, però, davant d’un eslògan que juga amb la falta ortogràfica com és aquest “Tu & Trias” (amb una còpula molt remenuda).

 

Confesso que les lletres de l’Hereu són les que més m’agraden: geomètriques, fresques, decidides, em recorden l’estimada Gill Sans o la Nobel. Llàstima que la figura de l’actual alcalde s’adigui tant poc amb aquests adjectius. I, cada cop que llegeixo això de “QUE NO ME LA RETALLIN”, sento una esgarrifança a l’entrecuix.

Els del PP són depriments de mena. Empren una tipografia ben professional (una Mittelschrift potser?), però el resultat és ensopidor. El seu color blau-com-fuig tampoc és en absolut excitant. Alberto Fernández Diaz sembla ullerós i trist, jo diria que és víctima de la violència de gènere.

Puc ser un boig de la tipografia, però encara no he perdut el món de vista, i cap d’aquests tres ganàpies em convencerà per votar-lo. Caldrà començar a llegir la lletra petita...

Batalla de reines (2 de 2)

Tot i que les foneries han desaparegut en aquesta societat digital nostra, els propietaris d’una tipografia també cobren drets d’autor per l’ús dels seus productes. L’opció barata per no pagar-los és copiar les lletres i presentar-les amb un altre nom (sembla que el “copyright” només afecta el nom, no el disseny). Així fou com aparegueren clons de l’Helvetica amb etiquetes com Triumvirate, Helios, Megaron o Newton. La prestigiosa casa Monotype devia trobar aquests actes de pirateria indignes de la seva reputació i decidí crear un nou tipus, idèntic en proporcions a l’Helvetica, però amb prou característiques pròpies per fer-la distingible. Així nasqué l’Arial (no n’he descobert l’etimologia), desenvolupada inicialment per IBM i Rank Xerox. Que Microsoft l’adoptés com a font mare del seu Windows 3.1 segurament es degué a motius econòmics (Apple sempre va optar per l’Helvetica), més que no pas estètics. La conseqüència d’aquesta elecció, gràcies a l’èxit global del sistema operatiu de Microsoft, fou que l’Arial es propagà com un virus per tots els ordinadors del planeta. En l’actualitat l’ús d’Arial ha desplaçat totalment Helvetica com a estàndard en tots aquells materials que no han estat realitzats per professionals del disseny.

Un dissenyador professional no emprarà mai Arial (a menys que el seu client el forci). Els dissenyadors odien Arial, en part per l’innat prejudici que senten envers Microsoft (és sabut que absolutament tots adoren el seu Mac), però també per comprensibles raons morals. Arial nasqué per motius purament comercials com “l’Helvetica que no és l’Helvetica, però que confon el profà”.

La trista veritat és que, si la lletra és petita, costa molt de distingir-les, i jo juraria que lletres com la “i” o la “l” (ela) són pràcticament idèntiques en qualsevol grandària que te les miris. Però en altres casos sí que hi ha diferències arbitràries que revelen amb quin tipus ens les havem. Fixar-se en aquests detalls és una bona manera d’endinsar-se en les subtileses de l’art tipogràfic, només cal saber cap a on mirar.

En general, el remat dels traços de l’Arial és lleugerament inclinat, mentre el de l’Helvetica sempre és horitzontal. Es pot veure clarament a la “C” i a la “t”. L’a minúscula de l’Helvetica compta amb una cueta ben desenvolupada que a l’Arial li falta, igual que l’esperó de la “G”. Mentre que la “R” Helvetica sembla plantar un peu decidit, la “R” Arial avança la cama en diagonal. El palet de la “Q” també és un punt de dissentiment, diagonal a Helvetica, lleugerament  sinuós a Arial.

En aquesta pàgina trobareu una curiosa eina amb la qual podeu superposar els dos tipus de lletres per jugar a detectar les diferències. I, si us heu après bé la lliçó, podeu intentar passar aquest test on coneguts logos escrits originalment en Helvetica apareixen també en Arial i cal descobrir quin són els impostors.

He dit que desconeixia l'etimologia d’Arial, tot i que no puc evitar que em faci pensar en allò de la “raça ària” de trist record, potser per això la confrontació amb la “neutral” Helvetica és un cas de predestinació. Per descomptat aquest apunt ha estat escrit en gloriosa Helvetica, no responc com ho veureu als vostres respectius ordinadors.

Batalla de reines (1 de 2)

Com de tant en tant s’ha vist en aquesta pàgina, no hi ha tipografia innocent. Bé, hi ha la Comic Sans, que és pot considerar culpable, de tan “innocent” com és, però prefereixo no tornar a insistir en aquest pallasso tonto tipogràfic. Em referia més aviat a escàndols sagnants com el que s’ha arribat a conèixer com el “verdanagate” d’IKEA.

Volia parlar avui d’un contenciós amb més solera, en el qual segurament hi estem tots implicats, encara que sigui de forma inconscient com a consumidors. Parlo del perdurable enfrontament entre l’Helvetica i l’Arial que, sota la seva trivial aparença d’un mer xoc de gustos, revela algunes de les subtileses del disseny lletrístic que no són evidents a primera vista. Però abans, com sempre, caldrà fer una mica d’història.

Corria l’any 1957 quan Max Miedinger amb la col·laboració d’Eduard Hoffmann dissenyaren per la suïssa Foneria Haas un nou tipus de lletra a partir de la reputada Akzidenz Grotesk de 1898, la qual batejaren com Neue Haas Grotesk. L’any 1960 la companyia Stempel d’Alemanya, que era la casa mare de Haas, buscà un nom més comercial amb la intenció de vendre el nou tipus al mercat internacional i proposà rebatejar-la com Helvetia. Eduard Hoffmann, que opinava que una lletra no podia anomenar-se com un país, va optar per dir-li Helvetica (o sigui “suïssa” en la llengua dels antics romans).

L’apel·latiu no era tan arbitrari com podria semblar: la tipografia Helvetica coincidia en els seus objectius amb moltes de les virtuts arquetípiques de la Confederació Helvètica de Nacions. Polida, equilibrada, eficient i sobretot neutral. La neutralitat en tipografia implica una absència de connotacions que permet la seva utilització en qualsevol ocasió, tant en transports públics com en rètols ministerials, tant en textos de catàleg com en logos empresarials. La Helvetica té la rara virtut de ser transparent per qui la llegeix amb ull inexpert: la podràs veure mil vegades i no l’associaràs amb cap repetició.

No cal dir que va triomfar instantàniament i que d’un dia a l’altre esdevingué un mite. Durant els anys 60 i 70 del segle passat arrasà per golejada. Per no parlar dels infinits dissenys ignorats per la seva menor difusió, caldrà citar els logos internacionalment reconeguts de Lufthansa, Panasonic, Kawasaki, Motorola, Orange i Microsoft (sí, Microsoft), tots ells escrits en diverses formes d’Helvetica. Durant aquells anys la consigna entre els dissenyadors era: si tens dubtes, utilitza Helvetica.

A la llarga, qualsevol èxit fulgurant comporta un reflux. Durant els anys 80, quan qualsevol novetat es podia adquirir amb diners, l’Helvetica esdevingué el símbol de la lletra amb poques ambicions (o poca imaginació). Però passaren els 80 i també els 90, i l’Helvetica, tan ben parida ella, no mostra cap intenció d’extingir-se davant de competidors més febles. Fins i tot es jacta d’estar ben posicionada a qualsevol competició tipogràfica del segle XXI. O sigui que, a hores d’ara, l’Helvetica és considerada com un clàssic indiscutible.

Un món de metros: alfabet

L'amiga Imma em fa arribar aquest alfabet dissenyat per Tim Fishlock (disculpeu la manca de resolució) que extreu el dibuix de les lletres de fragments escollits del seminal mapa del metro de Londres. En matèria d'alfabets, a cadascú segons l'hi enfila. D'altres dins d'aquest mateix mapa han estat capaços de descobrir-hi bestiaris. L'enginy futil dels humans mai no deixarà de sorprendre'm.

Comic Sans MS: balanç 2010

Vincent Connare segons disseny de "bancomicsans.com"

Fa poc més d’un any advertia els meus lectors sobre la pujant influència perniciosa del tipus de lletra Comic Sans MS en el nostre ecosistema tipogràfic. Arribats a les acaballes de l’any serà bon moment per revisar l’estat de la qüestió; però pels impacients els ho resumiré en tres paraules: no anem bé.

Recordem que la desafortunada i pueril “Comic Sans Ms” fou una invenció d’un tal Vincent Connare (a qui no goso anomenar tipògraf) en el si de Microsoft. La seva aberració veié la llum per primera vegada hàbilment camuflada al sistema operatiu Windows 95 i els seus principis no foren fàcils. Cal recordar que la tipografia, fins fa ben poc, era un art reservat a impressors i dissenyadors gràfics, i que per al públic general era una qüestió del tot invisible. Ha estat en els darrers quinze anys, gràcies a la democratització de l’edició de textos que ens han permès els ordinadors, que ara amb un simple clic puguem escollir entre un llarg menú de fonts el tipus de lletra que més ens convingui. Fou així com, gràcies sobretot al poder evangelitzador de secretàries “creatives”, mestres de parvulari i redactors de taulers d’anuncis en general, la nefasta “Comic Sans MS” va anar expandint-se com un virus maligne fins arribar a afectar tots els àmbits de la comunicació escrita.

Aviat gent de gust, començant pel mateix gremi tipogràfic, va alçar la veu d’alarma contra aquesta contaminació rampant que atemptava els fonaments del seu art. Ja des del 1999 els activistes de bancomicsans estan mobilitzats per eradicar el font nefast de la faç de la terra i llegeixo que ara preparen un documental titulat “Comic Sans or the most hated font in the world”.

I tot plegat, amb quin resultat? Fent una mirada al nostre voltant ens adonarem que la “Comic Sans MS” està perfectament integrada a l’entorn i és omnipresent en tota mena de reencarnacions des del logo d’una botiga fins les làpides funeràries. És més, a la majoria de la gent no li molesta en absolut. Fa poc una persona amiga, que considero per altra banda molt intel·ligent, em preguntava estranyada el perquè d’aquesta animadversió. Feina vaig tenir per explicar-li que no tenia res contra aquesta font, sempre que no sortís del seu àmbit natural: la retolació de joguines tòxiques de les que es venen als basars de “Tot a 1 € i més”.

 
Amb absoluta falta de justícia poètica, Vincent Connare, enlloc d’haver estat confinat a l’Illa del Diable, condemnat a embrutar les parets de la seva cel·la amb grafits de la seva creació, és acollit allà on va com si es tractés d’una estrella del rock, la Lady Gaga de la tipografia, en una mostra més de la imperant adoració a tota mena de freakismes.

Però ja no és només que els creadors de tendències i els artistes més a l’última comencin a reivindicar-la com a exemple de retro-chic, sinó que respectables logopedes sostenen que és un tipus de lletra molt adequada per a persones amb problemes d’aprenentatge o dislèxia. Hi ha també pedagogs, adeptes al corrent d’evitar esforços a la canalla, que defensen el seu ús als parvularis. I fins i tot els més agosarats proposen prolongar-lo fins als estudis universitaris.

 
És sabut que la “Comic Sans MS” no és apta per textos llargs, ja que fatiga el lector amb la seva estructura desllorigada; però donat que el jovent actual té un marge d’atenció sota mínims i és incapaç de llegir textos que superin els 140 caràcters de Twitter, alguns experts proposen utilitzar aquesta tipografia com barem per a mesurar la longitud ideal de qualsevol tipus de missatge.

Les previsions de l’Observatori Tipogràfic Internacional (I. T. O.) no són gens optimistes: la utilització de la “CS” continuarà creixent durant els propers anys en detriment de tipografies més tradicionals fins a estabilitzar-se en un 90% a partir de l’any 2019. Pel camí s’extingiran fonts tan tradicionals com la Bodoni (2015), la Garamond (2016) o la Gill Sans (2018). L’aproximat 10% restant cal atribuir-lo a l’existència de petites bosses d’irreductibles tipògrafs que armats d’Helvètiques i Times New Roman resistiran a mort.

A la llarga, però, la tipografia de la dissidència, un cop perduda la memòria històrica, veurà reduïda la seva expressió a les Arials, les Georgies i les Verdanes i la resta del món somriurà feliç entre missatges multicolors escrits en enormes Comic Sans majúscules.

Una altra taula periòdica, si us plau

Des de fa anys, i sense entendre-hi ni un borrall, em fascina el món de la tipografia, aquest art invisible dedicat a la bellesa de la llegibilitat. Què fa que una corba més pronunciada, que el gruix d’un traç o la serenitat d’una gràcia ens atregui o ens repel·leixi? Estic segur que hi ha un tipus de lletra per a cadascú, una mica com el signe zodiacal o el gran amor de la teva vida. Jo encara estic per decidir-me, perquè quan m’hi casi serà per sempre. De moment encara no tinc clar ni tan sols si serà una lletra amb serif o sense. Es poden estimar dues tipografies a la vegada i no estar boig? Espero que sí.

Mentre resolc els meus dubtes, he trobat aquesta taula periòdica tipogràfica que m’ha semblat fascinant. Evidentment s’inspira en la famosa taula dels elements químics ideada per Dmitri Mendeleev el 1869. Però el que representa són les tipografies més apreciades i utilitzades de les moltes que corren pel món, ordenades per popularitat entre els experts i classificades per famílies. Així, cada casella conté el seu símbol tipogràfic d’una o dues lletres (a imatge dels símbols químics originals) imprès en la tipografia que representa; a la part superior esquerra hi ha dades taxonòmiques i a la dreta la posició en el rànquing de popularitat. A la zona inferior es pot llegir el nom del seu creador i l’any de la descoberta.

Curiosament, si la taula dels elements de Mendeleev s’enceta amb l'hidrogen de número atòmic 1, la taula tipogràfica comença per l’helvètica, en ambdós casos el símbol és H.

Per fortuna, el Cesi (número atòmic 55 i símbol Cs) no troba equivalent a la taula tipogràfica. La Comic Sans ha quedat exclosa. Podem dormir tranquils.

Per a qui en vulgui saber els detalls, cliqueu aquí.

ABC3D

Un dels molts regals que em van fer a Roma em va fer especial il·lusió. És el llibre de la il·lustradora francesa Marion Bataille (París, 1963) titulat “ABC3D”, un alfabet que juga creativament amb les possibilitats del “pop up”. Tot en blanc, negre i vermell, els colors que són l’abecé del disseny.

Tot i que és un llibre que, per les seves característiques, podria tenir una única edició universal, tinc la versió italiana d’Edizioni Corraini. A Espanya l’ha publicat Kókinos amb una portada diferent i el títol més simple d'“ABCD”.

Esperit lúdic, bellesa i lletres, una combinació a la que no em puc resistir. I una revelació, les lletres de l’alfabet semblen ordenades per similituds. Observeu-ho vosaltres mateixos.

I ja que em trobo en territori 3D, tot i que es tracti de la seva faceta més artesanal, ha estat inevitable recordar l’èxit recent de la pel·lícula “Avatar”, èxit que sembla haver salvat l’exercici financer per a la indústria del cinema. Es comença a parlar del 3D com el futur del cinema i tots els estudis americans estan rodant aplicadament pel·lícules que exploten aquest efecte. Mimèticament, ja es comença a parlar dels còmics o la televisió en 3D perquè, en recordades paraules del meu pare, quan una castanyera triomfa, tothom s’afanya a posar una parada de castanyes.

A mi, tot això dels efectes tridimensionals continua semblant-me artificiós, mal resolt, marejant i d’ús molt restringit, propi només de ficcions basades en el desplaçament agressiu d’objectes i persones. De moment, i espero que per molts anys, em sembla més satisfactòria l’experiència en 3D (i, a més, multisensorial) que ofereix la pròpia realitat, un invent molt antic però d’eficàcia provada.

L'argument definitiu

Arturo Fernández i Comic Sans, la parella perfecta.

Mantenir el tipus

Amb el que m’agrada la tipografia i amb la fascinació que sento per IKEA, quina alegria em fa poder reunir les dues dèries en un apunt! I tot gràcies al recent escàndol (petit escàndol, que ens movem en el reduït àmbit dels tipògrafs) causat per la decisió de la companyia sueca de canviar el tipus de lletra del seu catàleg. Després de 50 anys d’utilitzar la lletra Futura, el catàleg 2010 ha aparegut amb els textos escrits en Verdana.

En el passat, Futura.

D’entrada, per molt que diguin que aquest catàleg és la publicació amb el tiratge més descomunal del planeta i per tant afecta a un bon percentatge de la humanitat, no sembla que calgui córrer cap als refugis nuclears. Però, si penseu així, és que no sabeu com les gasten els tipògrafs emprenyats.

En el futur, Verdana.

Aparentment és una mera qüestió de gustos: la Verdana és una opció ben lícita, res a veure amb l’execrable Comic Sans MS. Però darrera de la polèmica hi ha raons més profundes que m’agradaria il·luminar una mica.

El tipus Futura el creà Paul Renner entre 1924 i 1926, molt influït pels preceptes de la Bauhaus. Amb les seves formes agressivament geomètriques s’inscrivia en el corrent internacional que defensava l’art modern. Mentre la tipografia tradicional assentava les seves lletres en petits sòcols, que anomenem “serifs” o, amb més correcció, “gràcies”, els nous tipus del segle XX advocaven pels acabaments sense floritures, altrament dits de pal sec.

La modernitat és una qüestió molt relativa, i el que està de moda aquest any fa pudor al cap de dos mesos; però la Futura estava tan ben parida que ha arribat als nostres dies sense mostrar ni una sola arruga. Entre els usuaris més o menys il·lustres d’aquest tipus podem comptar els cineastes Stanley Kubrick i Wes Anderson, els grups Kraftwerk o Vampire Weekend, a Union Pacific i Swissair, al Matt Groening de Futurama, a Hewlett-Packard i Calvin Klein. I també a Ikea, fins fa dos dies.

Bé, quin problema hi ha amb la Verdana? El tipus fou un invent de l’equip format per Mathew Carter i Tom Rickner, dirigits per Virginia Howlett. Va fer-se públic l’any 1996. La raó de la seva existència fou un intent de trobar la màxima llegibilitat en pantalles d’ordinador, encara que la lletra fos molt petita. Crec que ho van aconseguir. De fet, aquest bloc està escrit amb aquest tipus i, dins de les poques opcions que ofereix Blogger, no em sembla pas malament. Té un aire rabassut i espaiós, una mica menestral, però segurament no puc aspirar a més.

Els d’IKEA defensen la seva elecció per l’escalabilitat d’aquest tipus de lletra i per l’ús indiscriminat, amb resultats similars, que en poden fer tant a internet com en paper imprès. Són raons vàlides i, com ja he dit, les credencials de la Verdana són impecables.

O gairebé. Faltava dir que el tipus Verdana (com la Georgia o la Trebuchet) va néixer sota els auspicis de Microsoft. L’empresa de Bill Gates fa anys que ha esdevingut el pallasso de les bufetades i queda d’allò més bé denigrar de tot el que hi tingui alguna relació. No m’estranya doncs que se’n dugui totes les hòsties en aquesta picabaralla tipogràfica. Permeteu-me que m’aparti dels esquitxos de sang i opini modestament que la Futura és certament molt xula i que ja la voldria jo al meu bloc, però que la Verdana, amb els seus aires de tieta simpàtica me la començo a estimar com a un fill tonto.

La commedia è finita

Corria l’any 1995 i Microsoft estava preparant una nova interfície d’ajuda, Microsoft Bob, destinada a usuaris novells i amb pocs coneixements tècnics. El programa utilitzava una mena de smiley que es comunicava mitjançant globus de text, com si fos un personatge de còmic (imagino que va ser l’antecessor dels horrorosos clips i gossets impertinents que vingueren després). Vincent Connare, dissenyador de la casa, quedà horroritzat en comprovar que aquest Bob s’expressava en textos escrits en Times Roman i decidí donar-li una tipografia més adient. Tot inspirant-se en la retolació manual emprada a alguns llibres de còmics, dissenyà un tipus de lletra informal i matusser al que batejà com a “Comic Sans”.

Tot i que el projecte Microsoft Bob se’n va anar en orris, la lletra fou incorporada al Windows Plus Pack de Windows 95 i des de llavors ha estat inclosa a les versions posteriors de l’ubic sistema operatiu. La resta, com tots sabem, ja és història.

Diuen que val més caure en gràcia que ser graciós i el cas és que aquesta tipografia maldestra i sense pretensions, desvetlla simpaties i agrada a molta gent. Que aixequi la mà, si no, qui no l’hagi feta servir alguna vegada. Pel seu caràcter simplista, gairebé de parvulari, el seu entorn natural seria el dels jocs per a infants o el de les comunicacions informals i breus. Es va utilitzar, per exemple, en el joc “The Sims”, que com a caricatura de la vida real pot ser un espai adient. Però el seu èxit va ultrapassar qualsevol àmbit raonable i en l’actualitat s’utilitza gairebé per tot: des de menús de restaurant fins a avisos per penjar al taulell d’anuncis. La plaga s’ha estès de tal manera que s’han arribat a trobar documents governamentals o esqueles funeràries escrites en aquesta “simpàtica” lletra. Evidentment, si l’utilitzes per fer recomanacions importants, no esperis que ningú se la prengui seriosament.

Per descomptat, els tipògrafs, que són un gremi molt primmirat i conscienciós i passen hores buscant l’excel·lència de les seves creacions, van posar-se les mans al cap davant d’aquest fenomen, una mena de musclo zebra del món tipogràfic. Ja l’any 1999, el matrimoni de dissenyadors Dave i Holly Combs encetaren el moviment “Ban Comic Sans” amb el propòsit d’eliminar aquesta espècie paràsita de la superfície del planeta. A la seva pàgina recullen adhesions i publiquen un manifest que pretén dignificar una professió que darrerament, gràcies als progressos de la informàtica, ha permès que qualsevol passavolant s’autodenomini “tipògraf”.

Potser els seus mètodes són una mica dràstics, però raó no els hi falta quan comparen l’ús de la “Comic Sans” a presentar-se en una cerimònia formal vestit de pallasso. Feu-me cas, si voleu passar per persones cultes i sofisticades (que segur que ho sou), eviteu aquest tipus com si fos la pesta.