Dos ídols pop

S’acaba d’editar aquest gener a Anagrama un llibret de Nick Hornby que amb un títol com Dickens y Prince. Un tipo de genio muy particular necessàriament m’havia d’atreure l’atenció. D’entrada sobta la idea de posar en una mateixa frase dos personatges aparentment tan diferents —no comparteixen ni nacionalitat, ni època, ni àmbit professional—, de manera que tot sembla indicar una ocurrència nascuda en una vetllada alcohòlica en un pub. Però aviat Hornby s’afanya a assenyalar algunes similituds interessants, com per exemple que tots dos van morir a la mateixa edat, que van gaudir d’una popularitat colossal abans d’haver arribat als trenta anys o que van patir alguna mena d’abandó durant la infantesa.

En realitat, mentre que Dickens va morir als 58 anys, a Prince li faltaren gairebé cinquanta dies per tenir-los. Bé, no cal ser tan puntimirat, de fet una tal edat podia considerar-se provecta a l’època victoriana, però al segle XXI estem a un pas de classificar-la com a juvenil. També podríem adduir que en el terreny de la música pop l’èxit —si arriba— sol produir-se abans de la trentena, mentre que a la literatura acostuma a ser més tardà. Pel que fa a les respectives infanteses, cadascuna va ser desgraciada a la seva particular manera. Són ben conegudes les estretors que patia la família de John Dickens i el trauma de per vida que va sentir el jove Charles quan el van enviar a treballar a una fàbrica de betum. Els pares de Prince, tots dos músics, no disposaven d’una economia gaire més sanejada, i a partir del seu divorci el jove prodigi va anar rebotant entre les cases dels dos progenitors fins acabar dormint al soterrani d’un amic de l’escola.

El que no es pot negar és que tots dos foren uns pencaires fora de tota mida. Apart d’escriure quinze novel·les —en alguna ocasió de forma simultània—, gairebé totes de talla XL, Dickens va produir centenars de contes i articles periodístics, Fou l’autor de nombroses obres teatrals, en l’escenificació de les quals s’implicà fins al punt d’actuar en alguna d’elles. També fou editor de publicacions periòdiques, incansable escriptor de cartes i promotor actiu de diverses causes que considerava justes com la protecció de la infantesa o el dret a l’educació. Viatjà freqüentment donant conferències i escenificant monòlegs a partir de les seves obres amb un èxit aclaparador. I no cal menystenir la seva atrafegada vida social i les exigències de la seva nombrosa família.

Prince no presenta aquesta diversitat d’interessos. La seva principal obsessió era la música: compondre-la, interpretar-la i enregistrar-la; però el volum de la seva producció no admet comparacions. Es calcula que entre els anys 1983 i 1984 va gravar 108 noves cançons i el seu llegat de cançons encara no publicades s’estima entre tres i cinc mil, el que garanteix un futur ple d’àlbums inèdits durant les properes dècades.

Un altre punt de coincidència entre els dos artistes és la seva defensa dels drets d’autor com a conseqüència de la seva immensa popularitat. Dickens va haver de lluitar pels seus drets i contra la pirateria en una època en la qual la comunicació de masses era encara a les beceroles. En el seu moment les seves reivindicacions no foren enteses, ja que el fet que el plagiessin o l’editessin clandestinament era considerat una mena d’homenatge. Prince per la seva banda va tenir molts problemes per mantenir el control de la seva obra enfront de la indústria discogràfica. Molts recordarem la seva rebel·lió contra Warner Bros que va materialitzar-se rebatejant-se amb un símbol impronunciable.

Una dada curiosa que també agermana a Dickens i Prince és la relativa pèrdua del favor del públic a la darrera fase de les seves respectives carreres, potser perquè tanta facilitat creativa sol acabar derivant en desinterès. Hornby completa el panorama aportant també dades sobre les seves vides sentimentals i familiars, tot i que en aquest cas no es pugui dir que guardin similituds. 

Dickens y Prince es ameníssim i ve ple d’informació curiosa i perspicaç. Recomanable per a qualsevol amant d’un dels personatges titulars o del propi autor, que no pot ocultar que aquesta mena de Vides paral·leles és una excusa per parlar de dos artistes difunts que estima, admira i li continuen servint d’inspiració pel seu propi treball. En definitiva una obra més sòlida i emotiva del que la seva mida podria suggerir.

La vida manual d’ús: CAPÍTOL XXIII. Moreau, 2

El fisiòleg Pierre Flourens

La senyora Moreau detestava París i enyorava la vida plàcida que havia dut a Saint-Mouezy: Però, en morir el marit, es va veure obligada a prendre les regnes de l’empresa familiar fins a portar-la al cim del sector del bricolatge. Convertida en empresària d’èxit, impecable sempre en el seu vestit Chanel, va haver de redecorar el seu apartament perquè estigués a l’altura de les recepcions que oferia als seus clients i proveïdors. 

La peça on som ara és la biblioteca-fumador, dissenyada pel decorador Henry Fleury, amb parets ovalades, panells de fusta esculpida i divans de pell marró. Diverses vitrines mostren tota mena de trofeus i objectes d’exposició.

(…) vells calendaris, almanacs, agendes del Segon Imperi, així com uns quants cartells petits entre els quals hi ha el Normandie de Cassandre i el Grand Prix de l’Arc de Triomphe de Paul Colin.

 

Una altra vitrina recorda el negoci de la senyora Moreau amb eines antigues —ribots, aixes, martells, llimes— que s’havien fet servir durant les obres de perforació del Canal de Suez, a més d’un Multum in parvo de Sheffield, que per la descripció deu ser un avantpassat de la famosa navalla suïssa. Una tercera vitrina conté diversos objectes relacionats amb l’eminent fisiòleg Pierre Flourens (1794 - 1867). Destaca un esquelet de porcell de color vermell, la mare del qual havia estat nodrida amb aliments barrejats amb rogeta per tal de verificar experimentalment la relació directa que hi ha entre el fetus i la mare. A la quarta, una casa de nines extremadament detallada —la descripció és prolixa— que conté fins i tot l’Enciclopèdia Britànica i el Diccionari del Nou Segle en uns prestatges de roure fumat. Finalment, a la cinquena vitrina s’exposen diverses partitures, entre les quals la Simfonia num. 70 en re de Haydn publicada l’any 1782 a Londres.

La senyora Trévins i la infermera han pres el te en aquesta cambra abans de passar al dormitori de la mestressa de la casa. Sobre el divan hi ha un diari plegat que mostra uns encreuats. Només s’han resolt l’1 horitzontal ASTORAMENT i el 3 vertical TANGO. Els dos gats de la casa, Pip i la Minouche, dormen sobre la catifa. Per si hi havia algun dubte, Perec era definitivament un home de gats.

Maestro (Netflix)

D’ambició no li’n falta a l’actor Bradley Cooper: després de refer força bé A Star is Born, un títol que ja comptava amb tres versions pel record, amb Maestro s’ha enfrontat a narrar la vida d’una figura tan complexa com la de Leonard Bernstein. Cert que s’ha centrat sobre tot en el seu agitat matrimoni amb l’actriu Felicia Montealegre, mentre que de la seva prodigiosa carrera el film gairebé només en dona notícia a través de dos resums viquipèdics ran de sengles entrevistes. De fet ni les relacions homosexuals de Leonard, que tant alteraren l’equilibri conjugal dels Bernstein, passen d’un tractament superficial que ofereix més incògnites que respostes.

Segurament és un enfocament que no satisfarà gairebé ningú, ni els melòmans ni els tafaners morbosos, tot i que la brillant banda sonora és un potent consol. No es pot negar que Cooper s’hi esforça per merèixer el títol d’auteur, tot fent servir moviments de càmera extravagants i canvis entre imatges en blanc i negre i en color. Per cert, potser caldria revisar aquest clixé de representar el passat en blanc i negre, com si la vida fos un correlat fidel de la història de la fotografia, quan en realitat són sovint els records més llunyans els que presenten els colors més vívids.

Però on Cooper fa patir més és quan malda per reproduir exactament el físic i la gestualitat del músic. Malgrat les molt aparents pròtesis que fa servir, els ulls i la boca són inconfusiblement els de l’actor, i fa l’efecte com si li afloressin de sota el maquillatge en un cas de possessió maligna. En tot cas aquests treballs exhibicionistes semblen tenir la vista posada en futurs guardons més que no pas en una narrativa sòlida i atraient. Un exemple d’aquests esforços malaguanyats el trobem a la llarga escena (ben bé deu minuts) en la qual Cooper dirigeix el final de la Segona de Mahler. No dubto que mimetitza a la perfecció els gestos de Bernstein, però més enllà de l’expansiu plaer que produeix la música de Mahler, la seqüència no contribueix de cap manera al pretès discurs del film.

Maestro compta però amb un arma gens secreta en la presència de Carey Mulligan. Sento una lleial flaca per aquesta actriu britànica que trobo que sempre ho fa bé. El guió li ho posa fàcil, perquè li toca morir en escena, però ella està igualment estupenda i gairebé justifica la visió d’un film una mica avorridot.

Existeixen els finals feliços?

Torna Schmigadoon! (Apple TV+) per una segona temporada, tot i que ara es titula Schmicago!, un canvi que, apart de ser malsonant, desconcerta una mica. Els seus protagonistes Josh i Melissa, o sigui Keegan-Michael Key i Cecily Strong, s’han casat i busquen infructuosament una criatura. Per escapar de la rutina surten a la recerca del fabulós poble de Schmigadoon on van acabar sent feliços a la primera temporada. En el seu lloc van a petar a la ciutat de Schmicago, on sembla regnar el crim, el vici i la corrupció. Allà seran acusats d’un assassinat que per descomptat no han comès i només podran escapar-hi si aconsegueixen que tots els habitants de la ciutat assoleixen un destí feliç.

Si la primera temporada de la sèrie feia un homenatge a les comèdies musicals dels anys 40 i 50, ara el focus s’adreça a les dècades dels 60 i 70, temps de renovació i ampliació temàtica del gènere, en els quals la lleugeresa i l’alegria foren gradualment substituïdes per problemàtiques més adultes i transgressores. Així els números musicals parodiats (i gairebé afusellats) a Schmicago! provenen de peces com Hair, Sweeney Todd, Cabaret, The Rocky Horror Show, Jesus Christ Superstar, Annie o el mateix Chicago.

Apart de la incorporació de Tituss Burgess (The Unbreakable Kimmy Schmidt) repeteix la majoria dels actors-cantants de la primera temporada i, com que es tracta de primeres figures del teatre musical, la qualitat de les interpretacions està assegurada. Per desgràcia el fil argumental és tan tènue que costa trobar motivació per seguir els sis episodis. L’únic interès —que pot ser considerable si sou adeptes al teatre musical— és la contemplació dels diversos números que puntegen el programa. En aquest sentit, tant Ariana DeBose, com Alan Cumming, Kristin Chenoweth i sobre tots Jane Krakowski, estan esplèndids. 

Neix un continent

L’historiador britànic especialista en afers russos Orlando Figes firma amb «Los europeos» (Taurus, 2020, traducció de María Serrano) una ambiciosa obra que fa la crònica de com els avenços tecnològics del segle XIX connectaren els diversos països europeus i aconseguiren crear un sentiment de comunitat internacional. L’aparició de les xarxes ferroviàries, de la litografia, el telègraf i la fotografia van fer empetitir les distàncies i facilitaren l’expansió de la cultura.

Amb una menció detallada de totes les arts —pintura i escultura, literatura, òpera, teatre, música—, «Los europeos» para especial atenció en els factors econòmics que intervenen en la feina dels creadors. L’establiment dels drets d’autor a tots els països és una lluita que s’inicia precisament a mitjans del segle XIX, com ho és igualment el combat contra la pirateria. La implantació d’un repertori dins dels teatres d’òpera, repertori que ha sobreviscut fins els nostres dies, també és una conseqüència de la percepció de drets per part dels compositors.

De fet tot el llibre va ple d’aquestes inesperades relacions de causa i efecte. Per exemple, l’aparició dels viatges en tren propiciaren un tipus de lectura breu adaptada a la durada del trajecte, d’aquí la popularització del gènere contístic. I en un diferent ordre de coses, la irrupció de l’impressionisme i la pintura a l’aire lliure van motivar la invenció de la pintura en tub, un tipus d’envàs que després utilitzaríem per dentifricis, pomades i altres tipus de cremes.

Encara que sorprengui, no va ser fins aquests anys que es va començar a honorar la figura de l’artista amb funerals multitudinaris, dedicació de monuments i inauguració de cases-museu. També va ser el moment del naixement del modern marxant d’art, monopolitzador de determinats artistes i especulador amb les seves obres. Curiosament, moltes de les novetats que descriu «Los europeos» és una situació que es va prolongar amb petites variacions fins les acaballes del segle XX i que actualment semblen vestigis d’un món que s’acaba. 

Com indica el subtítol «Tres vidas y el nacimiento de la cultura cosmopolita» aquest assaig s’articula a través de tres personatges cabdals del segle XIX: la famosa cantant, compositora i pedagoga Pauline García, el seu marit Louis Viardot, historiador i crític d’art, i l’escriptor rus Ivan Turguenev. Aquest tercet, unit durant més de quaranta anys per lligams amistosos i sentimentals, recorre bona part de la segona meitat del segle tenint tracte amb algunes de les seves figures més prominents. Gent com George Sand, Hector Berlioz, Eugène Delacroix, Victor Hugo, Charles Dickens o Gustave Flaubert freqüentaven els seus salons. A través de les seves cartes i dels seus diaris íntims la història s’humanitza i Figes la fa enormement amena. Encara que el símil estigui més que gastat, «Los europeos» es llegeix talment com una novel·la: la combinació perfecta d’informació i diversió que segurament farà les delícies d’una àmplia comunitat lectora.

Tot és Wagner

A la història de la música hi ha hagut altres compositors —Monteverdi, Beethoven, Schönberg…— que van revolucionar el marc estètic vigent per obrir nous camins cap a les sonoritats del futur, però cap d’ells es pot comparar a Richard Wagner qui, des de la seva irrupció pública a mitjans del segle XIX no ha deixat d’influir no només la música, sinó totes les arts, la política, la filosofia i fins i tot els costums. De l’enorme repercussió de la seva figura s’ocupa l’assaig «Wagnerismo» d’Alex Ross (Seix Barral, octubre de 2021, traducció de Luis Gago). Aquest crític musical de «The New Yorker», que ja coneixíem pel llibre de divulgació sobre la música del segle XX «El ruido eterno», ha dedicat deu anys a investigar totes les possibles ramificacions que va plantar el geni de Wagner en els dos darrers segles i li ha quedat un volum ben llustrós de prop de mil pàgines que fa una mica de feredat.

La biografia del compositor —que va passar bona part de la seva vida en l’exili polític, que protagonitzà una turbulenta vida amorosa, que va ser un intens polemista i un ardent defensor del seu art, tant des de la teoria com des de la pràctica— ja ens ofereix pistes sobre una celebritat que pogué gaudir en vida. Com correspon a figures d’una complexitat com la seva, les seves idees foren interpretades de forma diversa i contradictòria, considerat de vegades com a revolucionari i d’altres com a representant de les forces reaccionàries. El llibre rastreja així un Wagner anarquista, però també el seu paper com a ideòleg de la nació alemanya; però també de manera més sorprenent un Wagner feminista, un Wagner «negre» o un Wagner gai.

Sobre el seu antisemitisme, per molt que s’al·legui que tingué alguns amics jueus, no es poc ocultar que va ser l’autor del deplorable assaig «Das Judenthum in der Musik» (El judaisme en la música), considerat com una de les fites en l’expansió de l’antisemitisme alemany. Encara així, «Wagnerismo» és capaç de trobar jueus i fins i tot sionistes de la primera volada capaços de mostrar-li una admiració absoluta. Una admiració que, per a desgràcia del compositor, també sentia Adolf Hitler, i que ha deixat un llegat funest en la seva reputació. De totes maneres Ross destria que hi ha de cert en l’associació de Wagner amb el nazisme (sembla que la majoria de l’aparat del partit s’estimava més les operetes i el fox-trot) i que és un clixé sancionat per les relectures més kitsch. Sembla que la imatge tan repetida dels presoners dels camps de concentració aclaparats per una banda sonora cent per cent wagneriana té molt escassa base històrica.

Ross busca també els autors literaris més influïts pel wagnerisme i, com que el compositor bastia els seus llibrets a partir d’arquetipus llegendaris, és fàcil trobar-hi ressons pertot arreu. En casos com els de George Bernard Shaw, Willa Cather o T. S. Eliot els elements wagnerians hi apareixen clarament, mentre que, quan parla de James Joyce o Virginia Woolf, la interpretació és molt més discutible.

Amb aquestes notes només he apuntat algunes de les qüestions que es desenvolupen en aquest assaig de contingut generós, on per descomptat no hi falten les valquíries del Palau de la Música Catalana (i la de la Vache qui rit), el cinema de Fritz Lang, la banda sonora de Bernard Herman per a «Vertigo», la trilogia dels anells de Tolkien o la saga també wagneriana de «Star Wars». En definitiva, cent cinquanta anys de cultura mundial explicada a través del filtre d’un sol artista. Vitamina per la ment. 

Orfe!

Mig com a revisió aplicada de les adaptacions de Dickens, mig com a regressió a la meva infantesa tardana, he tornat a veure «Oliver!» la pel·lícula de Carol Reed que va causar sensació l’any 68. Com és ben sabut, es tracta de la translació cinematogràfica d’una comèdia musical basada en el famós «Oliver Twist» de Charles Dickens, realitzada en format de superproducció i adreçada a tota mena de públics. És lícit preguntar-se si la versió és fidel a l’esperit, o almenys a la lletra, del novel·lista victorià, i la resposta seria que més al primer que a la segona. Encara que la durada de dues hores i trenta-tres minuts pugui semblar generosa, si descomptem els minuts ocupats per les omnipresents cançons i els interludis a teló corregut del pròleg i la mitja part, el temps que queda per fer avançar la història és ben just i, per tant, l’adaptació omet molts episodis i en simplifica d’altres.

Potser el canvi més notable és que Fagin, el vell mentor de la colla de petits lladres, no acaba penjat com a la novel·la. Així se li concedeix una amnistia al personatge, que tal com el defensa Ron Moody (un dels punts forts del film) és un avar entabanador i murri, però no especialment malvat. De la resta del repartiment, una colla d’excel·lents actors britànics que semblen nascuts per interpretar Dickens, destaca el debutant Jack Wild, completament captivador com el simpàtic pillet Artful Dodger. En canvi el protagonista que fa Mark Lester, resulta excessivament edulcorat, encara que em consta que a l’època va trencar més d’un cor de col·legiala. Afortunadament per a ell, en fer-se adult va evitar el destí de tants nens actors, que acaben enfonsats en les drogues, el proxenetisme o l’obesitat, i va establir-se com a osteòpata i acupuntor.

En tractar-se d’un musical, les cançons de Lionel Bart cobren un gran protagonisme; de vegades destaquen per la seva delicadesa («Where is Love?») o per la seva accessibilitat («Consider Yourself»), alguna s’allarga més del necessari («Pick a Pocket or Two») o cau en la pura vulgaritat («Oom-Pah-Pah»). Invariablement excel·leixen les coreografies de la guardonada Onna White, que omple les escenes de desenes de dansaires marcant amb els seus oficis el bategar d’una gran ciutat. No podem oblidar tampoc els amplis decorats que recuperen el Londres més sòrdid i boirós, encara que sigui el «crescent» ben real que obre el segon acte, on puc datar el naixement de la meva anglofília.

«Oliver!» —còmica i melodramàtica, populista i humana, curulla d’activitat frenètica i de distraccions de tots els colors— constitueix l’ideal d’un digne entreteniment, quelcom no gaire lluny de l’esperit de Dickens. Només s’hi troba a faltar la seva sensibilitat social. 

[Postdata: Veient com «Oliver!» —i tantes altres pel·lícules llargues de l’època («The Sound of Music», «Lawrence d’Aràbia», «West Side Story»…)— deixaven una pausa d’intermedi perquè el «respectable» pogués sortir a fer un riu o una cigarreta, m’he preguntat perquè s’ha perdut aquest saludable costum. Si tenim en compte que en l’actualitat qualsevol bajanada de super-herois s’acosta fàcilment a les tres hores, no seria raonable demanar uns moments de descans abans no ens agafi la síndrome de la classe turista? O potser és una prova de resistència per a les nostres bufetes?]

 

Life is a Cabaret

L’any 1947 Alan Jay Lerner i Frederick Loewe van estrenar «Brigadoon», un musical de gènere fantàstic sobre dos turistes americans que descobreixen un misteriós poble escocès que només és visible un dia cada cent anys. A casa nostra probablement és més conegut per la versió filmada l’any 1954 per Vincente Minnelli i protagonitzada per Gene Kelly i Cyd Charisse. Aquesta obra és la inspiració òbvia de la serie «Schmigadoon!» (Apple TV), on una parella de metges en crisi conjugal (Cecily Strong i Keegan-Michael Joy) s’inscriu a una sessió de teràpia enmig de la natura i acaba atrapada en un poble fabulós situat una mica fora del temps i on els seus habitants solen expressar-se mitjançant la cançó i el ball.

La sèrie creada per Cinco Paul i Ken Daurio, amb música de Christopher Willis, és un afectuós i benhumorat homenatge als musicals clàssics de Broadway, a la seva estètica i les seves convencions. Els personatges i les cançons constitueixen homenatges evidents a fites del gènere com són «The Music Man», «The Sound of Music», «Oklahoma!», «Finian’s Rainbow» o «Carousel» i s’acompanyen d’una ensucrada atmosfera en colors pastel que costa una mica d’entomar. Però la conya intel·ligent dels guions i l’excel·lència dels intèrprets aviat guanyen la partida. Grans cultivadors del musical —com ho són Kristin Chenoweth, Alan Cumming o Ariana DeBose— s’alien a consumats comediants —Fred Armisen, Martin Short o Jane Krakowski (sensacional en una paròdia de la Baronesa de «Somriures i llàgrimes»). Mentrestant la parella protagonista, bregada en el cultiu de l’humor, però sense cap aptitud especial pel cant i la dansa, resulten adequadíssims en la seva reticència a lliurar-se a les expansions musicals pròpies del gènere.

Confessaré que pot caldre un cert temps per entrar en la broma i que, per descomptat, tots aquells que sentin al·lèrgia al fet que els actors es posin a cantar de sobte haurien de mantenir-se allunyats de «Schmigadoon!», però pels fans de Broadway i pels agosarats que no temin els plaers culpables la recomanació queda assegurada. 

Broadway al rescat

Ryan Murphy, rei de la facció «queer» de Netflix, ens regala ara el film «The Prom», adaptació d’una comèdia musical de Bob Martin i Chad Beguelin que va ser estrenada el 2018 i que sembla haver gaudit d’una repercussió moderada al teatre. El seu argument és simplista i respira condescendència pels quatre costats: quan salta la notícia que un institut d’Indiana prohibeix que una alumna assisteixi al ball de graduació amb la seva xicota, quatre estrelles de Broadway en hores baixes decideixen desplaçar-se allí per donar lliçons de tolerància i de pas obtenir publicitat gratuïta.

«The Prom» sembla afalagar contínuament els seus espectadors, fent-los còmplices de la seva superioritat moral davant del divisme egoista de les celebritats de Broadway i l’homofòbia exacerbada dels provincians d’Indiana. Tot i que és inevitable compartir el missatge alliberador del film, no deixen d’ofendre els termes en el que està plantejat, amb un institut on l’homofòbia campa monolítica, sense ni una sola veu discordant, però que només necessita un número musical perquè tots els seus estudiants canviïn d’opinió de cop.

A joc amb la superficialitat de la trama, decorats i vestuari són irreals i coloristes, les cançons alegres i inconseqüents, mentre que les interpretacions tendeixen a l’exageració. Ni Meryl Streep ni Nicole Kidman són especialistes en teatre musical i fan el que poden per no desentonar. La primera pallasseja en una caricatura de gran diva, la segona té un breu paper indigne de la seva celebritat. James Corden i Andrew Rannells tenen més taules a l’hora de cantar i ballar, però la partitura no els exigeix res d’especial.

«The Prom» és una mica massa llarg, però passa bé, sempre que deixis aparcat el sentit crític a la porta: teatre musical en la seva expressió més hipercalòrica i menys vitaminada. 

Qui canta els seus mals no espanta

 

A qui no li agrada (deixant de banda en Pons) una sèrie musical? No és un gènere del que anem sobrats i malauradament, quan apareix, acostuma a estar adreçat a un públic adolescent («High School Musical», «Glee»). Fins ara la meritòria «Crazy Ex-Girlfriend» de Netflix   n’era l’excepció, amb la virtut suplementària de comptar amb temes escrits originalment pel programa. Benvinguda sigui doncs «Zoey’s Extraordinary Playlist» de HBO a l’exclusiva família de les sèries musicals per a adults (o simpatitzants).

Zoey (la molt atractiva Jane Levy) és una programadora que viu a San Francisco i que, ran d’un accident, esdevé capaç de copsar els sentiments de la gent que té al voltant. Aquests pensaments li venen expressats en forma de números musicals amb cant i coreografia incloses, el que propicia un munt d’escenes ben entretingudes o fins i tot espectaculars. «Zoey’s Extraordinary Playlist» és un musical del tipus «juke-box», ja que es basa en peces molt conegudes, seleccionades d’un repertori d’allò més eclèctic: The Beatles, Pitbull, Andrea Boccelli, Cindy Lauper, Elvis Presley, R.E.M., Cat Stevens, Katy Perry… Com que en general els actors americans tenen una sòlida preparació, la interpretació de les cançons és molt competent i en alguns casos (Alex Newell) digna d’aplaudiment.

Fins aquí tot molt bé, llàstima que algunes de les trames no estiguin a la mateixa altura, perquè una protagonista dividida entre un amor carnal i un altre de més espiritual és un dilema ja massa vist. I, francament, tots aquests ambients mig «hipsters» de les noves tecnologies, amb oficines que semblen escoles bressol, bars de cereals i cafès de disseny, no em podrien caure pitjor. O sí. Encara em cauen pitjor les carrinclones festes de la revelació del gènere del bebè i la del compromís. Pel que fa a la presència d’un personatge de gènere fluid, sembla ja una obligada concessió al «Zeitgeist» de la que ja no escapa cap sèrie actual.

Només el contrapunt de la malaltia terminal del pare (Peter Gallagher) impedeix que aquesta sigui una sèrie purament de superfícies. Dubto que em quedi per la segona part.

Pràcticament perfecta

He tornat a veure «Mary Poppins» cinquanta-sis anys després. Sí, no l’havia vista des que es va estrenar l’any 1964. Pels nens de la meva escola (i potser els de la meva generació) va ser la pel·lícula de l’any, aquella que calia veure encara que els pares s’hi resistissin. M’imagino que ara els nens, amb tanta oferta com troben a les pantalles domèstiques, el concepte de pel·lícula de la temporada els hi ha quedat desfasat; però, ves a saber.

Un cop visionada, el primer que sobta és que sigui tan llarga (139 minuts!), una durada superior als estàndards fílmics infantils de l’època, i que l’ambientació consisteixi palesament en decorats: la ciutat de Londres reproduïda en fons pintats i amb la catedral de Sant Pau al seu cor. Cap de les dues coses resulta ser una pega: la veritat és que el film passa com una seda i no li sobra gairebé res (potser una mica l’escena animada, si tens més de deu anys) i, en quant als decorats, vistos avui dia, li afegeixen una personalitat i un encant que ja voldrien tantes falsedats digitals.

A continuació t’adones que el film és un musical amb tots els ets i els uts: s’hi poden escoltar fins a setze cançons escrites pels prodigiosos germans Richard i Robert Sherman (que, per cert, fora de l’àmbit professional sembla que no s’entenien gaire). No sols un musical, sinó també un molt bon musical on, apart dels «hits» evidents —«Chim Chim Cher-ee», «Supercalifragilisticespialidós» o «Una cullerada de sucre»—, tenim el vigorós «Step in Time» dels escura-xemeneies, el joiós «Let’s Go Fly a Kite» i les dues precioses balades «Stay Awake» i «Feed the Birds», la majoria interpretades immaculadament per Julie Andrews, en el seu debut cinematogràfic. Se sol oblidar la qualitat del seu treball, que fàcilment es pot confondre amb el de l’ensucrada Maria de l’any següent a «Somriures i llàgrimes», tot i que són personatges gairebé antagònics. Mary Poppins, «pràcticament perfecta en tot» segons les seves paraules, petulant i sobrada, només es permet el sentimentalisme en la intimitat i fuig com de la pesta de qualsevol temptació amorosa, tot el contrari de la famosa novícia.

Però si la Andrews està estupenda, no ho estan menys altres actors, començant per Dick Van Dyke, a qui van criticar molt pel seu impostat accent «cockney», però que mostra una energia, una còmica flexibilitat i una autoritat (quan cal) miraculoses en una sola persona. O David Tomlinson, a qui li pertoca l´únic personatge que pateix una evolució i esdevé així el catalitzador i el centre moral del film. Podríem afegir encara consumats secundaris com Glynis Jones, Hermione Baddeley, Elsa Lanchester o Ed Wynn, i potser faria una excepció amb els dos nens, massa «graciosets» com pertocava als actors infantils de l’època. Per cert, si bé Karen Dotrice no va fer una carrera gaire lluïda i es va retirar jove, pitjor se’n va sortir Mathew Garber, que va morir d’una pancreatitis als 21 anys, després d’haver treballat només a tres pel·lícules, totes amb Dotrice.

Inesperadament, «Mary Poppins» no ha envellit malament i encara encanta amb els seus petits trucs de màgia, rudimentaris però eficaços, si es miren amb ulls d’infant.  Una culleradeta dolça, tònica i reconfortant d’efectes contrastats en moments de feblesa d’ànim.

El dimoni de les llistes: artistes confinats

Boeci treu el cap

• Desterrat a Tomis en el mar Negre per l’emperador August, el poeta Ovidi escriu «Tristia» i «Epistulae ex Ponto».
• Boeci, empresonat per Teodoric el Gran, escriu privat de llibertat «De consolatione philosophiae», llibre que influencià enormement Ignatius J. Reilly.
• Giacomo Casanova va ser condemnat a cinc anys en una presó veneciana. No hi va escriure res de conseqüència, però la seva rocambolesca fugida li va servir trenta anys més tard per gaudir d’un gran èxit editorial amb «Història de la meva fuga».
• Donatien Alphonse François, Marquès de Sade, escrigué «Les 120 jornades de Sodoma» a la presó de la Bastilla.
• El militar Xavier de Maistre, arrestat a Torí a causa d’un duel, escriu la sorprenent narració «Voyage autour de ma chambre».
• El patriota italià Silvio Pellico, tancat durant anys a penitenciaries de Venècia i Brno, va accedir a la posteritat amb les seves memòries «Le mie prigioni».
• La prolífica poeta Emily Dickinson mantingué en els seus darrers anys una productiva reclusió casolana fruit d’una probable agorafòbia.
• Marcel Proust passa els darrers quinze anys de la seva vida reclòs en un dormitori de parets de suro on escriu la major part de «À la recherche du temps perdu».
• El filòsof marxista Antonio Gramsci va passar els darrers onze anys de la seva vida desterrat pel govern feixista a l’illa d’Utica i a Turi, prop de Bari, fet que no el va impedir continuar escrivint profusament.
• Miguel Hernández escrigué poemes i cançons en els seus anys finals a diversos presidis, recollits pòstumament a «Cancionero y romancero de ausencia».
• Olivier Messiaen, presoner al camp de Görlitz durant la Segona Guerra Mundial, hi compongué i hi interpretà l’esfereïdor «Quartet per a la fi dels temps».
• Màrius Torres visqué els darrers set anys de la seva vida al sanatori antituberculós de Puigdolena, on va escriure la major part de la seva obra poètica.
• Juan Carlos Onetti passà els dotze últims anys de la seva vida tancat al seu pis d’Avenida de América a Madrid. Enllitat la major part del temps, escriu allí les novel·les «Cuando entonces» i «Cuando ya nada importe».
• L’iranià Jafar Panahi, en arrest domiciliari i condemnat a no dirigir pel·lícules durant 20 anys, filma «Això no és una pel·lícula» en quatre dies a casa seva.

«El quadern gris» de Josep Pla, encara que tingui com a mite d’origen el tancament de la universitat per una passa de grip, no ofereix cap sensació de confinament i va ser reescrit en gran mesura quaranta anys més tard.

Stuart M. era un petit «indie»

Em diu l’experiència que ser un bon compositor de cançons no garanteix la competència a l’hora de redactar textos més llargs: per cada lloable Mark Oliver Everett hi ha cinc irritants Morrissey. Deu ser una mica com comparar els 100 metres llisos amb la marató. Per això, per molt que m’agradin els refrescants temes de Belle and Sebastian, no m’esperava gaire de les confessions del seu líder Stuart Murdoch a «El café celestial» (Expediciones Polares, 2016). Ja les cobertes en blanc i negre dels seus discos, amb «lolites» molt «nouvelle vague», anuncien un univers tan immadur com inofensiu, bastant propi de certa música «indie».

Stuart Murdoch (Ayr, Escòcia, 1968) va escriure entre 2002 i 2006 una bitàcola discontínua adreçada als seus fans, que és el que aquest llibre recull. No espereu doncs ni profunditat ni ambició, ni tampoc grans transgressions, només el dia a dia d’una estrella «hipster» de segona categoria. Lluny dels excessos dels grans «rockers» del passat, el nostre amic Stuart no es droga (ni tan sols pren alcohol), i de sexe va justet. Li agraden els esports —córrer pel carrer, jugar a futbol, desplaçar-se en bicicleta—, veure cinema a casa i llegir als cafès. Ah, i fa tasques de voluntariat a la seva església. Resulta que l’home és una mica religiós, tot i que no acaba de quedar clar si és creient o no. Sortosament detesta el «rock» cristià.

«No sólo de pan vive el hombre». Puedo garantizarlo. ¿Qué necesita un hombre para vivir? ¿En qué puede apoyarse? ¿En qué puedo apoyarme yo? Bueno, no generalicemos… Hablo de mi… Dios, las mujeres, las artes. Esto es lo que pienso cuando me siento así. Los amigos también están muy bien, por supuesto, pero a veces estás en un punto en el que no quieres hablar de lo que te ocurre. Y cuando las cosas se ponen realmente difíciles, te queda Dios y sólo Dios.

Encara que a la vida de Murdoch, apart de les estades a la seva casa de Glasgow, hi ha desplaçaments a Londres per gravar noves cançons i les gires habituals pels festivals que se celebren des de Califòrnia al Japó passant per Benicàssim, no es pot dir que tingui una vida gaire trepidant. Perquè tot no quedi tan gris, sempre hi ha algun amic que s’emborratxa o fa alguna ximpleria. Tret d’això i de les llistes que fa de cançons i pel·lícules preferides, poca cosa queda de salvable en aquest cafè que no és de cap manera celestial.

Vaughan Oliver (1957 - 2019)

This Mortal Coil, "It'll End in Tears" (1984)

Vaughan Oliver va morir el passat 29 de desembre als 62 anys. De vegades cal que arribi la mort per posar nom a un artista que ens ha anat acompanyant tota la vida sense que ens molestéssim mai a descobrir qui era. Oliver va participar des del seu inici en el disseny dels discos de l'exquisida companyia independent 4AD i fou l'imprescindible responsable de dotar-la d'una estètica inconfusible, onírica i nostàlgica amb un punt inquietant, com el contingut d'una Wunderkammer o unes golfes per explorar. Imatges borroses i falsament abstractes, sovint en blancs i negres o sèpies, quan convingué també va emprar el color de forma quasi agressiva.

Personalment l'associaré sempre a grups favorits meus com Cocteau Twins, This Mortal Coil, Mojave 3, Red House Painters o el malaguanyat Jóhan Jóhannsson, tot i que la simbiosi més duradora la va establir amb Pixies de qui va fer pràcticament totes les caràtules. També dissenyà esporàdicament per noms llegendaris com Scott Walker, David Sylvian i Robert Fripp, o David Lynch.

Independentment de raons sentimentals, trobo que totes aquestes obres són d'una altíssima qualitat que ultrapassa la seva funcionalitat. Una pena que Oliver desaparegui encara jove i amb la creativitat intacta.

Cocteau Twins, "Treasure" (1984)

Cocteau Twins, "Head over Heels" (1983)

This Mortal Coil, "Filigree and Shadow" (1986)

Cocteau Twins, "Victorialand" (1986)

Pixies, "Surfer Rosa" (1988)

Pixies, "Doolittle" (1989)

Pixies, "Bossanova" (1990)

Pale Saints, "The Comforts of Madness (1990)

The Breeders, "Pod" (1990)

Red House Painters, "Down Colorful Hill" (1992)

Mojave 3, "Ask me tomorrow" (1995)

Jóhann Jóhannsson, "Fordlandia" (2007)

Cocteau Twins, "Heaven or Las Vegas" (1990)

Paraules sense música

Encara que el meu moment d’entusiasme per l’obra de Jaume Sisa va assolir el seu punt culminant als anys 80 del segle XX, continuo mantenint un cert interès per la seva carrera posterior. Per això no podia passar per alt una iniciativa tan ambiciosa i amb tal aroma d’epíleg com ha sigut l’edició en dos preciosos volums d’«Els llibres galàctics 1966-2018» (Anagrama, setembre 2019), una mena d’obres completes del cantautor del Poble Sec.

Atès que bona part dels llibres correspon a lletres de cançons que ja hem conegut musicades i convenientment enregistrades, caldria preguntar-se fins a quin punt els textos mostren prou qualitat per defensar-se sols impresos en tinta sobre la pàgina. La meva opinió parcial i tenyida de sentimentalisme respondria afirmativament, són massa anys escoltant aquestes cabòries entre juganeres i melangioses de surrealisme de barriada (no em feu emprar l’ubic adjectiu «galàctic»).

L’obra inclou també les cançons gravades en castellà a l’època de l’autoexili madrileny, atribuïdes als heterònims Armando Llamado i Ricardo Solfa. Mai no em vaig molestar a escoltar-les i ara, en una ràpida lectura en diagonal, m’han semblat variacions derivatives a partir de la cançó lleugera espanyola, amb un peu plantat al «kitsch» i l’altre al «pastiche». Sóc un mal jutge a l’hora de llegir poesia sense el benefici de la música i a «Els llibres galàctics» hi ha una bona ració de poemes nus i crus que us confessaré no haver llegit. Si m’he de refiar del prologuista Ignasi Duarte, el poemari inèdit «Exaltación» mereixeria «una edició especial fora del present volum. Corre el risc que tantes pàgines el sepultin.»

Frente a una puerta entreabierta
una mujer ha florecido
de la ostra
que emite ondas concéntricas
sobre sí misma.
Diversos caminos cruzan
el río
por el que transcurren
fuertes corrientes
de abandono y olvido mientras
buceadores sin rostro
remueven su fondo.
La pequeña muerte de cada día,
un sueño invisible
y un milagro
se unen y desaparecen
en sus aguas.
La ostra ha cerrado la puerta.

Però els fragments més interessants, tant per l’acèrrim com pel profà, són els continguts al Llibre Quart titulat «Autoxocs Lavida», una espècie de miscel·lània prosística on hi cap pràcticament de tot, des de glosses a artistes afins (Pau Riba, Pascal Comelade, Albert Pla, Roger Mas…) o material d’encàrrec (el pregó de les festes de la Mercè de 2008), fins a peces d’opinió, com un atac a la pirateria musical en resposta a l’actitud permissiva de Manu Chao. Destaquen pel seu morbo algunes queixoses missives intercanviades amb els seus mànagers a Zeleste (que devien de ser una colla una mica caòtica) i amb la companyia Dagoll-Dagom a qui acusa discretament d’explotació econòmica. Encara millor és un extens dietari («Diari de San José (1990)») que despulla sense contemplacions l’enuig de l’artista lúbric i desarrelat, mentre revela entre línies l’amarga frustració que li està produint l’aventura madrilenya. És en aquest recull divers, que abasta unes 150 planes, on els que no sigueu de disposició poètica trobareu les novetats més importants dins de la producció de Jaume Sisa.

Doncs, la guitarra i jo fem el que ens ve de gust fer. Allò que faríem a casa, entre els amics. Cantar en diverses llengües romàniques cançons que m’han agradat sempre, siguin meves o no, i recitar poemes i expressar pensaments i fragments literaris d’autors que llegeixo. Tot això s’explica amb naturalitat, bo i manifestant una actitud directa i espontània de relació amb els espectadors. La comunicació és immediata. Se succeeixen moments dramàtics i còmics, situacions de diàleg amb el públic, passatges lírics o patafísics… Canto Machín, Battiato, n’Emili Vendrell, Pau Riba, a mi mateix, Boris Vian, Bola de Nieve, Dylan o Juanito Valderrama… Ressonen les veus de Borges, Nietzsche, Salvat-Papasseit, Cioran, Foix, Pessoa, Fonollosa i Francesc Pujols, entre d’altres. I ens ho passem la mar de bé. Em sento còmode, en el meu lloc, sense pretendre res més que fer el que estic fent i transmetre-ho intensament a tothom que m’escolti.

Hi ha alguna cosa millor en aquest món per a un artista? 

«Els llibres galàctics 1966-2018» venen tan farcits de bona teca per descobrir que segurament els consultaré sovint. A més han estat impecablement dissenyats pel Víctor García Tur, de manera que seran el regal ideal a les properes festes nadalenques per aquell oncle estrany que tots tenim a la família.

Beatles sense manies

Encara que sigui Danny Boyle qui firma "Yesterday", la pel·lícula és filla inequívoca del seu guionista, l'as de la comèdia romàntica Richard Curtis ("Quatre bodes i un funeral", "Notting Hill", "Love Actually"...), que aconsegueix una vegada més una obra lleugera i inconseqüent, ideal per donar vacances a les neurones.

Com a mínim el punt de partida és intrigant. Jack Malik (Himesh Patel) fa anys que lluita per fer-se un nom com a cantautor amb l'únic recolzament de la seva mànager i amiga de la infantesa Ellie (Lily James). La precisa nit que Jack decideix tirar la tovallola definitivament, pateix un accident de trànsit a causa d'una apagada global (ens trobem en un univers paral·lel on a tota la Terra és de nit simultàniament). Quan hores més tard desperta al llit d'un hospital, descobreix que durant l'apagada han desaparegut de la història de la humanitat entre altres coses l'existència de The Beatles. Jack, que sembla ser l'únic que recorda les seves cançons, comença a presentar-les en societat com si les hagués escrit ell mateix. Com és de preveure aviat gaudeix d'un èxit mundial, perquè el film assumeix que les cançons de The Beatles són tan bones que és impossible que no triomfin.

"Yesterday" treu molt d'humor de comprovar que la gent no ha sentit parlar mai de Paul McCartney, ni de "Let it be", ni del Sargent Peppers. Per descomptat el cançoner de The Beatles, que aquí sona inusualment fresc, és un dels seus millors actius, com ho són l'encant i la química dels dos protagonistes. Malauradament, un cop exposada la idea motora de la trama, la pel·lícula perd impuls per manca de conflicte. El dilema romàntic —escollir entre la fama mundial o a l'amor veritable—, neix coix, ja que la parella fa deu anys que estan junts i mútuament encaterinats sense que gosin fer el salt.

Tant se val, "Yesterday" és una d'aquelles pel·lícules que per gaudir-les és millor no donar-hi més voltes. Danny Boyle, habitualment interessant director, crea aquí la seva obra més impersonal. I per això mateix és probable que aquesta sigui la pel·lícula més comercial de l'estiu, satisfacció garantida per a tota classe de públic.

Remake/remodel

M’agrada molt investigar les versions, les interpretacions que fan els artistes de les cançons dels altres; i més encara quan enriqueixen els originals des d’una direcció totalment inesperada. Però avui això no toca. Del que volia parlar és de les versions, conversions, regressions i perversions que un compositor fa de les seves pròpies cançons.

Els motius per alterar els originals és divers i no sempre plausible, però sempre hi és present una ombra de “pentimento” en aquestes activitats furtives. Ningú no queda satisfet al primer intent, cal intentar-ho de nou des d’una perspectiva diferent, cal equivocar-se millor.

L’exemple capital deu de ser el de Bob Dylan, que ha reinterpretat el seu repertori en totes les claus possibles, des del rock més eixelebrat fins al folk fronterer facció mexicana, per a desesperació dels seus admiradors més intransigents. Des de fa molts anys el veig emprenyat per la seva feixuga càrrega, disposat a espolsar-se fans amb versions tècnicament impossibles. Pel meu gust, la millor d’elles al costat de “The Band” al disc “Before the flood”.

Bryan Ferry gravà al seu “Let’s stick together” versions molt similars a les de Roxy Music. Cap novetat. Caetano Veloso intentà atacar el mercat americà, via la discogràfica Nonesuch, amb alguns temes clàssics i despullats d’instrumentació. Sense gaire èxit, que jo sàpiga.

Més recentment Luis Eduardo Aute ha fet una sèrie d’Auterretratos que ens ha fet adonar que té més cançons memorables de les que pensàvem que podíem recordar. Per qui no tingui manies de correcció política i sigui cònsol honorari de Verbàlia, recomano vivament els dos primers volums.

Jaume Sisa va engendrar amb la seva “Bola voladora” probablement el pitjor dels seus discos. No sé qui li aconsellaria tornar a enregistrar les seves cançons més populars amb un grup de joves més aviat insignificants. Molt millor la seva revisió que va fer en clau pop-tecno amb l’ajuda de Melodrama a principi dels anys 80.

Però, sense cap dubte, la millor reinterpretació de totes les que conec és el “Reveries” de Paolo Conte. Aquesta concessió al mercat americà, amb nous enregistraments dels vells estàndards de l’artista, és una joia del cap als peus. Segurament només fou apreciada pels incondicionals de costum i no li obrí cap nou mercat, però quanta alegria en aquestes reescriptures. No us el perdéssiu, si és que encara hi ha discos d’algú.