No sé si us vau assabentar que el govern alemany, amb el propòsit d’alleugir els efectes de la crisi econòmica que ens afecta a tots, aquest estiu va posar a disposició del públic uns passis de transport mensuals (en principi pels mesos de juny, juliol i agost) que per una tarifa única de 9 euros permetien viatges il·limitats en tota mena de mitjans de proximitat: trens de rodalies, cotxes de línia, autobusos urbans, metros, trams, etcètera… Només en quedaven exclosos els trens de llarga distància (i els taxis).
Us prometo que no va ser aquesta oferta irresistible la que ens va fer decidir per passar les vacances a Alemanya, però cal reconèixer que ens va posar les coses molt fàcils. Renània del nord i Westfàlia, el land que vam visitar, és una de les regions d’Europa amb una densitat de població més alta. Onze milions de persones s’apinyen en grans ciutats —Colònia, Düsseldorf, Essen, Duisburg, Bochum, Dortmund— que oscil·len entre el milió i els 300.000 habitants i que rarament disten entre elles més de 40 quilòmetres. El desplaçament d’una a l’altra no podia suposar cap gran complicació, perquè la xarxa de transports públics no pot ser més completa. Admireu-la en la imatge de dalt, amb tota la seva complexitat (en el ben entès que hi manquen encara els transports urbans). El meu racó de cervell que estima els mapes dels metros es veu obligat a confessar que el diagrama és d’una llegibilitat discutible; però no se m’acut com es podria millorar.
No puc negar que l’existència d’aquest bitllet prodigiós i multi-ús ens va facilitar enormement les vacances, ja que es podia adquirir a qualsevol màquina expenedora de qualsevol estació. No calia sinó escriure el teu nom al tiquet per convertir-lo en plenament vàlid (molt més senzill que les ofertes equivalents que ens està oferint el govern espanyol). Al principi em va costar de creure que el moderat import de nou euros fos suficient per oferir-me tantes possibilitats. Vaig fer uns quants viatges sentint-me un impostor, fins que el primer revisor amb el que vaig topar va validar-me el bitllet amb impavidesa tranquil·litzadora.
De totes maneres, no voldria faltar a la dolorosa veritat: la mítica eficiència de la xarxa ferroviària alemanya ha passat a millor vida i ja es pot equiparar a l’infamat servei de rodalies catalanes. Diria que més de la meitat dels nostres viatges patiren retards considerables, alguns combois ens obligaren a canvis ràpids de via, d’altres simplement desaparegueren sense cap menció per megafonia. Fins i tot els serveis «de pagament», com aquell intercity a Maastricht que costava 19 euros els 22 minuts de trajecte, anava tan ple com un transport ramader. Afortunadament la majoria dels desplaçaments no superaven la mitja hora de durada i aquestes incidències imprevistes no ens representaren mai un daltabaix logístic, tot i que feren trontollar l’alt concepte que havíem tingut fins ara de la fiabilitat alemanya.
