Llegia recentment un article que qüestionava la categoria de millor llargmetratge d’animació dins dels premis Oscar, atès que en l’actualitat el mitjà havia arribat a un grau tal de maduresa i no tenia sentit distingir-los de la resta de llargmetratges de ficció. Tampoc és que els Oscar m’importin gaire; però el que està clar és que el cinema d’animació està vivint uns anys d’explosió de talent, tant en varietat de tècniques com en amplitud temàtica. D’entre les cinc nominades aquest any, potser la més modesta és la franco-suïssa «Ma vie de Courgette» (La meva vida de Carbassó) dirigida per Claude Barras i amb guió de Céline Sciamma qui, com a directora de cinema, s’ha ocupat sovint de descriure el món juvenil.
El conte el protagonitza Icare, un nen de nou anys a qui sa mare anomena afectuosament Courgette, una mare que beu massa i que acaba patint un accident fatal. Esdevingut orfe, Courgette va a parar a un orfenat on coneixerà altres nois de la seva edat amb històries familiars igualment terribles. De mica en mica, aquests nens que no tenen ningú que els estimi, comprendran que junts formen una mena de família succedània que no els deixarà mai sols.
Filmada amb animació «stop motion», «Ma vie de Courgette» no pretén jactar-se de virtuosisme tècnic, i és dóna per satisfeta amb uns personatges de grans ulls expressius i alegres colors. La seva gran virtut rau en el seu to, tendre, fins i tot humorístic, però que no dóna l’esquena a la realitat. De forma molt delicada i en absolut tremendista es fa menció de la delinqüència, la drogodependència, la violència domèstica o la pedofília. Tant els treballadors socials com la policia són dibuixats amb tints positius, mentre que (curiosament) tot el mal prové dels lligams de sang.
«Ma vie de Courgette» és un rar cas de pel·lícula que poden veure tant els nens més petits, com els més grans de casa i per descomptat els adults. Segurament la pel·lícula que vegi cada sector d’edat serà diferent, però totes valdran la pena. I almenys, des de la meva perspectiva sènior, el film aconsegueix una emoció molt genuïna sense necessitat d’extorsions sentimentals. Un 10.
El conte el protagonitza Icare, un nen de nou anys a qui sa mare anomena afectuosament Courgette, una mare que beu massa i que acaba patint un accident fatal. Esdevingut orfe, Courgette va a parar a un orfenat on coneixerà altres nois de la seva edat amb històries familiars igualment terribles. De mica en mica, aquests nens que no tenen ningú que els estimi, comprendran que junts formen una mena de família succedània que no els deixarà mai sols.
Filmada amb animació «stop motion», «Ma vie de Courgette» no pretén jactar-se de virtuosisme tècnic, i és dóna per satisfeta amb uns personatges de grans ulls expressius i alegres colors. La seva gran virtut rau en el seu to, tendre, fins i tot humorístic, però que no dóna l’esquena a la realitat. De forma molt delicada i en absolut tremendista es fa menció de la delinqüència, la drogodependència, la violència domèstica o la pedofília. Tant els treballadors socials com la policia són dibuixats amb tints positius, mentre que (curiosament) tot el mal prové dels lligams de sang.
«Ma vie de Courgette» és un rar cas de pel·lícula que poden veure tant els nens més petits, com els més grans de casa i per descomptat els adults. Segurament la pel·lícula que vegi cada sector d’edat serà diferent, però totes valdran la pena. I almenys, des de la meva perspectiva sènior, el film aconsegueix una emoció molt genuïna sense necessitat d’extorsions sentimentals. Un 10.
Però guanyarà "Zootropolis", què t'hi jugues?