dilluns, 27 de febrer del 2017

Infantesa a la intempèrie

Llegia recentment un article que qüestionava la categoria de millor llargmetratge d’animació dins dels premis Oscar, atès que en l’actualitat el mitjà havia arribat a un grau tal de maduresa i no tenia sentit distingir-los de la resta de llargmetratges de ficció. Tampoc és que els Oscar m’importin gaire; però el que està clar és que el cinema d’animació està vivint uns anys d’explosió de talent, tant en varietat de tècniques com en amplitud temàtica. D’entre les cinc nominades aquest any, potser la més modesta és la franco-suïssa «Ma vie de Courgette» (La meva vida de Carbassó) dirigida per Claude Barras i amb guió de Céline Sciamma qui, com a directora de cinema, s’ha ocupat sovint de descriure el món juvenil.

El conte el protagonitza Icare, un nen de nou anys a qui sa mare anomena afectuosament Courgette, una mare que beu massa i que acaba patint un accident fatal. Esdevingut orfe, Courgette va a parar a un orfenat on coneixerà altres nois de la seva edat amb històries familiars igualment terribles. De mica en mica, aquests nens que no tenen ningú que els estimi, comprendran que junts formen una mena de família succedània que no els deixarà mai sols.  

Filmada amb animació «stop motion», «Ma vie de Courgette» no pretén jactar-se de virtuosisme tècnic, i és dóna per satisfeta amb uns personatges de grans ulls expressius i alegres colors. La seva gran virtut rau en el seu to, tendre, fins i tot humorístic, però que no dóna l’esquena a la realitat. De forma molt delicada i en absolut tremendista es fa menció de la delinqüència, la drogodependència, la violència domèstica o la pedofília. Tant els treballadors socials com la policia són dibuixats amb tints positius, mentre que (curiosament) tot el mal prové dels lligams de sang.

«Ma vie de Courgette» és un rar cas de pel·lícula que poden veure tant els nens més petits, com els més grans de casa i per descomptat els adults. Segurament la pel·lícula que vegi cada sector d’edat serà diferent, però totes valdran la pena. I almenys, des de la meva perspectiva sènior, el film aconsegueix una emoció molt genuïna sense necessitat d’extorsions sentimentals. Un 10. 

Però guanyarà "Zootropolis", què t'hi jugues?

diumenge, 26 de febrer del 2017

No progressen adequadament

Estrenada l’any 1996, «Trainspotting» de Danny Boyle marcà tota una generació. Sense negar-li la seva elèctrica posada en escena, ni aquella meritòria fita d’aconseguir un film divertit sobre el consum de drogues sense amagar que no tot són sempre rialles, a mi ja em va agafar grandet i no el vaig mitificar més del necessari. Per això no pensava anar a veure la seva seqüela, rodada vint anys més tard, una obra que pudia tant a explotació de la nostàlgia com a retorn a la seva millor joventut. Recordem que «Trainspotting» va donar a conèixer Danny Boyle i el va convertir en el director més «cool» del moment (tot i que ja tenia 38 anys), etiqueta que aviat va perdre gràcies a una carrera plena d’alts i baixos, però bastant més convencional que el que el seu segon film prometia. Seria ell doncs el primer interessat a recuperar glòries passades amb el nou «T2 Trainspotting», tot i que Ewan McGregor, Robert Carlyle i Kelly Macdonald —que esdevingueren estrelles internacionals gràcies a aquella cinta— no devien fer fàstics a recuperar els vells personatges i rememorar els llorers de la seva joventut.

Com deia, no tenia intenció de veure «T2 Trainspotting», però m’he trobat a les portes del Verdi-Park constatant que la pel·lícula d’animació que volia veure la projectaven doblada i, com a alternativa, m’ha vingut més de gust una passejada psicotròpica per Edimburg que el drama previsiblement teatral de «Fences». I bé, l’experiència no ha sigut tan decebedora com em temia; però sí tan aplicadament conservadora com calia esperar. Retornen tots els actors de l’original (encara que Kelly Macdonald només aparegui en una escena), la inspiració torna a provenir d’una novel·la d’Irving Welsh (de «Porno» en concret) i en el guió repeteix John Hodge, fins i tot el «Lust for Life» d’Iggy Pop té una intervenció estel·lar. De fet, les cites a la pel·lícula precedent són tan freqüents —de vegades de forma literal, d’altres com a reflex paral·lel—, que un s’acaba preguntant si «T2 Traisnpotting» té dret a cap existència autònoma o és només un xut d’adrenalina pels ja convençuts.

La cinta anterior acabava amb la traïció de Renton (Ewan McGregor), que fugia amb un botí de 16.000 lliures esterlines. Després de vint anys vivint a Amsterdam en funcions de comptable anodí, Renton decideix retornar a Edimburg per raons que no s’expliquen, a menys que un divorci sigui capaç d’explicar-ho tot. Així es retrobarà amb el seu millor amic «Sick Boy» (Jonny Lee Miller), que regenta un pub ruïnós de l’extraradi i que obté un sobresou a través del xantatge sexual, i amb el desgraciat «Spud» (Ewen Bremmer), en lluita desigual per desenganxar-se de l’heroïna. Mentrestant el sociòpata Francis Begbie (Robert Carlyle) escapa de presó i jura venjança, tot i que la confrontació final es demorarà fins els darrers minuts de les dues hores de pel·lícula.

Les interaccions d’aquests tres personatges i mig (Begbie viu en un altre món durant gran part de la pel·lícula) semblen més arbitràries que no pas necessàries i hom s’acaba preguntant si calia tornar a saber d’ells. Quan tenien vint anys, se’ls podia perdonar algunes febleses; però, ja a la quarantena, és inacceptable que no hagin madurat gens ni mica. Amb tota la raó, esposes i fills han tirat endavant (gens curiosament, «T2 Trainspotting» dedica molts pocs pensaments als personatges femenins), mentre que els homes continuen sent un model de parasitisme i ressentiment.

Amb franquesa, no servo cap simpatia ni per Renton, ni per Begbie, ni per «Sick Boy»; deixeu-me només el beneitó bonàs de l’«Spud», que surt prou ben parat pel guió; perquè «T2 Trainspotting», des del primer moment volia ser plàcida i no tenia cap intenció de fer sang. Així és com Danny Boyle, evita les transgressions més desagradables de «Trainspotting», mentre que reprodueix aplicadament els seus trets més apreciats: sobreimpressions en pantalla, congelació d’imatge, muntatge en trencadís, banda sonora d’adoració perpètua i una fotografia plena de nocturnitat i neons. No és cap gran cosa, però «T2» es pot veure agradablement sense ofendre la retina.

dissabte, 25 de febrer del 2017

Un món de metros: Tòquio (3)

El mapa del metro de Tòquio ja havia aparegut en aquesta pàgina l’any 2009 i el 2013, i francament no ha patit tants canvis darrerament com per justificar la seva reaparició. Malgrat tot no m’he pogut resistir a ensenyar-vos el disseny de Kim Ji-hwan per l’agència zeroperzero on, a més del metro (que presenta línies acolorides), s’hi han traçat les línies dels trens de rodalies (en gris). La primera versió de 2010 tenia el fons negre, però l’any passat el van posar al dia i li canviaren el fons a blanc.

Amb 304 quilòmetres de vies i 290 estacions (només de metro), no cal dir que la xarxa és una monstruositat. Per això no puc deixar d’admirar un disseny tan reeixit on cada línia sembla tenir un propòsit més estètic que funcional. Igual que passava la setmana passada amb Barcelona, no contents amb la complexitat de línies hi han afegit alguns edificis importants; recordeu que és un mapa adreçat als turistes. I al centre de tot, el palau de l’emperador, la pupil·la circular de l’ull que tot ho contempla, com no podria ser de cap altra manera.


divendres, 24 de febrer del 2017

Orpí, conqueridor i català


Joan Orpí (Piera, 1593 - Nova Barcelona, 1645) és possiblement un dels personatges menys estudiats de la nostra història tot i ser el fundador de la Barcelona veneçolana, la nostra homònima més llustrosa. Per complementar el solitari estudi que li dedicà l’historiador i geògraf Pau Vila, acaba d’aparèixer «Aventures i desventures de l’insòlit i admirable Joan Orpí, conquistador i fundador de la Nova Catalunya» de Max Besora publicat per Ed. Males Herbes (febrer, 2017). Ell llibre segueix les passes de l’intrèpid explorador des de la infantesa a la seva Piera natal, els estudis a Barcelona, els inicis a la vida professional adulta, la travessa de la península fins arribar a Sevilla i finalment tota la seva aventura americana.

Que ningú s’esperi però un llibre d’història, ni tan sols una novel·la històrica: «Aventures i desventures…» utilitza els seu protagonista per encadenar un seguit d’episodis picarescos, fantàstics i pintorescos que es proposen el saludable objectiu de l’entreteniment tot barrejant gèneres molt diversos. La nòmina de personatges no podria ser més acolorida: el nan delinqüent Triboulet, la transvestida Martulina, l’esclau negre Estebanico, l’indígena alfabetitzat Araypuro… Hi figuren també nombrosos personatges històrics com Miguel de Cervantes, el bandoler Perot Roca Guinarda, el rei Felip IV o el missioner Pere Claver, de vegades amb cronologia una mica forçada. Però davant d’acusacions d’inversemblança, l’autor es cura en salut i atribueix tot el relat a un capità que narra els fets oralment durant el setge de Barcelona de 1714.

El llenguatge de la novel·la és el català d’ara mateix, però els diàlegs empren un estil i una ortografia arcaics, amb algun anacronisme i també algun estirabot. En Besora no seria en Besora si no tendís a l’humor i a la poca solta, de vegades francament idiota. Això pot ser una virtut per alguns lectors, una penitència per d’altres. Poseu-vos a prova amb aquest fragment:
Mentre la Nova Catalunha es preparava per a la guerra, l’Araypuro nedava sol-solet i tot panxacontent un dia, dins les aigües d’un rierol aiguablau, mentre ullà, així, de sobte, un escamot de soldats de les tropes reials entre els arbres selvàtics.
—¿Cómo le va, mestizo? —preguntaren aquests des de la riba.
—Regularín —digué ell, practicant el crol sense immutar-se.
—¿Chapoteando feliz como un cocodrilo?
—Má o meno…
Sense més dilació i només per diversió, l’escamot carregà i disparà els seus arcabussos sobre ell. Tal qual.
—Laputaquiparió… ¡estos andan buscando bronca!
L’Araypuro els odià mentre anava sortint de l’aigua, fent l’estil papallona. Llavors es posà a córrer per la selva mentre els soldats reials el perseguien com qui persegueix un animal cinegètic d’alt valor energètic. I Araypuro els odià encara més. Tots plegats van córrer llegua i mitja. I, després, van seguir corrents. En la persecució selvendins, tots foren atacats per formigues vermelles pica-que-pica, paparres gonorreiques i abelles una mica assassines.
El relat permet alguna reflexió històrica o antropològica i fins i tot algun paral·lelisme amb situacions presents d’ànsia independentista; però el que predomina és una certa diversió pueril, incapaç de suportar equilibradament gairebé cinc-centes pàgines de peripècia. Encara així, seria suïcida menystenir una novel·la catalana on són presents pirates, andaluses calentes, reis Habsburg, filibusters, calamars gegants i amazones. Com si n'anéssim tan sobrats!

dimecres, 22 de febrer del 2017

Sense control ni qualitat


La lectura de premsa diària fa anys que va de baixa per motius complexos que ara no em molestaré a detallar. Només assenyalaré un que potser es considerarà superficial, però que a mi em treu de polleguera, i és el de la descurança (i puntual ignorància) amb el que estan redactats els textos. Els exemples que exposo estan presos tots de l’edició electrònica de «La Vanguardia» d’ahir mateix, perquè aquestes agressions al llenguatge són el pa nostre de cada dia. Començo amb la foto de capçalera i aquest escandalós «decicido» del titular. Ja sé que tothom pot fer un error de tecleig, però per a què serveix l’eina ortogràfica dels tractaments de textos?

I d'acord que la urgència de la notícia no permetia gaire filigranes aquí, però podeu imaginar una frase més maldestra que: "Se trata de uno de los agentes de la policía municipal que ha tirado al suelo de la moto, porque el camión estaba a punto de arrollarlo y, desde el suelo, y disparado con pericia contra una de las ruedas del camión". O aquesta altra perla: "Finalmente el camión se ha quedado clavado y atrapado en junto a la pared...".


Aquí la informació precedent va sobre una possible agressió a l'humorista Dani Mateo; no és matèria gaire transcendent, però juraria que la utilització del verb "emplazar" no la recull el diccionari.

Aquest "sacarse la vida" fa mal d'ulls; crec que s'hauria de dir "quitarse la vida" en espanyol genuí. M'ha fet pensar en aquell famós espot anti-tabac, on Johan Cruyff deia una cosa així com: "el futbol m'ha donat la vida i el tabac gairebé me la treu". En Monzó ja va fer molta conya amb aquest "treure-se-la".

Però la joia de la corona és la notícia sobre el robatori aquell que una de les infinites Kardashian va patir a París. El becari que regurgita els fets sembla desconèixer l'existència de la paraula "botín", malgrat l'ínclit Emilio i redacta per aproximació:

I com a "Bonus Track", un fet que m'irrita molt i que no és de "La Vanguardia" d'ahir, sinó de tota la premsa espanyola de sempre. Primer llegiu el fragment que presento com a testimoni.

Bé, aquí tenim el director finlandès Aki Kaurismäki i la seva pel·lícula finlandesa "Toivon toulla puolen". Em podeu dir per què ens tradueixen el títol a l'anglès? No hi ha a "La Vanguardia" algú amb el First Certificate, per aclarir-nos que significa "The other Side of Hope"? Colla de "pueblerinos", altrament dits "ciutadans del món".

dimarts, 21 de febrer del 2017

D’un dietari inexistent (3)


Baixant pel passeig de Gràcia recordo que no sé on vaig llegir que es reconeixia un veritable barceloní perquè no feia mai el transbordament entre la línia groga i la verda a l’estació de Passeig de Gràcia.

Baixant pel passeig de Gràcia, recordo un amic de Madrid que fa trenta anys em va dir que a les voreres de Barcelona s’hi veien molt pocs vianants. Hauria de veure’ns ara: ja tenim nivell de capital!

Baixant pel passeig de Gràcia, una veu diu al meu darrere:

—Desde que está Colau en Catalunya, han muerto dos personas atropelladas por bicicletas.

El mantra monòton de les maletes sobre rodes (altrament dites troleis) ha esdevingut la banda sonora de la ciutat.

****************************

És la segona vegada en pocs dies que he de demanar al dependent del FNAC que em baixi un CD d’un prestatge al que no hi arribo. ¿M’estic encongint de pura vellesa o bé és que ens volen fer desistir dels suports físics de la música (tot i que els LP’s són a un nivell molt més accessible)?

I sí, sóc el darrer humà sobre la Terra que encara compra CDs.

dilluns, 20 de febrer del 2017

Princesa del poble

L’inquiet i absorbent Pablo Larraín, després d’haver-se llaurat una interessantíssima carrera en el seu Xile natal, salta al cinema d’Estats Units amb «Jackie», un projecte que va heretar de Darren Aronofsky, però que no per això és menys personal que la resta de la seva filmografia. La cinta s’ocupa de les hores i dies posteriors al magnicidi de Dallas, on morí John F. Kennedy, i pren exclusivament el punt de vista de la seva vídua; però, lluny de prendre les maneres d’un «biopic» convencional, adopta una forma més audaç que combina tres moments diferents.

Primer hi ha l’entrevista que Jackie Kennedy (Natalie Portman) ofereix a un periodista de la revista LIFE (Billy Crudup) una setmana després de l’atemptat amb la intenció (plenament assolida) de dictar per a la història la seva versió dels anys de presidència del seu marit. Segon, hi ha les hores que seguiren l’atemptat, rememorades a partir de la conversa amb el periodista. Com a contrast més frívol, es recupera un programa televisiu des dos anys abans en el qual la primera dama mostrava la Casa Blanca als televidents.

Tot aquest material és mostrat de forma molt peculiar, no tant amb una mirada objectiva, sinó com si ho contempléssim tot des de dins del cap de la pròpia Jackie. Així tot el que envolta l’assassinat es presentat amb imatges distorsionades, desenfocades, entretallades, confuses, amb textura granulosa i colors vius; mentre que l’entrevista, en tons apagats, té una claredat marcada amb tiralínies. El programa televisiu, per la seva banda, imita el nebulós blanc i negre del medi a principis dels 60, amb intercalacions del seu rodatge, perquè pugui destacar un molt cridaner vestit vermell.

Larraín, ajudat per un guió estupend de Noah Oppenheim i una fotografia un xic bruta de Stéphane Fontaine, compon gairebé un poema visual, ple d’imatges memorables, que tanmateix conté també una narració. Menció apart mereix la música de la jove Mica Levi, en el seu segon treball pel cinema, que amb les seves cordes hipnòtiques i descompassades ofereix la primera impressió que rep l’espectador del cacau mental de la pobra Jackie. Des d’ara mateix la postulo com la meva candidata a la millor banda sonora.

S’ha dit a bastament, i amb tota la raó, que Natalie Portman (una actriu sempre brillant, mentre no s’apropi a «Star Wars») té aquí el paper de la seva vida. I no és precisament una gesta fàcil, ja que (apart d’haver de reproduir la particular dicció d’un personatge molt popular), ha d’actuar en tres registres ben diferents. Ha de ser una dona fràgil, contradictòria, atribolada i essencialment sola en totes les escenes que envolten el magnicidi. Mentrestant, a l’entrevista amb LIFE ha d’aparèixer amb el cap clar i determinació fèrria. Per acabar, el seu paper televisiu, ha de sonar a la vegada fals però revelador de les seves dots de comunicadora. Bravo per la Portman!

Al seu voltant, els altres papers empal·lideixen (en part, gràcies a les intencions del guió), tot i que els he trobat en general força ajustats. John Carroll Lynch, el marit de Frances MacDormand al «Fargo» original, fa un president Johnson ben convincent, malgrat que s’assemblin com un ou a una castanya. Greta Gerwig, a qui acostumo a odiar, s’esborra pràcticament (gràcies siguin donades) com a assistenta personal de Jackie. I John Hurt, el capellà catòlic, emociona; potser perquè sabem que és el darrer personatge que rodà en vida.

No he sigut mai mitòman, i Jackie O, Diana de Gal·les o Belén Esteban em deixen d’allò més fred. Per això crec que «Jackie» té molt per admirar, però no tant per estimar. No per això puc negar que com artefacte artístic -es superior.

diumenge, 19 de febrer del 2017

Enterrar els morts (de nou)

Potser vam deixar transcórrer massa temps per veure la segona temporada de «Les Revenants» i per això ens vam passar el primer capítol intentant lligar caps. Esclar que pitjor ho van tenir els espectadors originals, que van haver d’esperar tres anys per saber com concloïa el relat. Ignoro les raons d’aquest interval tan considerable i contraproduent que, a més provocava una forta sensació de discontinuïtat amb el canvi físic dels actors infantils.

«Les Revenants», recordem-ho, és aquella sèrie on els morts tornen a la vida anys després d’haver sigut enterrats i sense cap noció de la seva condició. Si ja havia acabat la primera temporada amb una sobrepoblació de ressuscitats, ara encara en coneixerem més, amb la presentació d’un «revenant» nou a cada capítol que s’afegirà a la multitud de subtrames ja en marxa. Tal quantitat de personatges obliga a dedicar a cadascun d’ells molt pocs minuts per programa, un efecte frustrant similar al de les últimes temporades de «Game of Thrones».

I tanmateix no es pot dir que passin gaires coses, però tothom es passeja molt, amunt i avall per territoris d’una poc plausible geografia. Potser no són «The Walking Dead», però podrien ser els «Xino xano Dead». El que no es pot negar és que aquesta petita vall de muntanya s’endú el premi mundial a la malastrugança: en les últimes quatre dècades s’ha produït l’esfondrament de la presa (centenars de víctimes), l’accident d’un autobús escolar (quaranta infants morts), l’aparició d’un assassí en sèrie (deu dones assassinades) i d’una secta autodestructiva (vint morts més), apart dels suïcidis i homicidis habituals en els pobles muntanyencs.

A mesura que s’acosta el capítol final t’adones que allò no hi ha qui ho arregli de forma mínimament satisfactòria i alguns detalls (la nena que devora la seva mare, els habitants de les cavernes) romandran com notes desafinades i sense explicació. O sigui que la cosa acaba una mica per reial decret i els ressuscitats desapareixen, perquè ja hem arribat al capítol vuit.

Em continua encantant la banda sonora dels escocesos Mogwai i el disseny visual de la sèrie és perfectament gèlid; dels actors tampoc no puc dir res de dolent. Però, en un serial que podria ser tan permeable a les emocions més humanes, hi predomina un aire de mortificació i manca de sentit de l’humor que m’ha fet sentir més d’un cop a les ribes de la penitència. Jo, de vosaltres, no ho faria.

dissabte, 18 de febrer del 2017

Un món de metros: Barcelona (3)

Punxat es veu una mica més gran
Avui faig una mica de trampa, perquè aquest mapa no és de cap manera el mapa oficial del metro de Barcelona. L’ha dissenyat la companyia de Seül zeroperzero i juga al límit entre l’ajut pel turista i el «souvenir» bonic. El mapa, que s’estén més enllà de la ciutat i abasta també els trens de rodalies (tendència que s'ha estès als mapes que decoren les boques de metro), mostra una encomiable nitidesa, on els angles de 45º de l’escola de Harry Beck han estat substituïts per segments de cercle de relaxada elegància. Desapareixen els carrers de la ciutat, visibles al mapa oficial, però hi figuren els monuments més rellevants. Al cap i a la fi aquest és un mapa destinat als turistes, perquè el contemplin amb nostàlgia de les vacances de l’estiu passat, prop d’una llar de foc acollidora a Hèlsinki o Reykjavík.

El toc més irritant el provoca un fons de tessel·les que imita l’alicatat d’una piscina i té pretensions de trencadís gaudinià. Antoni Gaudí fou un geni indiscutible, però la seva inspiració limita amb el kitsch per tots els costats. Matèria de reflexió.


divendres, 17 de febrer del 2017

Increïble però ficció


És una veritat que la realitat demostra àmpliament que, a l’hora de concedir un premi (tant sigui cinematogràfic com literari), el drama sempre té tots els avantatges per davant de la comèdia, que per cada «Annie Hall» hi ha vint-i-cinc «Ordinary People». Per això sorprèn tant com intriga que el darrer Premio Herralde de Novela sigui una comèdia sense pal·liatius (bé, presenta algunes excuses metaliteràries, però no es pot tenir tot en aquesta vida). Es titula «No voy a pedirle a nadie que me crea» i la firma Juan Pablo Villalobos, mexicà de Guadalajara, actualment resident a Barcelona.

El protagonista de la novel·la, un tal Juan Pablo Villalobos (¿fins a quan semblarà enginyós que les novel·les les protagonitzi un homònim de l’autor?), està a punt de viatjar a Barcelona becat per desenvolupar un doctorat sobre els límits de l’humor a la literatura latinoamericana, quan el seu cosí l’involucra en una conspiració criminal que l’obliga, mitjançant extorsió, a cometre actes bastant delirants. La natura del complot queda sempre deliberadament fosca (alguna cosa que té a veure amb la corrupció), però hi intervenen mafiosos mexicans, consellers autonòmics de l’Opus i okupes italians de doble moral. En el fons, poc importa l’argument, que consisteix en un embolica que fa fort de personatges pintorescos i un conflicte d’interessos de complexitat creixent. Malgrat que d’aquest tipus de novel·les no cal esperar cap versemblança, potser Villalobos (l’autor) podria haver treballat una mica més la trama, ja que la implicació del filòleg mexicà té una justificació molt feble. Tampoc el personatge de la lesbiana seduïda de sobte per un mascle no gaire atractiu i amb una dermatitis notable és fàcil d’empassar.

En el balanç positiu cal citar la comicitat impàvida, una mica a l’estil Buster Keaton, del novel·lista, capaç de narrar les bestieses més grans amb un sentit estoic i negríssim de la vida. També la multiplicitat de veus narratives, que faciliten la varietat de registres lingüístics: els diaris de Valentina, els missatges pòstums del cosí, el relat en primera persona del propi Juan Pablo i les inenarrables cartes de la seva mare («de tu madre»).

I, encara no s’ha dit, una de les grans virtuts del llibre és el joc amb els prejudicis ètnics i les variacions dialectals. Formidable, tant la mare mexicana, classista i racista, com formidable és la reflexió lingüística que implica mexicans, argentins i catalans. Afortunadament els prejudicis de Juan Pablo Villalobos no coneixen distincions i parlen malament de tots els concernits. I, de tant en tant, deixen perles com aquesta:
—Acá vivía antes una pareja de colombianos, boluda —seguía Facundo—, en el cuarto donde vos vivís ahora con el boludo de tu novio. Por cierto, déjame que te diga, pero qué boludo es tu novio, boluda, el otro día bajamos juntos en el ascensor y le pregunté adónde iba. ¿Y sabes qué me contestó el boludo? ¡Que a clases de catalán, boluda! ¡A clases de catalán! Dejate de joder, boluda, los catalanes no quieren que los demás hablen catalán,  boluda, lo que quieren es sentirse superiores, o como mínimo diferentes, pero ya el boludo de tu novio se va a enterar, cuando quiera hablar catalán en la calle y nadie le haga ni puto caso.
Quan l’argument se li embolica més enllà del que pot ser solucionat de forma satisfactòria en dos minuts, l’escriptor talla en sec i acut a una explicació de compromís amb pudor de post-modernitat (bàsicament, «tot era un somni»).

Però, amb tots els peròs que hi vulgueu interposar, el cert és que «No voy a pedirle a nadie que me crea», un mantra que repeteixen en un moment o altre totes les veus narratives del llibre, es llegeix delerosament i alegrement en un parell de sessions, i deixa un record al darrere de somriures i riallades sense sentiment de culpa. Més no es podria demanar.

dimarts, 14 de febrer del 2017

Els estranys som nosaltres


Fins el moment present, Raül Garrigasait (Solsona, 1979) havia sigut traductor del grec i de l’alemany, i autor d’un assaig (El gos cosmopolita) molt ben considerat per les meves amistats (i per algun foraster). La publicació de «Els estranys» (Edicions de 1984, gener de 2017) marca, si no m’erro, el seu debut a la ficció narrativa i crec que no podia haver començat millor.

La novel·la s'inicia, de manera una mica equívoca, com una d’aquelles benhumorades variacions de fantasia històrica que tan bé dibuixava Joan Perucho en l’època de la seva plenitud. De fet, es menciona explícitament el personatge (real) de Felix von Lichnowsky, ja aparegut a «Les històries naturals», encara que aquí el protagonista sigui l’imaginari Rudolf von Wielemann de qui l’autor diu haver trobat un manuscrit en una biblioteca de Berlín. Curiosament, la novel·la enlloc de presentar el contingut d’aquest manuscrit, en fa una paràfrasi en tercera persona omniscient, però aquesta és una de les gràcies del llibre, la d’anar despistant les nostres expectatives i tanmateix acabar construint una història amb principi i final.

L’acció se situa l’any 1837 a Solsona, durant la primera guerra carlina, on el jove prussià von Wielemann ha comparegut amb la intenció de lluitar al costat de les forces conservadores i fer-se un nom. Però les coses no sortiran com esperava i, mentre les tropes abandonen la ciutat, Rudolf queda varat enmig d’una societat que no comprèn i l’omple de perplexitat. Se succeeixen episodis de tot tipus, alguns de còmics, altres de misteriosos, dramàtics o grotescos; mentre en breus capítols intercalats un Raül Garrigasait fictici aporta una visió de la situació des del present.

Seria un error considerar «Els estranys» una novel·la històrica, perquè és amb tota seguretat el gènere que menys interessa l’autor; però el que el lector troba a canvi és enormement satisfactori. Hi ha moments d’humor irresistible, d’altres amarats d’atmosfera, es fa benigna crítica dels barcelonins o es ridiculitza les solemnitats cerimonials i la seva buidor ideològica. Aquí apareix un intent de descriure la natura de l’amistat, allà una discussió sobre l’aparent paradoxa que les forces reaccionàries siguin més llibertàries que les que s’anomenen liberals, o una visió contemporitzadora del racionalisme i la superstició. En qualsevol cas tot està escrit amb un llenguatge dúctil i precís que s’adapta a cada moment i que, quan les circumstàncies ho permeten, brilla per la seva elegància i poder de suggestió. Us en posaré dos exemples, separats per a penes dues pàgines. El primer és satíric i diu així:
—I a Barcelona, ¿hi ha tant d’enrenou com diuen?
—Bé, és un lloc que va bé per fer teories. Hi ha esparracats que es moren de gana, burgesos que es passegen amb landó i buròcrates que parlen un castellà sòlid i engolat, pastat pels segles als palaus de Madrid. Tot plegat fa un cert efecte i estimula la imaginació. Agafes quatre desgraciats, els poses darrere una barricada i de cop et surten deu senyors amb estudis que resolen amb un article de diari tots els problemes de la humanitat.
El segon és sensual i una mica líric, encara que es refereixi a la molt terrenal experiència de descriure el moment que Rudolf von Wielemann menja el seu primer rovelló a la brasa:
Wielemann observava aquelles rodones flonges i olioses, envoltades d’una fina capa de llum vibrant del color dels boscos tardorals, enmig del ball d’ombres. N’emanava la vida remota dels racons poc freqüentats pels homes, dels llocs oblidats, que són gairebé tots els llocs del món, plens de crescudes tenses i efímeres i sempre reiterades amb la seguretat de les coses que no coneixen l’engany ni la tristesa. Sota la pressió de la forquilla les formes s’esponjaven i s’oferien sense voluntat, i dins la boca esclataven les flaires i els gustos del sotabosc, el porc fer i el cuc, la fura i els excrements, les llavors i el cargol i les fulles en descomposició.
L’autor s’ha estrenat a la narrativa dotat d’una inusual maduresa, amb tots els recursos molt ben controlats. Orson Welles, quan va filmar «Citizen Kane», confessà que el cinema era el millor tren de joguina que mai li havien regalat. Garrigasait podria declarar el mateix en relació a la literatura. Els seus atots són diversos, i amb registres que produeixen contrastos forts, però els combina a la perfecció i sense dissonàncies tonals. Un debut elèctric que recomano incondicionalment.

dilluns, 13 de febrer del 2017

Mamma només n’hi ha una

Només el respecte als cabells blancs del director Marco Bellochio pot explicar la bona acollida crítica de la seva última pel·lícula «Fai bei sogni» (Felices sueños), que a casa ens ha semblat un nyap insofrible. Basada en el best-seller autobiogràfic homònim que va publicar el periodista Massimo Gramellini l’any 2012, explica una història que no podria ser més italiana: la de la importància fonamental, universal i quasi ontològica de la figura materna i la desgràcia còsmica que representa perdre-la.

Així, el petit Massimo de nou anys un dia se’n va a dormir i quan es desperta l’endemà li diuen que la mare ha mort d’un infart «paroxístic». És clar que és molt trist perdre la mare a una edat tan tendra, però és un drama que passa tots els dies i tard o d’hora s’acaba superant. O no sempre, perquè Massimo comença negant els fets, després s’hi rebel·la, més tard intenta entendre-ho per la via religiosa… I van passant els anys i el noiet no ho supera de cap de les maneres i acaba exercint d’orfe professional fins més enllà de la quarantena (i no, no estic parlant d’una comèdia). I és que és molt gros el que li passa, que ja ho va dir Gertrude Stein que «una mamma és una mamma és una mamma».

Narrada amb anades i vingudes en el temps, des de la infantesa a l’edat madura, sembla que la vida de Massimo és un seguit d’episodis relacionats amb la maternitat. Així, quan neda a la piscina, només es fixa en les mares dels seus companys que els animen des de les grades (no hi ha ni un sol pare), i se sent molt dolgut quan el seu millor amic maltracta la seva mare (una opulenta Emanuelle Devos). Com a periodista se’n va al setge de Sarajevo i troba una oportuna mare morta amb el fill al costat. I en el moment més ridícul de la pel·lícula, al diari on treballa arriba una carta d’un lector que confessa que odia la seva mare (peccato!) i li encarreguen que en redacti la resposta, text que esdevé de capçalera pels membres del club de l’auto-ajuda universal (facció Paulo Coelho).

Com que el film dura dues hores i deu minuts, apart d’il·lustrar com és d’amargant no disposar de mare, hi ha temps suficient també per afegir-hi algun episodi irrellevant, com una seqüència a casa d’un financer corrupte, i la inclusió d’una novieta sense importància. Tot plegat semblen subterfugis per anar allargant la trama i demorar la revelació final. Perquè, sí, hi ha (relativa) sorpresa final, tot i que no modifiqui substancialment el que l’ha precedit. De fet, tota la pel·lícula va deixant pistes sobre el que serà el seu desenllaç, i el més pervers és que sovint les deixa el propi Massimo, l’únic que no és partícip del secret.

Els actors estan bé, com ho solen estar els actors italians en comèdies realistes, tot i que desitjaries que s’ocupessin d’empreses menys galdoses. El sorrut Valerio Mastandrea fa de Massimo adult amb bones dosis de turment interior. Mentre que la bonica Bérénice Bejo és introduïda amb calçador en un petit paper innecessari, només justificat perquè a la vida real Massimo Gramellini està emparellat amb una autèntica ànima bessona, i això s’havia d’ensenyar.

«Fai bei sogni» esdevé més absurda i fatigosa quan més avança: un signe infal·lible de la seva pèssima execució. Em quedaré només amb els retalls en blanc i negre de la televisió dels anys 60: Mina, Vittorio Gassman, Ugo Tognazzi, Juliette Greco a «Belphégor» o una Raffaella Carrà amb vuitanta anys menys a l'esquena. Pel que es refereix a tota la resta, cal evitar-la amb entusiasme de convers.

diumenge, 12 de febrer del 2017

Una vida en tres instants

«Moonlight» del quasi debutant Barry Jenkins i basada en l’obra de teatre «In  Moonlight Black Boys Look Blue» sembla omplir a la cursa dels Oscar (amb 8 nominacions) la indispensable quota de cinema independent i cal reconèixer que ho fa de forma excel·lent.

La pel·lícula ambientada al barri negre de Liberty City (Miami) narra la vida del seu protagonista Chiron en tres moments crucials, cadascuna de les parts d’una llargada similar i separades per àmplies el·lipsis. A la primera part Chiron (Alex Hibbert) té nou anys i és menut per la seva edat, motiu pel qual és assetjat a l’escola. Viu amb la seva mare (Naomie Harris), addicta al crack, i amb l’únic suport d’un camell que exerceix de figura paterna (Mahershala Ali) i la seva xicota (Janelle Monáe). A la segona part Chiron és un adolescent (Ashton Sanders) turmentat i en situació crítica: enfrontat amb la mare, violentat a l’institut i amb una complexa relació amb el seu millor amic Kev. La part final del tríptic troba Chiron (Trevante Rhodes) com a jove adult endurit, en funcions de camell honorable, una mica a l’estil del seu antic mentor. Una trucada del seu amic Kev (André Holland) a qui no veia en molts anys es revelarà inesperadament rellevant…

«Moonlight» parla amb sensibilitat gens impostada d’infanteses desvalgudes, de la persecució que pateix aquell que és diferent, de les defenses i les màscares que creem per sobreviure, de la deriva moral de cada decisió que prenem i dels camins tan inversemblants per on ens pot conduir l’amor. Ho fa a més en un entorn que no sol estar present a les nostres pantalles, el d’una comunitat afroamericana suburbial de Florida amb vistes al mar. Tot i que hi ha droga, violència i homofòbia implícita, el guió no carrega mai les tintes més del que els personatges poden suportar.

El director Barry Jenkins i la cinematografia de James Laxton fan palesos esforços per filmar-ho tot de forma molt deliberada (arabescos de càmera, desenfocaments, plans presos des del clatell…) i, si no sempre l’encerten, doten a la pel·lícula d’una forta personalitat. Igual que ho fa la banda sonora de Nicholas Britell, on s’inclouen també peces clàssiques, Caetano Veloso o Barbara Lewis. L’espectador queda en tot cas amarat d’una impressió que gosaria anomenar poètica.

I llavors hi ha el repartiment, format per un aiguabarreig de novençans i gats vells, on tothom està senzillament modèlic. Mahershala Ali (el Remy Denton de «House of Cards») està col·leccionant premis amb un paper tan breu com suculent (el seu últim pla davant de la càmera, amb el dilema moral que se li planteja, és d’antologia). Però Trevante Rhodes, pràcticament un debutant, està sensacional com a Chiron adult i amb ben poques frases per defensar-se en un rol virtualment mut.

«Moonlight» utilitza poca retòrica i esdevé púdica per apel·lar a veritats universals. Potser m’hauria agradat que fos una mica més descaradament gai; però la seva càrrega dramàtica actua per acumulació, i té un dels finals més emotivament bells (i satisfactoris i ambigus) que puc recordar. S’ha de veure.

dissabte, 11 de febrer del 2017

Un món de metros: Barcelona (2)

D’ençà que vaig publicar l’apunt sobre Barcelona l’any 2009, la nostra xarxa de metro ha augmentat considerablement. Ara disposem d’onze línies (algunes pendents de completar), 145 quilòmetres de vies i 180 estacions. El disseny, no obstant, s’ha mantingut igual i no deixa d’admirar-me com no ha perdut ni un àpex de claredat, tot i que és un tipus de mapa bastant punyetero on, a més de les línies de metro, tren i tram, s’inclouen els principals carrers de la ciutat. Si us pareu a pensar, no és fita fàcil aconseguir un traçat llegidor i estètic, que a més s’adapti a la geografia real. Poques ciutats amb xarxes de la complexitat de Barcelona, gosen fer-ho. Bravo!

divendres, 10 de febrer del 2017

Estrelles i alta cultura


Fa poc m’he adonat d’un fet, que pot ser trivial o rellevant, segons els ulls de la mirada amb el que el contemplem. Em refereixo al molt divers sistema de valoració que regeix a l’hora de jutjar les activitats creatives de l’ésser humà. El cinema, des dels seus inicis l’art popular per excel·lència, sempre s’ha guiat pel recompte d’estrelletes: ho feien a Fotogramas i ho fan a La Vanguardia per premiar les millors estrenes de la setmana. I també a Cinemanía o The Guardian; tot plegat inspirat per les estrelles Michelin de la guia homònima. Perquè la gastronomia (en el fons) no és alta cultura, i la podem despatxar amb un trist repartiment de premis menors.

I quan no són estrelles s’utilitza algun altre tipus de valoració numèrica o un percentatge. Amb els discos, especialment els de música no clàssica, també són habituals les crítiques amb resum quantitatiu. Amb el teatre en canvi ens la solen escatimar, igual que passa amb recitals, concerts i òperes. I on ja és impensable trobar-ho és en la crítica de llibres, diguem-ne professional, que es pot llegir al Culturas o el Babelia. Sembla que, quan més elevada és la consideració d’un art, més rebecs som a jutjar les obres mitjançant una xifra, com si fos una ofensa a la seva suposada complexitat. Només en la democratització de les xarxes, a les webs que es dediquen a vendre llibres, es permet puntuar als lectors per extreure’n la mitjana, el que permet mesurar no tant la qualitat de l’obra com el grau de satisfacció que provoca, el que és una mica diferent.

Més enllà d’un vestigi elitista que considera que una novel·la de Javier Cercas o una sonata de Beethoven es troba en un nivell superior al d’una pel·lícula d’Ang Lee o una cançó de Mina, no se m’acut cap altra explicació.

dijous, 9 de febrer del 2017

Matrimoni d’inconveniència

«Loving» de Jeff Nichols il·lustra la història ben real de Richard i Mildred Loving, ell de raça blanca i ella negra, que després de casar-se a Washington DC són perseguits per la justícia del seu estat natal de Virgínia, on estaven prohibits els matrimonis interracials. El cas judicial, que la parella impulsà amb no gaire entusiasme, acabaria significant l’eliminació de les lleis contra el mestissatge a tots els Estats Units, un episodi recent de la història del racisme americà que per descomptat calia explicar. El problema és que la peripècia de tot aquest procés, va durar més de nou anys i estava mancada de qualsevol força dramàtica. Nichols, director i guionista, podria haver optat per ficcionalitzar la persecució que pateix el matrimoni i abocar-se en el melodrama d’esgarips i gestos de cara a la galeria. Per fortuna ha decidit respectar la memòria dels seus protagonistes i ser fidel als esdeveniments, encara que amb això li quedi un film amb poca trempera.

D’això en resulta una pel·lícula «bonica», bucòlica i gairebé contemplativa sobre els plaers senzills de la vida familiar de la classe obrera. Mildred i Richard, tal com en els presenta «Loving», no tenien cap afany protagonista i només desitjaven (molt raonablement) que els deixessin tranquils en els seus quefers domèstics. Com que el film no abandona gairebé mai el punt de vista de la parella (i ens escatima les sempre lluïdes escenes de tribunals), les dues hores que dura la funció acaben sent una mica punitives i traeixen en certa manera la seva funció didàctica.

De fet, detalls tan importants com l’any en el qual s’inicia el relat (1958) o l’estat on viuen els protagonistes (Virgínia) no es revela fins ben entrada la primera mitja hora. Tampoc el pas del temps, des del moment del casament fins a la sentència final, és tractat amb prou competència per entendre que estem parlant de nou anys. «Loving» escull l’intimisme per damunt de l’èpica i se salva perquè compta amb dos actors que aquí estan sensacionals. Ruth Negga, d’origen entre abissini i irlandès, té un d’aquests rostres que enamoren la càmera, i és capaç de deixar traslluir emocions profundes amb imperceptibles canvis d’expressió. Joel Edgerton, que ha de fer d’home simple i una mica estòlid, ho té més difícil per convèncer-nos de la seva actuació, però quan arriba el moment traspua decència bàsica, com no ho vèiem des de Gary Cooper.

Només puc recomanar aquest film als amants de les bones (i discretes) interpretacions i a totes les ànimes de bona voluntat a qui agrada envoltar-se de gent que viu la seva vida sense necessitat d’emprenyar els altres.

dimecres, 8 de febrer del 2017

Un món de metros: més món, més metros

L’inici d’aquesta sèrie, l’espurna que la va engegar, va ser el llibre de Mark Ovenden «Metro Maps of the World», del que ja us vaig parlar als inicis d’aquest blog. La primera edició britànica era de l’any 2003 i a hores d’ara ja havia quedat una mica desfasada (no us imagineu com de ràpid creixen aquests sistemes de transport en l’actualitat), per això l’any 2015 va aparèixer «Transit Maps of the World Expanded and Updated», on a més de l’intent de posar-se al dia s’incloïen altres sistemes de transport urbà com els trens lleugers i els tramvies. És precisament aquesta edició la que va traduir-se al castellà l’any passat amb coedició de Capitán Swing i Nórdica Libros sota l’enganyós títol de «Atlas de metros del mundo», quan ja sabem que el llibre va molt més enllà dels metros (com de fet hi va també el meu «Un món de metros»).

Per a mi el llibre és tot un regal, ple de mapes encisadors dels que només una vista declinant m’impedeix gaudir-ne amb tot el detall que m’agradaria. Igual que l’edició anterior els sistemes de transport urbà es classifiquen en «zones» imaginàries segons la seva antiguitat i la rellevància de la seva història, tot i que de manera més simplificada (allà hi havia 6 zones, ara només n’hi ha 4). Gràcies a aquesta simplificació Barcelona es promociona i passa a la Zona 1, la divisió d’honor. Les zones 1, 2 i 3 indiquen per a cada ciutat representada el nombre d’habitants de l’àrea, la data d’inauguració del servei, la longitud del trajecte viari i el nombre d’estacions. La zona 4 és de fet un nomenclàtor, pràcticament sense imatges, amb la descripció detallada dels sistemes de trens urbans de totes les ciutats del món que en disposin, incloent-hi representades a les seccions anteriors.

Com a pegues menors, en alguns (pocs) casos es mostra el mapa de transports de la ciutat, sense cap més comentari addicional, i la cosa queda pobra i desassistida. I l’ordre alfabètic que guia la successió de ciutats queda trencat per la traducció: així, després de Barcelona ve Pequín, perquè en anglès es diu Beijing. O Bombay (Mumbay) va darrera de Montpeller. I és clar, com ja he dit, que de xarxes tan embolicades és difícil copsar-ne el detall sobre la pàgina.

De totes maneres, l’art exquisit del disseny d’un mapa de transport llegible i entenedor sembla destinat a morir. La majoria dels usuaris, abduïts pels seus smartphones, accepten seguir les directrius de la petitíssima pantalla sense atendre cap idea d’un context topogràfic global. Mentre arriba aquest moment trist, potser revisaré la sèrie i la faré reviure per informar-vos de les novetats en cartografia urbana en colors més importants dels últims anys. Un món de metros cavalca de nou! I sense necessitat de cavalls!

dimarts, 7 de febrer del 2017

Els ferits i els morts


De vegades hom podria sentir-se temptat a pensar que sobre determinades qüestions ja ha estat tot dit i escrit, qüestions com ara l’holocaust jueu durant la Segona Guerra Mundial. Tanmateix, tard o d’hora escriptors com Imre Kertesz o Cynthia Ozick apareixen per desmuntar-nos el prejudici. Ozick (Nova York, 1928), filla de pares russos, aporta una visió diferent a «El chal» (Lumen, 2016), volum format per dos contes de molt diversa extensió.

El primer, l’anomenat «El chal», va aparèixer a la revista The New Yorker l’any 1980 i no ocupa més de nou planes. El protagonitzen tres personatges femenins: Rosa, que porta en braços i embolicada en el xal la petita Magda i l’adolescent Stella. Les tres obligades a marxar pel paisatge hivernal custodiades per soldats. Una història de fam, de fred i amb una conclusió horrífica. Un contingut que constitueix, si voleu, un altre episodi desgraciat d’una desgraciada persecució; però redimit per un llenguatge i una construcció, tallants com escalpels, amb un lleu polsim de poesia que no disminueix ni un punt el seu efecte devastador.
Rosa le daba casi toda su comida a Magda, Stella no le daba nada; Stella estaba hambrienta, al fin y al cabo también era una niña en edad de crecer, aunque no crecía mucho. Stella no menstruaba. Rosa no menstruaba. Rosa estaba hambrienta, pero a la vez no lo estaba; aprendió de Magda a beber el sabor de un dedo en la boca. Estaban en un lugar sin piedad, toda la piedad de Rosa quedó aniquilada, miraba los huesos de Stella sin piedad. Estaba segura de que Stella esperaba a que Magda muriera para hincarle el diente a sus pequeños muslos.
Publicada tres anys més tard, «Rosa», amb més de setanta pàgines de llargada, és gairebé una novel·la curta. Reprèn les mateixes protagonistes trenta cinc anys més tard i als Estats Units. Al principi del conte Rosa ha cremat el seu negoci de brocantera a Nova York i ha emigrat a Miami on la manté Stella, qui continua a Nova York. Aparentment Stella ha decidit passar pàgina i intentar dur una vida normal; però Rosa manté ben obertes les ferides i ho demostra amb una actitud arbitrària i tenyida de misantropia, que és fàcil identificar amb un estrès post-traumàtic de llarg abast. I com a teló de fons un Miami xafogós ple de pensionistes disposats a esprémer els últims plaers que la vida ofereix. El contrast és sagnant i fins i tot té un vessant còmic gens inconvenient. El xal del primer conte continua ben present, però ara forma contrafigura antagònica amb unes calces perdudes. Ozick introdueix també una crítica directa a alguns explotadors de l’holocaust com a negoci o «modus vivendi». I encara aquella vella qüestió dels jueus burgesos que se sentien superiors a la resta de germans perseguits, perquè parlaven polonès i tenien una cultura refinada. El verb esmolat d’Ozick continua en plena forma.

L’edició de Lumen conté unes il·lustracions d’Óscar Astromujoff que a mi no em diuen res i un pròleg de Berta Vias Mahou, destinat a engreixar el breu volum, i que jo us commino a evitar. El text d’Ozick, però, és literatura d’altíssima categoria. Molt i molt recomanat.

diumenge, 5 de febrer del 2017

Ànima en pena

Al final serà millor no saber res de les pel·lícules que vas a veure, perquè et crees unes expectatives que només poden acabar decebent. M’ha passat amb «Manchester by the Sea» de Kenneth Lonergan, que bona part de la crítica considera superlativa i, sent certament bona, potser no hi ha per tant.

Casey Affleck fa de Lee Chandler, un conserge sorrut i solitari de Boston que es veu obligat a retornar al seu poble natal de Manchester (Massachusetts) quan mor el germà gran (Kyle Chandler), víctima d’una cardiopatia. En la lectura del testament Lee s’assabentarà que ha estat anomenat tutor del seu nebot Patrick (Lucas Hedges) de 16 anys, quan ell tot el que voldria és fugir del poble. Mitjançant una sèrie de «flashbacks» descobrirem la terrible tragèdia que va provocar la fi del matrimoni de Lee amb Randi (Michelle Williams) i que va enfonsar-lo en el desesper de la culpa.

El material es podria prestar al melodrama més desaforat i el film sàviament l’evita, gràcies a la seva narració en dos temps que li permet l’ús de convenients el·lipsis. Abunda la contenció, la tensió subterrània, que quan esclata és a través d’una ira desencaminada. Com discuteixen i s’escridassen aquest oncle i nebot!; però, en el fons, quant s’estimen! I per descomptat el sensible guió del propi Lonergan no es delecta en tanta misèria i procura obrir petites escletxes d’esperança i compromís. Fins i tot hi ha moments d’humor (negre i sec) en les escenes més tràgiques (aquella llitera que refusa ser introduïda a l’ambulància, per exemple, o la discussió sobre la manera de practicar un enterrament en el sòl congelat de l’hivern).

Casey Affleck, un actor amb una cara condemnada a l’anonimat, fa tota una creació amb la seva expressió pètria que només s’esquerda en un parell d’ocasions magistrals. El paper de Michelle Williams és breu, però d’una intensitat que no fa supèrflua la seva nominació als Oscar. Però la veritable perla de «Manchester by the Sea» és Lucas Hedges, tant més intens quan menys parla. De fet, no hi ha gairebé cap actor que estigui malament (bé l’escena del dinar amb Matthew Broderick i Gretchen Mol és una mica rareta), perquè Lonergan sol escriure personatges tridimensionals que viuen vides igualment tridimensionals.

Potser no calia que aquest Manchester de Mar (en contraposició al Manchester de Dalt, que es troba a Anglaterra i no al Maresme) durés 137 minuts, bastant sucosos, també s’ha de dir. I la utilització de l’Adagio d’Albinoni en moments dramàtics ja havia esdevingut un truc massa vell a mitjans dels anys 60 del segle passat. Però el film encara pertany a la crema de la producció de l’any passat. I quan dic crema, vull dir flor i nata, perquè no tinc intenció de cremar ningú.

dissabte, 4 de febrer del 2017

Allà on el cor et dugui


Les defuncions recents de Zygmunt Bauman i John Berger han provocat entre la penya un lament unànime, com si tothom tingués un coneixement aprofundit dels il·lustres difunts. Potser encomanats per aquest clamor popular, al club de lectura vam escollir un títol de Berger per la sessió de febrer, en concret «D’A a X» (Edicions de 1984, novembre de 2008) en traducció de Laura Baena i Garcia. N’ha resultat divisió d’opinions, amb les noies a favor i i els nois en contra.

En el pròleg del llibre el propi Berger ens informa que les cartes que constitueixen el seu contingut foren trobades en una cel·la a una presó inhabilitada, agrupades en tres paquets i sense datar, motiu pel qual l’ordenació de l’epistolari no garanteix cap progressió temporal. Aquest detall fa que «D’A a X» sigui més una acumulació d’estampes, que no una veritable novel·la (malgrat l’excusa de les cartes trobades, queda fora de dubte que ens trobem en el terreny de la ficció).

L’A del títol és A’ida, l’autora de l’epistolari, que escriu al seu company Xavier (X), que es troba a la presó acusat de terrorisme. A’ida explica en les seves cartes petits fets de la vida quotidiana, la relació amb els seus veïns, el seu treball de farmacèutica, i alguns fets més inquietants que indiquen sense subterfugis que sobreviu en un entorn hostil i de violenta repressió. També hi ha en les missives un franc missatge amorós d’A’ida envers Xavier, expressat amb terrenalitat poètica, d’indubtable eficàcia. Deu ser això el que guanya el cor de les lectores, la capacitat de Berger per adoptar una veu que sembla femenina. Tanmateix, la utilització a l’original de certes expressions en castellà podia sonar molt exòtica en anglès, però no hi ha res que et destrempi més en català que cartes que s’encapçalin amb un «mi guapo» o un «mi soplete».

En el revers d’aquestes mateixes cartes, se suposa que Xavier (però és Berger amb tota seguretat qui ho ha escrit) apunta, en cursiva, pamflets polítics sobre la desigualtat al planeta o cita Eduardo Galeano, Hugo Chávez o el Comandante Marcos. Com que al sermó no hi apareixen ni Stalin ni Fidel, queda entès que Berger i els seus lectors pertanyem al bàndol dels bons. Però, ni la topografia ambigua, que invoca l’Orient Mitjà, ni els noms d’arrels globalitzades, ens guien sobre la natura del conflicte. Mentre que no s’expliqui millor, no voldria opinar sobre un projecte terriblement dubtós.

Mort Berger, m’estimo més oblidar-lo que incorporar-lo al canon. Coses de l’epidermis. I del club de lectura.

dijous, 2 de febrer del 2017

Increïble però cert

Proto-sopranos
Acabem de veure la primera temporada de la sèrie de Netflix «Narcos» que, sense ser perfecta, és absolutament fascinant. En aquesta primera tanda narra l’ascendència del senyor de la droga Pablo Escobar, tot utilitzant l’inusual format del documental dramatitzat i, encara que es prengui algunes llicències (com adverteix un rètol al principi de cada capítol), els fets que es mostren són bàsicament reals, com confirmarà una superficial visita a la Wikipedia. I és aquest fet de ser verídics el que els converteix en doblement sorprenents. No em val però l’excusa del realisme màgic colombià, que «Narcos» cita explícitament, perquè aquí no es presència cap màgia, si no situacions de pur surrealisme.

La trama s’inicia a finals dels anys 70, temps que vistos ara semblen innocents, quan la droga no era considerada encara una amenaça i els controls de seguretat en els aeroports eren impensables. Xoca contemplar com els traficants viatjaven a Estats Units en vols regulars amb quilos de cocaïna a les butxaques. Pablo Escobar comença la seva carrera delictiva com a importador il·legal d’electrodomèstics, però associat amb un químic xilè vira al negoci més lucratiu de la producció i distribució de cocaïna. Per protegir-se dels atacs de la guerrilla comunista aviat organitzarà el càrtel de Medellín i començarà a conrear somnis no tan delirants com el d’esdevenir president de la república.

Paral·lelament es mostren també les reaccions del govern americà i les seves agències (DEA, FBI, CIA…) davant d’aquest puixant fenomen que els hi representa una immensa sagnia de dòlars. Curiosament, l’administració Reagan apareix molt més interessada a combatre la guerrilla comunista que no pas la droga, de la qual minusvalorarà els seus efectes fins que sigui massa tard. Afegiu a l’equació el govern colombià, els seus mitjans de comunicació, el seu exèrcit, la seva polícia… I els càrtels rivals, és clar.

Per descriure aquesta complexa situació, «Narcos» tira d’un recurs tan barat com eficaç: una veu en off que ens ho explica tot de forma planera i fins i tot didàctica. Sens dubte és una manera immillorable de fer història contemporània adreçada als alumnes de batxillerat (i als espectadors que no ens agrada sentir-nos totxos); però tot el que es guanya en claredat es perd en profunditat dramàtica dels personatges. Cal dir que la citada veu en off pertany a un agent de la DEA, un tal Steve Murphy, un rol infraescrit a qui dóna cos el poc carismàtic Boyd Holbrook.

De fet, tots els actors de la part nord-americana de la història, resulten grisos fins al punt de la indiferència, com extrets d’unes restes de saldo post-rebaixes, amb la sola excepció del mexicà Pedro Pascal, les virtuts del qual ja havíem tastat a «Joc de trons». Per contra, els personatges latino-americans, són defensats per alguns dels intèrprets més insignes del continent, cosa que sempre és un plus. Com que la sèrie ha estat pensada pels ianquis, la puresa dels accents no importa gaire. Així, mentre hi ha personatges encarnats per individus originaris del mateix país on se suposa que han nascut, com el xilè Luis Gnecco o el colombià Juan Pablo Raba; abunden les transmigracions anòmales. Així es veuen en el destret d’interpretar colombians la xilena Paulina García (mare d’Escobar), la mexicana Paulina Gaitán (dona d’Escobar), l’argentí Alberto Amman (cap del càrtel de Cali) o el mexicà Bruno Bichir (advocat d’Escobar).

No sóc expert en dialectologia sud-americana, així que no us sabré dir quin actor o actriu imita millor l’idioma colombià. En tot cas, Wagner Moura, el brasiler que interpreta Escobar, demostra encomiables similituds físiques amb el personatge i convincents aptituds dramàtiques (en general), però el seu deix portuguès constitueix un motiu permanent d’irritació.

Malgrat tot «Narcos» (temporada 1) s’apanya molt bé a entretenir-nos, excitar-nos i (amb molt mala llet) fer-nos preguntar a quin coi de món hem escollit viure. Jo ja ho he decidit: penso emigrar sense discussió a la segona temporada de «Narcos».

dimecres, 1 de febrer del 2017

Pessics de Shirley


Un cop llegides les seves dues novel·les més importants, «La maledicció de Hill House» i «Sempre hem viscut al castell», ambdues traduïdes per Martí Sales a l’Altra Editorial, qui vulgui aprofundir més en l’obra de Shirley Jackson i no domini l’anglès, s’haurà de conformar amb el molt recomanable «Cuentos escogidos» (minúscula, desembre de 2015, traducció de Paula Kuffer).

Tot sabent que la producció contística de Jackson és prou extensa, cal lamentar la brevetat del volum, amb 160 pàgines que emparen només vuit relats, més tres conferències d’interès molt variable. Els relats són tots ells excel·lents i alguns figuren amb ple dret al canon del conte americà del segle XX. Predomina una aire amenaçador i vagament sinistre en uns entorns absolutament quotidians; atmosferes que algú ha identificat amb la paranoia que es vivia durant la guerra freda. L’autora mostra sovint una malignitat trapella que castiga continuadament els seus protagonistes («El amante demoníaco», «Siete tipos de ambigüedad», «La muela»). D’altres vegades, una mica en l’estela de la Merricat de «Sempre hem viscut al castell», es juga amb la fructífera imaginació infantil («La bruja», «Charles» o encara «Después de usted, mi querido Alphonse», que conté una concisa vinyeta de prejudicis racials). «La noche en que todos tuvimos gripe» és l’únic representant d’un estil més amable en el que Jackson dibuixava escenes humorístiques de la vida domèstica, tot basant-se en la seva pròpia família.

Menció apart mereix «La lotería», el seu relat més famós: una idea d’una mala llet negríssima, ambientada en una Amèrica ideal, rural i bucòlica. Aparegut el 26 de juny de 1948 a The New Yorker, rebé d’immediat una reacció descomunal. Mentre que la crítica de seguida mostrà una consideració positiva, els lectors es confessaren perplexos i irritats a parts iguals fins a bombardejar la redacció de la revista amb una allau de cartes indignades. Precisament la conferència «Biografía de una historia» continguda en aquest volum, relata alguns detalls de l’escàndol que se’n seguí, incloent-hi el dels lectors que es prengueren el conte al peu de la lletra, com si parlés de fets reals. Aquí l’autora arriba a dir que, si les cartes rebudes havien de ser representatives del seu públic, més li valia deixar d’escriure.

Realment «La lotería» és un artefacte molt bèstia (no endebades va ser proscrit a Sud Àfrica) i és la culminació triomfal d’aquest «Cuentos escogidos». Les dues conferències restants, amb receptes per escriure ficció, són correctes però no imprescindibles. L’edició de «minúscula» és un bé, però un bé menor (o, si més no, millorable). Confio que quan l’Altra Editorial publiqui en català una selecció dels contes de la Jackson (perquè estic segur que caurà tard o d’hora) serà una mica més generosa. M’ofereixo des d’ara mateix per fer-ne la tria.