Dolça Ladònia, pàtria del meu cor

Me n’acabo d’assabentar avui i és massa bo per no compartir-ho. Aquests dies s’ha parlat molt de l’humorista suec Lars Vilks, autor d’uns dibuixos de Mahoma que ja li han costat dos atemptats fallits per part d’extremistes islàmics. Però no penso entrar en qüestions tan espinoses, quan la personalitat de Vilks —que també és doctor en filosofia, artista conceptual i molt amant de la conya, com aviat es veurà— té facetes molt més inspiradores per a mi com és la d’haver creat l’any 1996 la micronació de Ladònia.

Tot va començar l’any 1980, quan Lars Vilks va construir un parell d’escultures en un paratge del sud-oest de Suècia. “Nimis” (“massa” en llatí) era un conjunt d’estructures creades a partir de 75 tones de fustes que havien dut les marees, mentre que “Arx” (“fortalessa” en llatí) estava feta de pedres amuntegades. Com que les peces estaven situades en un indret bastant remot, no foren descobertes fins dos anys després de haver estat erigides, i com que aquest indret formava part de la Reserva Natural de Kullaberg, tot seguit la maquinària de l’administració es va posar en marxa per forçar el desmantellament de les escultures. Dels plets i les escaramusses legals Vilks en va sortir teòricament perdedor, però entre apel·lacions i altres tècniques dilatòries el cert és que les escultures encara s’alcen al seu emplaçament original i atrauen uns 40.000 turistes anuals.

No ho confonguéssim: "Nimis" no és el 'namés' de la Sánchez Camacho.

No tanta sort va tenir “Omphalos” una columna de pedra i ciment de 1,61 metres d’alçada i una tona de pes, erigida l’any 1999. Encara que no estava provat que Vilks en fos l’autor, se li va ordenar que la demolís. L’artista va proposar fer-la detonar el deu de desembre de 2001 en celebració del centenari dels premis Nobel. Mentrestant l’havia venuda a un altre artista, que se l’endugué amb un vaixell grua. Posteriorment Vilks sol·licità al govern local permís per erigir un memorial al lloc on s’havia alçat “Omphalos”. El permís li fou concedit sempre que l’altura del projecte no superés els vuit centímetres. Acceptades les condicions, el monument fou inaugurat amb solemnitat el 27 de febrer de 2002. Sembla que resulta una mica difícil de localitzar.

Però tornem a Ladònia, la micronació que es va inventar Vilks en un moment de rebequeria per blindar les seves obres d’art. El nom prové de Ladon el drac de la mitologia grega que vigilava les pomes d’or del jardí de les Hespèrides i que segurament també estarà encarregat de guardar “Nimis” i “Arx”. Nomenada oficialment com Reial República de Ladònia, compta amb dos caps d’estat, una monarca vitalícia que transmet el seu càrrec hereditàriament i un president de la república escollit cada tres anys. L’actual monarca viu a Chicago i s’anomena Carolyn I, mentre que el president és Christopher Matheoss, un humà del Partit Monàrquic Republicà, precisió gens redundant atès que en temps recents un parell de sabates ocupà la presidència de la república.

El govern està constituït per ministeris d’atribucions ben pintoresques: hi ha el Ministeri d’Ofensa (finalment!), el Ministeri del Temps i les Llames i el Ministeri de la Literatura Romàntica Brasilera i les Cordes d’Estendre la Roba. A l’hora de la veritat és el propi Vilks qui, com a secretari d’estat, s’ocupa del dia a dia del país (que no crec que sigui gaire estressant). L’extensió de Ladònia és un quilòmetre quadrat i la seva capital, Wotan City. Els idiomes oficials són l’anglès, el suec, el llatí, el noruec, el danès, el finès, l’alemany i el francès.

Voleu símbols nacionals? El lema de Ladònia és “Suum Cuique”, o sigui “A cadascú el que és seu”. La bandera consisteix en una creu nòrdica verda sobre un fons del mateix color: només els gairebé invisibles repunts esquiven la monocromia. D’himnes nacionals n’hi ha dos; el més convencional és un poema tonal del ministre de sanitat Toomas Mathiesen, però jo prefereixo el compost per Greve Jan Lothe von Eriksen i que sona exactament igual a com sona una pedra llençada a l’aigua. La moneda del país és l’Örtug, equival de forma prou aproximada a l’euro, i presenta en els seus bitllets l’efígie del factòtum Vilks.
 

Un vist i no vist de la bandera

L’obtenció de la nacionalitat ladoniana és gratuïta i només requereix una petició per escrit. A principis de l’any 2008 el país comptava amb 14.299 ciutadans; tots ells habitaven fora de les seves fronteres. Entre els més intrigants de tots ells, els 4.000 pakistanesos a la recerca de refugi polític.

Encara que només sigui per fer múscul, des del primer dia Ladònia té la guerra declarada a Suècia i a San Marino (la que fou possiblement la primera micronació de la història). M’entretenen molt aquestes històries. Tant de bo algú se n'inventés de similars cada dia.

La forza del destino (1 de 2)

Sempre hi haurà algú que ens superarà en bogeria

Òpera en quatre actes de Giuseppe Verdi amb libretto de Francesco Maria Piave estrenada el 1862 a Sant Petersburg, basada en el drama romàntic “Don Álvaro o la fuerza del sino” escrit l’any 1835 per Ángel de Saavedra, duque de Rivas.

Sinopsi segons la versió escènica de Jean-Claude Auvray vista al Liceu de Barcelona la vesprada del 5 d’octubre de 2012.

Acte Primer

Sopar a la mansió sevillana del marquès de Calatrava. Entaulats, apart del marquès propietari de l’immoble (patrici i exempt d’hipoteca), la seva filla Leonora i la “dueña” Curra. Tot plegat molt “Spanish Gothic”. El pare canvia la “dinner jacket” per un batí i s’acomiada de la seva filla amb un sentimentalisme exagerat, com si no fos un “bona nit” qualsevol. 

De fet no ho és, perquè precisament aquesta nit Leonora es disposa a fugir amb el seu enamorat Don Àlvaro (personatge vagament suspecte per raons que no es desvetllaran fins el Tercer Acte). Mentre Curra prepara el “baise-en-ville” de Leonora, aquesta s’adona massa tard que ha deixat el balcó obert i que, apart d’alguns mosquits-tigre, també se li ha colat don Álvaro en tota la seva carnalitat. Els enamorats s’abracen sense intercanviar fluids; bàsicament perquè la noia, després de tantes promeses, dubta i es resisteix a fer el pas definitiu. Sembla que li sap greu tocar el dos sense acomiadar-se degudament del pare. Es produeix un estira i arronsa absurd, només justificat perquè ens trobem dins d’una òpera.

En el moment que per fi Leonora sembla decidida a fugir de casa amb el necesser i el nòvio, apareix el papà en sabatilles i sabre. Es pronuncien frases elevades, d’indignació i ultratge. Don Àlvaro, proclama la seva honorabilitat, certifica que la nena està intacta i que, malgrat que la fugida pel balcó no tenia molt bona pinta, la seva intenció era casar-se tot seguit. Com a prova de la seva innocència, lliura el seu “colt” tot llençant-lo sobre la taula. L’arma es dispara sola i mata el marquès de Calatrava, pare de Leonora. El públic del Liceu riu per sota el nas.

Acte Segon

Els super-títols informen que han passat divuit mesos des de l’acte anterior. Som a una fonda a Hornachuelos. Hornachuelos és una població de Córdoba (Spain). En escena hi ha com dos cents figurants que fingeixen passar-s’ho molt bé. Alguns d’ells fan un simulacre de ball regional, no sé si andalús, però perfectament vendible a la rambla barcelonina. Apareix don Carlos de Vargas, el germà de Leonora. Va disfressat d’estudiant i busca els amants fugitius amb ànims de venjança. Per casualitats que s’han d’atribuir a la força del destí, al mateix local es troba Leonora, transvestida per no passar desapercebuda. Afortunadament, gràcies a l’excés demogràfic del quadre, pot esmunyir-se sense que el germà la vegi.

Com que l’acció s’esdevé a Espanya, hi ha en escena una gitana de nom Preziosilla que llegeix la bona fortuna enfilada a les taules (això que personatges aparentment civilitzats s’enfilin a les taules per executar accions que podrien fer perfectament des del terra és una altra de les prerrogatives del gènere operístic). La gitana, com a membre d’un poble lliure que és, complementa les seves activitats paranormals amb una apologia del bel·licisme i una invitació en tota regla a partir vers l’Itàlia i lluitar per la seva llibertat contra l’exèrcit alemany.

Escena segona. Leonora arriba a un monestir proper on la rep el frare Melitone (paper còmic que no fa gota de gràcia). En audiència amb el Padre Guardiano, que malgrat aquest nom de portera deu ser com una mena de prior o capitost, la noia resumeix les seves penes i treballs. Sembla ser que la mateixa nit del fallit rapte, Álvaro i ella van extraviar-se mútuament (problemes de l’enllumenat públic de Sevilla) i no s’han tornat a veure. Amb això queda clar que la nostra heroïna roman pura (quin gran eslògan per a un camell amb ambicions!) i que ara està disposada a pagar pels seus pecats tot el que calgui, sempre que no la facin ingressar a un convent de monges (que l’Audrey Hepburn quedava glamurosa amb una toca al cap, però que ella retira més aviat a la Concha Velasco bigotuda de la "Teresa de Jesús"). El Padre Guardiano ho comprèn perfectament i li adjudica una cova veïna de protecció oficial, perquè faci d’eremita i expii fins que se’n cansi.

L’acte conclou amb diversos cerimonials religiosos d’un estil entre Zurbarán i Busby Berkeley.

Quino

Abans jo no era així, ho prometo. Enlloc de sortir del pas amb l’ajuda d’un ninotaire de segura eficàcia, em currava una mica els posts i intentava afegir-hi algun detall d’elaboració personal. Però és que ahir va ploure tot el dia i a més el hàmster va menjar-se els apunts de classe.

Crec que ja ho havia dit anteriorment, però ho torno a dir: cada dia m’interessa menys escriure ficció. O amb altres paraules, he observat que amb l’edat menteixo pitjor.

Atracció fatal

No sóc, o no crec ser, mitòman ni fetitxista, però sóc humà i sotmès per tant a algunes febleses elementals, sobretot si es tracta de senyores de cabell panotxa. Potser la meva impecable reputació, bastida durant anys d’erudita escriptura al bloc, quedarà irreparablement destruïda per la confessió que ara faré. Però he de dir que adoro l’Amy Adams. Qui?, exclamareu, i no m’estranyarà, perquè l’Amy encara no gaudeix de la reputació d’una Meryl Streep o una Glenn Close (tot arribarà), però aquesta actriu nascuda a Vicenza (coses de ser filla de militar) l’any 1974 mostra un talent únic, segurament extravagant, però que a mi m’encaterina.

I és que l’Amy, amb la seva disposició candorosa, efervescent i una mica ximple, és capaç de fer creïble qualsevol combinació extravagant. Només ella podia interpretar de forma convincent el paper de la cunyada d’un muppet al film epònim (“The Muppets”). La vaig descobrir a “Miss Pettigrew lives for a day”, una pel·lícula frívola i lleugera, però de diversió ben lícita, al costat de l’igualment gustosa Frances McDormand. No vol dir això que aquesta actriu s’hagi de cenyir necessàriament a la comèdia: va funcionar molt bé a “Doubt”, un drama directament adreçat als Oscar, pel qual fou justament nominada. Però quan està millor és en els seus moments d’antimatèria de Meryl Streep.

Llegeixo que l’Amy serà Lois Lane al proper Superman i em congratulo per la decisió de càsting. Però on l’Amy brilla particularment és a projectes tan excèntrics com “Enchanted”. Després d’anys de ser la riota de tota la modernor, especialment a partir dels dards enverinats de la saga “Shrek”, els estudis Disney van decidir contraatacar amb aquest projecte on ironitzaven alegrement sobre les seves pròpies figures d’estil. Què passaria si una típica princesa dibuixada de can Disney aparegués, per art de màgia, al bell mig de Manhattan? La pel·lícula és una divertida bestiesa amb una Susan Sarandon totalment passada de rosca en el paper de reina dolenta, però qui brilla deliciosament és l’Amy, com a desconcertada princesa Giselle.

Us deixo dos números musicals per alegrar-vos el diumenge. El primer, la típica escena on la princesa és ajudada en les tasques domèstiques pels animalons del bosc (aquí, en un gir pervers, de la jungla d’asfalt).

El segon, el calipso romàntic “That’s how you know” que l’Amy s’entesta a cantar en ple Central Park davant d’un alarmat Patrick Dempsey. L’apoteosi, amb homenatge a Julie Andrews inclòs, val la pena. 

Dia tonto

De vegades penso que, de tant passar-me la vida llegint i escrivint, al final només seré capaç de parlar de literatura, una perspectiva que fins i tot a mi em sona una mica limitada; però, què voleu que us digui, hi ha dies com el d’avui, que l’únic que se m’acut és continuar parlant de Tintín o d’Orejudo. I tampoc es tracta de posar a prova la paciència dels amables lectors. Per descomptat, em passen altres coses, quotidianes, banals, que no val la pena comentar, encara que (en sóc conscient) són la sal i la gràcia d’alguns blocs amics.

Podria escriure, per exemple, sobre la presentació dimarts del llibre de l’amiga Montserrat Riba “El bol del mendicant”, que va rebre el Premi Cadaqués a Rosa Leveroni 2010 i que Proa ha editat enguany. Però com que jo, en qüestions de poesia, sóc un cromanyó total, em limitaré a fotocopiar-ne una peça per si és del vostre gust.

Reduir el territori Minvar
l’activitat Retallar la paraula
Perforar l’espai Evitar vans
contactes Estar atent als pro-
pis errors Desterrar rictus fatus
Meditar en la mort La Vida
cap dins els confins d’una sola
llamborda El món sencer rau
enrotllat dins el teu cap.

També podria explicar que divendres vaig assistir al Liceu a una de les funcions del fantabulós “Le Grand Macabre” de György Ligeti, una experiència que val molt la pena i on la direcció d’Àlex Ollé de La Fura dels Baus n’és en gran part responsable. Però amb els anys he descobert que escriure sobre música és com ballar en un camp minat i gustosament cedeixo la paraula a qui sigui capaç d’aportar un discurs expert, personal o analític. El relat de les desvirtualitzacions que se’n seguiren seria una mica redundant en aquestes pàgines, que tant abunden en materialitzacions de persones humanes 2.0.

Acudiré doncs (només perquè tinc un d’aquells dies) al celebrat i peresós recurs que es podria resumir amb la pregunta: en què estarien pensant quan van arribar al meu bloc via Google? I confessaré, d’entrada, que els nou vinguts que cercaven John Tenniel, Gustav Klutsis, e. o. plauen o Aurore Clement estic segur que hauran trobat al meu bloc alguna dada pertinent que, si ja la sabien, els haurà servit de confirmació.

No puc presumir d’haver rebut recerques gaire surrealistes. La que més m’agrada és “buscar cosas en valenciano dels mamifers reptils ocells peixos amfibis i dels primats”.  M’intriga aquesta distinció sobre els primats i només espero que siguin cardenalicis. “Mania de la reproducció d’un fong” o “La imminent mort de la mare de Bambi” també mereixen un premi encara per subvencionar. Quin món aquest!

Sospito que entre els cercadors o cercadores (anònims o anònimes) abunden els progenitors responsables o els mestres que han d’aguantar el pollastre dels temps i busquen una motivació pels seus respectius treballs manuals amb gomets i amb paper pinotxo. Així, he hagut de llegir coses com “dibuixos de bessons”, “gats de dibuixos dolents” (era dolent el gat o el dibuix?), “dibuixos animats”, “imatge de nens tocant fruites”, “princeses Disney”, “no surt tornassol a la pel·lícula tintin d’Spielberg”, “fes bona olor a través de la teva suor” i “5 eslògans del vih que rimen”.

Si algú busca a Google “vicenta ndongo fa de angel a angels a merica” (sic, de nou), he de pensar que és ella “herself” o algun dels seus parents qui ha iniciat la cerca.

Però, debilitat professional, els que més m’agraden són els que revelen alguna estultícia matemàtica. Les taules de multiplicar compten amb molta requesta. Sembla que des de la invenció de la calculadora personal instal·lada al mòbil, tothom ha oblidat fins i tot l’idiota taula de l’u. El trobador de Google va ple de taules de multiplicar (des de la de l’u fins a la del 12, 24, 26 i 52). No acabo d’entendre perquè tot ha de passar per ací.

Encara comprenc menys perquè algú ha fet una recerca d’una “taula d’els nombres parells”. No sé quina dificultat poden significar els nombres parells per a ningú. Disposats en una taula, per molt ordenada que sigui, ocuparan més bits que els que qualsevol ordinador accepti suportar. Perdoneu, però tinc el dia tonto i em sento disposat a considerar els meus contemporanis com a iguals. Però n'hi ha alguns que superen la meva estupidesa.

Me'n recordo (XLV)

La almendra de Briviesca
llevó su fama
de Madrid a Calcuta
de Italia a Flandes
pero la elaborada por Baldomero
remontando la altura
cruzó los Andes
y, andes o no andes,
no la hay mejor.

En observació

Durant les darreres hores he menjat una pila alarmant de “txutxes”, ossets de goma sobretot, però també núvols de flonjor rosa i alguna espiral de pegadolça. També m’he comprat un “Pony Mimitos” (44,99€) i un joc de llibretes de Jordi Labanda. Després he sortit al carrer amb un bolso morat penjat del braç i m’he posat a oferir abraçades als desconeguts. Crec que ha estat en aquest moment que Josep ha decidit que calia fer alguna cosa i m’ha dut d’immediat a Urgències del Clínic.

Anar a urgències, ho sé per experiències anteriors, és la manera més eficaç de passar un dissabte en els llimbs, perquè un cop entres allí dins perds la noció del temps i la vida queda en compàs d’espera. Jo hauria preferit anar a veure una de dibuixos animats, però m’han fet pujar a la segona planta i m’han aparcat en un passadís molt concorregut, on tothom semblava estar en condicions infinitament pitjors que la meva. Al meu costat hi havia una anciana en una llitera que jo diria que ja estava contemplant la llum al fons del túnel. Però encara era més desagradable el perdulari de la cadira de rodes que parava davant meu. Mostrava un vistós trau al front i mitja cara tacada de sang fresca. Els seus poc sofisticats renecs devien sentir-se des del carrer Villarroel.

Per entretenir l’espera he mirat de fer-me útil, preguntant als meus companys d’infortuni què els havia dut aquí. He intentat consolar els que no m’han engegat d’entrada amb copets a l’esquena, abraçades i fins i tot petons a les galtes. No sé si les meves mostres de solidaritat hauran servit d’alguna cosa; crec que sí, perquè com a mostra d’agraïment han demanat a la primera infermera que passava per allí que fessin el favor d’atendre’m tot seguit, que, si no, fugien tots en massa a Urgències de Sant Pau. El vot de la vella agònica ha estat el definitiu.

Així és com he aconseguit que m’atenguessin relativament aviat, només dues hores després d’haver arribat a l’hospital. Li he explicat a un metge escandalosament imberbe, tot traient-li importància, les circumstàncies del meu accident domèstic amb els bols de duralex. Ell m’ha palpat el crani, m’ha enfocat una lot a les pupil·les i ha fet cara de controlar la situació. Després ha sospirat, com si tot plegat li produís una gran fatiga i m’ha informat que em farien algunes proves, un “scanner” o una vasectomia (ara no ho sé), i que em tindrien en observació 24 hores.

Molt abans del que podia preveure ha vingut una infermera baixeta de posat decidit i m’ha guiat fins un poc hospitalari llit d’hospital, separat d’altres llits similars per unes tènues cortines. M’ha ordenat que em despullés i que em vestís amb una d’aquestes bates humiliants que no tapen res i que mostren per contra totes les misèries humanes. Suposo que no tenia altra opció que obeir-la. Ha tornat deu minuts més tard, per verificar que m’havia domesticat convenientment. M’ha semblat curiós que corregués les cortines per aïllar-nos de l’entorn, que em preguntés si encara estimava els unicorns blau cel (li he respost que “i tant!”), que mirés a banda i banda, com qui es prepara a fer una malifeta i que després em clavés un parell de bufetades.

Encara no he rebut cap medicació, ni m’han practicat la vasectomia, però em sembla que estic en plena recuperació, perquè començo a recordar detalls anteriors a l’accident duralex. Ara sé que Charles Dickens és un escriptor, que Benet XVI és un escriptor, que els 33 minaires xilens són escriptors. M’adono de sobte que dijous passat “The Daily Avalanche” va fer dos anys sense que jo em molestés a escriure cap apunt commemoratiu.

És massa tard per reparar l’omissió. Faig examen de consciència: podria haver estat més consistent durant aquests 24 mesos d’existència del bloc, però mai més persistent i regular. Em pregunto quan deixaran que Josep pugi a veure’m.

I, mentrestant, com qui diu, jo amb el cul a l’aire. Literalment.

El dimoni de les llistes: Rodgers i Hammerstein

 

Pintura de PJ Crook

Gotes de pluja sobre les roses, els bigotis dels gats

Teteres de coure brillant i calentones mitenes de llana

Paquets de paper marró lligats amb cordill

Aquestes són algunes de les meves coses favorites

Ponis de color crema i cruixents “strudels” de poma

Timbres i campanetes de trineu i “schnitzel” amb fideus

Oques salvatges que volen amb la lluna sobre les ales

Aquestes són algunes de les meves coses favorites

Noies vestides de blanc amb llaços de setí blau

Flocs de neu sobre el meu nas i les meves pestanyes

Blancs hiverns d’argent que es fonen en primaveres

Aquestes són algunes de les meves coses favorites

Quan el gos mossega

Quan l’abella pica

Quan em sento trist

Només em cal recordar les meves coses favorites

I ja no em sento tan malament.

Contús

No sé que em passa, ja em disculpareu, però estic una mica confús. Amb tota seguretat volia escriure sobre una altra cosa, però ara no recordo sobre què. He revisat alguns apunts que guardo al rebost per quan em falla la inspiració, però els noms de Kazuo Ishiguro, Jane Eyre o un tal Charles Dickens no em diuen res. De totes maneres sona tot molt espès, didàctic i professoral. Em pregunto qui pot tenir ganes de llegir aquestes regurgitacions literàries, quan al món que ens envolta hi ha tantes coses boniques per contemplar.

De fet tenia un títol ja escrit “Una tardor infinita: nusos” i també unes inicials (DFW) que em continuen rondant pel cap, però ni que em matessin seria capaç d’omplir de contingut aquests misteriosos referents. Bé, la veritat és que aquest vespre m’ha passat una cosa més aviat còmica. Estava endreçant la cuina i anava a desar uns bols grossos a un dels prestatges més alts. Es tractava d’aquests bols bastant pesats, de duralex, que es fan servir per les amanides. No sé com ha anat que se m’han escapat de les mans i m’han caigut sobre el cap, en concret a la zona parietal esquerra. El cop m’ha fet mal, però no vull exagerar: no m’he fet sang, no m’he desmaiat ni res. El pitjor ha estat l’escampall de vidres minúsculs que, després d’escombrar-los a consciència, em temo que continuarem recollint durant les properes setmanes.

Curiosament el xoc, més que no un efecte físic, crec que m’ha produït una revelació (gosaré dir-ho?) transcendental. De sobte he descobert que el color magenta i el groc són meravellosos. Que a Xile s’han salvat 33 minaires. Que aviat el Papa de Roma ens visitarà i que la Sagrada Família ha aguantat que la tuneladora li fregués els baixos. Oi que vivim al millor dels mons possibles? I si ho dubtéssiu, no cal sinó contemplar la perfecció anatòmica d’un ósset de goma.

Sospito que acaba de néixer un nou Allau.