Com vaig amenaçar en el seu moment, ara que finalment s’ha publicat «50 Song Memoir» de The Magnetic Fields, en tornaré a parlar, o a escriure (millor dit). El quíntuple disc —exquisidament editat, amb llibret de 100 pàgines, però d’un preu prohibitiu a 30 minuts de durada per galeta—, senyalarà potser la mort de l’àlbum musical com a concepte; però quina mort més gloriosa!
Es tracta d’un recull de 50 cançons, una per cada any de la vida de Stephin Merritt (nascut el 9 de febrer de 1965), abastant des de 1966 fins a 2015. Merritt mateix s’ocupa de la majoria d’instruments (més d’un centenar, amb presències tan exòtiques com el txarango o el theremin), tot i que una colla de bons amics interpreten segones veus i alguns dels passatges instrumentals més compromesos. El so és tan low-fi i l’estil de les cançons tan eclèctic com caldria esperar, amb un catàleg entre electrònic i acústic, capaç de passar del country al technopop sense fer fàstics a la conga.
Pel que fa a la temàtica de les cançons, potser el que més sorprendrà és que puguin assolir a partir d’experiències purament autobiogràfiques ressonàncies d’abast universal; relatades a més amb un llenguatge sofisticat, enginyós i d’un humor molt sec, tal com ho és la persona pública del propi Merritt. Sabrem així que el compositor és fill d’una beatnik propensa a les creences esotèriques i d’un pare absentista. El seu creixement de nen més aviat solitari presentarà les seves particulars idiosincràsies («Em pregunto d’on provinc», «Reencarna’t en escarabat», «Judy Garland» o «Em sembla que faré un altre món»).
Així que Merrit creix i esdevé adolescent, proliferen les cançons sobre clubs musicals de capçalera («The Pyramid», «Danceteria!») i sobre els grups favorits del moment. «Foxx and I» evoca el primer Ultravox, mentre que «How to Play the Synthesizer» invoca Depeche Mode. De segur pel camí es perceben influències de The Human League o Abba: problemes d’haver crescut als 80.
L’autor, gai confés, ens explica també històries dels seus ex-xicots (de vegades agudament perspicaces: «A Serious Mistake»), canta sobre l’apocalipsi de la sida i fins i tot es permet una broma de doble sentit («Big Enough for Both of Us» o «Prou gran per a tots dos»). Però, on més em desarma, és en la seva capacitat d’abordar qüestions quotidianes mai abans cantades davant de l’orella pública. Passa amb el manifest escèptic de 1974, «No», ja publicat aquí fa unes setmanes; passa amb el confessional i parsimoniós «Com vaig suspendre Ètica» de 1986. Passa també amb «Ethan Frome», la cançó dedicada a 1988. Mai no haguéssim imaginat que la novel·la curta d’Edith Wharton fos capaç de parir una cançó tan bona. Ni una tonada tan alegre a partir d’un argument tan sinistre.
«50 Song Memoir» és en definitiva un monument a les dots compositives de Merritt, potser la reencarnació més reeixida de Cole Porter amb la que podem comptar en l’actualitat.
I per acabar una petita mostra, «02 Be True to Your Bar», la cançó de taverna ideal.
Assegut en bars i cafès
Escrivint cançons sobre cançons
I obres de teatre dins d’obres de teatre
Però rarament gosem
escriure res
que parli de bars i cafès
Sigues fidel al teu bar
i no l’abandonis
Si no, pot ser que no sempre el tinguis a mà
Sigues fidel als teus amics
i fes saber als teus amics
que sense el teu bar no tindries on anar
No pots beure te tot el dia
Patiries dos atacs de cor
abans d’escriure la tercera cançó
I amb prou feines t’importaria
que el ritme estigués malament
si beguessis te Irish Breakfast tot el dia
Sigues fidel al teu bar...
Vuit hores és tot el que pots aguantar
bevent te a Saint Dymphna's
abans que no et tremolin les mans
Llavors refugia't al teu cau
On hi ha beguda i tios mig despullats
Vuit hores més, fins que no puguis mantenir-te despert
Sigues fidel al teu bar...
