Tot seguint la política fàustica de comprar tantes ànimes creatives com sigui possible, la gent de Netflix va contractar el figurot mediàtic que és Matt Groening perquè els hi muntés la seva primera sèrie animada lluny de la Fox (on havia desenvolupat els indiscutibles «hits» «The Simpsons» i «Futurama»). Es titula «Disenchantment» («(Des)encanto» a la traducció espanyola) i viatja a un món medieval fantàstic de castells i màgia que apel·la tant a Tolkien com als germans Grimm. Suposo que tots n’estareu més o menys informats, ja que els nostres carrers fa dies que van plens dels panells publicitaris de la sèrie.
El context és bastant típic: un regne petit («Dreamland», «Utopía» en espanyol) amb un rei tirànic i malhumorat, una cort que inclou també reina consort reptiliana, joglar, alquimista i conseller sinistre (amb tres ulls), alguns regnes rivals i una petita col·lecció de figures quimèriques. Però les aventures les protagonitzen sobretot el trio format per la princesa en edat de merèixer Bean (Abbi Jacobson), l’elf Elfo (Nat Faxon) i el dimoni Luci (Eric Andre), uns personatges que en els 10 episodis emesos fins ara no acaben de satisfer les expectatives.
Queda clar que amb el protagonisme d’una princesa xicotot, bevedora, jugadora i totalment irresponsable, Groening aposta per una òptica feminista i brètola que se’n fot de la clàssica recerca del príncep blau. Tot i això, aquesta Bean de moment ni sembla prou interessant ni és gaire eficaç a l’hora de generar gags. També és dubtós el paper de Luci (teòricament una influència maligna, o si més no trapella), una silueta negra que es diria dissenyada per en Max. El que més gràcia em fa és l’Elfo, qui a causa de la seva poca talla tothom tracta amb la condescendència que habitualment dediquem als infants.
La durada dels capítols (entre 27 i 36 minuts) molt superior al de les sèries clàssiques de Groening fa que els moments humorístics semblin preocupantment escassos. Els dos primers episodis i els tres últims cal mirar-los seguits perquè presenten continuïtat. La primera tanda de la sèrie, a l’espera dels altres deu capítols aparaulats, conclou com el rosari de l’aurora, amb la majoria de personatges morts o petrificats, i ens obliga a quedar assedegats de respostes (encara que «Disenchantment» no s’ho mereixi). [I ja posats a preguntar, què hi pinten la parella de conspiradors egipcis-maçons directament extrets de «La flauta màgica» que van apareixent de tant en tant?]
Des del mateix títol «Disenchantment» s’escriu ell sol la crítica i la sensació que deixa: desencant. Ens ho posa fàcil.
El context és bastant típic: un regne petit («Dreamland», «Utopía» en espanyol) amb un rei tirànic i malhumorat, una cort que inclou també reina consort reptiliana, joglar, alquimista i conseller sinistre (amb tres ulls), alguns regnes rivals i una petita col·lecció de figures quimèriques. Però les aventures les protagonitzen sobretot el trio format per la princesa en edat de merèixer Bean (Abbi Jacobson), l’elf Elfo (Nat Faxon) i el dimoni Luci (Eric Andre), uns personatges que en els 10 episodis emesos fins ara no acaben de satisfer les expectatives.
Queda clar que amb el protagonisme d’una princesa xicotot, bevedora, jugadora i totalment irresponsable, Groening aposta per una òptica feminista i brètola que se’n fot de la clàssica recerca del príncep blau. Tot i això, aquesta Bean de moment ni sembla prou interessant ni és gaire eficaç a l’hora de generar gags. També és dubtós el paper de Luci (teòricament una influència maligna, o si més no trapella), una silueta negra que es diria dissenyada per en Max. El que més gràcia em fa és l’Elfo, qui a causa de la seva poca talla tothom tracta amb la condescendència que habitualment dediquem als infants.
La durada dels capítols (entre 27 i 36 minuts) molt superior al de les sèries clàssiques de Groening fa que els moments humorístics semblin preocupantment escassos. Els dos primers episodis i els tres últims cal mirar-los seguits perquè presenten continuïtat. La primera tanda de la sèrie, a l’espera dels altres deu capítols aparaulats, conclou com el rosari de l’aurora, amb la majoria de personatges morts o petrificats, i ens obliga a quedar assedegats de respostes (encara que «Disenchantment» no s’ho mereixi). [I ja posats a preguntar, què hi pinten la parella de conspiradors egipcis-maçons directament extrets de «La flauta màgica» que van apareixent de tant en tant?]
Des del mateix títol «Disenchantment» s’escriu ell sol la crítica i la sensació que deixa: desencant. Ens ho posa fàcil.