El discret encant de la fantasia

Tot seguint la política fàustica de comprar tantes ànimes creatives com sigui possible, la gent de Netflix va contractar el figurot mediàtic que és Matt Groening perquè els hi muntés la seva primera sèrie animada lluny de la Fox (on havia desenvolupat els indiscutibles «hits» «The Simpsons» i «Futurama»). Es titula «Disenchantment» («(Des)encanto» a la traducció espanyola) i viatja a un món medieval fantàstic de castells i màgia que apel·la tant a Tolkien com als germans Grimm. Suposo que tots n’estareu més o menys informats, ja que els nostres carrers fa dies que van plens dels panells publicitaris de la sèrie.

El context és bastant típic: un regne petit («Dreamland», «Utopía» en espanyol) amb un rei tirànic i malhumorat, una cort que inclou també reina consort reptiliana, joglar, alquimista i conseller sinistre (amb tres ulls), alguns regnes rivals i una petita col·lecció de figures quimèriques. Però les aventures les protagonitzen sobretot el trio format per la princesa en edat de merèixer Bean (Abbi Jacobson), l’elf Elfo (Nat Faxon) i el dimoni Luci (Eric Andre), uns personatges que en els 10 episodis emesos fins ara no acaben de satisfer les expectatives.

Queda clar que amb el protagonisme d’una princesa xicotot, bevedora, jugadora i totalment irresponsable, Groening aposta per una òptica feminista i brètola que se’n fot de la clàssica recerca del príncep blau. Tot i això, aquesta Bean de moment ni sembla prou interessant ni és gaire eficaç a l’hora de generar gags. També és dubtós el paper de Luci (teòricament una influència maligna, o si més no trapella), una silueta negra que es diria dissenyada per en Max. El que més gràcia em fa és l’Elfo, qui a causa de la seva poca talla tothom tracta amb la condescendència que habitualment dediquem als infants.

La durada dels capítols (entre 27 i 36 minuts) molt superior al de les sèries clàssiques de Groening fa que els moments humorístics semblin preocupantment escassos. Els dos primers episodis i els tres últims cal mirar-los seguits perquè presenten continuïtat. La primera tanda de la sèrie, a l’espera dels altres deu capítols aparaulats, conclou com el rosari de l’aurora, amb la majoria de personatges morts o petrificats, i ens obliga a quedar assedegats de respostes (encara que «Disenchantment» no s’ho mereixi). [I ja posats a preguntar, què hi pinten la parella de conspiradors egipcis-maçons directament extrets de «La flauta màgica» que van apareixent de tant en tant?]

Des del mateix títol «Disenchantment» s’escriu ell sol la crítica i la sensació que deixa: desencant. Ens ho posa fàcil.

Països inventats (i 2)

Estàtua de Timur a Taixkent

Quan anunciava a familiars i coneixences que aquest any passaríem les vacances d’estiu a Uzbekistan i Kirguizistan, la reacció era sovint de perplexitat davant d’uns països dels que molts no serien capaços de situar en un mapa. Mentiria si digués que, abans de documentar-me pel viatge, jo en sabia gaire cosa més. Com a mínim la paraula Uzbekistan sí que em sonava i la seva capital Taixkent desvetllava ecos de l’època del Teló d’Acer. Però Kirguizistan sonava directament a acudit de Chiquito de la Calzada, mentre que Bixkek la capital m’hi jugo un cigró que no l’havíeu sentit en la vida  (abans de 1991 es deia Frunze, però oi que tampoc?)

És clar que es tracta de països relativament nous en una zona —la de l’Àsia Central—, caracteritzada pel seu clima inhòspit, la vocació nòmada de molts dels seus habitants i el veïnatge d’imperis molt poderosos. Durant molts segles fou l’escenari del tràfic comercial entre Orient i Occident (la cèlebre Ruta de la Seda), però la seva organització política es limità a emirats locals i a les puntuals annexions de perses, turcs, xinesos o russos. No fou fins la Revolució Bolxevic que s’establiren unes fronteres bastant similars a les actuals per definir la República Socialista Soviètica d’Uzbekistan (1924) i la República Socialista Soviètica de Kirguizistan (1926). La parcel·lació dels territoris es realitzà segons criteris vagament ètnics, tot i que l’abundància de cultures que habiten la regió (uzbeks, tadjiks, kazakhs, karakalpaks, russos, tàrtars i kirguesos) ha deixat una estela creixent de conflictes així que va desaparèixer la tutela de la Unió Soviètica.

Ran del desmembrament de la URSS l’any 1991, a diferència dels Països Bàltics que abraçaren amb entusiasme l’autonomia, les repúbliques de l’Àsia Central foren les més reticents a independitzar-se del jou soviètic, potser perquè la seva identitat nacional havia sigut imposada artificialment de forma extrínseca. Assumida la inevitabilitat de la independència, foren els propis secretaris generals del partit comunista local els que assumiren la presidència «democràtica».

A Uzbekistan Islam Karimov s’eternitzà al poder gràcies a successives eleccions que sempre vencia per un sospitós mínim del 80%. Només el seu traspàs el 2016 l’obligà a cedir el poder al seu Primer Ministre (sí, això sembla una historieta del Visir Iznogud). La situació a Kirguizistan semblava més prometedora fins que una onada de neteges ètniques i un parell de cruents cops d’estat van posar les coses al seu lloc. Si visites el país inventat en l’actualitat tot sembla raonablement tranquil i civilitzat, el que només demostra que la putrefacció nacional no és a l’abast del turista passavolant.

Continuaré informant.

Països inventats (1)

Andorra era Duralex

Tot país és una invenció. I, quan parlo de país, em refereixo als vells subjectes dels mapes de geografia política, els territoris delimitats per una frontera i pintats de colors contrastats. Un país és una convenció política, a la qual es pot haver arribat per pacte, per dret de conquesta o per arbitratge. En qualsevol cas no és un fenomen que pertanyi a la natura i fins i tot quan es menciona un riu o una serralada com a frontera natural de fet s’està abusant del llenguatge i dotant a l’orografia i la hidrografia d’intencionalitat legislativa.

Prova de l’escassa base objectiva del traçat de les fronteres és la seva enorme variabilitat a través dels segles. Potser us sorprendrà assabentar-vos que més de meitat de les fronteres que parcel·len el nostre actual mapamundi foren creades després del 1900. En aquest interessantíssim (i força ampliable) mapa s’identifiquen les línies frontereres pel seu any de naixença, al qual s’afegeix un color per caracteritzar la seva antiguitat general.

Sembla ser que el país de contorns més antics encara vigents és el Principat d’Andorra. Concretament fou el 8 de setembre de 1278 quan Roger Bernat III, comte de Foix, i Pere d’Urtx, bisbe d’Urgell, firmaren el primer pareatge (o condomini entre dos senyors) a Lleida. Actualment, extingit el comtat de Foix, el president de la República Francesa exerceix de copríncep juntament amb el no extint bisbe de la Seu.

Una altra frontera excepcionalment antiga és la que actualment separa Espanya de Portugal. Està datada el 1297, encara que algunes de les seves porcions són probablement anteriors. Atribueixo la seva longevitat tant a la poca bel·ligerància de la nació portuguesa, com a la condescendència paternalista amb la que Espanya sol tractar Portugal. Però, qui sóc jo per inventar-me raons històriques que el cor no coneix?

A l’altre extrem de l’espectre, és a dir el dels països de fronteres més recents, s’endú la palma el límit septentrional de Sudan del Sud. El país nasqué el 2011, però les seves fronteres daten d’anys que van del 1924 al 1960. Només la regió petroliera d’Abyei pot presumir de fronteres establertes pel Tribunal Permanent d’Arbitratge de La Haia el 2009.

Però jo el que volia era parlar de les meves vacances i encara no m’heu deixat, punyeteros! Demà més.

El xaman

La darrera part de la trilogia Subutex es va fer esperar una mica més: aparegué dos anys més tard, el maig de 2017 (a Random House en espanyol el gener de 2018, traducció de Noemí Sobregués). En aquest volum en Vernon Subutex ha esdevingut una mena de guia espiritual que a través de les seves sessions com a DJ fa viure experiències quasi transcendents a una munió creixent d’adeptes. L’entrada d’una fortuna inesperada sembrarà la discòrdia dins del grup, mentre que un personatge humiliat buscarà la seva revenja.

«Vernon Subutex 3» reprèn la tècnica coral dels llibres anteriors, ara amb personatges majoritàriament coneguts, tot i que hi ha un important excurs a Frankfurt, a la intimitat d’una família musulmana que encara no ens havia sigut presentada i que tastarà per primer cop les mels de l’adulteri. Es percep una presència important de la ciutat de Barcelona (la favorita dels francesos i que Despentes coneix prou bé)…

No había imaginado el calor que haría en Barcelona en primavera. Pensó suéter y chaqueta vaquera, pero no bochorno asfixiante. Se vio a sí mismo deambulando por una calle peatonal del centro a las diez de la mañana. No se sintió desorientado, los rótulos son los mismos que en su calle. Siempre la misma mierda, vayas a donde vayas. Aunque aquí habría que sacarse un carnet de peatón para avanzar sin chocarte con un turista. Se desplazan en manadas, para cruzar una calle hay que esperar diez minutos. Son alemanes, chinos, rusos… solo feos. Quizás los gobiernos hacen una selección de sus habitantes menos agraciados antes de lanzarlos a Barcelona. Los peores son los franceses, como no podía ser de otra manera. Más ruidosos, más arrogantes y más agresivos que todos los demás turistas. No piensa volver. Lamenta mucho formar parte de esta horda de parásitos.

…i algunes notes d’actualitat (la mort de David Bowie, els atemptats terroristes a París de novembre de 2015):

Todavía no hace tres días que ha muerto Bowie y Céleste ya está harta de escuchar «Let’s Dance» y «Starman». El día anterior vieron «Dentro del laberinto», y fue la única a la que no le pareció absolutamente genial.

*******

Desde «Charlie Hebdo», pensar en las conversaciones que va a tener que soportar después de cada atentado le provoca náuseas, literalmente. Se ha alejado de personas a las que consideraba amigos. Lleva en Francia más de treinta años. Siempre ha mantenido conversaciones que aquí deben evitarse. Ya no soporta la letanía de defensas del islam.

La conclusió de la trilogia és una mica decebedora; Despentes recorre al «deus ex machina» més arquetípic per solucionar-ho tot: el gran pet terrorista, en definitiva. Però ja ho havíem sospitat de lluny, l’autora és molt més cronista urgent que lletracremada de raça. El seu retrat d’actituds i pensaments de rigorosa actualitat és el que no té preu de la seva trilogia.

Una plaza en la que las mujeres no están tranquilas por la noche porque los tíos han bebido y les apetece tocarlas cuando ellas no se lo han pedido… olvídate de quejarte de la violencia del liberalismo si a la primera ocasión ejerces tu fuerza sobre los demás. Tíos incapaces de decirse si cuando bebo impido que la mitad de las personas se sientan bien entonces debo dejar de beber y encontrar algo que me funcione mejor no son tíos que quieran repensar el ejercicio del poder. Son sencillamente tíos frustrados por no estar en el bando del carcelero.

 *******

El problema no es la natalidad. El problema es la Iglesia francesa. Si la religión cristiana fuera capaz de curarse, los moros se habrían convertido hace tiempo y se dedicarían a hacer la cuaresma en lugar del ramadán. El estancamiento del fervor cristiano es un problema mucho más real que el hecho de que vayan a las mezquitas.

Prodigiosa Despentes, sempre a peu de carrer! Com a cronista ja em val.

L’aventura és l’aventura

Fa temps ja vaig revelar la meva devoció adolescent per la sèrie televisiva «Missió impossible» així com la poca fidelitat a l’original que li trobava a la franquícia cinematogràfica protagonitzada per Tom Cruise. De fet, des del títol inicial que va dirigir Brian de Palma l’any 1996, no havia tornat a visitar la saga fins a la molt satisfactòria «Mission: Impossible - Rough Nation» de 2015.

A la present «Mission: Impossible - Fallout» torna a dirigir Christopher McQuarrie i els resultats no podrien ser més sensacionals ni més fidels als orígens. Per començar (literalment) hi ha una elaborada escena de simulació, destinada a enganyar un dels antagonistes, que no desmereix ni l’esperit ni la lletra de la sèrie creada per Bruce Geller. Per altra banda es potencia la feina en equip, el que sempre havia sigut una de les senyes d’identitat del programa, el que permet repetir molts dels actors de la pel·lícula anterior, en un gest de continuïtat rar a aquesta franquícia.

L’argument és el de menys: una excusa per encadenar impecables seqüències d’acció en escenaris clàssicament cosmopolites. El pròleg és a Berlín, continua a París (amb festa al Grand Palais inclosa), prossegueix a Londres i conclou (el sol toc exòtic) a les muntanyes de Pakistan. La major part del film evita la faramalla escandalosa dels efectes especials i es limita a consistir en trepidants persecucions per terra, mar i aire en tota mena de mitjans de transport (des de l’avió a les sabates). «M:I - Fallout» recupera un plaer bastant infreqüent en el cinema actual —i en això fa pensar en l’excepcional «Mad Max: Fury Road»— que és el de la pura interacció cinètica de cossos i paisatges, allà on el moviment esdevé també l’argument.

La pel·lícula intenta en algun moment implicar l’espectador emocionalment, sobretot amb la història de l’esposa recuperada del fons d’armari dels guionistes. En el meu cas no ha funcionat, ni falta que ha fet. Per moltes malvestats que patissin els nostres herois, jo m’ho mirava tot amb un somriure d’indiferència beata: sabia que en el fons (i la superfície) tot plegat es reduiria a un mecanisme de rellotgeria helvètica d’admirable perfecció, plenament justificat per la seva manera de fer. De vegades cordes i politges són més poderoses que els lligams de la sang.

En una producció de repartiment tan ampli sorprèn agradablement l’absència d’elements discordants. M’han agradat tots: Ving Rhames, Rebecca Ferguson, Simon Pegg, Alec Baldwin, Sean Harris… Angela Bassett fa meravelles amb un paper de merda, Henry Cavill fa meravelles amb el seu mostatxo i Vanessa Kirby demostra ser un veritable animal cinematogràfic, i que la seva princesa Margarida a «The Crown» no fou qüestió de xamba.

Tom Cruise és un cas apart. Als seus envejables 56 anys aguanta perfectament totes les escenes d’acció, sua i pateix raonablement i no perd mai la credibilitat que se li suposa a l’heroi d’aventures. Forma part d’aquesta classe d’actors que fan tanta ràbia —igual que Tom Hanks o Meryl Streep—, amb els que és difícil connectar personalment, però que és impossible negar-los-hi el talent.

Missatge final: si heu d’anar al cinema aquest estiu amb el sol propòsit de prendre l’aire condicionat, comenceu per aquesta missió impossible. Després podreu continuar per les segones parts de «Mamma Mia» o «The Incredibles», segons sigueu «petards» o «nerds». Respectivament.

Un món de metros: Taixkent (2)

Passatgers sorpresos de veure un fotògraf en acció

Finalment, i contra el que havíem llegit, va ser possible fer fotos al metro de Tashkent: sembla que ja no el consideren objectiu militar estratègic. De fet, moltes de les altres advertències que ens havien fet —que caldria declarar els diners que portàvem a la duana, que els policies fronterers requisaven tots els medicaments sense recepta, que calia acreditar documentalment tots els hotels on ens havíem allotjat— van resultar igualment infundades. Es diria que Uzbekistan vol rebaixar les seves mesures més repressives per afavorir el turisme.

Portes de seguretat d'un metre de gruix que protegeixen d'un hipotètic atac nuclear

Precisament avui he confirmat en un reportatge a "The Guardian" (d'on provenen les fotos d'Amos Chapple que il·lustren l'apunt) que el veto fotogràfic va ser eliminat en data tan recent com el juny d'enguany. De manera que no us estranyi que el metro de Tashkent esdevingui aviat "trending topic" a Instagram.

Pel que vaig observar, l'entrada de les estacions no pot ser més discreta i dissimula molt bé l'opulència que ens espera als subterranis. Per accedir-hi cal comprar una fitxa circular de plàstic que val poc menys d'un euro. Els mapes de la xarxa són inexistents i per orientar-se convenientment cal tenir alguna noció de l'alfabet ciríl·lic.

Els combois es noten antiquats i deuen ser els mateixos de quan van inaugurar les línies. Cal consignar que quan entres a un vagó tots els adolescents s'alcen com un sol home per cedir-te el seient i que les mares piquen el crostó dels seus fills més petits perquè facin el mateix. Es tracta per descomptat de respecte a l'edat provecta, no pas de submissió al potencial econòmic del "guiri".

Però qui s'aventura tan avall en estacions d'andana única i ambidextra és sobretot pel deliri decoratiu que caracteritza aquesta xarxa. No ho vaig poder verificar en primera persona, però diria que cada parada disposa del seu particular codi ornamental. La més famosa de totes és potser "Kosmonavtlar", de blaus predominants, i dedicada als grans herois de l'espai soviètic.

Joves mirant el mòbil a "Kosmonavtlar" (foto d'Allau)

Un altar per l'astronauta Tereshkova

Però, pensem el que pensem en relació a una estètica que es veu obligada a combinar el realisme socialista amb la manca de representació de la natura, pròpia de l'Islam, els "baixos" de Tashkent són una autèntica cova del tresor.

Basques, madrilenya i catalans fent-se fotos (foto d'Allau)