dissabte, 31 de juliol de 2021

Filmoteca forçosa (52)


I Confess (Alfred Hitchcock, USA 1953 (DVD))

El secret de confessió i la vocació religiosa a partir d’un despit amorós són dos clàssics (arnats) de la ficció catòlica; però Hitchcock hi afegeix bones dosis d’estil. Sempre és un plaer reveure la ciutat de Quebec. (7) 


Las niñas bien (Alejandra Márquez Abella, Mèxic 2018 (Filmin))

Crònica de la pèrdua d’estatus d’un burgesa mexicana durant la crisi del 82. Una mica previsible, però ben escrita i amb una magnífica Ilse Salas. (7)



Sleeping Beauty/La Bella Dorment (Clyde Geromini, USA 1958 (Disney+))

Adaptació una mica pretensiosa del conte clàssic (música de Txaikovski, estètica de miniatura medieval, molt original tanmateix…) La dramatúrgia és insípida fins que no esclata el tercer acte, però Malèfica és un dels grans malvats de la Disney. (7)


Sublet (Eytan Fox, Israel 2020 (Filmin))

Un americà passa cinc dies a Tel Aviv a l’apartament d’un jove cineasta israelià. Amable i emocionant comèdia de contrastos, una mica rosa, però ja ens agrada de tant en tant veure les coses d’aquest color. (7)



Love and Death/L’última nit de Boris Grushenko (Woody Allen, USA 1975 (DVD))

Només Allen podia fer una comèdia tan hilarant a partir de Tolstoi i Dostoievsky. Diane Keaton demostra ser una gran pallassa. (8)


Raya and the Last Dragon (Carlos Lopez Estrada, USA 2021 (Disney+))

Fantasia èpica visualment esplèndida, però de trama molt rutinària: meitat vídeo joc, meitat «Bola de Drac», meitat «El Senyor dels Anells». Disney volia fer el film panasiàtic definitiu i li ha quedat com un d’aquells restaurants «orientals» que fan «sushi», arròs tres delícies i «pad tai» enmig d’una decoració ben «kitsch». (6)



Synonymes (Nadav Lapid, Israel 2019 (Filmin))

Faula un pèl confusa sobre un israelià que intenta esborrar les seves arrels i trobar una nova pàtria a París. Estimulant, contradictòria, eròtica i amb molta energia. (7)


My Octopus Teacher/El que el pop em va ensenyar (Philippa Ehrlich i James Reed, Sudàfrica 2020 (Netflix))

Un home en hores baixes estableix una particular relació amb un pop. És fàcil deixar-se dur per la lectura antropomòrfica en moments de vulnerabilitat, però no deixa de ser curiós aquest documental sobre la comunicació entre espècies. (6)



Gosford Park (Robert Altman, Regne Unit 2001 (Filmin))

Julian Fellowes escriu l’assaig general de «Downton Abbey» amb aquest «whoddunit» digne d’Agatha Christie. Gloriós repartiment que inclou ja a Maggie Smith. (8)


The King of Staten Island (Judd Apatow, USA 2021 (Movistar+))

Comèdia dramàtica tramposa i massa llarga sobre un penques de vint-i-quatre anys que s’obstina a no madurar. Té alguna gràcia, com la tenen els films que inclouen Marisa Tomei. (6)


dijous, 29 de juliol de 2021

Insuportable


"Irresponsable", escrita i protagonitzada per Frédéric Rosset (i visible a Filmin), pot donar-nos una bona idea de quines coses fan gràcia als nostres veïns francesos. Se centra en un personatge bastant recurrent a la comèdia actual, el de l'home ja a la trentena que continua comportant-se com un adolescent etern. Al principi de la història Julien Chandelier acaba de quedar sense feina i viu a casa de la seva mare ocupat a temps complet amb els jocs d'ordinador i la masturbació compulsiva. Una trobada fortuïta amb el seu primer amor li revelarà l'existència d'un fill seu del que no tenia cap notícia. Contra tot pronòstic pare i fill aviat esdevindran col·legues de porros.

Rosset, que amb el seu aire despistat i la seva figura esquifida fa pensar en el jove Woody Allen (però no el seu personatge), dibuixa el retrat d'un home poc modèlic i propens a la picaresca. L'humor que se'n desprèn tira del broc gros i pot agradar més o menys sempre que es cenyeixi a la farsa. Malauradament la sèrie intenta tocar també la fibra sentimental i aquí ja em costa més seguir-la: difícilment respectaré la dona que, després d'ensopegar dues vegades amb la mateixa pedra, estigui disposada a formar una família amb aquest brètol. 

Però ja sabeu que l'humor és personal i intransferible, i el que a alguns irrita a d'altres fa xalar. Vostès mateixos.

dimecres, 28 de juliol de 2021

Dues famílies i un secret

A l’inici de la sèrie «Fragile» (escrita pel prestigiós dramaturg Serge Boucher i visible a Filmin) es produeix un accident de trànsit i moren dos nois joves que viatjaven junts en el mateix cotxe i que ningú de les seves famílies sabia que es coneixien. Durant deu capítols retornarem a les setmanes prèvies a l’accident i anirem seguint els quefers de diversos membres de dues famílies del Quebec provincial, els Lanthier i els Couture. Els primers formen part del motor econòmic i polític de la regió, de manera que les seves vides transcorren en certa manera a la vista de tothom, mentre que els segons són coneguts pel seu popular restaurant i pel taller mecànic del fill.

Per descomptat descobrirem que no tot ha estat planer en el passat d’aquesta gent i un dels plaers de «Fragile» és anar veient com es van revelant circumstàncies que ens eren desconegudes: relacions adulterines, gelosia entre germans, un homicidi accidental, crims ecològics… I en el centre de la trama un misteri que té a veure amb la identitat sexual i del que no convé dir res més, si no que està tractat amb un respecte modèlic. 

Potser aquest element inconfessable és el que confereix al drama el seu tret més personal, però cal dir que tot el desenvolupament de la història (potser perquè el Canadà té una cultura un pèl més europea que els Estats Units) té lloc a un ritme pausat i gens efectista, que permet familiaritzar-se amb una col·lecció de personatges creïblement humans. Algun espectador impacient trobarà l’acció una mica desmaiada, però a casa ens ha agradat aquest procedir calmós tan proper a l’humanisme. I que els excel·lents actors ens fossin desconeguts ha contribuït considerablement a la credibilitat del projecte.

En definitiva, que «Fragile» —per fer les coses de manera lleugerament diferent als serials clàssics— ha esdevingut per a nosaltres una de les sèries de l’any (encara que en realitat és del 2019). I si xampurregeu una mica de francès, prepareu-vos per patir un bany d’humilitat tot escoltant la llengua impossible que parlen a l’altre costat de l’Atlàntic. 

dijous, 22 de juliol de 2021

Nocturns de Xile

El xilè Pedro Lemebel (1952 - 2015) va ser escriptor, activista i artista plàstic, a més d’important referent de la despoblada literatura «queer» en castellà. La seva única novel·la «Tengo miedo, torero» (2001) va ser publicada a Espanya per Anagrama a instàncies de Roberto Bolaño, que va ser sempre un gran valedor de l’autor. Possiblement per estar descatalogada de fa temps, l’editorial las afueras de Barcelona l’ha reeditat aquest 2021, perquè els lectors puguin accedir a un títol fonamental.


«Tengo miedo, torero» està protagonitzada per la Loca del Frente, un homosexual efeminat, de classe baixa i mitjana edat, una figura que es podria emparentar amb altres marietes cèlebres de la literatura sud-americana com la Manuela de «El lugar sin límites» (José Donoso, 1966) o el Molina de «El beso de la mujer araña» (Manuel Puig, 1976). Aquí el personatge marginal de la Loca, durant la dictadura d’Augusto Pinochet, es veu involucrat en activitats subversives, quan coneix un jove i atractiu estudiant que milita en l’oposició clandestina. Aviat la relació de conveniència del jove deriva en quelcom molt proper a l’amistat, mentre l’atrotinada Loca se n’enamora irremeiablement. Aquest enfrontament/entesa entre la dissidència política i la sexual pot tornar a fer pensar el llibre de Puig, tot i que l’argentí té com a referents els melodrames de Hollywood i articula el seu text entorn de diàlegs quasi teatrals. Mentrestant, Lemebel fa servir una tercera persona que penetra en el pensament dels personatges i on s’intercalen sense solució de continuïtat els diàlegs, un text barroc, kitsch i d’una seductora expressivitat.

Faltaban solo dos cuadras para llegar a su casa que le parecieron eternas, y al fin, temblorosa, abrió la puerta, y respirando hondo la cerró, sintiéndose protegida en la concavidad familiar de la sombra. Pero no prendió la luz. El silencio obeso que llenaba el lugar podía presagiar cualquier cosa, igual se arriesgó a subir dispuesta a todo. Uno a uno los peldaños crujieron como si caminara sobre un cementerio de cristal. Uno a uno sus pasos fueron estampidos cinematográficos que la ametrallaron rodando escalera abajo moteada de púrpura, repitiendo ahogada en sangre el nombre de Carlos-Carlo-Carl. Aquel nombre falso, disperso en la súplica chamullera de esas letras, un nombre de mentira, de bambalinas, tan ficticio como esa jugarreta imaginaria de actuar el miedo.

La novel·la té també un considerable component satíric en els fragments que protagonitzen el dictador i la seva esposa. Pinochet apareix com un paranoic acomplexat que creu veure menyspreu i amenaces pertot arreu al seu voltant, mentre que Lucia Hiriart és una classista vanitosa, frívola i beata. La imatge que queda d’aquest duo criminal és ferotge i despietada.

Yo creo que te vieron la cara de chileno o te reconocieron por las fotos de los diarios. Porque nunca vi tanto fotógrafo y tanta gente verdaderamente aristócrata como en el entierro del general Franco. Nunca, pues, Augusto. Jamás tuvimos la oportunidad de codearnos con la realeza. Porque no me vas a decir que tus amigotes generales del Club Militar son gente fina, menos sus mujeres que se visten como empleadas domésticas en día domingo. Con esos trajecitos dos piezas de liquidación de Falabella, o esas batitas floreadas sin gracia como sacadas de la Pérgola de las Flores. No me digas que no te has dado cuenta cómo se visten, cómo me miran, cómo me saludan haciéndome la pata, como tocan las telas de mis trajes diciendo: Qué elegante es usted, señora Lucy, qué bien le queda esa seda tan exquisita. Cuando yo sé que en el fondo se las come la envidia.

Lluny de la crítica al puritanisme sexual de l’esquerra i de la tendència als gestos tràgics que caracteritzava «El beso de la mujar araña», «Tengo miedo, torero» destaca pel seu humanisme poc convencional i per la mirada afectuosa als personatges principals Es tracta d’una de les lectures més estimulants que pot emprendre qualsevol amant de la literatura.

Existeix, per cert, una estimable adaptació cinematogràfica i homònima feta a Xile l’any 2020 i dirigida per Rodrigo Sepúlveda (que, en tot cas, mai podrà substituir el llibre). Aquí la vam poder veure fa un mes en un d’aquests festivals que ens ofereix Filmin. Potser falla una mica en la caracterització del revolucionari que fa el mexicà Leonardo Ortizgris, però és un triomf total «la Loca del Frente» encarnada pel xilè Alfredo Castro («El club», «Neruda», «La cordillera»…), que demostra una vegada més que és un dels grans de la interpretació en castellà.

Temàticament tangencial és el documental «Santiago, Italia» (Filmin) de Nanni Moretti, on una colla de represaliats del cop d’estat d’Augusto Pinochet expliquen com es van refugiar a l’ambaixada italiana de Santiago i el seu posterior exili a Itàlia. Penso que és un episodi poc conegut que justifica totalment la visió del film amb els seus testimonis plenament commovedors (i on el director evita pràcticament tota intrusió). 

dijous, 15 de juliol de 2021

Filmoteca forçosa (51)


The Cabin in the Woods (Drew Goddard, USA 2011 (Filmin))
El meu vessant formalista aprecia més els exercicis metaficcionals que no pas el gènere sobre el que experimenten. Així, encara que habitualment no miri "slashers", m'ha encuriosit aquest èxit de crítica i públic que compleix tots els estereotips de l'horror i els hi dona una volta inesperada. A mig camí entre "El show de Truman" i Lovecraft, sembla adreçar-se sobre tot als amants erudits del fantàstic i el terror. (7)


The Final Girls (Todd Strauss-Schulson, USA 2015 (Netflix))
Un altre meta-slasher, aquest cop menys pretensiós i més accessible per a un profà. Una colla d'amics acabarà absorbida per un film d'horror i hauran de fer servir les seves convencions de gènere per sobreviure'l. Divertit i amb un puntet sentimental. (7)


Wind River (Taylor Sheridan, USA 2017 (Amazon))

El guionista de «Sicario» i «Comancheria» firma un thriller amb reserves índies i dones maltractades. Llàstima dels excessos del clímax en una narració amb vocació de clàssica. (7)


Minyan (Eric Steel, USA 2020 (Filmin))

El títol es refereix al quòrum de deu homes adults necessaris en molts rituals jueus. Ambientada a Brooklyn durant els anys 80, toca amb subtilesa temes importants com són l’holocaust, la immigració, la sida, la comunitat i la maduració. (8)



Brief Encounter (David Lean, Regne Unit 1945 (Filmin))

Només un film britànic podia contenir una història d’amor tan romàntica i a la vegada tan pragmàtica. Un cim absolut. (9)


Never Rarely Sometimes Always/Mai Rarament A vegades Sempre (Eliza Hittman, USA 2020 (Movistar+))

La modesta odissea d’una adolescent de províncies que queda embarassada i ha de viatjar a Nova York perquè li practiquin un avortament. Fredament clínica, devastadora, però també una mica impersonal en el seu realisme. (7)



Earthquake/Terratrèmol (Mark Robson, USA 1974 (Filmin))

Sempre és divertit contemplar la destrucció de Los Angeles (encara que sigui de cartró). Però el veritable desastre és veure actors (bons i dolents) dilapidats en una trama tan mediocre. (5)


Stage Fright/Pànic a l’escena (Alfred Hitchcock, USA 1950 (DVD))

Un títol decididament menor que comet l’error de visualitzar una escena en "flashback" que mai no va succeir. Salvable per l’ambientació britànica i per l’enfrontament entre la insignificant Jane Wyman i la imperial Marlene Dietrich. (6)



dimecres, 14 de juliol de 2021

Estacions de la creu

Sense cap dubte una de les sèries més potents de la temporada ha estat «The Underground Railroad» (Amazon), l’adaptació de la guardonada novel·la de Colson Whitehead que ha fet Barry Jenkins. Es basa en la xarxa solidària que va existir durant el segle XIX per facilitar la fuga de la gent que volia escapar de l’esclavatge. Però en lloc de fer-ne una crònica realista, en la versió de la novel·la l’organització d’ajuda als fugitius esdevé una xarxa de ferrocarril subterrani amb els seus conductors, els seus revisors i els seus guardabarreres.

Cora Randall (interpretada per la sud-africana Thuso Mbedu) escapa dels abusos que pateix a una plantació de Georgia i va passant per diversos estats sudistes on anirà trobant diverses formes d’opressió, que van des del bon tracte que oculta un pla d’esterilització generalitzada fins al pur genocidi. Paral·lelament un caçador d’esclaus (Joel Edgerton) anirà seguint la pista de Cora per retornar-la al seu amo.

No cal dir que aquesta és una sèrie molt dura, plena de dolor i de violència, però també amb moments de surreal bellesa. No endebades adapta i dirigeix Barry Jenkins, un director preciosista que ja ens va regalar «Moonlight» i «If Beale Street Could Talk». Gràcies a ell, el perillós relat metafòric —un recurs que pot convertir discursos seriosos en un pur aparador— roman ben punyent i carregat del poder de la història compartida, visualitzada sobre tot en àmplies panoràmiques de tota mena de ciutadans de color. Per subratllar encara més que ens trobem davant d’una obra d’autor, els 10 capítols oscil·len en la seva durada des dels 17 als 77 minuts, presenten una retolació agressiva i s’acompanyen de ràfegues de música negra contemporània. 

Veient «The Underground Railroad» és fàcil deduir que la novel·la en la qual es basa ha de valer molt la pena. De fet, quan en Xexu la va valorar molt positivament, em vaig prometre llegir-la. Ara que a casa ja hi és el llibre crec que ha arribat el moment. Mentrestant, per a tots aquells que no els espanti el mal trago, crec que la sèrie és de les més corprenedores que es poden trobar a la tele. 

dimarts, 13 de juliol de 2021

Un hotel a la costa

Si bé Toni Sala és un autor molt apreciat per la crítica, sospito que no és tan admirat per una bona colla de lectors, a qui les seves històries de crueltat i mort suposen una barrera que en dificulta l’empatia. Potser el canvi de registre a «Una família» (l’altra editorial, maig 2021) contribuirà a reconciliar-lo amb un públic molt més ampli. Certament en aquest llibre Sala abandona la ficció i se centra en una crònica autobiogràfica sobre la seva família, i més en concret sobre els seus pares i el seu avi matern, a cadascun dels quals dedica una part diferenciada del llibre. Per escriure’l ha calgut que els seus protagonistes desapareguessin, de manera que, un cop la vida ha quedat clausurada, s’obri la possibilitat de reflexionar-la. 

Al llarg de la vida, anem entenent els nostres pares a mesura que anem trepitjant el seu mateix tros de camí. Com més anys fem, més superfície reflectim. Llegim els nostres pares a través nostre, però també ens llegim a través seu, ells també ens emmirallen. Si superem l’edat de la seva mort, el mirall ja no reflecteix res.

La família de Sala té poc de convencional. A la poca efusió sentimental d’un cert caràcter català s’hi afegeix la dedicació a l’hostaleria que força a un funcionament atomitzat i centrífug. Per això la comprensió de cadascun dels seus membres passa per una feina quasi detectivesca d’anàlisi de les diverses solituds.

L’afecte anava escàs. Hi havia jaciments, però sense els pous per arribar-hi. El cordó umbilical s’arrelava a terra, però era la corretja que lligava a un gos abandonat. Sentia els corrents subterranis. La vida familiar no existia. Vam fer un viatge per Espanya amb el sis-cents quan els tres germans encara érem massa petits per treure’n res, un viatge boirós, jo potser tenia quatre anys, només recordo els clàxons d’un embús al centre de Madrid i els xiulets d’un guàrdia urbà. No devien quedar ganes de repetir-ho. Un dia vam sortir a buscar bolets. No recordo res més. L’hostaleria implicava treballar els festius. La temporada baixa era molt llarga però no hi havia celebracions conjuntes, amb prou feines els regals de reis, i tothom dinava i sopava quan volia.

Té aquest llibre un interès suplementari de caire sociològic en retratar l’eclosió del negoci turístic a la Costa Brava durant els anys 50 i 60, en particular quan es parla de l’avi, que va ser una figura prominent dins de la societat civil de Sant Feliu de Guíxols i un promotor de diversos establiments d’hostaleria, entre els que s’inclouria una hípica on el mateix Toni Sala hi va treballar durant els anys de joventut.

No tot el contingut d’«Una família» m’ha interessat igual. El que menys, les passejades a cavall de l’autor i les seves aventures eròtiques amb amazones forasteres. La part de l’avi és la més farcida de dades i anècdotes, mentre que la del pare (potser a causa de la seva mort prematura) resulta una mica insuficient. En canvi la de la mare queda com la més profundament emocionant, sense necessitat d’emprar ni una gota de sentimentalisme. Sala és gairebé sempre un narrador poderós, de vegades incòmode, però mai adotzenat. Quedi constància que aquest llibre és el que més m’ha absorbit recentment i el que —ara que la meva atenció sovint flaqueja— més ràpid he llegit, amb diferència.

Avui aquesta tristesa em posa a dintre la meva mare. La mantinc a l’hotel, sola amb els gossos, preguntant-se a si mateixa, coincidint amb mi, vivint-nos, l’estranyesa, la tristesa de la tristor. Potser és desemparament, el mateix que detectem a la mirada de les bèsties, sense déus ni transcendències que els en puguin salvar. 

dijous, 8 de juliol de 2021

Filmoteca forçosa (50)


Pinocchio (Matteo Garrone, Itàlia 2019 (Movistar+))

Enèsima versió del conte, aquí amb el temible Roberto Benigni fent de Gepetto (infinitament millor que quan va fer de Pinocchio el 2002). La producció és una mica tètrica i melangiosa (igual que el conte de Collodi), però té un disseny excel·lent i una màgia molt especial. (8)


Oxygène (Alexandre Aja, França 2021 (Netflix))

Virtuós exercici de claustrofòbia amb una molt notable Mélanie Laurent. De visió aconsellada a tots els amants de la ciència ficció poc convencional. (8) 



The Matrix (The Wachowskis, USA 1999 (DVD))

Per increïble que sembli, no l’havia vist mai. L’exposició durant dues hores d’una versió tunejada de la caverna de Plató no m’acaba d’interessar, tot i que els efectes no poden ser més «cool» (i a aquestes altures gens originals). Oi que El Corte Inglés ho va copiar en un espot publicitari? (7)


Isle of Dogs (Wes Anderson, USA 2018 (Disney Star))

Aventura distòpica i animada maníaco-delirant. D’entrada molt rara i amb un humor negre i eixut, però va atrapant per la seva coherència i acaba fascinant. (8)



Roma (Federico Fellini, Itàlia 1972 (Filmin))

Homenatge a una ciutat que és pura ficció i una de les grans celebracions vitals del seu autor. L’escena de l’autopista va ser una de les meves primeres epifanies cinematogràfiques. (9)


Wendy and Lucy (Kelly Reichardt, USA 2008 (Filmin))

Wendy (Michelle Williams) va de ruta cap a Alaska. El seu cotxe té una avaria i perd la seva gossa Lucy. Història mínima típica de Reichardt. Al seu costat «First Cow» és tota una epopeia. (7)



El castell de Cagliostro (Hayao Miyazaki, Japó 1977 (Filmin))

Primer llargmetratge de Miyazaki i expansió d’una sèrie televisiva d’èxit sobre el net del lladre Arsène Lupin. No exhibeix encara els trets més característics de l’autor, però és una aventura trepidantment divertida. (7)


Un efecto óptico (Juan Cavestany, Espanya 2020 (Filmin))

¿Carmen Machi i Pepón Nieto fan un viatge a Nova York o continuen a Burgos? ¿On som realment quan anem de viatge? Una idea bona que es podria haver desenvolupat de forma més entretinguda. (6)



Under Capricorn/Turmentada (Alfred Hitchcock, Regne Unit 1949 (DVD))

Verbós i inacabable melodrama d’època amb una mediocre Ingrid Bergman. Si no fos pels llargs plans seqüència, ni semblaria de Hitchcock. (6)

dimecres, 7 de juliol de 2021

Salvat per la ficció

L’escriptor i crític de televisió Roberto Enríquez (més conegut pel seu nom de guerra «Bob Pop») acudeix a «Maricón perdido» (sèrie emesa per TNT) a la ficció autobiogràfica com a forma de passar comptes a una biografia que no ha sigut precisament fàcil. Assetjat per ser gras i homosexual des dels temps escolars, maltractat per la seva pròpia família i afectat per una malaltia degenerativa, Enríquez s’ha vist obligat a pair un munt de males experiències i ha trobat el seu principal refugi en l’art i sobre tot en la literatura. La sèrie, que parteix de vivències autèntiques, però que es pren totes les llibertats possibles a l’hora d’explicar-les per mirar de fer les paus amb un passat dolorós, té un to de teràpia personal que mereix tots els respectes, encara que no sempre aconsegueixi l’empatia desitjada.

El principal problema que hi he trobat és la seva brevetat: és difícil desenvolupar una història amb profunditat quan es compta només amb sis capítols de poc més de vint minuts. Això fa que les desgràcies que li passen a Bob (i que en cap moment poso en dubte que tinguin una base real) s’acumulin amb una profusió que és difícil de digerir. En pocs minuts contemplarem com al protagonista li claven una pedrada que el deixa estès a terra, l’estafen en una sauna, el violen en un parc i li diagnostiquen una esclerosi múltiple. I, per molt que els guions intentin aportar una visió desdramatitzadora, no deixa de ser asfixiant tal cúmul de calamitats.

Crec que el poc temps del que disposen els capítols també contribueix a una certa simplificació caricaturesca dels personatges, en especial dels pares del protagonista, als quals Candela Peña i Carlos Bardem contribueixen amb interpretacions exagerades i monocords. Tampoc els desconeguts Carlos González (Bob jove) i Gabriel Sánchez (Bob adolescent) em semblen particularment notables. No es que grinyolin, però de la centralitat del seu paper caldria esperar una mica més. De fet, els únics actors que m’han semblat veritablement convincents són Alba Flores, com a amiga de l’ànima, i el veterà Miguel Rellán, com a avi comprensiu.

«Maricón perdido» ha tingut una recepció fenomenal, en part perquè Enríquez és una figura que cau molt bé per la seva franquesa sense prejudicis, però he de confessar que ha defraudat una mica les meves expectatives. 

dimarts, 6 de juliol de 2021

Viure en pau; plantar patates i somiar

Els Mumin —la família de trols bonifacis que havien de proporcionar fama eterna a Tove Jansson— van fer la seva primera aparició en forma de llibre l’any 1945 i no trigaren gaire a fer-se raonablement populars, especialment quan van aparèixer les dues aventures següents els anys 1946 i 1948. El 1947 una adaptació en format de tira còmica es va publicar al diari d’esquerres Ny Tid, però els seus lectors van considerar aquells personatges massa burgesos pel seu gust, de manera que no se’n mantingué la continuïtat.

Pocs anys més tard, un cop els primers llibres van ser traduïts amb èxit al Regne Unit, el cap d’Associated Newspapers es va posar en contacte amb Jansson per proposar-li crear una tira còmica directament en anglès i no necessàriament adreçada als infants, ja que hi veia a la sèrie moltes possibilitats satíriques. Així fou com el 20 de setembre de 1954 es va iniciar a l’Evening News de Londres l’aventura «Moomin and the Brigands», els drets de la qual aviat es van vendre a altres periòdics europeus (i especialment escandinaus). Era el principi d’una experiència editorial que es prolongaria al llarg de vint anys i setanta-tres aventures. Al principi Tove s’ocupava del guió i del dibuix, però a partir de 1957 va comptar amb la col·laboració del seu germà Lars, a qui l’any 1960 en va cedir l’autoria completa. 

Si bé les històries dels Mumin sempre segueixen una lògica pròpia i difícil de preveure (i totes comencen invariablement amb un primer pla del paner rodó de Mumin, cosa que sona totalment apropiada), les dues primeres —«Mumin i els bandolers» i «Mumin i la vida familiar»— semblen una mena d’improvisació prèvia, on se succeeixen els esdeveniments sense cap estructura narrativa. Per exemple, a «Els bandolers» Mumin es queixa perquè 15 hostes i família li han ocupat la casa i poc després li arriba una munió de parents pobres que també s’hi volen allotjar. Després d’intentar diversos mètodes, aconsegueix foragitar-los amb l’ajuda del nauseabund Stinky; però aquest nou hoste comença a menjar-se la casa i Mumin ha de buscar un nou habitatge. Li regala una rosa a un policia perquè l’ajudi a trobar casa i aquest el fica a la presó per haver tallat la flor. Mumin tancat a la cel·la s’exclama: «Quina amabilitat per part seva donar-me una nova casa!» Aquesta bonhomia desarmant del protagonista és la tònica que fa aquestes aventures tan entranyables.

Després d’haver conegut a la seva xicota, la senyoreta Snork, i de recuperar els seus pares llargament perduts, Mumin inicia les seves històries mínimament estructurades amb «Mumin a la Riviera», que ja prefigura l’etern conflicte en el que es troba immersa aquesta família de trols: la seva lluita per dur una vida plàcida i contemplativa, contínuament amenaçada per agents externs d’idees fixes. A la Riviera són les pretensions frívoles de l’alta societat, a «Les aventures hivernals d’en Mumin» és la dèria per practicar l’esport del senyor Dinàmic, a «La minyona de la Mare Mumin» és la veïna la que els força a contractar una noia de fer feines que els acaba amargant l’existència i a «En Mumin comença una nova vida» és un profeta visionari els que els abdueix amb ideals peregrins dels que aviat s’en penediran.


Tot aquest recull de peripècies sorprenents, imaginatives, benhumorades, semblen compartir un únic missatge que es resumiria en el lema «tranquil·litat i bons aliments». Per gaudir-les cal deixar els prejudicis a la porta i deixar-se dur per les lleis de la destarotada i simpàtica lògica «janssoniana», precursora per algunes dècades del molt idiosincràtic univers d’Hayao Miyazaki. Un plaer, per tant, per a grans i petits.

Coco Books de Barcelona té publicats en català i castellà dos volums amb les primeres vuit aventures. Com que les edicions són de 2014 i 2015 no sembla que el projecte hagi de tenir continuïtat. És una pena, però almenys serveixen com a tast introductori i, si enamoren (com hauria de ser el cas), caldrà acudir als originals.


dijous, 1 de juliol de 2021

Tancat per defunció


Quan Alan Arkin va anunciar que no participaria a la tercera temporada d’«El mètode Kominsky» (Netflix), tot semblava indicar que la magnífica sèrie de Chuck Lorre quedava tocada de mort. No endebades —i sense desmerèixer les excel·lents prestacions de Michael Douglas—, el veterà actor era l’ingredient màgic que, amb la seva inaprehensible personalitat, feia que tot lligués. Per això aquesta temporada —amb vocació de ser la darrera— ha optat per la sortida expeditiva de matar el personatge de Norman Newlander (Arkin) abans d’iniciar-se el primer capítol i ha organitzat tota la resta al voltant d’aquesta defunció.

Així la breu temporada de sis capítols (en contra dels vuit habituals) s’ocupa del funeral de Norman, del seu testament i de la gestió de l’herència, de la qual Sandy Kominsky (Douglas) n’és el marmessor. Com que Sandy ja no tornarà, s’intenta deixar-li la vida arreglada, o sigui que els guionistes li regalen un clau amb una noia jove i un paper en una pel·lícula. Per no deixar serrells també hi ha un casament i una altra mort, tot plegat una mica teledirigit: s’agraïa més el caràcter episòdic de les temporades anteriors.

Tot i això continua sent una sèrie ben recomanable. Aquest cop la comèdia geriàtrica està reforçada amb Morgan Freeman i, sobretot, amb Kathleen Turner, vella companya de fatigues de Douglas aquí convertida en ex-esposa conciliadora. Pel que fa a Douglas, continua sorprenent com ho fa de bé, quan mai no havíem donat ni un duro per les seves interpretacions. 

dimarts, 29 de juny de 2021

Pena màxima


«There Is No Evil» (literalment «El mal no existeix», encara que aquí l’han titulada «La vida de los demás») és una pel·lícula iraniana del 2020 dirigida per Mohammad Rasoulof. Està formada per quatre episodis independents, tots entorn de la pena de mort i, més en concret, sobre les persones que s’ocupen de dur-la a terme. La qüestió presenta una indubtable rellevància en el país que, després de la Xina, ostenta el major nombre d’execucions. I, encara més, com es mostra al film, quan qualsevol jove pot ser forçat a actuar com a botxí durant els mesos del servei militar obligatori.

El primer episodi, titulat igual que el film, és clarament el més contundent, ja que té un desenvolupament neutralment quotidià mentre que la seva conclusió sobta com un cop molt baix. La segona part és on ens presenten un grup de soldats, on un d’ells es resisteix a exercir d’executor, mentre els seus companys evidencien les formes com el crim sistèmic pot ser justificat. Aquest fragment és el dialècticament més ric i deriva en la seva part final al «thriller» d’evasions.

La tercera història il·lustra amb un mecanisme una mica rocambolesc com no existeixen els botxins innocents i tots hem d’acabar assumint les conseqüències de les nostres accions. Aquesta seqüència, rodada en paisatges boirosos i de pluja freqüent és la més agraïda visualment i marca un fort contrast estètic amb l’aridesa de la resta. Per acabar, la quarta part mostra (amb maneres properes al melodrama) la forma com algú va evitar ser còmplice del crim, encara que fos hipotecant tota la resta de la seva vida. Aquest episodi és el més llarg i el més enrevessat. Acaba semblant redundant, potser perquè el marc de referència de tot el film és massa concret i no hi ha tantes formes diferents d’exposar un mateix tema.


Això és el pitjor que es pot dir de «La vida de los demás», que té el seu millor moment al principi i el pitjor, al final. Per altra banda, el tractament d’una problemàtica molt lligada a un país determinat no impedeix que ressonin qüestions morals que ens interpel·len a tots. Una vegada més un cineasta iranià —en aquest cas Mohammad Rasoulof— demostra que, com a exploradors de l’ànima humana, no tenen comparació. Lamentablement Rasoulof va ser condemnat el març de 2020 a un any d’empresonament i a no rodar cap altra film durant els dos anys següents. A diferència de Jafar Panahi —un altre director arrestat que fa de la necessitat virtut per crear les seves pel·lícules clandestines—, Rasoulof aconsegueix miraculosament que, malgrat les prohibicions de rodatge, la pel·lícula no se’n ressenti i tingui tota l’aparença d’una producció estàndard.


Molt recomanable.  

divendres, 25 de juny de 2021

La família és una illa

Fa deu anys (com passa el temps!) ja li vaig dedicar un parell de tres apunts a la fascinant artista finesa Tove Jansson (1914 - 2001), creadora dels adorables Mumin, però també pintora, il·lustradora i escriptora. Si ara hi torno és per la lectura recent del seu «El llibre de l’estiu» (1972), reeditat per Angle Editorial (traducció de Montserrat Vallvé Viladoms) a partir d’una primera edició del 2004. Es tracta d’una obra inclassificable, com no podria ser d’una altra manera en el cas d’aquesta autora tan fora de normes: un recull de proses breus que es podrien identificar laxament amb un llibre de contes, tot i que amb un protagonisme compartit.


En efecte, «El llibre de l’estiu» narra els mesos estivals que passen en una illa remota del golf de Finlàndia la petita Sophia i la seva àvia (i el pare de la nena, que queda més en segon terme). La mare de Sophia fa poc que ha mort, però aquesta és una dada que roman com a subtext, sense que Jansson en tregui cap profit argumental. Aquí el que importa és el dia a dia de les protagonistes en contacte amb la canviant natura salvatge del lloc on habiten. No espereu una convencional àvia afectuosa amb una frase consoladora i una lliçó de vida sempre a flor de llavi: aquesta àvia pot ser arrauxada i misantròpica, sovint a punt d’amagar-se en un racó per fer una cigarreta sense que la destorbin. Però també és una aferrissada defensora de la intimitat familiar davant dels estranys: d’una forma molt esquerpa s’erigeix en la gran protectora que Sophia necessita. I és que, només confrontats per la mirada dels forasters, ens adonem que la nostra tranquil·la quotidianitat és per a tothom l’equivalent a la normalitat.

Tot d’una arribes aquí, on hi ha un grup de persones que sempre han viscut juntes i que es comporten amb la seguretat que dona ser l’amo, a prop els uns dels altres, en una terra que coneixen de sobres. I qualsevol cosa que amenaci la seva vida de cada dia els uneix encara més i els dona més seguretat. Una illa pot ser un lloc espantós per a algú que vingui de fora. Tot ja està fet, cadascú hi té el seu lloc, i la gent és tossuda, tranquil·la, autosuficient. En aquest entorn tot funciona segons uns rituals estrictes fets a còpia de repeticions, i, paral·lelament els habitants passen el temps d’una manera tan capritxosa i fortuïta, com si el món s’acabés a l’horitzó.

Ran d’aquesta declaració de solipsisme illenc, resulta inevitable pensar en la mateixa Jansson, qui passava llargues temporades en una senzilla cabana al Bàltic, en companyia de la seva estimada companya Tuulikki Pietilä. Per això tot el que s’hi descriu en aquestes pàgines prové de la pura observació del món natural (començant per la preciosa aquarel·la que il·lustra la coberta), una visió precisa, però gens condescendent i per descomptat gens convencional.


No puc deixar d’admirar aquest «Llibre de l’estiu», idíl·lic i tendre, però també humorístic i inquietant, una obra com cap altra que conec. Només he de lamentar que el món de l’aire lliure m’interessi moderadament i que, per això, la lectura no hagi fluït tan planerament com m’hauria agradat. 

dijous, 24 de juny de 2021

Filmoteca forçosa (49)

Happy Together (Wong Kar Wai, Hong-Kong 1997 (Filmin))

La pel·lícula gai i argentina del director. Ningú no filma una sordidesa tan bonica. (8)


La vie et rien d’autre (Bertrand Tavernier, França 1987 (Filmin))

Amarga panoràmica sobre les seqüeles de la guerra (en aquest cas la Primera Guerra Mundial). Imprescindible estimulant de la memòria històrica. (8)  



The Color Purple (Steven Spielberg, USA 1985 (Movistar+))

Impecable melodrama de dones fortes, d’aquells que ja no se’n fan. Grans treballs de Margaret Avery, Oprah Winfrey i la revelació de Whoopi Goldberg. Cinc mocadors. (8)


Apolo 13 (Ron Howard, USA 1995 (Filmin))

Continuo recuperant grans èxits que no vaig veure en el seu moment. Reconec que aquesta epopeia espacial no es podia fer millor; no obstant, m’ha interessat regular i l’he acabat mirant amb el pilot automàtic posat. (7)



In the Name of the Father (Jim Sheridan, Regne Unit 1993 (Filmin))

Vigorós relat sobre el cas de Gerry Conlon, que va passar quinze anys a la presó, víctima de la guerra bruta de l’estat contra el terrorisme. Grans interpretacions de Daniel Day Lewis i Peter Postlethwaite. (8)


Fantastic Mr Fox (Wes Anderson, USA 2009 (Amazon))

La tècnica d’animació en «stop motion» sembla ideal per l’obsessiu-compulsiu Anderson, que aquí porta al seu terreny un conte de Roald Dahl. Malgrat un disseny de personatges que fa pensar massa en bèsties dissecades, el film és un alegre festival amb rerefons seriós. (7)


Després de la boda (Susanne Bier, Dinamarca 2006 (Filmin))

Melodrama bastant forçat sobre les tragèdies del Primer Món i com resol els seus problemes de consciència. Se salva parcialment per les interpretacions. (6)



Suspicion (Alfred Hitchcock, USA 1941 (DVD))

Genial idea de càsting ajuntar Joan Fontaine (nascuda per patir) amb l’afable playboy Cary Grant (serà un assassí?) Llàstima que el remat no acabi de ser convincent, perquè la paranoia estava molt ben portada. (7)

dimarts, 22 de juny de 2021

Viva l’Italia


Cada cop queden més lluny els temps en que «Pixar Animation Studios» era sinònim d’entreteniment intel·ligent, el qual per la seva riquesa de nivells de lectura era apte per a tota la família. D’un temps ençà la seva producció se sol dividir en dues categories mútuament excloents: les històries esforçadament sofisticades i un punt abstruses («Inside Out», «Soul») i les pel·lícules apropiades per a nens, però amb poc atractiu pels adults («The Good Dinosaur», «Onward»). La recent «Luca» (Enrico Casarosa, 2021) pertany a aquesta segona opció i amb el factor infantil elevat a l’enèsima potència diria jo.


El film s’ambienta a la Riviera a cavall de les dècades dels 50 i els 60 i sembla, pel seu marc, un homenatge a l’època daurada del cinema populista italià. Prop de la ciutat pescadora de Portorosso (un homenatge al «Porco Rosso» de Miyazaki?) viu una raça de monstres marins amagada dels humans. Mogut per la curiositat, l’adolescent Luca surt a la superfície (on la seva aparença física s’antropomorfitza automàticament, per conveniències del guió) i allà coneix Alberto, un altre monstre adolescent, que té molt controlades les formes de vida dels humans. Fascinats per aquest nou entorn i acompanyats per la Giulia, una nena molt espavilada del poble, es prepararan per participar en una competició de triatló molt particular.


Com que no hi ha film infantil sense el seu corresponent missatge didàctic, s’ha volgut veure en la defensa que fa «Luca» del respecte a la diferència una picada d’ull al col·lectiu LGTB. Sí, quan arriba el mes de juny sembla que tots ens posem les ulleres amb vidres de l’arc de Sant Martí i ja fa anys que es busca (amb lupa) que Disney faci algun gest al respecte; però crec que la pel·lícula, amb la tribu de monstres de físic ben característic, més aviat ataca el racisme i la xenofòbia que no pas l’homofòbia.


Pel que fa a la relació entre Luca i Alberto no es percep cap indici que vagi més enllà de la típica amistat entre adolescents i tot s’acorda amb una estètica lluminosa, un disseny de personatges caricaturesc i una atmosfera estiuenca que farà les delícies dels més petits (i no tant dels adults). El film només es pot veure a la plataforma Disney+, sens dubte una bona idea de cara a promocionar-la, però que resulta una mica cruel ara que la mainada comença vacances i les sales de cinema ofereixen una programació tan pobra.