divendres, 14 de maig de 2021

Noves normalitats

No hauria de sorprendre ningú que no conegués res sobre el concurs de narrativa eròtica feminista ForaDeNorma que l’any passat va arribar a la seva tercera edició. En primer lloc perquè és un gènere literari massa adreçat als resultats i on l’interès formal i la profunditat de pensament semblen més aviat secundaris; i en segon terme perquè començo a tenir una edat en la qual atiar la libido no sembla un objectiu prioritari. Si he llegit doncs aquest «Sexe fora de norma. Literatura eròtica feminista» editat per Raig Verd el març de 2021, on es recullen dotze dels contes presentats a l’última edició del concurs, és perquè hi apareix el conte d’una amiga. No hi ha més.


De la lectura del llibret n’he tret algunes conclusions. Per començar, que la literatura eròtica feminista (encara que alguns relats els han escrit homes), sempre està protagonitzada per dones. Els homes hi apareixen de forma minoritària i, per evitar qualsevol fal·locentrisme, els penis són pràcticament inexistents: la llengua i els dits són els únics òrgans masculins permesos. Més complicat és decidir què és el que està fora de la norma, perquè la sexualitat ja és en essència un territori sense llei. En aquestes pàgines hi trobarem lesbianisme, transsexualitat, hermafroditisme, petits ginys electrodomèstics destinats a proporcionar plaer i una nina (no sé si inflable o no). Alguns protagonistes escapen de l’estandardització —una dona sorda, una altra a qui se li ha practicat una mastectomia, una parella d’ancians—, tot i que després no es fa gran cosa amb aquestes característiques. En un parell d’ocasions es fa servir un llenguatge que evita la connotació de gènere, però el resultat sona una mica com una «chinoiserie» (Li Sand la va llepar dels pits al melic.) Cal fer notar també la presència de la pandèmia en alguns dels contes, encara que només sigui per afegir el color ambiental d’una mascareta.


El conte guanyador es titula «Follar normal» i l’ha escrit Alba Serrano Giménez. Tracta de la important qüestió del consentiment i, a força de voler ser didàctic, acaba semblant un manual d’instruccions: converteix una trobada sexual en una cosa tan divertida com preparar l’esborrany de la declaració de la renda. Pel meu gust és molt superior «Tardes» de Bel Olid (única escriptora del recull que em sonava (apart de la meva amiga)), tant per l’estil com per l’ambigüitat de gènere dels seus protagonistes adolescents.


«Tinderejar» de Montserrat González Cardús el protagonitza una divorciada de cinquanta anys llargs que descobreix les virtuts i defectes de Tinder. Informatiu fins a l’hiperrealisme, conté una de les poques escenes de sexe que m’han semblat suggeridores i deixa amb ganes de més. «Les piles» de Lluís Planellas Giné, sobre l’erotisme que suscita la presència de les forces de l’ordre, és un dels pocs contes que inclou un benvingut element humorístic. I «Lletròfila: una fantasia textual» d’Òscar Arenas Larios empra un llenguatge molt elaborat, encara que costi creure que una columna periodística d’opinió pugui proporcionar orgasmes dominicals.


De la resta, on hi ha inversemblances com un aparell de realitat virtual que et fa viatjar al futur o una rebolcada marítima amb crancs i pops, llocs comuns com l’intercanvi de parelles o els matrimonis oberts, i una tòpica correlació entre gastronomia i erotisme, no cal insistir en la seva escassa rellevància. I encara m’en deixo algun que directament produeix vergonyeta. Quatre (Olid, González Cardús, Planellas Giné i Arenas Larios) de dotze no és un saldo gaire positiu. Destrempant més aviat. 

dijous, 13 de maig de 2021

Enganxat al cavall

Des de fa més d’un any tenia pendent dedicar-li un apunt a la temporada sisena i final de «BoJack Horseman», emesa a Netflix en dues tongades de vuit capítols cadascuna el 25 d’octubre de 2019 i el 31 de gener de 2020. Tant de temps havia passat de fet, que vaig haver de refrescar-la aquest febrer (i molt de gust que ho vaig fer). Com correspon a una temporada conclusiva, BoJack intenta fer net amb el seu passat després d’haver tocat fons al final de l’anterior, així que comença  ingressant a una clínica de rehabilitació. No ho tindrà fàcil, i a més es veurà obligat a exercir (contra la seva voluntat) de mentor de les desintoxicacions d’alguns companys de reclusió.

Després encara li quedarà la tasca de reconciliar-se amb vells amics escampats pels quatre extrems dels Estats Units, mentre que a la consciència li pesen totes les traïcions que van anar acompanyant la seva carrera d’estrella de les «sitcoms»; traïcions de les que ja no podrà redimir-se, perquè totes les seves víctimes són mortes. Efectivament, la sisena temporada d’aquesta alegre comèdia d’animals antropomorfes d’animació prossegueix el seu perillós costum de barrejar els temes seriosos —les addiccions, la depressió, les malalties mentals, el suïcidi— amb l’humor més poca-solta, sense oblidar la crítica mordaç als signes dels temps.

I això articulat a través d’una llibertat formal que no deixa de sorprendre per la riquesa dels seus recursos. De vegades és només un detall gràfic —la figura desdoblada múltiples vegades de Princess Carolyn, reclamada per les inacabables exigències de la maternitat, o la pantalla dividida per una conversa telefònica a cinc veus—, d’altres afecta a l’estructura de tot l’episodi. En el vuitè capítol no hi apareix ni un dels cinc protagonistes (BoJack, Diane, Princess Carolyn, Mr Peanutbutter i Todd), mentre que al capítol final, ambientat durant una festa de casament, només tenen veu aquests cinc protagonistes. Hi ha fins i tot un episodi, situat entre la vida i la mort, que reuneix al voltant d’una taula a tots els difunts que BoJack ha anat deixant enrere.

És en general una gran conclusió per a una sèrie que situo dalt de tot, tractant-se de tu a tu amb les més grans. La creació de Raphael Bob-Waksberg aconsegueix el doble repte de divertir i emocionar; a més, a partir d’una fauna que convida tan poc a l’empatia com és la de la faràndula de Hollywood (o Hollywoo). Reconec que sense un coneixement seriós de la llengua anglesa i un coneixement igualment profund dels «mass media» americans, l’excés d’informació que conté cada fotograma pot atabalar una mica (a mi no m’ha anat malament veure-la sencera dues vegades), però trobo que tothom mínimament interessat pel mitjà ho hauria d’intentat (i insistir, perquè la primera meitat de la primera temporada és el més fluix que té). Episodis com el que passa sota l’aigua i pràcticament no es parla, o el que està ocupat íntegrament per un discurs fúnebre ja formen part de la millor experiència televisiva de tots els temps.

Ara només queda pregar perquè a ningú se li acudeixi ressuscitar la sèrie: tal com acaba actualment, amb la seva manca d’èmfasi i la seva esquiva emotivitat em sembla pràcticament perfecte.

dimarts, 11 de maig de 2021

Festa vora el llac


Durant poc més d’una dècada l’amic Víctor García Tur no ha parat de recollir premis per la seva obra narrativa. Va començar amb el Documenta del 2009 i ha continuat amb el Marian Vayreda, el Just M. Casero, el Mercè Rodoreda i el Serra d’Or. A finals de l’any passat es va endur un dels grossos, el Premi Sant Jordi, amb «L’aigua que vols», una obra que manté les característiques essencials de l’autor. Aquestes serien una reflexió sobre els gèneres literaris feta a partir de la seva pràctica, un joc formal que afecta tant al contingut del text com al seu aspecte visual i un rerefons de vocació lúdica. I tot això centrat sempre en el plaer de la construcció d’una història, una ficció, un conte d’arrels primigènies (per no haver de dir «clàssiques»).


La broma de «L’aigua que vols» comença des de la primera pàgina, amb un garbell de citacions d’obres i d’autors inventats, però esclata de forma discreta quan se’ns insinua en una nota al peu que el que estem llegint és la traducció d’una novel·la escrita en el francès del Quebec, de la qual desconeixerem l’autor i només n’intuirem el títol. Els jocs tipogràfics, que són una de les idiosincràsies de García Tur, apareixen primer com una frase que va construint les seves subordinacions (i el seu sentit), de forma acumulativa, plana a plana, i acaben molt més tard com un ball de paraules perdudes a la superfície de la pàgina, com a correlat d’un paisatge devorat per la boira matinera.


El que hi ha al bell mig de l’estructura concèntrica —a la manera de successives nines russes— és una història no tan estranya: la de l’autora teatral Marie Pierretremblay i la celebració de la seva festa del setanta-sisè aniversari. Per a l’ocasió s’han reunit a la casa d’estiueig familiar vora d’un llac fills i nets, veïns i amics. Tots ells es coneixen prou bé, comparteixen una llarga història plena de complicitats, però també de retrets i de greuges no resolts.


—A la nostra família —va dir la Laura— tenim el bon costum de xerrar per contrarestar la buidor de l’existència. Si no parles, no ets de la família, Cat. A banda que si no parles no contrarestes una merda i l’existència és molt fotuda, saps? Discutim per qualsevol tema conscients que això és el que ens manté unides. El que surti de la meva boca es fica per la teva orella i el que surti de la teva boca se’m fotrà a mi per l’orella. Així s’aglutina una família.

Tot això en Víctor ho descriu molt bé, amb una prosa intel·ligent i fibrada, sense floritures, que dona veu i biografia a un conjunt de personatges tan vius com gens adotzenats. Les breus escenes costumistes i d’estudi de caràcters acaben convergint en una gran conversa polifònica, culminació i abstracció al mateix temps de totes les veus esparses que l’han precedit.

—Les taques de gerd, amb una mica de llet i llestos —diu.

—En uns terrenys hi havien trobat potassa i havia fet uns calerons, però un cop a Mont-real, on esperava fer-ne més, invertint-los com cal, els va perdre per imperícia o per mala fortuna, segons a qui preguntis de la família —diu.

—Vau veure el «game»? —diu.

—Som una família d’insensibles —diu.

—Quins cabrons, aquests cantants que saben perfectament l’efecte que causa la veu aspra i s’hi recreen —diu.

—Marx? No sigueu passats de moda —diu.

—Ens vam gastar una morterada atipant l’oca dels collons —diu.

Hi ha però un element disruptiu dins del llibre, és l’ambientació al Quebec i molt probablement amb datació al 1995, any en el que s’hi va celebrar un referèndum per la independència. Tot i que en Víctor té relació per via matrimonial amb el Canadà, els seus coneixements del país són necessàriament limitats i, per descomptat, només podia informar-se de la situació a finals del segle passat mitjançant testimonis de tercers. Malgrat tot, l’autor reivindica a l’epíleg el seu dret a tocar (amb tota la barra) qualsevol tema que li vingui de gust sense haver-se de cenyir a les servituds de la veritat històrica. Com a exemple hi posa Dan Brown, aquell autor de best-sellers de xurreria que no permet que cap dada verificable li espatlli els detalls de la trama, capaç d’introduir una línia fèrria entre Andorra la Vella i Oviedo per necessitats de guió. Aquesta recreació d’un Canadà de fantasia, que es nota que ha fet xalar molt el novel·lista, l’hi permet també parlar d’un país en plena recerca de la identitat. Encara que dins de la trama la lluita per la independència quebequesa hi té un paper secundari, és inevitable establir paral·lelismes, sense que calgui escapar d’un context lleument teòric. 

[…] però n’estic fins als pebrots, no som un país normal, en un país normal no vius esquizofrènic perdut decidint en quin país vius. Ho sé, no ens han deixat ser normals, ens hi ha forçat la història, ho hem heretat així, hauríem d’haver-nos posat violents, violents de debò, sagnants, històricament dràstics, ho hauríem d’haver fet quan la violència era heroica i estava ben vista, és el que van fer els altres, encara que ara vulguin vendre’ns una imatge de la conciliació més civilitzada. Mira els veïns, tots els països ho van fer així, tots estan tacats de sang malgrat que les seves constitucions semblin tan immaculades, però nosaltres no ho vam fer quan tocava, no amb prou ganes, i ara en paguem les conseqüències nefastes: no ser un país normal, com els altres. I això en quin lloc ens deixa?, geogràficament parlant som un quist, som una aberració, si enes haguessin avortat a temps ara estaríem en formol al gabinet de curiositats d’un col·leccionista, què collons dic?, som un país avortat, potser, no ho sé, Anne-Sophie, però sé que no som un país normal, ja t’ho dic jo que no, i això ens farà parar bojos.

«L’aigua que vols» escapa dels convencionalismes més masegats i conté prou tresors i sorpreses per convertir la seva lectura en una experiència tan original com satisfactòria. 

dilluns, 10 de maig de 2021

Filmoteca forçosa (44)


Chungking Express (Wong Kar Wai, Hong-Kong 1994 (Filmin))

El film amb el que Wong Kar Wai va enamorar tot déu. Triomf absolut de la forma sobre la substància, però quina forma! (8) 


Voyage à travers le cinéma français (Bertrand Tavernier, França 2016 (Filmin))

Extraordinària panoràmica del cinema francès entre els anys 30 i els 70. El recentment desaparegut Tavernier demostra ser un divulgador tan afable com entusiasta. Imprescindible per a tots els amants del cinema. (9)



Everyone Says I Love You (Woody Allen, USA 1996 (Filmin))

Lleugera i buida com una bombolla de sabó. Se li pot perdonar, perquè és un musical sense cap pretensió. Resulta curiós veure a uns joveníssims Edward Norton, Natalie Portman, Nastasha Lyonne o Gaby Hoffmann. (7)


The Perfectionist (Richard Shepard, USA 2018 (Netflix))

Una prometedora violoncel·lista ha de retirar-se per tenir cura de la seva mare malalta. Thriller truculent de sèrie B amb ínfules de vindicació feminista. Amb l’Allison Williams de «Girls». (5)  


Hawaii (Marco Berger, Argentina 2013 (DVD))

El 75% dels films de Berger van de dos homes que es van buscant i que s’acaben besant a l’escena final. Aquest no és dels més trepidants, però té el seu erotisme. (6)



Torn Curtain/Teló estripat (Alfred Hitchcock, USA 1966 (Filmin))

Entretinguda pel·lícula d’espies, una mica massa llarga i arítmica. Surt un científic (un físic) que per primera vegada no es converteix en súper-heroi per necessitats del guió. Recorda «L’afer Tornassol» i per això ja es fa simpàtica. (7)

diumenge, 9 de maig de 2021

13, Barnacle Street


«Life» (BBC One, 2020, escrita per Mike Bartlett i visible a Filmin) centra la seva acció en una casa victoriana unifamiliar, subdividida en quatre apartaments, per necessitats de la vida moderna (encara que no sigui del tot explícit, he deduït que passa a Manchester). Els seus habitants formen una rara barreja interclassista, que no sé si es podria donar a la realitat, perquè sota el mateix sostre hi conviuen des d’un prestigiós metge jubilat fins a una noia que sembla viure de les ajudes públiques.

Com caldria esperar, cadascun dels habitatges conté la seva pròpia història, tot i que les trames tendeixen a confluir cap al final de forma poc merescuda. Tenim així la dona del metge que, després de cinquanta anys de matrimoni, s’adona que el seu marit no la valora. Al pis del costat, un professor de literatura, que acaba d’enviudar, conviu amb el fantasma de la seva esposa (¿per a quan la prohibició del recurs al cònjuge mort amb dret a cuina?). La Hanna va quedar embarassada durant una nit de bogeria i ara es debat entre el pare de la criatura i el seu xicot, amb el que està a punt de casar-se. Belle és una divorciada, alcohòlica i sense feina, que acull a la seva neboda, quan la seva germana ingressa a un psiquiàtric.

Quan una sèrie es titula «Life» cal suposar que al darrera hi ha una voluntat de retratar un retall vivent de fets i persones com els que pots trobar a la realitat. Malauradament cap de les trames segueix un desenvolupament natural i deriven totes cap al serial improbable que ni tan sols bons actors (Alison Steadman, Adrain Lester, Victoria Hamilton) poden salvar. A casa els sis capítols d’una hora se’ns van fer inacabables; però he de consignar que els comentaris a Filmin són molt més benignes i la nota mitjana és de 7,9.

dissabte, 8 de maig de 2021

Esclaus de la tecnologia

L’èxit familiar més recent de Netflix és el llargmetratge d’animació «The Mitchells vs. the Machines», estrenat el passat 30 d’abril entre l’entusiasme d’uns pares que sovint han de compartir amb les criatures entreteniments que voregen l’insult. La cinta conté coses bones, però jo, que no em deixo enlluernar pel simple vertigen de l’acció, també hi he trobat coses que no són tant del meu gust.


Tècnicament no hi tinc res a dir: al darrere hi ha Mike Rianda, el molt apreciable creador de la sèrie «Gravity Falls», i l’estudi capaç d’aixecar aquella meravella de «Spider-Man: Into the Spider-verse». Els dibuixos combinen diverses tècniques que simulen sovint el seu origen computeritzat i juguen amb textures pictòriques que ho fan tot càlid i atractiu, només en el clímax final predominen les superfícies geomètriques i metal·litzades, com correspon a un món dominat per la tecnologia. Mentrestant els personatges resulten caricaturescos, simpàtics i propers, d’aquells que ve de gust que t’acompanyin una estona (i això també està bé).


La història que s’explica té dues vessants; la més espectacular és la de la rebel·lió apocalíptica de les màquines, que volen dominar el món eliminant tota presència humana. La família Mitchell serà la improbable encarregada de salvar la Humanitat. El guió sembla tenir una consideració ambivalent de la tecnologia, a la qual d’una banda culpa de tots els mals de la nostra societat, però al mateix temps el seu coneixement acaba sent la via per vèncer la insurrecció. De totes maneres no cal oblidar que el film està produït per Sony Pictures Animation i en alguns moments és un veritable catàleg de venda dels seus productes.


Però la vessant més humana (i la més irritant) és la del conflicte entre el pare Mitchell —un amant de l’aire lliure i analfabet digital— i la filla adolescent, que figura que està molt al dia i és una boja de les xarxes. Encara que la noia insisteixi que la seva família és molt «freakie», en realitat és tan normal com qualsevol altra (bé, el pare que no sap ni que és YouTube queda una mica exagerat i la mare, al final, es converteix en una mena de ninja sense que vingui a tomb). No cal tenir dots d’endevinació per preveure que al final de les seves aventures la família Mitchell estarà més unida que mai, perquè ningú no t’entén millor que la teva pròpia família. Aquest missatge es repeteix un munt de vegades, perquè ho entengui fins i tot el més negat, però no m’ha fet gaire feliç.


Tampoc m’ha fet gràcia la insistència en gags que semblen ideats per a la generació Tik-tok: filtres, emmascaraments, musiquetes mecanitzades, coloraines… El que m’ha fet riure més és Monchi, el «pug» matusser, i reconec que les seves gracietes no són gaire més madures.


En la versió en llengua anglesa destaca de lluny Olivia Colman fent la veu d’una assistenta virtual. Sembla que la versió castellana pateix d’aquesta moda recent d’utilitzar cares conegudes, encara que no tinguin experiència en el doblatge, i el resultat grinyola una mica. Per fortuna comptem també amb una versió catalana feta per competents dobladors professionals que hauria de ser l’opció preferent.

dimarts, 4 de maig de 2021

A la caça de l’hereu

Sembla que l’ésser humà del segle XXI ja no pot prendre amb naturalitat els fets constituents del cicle vital i els ha de burxar amb un palet analític a la recerca de l’experiència plena. La naixença, l’aparellament, la descendència, la malaltia o la mort, lluny de ser coses que solen passar a tothom, esdevenen ocasions per l’autoconeixement i el camí de perfecció, de manera que cadascú vol viure-la de forma única i irreprotxable. Les maternitats i les paternitats —felices o infelices— han esdevingut un camp d’estudi particularment fèrtil, com si això de la reproducció humana fos una cosa de fa quatre dies. L’arribada dels fills ja no es contempla amb la fatalitat bovina i l’esperança del pa sota el braç que exemplificava el film «La gran familia», sinó que representa un repte colossal del que no tots surten victoriosos.


Aquestes èpiques sobredimensionades sobre la criança dels infants comencen a resultar carregoses a tots aquells que no gaudim de la benedicció del criaturam. Per això no he vist més de dos capítols de «Breeders» («Bendita paciencia» a HBO). I no és perquè em semblés dolenta, ni em caigui malament Martin «Hobbit» Freeman (tot el contrari), però totes aquestes històries dels nens que no deixen dormir a la nit i que impedeixen que els pares surtin a esbargir-se ja me les sabia.


En canvi m’he empassat tota la primera temporada de «Trying» (vuit capítols a Apple TV+), potser perquè la parella protagonista té problemes de fertilitat i encara no hi ha fills a la vista. Precisament el tema de la sèrie, un cop fracassada la inseminació artificial, és el dels problemes que sorgeixen entorn un procés d’adopció. Res no és gaire sorprenent, encara que és decididament simpàtic, i la parella es fa atractiva per la seva falta de pretensions —ella teleoperadora d’un lloguer de cotxes, ell professor d’anglès per a estrangers—, no podrien ser més normals i corrents. Esther Smith i Rafe Spall —de físics agradablement ordinaris— són els seus actors ideals, dotats a més d’una bona química conjunta. No fa nosa la presència esporàdica de Cush Jumbo (Lucca Quinn a «The Good Wife»/«The Good Fight») i l’estupenda Imelda Staunton en el paper d’una assistenta social efervescent i benintencionada. La sèrie esta filmada al barri londinenc de Camden, el qual es mostra tan pulcre i pintoresc que sembla tot plegat una maniobra de l’oficina de turisme. «Trying» no farà història, però es deixa veure. D’aquí 10 dies inauguren temporada. 

dilluns, 3 de maig de 2021

Reflexió aïllada d’un blog resistent


Lluny queda aquell temps de l’apogeu dels blogs, quan feia l’efecte que tothom que tenia alguna cosa a dir havia de ser-hi present. Sovintejava llavors la reflexió sobre quina havia de ser la forma i els continguts ideals. Sí, ens agradava molt mirar-nos el melic els uns als altres. Però ara (i fa mesos, i fa anys) que els blogs van de corcoll i ens hem d’anar conformant amb una extinció lenta i discreta, perquè ja se sap que el nostre mal no vol soroll, no fos cas que un «trendsetter» exaltat ens etzibés un normatiu «OK, boomer!» [Per cert, en temps menys anglodependents juraria que als «boomers» els anomenàvem «carrosses». Els cabells blancs sempre ho han tingut fotut per fer-se respectar.] 


Les gernacions que habitaven la blogosfera van anar desfilant, com els participants en un viacrucis laic, cap a successius mitjans d’envescament social, segons dictessin els aires del temps i com si cada nova eina representés un pas endavant en el camp de la interconnexió col·lectiva i universal; quan en realitat no existeix la plataforma ideal per a tothom: cadascuna requereix unes aptituds determinades per treure’n el màxim profit. Instagram, per exemple, seria indicada per els que tenen una certa traça a comunicar-se visualment (o pels que pensen que el seu rostre i la seva figura són matèria d’infinit interès), Twitter pels amics dels aforismes, la gracieta o la invectiva cruel (i no per escriure inacabables «fils» que atempten a la natura de l’eina), mentre que Tik Tok explotaria l’àrea més infantil del nostre cervell. Els podcasts, que ara tenen tanta requesta, serien adequats per a persones amb facilitat verbal (i, preferiblement, un bon timbre de veu). I Facebook… bé, segurament Facebook és el lloc adient on poden anar a raure tots els que no tenen clar si volen expressar o no alguna cosa.


El que vull dir amb tot això és que encara no he trobat millor plataforma que el blog per escriure textos personals de més de 400 caràcters, quan no tens l’opció (o les ganes) de publicar-los en edicions —digitals o físiques— més convencionals. El blog té dues virtuts que valoro molt: és versàtil (tot hi cap) i no és intrusiu (el seu seguiment no implica un continu bombardeig, ja que per les seves característiques rarament s’escriu més d’una entrada al dia). Sí, d’acord, han perdut el prestigi de la novetat, i el seu públic és minvant fins al punt que hi ha dies que et preguntes si no obtindries idèntics resultats amagant el que escrius en un calaix. Però crec  que, en contra del que alguns experts opinen, això de la lectura seriosa (i no en diagonal) va molt de baixa i és una activitat minoritària, pròpia de quatre bojos (exagero, però no tant), o sigui que d’il·lusions, les justes. Però ni una menys! 

dissabte, 1 de maig de 2021

Filmoteca forçosa (43)


Nostalghia (Andrei Tarkovsky, Itàlia 1983 (Filmin))

Film enormement misteriós i suggeridor, és inevitable evocar la perillosa paraula «poesia», aquí emprada amb tota la intenció. (9)


The Omen/La profecia (Richard Donner, USA 1976 (Disney Star))

Clàssic de l’horror, 100% gaudible, malgrat (o a causa de) els seus moments absurds. Un al·legat a favor de la paternitat responsable. (7) 



The Andromeda Strain/L’amenaça d’Andromeda (Robert Wise, USA 1971 (Filmin))

La Humanitat en perill per un virus que acaba d’arribar de l’espai. Molt adequat, oi? Un clàssic una mica eixut pel seu predomini tecnològic. Farà les delícies dels més inclinats a l’esperit científic. (7)


The Game (David Fincher, USA 1997 (Filmin))

Thriller recargolat que funciona a base d’eliminar la humanitat i la versemblança dels seus personatges. Treu molt profit de l’odiosa imatge de yuppie que carregava Michael Douglas durant aquells anys. (6)



Murder by Death/Un cadàver a les postres (Robert Moore, USA 1976 (Filmin))

Comèdia criminal de Neil Simon, on els millors detectius del món són convocats per resoldre un crim que encara no ha tingut lloc. Amb comediants de la talla de Peter Sellers, David Niven, Peter Falk o Maggie Smith la diversió està garantida. (7)



Marnie (Alfred Hitchcock, USA 1964 (Filmin))

Malgrat la seva psicologia de fireta, té una terbolesa sexual molt particular. A més conté les darreres imatges icòniques del mestre (aquell vaixell atracat al final del carrer). (7)

dijous, 29 d’abril de 2021

"Gamers" en joc


«Mythic Quest» (o «Mythic Quest: Raven’s Banquet», com es coneix la primera temporada que he vist a Apple TV+) és una sèrie sobre una empresa que es dedica al desenvolupament d’un joc de rol online (que es diu igual que la sèrie i que no costa gaire imaginar que va d’espasa i bruixeria). Com que el programa va d’una colla de pirats que treballa amb novíssimes tecnologies, és inevitable comparar-la amb «Silicon Valley», tot i que aquesta última està més ben escrita i té uns personatges més ben dibuixats. El seu tret distintiu més especial són les seqüències d’acció dins del joc utilitzades com a cortinetes de continuïtat.


Potser el problema que tinc amb «Mythic Quest» és que el món de les plataformes multi-jugador em queda ja molt lluny i l’entusiasme fanàtic que susciten entre alguns seguidors em resulta francament inexplicable. Coses com les estrelles youtubers preadolescents, que es guanyen la vida filmant les seves partides en directe, em sembla tan irrisori que burlar-se’n em sona redundant.


De totes maneres, ni la majoria dels actors em sembla prou carismàtica, ni els seus personatges presenten suficient atractiu. Quasi tots ells mostren comportaments directament detestables, el que en principi no hauria de ser un inconvenient, sempre que s’obtingués algun plaer pel fet d’odiar-los activament (cosa que no succeeix). Són particularment nocius Rob McElhenney, el molt egòlatra director creatiu, i Charlotte Nicdao, que fa d’enginyera en cap i m’acaba la paciència amb tanta histèria. Entre els actors coneguts trobareu al Danny Pudi de «Community» en un paper molt ingrat i al veterà F. Murray Abraham, despistadíssim i no gaire aprofitat. John Dimaggio, la veu del Bender de «Futurama», apareix en dos capítols.


Evidentment «Mythic Quest» és una comèdia —escassa de gags, però comèdia—, encara que inclogui algun apunt de drama personal. En aquesta ona, el cinquè capítol explica la història de la relació d’una parella de desenvolupadors al llarg dels anys i no té res a veure amb els personatges habituals de la sèrie. Es tracta d’un d’aquests episodis aïllats que intenten aportar una ambició afegida a un programa sense gaire pedigrí.


La primera temporada de nou capítols es va emetre el 2019. L’any passat es va veure l’episodi especial «Mythic Quest: Quarantine», l’enèsima telecomèdia resolta amb els personatges connectats per una sessió de Zoom. El 16 d’abril de 2021 ha vist la llum «Everlight», un altre capítol únic amb una festa de disfresses celebrada a l’oficina. El seu tret més distintiu és la intervenció en off del recentment oscaritzat Anthony Hopkins. La segona temporada s’estrenarà el 7 de maig i encara no he decidit si la miraré. De moment és que no. 

diumenge, 25 d’abril de 2021

Reconversió professional


Ella és vídua i treballa com a intèrpret d'àrab per a la policia. Com que no li surten els comptes (la residència on té ingressada la mare ja li costa 3.200 euros al mes), aprofita la filtració que rep sobre un carregament de haixix per guanyar-se un sobresou com a traficant. Això passa a la pel·lícula "La Daronne" de Jean-Paul Salomé a Espanya es titula "Mamá María", que s'entén millor— i té un argument tan poc seriós com sona. Evidentment el to és de comèdia, més per com de ridícula és la situació que no pas per la presència de cap gag, però també hi ha moments puntuals d'acció i un intent d'empoderament femení que no encaixa gaire amb el conjunt. Segons com es miri, el guió que adapta una novel·la d'Hannelore Cayre, es podria considerar un xic racista, ja que tots els magribins que hi surten es dediquen al tràfic d'estupefaents, mentre que els xinesos són comerciants blanquejadors de diners.

"Mamá María" compleix els requisits mínims per distreure, sempre que no es busqui cap indici de realisme. L'únic al·licient per veure-la, i és un al·licient molt tebi, és el protagonisme d'Isabelle Huppert, una actriu que no es prodiga a la comèdia i que dota els seus papers d'una consistència molt superior a la qualitat general del producte.

dissabte, 24 d’abril de 2021

Crisi dels cinquanta

Mai no he sigut un gran lector de còmics i últimament encara menys. Aquest «Corredores aéreos» d’Étienne Davodeau, Christophe Hermenier i Joub (Ediciones La Cúpula, setembre de 2020) prové dels Reis d’enguany, si se’m permet l’excusa. M’imagino que pot ser qualificat com a novel·la gràfica, ja que la seva temàtica és completament adulta: no se m’acut res més adult que una crisi de la mitjana edat.


Yvan, el protagonista, té cinquanta anys i acaba de perdre els pares i la feina, els fills ja campen pel seu compte i la dona treballa en un altre continent en una mena de separació conjugal inconfessa. Després de vendre’s l’habitatge habitual, es refugia a casa d’un vell amic a la zona muntanyosa del Jura. És l’hivern, la neu ho omple tot, i l’únic que pot fer l’Yvan és llepar-se les ferides i reflexionar com encarar el seu futur. 


Com que els autors tenen l’edat del seu personatge, la peripècia d’Yvan sembla autèntica. El to, el·líptic i sense grans gestos dramàtics marca una narració madura amb els incidents justos per mantenir l’interès. Recances d’amors de joventut, oportunitats perdudes i una sensació de vida malbaratada formen part del «hit parade» de tota crisi de maduresa i aquí, naturalment, hi apareixen amb la dosi justa d’originalitat: «Corredores aéreos» fa de bon llegir.


El dibuix m’ha semblat agradós —una línia clara de caire realista—, on potser les dones tenen sovint unes faccions massa masculines. Al paisatge nevat, com bé sabia l’Hergé de «Tintín al Tibet», li escau molt la introspecció i pot esdevenir una secreta trampa mortal. El protagonista està a punt de perdre la vida fins a tres vegades entre la neu i el glaç, el que potser és massa; sort que en cap moment es carreguen les tintes. Com que no tinc gaires referents sobre el còmic contemporani, no us puc dir si aquesta obra supera o no la mitjana; sí que puc dir que a mi m’ha satisfet.



Una darrera observació. Dins d’aquest trio d’autors cinquantins Christophe Hermenier és el responsable d’unes fotografies d’objectes entranyablement quicos que es van intercalant a les pàgines de l’aventura. Figura que formaven part del parament de la llar que Yvan acaba de desmantellar i semblen suggerir que en última instància tot el que resta d’una vida és una col·lecció de rampoines que ja ningú no vol.




divendres, 23 d’abril de 2021

Filmoteca forçosa (42)


Avui, per ser el dia que és, em centraré en adaptacions d'obres literàries.

O Brother, Where Art Thou? (Joel & Ethan Coen, USA 2000 (Netflix))

Més que lliure adaptació de «L’Odissea» i, per tant, exageradament episòdica. Malgrat els seus moments brillants i les alegries que donen Holly Hunter i John Goodman, el seu «Deep South» impostat em deixa una mica fred. (7) 


L’horloger de Saint Paul/El rellotger de Saint Paul (Bertrand Tavernier, França 1973 (Filmin))

Adaptació d’un Simenon en el que un pare s’acosta al seu fill, quan aquest comet un crim. Prometedor debut del director i primera col·laboració amb l’indispensable Philippe Noiret. (7)



The Human Voice (Pedro Almodóvar, Espanya 2020 (Movistar+))

Després de «La ley del deseo», Almodóvar torna al monòleg de Cocteau. Li queda una peça d’orfebreria de to dramàtic una mica irregular, però de posada en escena fascinant. Grans prestacions de Tilda Swinton i la música d’Alberto Iglesias. (8)


Never Let Me Go/No m’abandonis mai (Mark Romanek, Regne Unit 2010 (Disney Star))

Pulcra adaptació de la novel·la distòpica de Kazuo Ishiguro sobre granges d’humans criats com a donants d’òrgans. L’esteticisme i les bones interpretacions de Carey Mulligan i Andrew Garfield no poden ocultar la superficialitat amb la que es tracta un tema tan potent. (7)



Dune (David Lynch, Regne Unit 1984 (Filmin))

Vituperada en el seu dia, convé revisar-la ara que Villeneuve és a punt d’estrenar la seva versió. No és un bon film, però la seva barreja d’horror físic i prínceps austro-hongaresos fascina tant com un xoc de trens. (7)



Topaz (Alfred Hitchcock, USA 1969 (Filmin))

A partir d'un best-seller de Leon Uris. La indiferència que suscita el seu record és comprensible, però no del tot justificada. El guió és més que irregular, però conté tres bones escenes de suspens. (7)

dijous, 22 d’abril de 2021

La llengua relaxada


El bon català (i fins i tot la bona catalana) és aquell ésser humà que s’obsedeix pel bon ús de la seva llengua i s’enfronta amb esperit guerrer a tots els que la fan servir de forma incorrecta o poc curosa. Qui freqüenti Twitter ja sap que cap tema no produeix topades més cruentes entre els seus habituals que allò que la Trinca solia anomenar «coses de l’idioma» i, si hi ha un responsable que les famílies catalanes ja no es puguin reunir en pau i harmonia entorn de la taula de Nadal, no és altre que la caiguda de l’imperi diacrític. Amb un ambient com aquest de caça de bruixes gramaticals és lògic que molts parlants, acomplexats per un nivell que perceben insuficient, emprin el català amb reticència i amb l’excusa a flor de llavis. 


Enmig d’aquest panorama bèl·lic i desolador Enric Gomà intenta produir un efecte balsàmic amb el seu «El català tranquil» (Pòrtic, febrer de 2021), un manifest que es proposa treure ferro a les batusses lingüístiques i advoca per un ús més distès de la llengua, que eviti la submissió acrítica als dictats del Diccionari i l’Acadèmia. Lluny de l’absolutisme de la ultracorrecció, Gomà proposa que destriem els errors que realment atempten contra l’esperit de l’idioma de les construccions vives i genuïnes nascudes de la parla del carrer, però que encara no estan sancionades per la normativa. Per il·lustrar la seva tesi ens mostra un munt d’exemples que tots coneixem, que sentim sovint i que potser fins i tot hem corregit. Paraules com «tarja» —que té un ús correcte com a escut, placa o obertura rectangular—, però que s’utilitza erròniament en lloc de «targeta», potser perquè s’assembla menys a la paraula castellana «tarjeta» i dona una falsa sensació d’autenticitat. Oposat a les prohibicions innecessàries, Gomà opta per admetre les dues variants amb el lloable propòsit de no estressar els parlants de bona fe amb una qüestió que no suposa cap perjudici per a l’idioma. Així desfilen altres parelles força populars —taquilla/guixeta, enganxina/adhesiu, octaveta/octavilla…—, on només una és normativa, però per aclamació popular ho haurien de ser les dues.


Com a demostració que la llengua és un ens viu i canviant, i que en el passat torres aparentment més altes han caigut, es detallen vells contenciosos lèxics, avui feliçment resolts. Algú recorda que estava molt mal vist dir-ne «misto» del que els entesos anomenaven «llumí» o «cerilla»? Quantes senyores d’edat havien rebut una mala mirada per haver-se queixat de les «varius»? Per fortuna, avui ja podem contemplar com conviuen al diccionari en franca harmonia «la variu» i «la variça», «el misto» i «el llumí», «la processó» i «la professó» (que abans sempre anava per dins). Expressions ben populars i que no són flor d’un dia —queco, pixapins, xava, cumbaià— fa anys que fan cua a les portes del DIEC, a l’espera que un filòleg compassiu se n’apiadi. Mentrestant, els catalans desinhibits les continuarem fent servir sense recança cada cop que ens facin falta.


No m’estendré sobre altres qüestions igualment interessants que es toquen en el llibre. Diré, això sí, que m’ha semblat molt informatiu i encara més amè; i que la seva contribució a la salut mental dels catalans, amb una defensa de l’ús relaxat i hedonista de la nostra llengua, converteix «El català tranquil» en una obra d’utilitat pública. Afegiré, com a detall no menor, que el llibre és molt divertit, amb un humor sorneguer molt típic d’en Gomà. Fins i tot jo, que no sóc de rialla fàcil, he emès un parell de vegades durant la lectura uns gemecs ofegats que es podien interpretar com una mitja rialla.

Com t’expliquen els lingüistes més reputats, cal veure com s’assenta un vocable i si és només una moda passatgera. Com guai, una paraula que es fa servir per demostrar aprovació. Va aparèixer com a argot juvenil els últims anys setanta del segle passat i des de llavors que s’ha transmès de generació en generació. Tant ho diuen nens de deu anys com homes de mitjana edat. Fins i tot se sent entre els asilats de les Germanetes dels Pobres:


—Sinyor Eugeni, que vol una mica més de sopeta?

—Guai.


[Nota a banda: he escrit sinyor perquè la monja és de Tortosa.]


Però compte, els lingüistes de l’IEC consideren que encara no ha arribat el moment d’acceptar guai. Cal veure si es consolida o no. Tant és l’antiguitat de quatre dècades llargues i el seu ús general, tant és que els nostres fills, nets i besnets ho continuïn dient, tant és que mentre ens donin sepultura els enterramorts mantinguin aquest diàleg:


—Que has portat la gaveta?

—Sí.

—Guai. 

dimecres, 21 d’abril de 2021

El retorn dels mags


Basada en un best-seller de culte (si és que això existeix) de Susanna Clarke, «Jonathan Strange & Mr Norrell» és una sèrie de la BBC difícil de comparar amb cap altra. La seva barreja de màgia i fantasia amb esdeveniments històrics la converteix en una raresa absoluta. A l’Anglaterra on té lloc la trama la màgia fa 300 anys que ha deixat de practicar-se tot i que persisteix de forma latent. L’erudit Mr Norrell, que viu en el nord rural, demostra tenir prodigiosos poders en donar vida a les estàtues de la catedral de York; mentre que el jove Jonathan Strange busca una ocupació per poder-se casar amb la seva estimada Arabella i acaba entrant a fer de pupil de Norrell. Els dos mags, el mestre i l’aprenent, es posen al servei del Duc de Wellington en la campanya portuguesa de les guerres napoleòniques i més tard a la batalla de Waterloo. En ressuscitar la difunta esposa d’un membre del govern obren inadvertidament una escletxa per on s’infiltrarà un misteriós personatge que els farà anar de mal borràs.


El còctel —que inclou romanticisme arravatat i notes sobre el caràcter nacional anglès, enfrontaments polítics i professionals, semizombies i miralls comunicants, la bogeria del rei Jordi III i sobre tot moltes bandades de corbs— voreja en tot moment la indigestió i no sempre aconsegueix mantenir el ritme, però la curiositat acaba vencent. L’ambientació és molt bona sempre que l’acció s’esdevé a Anglaterra, però quan passem a Venècia o a l’altre costat del mirall tot pren un aire fals com de sarsuela. Els efectes especials, sense ser de primera, reserven un parell de moments veritablement espectaculars. I, com sol ser d’esperar a les produccions britàniques, els intèrprets omplen de personalitat i vida uns personatges no sempre fàcils d’imaginar. Eddie Marsan, fent de Gilbert Norrell, està tan fiable com sempre; i Bertie Carvel, a qui no tenia el gust, m’ha sorprès per l’afabilitat de la seva persona. 


Confessaré que en alguns moments de «Jonathan Strange & Mr Norrell» no tenia molt clara les motivacions dels personatges, les seves moltes anades i vingudes, i les raons dels prodigis que es produïen sobre la marxa. He atribuït aquest hermetisme a la meva escassa propensió envers el gènere fantàstic; però veig que la sèrie ha convençut a tots aquells a qui els vingui de gust un Harry Potter adreçat als adults.

diumenge, 18 d’abril de 2021

La venjança és un plat que se serveix a qualsevol temperatura


"Promising Young Woman" de la debutant Emerald Fennell (a qui hem vist recentment fent de Camilla a "The Crown") està gaudint d'una recepció excel·lent per abordar un tema candent d'una forma força original. El protagonitza Cassie (Carey Mulligan), una noia de 30 anys traumatitzada per la violació de la seva millor amiga, que es dedica a venjar-la, tant de forma específica als seus agressors i als còmplices tàcits, com més generalment a tots aquells homes que mostren tendències depredadores. La seva especialitat amb aquests darrers és fingir-se borratxa i esperar que algun d'ells fingeixi actuar com un bon samarità; tan bon punt intenten aprofitar-se'n, Cassie "recupera" la sobrietat i els fa avergonyir per la seva conducta.

Efectivament, Cassie pot estar una mica (molt) desequilibrada a causa del que li va passar a la seva amiga, però les seves venjances solen evitar la violència física (sí, es troba a faltar una bona i tradicional castració). El film no deixa clara quina postura pren davant de la protagonista (és una heroïna o una psicòpata?) i, en general, no aprofundeix les implicacions més serioses de tot el que succeeix en pantalla. El to, sovint lleuger i envernissat de colors brillants, suggereix gairebé una comèdia amb un personatge central que funciona bàsicament com el motor de diverses venjances, un mecanisme èticament discutible però molt agraït de cara a l'espectador.

Que la normalització de l'assetjament, l'abús sexual i la cultura de la violació ocupin finalment un lloc central en el debat públic, es pot considerar com un fet molt positiu, al qual només s'haurien d'oposar aquells que veuen qüestionats els seus privilegis. No obstant, quan un assumpte esdevé moneda corrent de totes les converses pot córrer el perill de banalitzar-se, especialment si se'l fa servir com a inspirador d'una obra de ficció. Això crec que passa una mica amb aquest film, que parla d'un tema que gaudeix de consens amb una manca de prejudicis que no acaba de mesurar les conseqüències, especialment en un darrer tram decebedor per trampós.

En tot cas "Promising Young Woman" es deixa veure amb interès i malsana diversió, i compta amb una bona actuació de la sempre encantadora (i aquí una mica inquietant) Carey Mulligan.