dimarts, 19 d’octubre de 2021

El dimoni de les llistes: Roma des de l'aire

 

La forma verdadera de la ciudad está en ese subir y bajar de los tejados, tejas viejas y nuevas, acanaladas y chatas, cumbreras gráciles o pesadas, pérgolas de cañizo o cobertizos de uralita, barandillas, columnitas que sostienen macetas, albercas de chapa, tragaluces, lumbreras de vidrio, y sobre todas las cosas se alza la arboladura de las antenas de televisión, derechas o torcidas, esmaltadas u oxidadas, en modelos de generaciones sucesivas, diversamente ramificadas y retorcidas y aisladas, pero todas flacas como esqueletos e inquietantes como tótems. Separadas por irregulares y desiguales golfos de vacío, se enfrentan terrazas proletarias con cuerdas para tender la ropa y tomates plantados en barreños de zinc; terrazas residenciales con espalderas tapizadas de trepadoras sobre enrejados de madera, muebles de jardín de hierro esmaltado de blanco, toldos enrollables; campanarios echando al vuelo sus campanas; frontones de palacios públicos de frente y de perfil; áticos y sobreáticos, añadidos abusivos y no punibles; andamiajes metálicos de construcciones en curso o que han quedado a medias; ventanales con cortinas y ventanillas de retretes; paredes color ocre y color siena; paredes color moho de cuyas grietas dejan colgar sus hojas penachos de hierbas; cajas de ascensores; torres con ajimeces y tríforas; pináculos de iglesias con sus vírgenes; estatuas de caballos y cuádrigas; mansiones rebajadas a cuchitriles, cuchitriles reestructurados como picaderos; y cúpulas que se redondean contra el cielo en todas direcciones y a cualquier distancia como para confirmar la esencia femenina, de Juno, de la ciudad; cúpulas blancas o rosadas o violetas según la hora y la luz, veteadas de nervaduras, culminadas en linternas coronadas por otras cúpulas más pequeñas.

("Palomar", Italo Calvino, trad. d'Aurora Bernárdez)

dilluns, 18 d’octubre de 2021

Assetjada per l’èxit


Tot i que no m’havia acabat de desagradar «Gent normal», no tenia intenció de repetir tan aviat amb Sally Rooney; però em vaig topar amb el seu «On ets, món bonic» al taulell de novetats de la biblioteca i no em vaig poder resistir a acaparar el que es considera un dels llibres del moment. De fet, les expectatives generades eren tals que Edicions del Periscopi (i m’imagino que de la resta de cases editorials del planeta) han publicat la seva versió simultàniament amb l’original el setembre d’enguany. Potser a causa de les presses la traducció d’Octavi Gil Pujol no acaba de girar fina del tot.

Si us he de dir la veritat, no entenc a què respon tot aquest èxit descomunal, si no és que la Rooney escriu sobre «millennials» (els seus personatges rarament sobrepassen la trentena), que fan coses de «millennials» (treballant precàriament, lligant per Tinder, mirant compulsivament la pantalla del mòbil…) i a qui no els passen gaires coses que superin la banalitat quotidiana. La història va de dues amigues, l’Alice i l’Eileen —una viu a Dublín i l’altra a un poble— i dels dos nois amb els que van intimant gradualment fins convertir-los en les seves parelles. La trama no presenta grans crisis: només una baralla entre les amigues cap al final i una mica ficada amb calçador. A «Gent normal» almenys hi havia conflicte de classes i assetjament familiar; però aquí la qüestió potencialment més interessant, els problemes psiquiàtrics d’Alice, es mantenen fora del camp de la narració.

Queden doncs les relacions amoroses, que són francament molt poc passionals i que sembla que requereixin sempre una empenta alcohòlica. Per assegurar-se que les relacions sexuals són en tot moment consentides, cada moviment, cada pas són negociats prèviament, de manera que les escenes de còpula acaben semblant teatre radiofònic. No és que sigui molt excitant.

L’estil és senzill, denotatiu, analític, de frases curtes i ben ordenades que faciliten una lectura ràpida. [Veig que molts usuaris a Amazon es queixen de la dificultat que suposa que els diàlegs no estiguin marcats tipogràficament, el que indica que una bona part del públic de Rooney no està gaire avesat a llegir literatura.] Els personatges no paren de fer servir «apps» i a la novel·lista li encanta detallar-nos el seu funcionament, com si fos cosa de màgia.

Mirant la pantalla del mòbil amb els ulls aclucats, va tocar la icona d’una xarxa social. La interfície es va obrir i va mostrar un símbol de càrrega. L’Eileen va aixecar el polze sobre la pantalla, esperant que es carregués la pàgina, i llavors, de sobte, com presa d’un impuls, va tancar l’aplicació. Va navegar pels seus contactes, va seleccionar «Simon" i va tocar el botó del telèfon. Després de tres tons, en Simon va agafar el mòbil i va dir: Sí?

Abans he dit que tot a «On ets, món bonic» transcorria en la més estricta quotidianitat, però m’he descuidat de dir que l’Alice, la protagonista, és una escriptora de fama mundial, que acaba de rebre una bestreta d’un quart de milió pel seu proper llibre. Aquesta autora a qui li sobren els diners, que viatja a l’estranger a presentar les seves novel·les i que se sent assetjada pels seus innombrables fans, és clarament un alter ego de la pròpia Rooney. Per això quan expressa la seva incomoditat per ser tan afortunada professionalment o es pregunta si encara val la pena dedicar-se a la creació literària quan la civilització se’n va en orris, no deixa de sonar una mica insincera.

És el que passa també amb els llarguíssims e-mails que intercanvia amb Eileen, on totes dues se senten obligades a mencionar les qüestions més candents de l’agenda (les escasses esperances laborals, la degradació de la natura, la lluita feminista, la utilitat de l’art), encara que amb un tractament superficial i sense proposar cap mena de solució. Es diria que Rooney intenta tocar, encara que sigui de passada, tot allò que se suposa que ha de defensar una esquerranosa confessa. És la mateixa servitud als aires dels temps que presenta a Felix Brady (l’amant d’Alice) com a bisexual, encara que el llibre no ens n’ofereixi cap prova.

Després d’aquests interessos tan elevats resulta decebedor que la conclusió a la que arriba Alice és que potser el destí de les persones és fer feliços als que tenim a prop. Entre aquest missatge propi de Mr Wonderful i un final on les dues protagonistes acaben feliçment casades, m’agradaria pensar que tot es redueix a una broma sarcàstica. Em temo que no. 

divendres, 15 d’octubre de 2021

Filmoteca forçosa (54)


Strangers on a Train (Alfred Hitchcock, USA 1951 (DVD))

Adaptació de la novel·la de Patricia Highsmith. Tensa, entretinguda i plena d’humor. Un còctel Hitchcock ideal. (8) 


The Right Stuff/Elegits per a la glòria (Philip Kaufman, USA 1983 (Movistar+))

Adaptació lliure de l’obra mestra de Tom Wolfe. Homenatge a l’empenta dels grans pioners americans i apoteosi patriòtica dels primers herois de la cursa espacial. Tanmateix és un espectacle cinematogràfic quasi irreprotxable. (8)



The Grand Budapest Hotel (Wes Anderson, USA 2014 (Disney Star))

Potser el cim de l’obra d’Anderson (amb permís dels Tenenbaums). Un homenatge al «món d’ahir» de Zweig amb els colors i els aromes d’una capsa de bombons austro-hongaresos. Deliciosa i melancòlica, pràcticament perfecta. (9)


The Rocketeer (Joe Johnston, USA 1991 (Disney+))

Agradable aventura superheroica d’aires «retro». Gàngsters, nazis i Timothy Dalton fent d’exquisit dolent: no es pot demanar més. (7)



Annie (John Huston, USA 1982 (Filmin))

La seva ambigua reputació i la inadequació de Huston me’l feia recordar pitjor; però un cop superes la repel·lència de la protagonista, hi ha coses salvables (Carol Burnett, Albert Finney) i, si més no, la producció és kitsch però enorme. (6)


Annie (Rob Marshall, USA 1999 (Disney+))

Versió per a la televisió, més modesta que la de Huston; però també més eficaç i molt menys kitsch. Amb Kathy Bates, Alan Cumming i Audra McDonald. (7)



Ugetsu/Contes de la lluna pàl·lida (Kenji Mizoguchi, Japó 1951 (Filmin))

Conte de fantasmes amb ecos molt humans. Una obra mestra suggeridora, barroca i elegant. (9)


A Funny Thing Happened on the Way to the Forum/Golfus de Roma (Richard Lester, USA 1966 (Filmin))

Les comèdies clàssiques de Plaute convertides en vodevil de Broadway, què podria sortir malament? S’ha de tenir cor de vinagre per no passar-s’ho bé amb aquest festival. (7)



Kinky Boots/Trepitjant fort (Julian Jarrold, Regne Unit 2005 (HBO))

Un negoci tradicional troba la seva supervivència en la fabricació de botes per a «drags». Comèdia populista britànica formulaica en excés. El transvestisme de Chiwetel Ejiofor redimeix una mica la funció. (6)


Un gos bordant a la lluna (Lisa Zi Xiang, Xina 2019 (Amazon))

Drama fred i hieràtic d’una dona madura que intenta conviure amb l’homosexualitat del seu marit. Prou interessant com perquè la Xina la censurés. (7)

dijous, 7 d’octubre de 2021

Escrit a la sorra

Cada vegada queda més clar que aquesta maleïda pandèmia ens modificarà els hàbits de manera irreparable. Una de les conseqüències més evidents ha afectat a l’assistència a les sales de cinema, que ja era decreixent de feia anys, però que ha esdevingut visita extraordinària de la covid ençà. Actualment només les cintes de gran espectacle són capaces d’arrossegar-nos fora de la closca domèstica i amb raó han sigut denominades pel·lícules-esdeveniment, perquè no passa cada dia que optem per trepitjar el carrer quan des de la protecció del sofà de casa disposem d’una amplíssima selecció d’entreteniment visual a prova de virus. Pocs han estat els films d’aquesta categoria durant el darrer any i mig. Em ve al cap el «Tenet» de Nolan i el darrer Bond (d’estrena diverses vegades postergada). I també l’adaptació de «Dune» que firma Denis Villeneuve a partir de la novel·la de Frank Herbert, un text de culte i a la vegada un «best-seller», amb el compromís que comporta tot plegat fer-ne la translació a la pantalla gran.

Segons l’Excel on registro les meves lectures, «Dune» va caure l’octubre del 97, però d’aquella experiència no m’ha quedat cap petja duradora, potser perquè la barreja de lluites feudals i esoterismes diversos no és el que més m’interessi en el món. De fet, la novel·la m’és tan indiferent que les possibles infidelitats que puguin cometre els seus adaptadors difícilment m’incomodaran. Ja la versió de 1984 de David Lynch, universalment vituperada, no em va semblar ni molt menys tan horrible: tota la parafernàlia austrohongaresa tenia la seva gràcia i la presència d’actors tan carismàtics com Sian Phillips, Silvana Mangano, José Ferrer, Linda Hunt o Max von Sydow no es podia prendre a la lleugera.

Villeneuve, si més no, és un director que sol fer un cinema visualment molt atractiu (la magistral «Arrival», però també la més discutible seqüela de «Blade Runner») i amb «Dune» s’ha continuat lluint tant amb la grandiositat dels paisatges desèrtics com amb els interiors d’auster disseny brutalista. Si l’embolcall ha convençut, la parsimoniosa forma de narrar ha tingut els seus detractors, encara que en general ha agradat als herbertians més fanàtics. Cal dir que aquesta «Dune», malgrat els seus generosos 155 minuts de durada, només comprèn la primera part de la novel·la i tota la «teca» important queda reservada per una hipotètica segona part. Això fa que l’estructura del film quedi desequilibrada, reduït a una mena de pròleg, i amb una lleugera sensació d’»interruptus» (amb les visions profètiques del protagonista funcionant com a «tràiler» de la seqüela). Els famosos cucs, per exemple, a penes s’entreveuen entre núvols de sorra i caldrà esperar un futur lliurament per descobrir la seva exacta anatomia. Passa una mica el mateix amb la famosa Zendaya, un dels atractius més potents del cartell, però que té una presència mesurada en minuts realment exigua.

El repartiment és un dels altres punts forts de l’adaptació actual amb menció especial a Rebecca Ferguson, Josh Brolin i sobre tot un solidíssim Oscar Isaac. Tinc un problema amb el deliqüescent Timothée Chalamet, al qual em costa veure en el paper d’heroi, tot i que no dic que ho faci malament. De les prestacions de Zendaya i Javier Bardem suposo que ja tindré temps d’escriure a la segona part.

De dimensions èpiques (encara que tothom —coneguts i saludats— acaben trobant-se al desert d’Arrakis) i sense cap indici d’humor, potser els atractius de «Dune» no són universals, però s’imposen per la seva contundència.

dilluns, 4 d’octubre de 2021

Que plorin els rics


No es pot negar que ens agrada veure com viuen aquells a qui la fortuna ha somrigut, uns ambients als que rarament hi podrem accedir en persona, però que els fills del privilegi ens permeten contemplar per una escletxa. Però perquè aquest espectacle d’oci, luxe i opressió no derivi en empatx, necessitem que una mica de drama hi faci irrupció i amargui la vida d’aquests afortunats. Com deia aquell serial d’èxit «Los ricos también lloran», i ens resulta satisfactori i reconfortant que així sigui; potser es tracta d’un consol barat, però no podem menystenir la seva satisfacció assegurada.

Això deu pensar el guionista Mike White que a «The White Lotus» (HBO) convoca vuit estadants d’un complex hoteler de Maui per escenificar un estimulant còctel de comèdia, sàtira i drama. El lloc —amb les seves «infinity pools» privades, còctels tropicals a l’abast de la mà i massatges a la carta— només es pot qualificar com a paradisíac, mentre que un batalló de servents s’ocupen de la desagraïda tasca de convertir el sojorn en una experiència exempta de traumes. El propòsit es revelarà fútil, atès que els acabalats turistes ja han arribat amb les neurosis incorporades a l’equipatge. Alguns, com el jove tauró immobiliari en viatge de noces, es comportarà amb la convencional prepotència del que mana perquè paga, mentre que en altres casos, com passa amb la lliberal família Mossbacher, les seves pràctiques opressives queden maquillades sota una pàtina de bones intencions.

A partir d’uns inicis aparentment innocus, el maliciós guió va embolicant lentament la troca amb conseqüències cada cop més abrasives que deixen en evidència l’ànima nociva d’aquesta colla de triomfadors. Si el guió sembla el motiu principal de l’èxit de «The White Lotus», no es poden menystenir els seus actors, molts d’ells veterans de provada solvència: Connie Britton («American Horror Story», «Nashville»), Murray Bartlett («Looking»), Steve Zahn («Treme») o Molly Shanon. De totes maneres ha estat Jennifer Coolidge, com a dona madura dominada pel fantasma de la seva mare, la que s’ha endut la majoria dels elogis de la crítica.

«The White Lotus» ja es perfila com una de les sèries de l’any (i té assegurada una segona temporada en una localització paradisíaca diferent). Recomanar-la no representa cap risc, perquè pot satisfer a un ampli espectre d’espectadors.

«Nine Perfect Strangers» (Amazon) parteix d’una premissa molt similar: un grup de nou persones coincideix en un centre de repòs i «wellness» (disculpeu l’anglicisme idiota) a Califòrnia (filmat a Austràlia), on hauran de romandre deu dies aïllats amb el propòsit de recuperar l’equilibri mental. De mica en mica anirem descobrint quines són les ferides ocultes que necessiten guarir aquests desconeguts, així com el secret de Masha, la carismàtica guru d’origen rus, que dirigeix l’establiment. Malauradament cap de les revelacions compensarà la morositat de l’evolució de la trama ni l’avorriment de contemplar les interrelacions entre els personatges.

Tot i que les teràpies «new age» solen ser delirants per definició, costa molt empassar-se que els pacients siguin sotmesos a un règim diari de psicotròpics i al·lucinògens sense que en tinguin coneixement: es tracta d’un procediment que convida a la catàstrofe. I el fet que sigui eventualment eficaç resulta encara més ofensiu. No ajuda gens una histriònica i lirona Nicole Kidman, amb un accent eslau tan impossible com la seva perruca. I, si la cosa no naufraga del tot, és perquè hi ha molts bons actors implicats: Melissa McCarthy, Michael Shannon, Luke Evans, Regina Hall o Bobby Cannavale. Com a detall curiós Manny Jacinto, que feia de beneitó a «The Good Place», funciona aquí com a «sex symbol».

El trio format per Liane Moriarty (novel·la original), David E. Kelley (adaptació) i Nicole Kidman (protagonisme) van ser els responsables d’una joia televisiva tan especial com va ser «Big Little Lies», però aquí es mostren particularment ineptes. Pel que he entès llegint alguns comentaris dels lectors, sospito que la novel·la en la qual es basa ja no era gran cosa. En tot cas, diria que heu d’evitar de totes totes aquest «Nine Perfect Strangers».


La noruega «Exit» (dues temporades a Filmin) també aplega una colla de privilegiats. Es basa en les entrevistes efectuades a quatre taurons que es dediquen a l’especulació en el mercat borsari, una reedició posada al dia d’aquells detestables «yuppies» dels anys 80 del segle XX. Amb els seus guanys fora de mida el quartet protagonista comet tota mena d’excessos (orgies, consum de drogues i alcohol, humiliacions sistemàtiques als subordinats i a les dones de la família, dilapidació absurda de fons…) Resulta un espectacle on l’ètica no hi té lloc i els revessos que pateixen (sobredosis, tendències suïcides, esterilitat sentimental…) mai semblen un càstig suficient per l’espectador que s’ho mira horroritzat (però també fascinat). «Exit» és pura immoralitat; també pura addicció. 

dimarts, 28 de setembre de 2021

Filmoteca forçosa (53): estrenes

The Farewell/El comiat (Lucy Wang, USA 2019 (Filmin))

L’àvia s’està morint, però ella no ho ha de saber. S’avança un casament per poder acomiadar-se d’ella. Diferències culturals entre el concepte de família a Orient i Occident presentades amb humor i sensibilitat. Una delícia de film. (8)


Retablo (Álvaro Delgado-Aparicio, Perú 2017 (Netflix))

El fill d’un artesà de retaules descobreix la bisexualitat del seu pare i l’agressivitat que desvetlla en els seus veïns. Interessant raresa, parlada a més en quítxua d’Ayacucho. (7)


Il cattivo poeta/El poeta i l’espia (Gianluca Jodice, Itàlia 2020 (Cinemes Girona))

Crònica dels últims mesos de Gabriele d’Annunzio, proverbial exemple de poeta i home d’acció, al seu refugi del llac de Garda. Fascinant drama d’ideals perduts i magnífica composició de Sergio Castellitto. (8)


In the Heights/En algun lloc de Nova York (Jon M. Chu, USA  2021 (Renoir))

Adaptació del musical que Lin-Manuel Miranda va escriure abans de "Hamilton". Alguns vibrants números de música llatina no fan oblidar l’escassa entitat dramàtica i l’excessiu metratge. (6)


No Hard Feelings (Faraz Shariat, Alemanya 2020 (Filmin))

El desarrelament propi dels refugiats, però també el dels fills de la immigració, especialment si ets gai i d’origen iranià. Tret d’algun esteticisme, el film resulta molt oportú. (7) 


My Salinger Year (Philippe Falardeau (Canadà, 2020 (Movistar+))

Les experiències d’una jove poeta que va treballar un any amb l’agent literària de J. D. Salinger. Ni la carismàtica Sigourney Weaver ni la deliciosa Margaret Qualley poden ocultar que es tracta d’un material de molt poca entitat. (6)


Cowboys (Anna Kerrigan, USA 2020 (Filmin))

Modest i benintencionat film sobre un nen trans en un ambient rural. Malgrat els bons intèrprets, queda en ben poca cosa. (6)


American Utopia (Spike Lee, USA 2020 (Movistar))

David Byrne se les sap totes: gairebé mig segle de ball i reflexió. Un concert impecable que no us farà enyorar «Stop Making Sense». (8)


Stardust (Gabriel Range, Regne Unit 2020 (Filmin))

Després dels èxits dels biopics de Freddy Mercury i Elton John, per què no intentar-ho amb els primers anys de David Bowie. El resultat és un desastre començant per l’infame protagonista. A més, sense disposar dels drets de les cançons, l’únic que sentireu és un parell de versions de Jacques Brel (3).


Ammonite (Francis Lee, Regne Unit 2020 (Movistar+))

Aspre melodrama lèsbic sobre una frugal geòloga victoriana. Abusa de la grisor ambiental, però sortosament compta amb la inefable Kate Winslet. (7)


Cruella (Craig Gillespie, USA 2021 (Disney+))

Disney continua desvirtuant els seus millors malvats amb justificacions psicològiques que ningú no havia demanat. Aquí dinamita la magnífica Cruella, que ja era perfecta en dibuix o en la composició de Glenn Close, i ens presenta els dàlmates com a bèsties assassines. Massa llarga i amb excés de cançons pop dels 60 i 70, val la pena per Emma Thompson i pel disseny de vestuari espectacular de Jenny Beavan. (6)


Cinderella (Kay Cannon, USA 2021 (Amazon))

Una versió musical de Ventafocs (encara que amb molta cançó reciclada). Intenta estar al dia (la protagonista vol ser dissenyadora, no princesa, la fada és de gènere no binari…) i atraure el públic jove (entenc que Camila Cabello és una cantant popular), però els hi queda entre kitsch i indiferent.(5)


El olvido que seremos (Fernando Trueba, Colòmbia 2020 (Netflix))

Una primera hora insípida no evita la deriva hagiogràfica quan toca pintar l’assassinat d’una bona persona. Té la sort de comptar amb Javier Cámara, que salva parcialment l’aventura. (6)


The Father (Florian Zeller, Regne Unit 2020 (Movistar))

Cas extraordinari en el que l’autor de la peça teatral la converteix en una obra plenament cinematogràfica. Molt merescut l’Oscar  a Anthony Hopkins pel seu corprenedor malalt d'Alzheimer. (8)


Matthias et Maxime (Xavier Dolan, Canadà 2019 (Movistar))

Les tensions sexuals no resoltes poden ser un poderós motor dramàtic; però quan dos homes adults es comporten com criatures de cinc anys estan posant a prova la meva paciència. (6)


Respect (Liesl Tommy, USA 2021 (Balmes))

Tan previsible i acomodatici com ho són tots els biopics de músics. L'únic punt d'interès és l'Aretha que interpreta Jennifer Hudson amb el seu espectacular doll de veu. (6)


Maixabel (Iciar Bollain, Espanya 2021 (Verdi-Park))

Tot un camp minat —ETA, el penediment, el perdó...— que arriba a bon port gràcies a un guió de ferro i dues interpretacions de categoria: Luis Tosar i (sobre tot) Blanca Portillo. (8)


dilluns, 27 de setembre de 2021

Mares i no


La creixent presència de les dones en el conreu de la ficció només ha fet que confirmar la importància que té la maternitat dins de l’àmbit de la seva experiència. Ja no és però la maternitat (o no només) contemplada des del punt de vista de l’exaltació acrítica de les seves virtuts, sinó que els nous relats contenen també moltes males mares o fins i tot dones que refusen categòricament aquest paper. De tot això va «Boulder» (Club Editor, març de 2020), la novel·la d’Eva Baltasar que segueix el seu èxit «Permagel» (que no he llegit), i que sembla voler dinamitar la idea que els fills serveixen per a consolidar les parelles.

La protagonista, anomenada «Boulder» (còdol, pedra, roca…) per la seva amant geòloga, és una dona independent (o desarrelada, si voleu), que al principi del llibre treballa de cuinera en un vaixell al sud de Xile i que redueix la seva vida sentimental als encontres esporàdics amb les dones dels ports: un clàssic de la vida marinera, aquí amb el gènere canviat. Samsa, una d’aquestes amants, aconsegueix deixar en suspens aquesta vida nòmada i la parella acaba instal·lant-se a Islàndia. L’inevitable pas que segueix a aquest sedentarisme sembla ser la consecució de descendència, a la qual Samsa es llença amb delit, però Boulder només com una concessió de consens.

Un cop arribada la criatura (gestada de forma assistida), la protagonista fa el cor fort i intenta complir amb els deures que s’esperen d’ella com a mare putativa; però es trobarà relegada al paper de mera espectadora davant d’una Samsa que converteix la seva vida en un monocultiu obsessiu. És fàcil veure aquí com l’autora ridiculitza una mica aquestes mares que ho centren tot en el nadó amb l’objectiu d’assolir una maternitat ultraperfecta.

La Samsa ha enquibit totes les cadires i butaques de la casa a la sala. La tauleta al mig, amb pastes i begudes i mugroneres i xopadors. Quilos i més quilos de dones i nadons. Seuen i es despullen. La calefacció islandesa sempre al màxim. Els pits enormes deixats anar, sostinguts amb una mà per embocar-los als nadons. Riuen, alleten, mengen, es miren, es toquen, es comparen. Mugrons de totes les mides, alguns de petits com baies, altres d’amples i foscos com el pa. Llengüetes anhelants que els llepen i els exciten. Ara entenc per què la Samsa no se’n perd ni una, d’aquestes trobades. Són orgies. En tenen l’excés, la desmesura, la carn i el delit de la carn, que se sublima quan és compartit.

Em feia una mica de mala espina l’Eva Baltasar, com me la fan tots aquells escriptors que gaudeixen d’un èxit ràpid i abassegador, però la veritat és que aquest «Boulder» m’ha deixat força satisfet. Està escrit de forma àgil i econòmica, però fa interessant tot el que explica. En algun moment s’excedeix pel cantó de la poesia [«La beso com si pogués desfer-li les capes de desig confitades als llavis i a les dents.], cosa que atribueixo a deformació professional; però són febleses que minven quan passen les efusions amoroses. La protagonista m’ha semblat poc freqüent a la literatura catalana (no és professora d’institut!) i la seva peripècia poc convencional, punts sempre refrescants. A més es tracta d’una novel·la molt breu, un fet que només puc agrair, envoltat com estic de totxos pendents de llegir. Que serveixi tot això de recomanació.

dijous, 2 de setembre de 2021

Life is a Cabaret

L’any 1947 Alan Jay Lerner i Frederick Loewe van estrenar «Brigadoon», un musical de gènere fantàstic sobre dos turistes americans que descobreixen un misteriós poble escocès que només és visible un dia cada cent anys. A casa nostra probablement és més conegut per la versió filmada l’any 1954 per Vincente Minnelli i protagonitzada per Gene Kelly i Cyd Charisse. Aquesta obra és la inspiració òbvia de la serie «Schmigadoon!» (Apple TV), on una parella de metges en crisi conjugal (Cecily Strong i Keegan-Michael Joy) s’inscriu a una sessió de teràpia enmig de la natura i acaba atrapada en un poble fabulós situat una mica fora del temps i on els seus habitants solen expressar-se mitjançant la cançó i el ball.

La sèrie creada per Cinco Paul i Ken Daurio, amb música de Christopher Willis, és un afectuós i benhumorat homenatge als musicals clàssics de Broadway, a la seva estètica i les seves convencions. Els personatges i les cançons constitueixen homenatges evidents a fites del gènere com són «The Music Man», «The Sound of Music», «Oklahoma!», «Finian’s Rainbow» o «Carousel» i s’acompanyen d’una ensucrada atmosfera en colors pastel que costa una mica d’entomar. Però la conya intel·ligent dels guions i l’excel·lència dels intèrprets aviat guanyen la partida. Grans cultivadors del musical —com ho són Kristin Chenoweth, Alan Cumming o Ariana DeBose— s’alien a consumats comediants —Fred Armisen, Martin Short o Jane Krakowski (sensacional en una paròdia de la Baronesa de «Somriures i llàgrimes»). Mentrestant la parella protagonista, bregada en el cultiu de l’humor, però sense cap aptitud especial pel cant i la dansa, resulten adequadíssims en la seva reticència a lliurar-se a les expansions musicals pròpies del gènere.

Confessaré que pot caldre un cert temps per entrar en la broma i que, per descomptat, tots aquells que sentin al·lèrgia al fet que els actors es posin a cantar de sobte haurien de mantenir-se allunyats de «Schmigadoon!», però pels fans de Broadway i pels agosarats que no temin els plaers culpables la recomanació queda assegurada. 

divendres, 20 d’agost de 2021

Roig en distàncies curtes


El setembre de 2020, potser en commemoració avançada dels 30 anys de la desaparició prematura de Montserrat Roig, Rosa dels Vents va publicar «Tots els contes» en una edició molt presentable (tapes dures, cinta per marcar el punt de lectura, il·lustracions de Sonia Pulido…) Malgrat el títol, el volum potser no conté tots els contes que va escriure Roig, però sí que ofereix una mostra bastant completa de les aproximacions de l’autora a aquest gènere.

El llibre s’inicia amb «Molta roba i poc sabó… i tan neta que la volen», premi Víctor Català de 1970, que va donar a conèixer la jove promesa de vint-i-quatre anys. Més que per contes el recull està format per retrats entre sociològics i costumistes de diversos personatges barcelonins que més tard apareixerien a «Ramona, adéu» (1972), la primera novel·la de l’escriptora. El llenguatge de Roig encara no està sedimentat i la barreja de cultismes i to popular grinyola sovint. De fet, l’autora reconeix en el pròleg de la reedició de 1978 moltes d’aquestes mancances i, si ha decidit no introduir cap retoc a l’obra, és per deixar constància de la immaduresa dels seus inicis. Llegits ara, aquests quadrets condescendents i crítics d’alguns personatges de la burgesia barcelonina i els seus associats, tenen més interès pels tics de llenguatge d’una època determinada («reaccionari», «societat de consum», «petit burgès»…) que per la seva minsa anècdota.

L’altre dia, ve el pare i em diu: «Fill meu, tu no saps prou bé el que significa el temps. De veure com s’ha escolat, any darrera any, guaitant el fantasma de la nostra derrota». Això no m’ho diu, el pare, perquè és vell. Però m’ho diuen els seus ulls. Aneu-los a trobar, si no, i esguardeu-los. Ell no ho sap, que jo també en sóc, de vell. Voldria berenar-me totes les noies que estan bones. Lligaré amb elles i després faré un orgasme col·lectiu amb música d’orgue al mig de Santa Maria del Mar. Quina llàstima que no tinguem bisbes catalans!, de ben segur que aquests ens deixarien fer l’amor al mig de la processó del Corpus. Si aneu al Jazz Colón, us subministraran drogues a preu fet.

Roig no va tornar als contes fins el 1989 amb «El cant de la joventut», vuit peces molt diverses on s’evita el relat del present, tot afavorint una càrrega molt més simbòlica, com aquesta dona malalta que espera la mort a un hospital i que potser la trobarà en aquest misteriós infermer tot vestit de negre. Cal reconèixer que aquí l’escriptora explora les possibilitats del gènere, com no feia al recull anterior, però cap d’ells m’ha desvetllat més que una passatgera curiositat i només en els casos en que la narració s’aferrava més al realisme («La divisió»).

L’animal els mirava fixament, a través d’uns ulls com escletxes, amb indiferència eterna. L’home de la Maria estava transtornat, «mira-la», féu, «mira-la bé, que mai més no tornaràs a veure una girafa reticulada». La girafa i la Maria es miraren una estona llarga, tensa i silenciosa, l’ull de l’una i els ulls de l’altra en una sola mirada, concentrada, en meditació, fins que l’animal no brandà el cap i encetà una marxa cadenciosa.

A la tercera part del volum, «Reviure la rosa un dia i altres contes», Roger Sempere, el fill de Montserrat Roig, fa una tria dels contes apareguts en premsa, en especial al diari «Avui» entre 1990 i 1991. Dir-ne contes és potser una imprecisió: es tracta de columnes periòdiques d’obligada brevetat on s’esbossa la instantània d’algun personatge vist. És un retorn als retrats de la primera part, que l’ofici adquirit i la menor extensió afavoreixen fins convertir aquest últim tram en el més satisfactori de «Tots els contes».

París era, per a ella, molt més que una torre Eiffel de plàstic. De petita, acompanyava la seva mare a casa d’una modista famosa que cosia uns barrets que semblaven una illa tropical. La mare hi feia les feines i ella seia en un tamboret i observava la famosa modista mentre cosia aquelles fantasies de feltre i vellut, amb unes plomes de paó irisades que tenien un ull verd maragda. La mestressa li donava pa amb sardines en escabetx mentre sentia una cançó que, segons la modista, feia plorar.

Sospito, des de la més atrevida ignorància, que no és en el relat on caldrà reivindicar Roig, sinó més aviat en les rodalies del periodisme, en la crònica, el reportatge i les seves preuades entrevistes. Crec que aquest «Tots els contes» no li farà a hores d’ara cap gran favor al seu llegat. 

dijous, 19 d’agost de 2021

Més lenta serà la caiguda

«The Fall» (o «La caça») és una producció anglo-irlandesa de 2013-2016 que Netflix acaba de recuperar. Consta de tres temporades, el nombre d’episodis de les quals varia segons les fonts. El que ja us puc avançar és que els capítols de 90 minuts de la primera temporada són excessius t’ho miris com t’ho miris. Escrita per l’especialista Allan Cubitt, tracta sobre un assassí en sèrie que es dedica a torturar i eliminar professionals d’èxit que viuen soles. «The Fall» s’ocupa principalment del procés per atrapar i condemnar el criminal, amb la particularitat que pràcticament des de la primera escena ja coneixem la seva identitat. Aquesta relativa falta de suspens obliga els guions a utilitzar diverses estratagemes per mantenir l’interès i fer engreixar la trama. Una d’elles és investigar el «factor humà» de cadascun dels protagonistes, les seves pors i els seus traumes, incloent-hi personatges curiosos com l’adolescent fascinada per la figura de l’assassí.

Un altre filó que s’explota amb fortuna minvant és la codependència entre morbosa i admirativa que senten detectiu i criminal. I, com que l’acció passa a Belfast, també s’explota de passada el seu sempitern conflicte entre faccions religioses, encara que a la segona temporada ja ha estat oblidat. En general es pot afirmar sense haver de mentir que la sèrie va perdent energia a mesura que avança, potser perquè arriba un punt en el qual queden ja poques coses a explicar amb l’assassí desemmascarat i tancat a la presó. Conscient d’això, Archie Panjabi (la Kalinda de «The Good Wife») va abandonar la sèrie abans que acabés la segona temporada (i no m’estranya, perquè el seu paperet era indigne per inexistent).

El principal motiu per mirar «The Fall» són els seus protagonistes. Jamie Dorman és un home de molt bon veure i per això la meitat de les escenes en les que surt apareix amb el tors nu. Per la seva part Gillian Anderson exhibeix aquella sensualitat fatigada, una mica de tornada de tot, que tant ha afavorit la seva carrera. Es tracta d’un parell d’atots contundents, però ni ells poden salvar una trama que es va desmaiant per moments. 

dimecres, 18 d’agost de 2021

Un passi verd no és una carta blanca


A banda de conseqüències molt més serioses, l’actual pandèmia ens està oferint també alguns sainets burocràtics per entretenir les escapades d’aquest estiu. No sé si vostès sabien que per fer turisme a Itàlia cal entrar en una web del seu govern i omplir una inacabable munió de dades sobre l’origen i el destí del viatge, l’adreça dels llocs on està previst parar i fins i tot el número del seient de l’avió que efectuarà el trasllat. Aquest feixuc prolegomen, que et pot ocupar ben bé un quart d’hora de la teva vida, genera un document que després ningú no es molestarà a verificar. El que no sabíem era que per tornar a entrar a Espanya calia complimentar un document equivalent del Ministerio de Sanidad. Ho vam descobrir de mala manera quan ens disposàvem a facturar l’equipatge a l’aeroport d’Ancona i vam passar molt mala estona duent a terme el papereig online, que la web anunciava que no ens costaria més de tres minuts (però que es va acostar més aviat als vint-i-cinc). Per fortuna el suplici va obtenir la dubtosa recompensa de la seva verificació en tocar terra al Prat.

Més freqüent en el dia a dia és l’ús del certificat que testimonia haver rebut la pauta completa de vacunació, el que s’anomena oficialment «Certificat Covid Digital de la EU», un document que (com tot en aquesta vida darrerament) queda resumit en un codi QR (en paper o preferiblement en format digital). Sembla que de moment al nostre país encara no es fa servir com a requisit de res, però en altres països europeus és imprescindible per accedir a certs serveis. França i Itàlia en concret semblen els seus usuaris més aplicats. A Itàlia, que és on té lloc l’experiència que he viscut recentment, no es pot entrar als museus ni menjar a l’interior d’un restaurant sense aquest passaport que allà anomenen de forma molt castissa com «Green Pass». A part de la proliferació de descomunals menjadors a l’aire lliure (i de protestes de llibertaris de tots els pelatges), aquestes mesures susciten dubtes sobre la seva arbitrarietat: per què no s’apliquen al transport públic?, perquè no s’apliquen als esmorzars dels hotels?, per què no s’apliquen als comerços?

I després queda per la memòria el ric anecdotari sobre com s’efectua el control, en alguns casos des de la més absoluta laxitud, en d’altres amb la rigidesa que dicta el reglament. Vam trobar algun restaurant (més aviat «osteria» popular) que prescindia de consultar cap mena de paper, mentre que d’altres no es conformaven amb el «Green Pass» i et feien deixar nom i telèfon en una llista de sospitosos inhabituals. Inevitablement la verificació del codi QR corria a càrrec d’una app que responia com un semàfor (verd si el certificat era correcte i vermell en cas contrari). La resposta també conté el nom de la persona a qui s’ha estès el certificat, però rarament ens van demanar que mostréssim un document d’identitat per corroborar-ho: o sigui que podíem haver comprat el passaport en el pujant mercat de les falsificacions.

El pitjor, però, era quan l’app dictaminava que el teu document no era vàlid: tant els guardians de la porta de l’establiment com els pobres usuaris quedàvem amb cara de pòquer, perquè la resposta negativa no venia acompanyada de cap motiu. Els de la taquilla, que no es molestaven mai a llegir amb els seus propis ulls tot el que no era el QR del document, aventuraven que potser ens havien inoculat una vacuna russa o veneçolana. En el millor dels casos feien la vista grossa i ens deixaven passar sense més explicacions, però almenys una vegada (a la Pinacoteca d’Ascoli) no vam poder entrar perquè el certificat del meu company li semblava sospitós a l’app i el personal de la taquilla no estava per fer concessions.

Coses com aquestes són les que t’espatllen una mica les vacances 

dissabte, 31 de juliol de 2021

Filmoteca forçosa (52)


I Confess (Alfred Hitchcock, USA 1953 (DVD))

El secret de confessió i la vocació religiosa a partir d’un despit amorós són dos clàssics (arnats) de la ficció catòlica; però Hitchcock hi afegeix bones dosis d’estil. Sempre és un plaer reveure la ciutat de Quebec. (7) 


Las niñas bien (Alejandra Márquez Abella, Mèxic 2018 (Filmin))

Crònica de la pèrdua d’estatus d’un burgesa mexicana durant la crisi del 82. Una mica previsible, però ben escrita i amb una magnífica Ilse Salas. (7)



Sleeping Beauty/La Bella Dorment (Clyde Geromini, USA 1958 (Disney+))

Adaptació una mica pretensiosa del conte clàssic (música de Txaikovski, estètica de miniatura medieval, molt original tanmateix…) La dramatúrgia és insípida fins que no esclata el tercer acte, però Malèfica és un dels grans malvats de la Disney. (7)


Sublet (Eytan Fox, Israel 2020 (Filmin))

Un americà passa cinc dies a Tel Aviv a l’apartament d’un jove cineasta israelià. Amable i emocionant comèdia de contrastos, una mica rosa, però ja ens agrada de tant en tant veure les coses d’aquest color. (7)



Love and Death/L’última nit de Boris Grushenko (Woody Allen, USA 1975 (DVD))

Només Allen podia fer una comèdia tan hilarant a partir de Tolstoi i Dostoievsky. Diane Keaton demostra ser una gran pallassa. (8)


Raya and the Last Dragon (Carlos Lopez Estrada, USA 2021 (Disney+))

Fantasia èpica visualment esplèndida, però de trama molt rutinària: meitat vídeo joc, meitat «Bola de Drac», meitat «El Senyor dels Anells». Disney volia fer el film panasiàtic definitiu i li ha quedat com un d’aquells restaurants «orientals» que fan «sushi», arròs tres delícies i «pad tai» enmig d’una decoració ben «kitsch». (6)



Synonymes (Nadav Lapid, Israel 2019 (Filmin))

Faula un pèl confusa sobre un israelià que intenta esborrar les seves arrels i trobar una nova pàtria a París. Estimulant, contradictòria, eròtica i amb molta energia. (7)


My Octopus Teacher/El que el pop em va ensenyar (Philippa Ehrlich i James Reed, Sudàfrica 2020 (Netflix))

Un home en hores baixes estableix una particular relació amb un pop. És fàcil deixar-se dur per la lectura antropomòrfica en moments de vulnerabilitat, però no deixa de ser curiós aquest documental sobre la comunicació entre espècies. (6)



Gosford Park (Robert Altman, Regne Unit 2001 (Filmin))

Julian Fellowes escriu l’assaig general de «Downton Abbey» amb aquest «whoddunit» digne d’Agatha Christie. Gloriós repartiment que inclou ja a Maggie Smith. (8)


The King of Staten Island (Judd Apatow, USA 2021 (Movistar+))

Comèdia dramàtica tramposa i massa llarga sobre un penques de vint-i-quatre anys que s’obstina a no madurar. Té alguna gràcia, com la tenen els films que inclouen Marisa Tomei. (6)


dijous, 29 de juliol de 2021

Insuportable


"Irresponsable", escrita i protagonitzada per Frédéric Rosset (i visible a Filmin), pot donar-nos una bona idea de quines coses fan gràcia als nostres veïns francesos. Se centra en un personatge bastant recurrent a la comèdia actual, el de l'home ja a la trentena que continua comportant-se com un adolescent etern. Al principi de la història Julien Chandelier acaba de quedar sense feina i viu a casa de la seva mare ocupat a temps complet amb els jocs d'ordinador i la masturbació compulsiva. Una trobada fortuïta amb el seu primer amor li revelarà l'existència d'un fill seu del que no tenia cap notícia. Contra tot pronòstic pare i fill aviat esdevindran col·legues de porros.

Rosset, que amb el seu aire despistat i la seva figura esquifida fa pensar en el jove Woody Allen (però no el seu personatge), dibuixa el retrat d'un home poc modèlic i propens a la picaresca. L'humor que se'n desprèn tira del broc gros i pot agradar més o menys sempre que es cenyeixi a la farsa. Malauradament la sèrie intenta tocar també la fibra sentimental i aquí ja em costa més seguir-la: difícilment respectaré la dona que, després d'ensopegar dues vegades amb la mateixa pedra, estigui disposada a formar una família amb aquest brètol. 

Però ja sabeu que l'humor és personal i intransferible, i el que a alguns irrita a d'altres fa xalar. Vostès mateixos.