dimecres, 31 d’agost del 2011

Baltimore (1): pròleg


Baltimore és la ciutat més important de l’estat de Maryland, tot i no ser-ne la capital, que es troba a Annapolis. També és, gràcies als seus 600.000 habitants, la ciutat independent (és a dir, no lligada a cap govern regional) més gran dels Estats Units. Es troba a una hora de cotxe de Washington. Compta amb un important port que l’ha agermanat amb les ciutats de Gènova, Alexandria, el Pireu o Rotterdam.

Entre els seus fills més celebrats trobem a visionaris i iconoclastes com el poeta Edgar Allan Poe, el músic Frank Zappa, el cineasta John Waters o la cantautora total Tori Amos. També és la pàtria, en ordre alfabètic, del polític Spiro Agnew, de l’actor John Astin, que fou Gomez Addams a la sèrie televisiva, de Sylvia Beach, la mítica propietària de la llibreria parisenca “Shakespeare & company”, de l’autor de best-sellers Tom Clancy, del transformista Divine, de la cantant Cass Elliot, “Mama Cass” de The Mamas & the papas, del guitarrista de jazz Bill Frisell,  del minimalista Philip Glass, del detectivesc Dashiell Hammett, de l’insigne actor David Hasselhoff (El coche fantástico, Los vigilantes de la playa), de la gran Billie Holiday, del director de cinema Barry Levinson, de l’actor Edward Norton, de Ric Ocasek, cantant de “The Cars”, del nedador Michael Phelps, de la feminista Adrienne Rich, del llegendari jugador de beisbol Babe Ruth, de l’estrella del hip-hop Tupac Shakur, de l’escriptor Upton Sinclair, de l’escriptora Anne Tyler i de l’escriptor Leon Uris. No nasqueren, però es criaren o estudiaren aquí l’escriptor Charles Bukowski, l’artista David Byrne, el cantant de jazz Cab Calloway, l’avantguardista Gertrude Stein o l’actriu Kathleen Turner. M’ha sortit un dimoni de les llistes sense proposar-m’ho.

El 63% de la seva població és afroamericana, el 33% són blancs, el que deixa un 4% per a hispanos, asiàtics i altres combinacions racials.

Baltimore compta amb un important passat dedicat a la indústria i la manufactura. Amb el declivi de la producció, traspassada a països amb mà d’obra més barata, la ciutat va entrar en una seriosa decadència. Actualment és, junt amb Washington i Detroit, la ciutat dels Estats Units que ha perdut més població en la darrera dècada. Baltimore és la sisena ciutat més bruta del país (dades de juny de 2011). Baltimore és una ciutat en crisi.

Baltimore és “The Wire”. O “The Wire” és Baltimore, el retrat transversal i seriós d’una ciutat en un moment de la seva història. “The Wire”, sèrie de la HBO que estrenà la seva primera temporada el 2 de juny de 2002 i es prolongà durant cinc temporades fins el 9 de març de 2008, mai no fou un èxit d’audiència —les raons perquè no ho fos s’aniran entenent en lliuraments posteriors—, però amb el temps ha adquirit una irrefutable pàtina de prestigi.

La millor sèrie de la història de la televisió? Així ho afirmen els que prefereixen tuitejar un eslògan al món, enlloc d’aturar-se a pensar cinc minuts. Jo, que no sóc amic de les hipèrboles, només puc assegurar que “The Wire” no s’assembla a cap sèrie coneguda i, per molts motius, es podria dir que és una sèrie que va contra totes les convencions establertes, i sempre des d’un llenguatge realista que no pretén forçar la narrativa clàssica. “The Wire” no intenta afalagar l’espectador, és un serial esquerp, te l’has de guanyar.

Només per això, ja caldria respectar-la. Però segur que trobarem més motius.

dimarts, 30 d’agost del 2011

Drames rurals

Foto de Xevi Vilardell

Llegeixo “La nevada del cucut” de Blanca Busquets (Rosa dels vents, 2010), que va guanyar el Premi Llibreter 2011 en la seva modalitat de literatura catalana. Parla de dues dones, la Tònia i la Lali, que troben la força i el sentit de viure en l’exercici de l’escriptura.

La Tònia neix en un petit poblet anomenat la Carena (i modelat a partir de Cantonigrós) a finals del segle XIX. Malgrat que pertany a la pagesia, en aprendre de lletra, li agafa una gran afició a la lectura i ben aviat a l’escriptura, a través de la qual troba consol pels drames de la seva vida. La Lali, en canvi, és una noia del segle XXI que viu a Barcelona, va patir assetjament escolar i també té la dèria d’escriure. Després de patir un desastre laboral i sentimental, decideix traslladar-se a la Carena, el poble de la família del seu pare, i obrir-hi un restaurant.

No cal gaire agudesa lectora per ensumar que aquestes dues dones resultaran connectades per lligams familiars i que la dona del present acabarà descobrint els escrits de la seva besàvia i aclarirà, de passada, algun misteri ancestral. L’esquema no és nou, però pot funcionar, tot i que els paral·lelismes entre les dues històries són molt forçats (fins a l’extrem que les dues viuen històries d’amor impossibles amb sengles pintors, l’un descendent de l’altre, en els quadres dels quals elles són les úniques a reconèixer-hi elements figuratius).

He trobat a “La nevada del cucut” diversos problemes de versemblança. La part de Tònia està narrada en primera persona i s’entén que el que estem llegint són els seus propis escrits, però el seu llenguatge és culte i no correspon al d’una hostalera autodidacta de principis del XX (paraules com “impàs” són inacceptables en la seva ploma). Tampoc Busquets acaba d’aclarir-se sobre la natura d’aquests escrits: de vegades semblen anotacions de fets recents, de vegades abasten llargs períodes de temps, com en una reminiscència des de la vellesa. Costa de creure que les dones als pobles es casessin tan sexualment ignorants. I, si bé, és raonable pensar que una pagesa escriptora de fa cent anys podia provocar rebuig i malfiança, no ho és tant que al segle XXI la teva parella no accepti que escriguis ni que tinguis llibres a casa.

El que no he pogut aguantar és la forma desordenada de presentar el material, amb anades i vingudes en el temps que no tenen cap justificació. Una estratègia típica de la Blanca Busquets és la de començar un capítol amb frases intrigants del tipus “Hi ha coses que trasbalsen i que cal temps per assumir-les. És el cas del que li ha passat avui a la Lali”. A continuació, enlloc d’explicar-nos el fet que ha trasbalsat la Lali, la novel·lista passa explicar-nos coses més mundanes (com ha passat la Lali el cap de setmana, que el seu pare ha perdut les ulleres, si neva o fa sol). Llavors ens narra una sortida al cinema de la Lali i en Xevi, però després d’un paràgraf, salta al dia que la Lali visita l’exposició d’en Jordi (fet que podia ser anterior o posterior, tant se val). Acabat el paràgraf, tornem a en Xevi i el cinema, i així es van alternant arbitràriament les dues escenes protagonitzades per la noia. Sembla que a Blanca Busquets no li agrada escriure una escena tota seguida i ens vol deixar sempre amb ganes de més. Després de molts més meandres, unes vint pàgines més enllà, s’acaba el capítol i per fi se’ns explica la causa del trasbals de la Lali. Jo, a això li dic fer trampa.

El llenguatge de la novel·la és correcte, funcional, amb algun melodramatisme adequat al gènere del drama rural. De l’acumulació de malvestats que componen l’argument, el que més m’ha interessat és el tractament de l’assetjament escolar, una subtrama que es desenvolupa i es tanca molt bé. De totes maneres, em faig creus que d’entre tota la producció literària catalana de l’any, els llibreters n’hagin escollit un de tan poc exigent. Segur que no hi havia alguna veu desconeguda més audaç, més innovadora, per donar a conèixer? He consultat a la catosfera i constato que el llibre està agradant molt.

dilluns, 29 d’agost del 2011

Cors i danses







Ajuntament i fonts dels estudiants.

Un salt enrere sobre el golf de Finlàndia i cap a Tartu, la segona ciutat d’Estònia, també coneguda com Dorpat pels alemanys. Ser la segona ciutat d’un país petit implica que amb poc més de 100.000 habitants ja pots aspirar-hi. A primera vista, el lloc no sembla gran cosa (més tard, tampoc), una conurbació provinciana amb algunes façanes del segle XVIII al seu centre que en mitja hora sembla que està tota vista. El seu principal mèrit és comptar amb una universitat fundada l’any 1632, fet que li permet ostentar la capitalitat intel·lectual del país. Si ho comparem amb Bolonya, París o Salamanca, la veterania de Tartu és relativa; però al nord d’Europa els barems funcionen de forma diferent i cal admirar la seva precocitat il·lustrada i la façana neoclàssica de l’edifici principal.

Universitat

Dalt d’un turonet ajardinat hi ha la catedral de la ciutat, gòtica del segle XIII i en runes des de qui sap quan. El seu absis és ocupat pels quatre pisos del museu de la universitat, cosa que fa un efecte molt estrany. El seu contingut més interessant és la reproducció d’una biblioteca del segle XVIII amb un parell de maniquís de cara blanca que hi afegeixen credibilitat i alguns materials didàctics anteriors a Rosa Sensat. A una vitrina competien en mal gust els regals de compromís fets per altres universitats (vaig comptar fins a tres reproduccions a escala de la Universitat Lomonosov de Moscou, ideals per posar sobre el televisor). No sé a quina guia vaig llegir que allí als Països Bàltics, si tens una habitació lliure, hi obres un museu. I és cert que vam veure (i no vam entrar) desenes de museus dedicats a la joguina, a la revolució del 23 i el cafè torrefacte, per citar-ne alguns.


Una altra característica de Tartu són les seves “peculiars” mostres d’estatuària moderna. Davant de l’ajuntament hi ha una font amb una parella d’estudiants besant-se sota un paraigües. Al costat del Cafè Wilde hi ha l’encontre impossible entre l’autor local Eduard Vilde i el seu més famós col·lega Oscar. Al mercat hi ha l’estàtua d’un porc. Però el premi a l’excentricitat se l’endú Ülo Öun que va tenir la pensada de fer-se un retrat al costat del seu fill d’un any i mig, tots dos de la mateixa alçada.


Per animar una mica la somnolenta metròpolis, els dies que hi fórem se celebrava la Europeade, el major festival europeu de danses folklòriques, de caràcter anual i itinerant. No és que ens interessi en excés el ball popular, però si t’ho trobes, no li faràs fàstics. Amb motiu del festival havien muntat un mercat on tothom anava vestit de medieval (ja comença a ser una mania) i a escenaris diversos o transitant pels carrers podies contemplar un munt de gent abillada de maneres pintoresques que no gosarien emprar a la vida civil.

Diria que hi predominaven grups del veïnat: finesos, letons, ucraïnesos, bielorussos… Però hi havia també un inevitable quadre flamenc, que se’ns va escapar, i un noi català que muntava un taller de danses. Hi vam anar per fer pinya, però en aquell moment va caure una tempesta i suposo que va perdre el seu torn, perquè tot seguit va pujar un grup heavy local que semblava incitar a algun genocidi i preferírem allunyar-nos.


diumenge, 28 d’agost del 2011

Disseny argentí


Tot veient “El hombre de al lado” de Mariano Cohn i Gastón Duprat, recordava la recent “Un cuento chino”, ja que totes dues són argentines, presenten una situació única durant tot el seu metratge i fan un retrat complet del personatge protagonista. Malauradament aquí s’acaben les similituds.

Leonardo (Rafael Spregelburd) és un reputat dissenyador que ocupa amb la seva família la Casa Curutchet, l’única obra de Le Corbusier existent a Sudamèrica. El seu veí Víctor (Daniel Aráoz) decideix un bon dia obrir una finestra a la paret mitjancera que  separa les dues cases, tot al·legant que necessita més llum i com que Leonardo és un exquisit i Víctor és un vulgar venedor de cotxes usats, el conflicte queda servit.

Aquesta història, sense més, ni que estigués ben explicada no donaria per omplir un llargmetratge, de manera que els realitzadors allarguen l’anècdota amb plans capriciosos i suposadament “moderns” (visions subjectives, a través d’una càmera de vídeo, enregistrament d’un programa de televisió, navegació per una pàgina web…) En bona lògica el guió hauria de permetre el que s’anomena un “duel” d’actors, però el guionista Andrés Duprat decideix adoptar el punt de vista de Leonardo, mentre que Víctor roman gran part del temps invisible, encara que ben audible.

I aquí rau el gran problema del film, perquè aquest Leonardo és un cretí de primera categoria: esnob, elitista, prepotent, capaç d’humiliar als seus estudiants i d’assetjar a les seves estudiantes. Contemplar aquesta bírria d’home durant 103 minuts és un veritable calvari i m’ha fet pensar que aquesta munió de defectes, si es congreguen en un argentí de La Plata, constitueixen el súmmum del cretinisme. Que aquest home tingui muller i filla i que aquestes estiguin a la seva alçada, no ajuda gaire a fer la cosa més passadora.

L’oportunitat de veure un autèntic interior de Le Corbusier en funcionament pot ser un al·licient per arquitectes i decoradors d’interiors; però jo només pensava en la feinada que tindria la minyona per netejar tant de vidre. La pel·lícula, que m’ha semblat a més, mal explicada i sense grapa, un cop exposat el plantejament inicial, ha rebut tanmateix un gavadal de premis al seu país d’origen, una candidatura al Goya i el premi del públic al festival de cinema llatino-americà de Lleida. Fa més d’un mes i mig que corre pels cinemes de Barcelona. Hi ha coses que no entenc.

dissabte, 27 d’agost del 2011

Música bàltica


A estonians, letons i lituans els agrada molt cantar; tant i tant que periòdicament es troben en festivals que apleguen centenars de veus i milers d’espectadors. A Tallinn tenen un recinte a l’aire lliure fet a mida per aquestes celebracions, que sembla ser incommensurable. La UNESCO ha sancionat aquesta urgència canora i l’ha afegit a la seva llista d’obres mestres del llegat oral i intangible de la humanitat (com ho va fer amb els castells, el flamenco i la dieta mediterrània). Quan aquests tres països que m’ocupen decidiren alliberar-se del jou soviètic, ho feren en gran part a través de la cançó popular, de manera que la seva fou una Revolució Cantada. O així la van etiquetar.

No tenen aquest països gaires personatges reconeguts universalment, però amb la seva densitat de població no és d’estranyar (em guardo un parell d’asos a la màniga, però encara no els revelaré). El ballarí Mikhail Baryshnikov nasqué a Letònia, però té tota la pinta de ser de nissaga ocupant i russa. Llegeixo que a Estònia nasqué la supermodel Carmen Kass (J’adore, de Dior), però com que aquest no és el meu negociat, decideixo oblidar-la.

Si hi ha una figura musical i internacional d’aquests països, es diu Arvo Pärt. Amb 75 anys recentment complerts, se’l considera un tresor nacional estonià, malgrat la seva fugida a Occident l’any 1980. Des del tombant del nou segle torna a viure a Tallinn.

Pärt començà, com tots el de la seva època, dins del llenguatge atonal, però des dels anys 70 del segle passat s’interessà a investigar la música sacra i coral prèvia a la modernitat. Des de llavors ens ha ofert “passions” i “misses” a dojo. Minimalistes en recursos, però ideals per acompanyar una pel·lícula muda de Dreyer. Tinc amb ell una relació complicada, mig amor i mig odi: els il·luminats no m’acaben d’encisar, tot i que de vegades escoltar-lo té virtuts quasi terapèutiques.

Els seus principals valedors a l’arena mundial són el seu compatriota, director d’orquestra, Neeme Jarvi, i el violinista inquisitiu i letó Gidon Kremer. Com que no vull ensopir-vos el cap de setmana amb un miserere, us deixo un parell de peces breus. Primer la ingràvida "Per a Alina", dedicada a la filla d'uns amics que anava a estudiar a l'estranger. La segona, les  encantadores "Variacions pel guariment d'Arinushka".



divendres, 26 d’agost del 2011

E.T. perd la paciència


Per a bé o per a mal, la irrupció de Steven Spielberg a la dècada dels 70 canvià per sempre el panorama del cinema comercial. Entre els seus deixebles avantatjats ocupa un lloc ben especial J.J. Abrams —director de “Missió: Impossible 3”, l’últim “Star Trek” i responsable de la sèrie “Lost”, entre moltes altres coses— qui en la seva jovenesa ja es va ocupar de restaurar les pel·lícules en súper 8 del seu mentor. Ara Spielberg li retorna el servei, coproduint “Super 8” el darrer film d’Abrams, i el seu nom figura a tot arreu de forma tan prominent que hom pot arribar a pensar que és ell qui firma la pel·lícula.

“Super 8” és un homenatge a l’obra del Mestre i en especial a la seva producció dels anys 70 i principis dels 80, quan Spielberg encara s’adscrivia a estrictes paràmetres genèrics. Bé, més que un homenatge, es podria dir que és una paràfrasi posada al dia.

L’acció té lloc als endreçats suburbis d’un poblet industrial i prototípic del Middle West. Els protagonistes són una colla de preadolescents embarcats durant les vacances en la filmació d’un curt de zombis en Super 8. Durant un rodatge nocturn presencien el descarrilament d’un tren i entreveuen com una criatura misteriosa escapa de la ferralla. A partir d’aquí comencen a succeir-se els fenòmens estranys: fugen els gossos del poble, desapareixen els motors d’alguns cotxes, hi ha apagades de llum i es volatilitzen el xèrif local i una senyora amb rulons. La premissa, ho confesso, és tan intrigant que em vaig fer creus sobre com la podrien resoldre satisfactòriament…

És cert que la pel·lícula funciona prou bé mentre ens trobem a l’àmbit més costumista. Els joves actors estan molt ajustats als seus papers, especialment el debutant Joel Courtney (virtual protagonista) i la més bregada Elle Fanning, com a objecte de desig precoç. Però tot el seu bon treball i la seva elaboració de personatges creïbles queda eclipsat així que apareix la prescriptiva cascada d’efectes especials.

Abrams reprodueix les figures d’estil de Spielberg, però les corregeix i les augmenta. És sabut que a Spielberg li agrada aquest efecte anomenat “lens flare”, en el qual el reflex d’una llum reverbera sobre la lent de la càmera i dissemina figures geomètriques per tota la imatge. Abrams, converteix aquesta dèria en una veritable mania que acaba omplint la pantalla de noses visuals. Si no m’he explicat prou bé, adjunto una imatge de mostra (no extreta de la pel·lícula).


On queda el “dictum” de Van der Rohe segons el qual “menys és més”? Aquí, més pretén ser sempre més. Si el conflicte paterno-filial és clau a la producció spielbergiana, a “Super 8” no en tenim un sinó dos exemples. Igual que a “Jaws”, el monstre a penes el veiem, només l’intuim durant gran part del metratge; però, quan es fa visible, resulta decepcionant.

L’escena del descarrilament és tan apocalíptica i excessiva que no he sabut trobar cap referent similar a l’obra del “cappo” d’Amblin. Però la intervenció de l’exèrcit sí que té el seu correlat a “E.T” i aquí, a “Super 8”, es desplega amb una manca de subtilesa i un colossalisme que ni la guerra de l’Iraq.

Quan arriba el clímax, el director-guionista no sap a quina carta quedar-se. La “presència anòmala” és una silueta assassina (“Jaws”) o una ànima essencialment bona (“E.T.”)? Acudir “in extremis” a la tendresa del monstre (i passar per alt les seves víctimes anteriors) sembla una sortida desesperada que no hi ha manera d’empassar-se. De tot això en resulten alguns dels moments més grinyolants de la pel·lícula amb pretensions de catarsi ridículament sentimental, però amb un acompanyament musical de Michael Giacchino, que copia John Williams a la perfecció.

Potser recomanable pels nascuts a la dècada dels 60 predisposats a afavorir la nostàlgia i l’espectacle, sobre la subtilesa i el bon sentit. I, per descomptat, el millor de tot és el curt de zombies resultant que filmen els protagonistes i que ens és mostrat durant els crèdits finals.

dijous, 25 d’agost del 2011

Memòria histèrica


Abans que a Espanya ens agafés aquesta fal·lera de ser més papistes que el papa (llegiu els diaris recents), el país que representava l’autèntica Reserva Catòlica d’Occident era sens dubte Polònia. Almenys fa tres estius encara podies contemplar com força gent s’agenollava i se senyava en passar davant d’una església. Per això sorprèn que d’allí ens arribi un llibre tan fresc i descarat com “Lovetown” de Michał Witkowski que Anagrama ha publicat aquest mes de juny.

Les autodenominades Patrycja i Lukrecja són dues velles carrosses (no dos transvestits, com afirma erròniament la contracoberta) que rememoren davant d’un jove periodista les suposades delícies de la vida homosexual durant el comunisme. Se segueixen una sèrie d’anècdotes i retrats, històries picaresques i nostàlgiques, que es comparen explícitament amb el Decameró; un Decameró però on tots els narradors parlen en femení.

El món que descriuen i enyoren les aviat identificades com a Històrica 1 i Històrica 2 no pot semblar més depriment i masoquista. Lligant als parcs i als lavabos públics, aprofitant-se dels borratxos i dels soldats soviètics que troben a faltar la xicota, acceptant el maltractament com una forma de vida i veient com la SIDA va acabant amb els seus amics; només el desig per recuperar una joventut perduda justificaria la nostàlgia per un món feliçment periclitat, ja que no les mou cap reivindicació política. Aquestes Patrycja i Lukrecja em van fer pensar més d’una vegada en el cèlebre díctum de Vázquez-Montalbán que assegurava que contra Franco vivíem millor.

És clar que Michał Witkowski amb aquesta glamurització, de tot a cent, d’uns temps foscos intenta provocar als seus compatriotes des de les trinxeres de la teoria “queer”. Així a les “reines” de tota la vida hi contraposa la progressiva “normalitat” de l’homosexualitat en els temps presents i denuncia de forma implícita la pèrdua d’una combativitat que sí existí en temps més heroics.
Sobre la mesa aparece un licor casero. Sabe a hierbas, es turbio, fuerte y con un toque de menta excesivo. Bebemos, fumamos… Se van animando. Que ahora ya nada es igual. No hay soldados, no hay parque, los maricones se divierten en bares modernos y elegantes, donde es cool dejarse ver por todo el mundo, y está lleno de periodistas y de élites locales. Pero ésos ya no son maricones, sino gays. Solario, tecno, cosas guays. Y ninguno de ellos se avergüenza ni piensa que está cometiendo un pecado. Todo es un juego.
Al final, veus i històries es barregen en un gran deliri una mica reiteratiu, on és difícil distingir qui explica què i el periodista, ara esdevingut Michałina, intercala les seves experiències de gai més jove, però igualment atret per aquest panorama decadent, fins arribar a una conclusió tan surrealista com divertida.

No és certament una obra rodona, però sí que ofereix un punt de vista extremadament original sobre realitats poc conegudes. Algunes solucions de traducció emprades per les paraules d’argot no acaben de sonar satisfactòries i el títol “Lovetown” no té res a veure amb el seu contingut; l’original “Lubiewo” remet a una ciutat balneari on sembla que hi ha força “ambient”, però que segurament no constitueix cap esquer pel lector.

Malgrat tot, el llibre m’ha divertit, m’ha esgarrifat i m’ha fet dubtar, perplex. Serà perquè sóc mig marica, mig gai. Recomanable per qui es trobi en la meva mateixa situació. Cap dels lectors habituals, oi?

dimecres, 24 d’agost del 2011

Més que un troll (2 de 2)


Tove Jansson fou una dona polifacètica i admirable. Que fos filla d’una mare grafista i d’un pare escultor, segur que li va facilitar les coses per actuar, lluny de les convencions, sempre fidel a la seva consciència. Als 14 anys ja publicava il·lustracions a la premsa i poc després dibuixaria càustiques caricatures de Hitler.


Havia estudiat a l’Escola d’Arts Aplicades d’Estocolm, des d’on havia somiat saltar a l’Acadèmia de Belles Arts. Finalment tornà a Hèlsinki on mantingué una relació intermitent amb les institucions artístiques oficials. Mentre les seves companyes abandonaven els estudis, temptades pel matrimoni, Tove intentava fer-se valer enmig d’un món d’homes, convençuda que tenia dins seu les aptituds i que algun dia aconseguiria mostrar-les.

Poc a poc havia anat adquirint prestigi com a grafista i pintora. Llavors esclatà la guerra i començaren temps durs per a l’artista. La seva millor amiga Eva Konikoff, jueva d’origen rus, va haver de fugir a Estats Units. El seu germà Per Olov i el pintor Tapio Tapiovaara, del que s’havia enamorat, estaven lluitant al front. Jansson, que mai no escrigué la seva autobiografia, mantingué durant tota la seva vida un diari personal i una nombrosa correspondència. Enmig d’aquells anys bèl·lics reflexionava sobre els homes:
No tinc ni temps ni diners per casar-me amb un d’ells! No tinc temps per admirar-los i consolar-los. Els compadeixo, m’agraden, però no vull dedicar la meva vida a una representació que ja he vist com funciona. La guerra és cosa d’homes! Puc veure que succeirà amb el meu treball si em caso. I tampoc no ajuda que fins i tot jo pugui personificar aquests trets femenins: la compassió, l’admiració, la submissió, la renúncia a mi mateixa. Em convertiria en una mala pintora o en una mala esposa. I no vull donar a llum nens, només perquè siguin assassinats a una guerra futura!

Potser per l’absència dels homes, que es trobaven al front, fou aquest el moment en el qual la seva carrera arrencà de debò. L’any 1943 va fer la seva primera exposició i començà a guanyar diners que a l’artista li semblaren considerables. Poc després començaria a escriure la sèrie dels Mumin, que la catapultarien a la celebritat mundial, però que li sostraurien temps per dedicar-se a la pintura. Malgrat aquesta relació ambivalent amb la seva creació més popular, mai no va defugir les seves responsabilitats i responia personalment les cartes que li adreçaven fans de tot el món.

A mitjans dels anys 50 conegué l’artista gràfica Tuulikki Pietilä, que esdevindria la seva companya de per vida. Juntes compartiren una cabana a una illa minúscula del golf de Finlàndia, on treballaren llargues temporades. Però la pintora era també una gran viatgera que als 20 anys ja havia viatjat a París. A principis dels 70 acompanyada per Tuulikki emprengué una volta al món de vuit mesos, improvisada sobre la marxa.


Quan Jansson abandonà la sèrie dels Mumin l’any 1970, ho feu amb la intenció d’escriure llibres per a adults. Arribà a escriure quatre novel·les de les quals la primera “El llibre de l’estiu” està publicada en català per Angle (2004). Com ja indicava diumenge passat, va il·lustrar una edició d’Alícia, i anteriorment havia fet el mateix amb “El Hobbit” de Tolkien. I encara que el seu llegat que romandrà, almenys a nivell internacional, pertany a la literatura infantil, penso que la seva obra pictòrica té una gran categoria, tan filla del seu temps com indicadora d’una personalitat irreductible.

Tove Jansson morí als 86 anys el 27 de juny de 2001. Tuulikki moriria el 23 de febrer de 2009.

dimarts, 23 d’agost del 2011

Més que un troll (1 de 2)


Només la passió, l’esperança i la joia poden ser honestes. Res que m’hagi vist forçada a fer no ha dut joia ni a mi ni als meus.
Quan es visita Finlàndia, és difícil no percebre la presència ubiqua dels Mumin. Per descomptat, la silueta d’aquests trolls blancs i bonassos amb la morfologia d’un hipopòtam no m’era desconeguda; però ignorava el seu país d’origen i la seva extrema popularitat al nord d’Europa (Adrià, el meu nebot d’any i mig, en canvi, demostrà estar-ne molt més familiaritzat). Darrera d’aquests personatges hi ha la mà de Tove Jansson, una artista de llengua sueca nascuda a Hèlsinki el 1914, tot i que concebuda a París, com aclareix la seva interessant pàgina web.

El primer llibre sobre els Mumin, “Els Mumin i la gran inundació”, aparegué el 1945 i, apart de presentar els personatges de Muminmama i Mumintroll, no es considera gens representatiu de la sèrie i sol ser el darrer en ser traduït. Fou amb l’aventura següent, “Un cometa a Muminland” (1946), amb la qual Jansson aconseguí la popularitat, tot presentant la majoria de personatges que poblarien aquest món singular. En total foren vuit novel·les escrites i il·lustrades per l’artista fins que el 1970 decidí aturar la sèrie. Però també creà cinc contes il·lustrats immensament populars sobre aquests afables trolls i un llibre d’històries curtes (“Contes de la vall dels Mumin”, 1962).

Però encara hi ha més, perquè a petició d’un editor britànic, l’any 1954 començaren a publicar-se al desaparegut “Evening News” de Londres les tires còmiques dels Mumin. Jansson dibuixà 21 històries llargues per a la premsa entre 1954 i 1959, primer ella sola, després amb l’ajuda del seu germà Lars, qui prolongaria la sèrie fins el 1975. Tove havia aconseguit popularitat i prestigi (inclòs el Premi Andersen de literatura infantil el 1966) amb aquella colla fantàstica, però també li monopolitzava la vida i l’impedia explorar altres interessos, la condemna habitual pels creadors de grans personatges.

Sense que Jansson se’n desentengués del tot, els Mumin continuaren la seva gloriosa singladura amb una sèrie de dibuixos animats per a la televisió, un parc temàtic a Naantali, un museu a Tampere, l’inevitable “merchandising” de tasses i samarretes i fins i tot una òpera d’Ilkka Kuusisto (1974). De moment s’han resistit a la compra de drets per part de la Disney, gràcies siguin donades.

Sospito que, si aquests llibres no són més populars a les nostres contrades es deu a que provenen d’un país on es valora molt la natura, la llum i el silenci, cosa que difícilment es podria dir dels mediterranis. Malgrat que comptem amb traduccions a La Galera i Siruela (i a partir del 1967 a Noguer i després Alfaguara), confesso no haver llegit cap història dels Mumin. Però prometo fer-ho; intueixo que no serà un error.

dilluns, 22 d’agost del 2011

De bèsties i simis


“Planet of the apes”, la pel·lícula de Franklin J. Schaffner —des de la seva estrena el 1968, un clàssic immediat del gènere fantàstic— compta amb la rara distinció d’haver donat lloc a 4 seqüeles fílmiques, dues sèries de televisió i un “remake” l’any 2001, considerat unànimement el punt més baix de la carrera de Tim Burton. L’estrena aquest agost de “Rise of the Planet of the Apes” anuncia un reinici de la sèrie des dels seus orígens, una altra maniobra poc imaginativa del Hollywood actual, que aprofita el dèficit d’atenció dels espectadors per explicar-nos una vegada i una altra la mateixa història, amanida això sí amb els darrers avenços tècnics. En aquest cas, ens estalvien el que jo pensava ineludible 3D, detall que els agraeixo i que em predisposa favorablement a una pel·lícula que sobre el paper no prometia gaire.

A l’inici la història gira entorn d’un científic (James Franco) que està investigant una cura contra l’Alzheimer a uns laboratoris de San Francisco. Tot experimentant amb ximpanzés, descobreix una nova substància que fa augmentar exponencialment la intel·ligència dels simis. Per camins que no em molestaré a explicar acabarà adoptant un nadó ximpanzé que ha heretat genèticament la intel·ligència de la seva mare. César, com bategen el simi, esdevindrà aviat un membre de la família i la seva condició de superdotat suposarà un problema relliscós: no és exactament una mascota, però tampoc té cabuda a la societat humana. Aviat sorgiran els conflictes i César haurà de ser reclòs en una institució per a grans simis on el ximpanzé savi començarà a conrear la seva rebel·lió.

Com a sub-trama d’interès humà, resulta que el pare del protagonista (John Lithgow) pateix Alzheimer i el fill no dubta a injectar-li el sèrum miraculós. D’entrada obté resultats espectaculars; però amb el temps, es desenvolupen anticossos i la malaltia torna amb més força. Tota aquesta part, francament, no és gaire interessant; de fet, tot el que els passa als humans a aquesta pel·lícula sembla formulaic, inversemblant i despatxat de forma displicent. És un problema habitual a tots els mites d’origen, cal arribar a un punt prèviament conegut per l’espectador i és millor no gastar gaires subtileses, que el públic és impacient. Per això hi ha flagrants improbabilitats de guió i un funcionament de la investigació científica que, espero, no tingui res a veure amb la realitat. James Franco i la seva xicota veterinària (Freida Pinto) posen les seves cares boniques i poca cosa més. El veterà Lithgow és l’únic que pot desvetllar una certa simpatia, tot i que no deixa de ser una nota al peu de la trama. Segurament ja està bé que sigui així: una de les premisses d’aquesta franquícia és que els humans no tenim remei. Passem doncs als simis, que és on la pel·lícula realment brilla.

Fins ara a totes les pel·lícules de la sèrie els simis titulars havien estat interpretats per humans disfressats, el que els conferia una aparença inquietant que no els feia assemblar-se a cap espècie coneguda. A “Rise of the Planet of the Apes”es treu profit de les imatges generades per ordinador a partir del moviment d’actors analògics. Així els ximpanzés, goril·les i l'orangutan que veiem en pantalla són completament virtuals, però responen en el cas dels simis més rellevants als gestos i expressions d’un actor de carn i ossos. L’efecte aconseguit és sempre admirable i en el cas de César, magistral. Ell és, de fet, el punt de vista moral de la pel·lícula i el que s’ha d’encarregar de dibuixar una evolució psicològica més complexa. I a més, sense proferir una sola paraula (o gairebé). Andy Serkis, que ja havia estat Gollum a “El Senyor dels Anells” i el King-Kong de Peter Jackson (i serà aviat l’Haddock de Spielberg) fa un treball mereixedor d’Òscar, encara que sigui en una categoria per ara inexistent.

Rupert Wyatt, el director, demostra una gran destresa en les seqüències d’acció-drama que concerneixen als simis, tant als inicis de la revolta, que constitueixen una bona variant del gènere de presons, com al clímax final sobre el Golden Gate Bridge. A més, què belles són les imatges dels simis en moviment!, veritables coreografies sobre el paisatge.

Amb 105 minuts de durada, un prodigi de brevetat per aquest tipus de pel·lícules de gran espectacle, “Rise of the Planet of the Apes” sap cap a on vol anar i ho fa sense perdre el temps, sense dilacions ni enganys a l’espectador amb inacabables finals falsos. Segurament desequilibrada, amb una segona part molt millor que la primera (el que és indubtablement un avantatge), la pel·lícula és molt entretinguda i convida a alguna reflexió ètica sobre la nostra relació amb altres espècies. Recomanable.

diumenge, 21 d’agost del 2011

Imatges d'Alícia: Tove Jansson

Així que trepitges Finlàndia, és inevitable topar-te amb l’obra de l’admirable Tove Jansson. Aviat li dedicaré un apunt com cal, però de moment us deixo aquestes il·lustracions que va fer als anys 60 per una enèsima versió d’Alícia. Em semblen inusuals, però excel·lents. L’escena de la cuina és còmicament estranya i amenaçant. La resta també presenta un nivell de qualitat infreqüent.



dissabte, 20 d’agost del 2011

Me'n recordo (XLIII)


Recordo la senyoreta Broquedis dels cromos Nestlé de "Los Juegos Olímpicos" (Estocolm, 1912)

divendres, 19 d’agost del 2011

El mirall africà

Fotografia de Pieter Hugo

Hèlsinki, com tota ciutat gran o petita, compta amb el seu museu d’art contemporani, aquí anomenat Kiasma. Aquest any, des d’abril fins a novembre, les seves sales són ocupades per una exposició dedicada al continent africà, on es confronten les visions de 30 artistes, no necessàriament nascuts allí, però que hi han tingut una estreta relació. És evident que reduir en 30 mirades un continent de 1.000 milions d’habitants oferirà un retrat molt parcial que dependrà sobretot del comissari de l’exposició. I tanmateix la visita va resultar tan fascinant com motiu de reflexions vàries.

La primera idea que em vingué al cap en contemplar moltes de les obres fou que Àfrica és la deixalleria d’Occident. Això es fa molt palès a les fotografies de la sèrie “Permanent Error” del sud-africà Pieter Hugo sobre gent d’Accra que viu literalment als abocadors entre munts de ferralla i esquelets de PC de primera generació. El reciclatge sembla ser un dels llenguatges primordials d’aquests artistes, amb resultats tan expressius com les màscares de Romuald Hazoumè de Benin (a dalt), o tan bells com l’immens tapís fet de precintes d’ampolles del ghanès El Anatsui (a baix).


De vegades, el reciclatge és cultural. Així Baudoin Mouanda, de la República Democràtica del Congo, ens mostra el món colorista dels “dandies” o “sapeurs” de Brazzaville, vestits en una versió equatorial de l’elegància anglesa. O el camerunès Samuel Fosso es retrata transvestit en diversos herois de la negritud, des de Martin Luther King a Haile Selassie, des de Muhammad Ali a Angela Davies.
La SIDA es fa present de forma explícita a les obres didàctiques i transgressores dels tallers Ardmore de KwaZulu-Natal, però també a les fotografies plenes d’erotisme masculí del nigerià Rotimi Fani-Kayode, que pogué expressar-se lliurament a Londres, abans de caure víctima de la malaltia.



També em semblaren molt punyents les fotografies de la danesa Ditte Haarlov Johnsen, que va emigrar a Maputo als cinc anys. Els seus retrats d’amics, amants i família semblen tan desolats i precaris com si fossin fets a una urbanització de la costa, pràcticament abandonada des de fa anys.

Evidentment durant gran part d’aquest recorregut el dit africà ens apunta a nosaltres, els europeus. Som el virus que els va contaminar fa segles i del que no van començar a desempallegar-se fins fa més o menys cinc dècades. La present cultura global anirà esborrant la nostra petja i segurament Àfrica és un continent ple de futur, on la nostra mala consciència aviat no hi cabrà.

Però, per no deixar mal gust de boca, hi ha una exposició dins de l’exposició, dedicada al fotògraf nigerià J.D. ‘Okhai Ojeikere, qui durant 60 anys ha retratat les vides felices i les promeses de modernitat dels seus compatriotes: bodes i comunions, noies vestides per anar al ball, cerimònies de graduació, edificis International Style al centre de Lagos… Sí, ja ho sabia abans d’entrar al Kiasma: la felicitat la trobaràs allà on la busquis. I la infelicitat també. Però a l’Àfrica caldrà que canviïs els teu traductor automàtic.


dijous, 18 d’agost del 2011

Retrat del científic com a mala persona


Poques carreres literàries recents em semblen tan consistentment perfectes com la d’Ian McEwan (sí, ja sé que Salvador Macip el detesta). La successió d’“Expiació”, “Dissabte” i “A la platja de Chesil”, sent ben diferents en estructura i en abast temàtic, m’ha proporcionat molts dels millors plaers lectors dels últims anys.

La seva darrera novel·la “Solar” del 2010 (publicada aquí per Empúries i Anagrama) sorprèn pel seu to declaradament humorístic, un registre que McEwan no havia tocat fins el moment. “Solar” s’ocupa del físic Michael Beard, premi Nobel precoç, qui ben entrada la cinquantena viu de les rendes d’una xamba prematura, fent conferències, presidint comitès i actuant com a mascaró de proa d’institucions estatals. Beard és un ésser amoral, predatori i amb un apetit il·limitat per la beguda, el menjar i les dones (no sabria dir en quin ordre). A l’inici de la novel·la el trobem en una circumstància ben inusual per a ell: la seva cinquena esposa l’està enganyant amb el lampista, quan el paper de l’adúlter havia de ser exclusivament seu. La novel·la, articulada en tres temps i tres espais que van des de l’Àrtic fins al desert de Nou Mèxic, mostra la progressiva davallada als inferns d’aquest científic que s’apropiarà sense cap escrúpol de les idees d’altri, potser per reviscolar a les acaballes una carrera professional massa temps adormida.

Tot i que la catàstrofe final, càncer inclòs, sigui anunciada, el llibre conté grans moments d’humor físic, com per exemple les conseqüències de pixar en climes freds, i en general indueix a un somriure permanent més que a una riallada, efecte ben propi de l’humor anglès. McEwan se’ns presenta tan prolix i ben documentat com acostuma a fer-ho. Cola sàtires punyents sobre la competitivitat sense escrúpols que dominen alguns ambients acadèmics, sobre la visió quasi-religiosa dels creients en l’escalfament global i els pensadors relativistes, que consideren el mètode científic un “sistema de creences” tan vàlid com la religió, el feng-shui o el feminisme.

Observo que a alguns lectors de “Solar” els molesta haver de seguir les peripècies d’un personatge tan menyspreable. No m’ha passat a mi; he gaudit immensament del llibre, tot i que no em sembla que McEwan jugui aquí a la mateixa lliga que en les seves obres precedents. La comèdia té aquest handicap i ha de practicar-se molt a fons per ser respectada, cosa que l’autor no gosa fer. “Solar” és molt recomanable, però cal llegir-la quan la tríada que he citat al primer paràgraf ja ens sigui familiar.

dimecres, 17 d’agost del 2011

Records del futur

Gerro d'Alvar Aalto, encara comercialitzat per Iitala

Ho dic d’entrada: enlloc com a Hèlsinki he vist tants cartells precaris escrits amb “Comic Sans”. Apart d’aquesta minúcia, la ciutat passa per ser una de les capitals del disseny del món. En els seus mapes turístics figura un barri ple de botigues on se suposa que trobaràs el veritable disseny finès. Ja se sap que tot això és en part foc d’encenalls i motiu de negoci, però és entretingut i no necessàriament desagradable.

Tamboret d'Alvar Aalto

El Museu del Disseny de la ciutat, instal·lat a un casalot neogòtic ben bonic, té una col·lecció permanent petita, però molt sucosa. Veient juntes tantes peces conegudes pots arribar a pensar que tota la modernitat que coneixem prové d’aquí. Hi trobaràs el tamboret d’Alvar Aalto, la cadira bombolla d’Eero Arnio i també la butaca “Tulip” d’Eero Saarinen, que “Star Trek” va popularitzar.

Hi havia també una exposició temporal dedicada a Kaj Franck (1911-1989), un nom que desconeixia, però que resulta ser un dels grans patriarques de la matèria, especialment en el disseny de vaixelles i cristalleria. Veient les peces que va crear entre 1940 i 1980, més en concret els gots de vidre colorejat de línies tan depurades, em va fer l’efecte que els coneixia de tota la vida o sinó alguna derivació seva.

 Vaixella Teema de Kaj Franck

Vaig retrocedir de sobte als finals de la dècada dels 50, principis dels 60: la guerra freda, el perill nuclear, la carrera de l’espai, la independència de les colònies africanes… I també un principi de recuperació del trauma de les guerres recents i una exaltació de la modernitat representada per la democratització del vehicle utilitari i els vols comercials. Estava de moda el que es deia moble funcional i també el moble nòrdic, en fusta clara (algú recorda Jordi Vilanova?). Els Beatles cantaven “Norwegian wood”. Les senyores fumaven a les festes cigarretes de color pastel amb filtres daurats i a les cases hi havia un moble bar amb copes de vermut de color fumat i fins i tot una coctelera que no es feia servir mai. Beure el vi blanc en copes verdes es considerava signe de distinció (dues dècades després ens semblaria erroni i xaró).
Gots Kartio de Kaj Franck

Tot això vaig recordar jo, amb nostàlgia i tendresa, des del futur real d’aquell passat optimista. I encara que no tot ha estat tan bonic com havíem imaginat, el triomf d’IKEA demostra que alguna cosa duradora n’ha quedat.

dimarts, 16 d’agost del 2011

Agost


Surto de casa, no tinc tabac. (Un escarabat mort, potser mig escarabat, al costat de la porta de l’ascensor). El carrer buit, només algunes fulles de plàtan escampades, amb la consistència i el color del paper vell. Surten turistes desconcertats del metro, enlluernats, formen petits grups i consulten els seus manuals d’instruccions de la ciutat. Cap estanc obert a la vora, cap quiosc tampoc. Baixo al centre (plaça de Catalunya). Riuades, mars de gent, juraria que ni un sol barceloní. Colles de joves peregrins amb pameles toves, gaiatos, creus i banderes. Suposo que per a ells això deu ser com prendre l’Inter-rail amb show papal com a colofó. Intento recordar què era allò de la indulgència plenària. A l’estanc del carrer Santa Anna —una cabina dins d’un portal— la cua arriba a la vorera: una senyora d’uns dos metres, estrangera, compara marques i preus sense acabar de decidir-se. Entro al FNAC i m’aclapara la quantitat de llibres que voldria llegir i penso en els que tinc pendents a casa. De discos cada vegada se’n veuen menys; el seu lloc l’ocupen ninos, jocs, samarretes… Ara també venen instruments musicals: pianos, guitarres, bateries. El fons musical de l’establiment sembla desincronitzat, o potser s’estan barrejant dues cançons que sonen a seccions diferents. O soc jo que lentament vaig perdent el seny. Deixo el disc d’homenatge a Buddy Holly allà on l’havia trobat i torno a casa. Al tren de Sarrià, pocs viatgers, forasters. Em sento alienat. (Mig escarabat mort al costat de la porta de l’ascensor). Tanco la porta. Sóc sol a casa. Brilla el sol i el silenci fa basarda. Els antics grecs van identificar un tipus de terror sobtat i irracional i l’associaren al déu Pan. L’anomenaren pànic. El mes d’agost a Barcelona hi convida.

dilluns, 15 d’agost del 2011

Amigues per sempre

Sembla que el propòsit de “Bridesmaids” (Dames d’honor) —aquí titulada poc imaginativament “La boda de mi mejor amiga”— és demostrar que es pot fer una comèdia poblada gairebé exclusivament per dones que no faci fugir els espectadors masculins dels cinemes. Que per aconseguir-ho utilitzi les armes de la procacitat, l’escatologia i el llenguatge vulgar que caracteritza les actuals comèdies de col·legues (tipus “Resacón en Las Vegas”, per entendre’ns) fa pensar que potser no és el pas endavant que pretén ser, sinó més aviat un cas de transvestisme encobert. Tot i això, el fet que estigui escrita per dues dones, la protagonista Kristen Wiig i la seva col·laboradora habitual Annie Mumolo, fa esperar un cert realisme en les relacions femenines que retrata.

Disquisicions sociològiques a banda, el que importa és que la comèdia diverteixi i, vist l’èxit que està recollint arreu, sembla que ho fa. El seu conflicte central s’explica en poques paraules. Lilian (Maya Rudolph) escull a la seva millor amiga Annie (Kristen Wiig) com a primera dama d’honor del seu casament i, per tant, s’haurà d’ocupar de l’organització de tots els estranys rituals que precediran la cerimònia. Però Helen (Rose Byrne), l’esposa del cap del futur marit de Lilian, interferirà en els preparatius, convençuda de ser l’encarnació de totes les perfeccions. L’enfrontament entre la vella i la nova amiga de Lilian sabotejarà totes i cadascuna de les festes prèvies i provocarà un seguit de situacions realment divertides (encara que no sempre del millor gust).

Però malgrat la recurrència a l’humor físic i a la farsa, hi ha a la pel·lícula també un retrat de personatges, especialment el d’Annie, un dona a qui les coses no li poden anar pitjor: amb un negoci fracassat al darrera, un xicot que la va abandonar, un pis compartit amb dos germans freakies, un desganat treball de dependenta i una mare  que la treu de polleguera amb les seves bones intencions (Jill Clayburgh en el seu paper final). Té relació esporàdiques i purament sexuals amb Ted (John Hamm (!), no acreditat), que sobre el paper sonaria molt apetitós, si Ted no fos un absolut cretí aprofitat. Kristen Wiig en el paper d’Annie està perfecta, crec que sense ella “Bridesmaids” no podria existir. Sorgida del programa d’humor “Saturday Night Live”, demostra ser una comedianta consumada, d’aquelles que fa gràcia no tant pel que diu, sinó com ho diu, amb una col·locació perfecta de les rèpliques i dels silencis. A més, tot i funcionar perfectament en moments totalment físics i caricaturescos, rarament deixa de mostrar que darrera d’Annie hi ha una persona real amb la qual l’espectador s’identifica.

Si la Wiig és la gran perla de la pel·lícula, les seves companyes de repartiment són totes excel·lents, encara que un parell de les dames d’honor pràcticament desapareixen a la segona part de la història. Rose Byrne, com l’odiosa princeseta perfecta fa de bon detestar i Maya Rudolph aconsegueix fer creïbles els lligams d’amistat que existeixen entre Lilian i Annie. Melissa McCarthy, com a germana del nuvi, fa de grassa desacomplexada catalitzadora de tota mena de catàstrofes amb energia de gran roba-escenes.

La direcció de Paul Feig no és especialment destacable, encara que amb dues hores i cinc minuts de durada l’escurçament d’algunes escenes reiteratives hauria evitat algunes arítmies. Confesso que tots aquests elaborats rituals de la cerimònia del compromís, la festa dels regals, el comiat de soltera i altres mandangues, que aquí assoleixen límits extravagants, no em podrien semblar menys apassionants, tot i que a les protagonistes sembla que els hi vagi la vida. Amb tot he passat una bona estona a la fosca fresca i, sense ser la comèdia revolucionària que es pretén, ni potser la millor comèdia de l’any, com alguns l’han saludada, és ideal per alleujar les depressions caniculars.

diumenge, 14 d’agost del 2011

Architecture in Helsinki

Detall de l'entrada de l'hotel Linna

La ciutat té un petit centre d’estil neoclàssic al voltant de la plaça del Senat, obra de l’alemany Carl Ludvig Engel, autor de la famosa catedral, de la universitat i de molts altres edificis oficials. Durant els anys de la Guerra Freda es filmaren aquí moltes pel·lícules, suposadament ambientades a Moscou o Sant Petersburg (“La carta del Kremlin”, “Reds”, “Gorky Park”…), un fet que no enorgulleix gaire els ciutadans.

Per descomptat, la gran referència arquitectònica finlandesa és Alvar Aalto, del qual només vam poder contemplar la sala de concerts Finlàndia, un edifici al que no vaig saber veure-li cap atractiu i que, a més, ha estat ampliat recentment, de manera que es fa difícil distingir el que és original de la còpia. Un altre edifici emblemàtic, l’estadi olímpic, tenia la seva característica torre coberta per bastides publicitàries o sigui que ens vam quedar amb les ganes.

 Detall de la façana del Museu de la Ciutat

Però el que veritablement em va fascinar van ser els seus edificis Art Nouveau, que allà anomenen Jugend, i que no s’assemblen a res que jo hagués conegut abans. Bastits en una època de forts sentiments nacionalistes i inspirats pel Kalevala, una compilació èpica de tradicions orals reunides al segle XIX, conserven el típic gust per l’ornamentació del modernisme, però amb temàtiques decididament medievals i un punt bàrbares. Sembla com si els trolls dels boscos haguessin envaït la ciutat, decidits a tastar els encants de la vida burgesa. La seva paleta, en tons marrons, verd fosc i gris pot sonar com el súmmum de la depressió, però un cop s’entra en aquest joc fantàstic jo li vaig trobar totes les gràcies.


La figura més destacada d’aquest estil fou Eliel Saarinen (1873-1950), autor del Museu de la Ciutat i de la fabulosa Estació Central amb les imponents parelles de guerrers (o de culturistes) que guarden les seves portes. Reconec que aquest edifici voreja tant el kitsch com l’arquitectura feixista, però el seu interior em va enamorar. Eliel fou el pare d’Eero Saarinen (1910-1961), també arquitecte i amb una reputació internacional que supera la del seu pare.


I perquè l’experiència fos completa, vam escollir un hotel, antiga residència d’estudiants, que semblava sortit dels nibelungs però que presentava una decoració entre fantasiosa i acollidora.



Architecture in Helsinki és una banda australiana que actuava allí aquest estiu. Pràcticament no els he escoltat mai. Res que YouTube no et pugui solucionar. Aquesta cançó m’ha recordat The Tom-tom Club i m’ha fet somriure. No té res a veure amb la resta de l’apunt.