Baltimore és la ciutat més important de l’estat de Maryland, tot i no ser-ne la capital, que es troba a Annapolis. També és, gràcies als seus 600.000 habitants, la ciutat independent (és a dir, no lligada a cap govern regional) més gran dels Estats Units. Es troba a una hora de cotxe de Washington. Compta amb un important port que l’ha agermanat amb les ciutats de Gènova, Alexandria, el Pireu o Rotterdam.
Entre els seus fills més celebrats trobem a visionaris i iconoclastes com el poeta Edgar Allan Poe, el músic Frank Zappa, el cineasta John Waters o la cantautora total Tori Amos. També és la pàtria, en ordre alfabètic, del polític Spiro Agnew, de l’actor John Astin, que fou Gomez Addams a la sèrie televisiva, de Sylvia Beach, la mítica propietària de la llibreria parisenca “Shakespeare & company”, de l’autor de best-sellers Tom Clancy, del transformista Divine, de la cantant Cass Elliot, “Mama Cass” de The Mamas & the papas, del guitarrista de jazz Bill Frisell, del minimalista Philip Glass, del detectivesc Dashiell Hammett, de l’insigne actor David Hasselhoff (El coche fantástico, Los vigilantes de la playa), de la gran Billie Holiday, del director de cinema Barry Levinson, de l’actor Edward Norton, de Ric Ocasek, cantant de “The Cars”, del nedador Michael Phelps, de la feminista Adrienne Rich, del llegendari jugador de beisbol Babe Ruth, de l’estrella del hip-hop Tupac Shakur, de l’escriptor Upton Sinclair, de l’escriptora Anne Tyler i de l’escriptor Leon Uris. No nasqueren, però es criaren o estudiaren aquí l’escriptor Charles Bukowski, l’artista David Byrne, el cantant de jazz Cab Calloway, l’avantguardista Gertrude Stein o l’actriu Kathleen Turner. M’ha sortit un dimoni de les llistes sense proposar-m’ho.
El 63% de la seva població és afroamericana, el 33% són blancs, el que deixa un 4% per a hispanos, asiàtics i altres combinacions racials.
Baltimore compta amb un important passat dedicat a la indústria i la manufactura. Amb el declivi de la producció, traspassada a països amb mà d’obra més barata, la ciutat va entrar en una seriosa decadència. Actualment és, junt amb Washington i Detroit, la ciutat dels Estats Units que ha perdut més població en la darrera dècada. Baltimore és la sisena ciutat més bruta del país (dades de juny de 2011). Baltimore és una ciutat en crisi.
Baltimore és “The Wire”. O “The Wire” és Baltimore, el retrat transversal i seriós d’una ciutat en un moment de la seva història. “The Wire”, sèrie de la HBO que estrenà la seva primera temporada el 2 de juny de 2002 i es prolongà durant cinc temporades fins el 9 de març de 2008, mai no fou un èxit d’audiència —les raons perquè no ho fos s’aniran entenent en lliuraments posteriors—, però amb el temps ha adquirit una irrefutable pàtina de prestigi.
La millor sèrie de la història de la televisió? Així ho afirmen els que prefereixen tuitejar un eslògan al món, enlloc d’aturar-se a pensar cinc minuts. Jo, que no sóc amic de les hipèrboles, només puc assegurar que “The Wire” no s’assembla a cap sèrie coneguda i, per molts motius, es podria dir que és una sèrie que va contra totes les convencions establertes, i sempre des d’un llenguatge realista que no pretén forçar la narrativa clàssica. “The Wire” no intenta afalagar l’espectador, és un serial esquerp, te l’has de guanyar.
Només per això, ja caldria respectar-la. Però segur que trobarem més motius.
Entre els seus fills més celebrats trobem a visionaris i iconoclastes com el poeta Edgar Allan Poe, el músic Frank Zappa, el cineasta John Waters o la cantautora total Tori Amos. També és la pàtria, en ordre alfabètic, del polític Spiro Agnew, de l’actor John Astin, que fou Gomez Addams a la sèrie televisiva, de Sylvia Beach, la mítica propietària de la llibreria parisenca “Shakespeare & company”, de l’autor de best-sellers Tom Clancy, del transformista Divine, de la cantant Cass Elliot, “Mama Cass” de The Mamas & the papas, del guitarrista de jazz Bill Frisell, del minimalista Philip Glass, del detectivesc Dashiell Hammett, de l’insigne actor David Hasselhoff (El coche fantástico, Los vigilantes de la playa), de la gran Billie Holiday, del director de cinema Barry Levinson, de l’actor Edward Norton, de Ric Ocasek, cantant de “The Cars”, del nedador Michael Phelps, de la feminista Adrienne Rich, del llegendari jugador de beisbol Babe Ruth, de l’estrella del hip-hop Tupac Shakur, de l’escriptor Upton Sinclair, de l’escriptora Anne Tyler i de l’escriptor Leon Uris. No nasqueren, però es criaren o estudiaren aquí l’escriptor Charles Bukowski, l’artista David Byrne, el cantant de jazz Cab Calloway, l’avantguardista Gertrude Stein o l’actriu Kathleen Turner. M’ha sortit un dimoni de les llistes sense proposar-m’ho.
El 63% de la seva població és afroamericana, el 33% són blancs, el que deixa un 4% per a hispanos, asiàtics i altres combinacions racials.
Baltimore compta amb un important passat dedicat a la indústria i la manufactura. Amb el declivi de la producció, traspassada a països amb mà d’obra més barata, la ciutat va entrar en una seriosa decadència. Actualment és, junt amb Washington i Detroit, la ciutat dels Estats Units que ha perdut més població en la darrera dècada. Baltimore és la sisena ciutat més bruta del país (dades de juny de 2011). Baltimore és una ciutat en crisi.
Baltimore és “The Wire”. O “The Wire” és Baltimore, el retrat transversal i seriós d’una ciutat en un moment de la seva història. “The Wire”, sèrie de la HBO que estrenà la seva primera temporada el 2 de juny de 2002 i es prolongà durant cinc temporades fins el 9 de març de 2008, mai no fou un èxit d’audiència —les raons perquè no ho fos s’aniran entenent en lliuraments posteriors—, però amb el temps ha adquirit una irrefutable pàtina de prestigi.
La millor sèrie de la història de la televisió? Així ho afirmen els que prefereixen tuitejar un eslògan al món, enlloc d’aturar-se a pensar cinc minuts. Jo, que no sóc amic de les hipèrboles, només puc assegurar que “The Wire” no s’assembla a cap sèrie coneguda i, per molts motius, es podria dir que és una sèrie que va contra totes les convencions establertes, i sempre des d’un llenguatge realista que no pretén forçar la narrativa clàssica. “The Wire” no intenta afalagar l’espectador, és un serial esquerp, te l’has de guanyar.
Només per això, ja caldria respectar-la. Però segur que trobarem més motius.