El misteri de la casa voladora

Basílica de Loreto

Una de les essències del cristianisme és l’encarnació del fill de Déu fet home per redimir-nos. Esclar que la humanitat de Crist és relativa, perquè es tracta d’un tipus d’home molt especial: virtuós, sense apetits materials coneguts i dotat de la capacitat de fer miracles. Fins i tot la seva mortalitat, que ens el podria fer més proper, té data de caducitat i conclou poc després amb la doble proesa de la resurrecció i l’ascensió als cels. Tampoc el seu simulacre de família, malgrat les aparences, té res de normal. De Josep, pare en funcions només de cara a l’administració, poc es pot dir. Als evangelis sempre que és mencionat és com a servent obedient dels designis de la Providència i després de l’episodi de la desaparició de Jesús als dotze anys, quan se’n va de visita al temple, ja no se’n torna a parlar. No se sap res de la seva mort, però queda sobreentesa perquè Maria apareix com a vídua a partir d’aquell moment. Potser per la modèstia del paper que li ha tocat representar, Josep ha estat sempre un sant que cau simpàtic, i això que no té cap fama de miracler!

Maria, en canvi, ja és tota una altra cosa: la forma com esdevé la Mare de Déu és un prodigi d’obstetrícia experimental. Vegeu si no la concepció a través d’un ens espiritual, l’aparició de Gabriel que fa de Predictor alat i la seva virginitat perpètua que es preserva abans i després del part. Si tot això ja és complicat d’entendre, el papa Pius IX va establir l’any 1854 el dogma de la Immaculada Concepció que significa que Maria va ser concebuda sense pecat original. ¿Calia afegir aquest privilegi al seu historial?, possiblement no, però com que (a Déu gràcies) serveix d’excusa perfecta per muntar el pont anual de la Puríssima, no seré jo qui es queixi. Més recentment (1950) el papa Pius XII es va treure de la tiara el dogma de l’Assumpció que acaba així: «Que la Immaculada Mare de Déu, sempre Mare de Déu, complit el curs de la seua vida terrestre, va ser assumpta en cos i ànima a la glòria celestial». Com que, a diferència de Jesús, l’ascensió de Maria fou en posició horitzontal, mai no ha quedat clar si va pujar viva o ja difunta.

La Casa Santa

Un cop al cel, Maria ha resultat molt més miraclera que el seu marit, una reputació que queda demostrada pels milers de devots que demanen la seva intercessió als molts santuaris marians que hi ha escampats pel planeta. De tots els miracles que se li atribueixen em quedaré amb un dels més curiosos i amb el que vaig poder familiaritzar-me l’estiu passat. Afecta a la seva casa de Natzaret, on va néixer i es va criar, on va rebre l’Anunciació, va concebre Jesús amb l’ajuda de l’Esperit Sant i on va viure la Sagrada Família durant la infantesa de Jesús. Segons la tradició, després de l’Ascensió de Crist la casa va ser convertida en una església on els apòstols van muntar un altar en el qual Sant Pere va celebrar la primera eucaristia després de la Resurrecció.

Durant l’època de les Croades, quan Terra Santa va caure en mans dels infidels, la casa va ser transportada miraculosament per uns àngels que la dipositaren l’any 1291 a un turó de Tersatto (avui dia un suburbi de Rijeka (o Fiume) a Croàcia). Una aparició de la Mare de Déu i nombroses curacions que s’hi produïren confirmaren la santedat de la casa, que aviat atragué multituds de peregrins. A causa dels bandits que amenaçaven els romiatges, l’any 1294 els àngels traslladaren la casa de nou, ara a un bosquet prop d’Ancona. L’any següent fou desplaçada uns quilòmetres, fins a Recanati (la que seria segles més tard vila natal del poeta Leopardi) i, com que estava prop de la costa i a mercè dels pirates turcs, va ser moguda un cop més el 1296 fins al seu emplaçament definitiu al poblet de Loreto.

Basílica fortificada

Val a dir que, si bé els santuaris d’advocació mariana tendeixen a la carrincloneria (vegeu Lourdes, Fàtima…), el que van muntar a Loreto entorn de la Casa Santa és estèticament molt decent. Potser no podia ser de cap altra manera, tractant-se d’Itàlia entre els segles XV i XVIII, amb la implicació d’arquitectes com Giuliano da Sangallo o Donato Bramante, i de pintors com Domenichino, Guido Reni o Luca Signorelli. És igualment harmoniosa la plaça on es situa el temple, tant com és curiosa la part posterior de l’edifici, que adopta maneres de fortificació per defensar-se dels atacs turcs. Però la «pièce de résistance» del conjunt és la casa situada al bell mig de la basílica, un paral·lelepípede tosc que els experts afirmen que es correspon fidelment amb els habitacles de l’antiga Palestina. El seu interior és molt auster i només hi destaca el luxós altar; en canvi, l’embolcall extern de marbre dissenyat per Bramante és una mena de joier «king-size» que deixa sense paraules.

L'embolcall sublim de Bramante

No sóc gaire sensible als aspectes transcendents de l’estètica catòlica, però he de reconèixer que Loreto supera la prova amb un notable. A més, serà per la pandèmia, però en ple mes d’agost no hi vam trobar gaire gent. I, el que és més important, no vam veure enlloc ni els exvots llefiscosos, ni els leprosos i tolits que solen freqüentar aquests puestos: en resum una visita rodona! 

Afegiré per acabar que l’any 1920 el papa Benet XV va declarar la Mare de Déu de Loreto santa patrona dels aviadors i dels viatgers aeris. La cosa té molt de sentit.

Pintat per Luca Signorelli

Ghibli(10): Covid-19

El dimoni de les llistes: artistes confinats

Boeci treu el cap

• Desterrat a Tomis en el mar Negre per l’emperador August, el poeta Ovidi escriu «Tristia» i «Epistulae ex Ponto».
• Boeci, empresonat per Teodoric el Gran, escriu privat de llibertat «De consolatione philosophiae», llibre que influencià enormement Ignatius J. Reilly.
• Giacomo Casanova va ser condemnat a cinc anys en una presó veneciana. No hi va escriure res de conseqüència, però la seva rocambolesca fugida li va servir trenta anys més tard per gaudir d’un gran èxit editorial amb «Història de la meva fuga».
• Donatien Alphonse François, Marquès de Sade, escrigué «Les 120 jornades de Sodoma» a la presó de la Bastilla.
• El militar Xavier de Maistre, arrestat a Torí a causa d’un duel, escriu la sorprenent narració «Voyage autour de ma chambre».
• El patriota italià Silvio Pellico, tancat durant anys a penitenciaries de Venècia i Brno, va accedir a la posteritat amb les seves memòries «Le mie prigioni».
• La prolífica poeta Emily Dickinson mantingué en els seus darrers anys una productiva reclusió casolana fruit d’una probable agorafòbia.
• Marcel Proust passa els darrers quinze anys de la seva vida reclòs en un dormitori de parets de suro on escriu la major part de «À la recherche du temps perdu».
• El filòsof marxista Antonio Gramsci va passar els darrers onze anys de la seva vida desterrat pel govern feixista a l’illa d’Utica i a Turi, prop de Bari, fet que no el va impedir continuar escrivint profusament.
• Miguel Hernández escrigué poemes i cançons en els seus anys finals a diversos presidis, recollits pòstumament a «Cancionero y romancero de ausencia».
• Olivier Messiaen, presoner al camp de Görlitz durant la Segona Guerra Mundial, hi compongué i hi interpretà l’esfereïdor «Quartet per a la fi dels temps».
• Màrius Torres visqué els darrers set anys de la seva vida al sanatori antituberculós de Puigdolena, on va escriure la major part de la seva obra poètica.
• Juan Carlos Onetti passà els dotze últims anys de la seva vida tancat al seu pis d’Avenida de América a Madrid. Enllitat la major part del temps, escriu allí les novel·les «Cuando entonces» i «Cuando ya nada importe».
• L’iranià Jafar Panahi, en arrest domiciliari i condemnat a no dirigir pel·lícules durant 20 anys, filma «Això no és una pel·lícula» en quatre dies a casa seva.

«El quadern gris» de Josep Pla, encara que tingui com a mite d’origen el tancament de la universitat per una passa de grip, no ofereix cap sensació de confinament i va ser reescrit en gran mesura quaranta anys més tard.

Hi ha un home a Hollywood que ho fa tot

Estic parlant d’un actor de llarg recorregut, que rarament ha gaudit d’un paper protagonista (o de res que se li assembli), però que ha estat ocupant les nostres ficcions preferides durant els darrers cinquanta anys. El vam descobrir a principis dels 80 a un serial de metges de TV3 que es deia «A cor obert» («Saint Elsewhere» en format original). Potser aquell doctor Victor Ehrlich va ser el paper de la seva vida (crec que no n’ha fet cap altra de tan protagonista amb un total acumulat de 137 episodis). El seu nom és Ed Begley Jr., fill d’Ed Begley (1901-1970) actor de carrera possiblement més limitada.

En Begley Junior va néixer a Los Angeles l’any 1949. Ros, alt i de nàpia considerable; un perfecte rostre inoblidable, ideal per a un actor secundari i de caràcter. Sense exagerar, l’he vist en un paper o un altre a les quinze últimes sèries americanes que he seguit i en moltes altres d’anys anteriors. Si consulto el memorial que m’ofereix la Viquipèdia, l’Ed Begley petit ha actuat des de l’any 1967 en gairebé tres-centes referències visuals (292 entre les de les pel·lícules (109) i les televisives (183)).

Com veiem ha treballat més a la televisió que al cinema i en aquest segon format rarament ha participat en obres mestres. La seva carrera cinematogràfica té però algunes peculiaritats, i no és la menor que la iniciés l’any 1969 amb una adaptació del celebèrrim conte «The Lottery» de la Shirley Jackson. A continuació va actuar en cinc produccions per a la Disney, on el seu rostre caricaturesc i afable s’adapta com un guant. El 1978 va fer «Blue Collar» amb el sempre interessant Paul Schrader; hi va repetir a «Hardcore» i a «Cat People»).

Hi era de forma indetectable a èxits de l’època com «Oficial y caballero», «Aquí un amigo» (Billy Wilder), «Aeroport 79», «Carrers de foc» (Walter Hill), «Batman Forever», o «El turista accidental» (Lawrence Kasdan). Però també a curiositats de culte com «Going South», un western dirigit per Jack Nicholson, la farsa negra «Eating Raoul» de Paul Bartel, o «Even Cowgirls Get the Blues» de Gus Van Sant. L’any 1984, amb el mític fals documental «This Is Spinal Tap», que va dirigir i coescriure Rob Reiner, va incorporar-se a la satírica «troupe» itinerant de Christopher Guest (vindrien a continuació «Best in Show», «A Mighty Wind», «For Your Consideration» i «Mascots»).

Podria continuar. Hi ha un Woody Allen («Whatever Works» (2009)), el «Ghostbusters» femení de 2016, el film pòstum de Harry Dean Stanton («Lucky» (2017)) i el club de lectura de Jane Fonda (2018). Però la veritat és que gairebé cap d’aquestes pel·lícules es veu prestigiada per la intervenció d’Ed Begley Jr. Els seus dos papers fílmics protagonistes —«Private Lessons» (1981), comèdia sexual amb Sylvia Kristel, i «Dark Horse» (1992), drama juvenil amb cavall— no han assolit de cap de les maneres ni el nivell del prestigi crític, ni el nivell del culte injustificat que calia esperar. Sospito que són un parell de gasòfies infumables.

Segurament el regne de l’afable Begley pertany més aviat a la televisió. Abans d’aterrar al seu moment triomfal a l’hospital de Sant Eligi (1982 - 1988), va fer tots els papers de l’auca amb eficàcia i brevetat. Busqueu-lo i trobeu-lo en papers d’un sol episodi a productes tan diversos com «El Show de Bill Cosby», «Mannix», «Ironside», «Baretta», «Starsky & Hutch», «Columbo», «M*A*S*H» i «Els àngels de Charlie».

Després de Sant Eligi va prosseguir la seva ratxa d’intervencions episòdiques en altres sèries clàssiques com «The Love Boat», «Saturday Night Live», «Roseanne», «The Larry Sanders Show», «Star Trek Voyager», «Sabrina the Teenage Witch», «Rugrats», «Ellen», «The Simpsons» (dos episodis, fent d’ell mateix). Ja en el segle XXI, i en plena Segona Edat Daurada de la Televisió, el vam poder veure a «The West Wing», «Six Feet Under» (8 episodis), «Scrubs», «Arrested Development» (11 episodis d'alopècia integral!), «Boston Legal», «Veronica Mars», «Hanna Montana», «Monk», «The Office», «Better Call Saul» (6 episodis), «Lady Dynamite», «Grace and Frankie», «Curb Your Enthusiasm» i «Love».

Per si això no fos suficient, el bo de l’Ed és un actiu activista en la protecció del medi ambient i en causes contra el racisme. Ed Begley Jr. possiblement no és l’actor preferit de ningú, però estic segur que ha de ser una persona encantadora; no endebades és del tot cert que mai no li faltarà la feina.

Me'n recordo (LXIII)

El 22 de juliol de 2011, quan es va produir la massacre terrorista d'Utoya (Noruega), recordo que érem a Tartu (Estònia). L'endemà moria Amy Winehouse.

El pitjor atlas del món (i 7)

Dalt s'indiquen en vermell els països des dels que no es pot anar a Austràlia caminant. En verd els que sí. I ja que parlem d'Austràlia, en el curiós mapa següent el cercle vermell marca l'àrea on la població de cangurs supera la que hi ha al seu exterior.

A continuació, els països que va visitar el "World Tour 2016" de Beyoncé. O el món segons Beyoncé.

Ara faré una mica de demagògia. En el mapamundi de baix, tots els països que són més pobres que Bill Gates han estat substituïts per una foto seva somrient.

Acabo, de moment, aquesta selecció de mapes curiosos, estúpids i/o absurds amb un mapa d'Europa que, si diu la veritat (que no us ho asseguro), presenta el nombre de bandes de heavy metal per milió d'habitants de cadascun dels països que la formen. Com seria d'esperar, existeix una correlació entre la música "heavy" i els víkings. Els casos de Portugal i Grècia (!) són més difícils d'explicar.

El pitjor atlas del món (4)

La meitat de Mongòlia viu en aquests dos petits punts vermells que gairebé no veieu. La boca badada d'un cocodril, la mossegada d'una puça. Són tres milions i escaig en total. Ja veureu com ho expliqueu.

El pitjor atlas del món (2)

Continuo amb les mostres de "Terrible Maps", que una mica d'humor no ens anirà malament. Així que aquí dalt teniu una representació del mapamundi si no hi hagués terres sobre el nivell del mar.

I en la mateixa línia minimalista, el mapa hidrogràfic de l'Aràbia Saudita. Em recorda una postal que tinc del Túnel de Sant Bernard a les fosques. Pots comptar que és un rectangle negre.

Amb una mica més d'interès, encara que sigui més sociològic que geogràfic, aquí teniu el Mapamundi de la Tragèdia, o com ens afecten les males notícies segons el país del qual arriben. El color vermell (Quina tragèdia tan horrorosa!) inclou tota l'Europa occidental, Israel, els Estats Units (excepte Alaska), Canadà, Austràlia i el Japó. El color groc (Què trist!) es reserva per l'Europa Oriental, Egipte, Sud-Àfrica, Índia, Corea del Sud, Nova Zelanda, Alaska, Mèxic i tota l'Amèrica del Sud tret de les Guaianes. En verd (o "bé, així és la vida") comprèn Rússia, la Xina, Turquia, l'Orient Mitjà, la península aràbiga, Cuba, Haití, Amèrica Central i Veneçuela. El blau marca els països  que ni tan sols sabíem que existien (aquí l'autor del mapa ens pressuposa excessivament ignorants), com ara Mongòlia, les Guaianes, Indonèsia, Indoxina i tots els que acaben amb el sufix "-an". Per acabar, sota el color marró de gos-com-fuig, Corea del Nord i pràcticament tota Àfrica. Ja ho explica la llegenda del mapa: Who Cares?, que es pot llegir alternativament com "A qui l'importa" o "Se me'n fot".

Una mica relacionat amb l'anterior, ara centrat en el president americà Donald Trump, aquest mapamundi on la grandària de cada país és proporcional al nombre de vegades que aquest personatge de color taronja (i que no és el Naranjito) l'ha mencionat als seus discursos. Com que el seu propòsit és el de fer Amèrica (o sigui els Estats Units) "great again", el seu país hi surt sobredimensionat. Li passa el mateix a Mèxic, però més aviat per al·lusions, sempre desagradables. Cal fixar-se molt per descobrir que Canadà està esclafat i minúscul, nord enllà. No cal fixar-se tant per veure que per a Trump, Amèrica del Sud, Àfrica, Oceania, Indonèsia, Indoxina (i per descomptat l'Antàrtida) són un zero a l'esquerra. D'Europa li agraden França i el Regne Unit, de les penínsules del Sud passa totalment, i també de Rússia. La resta del seu discurs el reserva pels països problemàtics de l'Orient Mitjà (o no tant mitjà), per la Xina, les Corees i el Japó.

Confesso que aquest mapa, el darrer d'avui, no l'acabo d'entendre. Es titula "Les banderes d'Europa" i sembla que marca cada país amb una bandera que no li correspon. Aventuro que el seu únic propòsit és el d'irritar a totes les nacions implicades, amb una simbologia contrària i perversa. No s'explica sinó una Espanya quadribarrada, un Portugal amb aromes brasilers, una Alemanya nazi o una Rússia amiga de la diversitat sexual. No digueu que no fa gràcia (fins que no la fa).

Francesco del Cossa

Sant Vicent Ferrer (National Gallery, Londres)

El llegir no sols no fa perdre l'escriure, sinó que també ensenya pintura. La novel·la "How to be both" d'Ali Smith (hi ha edició catalana a Raig Verd, "Com ser-ho alhora") m'ha descobert el pintor de Ferrara Francesco del Cossa (c.1430 - c. 1477). Es coneix poc de la seva vida i no gaire més de la seva obra. Apart del sant valencià de dalt i d'alguna coseta més, la seva reputació rau en els frescos que va pintar per a la família d'Este al Palazzo Schifanoia (o "Defuig l'Avorriment") als extramurs de Ferrara. Aquesta petita mostra de genialitat que ve a continuació és tot cosa seva.

El naixement d’una nació

La notícia l’he treta d’aquí. Va succeir el passat 10 de gener, quan el ministre polonès d’afers exteriors Witold Waszczykowski es trobava a Nova York fent campanya per assegurar un lloc en el Consell de Seguretat de les Nacions Unides pel seu país. En declaració als periodistes va informar que havia mantingut converses amb diversos països, entre ells algunes nacions caribenyes, amb algunes d’elles «per primera vegada en la història de la nostra diplomàcia. Per exemple amb països com Belize o San Escobar».

No crec que calgui advertir els meus informats lectors que, així com Belize es efectivament un país del Carib amb tots els ets i uts, de San Escobar ningú no n’havia sentit parlar abans. A posteriori el ministre va atribuir el seu lapsus al cansament produït per les seves frenètiques gestions: en realitat havia volgut referir-se a les illetes de Saint Kitt and Nevis (o San Cristobal y Nieves), encara que s’assemblin fonèticament a San Escobar com un ou a una castanya. Tendeixo a pensar que el ministre polonès potser tenia al cap la sèrie «Narcos» i estava pensant en Pablo Escobar.

Sigui com sigui és un error sense més importància que aviat hauria sigut oblidat, si no fos perquè som al segle XXI i la xarxa és plena de desvagats disposats a treure punta de la més petita irrellevància (com jo, m’afanyo a afegir). Així, aviat van començar a aparèixer tota mena de bromes sobre la pífia, mentre s’anava construint un perfil inventat del país fictici. Algú va dissenyar-ne la bandera, que podeu contemplar a l’inici de l’apunt, i fins i tot es va crear una entrada a la Wikipedia (ara convenientment esporgada), on s’informava que el país té una superfície de 459 quilòmetres quadrats, una població de 360.000 santescobarians, el seu president s’anomena Nemo Incognito i la capital és Vinatusca, també anomenada Santo Súbito. Algú fins i tot es va molestar en dibuixar el seu mapa.

A Youtube es troba l’himne nacional (o els himnes, perquè ja hi ha discrepàncies, tot i que el país és molt jove) i Facebook té una pàgina que a hores d’ara compta amb 116.597 seguidors i es dedica bàsicament a vendre samarretes.

A Twitter, per la seva banda, hi ha un compte a nom de la República Democrática de San Escobar que informa en espanyol i anglès de notícies rellevants, com ara:

• Les línies aèries poloneses LOT mantindran vols diaris entre Varsòvia i San Escobar amb la col·laboració d’Escobariana de Aviación.
• Els ciutadans polonesos no necessitaran visat per viatjar a San Escobar.
• Les exportacions de vi van augmentar un 26% durant el 2016.
• Si el Regne Unit continua insistint en la inexistència de San Escobar, es sol·licitarà a la Unió Europea que acceleri la seva expulsió via un «hard Brexit».

Prou sabem que a Internet res no desapareix, tot roman i es transforma. En temps de post-veritat, aquesta nació imaginada tard o d’hora perdrà la condició de fictícia i esdevindrà del tot real. Us ben prometo que aquest estiu a tot tardar ens trobarem de vacances a les seves platges paradisíaques. Tripadvisor comença a anar-ne ple.

La peresa no és sinònim de mandra

O ho he mirat malament, o en Pons no ha dedicat encara cap dels seus apunts als peresosos, bèsties fotogèniques de primer nivell.

En el segon nivell podem buscar alguna similitud amb Liam Gallagher:

 

O amb el volant d'algun Toyota. Em temo que la resta de l'article tindrà a veure amb la tendresa genèrica que provoquen aquests animalons entre tota mena de fans.

Consell llegit a Twitter

Si et fiques un dit al cul i amb l'altra mà et prems el melic durant deu segons, faràs RESET.

El marieta imperceptible

Too much of a good thing is wonderful

El sempre intrigant i tònic Steven Soderbergh assegurava l’any 2013 que el “biopic” televisiu “Behind the Candelabra” significaria el seu cant del cigne artístic. Es tracta del tipus d’asseveracions que mai s’haurien de prendre seriosament i de fet no trigaria gaire a desmentir-se per embolicar-se en projectes posteriors, com la sèrie mèdica “The Knick” per a la HBO. De totes maneres en el seu moment l’anunci va sorprendre perquè, sense que es pugui dir que “Behind the Candelabra” és un mal telefilm, no podria ser més convencional en la seva confecció i menys apropiat com a punt final d’una filmografia.

La pel·lícula s’ocupa d’un jove entrenador d’animals, Scott Thorson, que l’any 1977 coneix el famós pianista Liberace i esdevé el seu amant, secretari i xofer durant els propers cinc anys. La relació es deteriora a causa de la creixent addicció a les drogues de Scott, el qual acaba com una joguina trencada després d’un amarg procés de “divorci”. Pocs anys després, el febrer de 1987, Scott assistirà al funeral de Liberace que ha mort de sida encara que no ho hagi volgut reconèixer.

La història que explica “Behind the Candelabra” no és que sigui gaire original: el típic cas de pèrdua d’innocència d’un passerell entre els engranatges del “show business” amb un fort component pigmaliònic afegit. La gràcia de tot plegat rau en el seu protagonista, Władziu Valentino Liberace (1919 - 1987), un pianista de varietés (una mica a la manera de Richard Clayderman) que als Estats Units va ser enormement popular durant dècades. Malgrat els seus aires amaneradíssims, el seu vestuari de boja tronada i els seus espectacles de kitsch apoteòsic era tota una estrella entre els sectors menys sofisticats del públic, els quals no sembla que mai sospitessin sobre la seva homosexualitat (que ell a més negava repetidament). Recordo haver visitat el seu museu a Las Vegas envoltat de famílies pageroles de l’Arkansas profund, tots contemplant amb unció les seves capes d’ermini i el seu piano recobert de cristalls de Swarovski.

Un personatge així permet lliurar-se a veritables excessos en el disseny de producció i Soderbergh en treu tot el profit possible dels vestuaris austro-hongaresos, la decoració fallera i els números musicals psicotrònics. Hauria sigut fàcil en aquest context convertir el propi Liberace en una caricatura, però Michael Douglas (un actor pel qual no acostumo a sentir cap simpatia) troba el punt just d’amanerament versemblant a mig camí entre l’autoengany i el patetisme. També és molt digne d’aplaudiment la seva valentia a l’hora de mostrar unes carns fofes i sense retocs digitals. Pel paper li van donar l’Emmy i el Globus d’Or, merescudíssims. Matt Damon fa de Scott Thorson i també està perfecte, encara que només sigui perquè resulta creïble com a jove de vint-i-pocs anys (quan ell ja depassa la quarantena). En papers menors brillen Dan Aykroyd, com el representant jueu de l’artista, la veterana Debbie Reynolds com mamà Liberace i sobretot Rob Lowe, cirurgià plàstic de pell estiradíssima que em va provocar més d’una riallada incontenible.

Soderbergh, com és habitual en ell, firma la fotografia sota l’àlies Peter Andrews i el muntatge com a Mary Ann Bernard. En una pel·lícula tan implicada amb la cirurgia estètica cal mencionar el treball de maquillatge, simplement excel·lent. El guió és de Richard LaGravenese i, com que es basa en un llibre de memòries que va escriure el propi Scott Thorson, aquest personatge sol aparèixer beneficiat pel paper de víctima propiciatòria. Tot i això, Liberace acaba adquirint també una certa dignitat quasi pòstuma.

“Behind the Candelabra” no conté cap revelació profunda sobre els temes dels que parla, només plaers superficials i pintorescos, amb l’afegitó de dues molt bones interpretacions. Televisió interessant, entretinguda i ben feta, amb un únic misteri al seu interior: ¿com és que a ningú ofenia la palesa i sagnant “mariconada” que constituïa ell solet, l’artista anomenat Liberace?

Napoleó, l’alpinista

Gran fou la meva sorpresa quan durant la visita a algunes de les sales més avorrides del museu del Palau Belvedere vaig topar-me amb el quadre que es veu a dalt. La veritat és que no m’ho esperava i fins i tot em va semblar incongruent trobar allí un dels quadres més cèlebres del neoclàssic francès, celebritat assegurada per la seva invariable presència a tots els manuals escolars d’història. De manera vaga i potser irracional havia pressuposat que una pintura tal mereixia un lloc d’honor al Louvre (o similar tresor nacional gavatxo) i no pas a l’austríaca i poc napoleònica Viena.

De nou a casa vaig consultar la inevitable Wikipèdia, que em va confirmar que no anava del tot errat, però que la realitat era bastant més complicada, ja que del quadre “Bonaparte franchissant le Grand-Saint-Bernard” de Jacques-Louis David existien fins a cinc versions i no era la del Belvedere l’original. Aquesta abundància de versions, en temps on la reproducció en sèrie era territori restringit a les tècniques del gravat, delata prou bé les ànsies d’autopromoció de Napoleó als inicis de la seva fulgurant carrera.

L’any 1800, el Primer Cònsol Bonaparte creuava els Alps per sorprendre per la rereguarda els austríacs que assetjaven Milà. No em pregunteu el perquè, però la reconquesta d’Itàlia afavorí les relacions entre França i Espanya. Els països implicats s’intercanviaren regals de bona voluntat. Els francesos enviaren als espanyols peces de vestir, joies i altres delícies parisenques. Els reis espanyols, molt més generosos, regalaren al país veí setze cavalls de raça, els retrats de fotomaton que els hi havia fet un tal Goya, i un encàrrec a Jacques-Louis David (pintor ja ben consolidat) perquè pintés a Napoleó com l’überboy ideal, retrat que havia de penjar al Palau Reial de Madrid com a record perdurable de la bona relació entre les dues nacions. Bonaparte, abans mort que modest, va demanar al pintor David que li pintés tres còpies més per col·locar-les a punts estratègics dels seus dominis. La cinquena versió fou iniciativa del propi pintor, que potser va preveure la fama d’aquell quadre triomfal i va voler reservar-se un as a la màniga per vendre’l en temps de necessitat.

L’original, el motlle sobre el qual s’ha bastit tota l’heroïcitat de la imatge, representa un Napoleó jove i romàntic que cavalca un corser pràcticament indomable. El cel mostra algunes variacions entre tempestuoses i dramàtiques. A les roques del primer terme, apart del nom de Bonaparte, s’inscriuen també Carlemany i Anníbal, precursors famosos de la travessa alpina. Cadascuna de les cinc versions mereixeria una novel·la que narrés la seva particular peripècia. I també una pàgina de passatemps que marquès les habituals set diferències (aquí en són més) que es poden descobrir observant el color del cavall, els seus arreus i el color de la faixa que cenyeix el seu ventre, també el color de la capa de Napoleó, els detalls dels guants, la forma del bicorn, la disposició dels núvols…

Malmaison

El quadre original, que pel fet de ser-ho sembla el millor de la sèrie, es caracteritza per la capa del cònsol de color taronja, gairebé daurat. Fa 260x221 centímetres, mida molt similar al de la resta de versions. Tal com estava previst, Carles IV el va fer penjar al Palacio Real de Madrid sense sospitar que aquell home seria el responsable del seu destronament. Comprensiblement Josep Bonaparte, nou rei d’Espanya, mantingué la pintura al lloc on l’havia trobada i se l’endugué després al seu exili de New Jersey. El retrat l’heretà la seva filla Zenaïde Bonaparte que el va penjar a la seva vil·la romana. La seva néta Eugénie, princesa de la Moskowa, el va donar a l’Estat Francès l’any 1949. Actualment s’exhibeix al museu nacional del castell de Malmaison, a quatre passes de París, fet que em sembla un bon cas de justícia pictòrica.

La primera de les còpies encarregades per pura vanitat, Napoleó la va fer instal·lar al castell de Saint-Cloud, construcció de la qual avui dia només en queda un gran parc com a testimoni. La segrestaren el juny de 1814 els soldats prussians del general von Blücher, el qual la va regalar al rei de Prússia Frederic Guillem III. Així que no estranya trobar-la des del 1916 a Berlín, al palau de Charlottenburg. És l’única de les cinc versions on el cavall és fosc, diria que castany.

Charlottenburg

La segona còpia (i tercera versió) anà destinada a la biblioteca de l’Hôtel des Invalides. Passà als mals endreços quan es restaurà la monarquia, fou vista a Saint-Cloud el 1830 i des del 1837, gràcies a Lluís Felip I, es pot contemplar a Versailles, lloc que també li escau. La següent còpia fou encarregada pel palau de la República Cisalpina de Milà. Els austríacs el confiscaren l’any 1816, però quedà a Milà fins el 1825. Va ser instal·lat al Belvedere de Viena el 1834, passà anys d’exili al Kunsthistorisches Museum i l’any 1990 retornà al Belvedere on encara viu, com vaig poder observar l’agost passat.

Versailles 1

La cinquena versió, la que David va pintar per a consum propi, és la més fosca de totes i (potser perquè és la de data més tardana) presenta un Napoleó de trets menys afilats, home que abandona els abrandaments romàntics i comença a enfrontar-se a la seva pròpia realitat madura. El pintor, que en tot moment es revela com un addicte al “règim”, arrossegà el quadre al seu exili a Brussel·les i el tingué al davant a l’hora de la seva mort. Després d’un complicat tripijoc de propietats, aquest quadre s’incorporà a Versailles com a segona instància d’un mateix subjecte.

Versailles 2

Torno ara a la realitat. Napoleó passà els Alps un 13 de maig de 1800. El temps fou benigne, fins i tot assoleiat (res a veure amb les despentinamentes del quadre). El futur emperador muntava una modesta mula. Així s’escriu (o es pinta) la història.