dimarts, 30 d’abril del 2013

(27) Hi haurà temps per bellugar l’esquelet quan siguem vells

Hi haurà temps per bellugar l’esquelet quan siguem vells
Podrem gronxar-nos tot el dia en balancins daurats
però aquesta nit m’estimo més sortir a ballar
Hi haurà temps per bellugar l’esquelet quan siguem vells
Hi haurà temps per xerrar a l’asil
Estimada, prou temps per escriure un poema èpic
però aquesta nit m’estimo més sortir a ballar
Hi haurà temps per parlar a casa, amor,
Hi haurà temps per dormir, quan siguem morts
Tindràs un coixí de vellut al cap
però aquesta nit m’estimo més sortir a ballar
Hi haurà temps per dormir, quan siguem morts, amor,
Hi haurà temps per sexe i drogues al Cel
quan les nostres feromones arribin al nivell 11
però aquesta nit m’estimo més sortir a ballar
Hi haurà temps per sexe i drogues al Cel
i hi haurà temps per bellugar l’esquelet quan siguem vells

Un altre “hit” inesperat, ara amb ecos “country”. La composició pot semblar senzilla, però és un definitiu cavall guanyador!!!



dilluns, 29 d’abril del 2013

(26) Quan el meu xicot passa pel carrer

Els pianos de cua xoquen entre si
quan el meu xicot passa pel carrer
Apareixen nous fenòmens meteorològics
quan el meu xicot passa pel carrer
Tothom canta al·leluia
quan el meu xicot passa pel carrer
És com si la vida et travessés dansant
des del somriure fins als peus

Admirable!
És una nova forma de vida
Resplendents ulls blaus
I ell serà la meva esposa

El món balla el hula-hula
quan el meu xicot passa pel carrer
Tothom pensa que és Petula
quan el meu xicot passa pel carrer
tan gran i al mateix temps tan menut
Les papallones es tornen persones
quan el meu xicot passa pel carrer
L’haurien de declarar il·legal
Fa que la vida sigui massa completa

Oh, ombres d’ecos de records
Oh, coses que em du que ha trobat a la mar
Oh, ombres d’ecos de records de cançons
Oh, com podria ell saber que la cosa no durarà?

Els pianos de cua xoquen entre si
quan el meu xicot passa pel carrer
Apareixen nous fenòmens meteorològics
quan el meu xicot passa pel carrer
Tothom canta al·leluia
quan el meu xicot passa pel carrer
És com si la vida et travessés dansant
des del somriure fins als peus

El principi del segon disc, amb les rareses de “Roses” i “L’amor és com el jazz”, amenaçaven amb alienar l’oient menys motivat. Per fortuna, aquest número amb reminiscències de The Jesus and Mary Chain, però deliciosament optimista tanmateix, recupera el muscle pop del primer disc.

Cantat per Merritt, el tema és inequívocament gai. “I ell serà la meva esposa” es refereix òbviament al matrimoni igualitari, una qüestió que l’any 1999 encara quedava lluny dels Estats Units. En quant a Petula, no és altra que la cantant pop britànica Petula Clark tan estimada pel pianista Glenn Gould gràcies al seu tema “Downtown”.

No seré tan fifi de citar aquí la versió trencadora dels B’52’s. Millor recordar aquells versos immortals de la meva infantesa: “Vuelvo a la playa donde te conocí, y el mar me canta así: Chao, chao!"


diumenge, 28 d’abril del 2013

(25) L’amor és com el jazz


L’amor és com el jazz
Vas improvisant mentre tires endavant
i actues com si realment
coneguessis la cançó
però no la coneixes
i mai no la coneixeràs
per tant fas ostentació dels teus errors
i continues fent-los
fins que els fas teus

L’amor és com el jazz
La mateixa cançó un milió de vegades
de maneres diferents
“Strange Fruit” amb i sense campanes.
És diví
És una rucada
És depriment
i és gairebé
actuar de cara a la galeria
Però funcionarà.
Trobem aquí potser el més improvisat i lliure del conjunt ideat per Merritt (gràcies a les bones estrelles del jazz). “Strange Fruit” és tant un estremidor al·legat antiracista, com una bellíssima cançó indissolublement lligada a Billie Holiday (de qui aviat tindrem més notícies).


dissabte, 27 d’abril del 2013

Un món de metros: Sheffield

Inaugurat el 1994 per atendre una població de 875.000 habitants.

29 quilòmetres de vies, 48 estacions.

No és un metro, que és un tram que de tant en tant aprofita les vies del tren. Mapa lleig de colors (lleig de collons) i amb marques antiestètiques per indicar les estacions. Ànim que això ja s'acaba.

divendres, 26 d’abril del 2013

Defectes secundaris


Acabats de fer els 50, diu que l’Steven Soderbergh es retira. Bé encara ens deu aquell “biopic” televisiu sobre el pianista Liberace amb Michael Douglas i Matt Damon fent d’amants, que no em perdria per res del món; però sembla que com a cinema-cinema aquest “Side effects” (“Efectes secundaris”) que s’acaba d’estrenar és el seu film de comiat. (Què us hi jugueu que finalment no serà veritat?)

Soderbergh, un home que ha tocat tots els pals, fa difícil preveure quin serà el gènere de la pel·lícula que anem a veure, una premissa que li va la mar de bé en aquest cas. Aquesta és en una primera impressió un drama sobre la depressió. Martin (Channing Tatum) surt de presó després d’una condemna de quatre anys per un delicte financer. La seva esposa Emily (Rooney Mara) s’estampa poc després contra una paret en un aparent intent de suïcidi. El seu psiquiatra Jonathan Banks (Jude Law) li recepta amb èxit escàs alguns antidepressius i finalment acudeix a la psiquiatra que l’havia tractada anteriorment (Catherine Zeta-Jones), la qual suggereix l’ús d’un medicament nou en el mercat…

“Side effects” pertany a l’infreqüent tipus de pel·lícules —”Psicosi” de Hitchcock seria l’exemple clàssic— que comencen d’una manera i que en algun punt del seu decurs canvien totalment tant de gènere com de punt de vista. La jugada sempre comporta riscos, ja que no tots els espectadors acceptaran de bon grat que els hi arrenquin la catifa de sota els peus, per molt interessants que siguin les noves perspectives.

L’espectador que això escriu es trobava francament molt a gust amb la primera part de la història, quan semblava que la cosa anava de denunciar la prescripció interessada de determinats medicaments, així com la felicitat en forma de píndoles que ens pretén vendre la industria farmacèutica. Quan li pregunten al psiquiatra britànic que interpreta Jude Law per què ha emigrat als Estats Units, aquest respon que a Europa anar al psiquiatra és reconèixer que estàs malalt, mentre que a Amèrica vol dir que estàs mirant de millorar la teva vida. 

Totes aquestes qüestions em semblen dignes de reflexió i de debat; però la segona part de la pel·lícula opta per distanciar-se amb un format de “thriller” “neo-noir”, que (com el gènere ja ha estat més que visitat) s’ha d’escudar en uns girs de guió enrevessats que freguen contínuament la inversemblança; i que només colen perquè se succeeixen molt depressa. Bona part de la crítica ha decidit empassar-se gustosament aquestes bèsties grosses que no arriben a bous; però a la meva edat no tinc tanta paciència i voto per entreteniments d’argument més digerible.

Malgrat tot, Soderbergh té mèrits innegables, tant en la direcció, com en la fotografia (firmant com el seu àlies Peter Andrews), com en el muntatge (on fa de la sospitosa habitual que es fa passar per Mary Ann Bernard). Mèrit també per fitxar Thomas Newman perquè escrigués una magnífica banda sonora, entre electrònica i obsessiva. A més Rooney Mara mai no ha estat tant bé i Jude Law (ara que va perdent la pàtina de noi bufó) va revelant-se com un molt bon actor.

No, no m’ha agradat com es resolia tot plegat —un paroxisme masturbatori digne dels típics guionistes que assetgen a les fronteres de Hollywood—, però almenys els vímets eren de qualitat.

dijous, 25 d’abril del 2013

La nit i el dia


Pel meu sant em regalen “Un lugar equivocado” (Sins entido, 2011), novel·la gràfica del flamenc desconegut per a mi Brecht Evens (Gant, 1986). Més “gràfica” que “novel·la” afegiria jo, però encara així molt recomanable.

I dic que té poc de novel·la perquè l’argument és nebulós i, des d’una base naturalista, opta per la improvisació associativa pròpia del llenguatge del jazz. Comença el llibre amb Gert, un homenet (literalment) gris, dins la trentena, que ha convocat amics d’escola o d’institut a una vetllada a ca seu. La festa és un fracàs total, per mil petites raons que conciten la vergonya aliena; però és al mateix temps una invocació a Robbie, el millor amic de Gert, un personatge mític i seductorament “canaille”, desitjat per totes les dones i admirat sense rancúnia per l’element masculí dels consumidors. El guió escapa a un nocturn urbà, que podria pertànyer a qualsevol ciutat, i esdevé oníric per dret propi.

Encara que acabis descobrint que la narració no va enlloc i que la seva única justificació són els punts de l’itinerari, “Un lugar equivocado” té la seva millor defensa en un apartat gràfic espectacular. Tot potenciant la taca de color en detriment de la línia (que és pràcticament absent de forma explícita), el llibre es pren tota mena d’audàcies visuals que el fan tremendament atractiu. Influït per la nacionalitat d’Evens, he cregut veure en aquestes vinyetes entre gregàries i grotesques ecos de James Ensor.


Una obra molt original i un excel·lent exemple de ser al moment oportú en el “lloc equivocat”.


dimecres, 24 d’abril del 2013

Presumpció de culpabilitat

No havia vist res de Tomas Vinterberg des de la seva llunyana (i magnífica) “Celebració”; però, si m’he de guiar pel seu últim film “Jagten” (“La caça”), no ha perdut ni un àpex del seu poder narratiu.

D’entrada el material no és gaire original: l'enèsima visita als casos d’abús sexual als infants. Aquí no hi ha cap mena d’ambigüitat: el mansoi mestre de parvulari és clarament innocent i el que la cinta denuncia és la propensió del pensament neo-purità a trobar exemples de pederàstia pertot arreu i a forçar en conseqüència les pesquises en la direcció desitjada, encara que sigui en contra de la veritat. El linxament executat per la petita comunitat semirural resulta terrorífic i esdevé difícil de suportar, gràcies a un guió de ferro que sap mirar amb microscopi l‘extensa xarxa de lleialtats. Mads Mikkelsen, que sol interpretar personatges freds o directament malvats, compon perfectament i a contrapèl un tipus feble i assetjat.

Tant en Mikkelsen com el guió van ser nominats a la festa del cinema europeu i el guió obtingué el premi corresponent a l’any 2012. El mes d’abril no es caracteritza per la rellevància de les pel·lícules exhibides i, segons llegia ahir, amb l’arribada del bon temps la recaptació als cinemes espanyols va ser desastrosa el darrer cap de setmana. Potser no és aquesta una cinta que tingui gaire atractiu comercial, però no es mereix que un dissabte a mitja tarda només atregui una dotzena d’espectadors a la sala gran del Verdi. Pel meu gust aquesta “La caça” (res a veure amb l’obra mestra de Saura) és el contendent més convincent a “la pel·lícula de la cartellera que cal veure”.

dimarts, 23 d’abril del 2013

(24) Roses


Compra més accions de roses
Els milionaris sempre festejaran algú
No t’escandalitzis si les roses
fan un milionari de tu
El segon disc de “69 Love Songs” no podria començar de forma més minimalista: amb un epigrama “a cappella”, on s’associa l’amor amb el mercat de valors. La més breu de les 69. Vindran coses millors, però mai tan intrigants.

De forma gairebé inevitable la cançó havia de coincidir amb la diada. Que tingueu un Sant Jordi ben florit i llegit!


dilluns, 22 d’abril del 2013

Quan els calamars dominaven la terra

De segur va ser una de les innombrables mostres de cefalòpodes que publica Kalamar pertot arreu la que m’ha fet recordar un dels meus primers jocs d’ordinador (i si no fou dels primers, certament fou dels més perdurables). Es deia “Day of the Tentacle” i per jugar-hi calia descarregar-se aproximadament nou disquets*. “Day of the Tentacle” (segons m’informa la Wikipedia, perquè jo mai no ho recordaria) va publicar-se l’any 1993. Els seus autors foren Dave Grossman i Tim Schafer, però de cara a la Història George Lucas s’endú gairebé tots els mèrits, gràcies a ser-ne el principal productor a través de Lucasarts.

Es tractava d’un joc del gènere d’aventura, d’aquells que cal anar resolent trencaclosques amb l’ajuda d’objectes que vas trobant per tal que la història avanci. A diferència de la majoria de jocs de l’època, i en consonància amb la política de Lucasarts, els personatges “jugables” no podien morir per moltes decisions errònies que prengués el jugador. Era a més un joc ple d’humor —un tret propi de l’època que va veure néixer la saga de “Monkey Island”, “Sam & Max” o “Grim Fandango”—, accentuat per una estètica extreta dels “cartoons”. I en quant al seu argument, era un pur deliri.

El Tentacle Porpra, un monstre mutant que és ajudant de laboratori del Doctor Fred Edison, després de beure uns residus tòxics, desenvolupa un parell d’aletes, es torna terriblement intel·ligent i s’obsessiona per dominar el planeta. Corren al rescat el “nerd” Bernard Bernouilli, l’estudiant de medicina Laverne i el “roadie” Hoagie. El pla és utilitzar la màquina del temps del doctor Edison (una comuna tunejada) per viatjar al dia abans i impedir que el tentacle begui l’aigua contaminada. El viatge temporal dels tres amics acaba malament i, mentre que Bernard retorna al present, Hoagie apareix dos cents anys abans, en temps de la redacció de la constitució americana, i Laverne acaba en un futur llunyà en el qual efectivament els tentacles dominen la Terra. 


 A partir d’aquí, el jugador pot optar per jugar alternativament amb cadascun dels tres protagonistes, saltant d’un temps a l’altre i traient profit d’aquests desplaçaments temporals. Una ampolla de vi del segle XVIII esdevé, per exemple, vinagre en el moment present, mentre que un hàmster introduït a un refrigerador es recuperat en el futur com a benvingut passatger criogènic. L’excursió és plena d’infinites bromes i de moments hilarants. Cal decidir com emprar un vòmit de pega, una dentadura postissa o el disseny d’una bandera americana. En el segment de Hoagie hi intervenen els pares de la pàtria americana (John Hancock, George Washington, Thomas Jefferson, Benjamin Franklin), només per aquesta conya històrica ja val la pena jugar a “Day of the Tentacle”.



Però hi ha molt més, i l’única pega que hi trobo és que no em veig capaç de tornar a jugar-hi amb els nostres moderns ordinadors (no tinc ànima de “hacker”). I, si calia un motiu definitiu per glorificar “Day of the Tentacle”, penseu en la contractació de Richard Sanders per posar la veu a un dels personatges. Informaré al lector distret que Sanders era el fonamental Les Nessman a “Radio Cincinnati”. Amb aquest esquer qui s’hi podria resistir?

No sé, he perdut tot contacte amb el món dels jocs (serà cosa de l’edat), però tendeixo a pensar que alguna cosa s’ha esvaït pel camí (definitivament, cosa de l’edat). Sospito que ara predomina l’hiperrealisme (el 3D!), l’acumulació d’adrenalina, l’excés visceral, la immersió al món virtual i, en general, tot allò que eviti qualsevol reflexió. Hi ha dies, els dies que em llevo amb el pas canviat, que temo que estic presenciant la fi d’una era. Segurament és un temor (i una satisfacció) que compartim tots els que ens trobem al llindar de la vellesa d’ençà que el món és món, però què voleu que us digui, ja no es fan jocs tan divertits com aquells.


*Disquet: suport magnètic més petit que un “floppy”** i embolcallat d’una carcassa de plàstic de color generalment indiferent.
**Floppy: suport magnètic més gran que un disquet* i embolcallat d’una carcassa de cartolina.

diumenge, 21 d’abril del 2013

Segones oportunitats


Després no d’una sinó de dues recomanacions, he anat a veure el multipremiat documental “Searching for Sugar Man” de Malik Bendjelloul. Parla de Sixto Rodríguez, un obscur músic de Detroit aparentment oblidat des dels anys 70. Convé no revelar res més, perquè la gràcia és anar descobrint la increïble història que hi ha al darrera: un d’aquells casos en els quals la realitat supera tota ficció. Bona música, digna de ser rescatada, i un post-gust de bon rotllo. No és freqüent que el públic aplaudeixi al final d’una pel·lícula.


dissabte, 20 d’abril del 2013

Un món de metros: Sevilla

Inaugurat el 2009 per a servir a 1,1 milions d'usuaris

Una línia, 22 estacions, 18 quilòmetres de vies

Una sola línia no dóna per a més, però com que estem en plena "Feria" ho deixarem passar. ¡Y que corra el rebujito!

divendres, 19 d’abril del 2013

(23) Les coses que vam fer i les que no

Immanuel Kant
Totes les coses que sabia que no sabia i que no volia saber
que vas dir-me només per dir-me més tard que ja m’ho havies dit
Ara tornen i em desborden
Ara tornen i em desborden

Totes les coses que vas dir que mai no diries i vas dir de totes les maneres
Les coses que vam fer i les que no
Les coses que vam fer i les que no
Ara tornen i em desborden
El primer disc de "69 Love Songs" acaba de forma meditativa, austera i conceptista. La lletra és bona, però; i també ho és la coda d’ukeleles o mandolines.


dijous, 18 d’abril del 2013

(22) Un home tendre

Per cada hora de sol
hi ha un milió d’anys de pluja
però en certa manera sempre sembla suficient
Quan l’amor cau del cel
ningú no pregunta el perquè
El prens o el deixes
on l’has trobat
Però només hi ha un tipus d’amor
en el qual pots passar-te la vida somiant

Per l’amor d’un home tendre
alguns han viatjat pertot arreu
alguns s’han rendit i han mort
Per l’amor d’un home tendre
alguns han patit una crisi i han plorat
alguns s’han fet pols per dins
però jo em quedaré just aquí i m’amagaré
entre els braços del meu home tendre.

Fins que no has conegut la tendresa
cap afecte mereix el seu nom
però pots tornar-te cega
de plorar a tothora
Qui va dir que la vida era fàcil?
Qui va dir que els homes són justos?
Bé, et desitjo el millor
però aparta les grapes del meu home
No en pots comprar un al centre comercial
però vindrà si el crides.

Per l’amor d’un home tendre
alguns han viatjat pertot arreu
alguns s’han rendit i han mort
Per l’amor d’un home tendre
alguns han patit una crisi i han plorat
alguns s’han fet pols per dins
però jo em quedaré just aquí i m’amagaré
entre els braços del meu home tendre
entre els braços del meu home tendre…


Després de dues cançons sentimentals, melangioses, cursis, “Sweet-Lovin’ Man” contrasta pel seu to optimista. Gaudir d’un home tendre pot ser difícil, però no impossible. Així ho proclama Claudia Gonson en un dels seus millors moments de l’àlbum. Un tema que té ànima de hit.


dimecres, 17 d’abril del 2013

Un horror

Després de nefastes experiències amb la nostàlgia (aquí i aquí), vaig voler aventurar-me a una sèrie contemporània que em semblava que havia adquirit bona reputació i que a més tenia una pinta d’allò més sexy. Em refereixo a “American Horror Story”, sèrie que té la particularitat que cada temporada presenta una història independent, però que repeteix alguns actors en papers completament diferents. El seu autor és el popular Ryan Murphy, responsable de sèries de tant èxit com “Nip/Tuck” o “Glee”, i el programa ha reportat més d’un premi a Jessica Lange, a més de mencions d’honor a Frances Conroy (la mare patidora de “Six Feet Under”).

Potser em vaig precipitar, perquè en realitat el gènere d’horror m’agrada ben poc i només en trec profit quan navega per aigües psicològiques, més mentals que no pas viscudes, més empàtiques que no subsidiàries dels efectes del “grand guignol”. Cenyint-me al cinema, dins del meu canon (que és d’un gust del tot majoritari), doneu-me “Freaks” de Todd Browning, “La núvia de Frankenstein” de James Whale, “Un altre pas de rosca” de Jack Clayton, “El sisè sentit” de M. Night Shyamalan, o “Els altres” d’Alejandro Amenábar. Per això mateix no dec ser l’espectador més adequat per seguir aquesta poc subtil història de fantasmes, que sacrifica tota veritat humana davant de la sobrepoblació d’espants diversos.

Com que el visionat d’“American Horror Story: Murder House” (com es va acabar anomenant la primera temporada) m’ha resultat tan insatisfactori, permeteu-me que em revengi amb una pila de “spoilers” que, qui senti cap curiositat per veure-la, se saltarà convenientment i oblidarà de totes totes la resta d’aquest apunt.

La cosa va d’una família formada per un pare psiquiatra (Dylan McDermott), una mare mestressa de casa (Connie Britton) i una filla adolescent i una mica gòtica (Taissa Farmiga), els quals després d’una mala temporada (un avortament, una aventura extramarital) decideixen traslladar-se a viure a Los Ángeles per canviar d’aires i fer “reset” de les seves vides. Compren una casa espectacular d’estil modernista i a un preu irrisori (detall que els hauria hagut de fer sospitar). Aviat comencen a aparèixer tota mena d’intrusos a la finca: una veïna massa tafanera (Jessica Lange), la seva filla amb síndrome de Down o una minyona que sembla anar incorporada a l’edifici, per no parlar d’una figura vestida amb cautxú negre de “bondage”.

Res no seria gaire inquietant, si no fos perquè els espectadors ja han contemplat al pròleg que pocs anys abans uns infants bessons van tenir molt mala fi al soterrani del xalet. Cada capítol de la sèrie revelarà nous crims perpetrats a la finca en diferents moments del passat i com els fantasmes de les seves víctimes continuen atrapats entre aquestes quatre parets. La proliferació de fantasmes de seguida esdevé aclaparadora i és necessari anar apartant-los literalment per poder circular dins de l’edifici. La família protagonista ja s’ho mereix: si abans d’invertir en aquesta propietat immobiliària haguessin investigat a Google haurien descobert que la seva propietat forma part d’un “tour” turístic sobre el terror a L.A.

Si el triomf per golejada de l’equip fantasma elimina qualsevol matís a la sèrie, no deixa d’intrigar-me la psico-fisiologia d’aquestes entitats de taxonomia dubtosa. Poden aparèixer i desaparèixer a voluntat? Poden envellir i rejovenir? Poden fecundar un humà vivent? El guió respon a aquestes qüestions amb una barra absoluta, canviant les premisses segons li convé. Triomfa doncs la histèria i l’efectisme, enemics que són d’un interès continuat, i l’excés de morts campant cadascú amb el seu programa propi acaba sent involuntàriament còmic.

Almenys la paraula “horror” del títol queda plenament justificada. N’evitaré les seqüeles.

dimarts, 16 d’abril del 2013

(21) Res no importa quan ballem

Balla amb mi, vella amiga,
un cop més abans de marxar
Farem veure que la cançó no té fi
i no caldrà anar a casa
i ballarem sota les aranyes de cristall

I res no importa quan ballem
Encara que vagis vestida amb parracs
ets captivadora
Siguem a París o a Lansing
Res no importa quan ballem
Res no importa quan ballem

Mai no has estat més bella,
els teus ulls com dues llunes plenes,
com aquí en aquest vell saló de ball
entre les terribles tonades
les cançons horribles que ni tan sols sentim
Segona cançó en una sola tirada que enfarfega i al mateix temps m’encanta. Crec que “Nothing matters when we’re dancing” supera “My sentimental melody” en qualitat melòdica i en virtuts astringents. Ah, Lansing és la capital de l’estat de Michigan.

dilluns, 15 d’abril del 2013

Passa la cabra

José Luis Cuerda és un cineasta espanyol nascut a l’improbable ciutat manxega d’Albacete, però trasplantat a Madrid a edat molt precoç, des del moment que el seu fantabulós pare guanyà un pis en propietat a la capital mitjançant una timba de cartes. Cuerda ha firmat alguns dels títols més surrealistes i més simpàtics del recent cinema ibèric. “El bosque animado” (segons Wenceslao Fernández Flórez), “Así en el cielo como en la tierra” o “Amanece, que no es poco” continuen sent a dia d’avui tan recomanables i vigents com el primer dia.

Sembla que l’home ha tingut sovint seriosos problemes de salut que l’han mantingut esporàdicament allunyat del món del cinema, fet que ha facilitat el seu salt a la literatura, com demostra el llibre d’ocurrències i aforismes “Si amaestras una cabra, llevas mucho adelantado” (Martínez Roca, 2013). Com a justificació o motiu del títol i el propòsit del llibre, reprodueixo aquí un fragment del seu pròleg:
Pero, tarde o temprano, sentimos la necesidad —a veces inesperadamente y otras, con pregón previo— de dialogar con la cabra que llevamos dentro y convencerla de que entre en vereda. Y el animalico lo hace, se aviene. Se producen entonces en nuestras vidas momentos radiantes, de conformidad luminosa e iluminadora con nosotros mismos, o de tal clarificación de las dudas de nuestras entretelas que, sorprendidos, apabullados, rompemos a llorar, con emoción, clarividentes.
Els llibres d’aforismes suposen un atractiu variable que depèn molt dels gustos i la filosofia personal de cadascú. Aquest presenta l’esquer d’una edició bicolor (vermella i negra) i l’afegitó dels dibuixos, maldestres però interessants, de l’autor. En quant al text, cadascú decidirà per si mateix, encara que a mi em sembla pervers en múltiple accepcions (el que no deixa de ser bo). Reprodueixo alguns exemples com a proves per a la defensa o la fiscalia.
No hay nada que más amplíe horizontes,
que más nos ponga en contacto con el planeta,
con el universo, que abrir un grifo.

Dulce amor de mi vida: mándame más latas de atún.

La bandera, esa simplificación tan insultante.

¿Sabéis si es que la ética es optativa?

Los saltamontes no son guapos de cara;
pero tienen un cuerpazo.

No era exactamente una felación.

Quien ha oído ronronear a un bombero
no lo olvidará jamás.

Un escarabajo pelotero sabe perfectamente
lo que se trae entre manos.

Siempre, que yo recuerde,
me he atrevido conmigo.
Em nego a continuar. Si us satisfà aquesta poètica concisa i d’autoestima variable, no cal que aneu més lluny: llegiu Cuerda. I, si no us convenç, llegiu-lo igualment: us sorprendrà la seva capacitat de saltar muralles.

diumenge, 14 d’abril del 2013

El dimoni de les llistes: princeses Disney

Encara que ara sembli que la Disney no hagi fet altra cosa que posar princeses al mercat, només cal consultar la cronologia per descobrir que durant els primers 50 anys de la seva història només hi hagueren tres casos. La malèfica franquícia es creà a finals dels anys 90 amb l’indissimulat propòsit d’abduir les nostres filles (és un dir).

En ordre d’aparició:

  • Blancaneu (1937)
  • Ventafocs (1950)
  • Aurora (La Bella Dorment) (1959)
  • Ariel (La Sireneta) (1989)
  • Belle (La Bella i la Bèstia) (1991) La primera de les princeses Disney que és en realitat una plebea.
  • Jasmine (Aladí) (1992) Primera princesa “ètnica”.
  • Pocahontas (1995) Segona princesa “ètnica”, primera princesa basada en fets reals.
  • Mulan (1998) Tercera princesa “ètnica”, segona plebea, primera que s’enfronta als prejudicis de gènere.
  • Tiana (2009) Per fi una princesa negra i plebea (és clar).
  • Rapunzel (2010) Princesa regressiva: fingeix empenta, però en el fons el que busca és casar-se.
  • Merida (Brave) (2012) Primera princesa de l’era Pixar, primera princesa que no té cap número musical (ni amb acompanyament de bestioles del bosc ni sense), primera princesa sense príncep (ni falta que li fa).

dissabte, 13 d’abril del 2013

Un món de metros: San Diego


2,7 milions d'habitants

Inaugurat el 1995

3 línies, 53 estacions, 83 quilòmetres

No us enganyaré, això no és un metro; però ara, a les acaballes de la sèrie, quan només queden xarxes que són una bírria, no em puc resistir a mostrar aquest disseny tan contundent i colorista. A més, d'aquí a Tijuana només hi ha un salt.

divendres, 12 d’abril del 2013

Albert Serra (l’apunt, no el cineasta)

Davant en Serra, darrera en Forns
La novel·la “Albert Serra (la novel·la, no el cineasta)” d’Albert Forns va guanyar el Premi Documenta 2012; editorial Empúries l’acaba de publicar i jo l’he llegida puntualment. Espero que la frase anterior, tan polisèmica ella, s’entengui a la primera, perquè no la penso repetir. No cal ser una llumenera per deduir a partir del títol del llibre que ens trobem davant d’un artefacte de filiació postmoderna o sigui que el lector queda avisat que poc s’hi podrà identificar amb el que aquestes pàgines expliquin.

De què va. Durant unes vacances a Menorca, Albert Forns (el protagonista de la novel·la, no el seu autor) decideix convertir-se en el cineasta Albert Serra. Per què? Per cap altre motiu que perquè, si no, no hi hauria novel·la, ni postmoderna ni de les altres.

Aquí caldrà fer un incís i explicar en tres paraules qui és Albert Serra, ja que la seva persona constitueix l’espinada de la novel·la. Albert Serra (Banyoles, 1975) és un director de cinema, autor de llargmetratges com “Crespià, the film not the village”, “Honor de cavalleria” o “El cant dels ocells”. La seva obra es caracteritza per la improvisació sobre temes clàssics, la intervenció d’actors no professionals (els seus amigatxos del Pla de l’Estany) i una ferotge feina de muntatge a partir de moltes hores de material. Jo no li conec cap film, només sé que té fama de soporífer i “interessant”; però al Festival de Cannes ja convidaven les seves pel·lícules, quan a la Generalitat encara no se li havia acudit promocionar-les, mentre que “Cahiers du Cinema” l’anomenava com una de les grans esperances del cinema internacional.

Tornem-hi. Albert Forns decideix convertir-se en l’Albert Serra i per tant comença a investigar el de Banyoles a través de la xarxa (entrevistes, anècdotes, gestos, vestuari, estil del bigoti…) La perillosa hemeroteca d’internet l’enllaça inevitablement amb altres artistes impostors, amb altres manipuladors de la imatge, amb altres provocadors astuts. Hi compareixen Salvador Dalí, Andy Warhol, Miquel Barceló, Jean-Michel Basquiat, Hervé Guibert i fins i tot Enric Cassasses (“la Patty Smith catalana”). Com no podria ser de cap altra manera a una novel·la postmoderna del segle XXI, hi són convidats també la Sophie Calle i l’Enrique Vila Matas (a qui ja li deu estar xiulant la carcanada amb tanta menció literària des de fa dos quinquennis).

Tot aquest anecdotari revela que al darrera hi ha un voraç consumidor cultural, molt adepte a viquipediejar amb fruïció (i no sabeu com l’entenc!); però, és clar, tota aquesta informació no és material propi per a una novel·la, per això se’ns informa també amb quatre pinzellades de les activitats quotidianes de l’Albert Forns, de la seva feina de funcionari cultural, de les seves vacances, de les seves vetllades a l’Horiginal i d’una xicota que té, però és com si no hi fos.

Però sobretot es parla del procés que emprèn l’Albert Forns per esdevenir l’Albert Serra i de les maniobres que fa per aproximar-s’hi amb l’excusa de dedicar-li un documental. L’Albert Serra és, per tant, personatge amb frase dins de la novel·la i algú menys versat que jo en narrativa postmoderna es podria preguntar si l’encontre entre els dos Alberts va tenir lloc a la realitat, quan tothom hauria de saber que és de molt mal gust preguntar què hi ha de veritat o de mentida entre les cobertes d’un llibre.

Com era de preveure “Albert Serra (la novel·la, no el cineasta)” limita el seu interès a lectors a qui agradi reflexionar sobre l’art, la seva creació i la seva recepció, a ser possible amb el prefix “meta” com a fidel acompanyant. No per això és un text antipàtic: en un terreny que convidaria fàcilment a caure en la pedanteria, Forns ofereix una veu propera amb la qual és fàcil empatitzar. Jo m’he divertit força amb el relat d’aquesta metamorfosi, amb la seva mala llet tan ben dosificada i amb una gestió tan raonable de l’autoestima.

Davant en Forns, res al darrera
Dimecres a l’Horiginal, primer recital de temporada. Dalt de l’escenari EL poeta català per excel·lència. Amors de maduresa, la filla malalta, en fi, ja us en feu la idea. Poesia de sala d’estar arnada, càlculs arquitectònics, el rellotge de pèndol que va dringant les hores i tu que badalles perquè mai hi passa res. Poesia sense conys ni dones traient-se les calces, ja m’enteneu. L’escolto una estona i de seguida el cap se’n va a quilòmetres de distància, gratacels i platges, calculo que deuen faltar uns mil versos pels aplaudiments de cortesia. Badallo. En realitat sóc aquí per veure els amics, els quatre o cinc incondicionals que fitxem a l’Horiginal faci fred faci calor, es declamin decasíl·labs mil·limètrics o s’engalti patxanga en catanyol. Si arribes aviat encara tens un quart d’hora o vint minuts —la primera cervesa— per xerrar mentre agafes lloc, però si fas tard t’has d’empassar tot el recital en silenci i els previsibles bisos que mai ningú demana però que sempre cauen. També hi ha l’opció, cada vegada més habitual, de marxar al passadís dels fumadors a mig recital, però si el poeta veu com t’aixeques i marxes sempre resulta violent. No violent de llançar-te una sabata, però gairebé. Això sí, arribar al passadís és la salvació: un cop allà tenim via lliure i tot el temps del món per encebar-nos amb el poeta de la nit —avorrit o vulgar, torturat o onanista, depèn del dia— per acabar saltant de seguida a esbudellar les patums de sempre, exhibint un a un insults d’estrena, els renecs novíssims que hem preparat tota la setmana. Fins aquí res que no se sàpiga, Fonollosa a “Poetas en la noche” (Quaderns Crema, 1996), la típica descripció d’una vetllada poètica estàndard que podria haver copiat de qualsevol banda.

dijous, 11 d’abril del 2013

(20) La meva melodia sentimental

Sóc un romàntic desesperat
Tu ets una terrible coqueta
Distant i impertorbable,
sempre et sorprèn
que algú prengui mal
Visc al planeta blau
que vaig veure als teus ulls
però ara no m’hi puc quedar
si sé que és fet
de belles mentides

Però la meva melodia sentimental
com una cançó de bressol
fa temps perduda
ressonarà a les teves orelles
al llarg dels anys
i durà una llàgrima als teus ulls
Adéu

L’amor pot matar-te,
oi que sí?
Almenys a mi em pot matar
Cada gota de pluja
és una copa de xampany
És dolça i de franc
Quan bec no sento pànic
Quan bec no moro
Quan estic fora de mi
Tot és només una cançó
Només belles mentides
Però la meva melodia sentimental
com una cançó de bressol
fa temps perduda
ressonarà a les teves orelles
al llarg dels anys
i durà una llàgrima als teus ulls
Adéu
Una nova cançó que torna a parlar d’una altra cançó (no és el cas, però Aaron Copland escrigué el 1926 la peça de piano “Sentimental Melody” i Heitor Villa-Lobos també en té una). Ja des del títol s’anuncia l’excés de sacarina i de tòpics diversos mal digerits. L’autor aconsegueix sovint aquest complicat equilibri entre la paròdia i el clàssic commovedor. “Sentimental” és un adjectiu força desprestigiat.


dimecres, 10 d’abril del 2013

Riscos de la nostàlgia: nans que ballen a l'estat de Washington

Recordem-ho, l’any 1990 quan s’estrena “Twin Peaks”, la frase “si Shakespeare visqués avui, escriuria sèries de televisió” ni tan sols s’havia encunyat. Tampoc era gens freqüent que un cineasta de culte i amb una clara vena “freak” com era (i és) David Lynch, fes el salt a la televisió comercial. Tanmateix la jugada va ser tot un èxit, tant de crítica com de públic, i fou aplaudida tant per la qualitat de la seva factura com per l’originalitat del tractament de la seva trama. “Twin Peaks” passa per ser una de les primeres sèries televisives en rebre un tractament de la imatge pròpiament cinematogràfic, començant per un títols de crèdit hipnòticament hiperrealistes, ens els quals la música d’Angelo Badalamenti no era del tot innocent.

L’acció tenia lloc a l’imaginari poble de Twin Peaks (curiosament el rodatge tingué lloc a una hora de cotxe de la localització de “Doctor en Alaska”) i seguia la investigació de l’assassinat de la reina de l’institut Laura Palmer. La sèrie —com ja havia fet recentment al llargmetratge “Blue Velvet”— explorava les pulsions fosques que corrien sota la superfície d’una encantadora ciutat de províncies americana. Bona part de l’efecte desassossegant de “Twin Peaks” residia en el contrast entre uns clixés d’innocència “all american” i un rerefons tèrbol més suggerit que no pas mostrat. Jugava també, en to gairebé paròdic, amb les convencions del serial tradicional, tot afegint-hi complicacions sense fi a la trama amb l’únic objecte d’anar-la allargant fins als límits de l’absurd.

Una altra raó de la bona acollida del programa fou el seu nombrós i heterogeni repartiment on s’hi podien trobar tant supervivents de “West Side Story” (Richard Beymer, Russ Tamblyn), veterans de la televisió (Grace Zabriskie, Peggy Lipton) o actors d’una certa popularitat (Piper Laurie, Michael Ontkean, David Warner). Presentà en societat algunes actrius joves (Sheryl Lee, Sherilyn Fenn, Lara Flynn Boyle) que durant un parell de temporades (i abans que s’enfonsessin en carreres mediocres) semblaren el més excitant que li havia succeït al mitjà televisiu. Més èxit de cara al seu futur tingueren Billy Zane (que seria el dolent de “Titanic”), la bonica Joan Chen (en un dels seus primers papers a Occident) i David Duchovny (en insòlit rol transvestit). Cal remarcar també el malaguanyat Jack Nance, que ja havia protagonitzat el debut de Lynch “Eraserhead” i que va intervenir a tots els seus projectes posteriors fins a la seva mort prematura l’any 1996.

I per descomptat no puc deixar de mencionar Kyle MacLachlan, com a llegendari agent Dale Cooper del FBI, en un paper que es podia assimilar al del protagonista. MacLachlan, un dels actors més execrables que conec (i amb l’expressivitat d’un ninot articulat), ja havia esdevingut còmplice de Lynch via “Dune” i “Blue Velvet”, i malgrat les seves mancances trobo que aquí, amb el seu optimisme impostat i el seu casc de cabell lacat, està còmicament ideal.

Com he dit al principi, “Twin Peaks” va gaudir d’un gran èxit a la seva estrena i en el meu cap havia quedat com a immarcescible sèrie de culte, tot i que no tenia cap seguretat d’haver-la vist sencera. Recentment, igual com havia fet prèviament amb “Doctor en Alaska”, l’hi vaig fer una repassada de cap a peus amb resultats no gaire engrescadors.
La primera decepció fou la música de Badalamenti, que en el seu dia em va semblar el súmmum de la modernor “cool”, i que ara sona tan limitada i poc versàtil, que al tercer episodi ja t’ataca directament els nervis. Tampoc la inserció de plans d’aigua que cau en cascada o de brancatge que remou el vent no és tant una figura d’estil extreta de Tarkovski com una cortineta comodí emprada sense gaire premeditació.

Però on “Twin Peaks” fa veritablement aigües és en la deriva del seu guió. La sèrie va constar de dues temporades. La primera es compongué de vuit episodis de poc menys d’una hora, durant els quals vam conèixer un ampli espectre de personatges que anaven des del més quotidià fins al més exageradament excèntric; però en un difícil equilibri de tonalitats tot plegat semblava quadrar sense estridències (i mira que hi havia moments impossibles, com les histèriques possessions infernals o les abstruses escenes a l’habitació vermella). El vuitè capítol concloïa amb l’agent Cooper tirotejat per obra d’un emmascarat i el misteri de Laura Palmer encara per resoldre.

La segona temporada es prolongà de forma gradualment agònica durant vint-i-dos episodis. Abans d’arribar al bell mig del seu decurs ja s’havia revelat qui va assassinar la Palmer i la resta de la temporada s’hagué de farcir amb idees a mig pair, de vegades en plena contradicció amb tot el que les havia precedit. La sàvia contenció dels primers vuit episodis va esclatar aquí en estirabots que tant podien pecar d’excés fantàstic (abduccions alienígenes, assassinats ritualitzats) com de caricatures sense solta (Duchovny transvestit, Nadine retornada a l’adolescència gràcies a una contusió) ni volta (l’embaràs de Lucy o la mustela assassina).

Quan es volen transgredir les regles del gènere narratiu, no és bo deixar-se dur pel lema “tot s’hi val” a risc que vulguis alienar els teus espectadors. Em ve al cap “Soap” (“Enredo”), que l’any 1977 ho va tenir molt clar, i que (amb la seva entenimentada gestió del caos) encara continua sent una de les sèries més divertides de la història de la televisió. Però, si cal fer cas de l’acusació de Kyle MacLachlan, els guionistes Mark Frost i David Lynch abandonaren “Twin Peaks” a la seva sort durant la segona temporada; i la veritat és que el seu visionat esdevé aviat inaguantable.

En resum, “Twin Peaks”: no n’hi havia per tant. Ja us ho dic, els records ens traeixen contínuament.


dimarts, 9 d’abril del 2013

(19) Una noia bonica és com…


Una noia bonica és com un espectacle de joglars
Et fa riure
Et fa plorar
Hi vas
No és el mateix, si el sents a la ràdio
Tot consisteix en el maquillatge i el ball
i l’oh!

Una noia bonica és com un crim violent
Si ho fas malament, podries ser condemnat
però si ho fas bé, és sublim

Estic tan enamorat de tu, noia,
és com si fos a la lluna,
pràcticament no puc respirar, però em sento més lleuger

Una melodia és com una noia bonica
A qui li importa
si és la més estúpida del món?
Tot consisteix en la forma com es desplega

Una noia bonica és… com una noia bonica

Una mica anacrònica, com de cabaret arcaic; probable homenatge a “A pretty girl is like a melody” d’Irving Berlin. La mirada del mascle (el tradicional artífex de les cançons populars) tragina amb la imatge femenina i la idolatra fins convertir-la en irreal. Merritt se’n fot del símil i de qui el vetlla i acaba rendit a l’enze tautologia.


dilluns, 8 d’abril del 2013

Riscos de la nostàlgia: insolació boreal

En el seu moment no vaig veure ni un sol episodi sencer de “Doctor en Alaska” (o “Northern Exposure”, com es deia a la versió original). La sèrie la passaven a “La 2” a principis dels anys 90, no sé si el divendres o el dissabte a la nit, just en el moment que sortia de casa, ben clenxinat i disposat a fer mal. Per això sempre l’he associat amb una visió alternativa i golfa de la vida. Malgrat aquesta freqüentació tan limitada, no m’ha costat gens recuperar personatges de fa vint anys en la revisitació que acabem de fer de gairebé els 110 episodis de les seves sis temporades.

La premissa era senzilla, la típica del “peix fora de l’aigua”: les aventures del molt urbanita doctor Fleischman, destinat per necessitats del guió a atendre una parròquia decididament excèntrica a Cicely, un remot poblet d’Alaska. El plantejament resultava molt atractiu d’entrada; el neuròtic doctor jueu que interpretava tan bé Rob Morrow (sota l’advocació tutelar de Woody Allen) constituïa el contrapunt ideal a la tan particular galeria de personatges secundaris. La tensió sexual no resolta amb l’abrupta (i deliciosa) Janine Turner impulsà l’interès de les primeres temporades. Però gran part de la resta d’actors/personatges aviat esdevingueren també imprescindibles.

En una enquesta improvisada, feta a peu de carrer, si he d’escollir algun paper favorit, deixeu-me mencionar l’estòlida Elaine Miles (nativa americana que feia d’infermera de Fleischman) o a la difunta Peg Phillips, que com a Ruth-Anne liderava el queviures-cum-biblioteca local.

L’alter ego dels guionistes era per descomptat l’ingenu Ed Chigliak, un cinèfil innocent que estudiava per a xaman mentre es cartejava amb Martin Scorsese. De fet, cap dels personatges principals desmereixia, i en el cas de l’ex-convicte esdevingut locutor de ràdio interpretat per John Corbett s’hi afegia un indubtable punt d’interès visual.

Desafortunadament, el que s'intuïa original i ple de gràcia en una mirada superficial de l’any 1991, no resisteix una repassada a consciència en l’actualitat. Serà que la confiança acaba fent fàstic i que ningú no pot continuar sent encantador enmig de les seves rareses després de 110 episodis. Serà que, un cop consumat l’estira i arronsa entre Fleischman i Maggie, la seva relació havia desenvolupat un electroencefalograma pla sense cap interès. Serà que algunes tendències “new age” de la sèrie, avui dia resulten tan insuportables com les parrafades radiofòniques de “Chris Stevens”.

Amb visió retrospectiva, el panorama és més aviat trist. Als seus 50 anys, la bufona Janine Turner és una “operada” més a la ciutat de Los Angeles. Rob Morrow, que tant prometia, va protagonitzar el “Quiz Show” de Robert Redford i, després d’una temporada al gimnàs, va guanyar-se les garrofes al serial matemàtic “Numbers” (que algun dia hauré de rescatar per pura deformació professional). En quant a John Corbett, continua fent tronar i ploure, encara que sigui a la inanitat de “Sexe a Nova York”.

Per acabar-ho d’adobar, ara sabem que el programa en realitat va ser filmat a l’estat de Washington i que l’ant dels títols de crèdit (que es deia Mort) pertanyia al ramat domèstic de la Washington State University. Ja us ho dic, els records ens traeixen contínuament.

diumenge, 7 d’abril del 2013

(18) Boa constrictor

Passo les tardes sola
parlant al teu retrat, nen
L’amor m’embolica el cor
com una boa constrictor, nen
La mare m’hauria d’haver assassinat
Cap jurat podria culpar-la, nen
perquè l’amor m’embolica el cor
com una boa constrictor, nen
Cantada per Shirley Sims. Segons Merritt la inspiració sembla provenir de la serp de “El petit príncep”. No hi aporta cap raó, però com que tot just es celebra el 70 aniversari de la publicació de l’èxit “new age” de Saint-Exupery, la donarem per bona.


dissabte, 6 d’abril del 2013

Un món de metros: Pyongyang

Inaugurat el 1973 per una ciutat de 2 milions i mig d'habitants

Dues línies, 17 estacions, 22 quilòmetres de vies

Per qüestions d'actualitat (i no per estètica!) publico aquí una de les xarxes de metro més desconegudes del món. Competeix amb Sant Petersburg per contenir l'estació més profunda (110 metres). Com sol passar als països comunistes, la decoració de les estacions sembla ser digna d'un palau. En disseny ja es veu que van més justets i, misteriosos com són, tenen algunes estacions que ni tan sols disposen de nom.

divendres, 5 d’abril del 2013

(17) Passen les desfilades

Romandré aquí
amb el teu anell al meu dit, estimada
i cantaré fins la matinada
una cançó de tu i de mi i del què i el perquè
ja que temps és l’únic que tinc
entre aquestes parets
i mig adormit
passen els dies
un milió de petites nits i dies passen
i no m’importa

Passen les desfilades
Tan boniques les desfilades que passen
I em deixen enrere
Seuré i miraré
Com podria gosar anar enlloc
i deixar que els segles caiguin on puguin?
Però no moriré mai
perquè he estimat
i per això he perdut el món de dalt
més enllà de la molsa…
Amb mitjans ben modestos s'imposta un so gairebé orquestral (ecos de Scott Walker potser?) Per si no havia quedat clar, qui canta ha de ser un difunt, i encara aventuraria que es tracta d'un vampir.


dijous, 4 d’abril del 2013

(16) Amor punk

Amor punk
Amor de rock punk
Accelerat i directe al gra, com un cop de puny o una cançó punk. Res més a afegir.