«L’imperi del dolor», Patrick Radden Keefe

L’imperi del dolor, Patrick Radden Keefe
Traducció de Ricard Gil
Edicions del Periscopi, setembre del 2021

Sobre l’epidèmia d’addicció als opiacis als Estats Units ja vam tenir una bona dramatització amb la sèrie Dopesick, així com una vindicació activista al documental All the Beauty and the Bloodshed sobre la fotògrafa Nan Goldin, víctima directa d’aquests fàrmacs. Per una versió més completa i documentada, un bon lloc on acudir és el llibre L’imperi del dolor de Patrick Radden Keefe. Aquest periodista d’investigació, que ja s’havia ocupat amb excel·lents resultats del terrorisme a Irlanda del Nord, no busca exposar els dramàtics efectes de l’epidèmia, com havien fet altres treballs anteriors, sinó que es centra en la dissecció de la família Sackler, que en són els responsables directes tot i que sempre van apanyar-se per dissimular-ho.

Per demostrar-ho, Radden Keefe es pren el seu temps, i dedica un terç del llibre a explicar l’ascensió d’Arthur Sackler i els seus dos germans, des d’una infantesa humil a Brooklyn fins esdevenir pilars de la societat americana a través de les seves obres filantròpiques i el seu patrocini artístic. Curiosament aquest trio de germans, tots ells amb la carrera de medicina, rarament van exercir-la. Els triomfs d’Arthur, degudament aprofitats per en Mortimer i en Raymond, més que en la pràctica mèdica, cal buscar-los en el màrqueting, les relacions públiques i les revistes professionals. Pioner de la publicitat adreçada als metges, desconeixedor del concepte «conflicte d’interessos» i sense fer fàstics a corrompre a qui calgués, l’Arthur va anar amassant una formidable fortuna tot ocultant el seu origen, ja que la majoria dels seus negocis anaven a nom d’altres familiars.

Arthur va morir el 1987 amb el seu prestigi intacte i en el repartiment de l’herència van ser els seus germans Mortimer i Raymond els que es van quedar amb Purdue Frederick, una petita empresa dedicada a dispensar productes tan modestos com laxants i remeis contra els taps de cera a les orelles. Des d’allà van decidir donar un gir en el negoci per dedicar-se als analgèsics amb base opiàcia. Van recuperar l’oxicodona, un calmant del dolor més poderós que la morfina, i el van comercialitzar sota el nom d’OxyContin. Els seus arguments per fer-lo entrar al mercat foren que no provocava addicció i que els seus efectes es prolongaven durant dotze hores, gràcies a un mecanisme d’alliberament controlat del principi actiu. Des del primer moment se sabia que aquestes asseveracions eren falses, el que no va impedir que Purdue iniciés una agressiva campanya comercial liderada per venedors molt motivats per les recompenses i afavorida per metges venals disposats a augmentar les dosis i dispensar-les a tothom que ho sol·licités.

En pocs anys l’OxyContin va deixar al seu pas un rastre d’addicció i de mort del qual els Sackler mai no es van responsabilitzar, tot atribuint la culpa de l’epidèmia a la feblesa intrínseca d’alguns usuaris que ja eren addictes en potència. Quan començaren a haver les primeres demandes, foren els directius de l’empresa els que pagaren les conseqüències, mentre que els membres de la família no hagueren de donar mai la cara. Al menys fins molts anys més tard, quan l’escàndol era tan gros, que ja no es podia negar l’evidència.

Radden Keefe detalla amb prolixitat tots els passos que conduïren a la caiguda en desgràcia del nom familiar, de manera que en l’actualitat el nom Sackler està totalment desacreditat, el que no ha impedit que continuï gaudint d’un patrimoni multimilionari. L’Imperi del dolor explica una història sovint apassionant de cobdícia sense ànima que no podria ser més americana i que demostra, per si encara calia, que amb diners i amics a les altes esferes gairebé tot és factible.

Terenci: La fabulación infinita (Filmin)

La plataforma Filmin és la patrocinadora principal d’un documental sobre Terenci Moix que tot just s’acaba d’estrenar. El dirigeix Marta Lallana a partir d’una idea d’Álvaro Augusto i existeix en dues versions, com a film de 91 minuts i com a sèrie de quatre episodis que sumen gairebé tres hores. No cal dir que he escollit la sèrie, perquè el meu interès pel personatge ho demanava, i el primer que m’ha sobtat és la seva irregularitat. Una de les grans preocupacions del programa sembla ser la vida sentimental de l’escriptor. La relació amb Enric Majó, a qui han donat l’oportunitat d’esplaiar-se llargament, ocupa ben bé un episodi i mig i, si més no, demostra que l’actor és la més bona persona de totes les que surten al documental. Més tard hi apareix un noiet madrileny, que fa l’efecte que no gira gaire rodó, i que gràcies a la indiscreció del vídeo domèstic ens descobreix un Terenci pigmaliònic que provoca vergonya aliena.

La descompensació temàtica de Terenci: La fabulación infinita fa pensar que s’ha limitat a mostrar els materials que tenia més a mà, sense intentar donar una visió més completa. Els bustos parlants que s’hi han congregat —el veí del barri, la vídua de la germana Ana Maria, en Boris Izaguirre, l’Anaïs Schaaf, la Núria Espert, en Vicente Molina-Foix…— són indubtablement pertinents; i una Colita oracular demostra ser tota una roba escenes. Però caldria saber perquè Maruja Torres, tal com ha declarat a Twitter, es nega a veure la sèrie. O perquè no hi són Carlota Benet o Josep Maria Mainat, familiars d’amics molt propers ja difunts.

Sorprèn i molt, especialment als dos primers capítols (que són els que abasten els anys quan Terenci Moix escrivia en català), que pràcticament es silencii que la seva ocupació principal era la d’escriptor. Només quan guanya el Premi Planeta l’any 1986 i salta a la celebritat mediàtica espanyola, el documental sembla reconèixer-lo com a novel·lista. Però després d’un comentari de Luis Antonio de Villena sobre la fractura interior de l’escriptor, que veu menystinguts els seus esforços més seriosos per culpa de la seva deriva més comercial, se’n torna a oblidar. I reapareix el Terenci irresponsable, capriciós, fabulador, etern nen gran, que dilapida els diners i que requereix la presència constant d’algun tipus de mainadera.

És una imatge incompleta on, a banda de l’escriptor, s’hi troba a faltar més dades sobre els seus orígens al barri del Raval, el seu desvergonyiment homosexual a la petita pantalla, l’irresistible atractiu que exercia sobre les tietes catalanes i tantes altres coses. Amb tot, la sèrie apassiona i es fa curta, potser perquè no és freqüent poder fer safareig d’un personatge públic a un nivell tan íntim.

Ehrengard - La impaciència del cor - The Eternal Daughter/La filla eterna - Trenque Lauquen - Je verrai toujours vos visages/Les dues cares de la justícia

 

A Ehrengard (Netflix) Bille August versiona la bella nouvelle pòstuma d’Isak Dinesen i es pren inesperades llibertats, ell que sol ser tan respectuós en les seves freqüents adaptacions literàries. Encara sorprèn més llegir que en el projecte hi hagi estat treballant des del 2013 la reina Margarida de Dinamarca en qualitat de dissenyadora de vestuari i decorats. Però la veritat és que el nebulós relat entre romàntic i sublim de Dinesen s’ha convertit, gràcies al guió d’Anders Frithiof August, en una comèdia lleugera d’embolics amb algun toc eròtic. La translació li escau i supera amb nota la temptació d’apel·lar al sacrilegi. Confesso que l’he mirat amb un somriure permanent als llavis, efecte al que no és aliena la fantàstica Sidse Babett Knudsen, capaç d’extreure molta gràcia d’un personatge que a l’original era un mer secundari.

Més proper a la fidelitat habitual d’August és La impaciència del cor (Filmin), segons una novel·la de Stefan Zweig. Trobem aquí tota la profunditat psicològica de l’autor vienès en la història d’un soldat un xic arribista que enamora involuntàriament una noia noble impossibilitada en una cadira de rodes: un xoc entre la pietat i la passió amorosa que només pot acabar malament. August ho filma amb ambientació sumptuosa i correcció una mica freda; només es permet alguna llibertat en unes escenes oníriques de dansa. Una visió clàssica, en definitiva, que no molesta si no hi busqueu innovacions.

Joanna Hogg, després de les molt aplaudides (i interessants) The Souvenir i The Souvenir Part II, va estrenar l’any passat la misteriosa The Eternal Daughter (Filmin) considerada per molts crítics com una de les millors pel·lícules de la temporada. Una mare i una filla passen uns dies en un hotel solitari i misteriós enmig del bosc, on sembla que no hi ha cap altre hoste. La filla és guionista i té la intenció de fer un film a partir dels records de la mare, la qual anys enrere va viure al casalot.

La sinopsi no pot anar més enllà per no revelar la (petita) sorpresa que amaga el guió d’un film amb tones d’atmosfera i depurat estil, encara que també amb força dosi d’ensopiment. Classificat com a drama de misteri gòtic, els seus fantasmes no són dels que venen a espantar. Notable especialment pel doble paper mare/filla de Tilda Swinton, una actriu versàtil que rarament fa un pas en fals.

D’entrada espanta una mica Trenque Lauquen (Filmin) amb les seva durada de quatre hores i vint minuts; però, dividit el film de Laura Citarella en dues parts de similar minutatge, es pot seguir sense dificultat i amb bona dosi d’intriga. El títol es refereix al nom d’una població de la província de Buenos Aires on té lloc la majoria de l’acció de la pel·lícula, entre planures indiferents i un cel sempre gris. A la primera part dos homes emprenen un viatge per trobar una dona desapareguda de la qual estan enamorats. Els detalls de la cerca van intercalant-se amb una història d’amor del passat en la qual una mestra de la ciutat manté una relació epistolar amb algú que viu a Itàlia. Dividida en capítols, amb un recorregut laberíntic que avança i retrocedeix en el temps fins a perdre’s en aparents digressions, la pel·lícula recorda les complexes arquitectures literàries de Jacques Rivette.

La segona part canvia totalment: no es tornen a mencionar els dos homes, però se’ns revela el destí de la desapareguda. Sorpresivament el film vira cap al gènere fantàstic, tot i que seria difícil classificar el seu tipus de fantasia. Malgrat el ritme reposat, l’interès es va mantenint amb l’esperança de resoldre el misteri. Els que esperin un final tancat ja es poden preparar per una bona decepció.

Je verrai toujours vos visages de Jeanne Herri aquí s’ha estrenat amb l’imaginatiu títol de Las dos caras de la justicia. Gira entorn de la pràctica de la justícia restaurativa, introduïda a França l’any 2014, que intenta arribar a una conciliació entre víctimes i autors dels crims a través d’un diàleg mediat, tot i que en la majoria dels casos que es mostren en aquesta ficció els malfactors i les víctimes no estan directament relacionats pel delicte. El film exposa quatre casos —l’estirada d’una bossa, un robatori domiciliari, un atracament a mà armada i una violació incestuosa— i en detalla tot el procés, des de la preparació dels mediadors fins la reunió de grup. Entre els actors hi figuren noms molt coneguts al país veí, com són Adèle Exarchopoulos, Élodie Bouchez, Jean-Pierre Darroussin, Denis Podalydès, Miou-Miou o Gilles Lellouche, el que segurament ha contribuït a l’èxit del film. Tot i això, el seu desenvolupament m’ha semblat confús i no m’ha convençut el triomfalisme amb el que es contempla els resultats de l’experiència.

The Bear 2 (Disney+)

The Bear, una de les sèries més estimades per (gairebé) tothom —tot i que a mi no em van acabar de convèncer ni la seva manera de manipular la tensió ni un final feliç per la cara— torna amb una segona temporada que accentua tant les virtuts com els defectes. Entre les primeres, un grup d’actors que funciona molt bé en el protagonisme coral, tot i que és de justícia destacar el carisma de Jeremy Allen White i Ayo Edebiri. En aquesta temporada, prova del prestigi que ha adquirit la sèrie, hi intervenen també uns quants intèrprets molt coneguts (Olivia Colman, Jamie Lee Curtis, Bob Odenkirk, Sarah Paulson…) en breus aparicions estel·lars. 

La música, amb èxits «indie» de diverses generacions, també és un altre dels punts forts, i combina perfectament amb els clips vibrants de l’arquitectura de Chicago. Un encert igualment vertebrar tota la temporada en els esforços per convertir el local del germà suïcidat en un restaurant amb pretensions culinàries. D’aquesta manera es pot conjugar un objectiu comú amb les batalles personals per arribar-hi, una lectura que assegura que l’espectador mantingui l’interès.

Però altres vegades la presentació del treball a la cuina d’un restaurant com una tasca èpica amb vessants tràgics es fa carregosa i falsària. En el mateix sentit sembla un recurs barat per afegir tensió i drama a les escenes omplir-les d’abundants contratemps. Així, si hi surt una colla d’operaris fent una instal·lació a la cuina, tingues per segur que cauran els prestatges, es fondran els ploms i algú s’amputarà un dit. Aquesta tendència al catastrofisme culmina en un episodi especial nadalenc d’una histèria exasperant difícil de suportar. De tot això en diria manipulació injustificada, com ho és l’escena final de la temporada, una veritable desgràcia a la carta. 

Evil Under the Sun/Mort sota el sol - Cassandro - The Little Things/Petits detalls

Les adaptacions cinematogràfiques de les novel·les d’Agatha Christie resulten gairebé sempre agradables distraccions, encara que no acostumin a tenir gaire substància. Ambientades sovint als anys 30 o 40 són una oportunitat d’or perquè els departaments de vestuari i escenografia s’hi llueixin. A més l’alta quantitat de protagonistes que figuren als seus misteris permeten reunir un bon garbell d’estrelles i estrelletes, algunes d’elles rescatades d’un passat molt més gloriós. De vegades el cara a cara d’aquestes dives constitueix un dels majors al·licients de les pel·lícules, especialment pels que aprecien una mica de camp en les seves diversions. Recordem per exemple a Liz Taylor enfrontada a Kim Novak a The Mirror Crack’d/El mirall trencat o a Bette Davies intentant sobreactuar tant com Angela Lansbury a Death on the Nile/Mort al Nil, (el debut com a Hercules Poirot de Peter Ustinov).

Precisament és Evil Under the Sun/Mort sota el sol (vista a Filmin), la següent aparició d’Ustinov en el rol de Poirot, un dels cims d’aquesta propensió filogai d’algunes de les adaptacions de Christie. Apart d’Ustinov es recuperen de la cinta anterior a Maggie Smith i Jane Birkin, tot i que fan un altre paper diferent, i s’hi afegeix la igualment divina Diana Rigg: un trio d’actrius de característiques ben diferents, però totes mereixedores de culte. Roddy McDowell hi surt més amanerat que mai, vestit de mariner a la Jean-Paul Gaultier, mentre que el malaguanyat Nicholas Clay marca paquet amb un Speedo negre. Per acabar de completar l’atmosfera homòfila, la banda sonora es compon de versions de cançons de Cole Porter.

Un atractiu suplementari de la cinta és que va ser rodada a Mallorca, tot i que representa una illa de l’Adriàtic. Fa molta gràcia veure Sa Dragonera o els jardins de Raixa fent el paper dels terrenys de l’antic palau del rei de Tyrània. Amb tot aquest munt d’atractius, que la trama no sigui de les més rodones de la senyora Christie resulta gairebé negligible.

Cassandro (Amazon Prime) és un drama biogràfic del debutant Roger Ross Williams sobre el púgil mexicà gai del mateix nom, lluitador de «lucha libre» en qualitat d’exótico, una categoria propera al drag que sobre el paper incita l’homofòbia del públic per escalfar l’ambient dels combats. Però, malgrat tot Cassandro va guanyar-se el favor dels espectadors i esdevingué un buf d’aire fresc enmig de la masclista societat mexicana.

La temàtica prometia, per inusual i colorista; lamentablement la narració té un interès mínim i passa amb més pena que glòria. No estic segur que, com diuen alguns, es tracta de la millor interpretació en la carrera de Gael García Bernal, però el seu treball és certament notable i constitueix l’únic motiu per veure el film.

Arribo a The Little Things (Netflix) per opinions de la xarxa que em presenten aquest thriller policíac com a exemple d’originalitat argumental. John Lee Hancock va escriure el guió l’any 1993 perquè el dirigís Steven Spielberg, però després que el projecte passés per diverses mans, el va acabar dirigint ell mateix el 2021. Potser si s’hagués estrenat a principis del 90, quan Seven i les pel·lícules a les quals va inspirar estiguessin encara per conèixer, el film ens hauria sorprès una mica més; però a hores d’ara ni la persecució d’un serial killer, ni el policia turmentat pel seu passat, ni el sospitós psicòpata i amb ganes de protagonisme ens vindran gaire de nou.

L’apartat interpretatiu també ofereix menys del que promet. Denzel Washington, virtual protagonista, presenta un aire permanentment endormiscat. Jared Leto va rebre algunes previsibles (però immerescudes) nominacions per fer d’hipotètic assassí desequilibrat. Finalment Rami Malek, com a policia inexpert, quan no li pertoca sembla encara més guillat que Leto. Amb una durada de 128 minuts, la relació qualitat temps a esmerçar és clarament deficitària.

«Els arbres», Percival Everett

Els arbres, Percival Everett
Traducció de Jordi Martín Lloret
Angle Editorial, març de 2023

Els arbres del sud donen un fruit estrany/Sang a les fulles i sang a l’arrel cantava Billie Holiday a la cançó Strange Fruit, sobre els linxaments d’homes negres que succeïen amb freqüència al seu país. Precisament aquests arbres sinistres són els que donen títol a la novel·la de Percival Everett.

A Money (Mississipi), un poble arquetípic del Deep South, un home blanc apareix mort a casa seva. Al seu costat hi ha el cadàver d’un home negre amb els testicles de l’altre a les mans. Unes hores després el cadàver del negre desapareixerà del dipòsit sense deixar rastre. Dos detectius forasters arriben per investigar el cas i es troben amb un segon assassinat, amb el mateix negre sostenint els testicles d’una altra víctima. Aquests fets seran el principi d’una escalada de mortaldat que aviat terroritzarà la població blanca de tota la contrada.

No trigarem a descobrir que darrera d’aquestes morts hi ha el record a Emmet Till, un adolescent negre de 14 anys que el 1955 va ser segrestat, torturat, executat amb un tir al cap i llençat al riu sota l’excusa d’haver flirtejat amb una dona blanca. Un record que ara té el regust de la revenja i que servirà d’espoleta per anar recuperant la infame corrua de linxaments que embruten la història americana. Curiosament Everett empra per explicar aquesta crònica sinistra un to lleuger i en ocasions humorístic, no tant pels successos narrats com per la manera sorneguera i fatalista amb el que són entomats. Jordi Martín Lloret fa una feina notable per aconseguir que els abundants diàlegs llisquin amb naturalitat, tot i que de segur es perd el col·loquialisme original.

—Cagondeu, els assassinats són el que més odio —va dir el xèrif Red Jetty—. Et poden amargar el dia.
—Per la vida que es perd? —va demanar el forense, el reverend Cad Fondle. Acabava de dictaminar la mort d’en Junior Junior i de l’home negre sense arribar a tocar-los.
—No, perquè és un merder.
—Hi ha molta sang —va dir en Fondle.
—Tant se m’en fot la sang. El que m’emprenya és el cony de paperassa. —En Jetty va assenyalar el terra. —Què vols fer amb els collons d’en Milam?
—Digues als nois que els fotin en una bossa. No crec que calgui que els hi cusin. Però això ho pot decidir la família.
    El xerif Jetty es va ajupir, procurant no repenjar a terra cap genoll, i va estudiar el cadàver negre. Va acalar el cap.
—Què hi veus, Red? —va demanar en Fondle.
—A tu no et sona?
—No li veig bé la cara. La té molt destrossada. A més per mi s’assemblen tots.

Possiblement la novel·la presenta una nòmina de personatges excessiva i hi ha més anades i vingudes de les que caldria; però el cert és que, amb una trama trepidant i misteriosa, i uns capítols breus plens de diàleg, es llegeix en un tres i no res. I, en quant al visible maniqueisme que fa de gairebé tots els blancs una colla de carallots, hi ha raons històriques ben descrites al llibre que justifiquen la revenja. Els arbres, o com es pot combinar magistralment la diversió i la fúria davant de la ignomínia.

 

The Afterparty 2

 

Poc m’esperava que l’entretinguda The Afterparty (Apple TV+) tindria una segona temporada (i sembla ser que n’hi haurà una tercera). La fórmula és idèntica: un assassinat comès en una festa i resolt en clau de comèdia. Si al primer lliurament el crim succeïa en una reunió d’antics alumnes d’institut, ara té lloc durant unes noces on la víctima és el nuvi. Novament cada capítol es centra en el punt de vista d’un sospitós i està explicat en un registre formal diferent: thriller eròtic, comèdia romàntica a l’estil Jane Austen, estètica calcada de Wes Anderson, drama psicològic…

Repeteixen de la temporada passada Tiffany Haddish, que és l’ex-policia que investiga el cas, a més de Sam Richardson i Zoë Chao. Diria que alguns dels actors que els acompanyen són una mica més solvents que en el crim anterior. Paul Walter Hauser va brillar a Richard Jewell de Clint Eastwood i a l’excel·lent sèrie Black Bird. També hi trobarem l’Elizabeth Perkins (Weeds), en Zach Woods (Silicon Valley) i en Ken Jeong (Community), tots ells consumats comediants. Malgrat tot els deu capítols (dos més que la temporada anterior) es fan excessivament llargs, ja que s’ocupen essencialment d’anar repartint falses pistes, a l’espera que arribi la solució en l’episodi final.

The Afterparty és distreta però irregular, molt adequada això sí pel club de fans d’Agatha Christie amb sentit de l’humor. 

Elemental

 

Durant uns quants anys l’estudi Pixar ens va enlluernar, no només amb uns dissenys per ordinador de primer nivell, sinó també (o molt especialment) amb uns guions innovadors, capaços d’inventar universos sorprenents que suscitaven al mateix temps una inesperada emotivitat. Malauradament ja fa massa temporades que la inspiració sembla haver-se’ls estroncat i al màxim que poden arribar en alguns casos és a fer pel·lícules simpàtiques, però gens memorables. La seva darrera producció Elemental suposa però un disbarat conceptual que costa d’entendre com ha pogut passar per alt a totes les parts implicades, començant pels quatre guionistes que firmen la història.

El film té lloc a Element City, una metròpolis on —tot inspirant-se en la clàssica teoria dels quatre elements— hi conviuen éssers d’aigua, de terra (amb plantes), de foc i d’aire (núvols, en realitat). Bé, per no faltar a la veritat, les primeres criatures de foc que hi ha a la ciutat desembarquen a l’inici del film i tot —des del vestuari i els costums, fins la musica que els acompanya— suggereix que han emigrat des d’algun lloc similar al Pakistan o l’Índia. La flamígera família protagonista ha d’enfrontar-se a la xenofòbia dels seus conciutadans i no els queda altre remei que anar a viure a un barri apartat que funciona com una mena de ghetto.

Queda clar que els liberal-progressistes de Disney/Pixar pretenen donar amb aquesta pel·lícula un missatge antiracista i conciliador en defensa de la germanor universal, però no semblen haver calibrat l’abast precís de la seva metàfora. Perquè aquí no es tracta (o no només) d’una qüestió de prejudicis, sinó també de supervivència, ja que les criatures de foc representen un perill real, de lesions en primera instància i de combustió en els casos més greus. No és raonable que la resta d’habitants de la ciutat vulguin prendre distàncies davant la nova classe de migrants?

Una subtrama que té a veure amb una fuita d’unes tuberies (trama que l’espectador atent descobrirà que no té cap solta) farà conèixer l’Ember (foc) i en Wade (aigua), parella improbable que s’acabarà enamorant per necessitats del forassenyat guió. A partir d’aquí presenciarem un accidentat festeig en el qual aquests èmuls de Romeu i Julieta hauran d’evitar tota mena de contacte físic, no fos cas que tots dos sucumbissin evaporats. Però, després de passar 90 minuts patint perquè l’Ember i en Wade no provoquin cap sinistre, al final resultarà que es poden abraçar i no passa res. Serà cosa de l’amor que tot ho venç… etcètera. 

Malament quan una pel·lícula com Elemental et fa estar més pendent de les inconseqüències del guió que del que els passa als personatges. En un cas així, dir que els efectes de l’aigua i del foc estan molt ben aconseguits sona a premi de consolació. 

«La mala costumbre», Alana S. Portero

La mala costumbre, Alana S. Portero
Seix Barral, maig de 2023

Anys 80 a San Blas, un barri de protecció oficial als afores de Madrid. Malgrat els estralls de la delinqüència i la droga, un nen creix protegit per uns pares que l’estimen sense fer grans demostracions i que li respecten l’afició a la lectura. Aviat el nen percep que alguna cosa no rutlla i que existeix una dissociació entre el seu cos i els seus sentiments. Arribat a l’adolescència sense cap més referent que una veïna ex-prostituta de físic endurit, el noi assumirà una homosexualitat vergonyosa com a mal menor. De mica en mica, i sense ser capaç de donar nom al seu neguit, coneixerà velles prostitutes transsexuals de qui extraurà duradores lliçons de vida. Però un esclat de violència transfòbica interromprà el curs de la seva evolució i el farà retornar a una existència grisa dins de l’armari. 

Pero eso no era algo contra lo que se pudiese luchar, solo se podía esconder hasta que un día todo estallase. Mi vida y mi educación sentimental maduraban a través de una intimidad tristísima en la que seguía haciendo cosas a escondidas. Crecía teniendo que parecer algo que no era, que cada vez se me daba mejor, que cada día dolía más, y con la seguridad de que mi mundo, el que se alejaba de mí de forma inexorable, era el de las mujeres. Conforme me acercaba a la pubertad y me resistía a afrontar la realidad, los contornos de mi padecimiento se amalgamaban en un cuarteto macabro de despersonalización, negación, huida y mentira, que se sostenían en el tiempo como una nota grave que me estaba volviendo loca, un acúfeno capaz de articularme palabras de desprecio dentro de los oídos.

Alana S. Portero descriu a La mala costumbre el treballós itinerari que, des d’un ambient poc propici, l’ha dut a convertir-se en la dona adulta que ara és. Escrita amb claredat mental i amb empatia, l’autora relega a l’el·lipsi els moments mes durs i busca en cada persona (especialment en les dones que l’han acompanyat) els seus aspectes més positius. A més, deixant de banda alguna imatgeria de ficció fantàstica que a mi em fa nosa, Portero demostra una notable maduresa literària que va molt més enllà de la prosa purament testimonial. 

Era muy amargo comprobar que, al menos allí, no se podían tener las dos cosas y que ser diferente era algo que necesitaba de cierto aislamiento para levantar cabeza, que había que buscar las alianzas en otra parte. Si con cinco años me preguntaba por qué las mujeres no parecíamos formar parte de los «compañeros», como mujer trans, como maricón en la práctica, lo había asumido casi con naturalidad. Había desarrollado mi conciencia obrera sabiendo que ellos y ellas, mis iguales de clase, mis compañeros, me dejarían caer las veces que hiciese falta antes que adaptar una parte de la lucha común para hacerme un hueco. 

En un moment que hi ha qui tracta la transsexualitat com un mer caprici o una moda, l’emotiu text d’Alana S. Portero és més benvingut que mai; que ho faci amb una escriptura de qualitat i amb perspectiva de classe obrera són plusos que no sobren mai. 

Ozon x 3

Una petita retrospectiva Ozon —un cineasta que també escriu les seves obres i que gairebé sempre m’interessa— amb tres pel·lícules ben diferents que encara no havia vist. La més antiga, Swimming Pool, és de 2003 i conté personatges femenins forts i una càrrega subversiva que són característiques del director.

Sarah Morton (Charlotte Rampling) és una escriptora de novel·les negres a qui la inspiració està fallant. El seu editor (i potser antic amant) li cedeix la casa que té en un poble al sud de França perquè intenti escriure. L’aparició de la filla de l’editor, una jove descarada i a qui no agrada dormir sola, trastornarà la pau que buscava la novel·lista. La tensió entre les dues dones —que en un primer moment es podria interpretar com un enfrontament entre la puritana i la promíscua— deriva en un ambient de suspens morbós que recorda Hitchcock. Com quasi sempre que entra en joc un escriptor, les fronteres entre realitat i ficció acabaran sent esborrades.

Swimming Pool és una obra suggestiva i inquietant, molt ben servida per la carnalitat de Ludivine Sagnier i sobretot pel misteri de la mirada velada de Charlotte Rampling.

Completament diferent és Potiche (aquí titulada Les dones al poder) de 2010, adaptació d’una obra teatral dels especialistes en comèdies comercials Barillet i Gredy. Ambientada a finals dels anys setanta, presenta a una dona rica, que s’ha dedicat tota la vida a la casa i la família, i que es veu obligada a posar-se al capdavant de l’empresa del seu marit, quan aquest és segrestat. El nou càrrec la posarà en contacte amb l’alcalde comunista del poble, una vella aventura de joventut.

La comèdia té un missatge certament feminista i no es fa cap il·lusió romàntica en relació als homes, però el text no deixa de ser un divertiment força insubstancial. Ozon, com ja havia fet a Huit femmes (2001), trepitja l’accelerador amb una ambientació d’època que és una delícia i eleva el to de tot plegat amb tres pesos pesants de la interpretació com Catherine Deneuve, Fabrice Luchini i Gérard Depardieu. 

Recentment Ozon s’ha ocupat de qüestions del que es podria anomenar «candent actualitat», com la pederàstia dins de l’església catòlica a Gràcies a Déu (2018) o l’eutanàsia a Tout c’est bien passé/Tot ha anat bé (2021). Aquesta última, basada en un llibre autobiogràfic d’Emanuèle Bernheim, ens presenta el cas d’André (André Dussolier), un home de 85 anys que pateix una embòlia i expressa la voluntat de morir a les seves afligides filles (Sophie Marceau i Géraldine Pailhas). Com que la mort assistida no és legal a França, la solució passa per acudir a un segon país (en aquest cas Suïssa) i, per tant, no és a l’abast de tothom (però sí a la família del film).

Es tracta, per descomptat, d’una obra dura de veure, que ens estalvia sentimentalismes i ofereix poques ocasions per identificar-se: el pare impossibilitat no resulta una figura simpàtica. Però s’exposa tot amb fredor analítica i —en basar-se en fets reals— és plena de detalls que l’allunyen del producte genèric sobre el tema. 

Jury Duty (Amazon)

Jury Duty pertany a aquest creixent gènere de programes de televisió que juguen a la fina línia que separa la ficció de la realitat. El protagonitza un tal Ronald Gladden, un xicot a qui han convençut per participar en un documental que mostrarà en primera persona el funcionament d’un jurat popular. El que Ronald ignora és que tant els altres membres del jurat com la resta dels que intervenen en el judici són actors i que la causa en litigi —un cas risible d’un estoc de roba malmès pels excrements d’un empleat suposadament drogat— és igualment un invent.

Els guionistes introdueixen a la trama tota mena de girs absurds que pretenen fer riure, però que comprometen la credibilitat dels procediments. Afortunadament pels creadors de la sèrie en Ronald és un noi bonàs i conciliador que es pren tots els contratemps amb esportivitat sense sospitar la trampa que li han parat. Perquè Jury Duty funcioni com una seda es requereix un gran esforç logístic (que es revelarà a l’últim capítol) així com un grapat d’actors no gaire coneguts. L’única excepció és James Marsden que fa d’ell mateix, com a membre del jurat substitut, i que es comporta amb la trempada arrogància que se suposa que han d’exhibir les estrelles de Hollywood. 

Jury Duty no m’ha fet riure tant com a alguns membres del jurat dels Emmy, i tampoc estic segur que digui res particularment revelador sobre la natura humana. El repte organitzatiu que ha implicat tirar endavant el programa no crec que quedi justificat pels resultats. 

«Obra maestra», Juan Tallón

 

Obra maestra, Juan Tallón
Anagrama, febrer de 2022

El Centro Reina Sofia —inicialment dedicat a exposicions temporals i per això encara no denominat museu— fou inaugurat el mes de maig de 1986 amb una mostra denominada Referencias e identidades, on s’exhibia obra creada expressament per alguns dels artistes plàstics contemporanis més reconeguts. Noms com els de Cy Twombly, Antonio Saura, Georg Baselitz, Antoni Tàpies, Eduardo Chillida o Richard Serra omplien les sales de la planta baixa de l’edifici de Sabattini que la reina Sofia havia  vingut a inaugurar. Un cop acabada l’exposició, la monumental obra de Serra —quatre enormes peces d’acer que duien el titol Equal - Parallel: Guernica - Bengasi— va passar a un magatzem, del qual va sortir breument el 1990 per a la inauguració del museu. Després fou dipositada a unes naus d’una empresa dedicada al magatzematge d’obres d’art a Arganda del Rey i allà fou oblidada.

Passen quinze anys i, quan el museu pretén recuperar la peça, resulta que l’empresa que la custodiava fa temps que va tancar per fallida i en els terrenys que ocupava ara s’alça una delegació d’hisenda. Què ha passat amb l’escultura de Serra? Com es possible que es volatilitzin trenta-vuit tones d’acer sense deixar cap rastre? La notícia salta als diaris el gener de 2006 per a vergonya dels responsables del museu, però l’escàndol dura poc, com sol passar amb successos de caire cultural i, si ho preguntéssim ara, segurament gairebé ningú sabria dir com es va resoldre. 

Juan Tallón rescata a Obra maestra aquest incident i, a partir d’un combinat de realitat i ficció, l’expandeix en el temps i ens ofereix tant els antecedents com les prolongades seqüeles. I ho articula a partir del relat de més de setanta testimonis [com m’agraden les narratives corals!] de persones relacionades amb el cas, tant de conegudes com de gent del carrer (possiblement fictícia). Aquí hi surten autoritats —la directora del centre, un funcionari del ministeri de cultura, un regidor, un diputat…—, gent del món de l’art, però també un jubilat, una guàrdia de seguretat o un taxista. No hi manquen estrelles invitades —Philip Glass, Oriol Bohigas, César Aira, Jean Nouvel…—, només la reina s’hi troba a faltar.

I l’únic que té dret a repetir testimoni és per descomptat Richard Serra, qui, malgrat que és considerat l’escultor viu més important, du a l’esquena un bon historial de falta d’entesa amb el seu públic. No és només el mutis misteriós del Reina Sofía, sinó altres incomprensions, com el desmantellament de la peça Tilted Arc a Nova York, l’abandó sota la pluja d’una escultura al Museo de Bellas Artes de Bilbao o les amenaces al mur de la plaça de la Palmera a Sant Martí de Provençals. Amb l’agreujant que, com les seves peces estan pensades per a un espai concret, el rebuig les condemna a la destrucció.

Obra maestra desplega els seus tentacles pel món de l’art i més enllà, i entre laberints burocràtics, fatxenderia política, vel·leïtats del mercat i misèries de l’ego ens fa una passejada molt distreta i instructiva sobre la creació i els seus límits. 

Les víctimes es rebel·len

 

Després de dues pel·lícules protagonitzades per infants, l’any 2000 Jafar Panahi va dirigir El cercle (a Filmin), sobre la situació de les dones iranianes; com podia haver esperat aquest fou l’inici dels seus problemes amb el règim del país. Estructurat com un seguit d’històries encadenades, a la manera de La ronda de Schnitzler, el film segueix les passes de quatre dones víctimes de diferents tipus de discriminació a causa del paper subsidiari i de tàcita minoria d’edat que pateixen les dones a l’Iran. Rodada en estil neorealista, amb actors majoritàriament aficionats, però amb un ferri control formal que distingeix estilísticament el fragment de cadascuna de les protagonistes, El cercle és cinema de denúncia de la màxima categoria.

Ja la primera escena —un part en el que el naixement d’una nena és considerat pels familiars com una desgràcia— anuncia les moltes formes en les quals ser membre del gènere femení prefigura discriminacions. Prostitutes, joves indocumentades que volen tornar a casa, embarassades que intenten avortar o expresidiàries de molt dubtosa culpa omplen la cinta de siluetes esmunyedisses que només poden comptar amb l’ajut de la sororitat. Lamentablement un cineasta tan dotat i perspicaç com és Panahi ha passat des de l’any 2010 més dies empresonat o en confinament domiciliari que en llibertat, el que no l’ha impedit continuar creant una obra tan imaginativa com estimable.

El film She Said/Al descobert de Maria Schrader (a Movistar+) fa la crònica d’uns fets recents i transcendentals, d’aquells que el cinema havia d’explicar tard o d’hora, com són els abusos sexuals del productor Harvey Weinstein que actuaren com a disparador del moviment #metoo. Seguint la canònica tradició americana, la pel·lícula es basa en les molt àrdues perquisicions de dues periodistes del New York Times fins el moment que van poder aixecar la llebre sobre les repulsives activitats del bavós productor.

Llàstima que l’obra no sempre està a l’altura de les encomiables intencions. Té com a punts negatius una primera mitja hora erràtica que no saps on et vol conduir, un desenvolupament prolix (que es podria haver simplificat) i la insistència en la dificultat de les dones treballadores per cuidar dels seus fills (tema important, però que potser aquí no tocava). Tampoc no li fa cap favor la presència de la molt justeta Zoe Kazan com una de les protagonistes. Queda compensat perquè l’altra periodista la fa la Carey Mulligan i justifica tota l’adoració que li tinc. Al seu costat, unes molt sòlides Patricia Clarkson i Jennifer Ehle, a mes d’Ashley Judd, que ha tingut el coratge de fer d’ella mateixa. Cal remarcar també com s’evita la representació gràfica dels abusos, tot suggerint-los amb elegants el·lipsis. En resum, una pel·lícula d’interès tot i no ser rodona.

Patriarca del cinema independent americà, John Casavettes va firmar amb Gloria (1980) el seu major èxit comercial, sense renunciar però al seu realisme aspre. La Gloria del títol és una dona de mitjana edat, antiga amistançada d’un gàngster, la qual per atzars del guió s’ha d’enfrontar amb la meitat de la màfia de Nova York per defensar un vailet que ha perdut tota la família en una «vendetta». La pel·lícula resulta un xic improbable, amb uns malfactors ubics, però massa tous, i una heroïna a qui costa creure tan «empoderada». El paper del nen, per altra banda, l’obliga a dir frases d’una repel·lència que avui dia serien inacceptables. Però les imatges quasi documentals de la Nova York de l’època i la composició de Gena Rowlands la protagonista val tots els centaus d’aquest món. 

Full Circle (HBO)

Després de la poc lluïda Mosaic, el director Steven Soderbergh torna a la televisió amb Full Circle (Cercle tancat) segons un guió d’Ed Solomon que adapta el film d’Akira Kurosawa El cel i l’infern, adaptació al seu torn d’una novel·la d’Ed McBain. Amb tantes translacions difícilment quedarà gaire cosa del material original, probablement només la idea del segrest de la persona equivocada. La veritat és que el guió és una cosa molt enrevessada que té en el seu centre un ritual de vudú o de santeria que s’ha de celebrar a Washington Square a les 11:11 de la nit. Aquest insòlit punt de partida s’anirà embolicant més i més, tot implicant una dotzena bona de personatges de les més diverses procedències, des de les adinerades famílies de Manhattan fins a càndids delinqüents juvenils que treballen enganyats.

Potser és un símptoma de la falta d’idees noves que els guions actuals tendeixin a un excés de complicacions que faci difícil seguir-los. En el capítol dels dèficits hi ha també una colla de mafiosos massa tous i un desenllaç un xic decebedor (però era possible un final satisfactori després de posar tantes peces en joc?) Sigui com sigui, Full Circle capta la nostra atenció en tot moment, no sé si per la bona mà de Soderbergh o per un grapat d’actors força competent. Tenim el Timothy Olyphant de Deadwood i Justified, la Zazie Beetz d’Atlanta, CCH Pounder d’ER o The Shield i Dennis Quaid, que no requereix presentacions. L’únic punt negre del repartiment es la Claire Danes, una actriu que se’m fa difícil suportar. Amb tot la sèrie presenta prou punts originals com per merèixer l’ullada. 

«La mort misteriosa de Dolors Bernabeu», Josep Sala i Cullell

La mort misteriosa de Dolors Bernabeu, Josep Sala i Cullell
Pòrtic, gener del 2023

El gironí Josep Sala i Cullell, professor d’institut a Noruega, després d’aquell assaig que va fer un cert rebombori sobre la Generació Tap, gira els ulls cap al nostre passat criminal a La mort misteriosa de Dolors Bernabeu sobre un cas que va ocupar la imaginació dels barcelonins durant uns quants mesos dels anys 1925 i 1926. Dolors era una atractiva jove de setze anys que es movia en els ambients de la prostitució i la petita delinqüència pels barris de la part baixa de la Rambla. La nit del divendres 21 d’agost de 1925 va caure des de les altures d’un edifici del passatge d’Escudellers i va morir poc després. Malgrat l’aparició d’una nota de suïcidi en el seu dormitori, res no semblava motivar aquesta fatal decisió. Una ferida a l’esquena que es va trobar en fer l’autòpsia fou el detall concloent que va fer sospitar d’ulteriors motivacions.

A partir d’aquell moment tota la premsa barcelonina (i alguna de forastera) va començar a fer volar conjectures, cada vegada més agosarades, i les pàgines que s’ocupaven de la mort de la noia esdevingueren les més buscades pels lectors. Sala i Cullell ha fet una feina conscienciosa i molt ben estructurada «pentinant» els diaris de l’època per oferir una exposició del cas d’una gran claredat informativa i un interès que no defalleix en cap moment. S’ha pres a més la molèstia de traduir al català els textos originals en castellà o en francès per aconseguir així una major coherència en el llenguatge. Malauradament no s’ha pogut basar en els arxius judicials,  atesa la tradició espanyola de destruir els testimonis del passat, no fos cas que es revelessin els pecats d’algun avantpassat.

La mort misteriosa de Dolors Bernabeu constituirà una agradable sorpresa pels consumidors habituals de true crimes televisius a la manera de Netflix. El lector no trobarà aquí ni redundàncies emfàtiques ni digressions en via morta, sinó un desenvolupament molt ben travat fins arribar a una solució del cas prou plausible. I pel camí s’assabentarà del clima social i polític a la Barcelona del pistolerisme, de les reivindicacions obreres i de la dictadura de Primo de Rivera. Molt millor sempre una crònica ben escrita que una novel·la històrica rutinària, on vas a parar.