dimecres, 30 d’abril del 2014

Sobre la fi de les civilitzacions (i 3)


Existeix una edició completa en castellà de la “Decadencia y caída del imperio romano”  a l’editorial Atalanta amb traducció de José Sánchez de León Menduiña. Consta de dos volums, més de mil sis-centes pàgines i un preu no apte per a totes les butxaques. Qui tingui un interès moderat per l’obra de Gibbon, farà bé d’acudir a la versió reduïda que va editar Alba (que també existeix en butxaca). Potser la traducció de Carmen Francí Ventosa no arriba a reflectir l’elegància de l’estil pel qual l’historiador britànic és famós, però és correcta i funcional.

Aquesta edició extractada se centra sobretot en els quatre primers segles de l’imperi, tot i que en un capítol final compila una mena de “grans èxits” amb fragments sobre l’aparició de Mahoma, la caiguda de Constantinoble, l’emperadriu Teodora i les ruïnes de Roma al segle XV. Pel meu gust l’interès de tot plegat és immensament variable i depèn en gran mesura del temps i l’atenció que Gibbon dedica a cadascun dels temes que van apareixent. En tot cas la ràpida desfilada d’una pila d’emperadors intercanviables que no duren més d’un parell de telenotícies arriba a ser fatigant, sobretot quan reben noms tan similars com Valeri, Valent, Valentinià o Constantí, Constant o Constanci.

El que m’ha fet gaudir més d’aquesta obra són les observacions ocasionals que, tot interpretant la història antiga amb ulls del segle XVIII, sembla convidar-nos a interpel·lar el present. Com per exemple, aquesta referència a l’eclosió urbana a les províncies de l’imperi:
Muchas fueron las ciudades de la Galia —las actuales Marsella, Arlés, Nimes, Narbona, Toulouse, Burdeos, Autun, Vienne, Lyon, Langres y Tréveris— cuya antigua condición podría soportar la comparación con el estado actual e incluso salir victoriosa. En cuanto a España, este país floreció como provincia y ha decaído como reino. Agotada por abusar de su fuerza, por América y por la superstición, tal vez su orgullo sufriría si se le pidiera una lista de 360 ciudades, tantas como enumeró Plinio en la época de Vespasiano.
De vegades és una mera nota a peu de pàgina la que ens fa esbossar el somriure a causa de l’elegant puritanisme de Gibbon:
Es bien conocida la deificación de Antínoo, así como sus medallas, estatuas, templos, ciudad, oráculos y constelación, y todo ello sigue deshonrando la memoria de Adriano. No obstante, habría que destacar que de los primeros quince emperadores, Claudio fue  el único cuyos gustos amorosos fueron totalmente correctos.
I ja ficats en safareigs, un comentari sobre la promiscuïtat de la futura emperadriu Teodora:
En una cena memorable, servida por treinta esclavos, Teodora agasajó a diez jóvenes. Su caridad era “universal”.
I sobretot Gibbon em fa xalar quan es posa la gorra d’escèptic i reparteix estopa entre creients de qualsevol filiació:
El teólogo puede dedicarse a la agradable tarea de describir la religión tal cual bajó del cielo, ataviada con su pureza original. Al historiador, sin embargo, corresponde la triste tarea de descubrir la mezcla inevitable de error y corrupción con que se contaminó tras largo tiempo de residencia en la tierra, entre una débil y degenerada raza de seres.
O encara:
Podría parecer extraordinario que Bernardo de Claraval, que registra tantos milagros de su amigo san Malaquías, no mencione los suyos que, a su vez, aparecen cuidadosamente relatados por sus compañeros y discípulos. En la larga historia eclesiástica, ¿existe un solo caso en que un santo afirmara que poseía el don de hacer milagros?
I res més devastador que aquesta revelació del cristianisme com a hereu del paganisme:
Pero los paganos conseguirían vengarse con sutileza. Mientras grandes números de prosélitos paganos acudían en masa a las iglesias y éstas los asimilaban adoptando lentamente, con la adoración de santos y reliquias, un equivalente a la mitología pagana. “Los obispos más respetables —dice Gibbon—, se habían convencido de que los rústicos ignorantes renunciarían con más facilidad a las supersticiones del paganismo si encontraban algún parecido, alguna compensación en el seno del cristianismo. La religión de Constantino consiguió en menos de un siglo la conquista definitiva del Imperio Romano, pero los vencedores quedaron dominados de modo imperceptible por las artes de sus rivales derrotados”.
Potser he fet sonar el text de Gibbon com més atractiu del que li pertoca, però qui se l’hi acosti sense prejudicis segur que hi trobarà un sense fi de sorprenents virtuts.

dimarts, 29 d’abril del 2014

Sobre la fi de les civilitzacions (2)

Gibbon segons Henry Walt
Ahir vaig deixar Edward Gibbon una mica desolat perquè el seu pare no li permetia prosseguir la seva relació sentimental amb la senyoreta Suzanne Curchod de Lausanne. Sospito que el futur historiador —molt a la manera Freud— preferia evitar la confrontació pública i canalitzar les seves pulsions eròtiques a través dels seus escrits. Així fou com perpetrà la primerenca “Essai sur l’étude de la littérature”, més brillant pels seus mètodes que pels seus resultats i més ben rebuda al continent europeu que a l’Anglaterra natal.

Els anys de bondat i de conreu del prestigi literari foren recompensats per Gibbon Sr. amb el patrocini d’un viatge turístic pels racons més conspicus de l’Europa clàssica, allò que durant el segle XVIII i gran part del XIX fou anomenat “Grand Tour” i al qual sucumbiren tots els plançons de casa bona. Després d’una breu estada a París, Gibbon s’acostà a Lausanne, on la pobra Suzanne encara covava alguna esperança matrimonial; però l’escriptor es mostrà inusitadament fred, tan poc interessat de fet que Rousseau va declinar d’intervenir a favor de la senyoreta. Poc temps després Mademoiselle Curchod va casar-se amb Jacques Necker, qui seria ministre de finances amb Lluís XVI. Tingueren una sola filla, Anne Louise Germaine Necker, que esdevingué cèlebre escriptora i “salonnière” sota el nom de Madame de Staël.

Gibbon encara s’entretingué durant tot un any a Suïssa abans d’encaminar-se a Roma, ciutat que havia de constituir la culminació del seu pelegrinatge. La visió de les ruïnes de l’imperi romà superà qualsevol expectativa i sumí l’autor en un trasbalsament històrico-estètic similar a una prolongada borratxera, de la qual no en sortí fins al cap d’alguns dies. Aquella experiència va plantar la llavor del que seria la gran obra de la seva vida: “Va ser a Roma, el 15 d’octubre de 1764, quan em trobava meditant entre les ruïnes del Capitoli; mentre els frares descalços cantaven les vespres al temple de Júpiter, va sorgir per primer cop a la meva ment la idea d’escriure sobre la decadència i caiguda de la ciutat”.

Però encara trigaria a posar fil a l’agulla, ocupat primer en la infructuosa redacció de textos menors, i més endavant en posar ordre als afers del seu pare mort el 1770. Gaudint de la independència econòmica per primer cop en la vida als trenta-tres anys, Gibbon inicià el seu gran projecte historiogràfic; però lluny de comportar-se com un erudit tancat permanentment a la seva torre d’ivori va procurar cultivar també les ocupacions més mundanes. La seva aparença física —baixet, rabassut i poc elegant— el convertien en objectiu fàcil del ridícul, fet que no l’impedí ser membre del club literari del doctor Samuel Johnson, professor honorari d’història antiga a la Royal Academy (com a successor d’Oliver Goldsmith) i maçó a la Primera Gran Lògia d’Anglaterra. Tal com pertocava al seu estatus, també fou parlamentari durant vuit anys, tot i que no consta que durant aquest període pronunciés un sol discurs.

Publicà el primer volum de “The History of the Decline and Fall of the Roman Empire” el 17 de febrer de 1776 amb un èxit comercial immediat que obligà a imprimir dues noves edicions en un interval de pocs mesos. Pensada inicialment com la història de la ciutat de Roma i més tard com la del seu imperi, la bona acollida va incitar-lo a anar ampliant l’àmbit de l’obra que acabaria abastant des del mandat d’August al segle I fins la caiguda de Constantinoble a mans dels turcs el 1458. En total foren sis volums, publicats entre 1776 i 1788, i envoltats de crítiques sempre excel·lents a càrrec de llumeneres com David Hume, Adam Smith o Horace Walpole.

Els darrers cinc anys de la vida de Gibbon, un cop acomplerta la tasca per la qual havia nascut, són una mena d’anticlímax de pèrdues personals amanides amb llargs períodes de mala salut. Morí el gener de 1794 als 56 anys a causa d’un hidrocele (lletja acumulació de líquids al sac escrotal) que potser venia patint des de molt abans. Una fi galdosa només suavitzada per una posteritat que ja tenia garantida; perquè —deixant de banda les objeccions d’alguns lectors beats i cristians (i les de tota la historiografia contemporània)— ningú ha pogut negar-li a Gibbon la claredat de pensament, el seu enciclopedisme impossible, la passió del seu discurs o l’elegància literària del seu verb.

Per exemple, el sempre molt anglòfil Jorge Luis Borges tenia Edward Gibbon posat en un pedestal particular. Però, com que no tots podem llegir amb tant de profit textos en anglès antic sense el benefici de la traducció, i a més sis volums de llibre totxo excedeixen el que hom espera de la literatura tradicional, caldrà confessar que de tant en tant preferim la concisió i la imitació de l’elegància. Així, jo que no sóc ni masoquista ni borgià, he optat per la versió d’un tal Dero A. Saunders de l’any 1952 (Alba, 2001).

Espero que l’apunt de demà parli de religió (o de manca de religió). O d’escriptura. Ves a saber.

dilluns, 28 d’abril del 2014

Sobre la fi de les civilitzacions (1)

Edward Gibbon segons Joshua Reynolds
Qui més qui menys, tots podem presumir d’un passat més brètol del que ho és el nostre present (un dels efectes col·laterals d’aquella malaltia passatgera que es diu “joventut”). Fins i tot l’escriptor Evelyn Waugh, que acabaria sent exemple empolsegat de la literatura més canònica del segle XX britànic, tingué un moment “hooligan” en el seu debut novel·lístic i el titulà “Decline and Fall” (Decadència i caiguda), en record i potser també amb mofa del clàssic de la historiografia anglesa “The History of the Decline and Fall of the Roman Empire” d’Edward Gibbon.

Tant la història com els gustos majoritaris semblen seguir trajectòries de cíclica muntanya russa (de decadència, caiguda i renovada ascendència) i, el que Waugh va considerar digna víctima de la seva iconoclàstia paròdica l’any 1928, podria ser que en els temps presents constituís un admirable exemple de pensament il·lustrat. No debades Edward Gibbon (nascut el 1737 i mort el 1794) fou un fill molt conseqüent del segle XVIII i un d’aquells autors que em retornen en una fase molt particular de la meva vida com si em volguessin confirmar un molt específic missatge.

Fill d’una família rica, però de fortuna declinant, fou el més gran de set germans i l’únic d’ells que va sobreviure a la infantesa. La seva mare morí quan ell tenia nou anys i els seus primers temps estigueren marcats per l’aïllament i la mala salut. Com sol passar amb els nens solitaris, trobà un gran consol en la lectura, tot destacant per la seva precocitat en dominar des de molt aviat gran part de l’obra de Virgili, Terenci i Ovidi. Amb la salut definitivament millorada, els seus estudis a Oxford van ser interromputs al cap de catorze mesos, quan ran de la seva conversió al catolicisme, el seu pare enfurismat el va enviar a Lausanne a casa d’un tal Pavillard, rígid pastor calvinista.

Els cinc anys que Gibbon va passar a la ciutat suïssa no foren especialment feliços, però sí molt productius; ja que Pavillard, malgrat la seva mesquinesa i gasiveria, va estimular-lo intel·lectualment i li va ensenyar a estructurar el seu pensament. Instat pel seu tutor, va decidir ressenyar tots (!) els clàssics llatins (historiadors, poetes, dramaturgs, oradors...), començant pels més antics i acabant amb la decadència de la llengua, empresa que va completar en només catorze mesos. També va aprendre francès, llengua en la qual va escriure les seves primeres obres, i grec per poder llegir  tant “La Ilíada” com els historiadors Herodot i Jenofont.

El Nadal de 1754 va retornar públicament a l'ortodòxia protestant, segurament amb l’única intenció d’acontentar el seu pare, ja que tots els seus escrits posteriors —i aquest és un dels seus trets que me’l fan més atractiu— revelen en ell un teista que, amb arguments racionals, troba risibles totes les religions, sense necessitat d’afavorir les monoteistes per davant de les paganes. El seu moderat escepticisme li causà algun problema amb els seus contemporanis, però a la llarga s’imposaria la solvència de la seva erudició.

Encara a Lausanne va conèixer Suzanne Curchod —primer, impossible i únic amor de la seva vida—, la intel·ligent i simpàtica filla d’un pastor calvinista. El jove va viatjar a Anglaterra l’abril de 1758 per sol·licitar el consentiment patern i per observar de primera mà el funcionament de la seva flamant madrastra (dona que, encabat, va resultar inofensiva i fins i tot agradable). No cal dir que el vell Gibbon s’oposà a aquest enllaç pecuniàriament ruïnós i, com que era el pare qui controlava la bossa del fill, Edward abaixà el cap per necessitat (“Vaig sospirar com un enamorat, vaig obeir com un fill”).

A partir d’aquí Gibbon esdevingué un conco aviat cèlebre entre el públic femení, però sens dubte escarmentat. Suposadament celibatari fins a la mort, algun comentarista maliciós afirmà que la seva futura vida sexual es mouria exclusivament entre notes a peu de pàgina. Com si fos una avançada d’en David Foster Wallace.

I com que ja m’estic allargant en excés, continuaré demà amb més revelacions amoroses i un primer besllum de la caiguda de l'Imperi Romà.

diumenge, 27 d’abril del 2014

VD: Heliotropo (2)


Les dues cançons que més m’agraden del disc “Heliotropo” són enganyoses com caramels emmetzinats, dolces per fora i alternativament agres o amargues al seu interior. Típic Vainica, en definitiva.

La primera, “Habanera del primer amor”, és un tonada escandalosament “bufona”, amb abús de diminutius i de solos de flauta. Suposo que cap cançó que contingui expressions com “zapatitos de charol” o “capotitas de almidón” ho té fàcil per guanyar-se el respecte; i aquí Carmen i Gloria juguen perillosament a transgredir els límits de la cursileria. Pel meu gust se’n surten, ja que —deixant de banda algunes expressions que em fan molta gràcia— les tres estrofes successives, que intenten descriure el desenvolupament d’un amor entre infantil i adolescent, esdevenen gradualment urgents i fins i tot importants.

Al año nos conocimos


haciendo flanes de arena;

bien pronto nos descubrimos:

tu eras nene y yo era nena

En el verano segundo,

escapamos de la yaya

siguiendo una cucaracha,

y descubrimos que el mundo

no era solo nuestra casa

Tiempo de sol,


zapatitos de charol

Tiempo de luz,

yo de rosa y tu de azul

Tiempo de sol,

capotita de almidón

tiempo de luz,

yo de rosa y tu de azul

En una tarde de estío,


al cabo de algunos años,

descubrimos el suspiro

con un sentimiento extraño

Piedras y árboles del río

todavía estan grabados

por nuestras manos de niños,

corazones dibujados

con tu nombre y con el mío,

dos corazones flechados,

del primer amor heridos

Inclemente impertinente


hizo el tiempo su labor

nunca dura cosa buena;

descubrimos de repente

con sentimiento y con pena;

se deshizo nuestro amor

como los flanes de arena



Per la seva banda les “Coplas del iconoclasta enamorado” exemplifiquen el poder destructiu de l’enamorament per dir-ho de forma fina. Còmic o terrible, segons els gustos, però indubtablement el tipus de cançó que no se sent cada dia.

Con cemento y hormigón,


para tí, para tí, mi amor, 

voy a hacerte un rascacielos, 
sí, 
para tí, mi amor, sí, sí, 

para tí, mi amor, 

con cemento y hormigón.

Derribando la mansión


porque sí, porque sí, señor, 

del solar de mis abuelos sí, 

para tí, mi amor, sí, sí, 

porque sí, señor, 

derribando la mansión.

Para tí, corazón mío, 


para tí, para tí, mi amor, 

voy a desviar el río, sí, 

para tí, mi amor, sí, 
sí, 
porque sí, señor, 

para tí, mi corazón.

Que el agua con su murmullo, 


con su glu, con su glu-glu-glo, 

puede estorbar nuestro arrullo, 

run-run del amor tuyo, 

run-run de mi corazón 

el run-run de nuestro amor.

Si te aburren los pajaritos


con su pi, con su pio-pi,

con una escopeta, 
Pim-pam-pom, 

con un tiragomas, plim, 

los mataré‚ yo 

para tí, para tí mi amor.

Y te los serviré‚ fritos 


para ti, para tí, mi bien, 

fritos en una sartén, 
crish-crish, 

de los pajaritos fritos en la sartén 

para tí, para tí, mi bien.

Si te asusta el mayordomo 


con su aire de Boris Karloff, 

por tí lo despediré, 
mi amor. 
También a Catalina, 
el aya que me crió 

la voy a despedir yo.

Si te estorba aquel ciprés, 


para tí, para tí, mi bien, 

con placer lo serraré, 
ris-ras, 
para tí, mi bien, 

si te estorba aquel ciprés.
 

Lo plantó tía abuela Inés 

para mí, para mí, mi amor, 

cuando volví de la guerra, 

ris-ras hará la sierra, 

tic-tac-mi corazón 

tiquitictac por tu amor.

dissabte, 26 d’abril del 2014

VD: Heliotropo (1)

El segon disc de les Vainica (“Heliotropo” del 1973) no tenia cap relació contractual amb la televisió espanyola i demostra que el duet fantàstic, un cop abandonades al seu destí, podia fructificar per múltiples camins amb l’ajuda de la producció del poeta andalús José María Caballero Bonald i uns arranjaments que podríem considerar de pop orquestral. El disc conté una considerable col·lecció de les seves perles primerenques que toquen registres ben diferenciats i fins i tot antagònics. S’obre amb “Réquiem por un amigo”, un retret irat a l’amic de joventut que ha acabat traint els seus ideals: 

Metamorfosis curiosa


metamorfosis extraña

del que nace mariposa

y se convierte en araña


Sombra pálida eres tú

del amigo aquel que libre fue

en su juventud 
y al que yo admiré
Sombra, mala sombra


que te hizo caer

en un pastel de rica miel

preso de patas en él
Vengo a dejar testimonio


de tu falta de coraje

vendiste tu alma al demonio

por ser un gran personaje

Te erigiste un monumento

de plástico y cartón piedra

y te enredaste en la hiedra

del fuste y del fundamento

Conseguiste llegar alto
y eres pese a tu dinero
un oso más que da saltos
al son del mismo pandero
Réquiem para el que fue amigo
réquiem al que ahora es extraño
ya nada tengo contigo
pálida sombra de antaño




Un tema com “A la sombra de un banano”, d’un hedonisme frívol mancat de tot cervell, devia funcionar com l’antídot imprescindibles per no fer-les semblar un parell de previsibles cantautores amb missatge.

Yo tengo un novio hawaiano


que en el invierno y el verano

está a la sombra de un banano

bailando el ula-ula-ula-u


Le gusta el swing y Marilyn

también adora el pippermint

y al ukelele da sin fin

cantando el ula-ula-ula-u

dubi-dubi-dubi-du...

En canvi “Dos españoles, tres opiniones” és un irònic retrat antropològic acompanyat d’elèctriques guitarres “progres” que ara podria ser encara pertinent, però que a l’Espanya de 1973 devia de sonar definitivament àcid:

Si dices blanco yo digo negro,
si dices rojo yo digo azul
siempre diré lo contrario que tu
Dos no riñen si uno no quiere
pero yo lo haré hasta el fin,
diré no si tu dices que sí
Dos españoles, tres opiniones

No marques mi compás, amigo
si vas delante iré detrás,
antes que contigo

A mi me da igual blanco que tinto
con tal de ser original
y siempre distinto

En este país hay mucha gente
cada cual opina diferente
cada cual con su ego
para luego al final todos borregos

Antón, Antón no pierdas tu son


cada cual con su kirie eleison.



dijous, 24 d’abril del 2014

Sant Jordi, la crònica

Els jardins Mercè Rodoreda tal com es veuen aquí.
Ara diré una obvietat: Sant Jordi és un dia pèssim per comprar llibres. Els únics avantatges que l’hi trobo és la rebaixa dels preus i la possibilitat d’aconseguir la firma d’un autor conegut i/o admirat. Atès que fa dècades que Charles Dickens i Leopoldo Alas no escriuen dedicatòries, el meu fetitxisme no dóna per gaire més i prefereixo estalviar-me les aglomeracions de la Rambla, el passeig de Gràcia i la rambla de Catalunya, indrets que poden constituir el somni humit d’un carterista o d’un assetjador sexual, però mai l’entorn propici per triar i remenar literatura. Així que a casa els llibres que ens regalem per la diada els hem comprat com a mínim el dia abans. Això sí, sempre en els intercanviem en un lloc públic, de manera que després els hem de carretejar amunt i avall (mai no baixem dels quatre o cinc volums per cap) mentre fem la passejada festiva.

Aquest any he passat a buscar el meu home per la feina a primera hora de la tarda i l’he dut al Lletraferit (local absolutament literari) per prendre un cafè i efectuar el bescanvi de presents. El carrer de Joaquim Costa queda una mica apartat del circuit típic de Sant Jordi, però la seva barreja de tradició local, cosmopolitisme migratori i modernitat afable és una aposta gairebé irresistible. A més no hi ha ni una sola paradeta de roses pro viatge de fi de curs (de debò els surt a compte als nostres batxillers muntar aquests “tinglados”, veritables flors d’un dia?), però al basar xinés de la cantonada anuncien “flor de san jordi 1,5€”.

Una cosa bona que té Sant Jordi, i que cal aprofitar, és la seva condició de jornada de portes obertes. En diades antediluvianes anteriors ja vam visitar la Biblioteca de Catalunya i l’Ajuntament; enguany hem entrat a l’Institut d’Estudis Catalans, sobretot per descobrir la seva magnífica capella barroca i els jardins de Mercè Rodoreda, un paradís menestral que sobrevola el barri. Inspirat per aquesta barreja perfecta de botànica i literatura, he dut J. a conèixer el jardí romàntic i secret que s’amaga a un cop d’ascensor públic al carrer d’Aroles, a l’esquena del Cafè del Liceu. Me’l va presentar una amiga, no és espectacular, però té tot l’encant dels misteris compartits.

Palacio Ignacio de Puig (prop del carrer Boqueria)
 I després el Palau de la Generalitat que per descomptat no coneixia i que presenta una confusa barreja arquitectònica capaç d’aliar sublimitats renaixentistes amb pastitxos medievals de fa cent anys. Com que actualment estem recuperant la sèrie “L’ala oest de la Casa Blanca”, la sala de premsa del soterrani ens ha fet somiar en la C. J. (crec que en Pons no li fa justícia a l’estupenda Allison Janney). En el recorregut hi ha molt Antoni Clavé, molt Torres-García i bastant Subirachs; de Tàpies n’hi ha dos, però són sonats. Malgrat haver-lo vist mil vegades als telenotícies, el pati dels tarongers impressiona. Mentrestant el carilló no para de tocar obsessivament allò que sí sona. Probablement —em dic tot irreflexiu i cofoi— disposem d’una de les seus de govern autonòmic més txules i amb més pedigrí de totes les Espanyes.

Excuseu-me el pecat de presumpció catalanòfila: el 23 d’abril a Barcelona sol predominar un ambient de bon rotllo que dinamita qualsevol sospita de sentit crític. Finalment hem cedit a la temptació, i passeig de Gràcia amunt hem permès que les múltiples multituds (involuntàriament) ens palpessin el cul.


[I, per cert, per què el que en castellà Salamandra ha traduït fidelment com "La analfabeta que era un genio de los números", la Isabel Martí de l'editorial La Campana ho ha convertit en "L'analfabeta que va salvar un país"? Sí, ja ho sabem, la Isabel ho havia fet abans i ho tornarà a fer quan calgui: la paraula "país" conté virtuts miraculoses que no es corresponen a cap explicació racional.]

dimecres, 23 d’abril del 2014

Sant Jordi 2014: les meves apostes

Vist aquí
No és cap secret que a aquesta casa es llegeix molt i molt; seria per tant del gènere tonto no amortitzar l’esforç que he esmerçat a l’altar de la literatura, tot aprofitant-lo per oferir als meus lectors alguns suggeriments per a la diada de Sant Jordi d’enguany, la qual es presenta tan carregada de novetats que pot arribar a aclaparar a un consumidor cultural àvid, però poc informat. Confio que en aquesta selecció heterogènia però molt meditada tothom trobarà la millor opció d’acord amb els seus interessos vitals i estètics.

No diré res de nou si afirmo que els premis literaris viuen sota sospita permanent i encara més a Catalunya, on la densitat de premi literari municipal per quilòmetre quadrat és de les més altes del món (només superada i encara amb prou feines per algunes comarques del feliç regne de Bhutan); per això mateix em sembla tan necessària l’existència del Premi Truja de Lletres, convocat per una colla d’associacions culturals osonenques i destinat a guardonar la millor obra de creació entorn del món de l’embotit. En la seva breu però substanciosa història ha demostrat sobradament que no es ven a cap postor i que el guia només l’excel·lència literària, com ho prova de forma immillorable el guanyador del 2014, Jordi Al-er-Hosny amb la seva novel·la “Els noms del porc” (Tarradellas Edicions, 2014) sobre una família magribina immigrada a Calldetenes i els intents del fill gran per “matar el pare” amb mètodes dietètics. Corprenedora.

Qui busqui un text una mica més audaç, a mig camí entre l’autoficció i el fals dietari —d’aquells que et fan dubtar i no saps si el que t’expliquen va de bo o t’estan aixecant la camisa, i a més ve curull de referències literàries i sona a Vila-Matas, però escrit en català de tota la vida— no trobarà res millor que “Cada caducitat” d’Ermengol Gerplex (La Sòmines, 2014). El seu narrador en primera persona (per ventura en Gerplex mateix?) ens revela com el fet banal de consumir un iogurt Activia de pera que estava caducat li provocà una inusitada reacció del sistema immunitari, el restabliment del qual el conduí a una llarga peregrinació entre gurus asiàtics i pubs irlandesos. A la pàgina 57 es menciona tres vegades Theodor Fontane, rècord absolut dins de la literatura catalana.

No penso rebaixar-me a recomanar trilogies pseudo-eròtiques per a senyores insatisfetes de baixos (encara que una bona amiga m’assegura que la finalista del Truja de Lletres 2014, “Vint ombres de greix”, no està gens malament); però no puc girar l’esquena als inevitables “best-sellers” on cal reconèixer que no tots juguen a la mateixa lliga. Deixeu-me salvar doncs “Ráscame dentro” (Satélite, 2014), la recentíssima novel·la de Matilde Mollejas (hi ha competent traducció simultània i catalana a Columna a càrrec de Ferran Ràfols Gesa; “Grata’m endins” que es diu). La cosa va d’una viatjant de ratafia, la primera del seu gènere (literalment), que recorre les mal asfaltades carreteres de la Catalunya del primer franquisme mentre actua (per amor) d’enllaç del maquis. El relat s’articula a partir dels records de la néta de la protagonista, propietària d’un restaurant japonès, i de com li pesa el fet que el seu company sentimental sigui coreà i s’inventi contínuament les receptes del sushi i el sashimi.

Per a qui li agradi la novel·la negra, la darrera frontera geogràfica encara per descobrir és la de Groenlàndia. “Sodoma i salmorra” (Claretianes, 2014) de Gunesttir Arbotantdir ens presenta el detectiu inuit Johnny Aariak i les seves excitants aventures a les nits (de sis mesos) de Qeqqata, on la indústria del bacallà sec i la bestialitat amb pinnípedes semblen ser les activitats principals. Repulsiu o divertit, tot són gustos.

Ja sabeu que la poesia i jo estem barallats per diferències irreconciliables de comprensió i de concepte; però si m’obligueu a recomanar alguna cosa d’aquest estil a punta de fusell, citaré el premi Carles Birra més recent: “Hola k ase” (Ossa mediocre, desembre de 2013) de Beth Puigdengoles i Llardonosa. Aquesta pujant poetessa originària del delta de l’Ebre ha decidit acabar amb el noucentisme i la seva faramalla estètica, tot prescindint del suport psicològic de la seva família. Els seus fantàstics post-sonets presenten una tipografia francament alterada, però s'entén bastant bé el que volen dir. (A més, sovint hi diu “polla”).

Encara em descuidaré de mencionar un autor “mediàtic” (o la seva paròdia), que pel fet de sortir a televisió en horari de sobretaula es permet la barra d’aconsellar-nos sobre el sobiranisme català, la neteja dels coberts de plata i el reciclatge de les sobres del guisat del dia abans. Però de fet l’únic llibre que val la pena comprar aquest Sant Jordi es diu “BQTP, tanque parèntesi” (La Breu, 2014), el recull d’apunts del blog de Martí Rasoir Electrique, que tot lector sensible i sensat de la xarxa hauria de conèixer al peu de la lletra. No és detall superflu que hagi guanyat un premi per l’encisadora coberta d’Oriol Malet (l’atractiu dels gossos, ja se sap...) Però és que en Martí és la mena de bèstia que ens descol·loca a tots plegats, o a veure com entomeu d’un sol ensurt els termes “advocat”, “marica”, “valencià”, “d’esquerres”, “al límit de la legalitat” i (sobre tot) “al límit del bon gust”.


diumenge, 20 d’abril del 2014

De nou una separació


El triomf internacional indiscutible de “Nader i Simin, una separació” va significar la consagració del seu director Asghar Farhadi (Isfahan, 1972) com una de les veus més originals i autoritzades del cinema actual. Una de les conseqüències d’aquell èxit ha sigut la possibilitat que ha tingut el senyor Farhadi per treballar fora del seu país, en concret a França on ha rodat “Le passé” (2013).

El film gira, igual com ho feia el seu predecessor, entorn d’una separació matrimonial. S’inicia amb l’arribada de l’iranià Ahmad (Ali Mosaffa) a París vingut amb la intenció de firmar els papers del seu divorci. Fa quatre anys que no veia a la seva esposa francesa Marie (Bérénice Bejo) i de mica en mica anirà descobrint que la situació és molt diferent de com la va deixar. No convé explicar més, perquè una de les gràcies de “Le passé” és anar copsant les complexitats de la història que es narra a través de les seves calculades revelacions i de les reverberacions que causen en un grup cada vegada més ampli de personatges.

De forma similar a “Una separació” ens trobem davant d’un intricat drama humà bastit a partir de situacions molt quotidianes, amb personatges que sovint actuen amb la millor de les intencions, però que aconsegueixen el pitjor dels resultats. Es diria que Farhadi és adepte a la creença aquella que afirma que, qui més t’estima, et farà plorar. També torna a mostrar que la veritat és impossible d’escatir i que ningú la deté de forma absoluta. Aquesta progressiva ambigüitat moral, desenvolupada com a “thriller” dels sentiments, és a la vegada angoixant i una mica insatisfactòria per la seva manca de conclusions; però és indubtablement un espectacle que atrapa.

El director, que a la seva pel·lícula anterior havia incidit en conflictes típicament iranians amb el xoc de dues famílies que tenien una relació molt diferent envers la religió, sembla igualment còmode amb aquesta família més occidental on conviuen fills de diversos pares i diversos orígens geogràfics. En tractar-se d’un drama humà, el treball de tots els intèrprets està molt cuidat, especialment el de Tahar Rahim (curiosament marit a la vida real de la protagonista de “Nader i Simin, una separació”) i encara més el de Bérénice Bejo, a qui jo només coneixia per la insubstancial “The Artist”. Una vegada més es tenen molt en compte els personatges infantils i com els afecten el comportament dels adults; i una vegada més els actors que els representen estan perfectes.

A més de ser formalment menys agosarada, si “Le passé” no sembla tan rodona com la seva predecessora, és perquè la seva acumulació de conflictes no flueix tan orgànicament i, amb més preguntes que respostes, s’hi endevina una mà malèvola (la del guionista) que empeny les situacions fins a fer-les caure pel pedregar. Res prou greu per desaconsellar la visió d’aquest film adult i apassionant.

dissabte, 19 d’abril del 2014

VD: censura

El primer i epònim long-play de Vainica Doble, enregistrat l’any 1971, contenia diverses regurgitacions de les seves codes televisives fetes per encàrrec i nepotisme i lluïa també la primera de les meravelloses portades que els dissenyaria al llarg dels anys el seu amic Iván Zulueta. Malgrat que es tractava d’un tema que ja havia aparegut a un dels programes de la sèrie “Fábulas”, la censura interposà alguna objecció a la cançó anomenada “Quien le pone el cascabel al gato”. La lletra no podria ser més simple, innòcua i fidel a l’argument de la coneguda faula; però tota precaució era poca sota la paranoia franquista, sempre disposada a pescar una al·lusió per molt agafada pels pèls que fos. Sortosament la identificació del dictador amb el gat de la cançó fou finalment ignorada i el disc es publicà íntegre. Batalletes que avui poden sonar increïbles per a qui no hagi viscut en aquells anys plens de ronya.
Ea, ea, ea...
Niño no duermas más

niño despierta ya,

que hay que poner el cascabel al gato

que se lo pongas tú,
no se lo pongo yo

que se lo ponga Rita.

divendres, 18 d’abril del 2014

El dimoni de les llistes: Allau al mercat de Santa Caterina (ca. 1965)


  • Tino a la carn de vedella
  • Teresa i Genoveva a les pageses
  • Aurèlia al pollastre
  • Carmen i Federo al peix
  • Silvio al bar
  • La senyora Mercè a la carn de xai
  • Lolín a les fruites i verdures
  • I la xarcuteria (i els frankfurts) de can Papell

dijous, 17 d’abril del 2014

El dimoni de les llistes: morir amb estil

Esquil, l'àliga, la fornera i el seu pare, el taxista
  • El legislador atenès Draco va morir el 620 abans de Crist ofegat per les capes i els barrets que li llençaren els seus entusiastes conciutadans al teatre d’Egina.
  • Esquil, el gran autor de tragèdies atenès, morí el 455 abans de Crist a causa d’una tortuga que una àliga li havia llençat sobre la calba (tot confonent-la amb un roc) amb la intenció d’esberlar la closca i trobar el cor mengívol del rèptil.
  • Qin Shi Huang, primer emperador xinès, morí el 210 abans de Crist quan es va prendre  unes quantes píndoles de mercuri per assegurar-se la immortalitat. El va sobreviure el seu famós exèrcit de terracota.
  • El filòsof estoic Crisip morí de riure el 206 abans de Crist en veure com un ase se li menjava les figues. Va demanar a un esclau que li donés vi per fer-les-hi baixar i després d’haver rigut tant va morir.
  • L’any 285 Sant Llorenç va ser martiritzat per l’emperador Valerià en una gran barbacoa. El futur sant patró de cuiners i de bombers va morir tot fent broma: “Ja em podeu tombar, que d’aquest costat ja estic cuit”.
  • L’any 1327 el destronat i empresonat Eduard II d’Anglaterra va ser assassinat amb una banya que l'introduïren a l’anus a través de la qual un ferro roent li causà ferides fatals sense desfigurar el seu cos.
  • A Carles II de Navarra el seu metge li va recomanar embolicar-se el cos amb un llençol banyat en conyac. La serventa que li estava cosint aquesta pseudo-mortalla volgué tallar un fil sobrant i a falta de tisores utilitzà la flama d’una espelma. Espantada per la foguera resultant, la dona fugí corrents i deixà que el rei es cogués en “papillotte”. Corria l’any 1387.
  • El 1567 Hans Steininger, burgmestre de Braunau (Austria) va trencar-se el coll quan va ensopegar amb la seva barba. L’apèndix pilós mesurava en el moment fatal 1,4 metres i habitualment el duia ficat dins d’una bossa de cuir.
  • L’astrònom danès Tycho Brahe va morir a Praga l’any 1601 amb la bufeta rebentada. Tot perquè va considerar una falta de cortesia abandonar la taula durant un banquet.
  • El polígraf escocès Thomas Urquhart va morir de riure el 1660 en sentir que Carles II (res a veure amb el de dalt) havia accedit al tron.
  • Adolf Frederick, rei de Suècia, morí d’indigestió l’any 1771. Les armes homicides: llagosta, caviar, “choucroute”, arengada fumada, xampany i catorze racions dels seus pastissets favorits banyats en llet calenta.
  • El compositor Charles-Valentin Alkan va morir a París l’any 1888 esclafat per una llibreria quan intentava agafar el Talmud que es trobava a un dels prestatges de dalt. Una versió més recent afirma que el moble que li va caure al damunt va ser una perxa-paraigüer.
  • Harry Houdini, famós escapista americà sempre disposat a posar a prova els seus propis límits permeté que un boxejador aficionat li fes un cop de puny a l'estómac. Segurament les ferides internes que se’n resultaren li causaren la mort el 31 d’octubre de 1926.
  • El 1927 l’extravagant ballarina Isadora Duncan s’escanyà amb el propi fulard quan aquest s’enredà amb la roda del cotxe en el que viatjava.
  • El dramaturg austro-hongarès Ödön von Horváth morí a París l’any 1938: durant una tempesta elèctrica li caigué a sobre la branca d’un arbre als Champs Elysées, davant del Théâtre Marigny.
  • L’escriptor nord-americà Sherwood Anderson mor de peritonitis a Panamà l’any 1941. Causa probable: la ingestió de l’escuradents que acompanyava l’oliva del seu martini.
  • Basil Brown, un dietista anglès de Croydon morí després de beure 45 litres de suc de pastanaga en deu dies. Diagnòstic: sobredosi de vitamina A.
  • El lògic i matemàtic Kurt Gödel va morir de fam l’any 1978 mentre la seva esposa era a l’hospital. Un dels personatges cabdals del segle XX fou també un notori paranoic: no menjava res que no hagués estat preparat per la seva muller.
  • L’enterramorts francès Marc Bourjade morí l’any 1982 quan una pila de taüts li caigué al damunt. Va ser enterrat en un d’ells.
  • Garry Hoy, advocat de Toronto de 38 anys, va precipitar-se 24 pisos avall el 9 de juliol de 1993. Intentava demostrar que el vidre de la finestra era irrompible, com havia comprovat moltes altres vegades. El vidre no es va trencar, però va desprendre’s del seu marc.
  • Taylor Mitchell, cantant folk canadenc, atacat i mort per tres coiots el 2009. L’únic adult registrat als annals que hagi sucumbit a aquesta espècie de cànid.
  • Mike Edwards, violoncel·lista fundador de l’Electric Light Orchestra, atropellat per una enorme bala de palla mentre conduïa per la campanya anglesa l’any 2010.
  • 2013: anònim pescador bielorús intenta fer-se un “selfie” en companyia d’un castor. L’esmentat rosegaire li sega una artèria.
  • També 2013: Joao Maria de Souza, al Brasil, mort per una vaca que li va caure des del sostre mentre dormia.
Observareu en l’esquema precedent que les morts estúpides, llegides sobre una escala històrica, són cada vegada més freqüents. No sé si això indica un coneixement més profund de la realitat o un signe que l’espècie humana retrocedeix en tots els sentits. Arribats aquí, alegrem-nos de ser encara vius i no haver estat empalats per l’amable banya d’un unicorn pintat de malva.

dimecres, 16 d’abril del 2014

Especialistes

Potser serà cert que estem sortint de la crisi, des del moment que en els darrers mesos a Barcelona s’obren més llibreries que no pas es tanquen. De les inaugurades en un passat recent recordo La Impossible de l’Eixample, la nova Ona prop de Lesseps, La Memòria a Gràcia i la NoLlegiu del Poble Nou. La Documenta preveu un imminent trasllat rejovenidor en direcció a l’Eixample (similar al protagonitzat mesos abans per la Jaimes del passeig de Gràcia). Però ara volia parlar de la incorporació més recent al parc de llibreries de confiança de la ciutat: es tracta de la Llibreria Calders, presentada en societat ahir, tot i que jo no hi vaig poder assistir per problemes familiars (llegiu-ho com “cuidar-me del nebot”).


La Llibreria Calders (que abans havia sigut fàbrica de botons) no es podia anomenar de cap altra manera, ja que es troba situada en un cul de sac del passatge Pere Calders al barri de Sant Antoni de Barcelona:  hauria sigut molt lleig girar-li l’esquena a tan afable déu tutelar. Sant Antoni em queda lluny de casa; però és un barri que cotitza fort a les revistes de tendències. Si fos una mica més jove em mataria a “selfies” al contigu Cafè Calders o al Federal de la cantonada; conseqüent amb la meva edat, recomano prendre una orxata a can Sirvent.


Els seus responsables són la Isabel Sucunza i l’Abel Cutillas, la mena de persones que no abandonarien mai un llibre enmig de la carretera quan comencen les vacances d’estiu. Es presenten públicament com a “llibreria especialitzada en llibres”, el tipus de llibreria que més m’agrada, i a més declaren d’entrada el seu propòsit d’activisme cultural, contrari al sopor escleròtic de les institucions. El local és més que generós en matèria de superfície i mostra una encisadora militància en l’anti-disseny. La selecció de novetats de la taula d’entrada (cosa que també em passa amb la de La Impossible) m’inspira més que tres hores a la llibreria de la FNAC. Atribuïm-ho a les simpaties mútues.

L'única existència no descatalogada d'Allau. O "El mundo es ansí".

dimarts, 15 d’abril del 2014

L’arca, el patriarca i el seu avi pensionista


Sembla ser que Darren Aronofsky feia quinze anys que volia filmar la història de Noè i que només gràcies a l’èxit de “Black Swan” va aconseguir finançament per desenvolupar-la. Se m’escapa el mecanisme que induí a fer pensar a les patums de Hollywood que l’autor d’un conte sobre una ballarina autodestructiva que vol superar la seva falta d’autoestima mitjançant fantasies lèsbiques seria la persona més idònia per dur a bon terme una epopeia bíblica de dimensions colossals. Entenc l’interès que podia sentir el director per la figura de Noè en particular —un personatge obsessiu, com els que solen protagonitzar totes les seves pel·lícules, enfrontat a un dilema moral de dimensions còsmiques—; però la Bíblia és un llibre perillós, especialment quan es tracta de representar-la visualment i de forma literal en episodis tan problemàtics en el camp de la versemblança com el del Diluvi.

Aronofsky, que confessa ser vagament creient, jo diria que ofereix una versió bastant ortodoxa del mite, tot i que no sóc una font gaire fiable: fa més de quinze anys que no rellegeixo el Gènesi que tinc permanentment pendent de lectura a la tauleta de nit. Si he de fer cas als meus nebulosos records, a l’original Jahvé condemnava la Humanitat a causa dels seus innombrables pecats, mentre que a la pel·lícula el seu pecat més gran (vull dir el de la Humanitat) és el d’haver dut el planeta a la bancarrota ecològica. Aquest elevat pensament de caire “verd” aviat queda aparcat per culpa de motius més terrenals, com és el de la convicció de Noè, que creu que el seu destí és el de destruir tota presència humana sobre la Terra, en contra de la interpretació tradicional que llegia en ell el factòtum de la salvació de l’homo sapiens.

Tanmateix aquest “Noah” té coses veritablement estranyes, com una ambientació en terres hiperbòries (Escòcia, o fins i tot Islàndia), un toc apocalíptic a la Mad Max i alguns exabruptes dignes de Tolkien, com ara àngels caiguts convertits en gegants (vius) de pedra. Sí, sí, com aquelles dues muntanyes que es barallaven a la primera part de “The Hobbit”. Sigui com sigui, fonamentalistes dels tres principals monoteismes s’han sentit ofesos per la versió d’Aronofsky, molt més fosca que aquelles visions tradicionals per a infants amb animalons que desfilen de dos en dos i sobredosi d’arcs de Sant Martí, o sigui que la cosa no pot estar tan malament. Té una primera part portentosa, amb molta frase lapidària i molts extres atropellant-se: res que no hagués explotat Cecil B. de Mille en el seu temps, tot i que les masses actuals possiblement han sigut generades per ordinador. La segona part, quan gairebé tota la humanitat ha fet mutis, és comprensiblement intimista i plena de punyents conflictes morals; punyents com a mínim per a tot aquell que se senti en comunicació directa amb la divinitat.

Arribats a aquest punt, cal reconèixer que (potser amb l’excepció de Liam Neeson, a qui les barbes queden molt pitjor) ningú com Russell Crowe pot fer tan bé el paper de patriarca de l’Antic Testament: homèricament cabrejat, interiorment il·luminat i amb cuixes i bíceps encara poderosos. A més, si calia convertir Noè en un heroi d’acció, capaç de defensar l’arca a cops de puny davant d’una humanitat esvalotada, no trobaríeu ningú millor que Crowe per a la tasca. Al seu costat, la feina de la resta d’actors empal·lideix considerablement. Jennifer Connelly, que fa d’esposa del protagonista, es passa la pel·lícula preparant herbes remeieres fins que el tercer acte li permet alçar la veu en una mena d’ària de baix voltatge. Emma Watson, com a òrfena rescatada per Noah & co, queda intensa i anorèctica “avant la lettre”. Els tres fills (mascles) de Noè, millor oblidar-los; i el principal antagonista, Tubal-Cain (o sigui Ray Winstone), presenta objeccions raonables per a una pel·lícula de tesi que no és exactament aquesta.

No he dit res de Sir Anthony Hopkins que fa de Matusalem, l’avi de Noè. Com que és un gran actor, sap representar perfectament els seus 969 anys sense necessitat de maquillatge. Broda el paper de vell liró enderiat per les baies del bosc que, cal reconèixer-ho, no li presenta cap complicació interpretativa i segurament li permet arrodonir amb alguns dòlars la seva minsa pensió.

Ja per anar acabant, em resulta complicat valorar una pel·lícula que s’inspira en mites que em són tan aliens, d’aquells que si no te’ls creus esdevenen risibles. Conté moments de bon cinema i alguna imatge que deixa petjada, com les del malson subaquàtic. Però també s’hi troben metàfores visuals, entre ingènues i kitsch, que semblen sortides directament d’un pamflet dels testimonis de Jehovà. I després queden, esclar, totes les objeccions racionals que es poden interposar al conte de Noè i que la pel·lícula no aconsegueix esquivar del tot, per molt que els hi busqui solucions elegants. M’intriga per exemple saber què diuen els que interpreten la Bíblia de forma literal sobre el fet que la pervivència de la Humanitat s’ha basat no una vegada sinó dues en l’incest, tant a partir de l’expulsió del Paradís, com després del Diluvi Universal.

També em pregunto què van menjar els animals carnívors quan van sortir de l’Arca després de la pluja. Visqueren un període puntual de vegetarianisme? O es cruspiren un munt de parelles d’espècies herbívores, prescindibles segons el pla diví, i que per tant no han arribat als nostres dies?

Nota al peu: juro que em va semblar descobrir l’infame Jar-jar Binks entre les ombres de l’interior de l’arca. Algú m’ho pot confirmar?