Bon o boníssim Nadal

Agua

Codillo de ternera

Costilla de cerdo

Jamón ibérico de bellota

Gallina

Cebolla

Zanahoria

Col, Puerro

Garbanzos

Patata, Ajo

Comic Sans

y Sal Marina

Me'n recordo (LXII)

No va ser fins ahir al vespre que vaig adonar-me de l'absurda pretensiositat d'anomenar Starlux una gamma de sopes, sofregits de tomàquet i caldo en pastilles.

Bona Nativitat

Avui no faré experiments amb "grasiosa" i la imatge nadalenca no permetrà cap ironia (bé, Sant Josep em sembla particularment absentista aquí). 

Només pretenia desitjar-vos bones festes i dedicar-vos una nadala. Es titula "Just like Christmas", la canta "Low" i la podria haver arranjat Phil Spector. Alegria, doncs.

Dues o cinc coses sobre Bordeus

"La lletera de Bordeus" (1825 - 1827), o un petit miracle de Goya

1. Bordeus és la capital de Nouvelle-Aquitaine, la major regió administrativa francesa després de la reforma territorial de 2014. L’etimologia d’Aquitània molt probablement prové del llatí «aqua», un element molt comú a la regió. Si ho pronuncieu «aqüitània», tot pren un nou sentit.
2. Aquitània en la llengua del Poitou es diu Aguiéne (arcaicament Guyenne/Guienne) i en occità Guiana. D’aquí es podria arribar a pensar que les tres antigues Guaianes de Sud Amèrica n’han heretat l’etimologia: res més lluny de la veritat, responen a llengües aborígens.
3. Qui hagi llegit «La volta a la Gàl·lia d’Asterix», sabrà que Bordeus llavors es deia Burdigala. Malgrat que la seva fundació romana és contemporània a la de Barcino, la ciutat ha preferit agermanar-se amb Madrid (1984) i Bilbao (2000). Vint segles més tard, el seu «cardo» i el seu «decumanus» són encara dos dels carrers més animats i comercials (Sainte Catherine i Porte Dijeaux, respectivament o viceversa).
4. L’enorme artista aragonès Francisco de Goya, com tants d’altres espanyols abans i després, hagué d’emprendre el camí de l’exili quan l’any 1823 la monarquia absoluta era restaurada a Madrid. S’instal·là en jubilació ben poc dramàtica a Bordeus (la corona li pagava la pensió), on moriria el 16 d’abril de 1828. En un acte de veritable injustícia poètica, ara mateix la seu de l’Institut Cervantes ocupa l’habitatge on Goya va morir. També podria tractar-se de sarcasme o comentari de text.
5. Malgrat que Bordeus no toca costa, resulta ser punt ineludible en la comunió universal de la degustació d’ostres. No voldria caure en la vulgar lírica gastronòmica, però no m’imagino res més embriagador que aquest compromís entre els misteris marítims de la feminitat i la necessitat viril de recollir-los amb una forquilla. Sense llimona ni cap altre additiu, si us plau.

A dieta de dietari

El prematurament desaparegut Miquel Pairolí (Quart, 1955 - 2011) passa per ser un dels memorialistes més reputats de la literatura catalana recent. Curiós per familiaritzar-me amb la seva obra, em vaig firar a la meva biblioteca de capçalera «Octubre» (Acontravent, 2010), títol que va rebre el Premi Crítica Serra d’Or de biografies i memòries, 2011. El llibre simula ser el dietari de tot un cicle anual, des d’un novembre al següent (i no em pregunteu el perquè del títol), encara que algunes entrades semblen esdevenir-se el 2005 i d’altres el 2008.

I sí, constato que el material és sòlid, que Pairolí escriu amb claredat i concisió, amb domini de la llengua i elegant simplicitat. Se li endevina l’admiració per Josep Pla, amb el que comparteix temàtiques i geografia, tot i que li manquen aquelles espurnes d’expressió genialoide que tenia el de Llofriu.

En quant els assumptes que tracta, són tots aquells que caldria esperar d’un senyor civilitzat, prudent i del tot previsible: ciutats evocades (Venècia i Lisboa), músiques viscudes («La Creació» de Haydn i la Sisena de Txaikovski), comentari de text (Henry James, Lampedusa i Franz Kafka). Fins i tot quan menciona un episodi vagament íntim, l’erotisme n’és del tot absent.

A «Octubre» no falten, és clar, clàssics perennes de la prosa catalana d’autoficció confessional, que es podrien resumir sota l’epígraf «l’autor mira per la finestra i ens ho explica». Així podrem llegir descripcions detallades del cel, el vent, els aromes i els núvols en diverses èpoques de l’any, catalogació del plomatge dels ocells que campen per la prada del costat de casa, adjectivacions entorn de paisatges empordanesos, relat gastronòmic d’un àpat d’aniversari o fins i tot la crònica d’un funeral.

De tot això en Pairolí en fa un bon ús literari, però ni remotament sorprèn. Rarament aporta observacions de més calat i el que predomina és l’acceptació mansoia del cicle anual de les estacions.

Sobre l’ample espai de mar que abraça Castell, passen dos tudons que volen, ràpids, d’una pineda a l’altra, molt més nerviosos i baixos que els gavians que aletegen, compassadament, mar amunt. L’home que pescava s’ha retirat. En les últimes llums del dia, la mar pren una blavor encara més intensa i profunda. Les pinedes s’enfosqueixen. De la xemeneia de la casa, deixada i devorada pel salanc, que hi ha en el racó de llevant de la platja, en surt un torterol de fum. Un gos fa uns lladrucs cansats, com per espantar l’avorriment, i es grata l’esquena rebolcant-se a la sorra, potes enlaire. L’onatge ha revifat una mica i deixa un fil d’escuma blanca, a trenc de sorra. El dia acaba de passar lentament. El temps s’escola amb indiferència i quietud.

És un tipus de literatura que es consumeix amb facilitat i fins i tot amb fruïció, no ho negaré; però que, si volem que sobrevisqui a l’arquetip i a la sospita de naftalina, caldrà exigir als dietaristes catalans futurs una renovació total del fons d’armari pel que fa a temes i escenaris.

Notes toscanes (III)

No és el meu estil posar-vos les dents llargues publicant fotos cuques del que he menjat; ja sabeu que els meus propòsits són purament didàctics. Per tant no us encaterineu amb aquest estupend «antipasto» del recomanable restaurant florentí I 4 Leoni i fixem-nos en els ingredients. Es tracta d’una «burrata» amb «acciughe» i «puntarelle», recepta híbrida creada a partir de cuines de la Itàlia meridional.

La «burrata» és un formatge de llet de vaca similar a la «mozzarella», encara que més suau i filamentosa. Té una característica forma de saquet i procedeix de la regió de Pulla (la que ocupa el taló de la bota). Les «acciughe» són anxoves i no necessiten més presentació, sinó que aquí estan trinxades i barrejades amb all i julivert. Però jo volia arribar a les misterioses «puntarelle», que constitueixen la base vegetal del plat i que juraria que no havia tastat mai; un fet gens sorprenent, ja que la paleta gastronòmica italiana és molt més extensa que la nostra. Diré que s’assemblen bastant als brots de soja, però d’un calibre superior, i que són frescos, cruixents i una mica amargants.

Ja a casa m’he afanyat a esbrinar què s’amaga darrera d’aquestes intrigants «puntarelle» i he descobert que es tracta d’una varietat local de la xicoira, coneguda com a xicoira espàrrec (cicoria asparago) i que es troba tant al Laci com al Vèneto. La planta és similar a l’escarola però en el seu centre li creixen uns brots similars als espàrrecs que és el que s’usa per les amanides, mentre que les fulles es consumeixen bullides. Però el més curiós de tot és que en algunes regions és coneguda com «Cicoria di catalogna» o «Cicoria catalogna», sense que l’etimologia ens aclareixi el perquè, ja que és una verdura que mai no s’ha cultivat a la nostra terra. Potser és hora que el nostre flamant conseller d’afers exteriors es posi a la feina per declarar la xicoira espàrrec com a verdura nacional de Catalunya.

Sant Esteve i més enllà

Morta la diada dels canelons i Sant Esteve, me n'adono que la meitat dels regals del meu aniversari tenien a veure amb l'artista pop Etienne Daho, qui (en un moment crucial de la seva vida) se n'anà en peregrinatge a Londres i s'amistançà amb el grup de ball lleuger i britànic St Etienne (homònoms seus) i amb la bella "chanteuse" Sarah Cracknell. Tots plegats i en alegre companyonia enregistraren aquest "He's on the phone", versió encara-més-disco de "Weekend a Rome". En una etapa no tan llunyana de les nostres vides la Maria, en Fabrizio, en Josep i un servidor escoltàrem aquest hit amb orella gairebé innocent.

Sopars nòrdics

Mentre prepares el viatge, les guies et predisposen a una gastronomia local única i fascinant. Però, un cop trepitges el país, l’entusiasme entebeeix a mesura que vas descobrint que la cuina tradicional es basa en la pura subsistència i no dóna lloc a gaires floritures. Patates, porc i peix conservat de diverses maneres (fumat, salat, hipercongelat) són els fonaments dels àpats bàltics. També hi ha la sopa de remolatxa amb nata agra, que m’asseguren que és molt diferent de la que preparen a Rússia, però no posaria les mans al foc. Quan volen servir-la com al súmmum de la sofisticació, hi afegeixen una costella de porc i una patata bullida.

Més d’una vegada m’he preguntat com serien les nostres menges, si no haguéssim descobert Amèrica. Algú pot concebre la dieta mediterrània sense el tomàquet? I la cuina del nord d’Europa sense la patata? Amb franquesa, fins i tot els mediterranis ho passaríem malament sense les patates.

Entre les especialitats locals hi trobes embotits de bèsties que no són porcines i que deixen en el paladar el convenciment que no estaven destinades a ser carn de xarcuteria. Els botifarrons barregen la sang amb grans d’algun cereal, incapaços de competir ni amb l’arròs ni amb la gustosa ceba de casa nostra. Els “cepelinai” lituans són zepelins de patata flonja amb un interior de carn picada. Els “pelmeņi” letons són raviolis servits a pes, acompanyats de salses dubtoses, en alguns establiments barats de Riga. Ideals per prendre en sortir de la discoteca.

En definitiva, si vols menjar bé aquí, és preferible escollir un restaurant italià o francès de confiança. Un sushi o un thai tampoc serien decisions precipitades. “Villa Ammende” a Pärtu potser no va assolir les expectatives, però va ser una opció decent. El restaurant del “top” Bergs Hotel a Riga, amb el seu disseny ultra-galàctic i el seu discurs sobre “slow food”, podria sonar a xerrameca buida, però el seu sopar senzill d’amanida i bistec esdevé el moment d’eufòria gustativa més important de les vacances.

En canvi cal fugir com de la pólvora dels passa-volants amb pretensions, cas del “Moka” de Tartu, on em van servir el deliri que il·lustra l’apunt. Si la memòria no m’enganya, al fantasiós plat hi figuraven d’esquerra a dreta: una fulla d’alfàbrega, un tall de braç de gitano farcit de surimi, tomàquets cherry escaldats, esferes de patata bullida, musclos amb crema de llet, pebrot escalivat, succedani de caviar negre, un cranc de riu, un tall de salmó, trossos de calamar i una petxina, on es barrejaven, contra natura, carn de la cua d’un bou, més salmó, succedani de caviar vermell, maionesa i una farina torrada que podria ser de blat de moro. Ah, i una altra fulla d’alfàbrega. “Somni rosa” es deia la composició. O potser “Fascinació malva”. No em feu cas.