Recuperant un dolç moment

Un home mor en un accident de cotxe a Jerusalem; deixa enrere la dona i un fill petit. Però també un amant desconsolat a Berlín, el pastisser Thomas. Tot intentant omplir el buit en el que ha quedat sumit, Thomas viatjarà a Israel i, des de l’incògnit, farà coneixença de la família del seu amant. Les conseqüències seran imprevisibles. O no tant.

D’això va «El repostero de Berlín» coproducció germano-israeliana que dirigeix el principiant Ofir Raul Graizer després de vuit llargs anys de preparació. Potser el punt més dubtós d’aquesta cinta és l’opció de Thomas, que pensa que la seva gestió del dol ha de passar per intimar amb l’entorn del seu estimat. Un cop assumit això, el guió es desenvolupa molt raonablement amb una col·lecció de personatges plens d’humanitat. Amb més silencis que paraules i unes preses llargues que són d’una rara eloqüència, «El pastisser de Berlín» acaba destil·lant més passió i sensualitat que la que els seus ingredients faria augurar.

El film pertany al molt digne gènere de «la gastronomia com a llenguatge dels sentiments», en aquest cas facció rebosteria. Se’n fa molt bon ús a les escenes de cuina, especialment al moment més calent d’una cinta particularment pudorosa. Però com que ens trobem al cor d’Israel, res del que succeeix és innocent, ni en sentit religiós ni en sentit polític, començant per la nacionalitat del gentil Thomas. Es dona gran importància a la certificació del menjar «caixer» que se serveix en públic i en privat, i les actituds mostrades pel film poden ser molt il·lustratives per a l’espectador profà (és un dels grans motius pels quals m’agrada veure explicades al cinema tradicions que són ni espanyoles ni de Los Angeles).

Els actors funcionen perfectament. Thomas és Tim Kalkhof, un querubí gairebé grassonet, inexpressiu com tot bon alemany. L’home compartit és Roy Miller, sexy secret com només ho poden ser els israelians. I Sarah Adler, que havíem vist fa poc a «Foxtrot», és la que ofereix de lluny la millor actuació.

«The Cakemaker» (perquè també se’l pot titular així) és un film petit però emotiu. Indicat per a sensibilitats a flor de pell i simpaties per a tots aquells que volen viure lluny de la norma (i sovint no poden).

Darrere Eichmann

Diuen que no hi ha dos sense tres, per tant (després de «Trumbo» i «Freeheld» ) vaig a veure una altra pel·lícula basada en fets reals, més interessant sobre el paper que un cop vistos els resultats. Es tracta de «El caso Fritz Bauer» (en versió original és més aviat «L’estat contra Fritz Bauer») escrita i dirigida per Lars Kraume. Ambientada a finals dels anys 50 i centrada en la figura poc coneguda de Fritz Bauer, Fiscal General de l’Estat entestat en dur a judici tots els criminals de guerra nazis i molt especialment l’elusiu Adolf Eichmann.

Si la figura de Bauer —jueu, socialista, homosexual— ja resulta atractiva, encara ho és més el context de la seva particular batalla contra l’status quo en un país, Alemanya, que ofega les ferides de la guerra en el bàlsam del miracle econòmic i amnistia tàcitament tots els nazis que romangueren impunes un cop acabat el conflicte. Prova del rol incòmode que Bauer va representar és que fins deu anys després de la seva mort no es va conèixer la seva decisiva intervenció que propicià que els agents del Mossad detinguessin Eichmann en el seu refugi argentí.

Hom no pot deixar d’admirar l’existència de pel·lícules com aquesta que encaren amb esperit crític la memòria del seu propi país i, una vegada més, el que se’ns explica és tan rellevant pel coneixement de la història contemporània com pel coneixement de la natura humana. En el costat del plus, molt bona ambientació d’un temps i un país particularment grisos i una banda sonora jazzística de Julian Maas i Christoph M. Kaiser. El veterà Burghart Klaußner compon una impecable recreació del protagonista a partir d’una suma dels seus tics.

I malgrat tot, el conjunt no acaba de resultar convincent: sovint convencional i pla, però amb melodramatismes innecessaris, com els llamps i trons en escenes culminants. Mentrestant, la subtrama homosexual, tot i que plausible, posa en perill la veracitat de la pel·lícula. Es deixa veure més per la part informativa que no pas pel costat artístic.

Tierpark

Foto de JMT

Foto de JMT

Abans d’acabar les vacances, una darrera jornada a Hamburg, incloent-hi una visita al seu parc zoològic que queda a Stellingen, bastant lluny del centre. No defensaré aquesta afició nostra a visitar zoos, tan mal vista pels turistes ecosostenibles, encara que alguns d’aquests parcs amb solera, com és aquest d’Hamburg, presenten edificis d’un cert interès arquitectònico-pintoresc. Aquí hi ha les antigues portes d’entrada coronades per lleons, elefants i pell-roges de pedra, templets birmans, estàtues de Buda i ponts de jardí japonès, tot deliciosament anacrònic. I malgrat tot, diu que aquest va ser el primer jardí zoològic (inaugurat l’any 1907) que va prescindir de les reixes i les va substituir per fossats.

El Tierpark Hagenbeck —si es pot dir de forma complicada, tingueu per segur que la llengua alemanya prescindirà d’etimologies llatines o gregues— té alguns animals que es passegen lliures per les instal·lacions, una tendència cada cop més freqüent, encara que enlloc més havia tingut tan a tocar piques i capibares. Altra característica curiosa és la de les edificacions en miniatura, que arriben a constituir un poblat, i que funcionen com a refugi de conillets d’Índies o porcs nans.

Però la secció més espectacular i que, a més, s’acaba d’inaugurar, és l’Eismeer o Mar de Gel, una muntanya artificial que conté diversos tancs d’aigua salada i un recorregut laberíntic que reprodueix hàbitats polars, amb ossos, pingüins, elefants marins, belugues, frarets, foques… Sospito que mai de la vida tornaré a estar tan a prop d’un pingüí. No sé si per a bé o per a mal.

Aquaris

Balena de JMT

Stralsund no té un sinó dos aquaris en actiu que representen dos moments de la història del país. El més antic, el Meeresmuseum, ocupa un convent del segle XIII i per aquesta voluntat d’introduir la ciència en un edifici dedicat a la fe ja es revela la mà dels anys comunistes. Es dóna particular importància a les feines i l’explotació econòmica del mar i només hi falta una menció al pla quinquennal de l’arengada fumada. La instal·lació fascina per l’estructura que ocupa en diversos pisos la nau d’una església; però, amb la seva insistència en els diorames de dissecats, ha quedat una mica desfasada. L’aquari pròpiament dit es troba al soterrani, té una mica de tot i fins i tot es poden acaronar unes tortugues d’aigua.

Sardines de JMT

Vista de JMT

Rügen, l’illa més gran del país, es troba davant del port a una distància d’uns sis quilòmetres. És tracta d’un destí turístic de primera magnitud i fins i tot Hitler hi va planificar una ciutat de vacances, que riu-te’n de Marina d’Or. Per això el port de Stralsund sembla més dedicat a cultivar el pintoresquisme dels magatzems de maó vermell i els vaixells de quatre pals que no pas a l’activitat pesquera.

En aquest entorn tan amigable pel turisme s’alça la mola futurista i blanca de l’Ozeaneum. Inaugurat l’any 2009 i declarat millor museu europeu de l’any 2010, representa l’últim crit en aquaris sostenibles i respectuosos amb l’ecosistema. Per això la seva col·lecció es limita a la fauna autòctona, encara que en un sentit ampli. No trobareu aquí els agraïts i acolorits habitants dels boscos de corall, sinó els seus més grisos germans del Bàltic i el mar del Nord, envoltats això sí d’una escenografia impecable. Hi ha un gran tanc que representa el mar obert de l’Atlàntic Nord amb una profunditat de nou metres i 2,6 milions de litres d’aigua. Per descomptat no hi ha cap mostra de cetacis ni molt menys espectacles de circ amb foques gracioses; per contra hi ha una sala, catedralícia per les seves dimensions, del sostre de la qual pengen diversos models en plàstic de balenes, dofins i catxalots. Hom pot jeure en unes gandules de disseny i contemplar el son et lumière que va revelant ara una ara l’altra.

I a la teulada, pingüins!

Stralsund

Stralsund completa amb Wismar el díptic de ciutats típicament hanseàtiques emparades per la UNESCO i, pel meu gust, la supera en espectacularitat i en situació pintoresca. El seu ajuntament del segle XIII, pura filigrana de Backsteingotik no s’assembla a cap altre. Però al voltant de la plaça hi ha altres mostres d’arquitectura de maó vermell que tant hem après a estimar.

Coratge que ja resten poques “diapositives”!; de fet aquesta ciutat marcarà el punt més llunyà de les vacances i després no quedarà més que tornar a Hamburg. Però abans admirem-nos de la massissa Nikolaikirche, també del XIII, també de maó vist.

O la Marienkirche, gòtica i del segle XIV.

La seva torre de 104 metres fou l’estructura més alta del món entre 1625 i 1647. Mentre l’estic visitant s’inicia un servei religiós i m’hi quedo, curiós per saber com funcionen els cerimonials protestants. Els feligresos (i simpatitzants) quedem tancats en uns corralets de fusta, com si es tractés d’una fira ramadera. Més que una “missa” pròpiament dita, sospito que assisteixo a una mera oració del migdia: en deu minuts hem cantat un parell d’himnes, hem pregat i ens ha sermonejat el pastor. Tan auster com caldria esperar. Sap una mica de greu veure aquestes grans esglésies, concebudes per sostenir la brillant prosopopeia catòlica, condemnades a tanta nuesa luterana.

Schwerin

Després de la reunificació de les dues Alemanyes la lògica dels nombres hauria exigit que la ciutat de Rostock, amb els seus 200.000 habitants, fos nomenada com a capital del Land de Mecklemburg-Pomerània. Però la veritat és que Rostock te reputació de ciutat ben poc atractiva i es va preferir afavorir Schwerin, que no arriba als 90.000 habitants, però que gasta maneres de vella dama a penes contaminada pels anys de comunisme.

Al centre abunden els edificis d’estil neoclàssic —el museu, el teatre, l’ala nova de l’ajuntament— que confereixen a la ciutat un aire de poder institucional, que per les seves moderades dimensions no arriba a ser asfixiant.

L’edifici estrella i el cor de Schwerin és el palau-castell, seu actual del parlament de Mecklemburg - Pomerània. Envoltat de llacs i amb tota mena de detalls fantasiosos que remeten tant a l’Orient com als contes dels germans Grimm, el palau ens parla d’un temps no gaire llunyans, en els quals Disneylàndia no s’havia inventat encara i la noblesa alimentava la mitomania col·lectiva. Vista la decoració tan Belle Époque, els ducs d’aquí devien estiuejar a Biarritz o a la Riviera. Ara som els turistes de calça curta els que envaïm els seus jardins i prenem un refresc a l’antic hivernacle sense necessitat d’haver fet una revolució.

Llegeixo que Schwerin és la ciutat d’Alemanya amb l’índex de criminalitat més alt. Ningú no ho diria: sembla un lloc tranquil, quasi ensopit. El motiu? Que les ordenances municipals consideren un crim fins i tot viatjar en transport públic sense bitllet. Formes de mirar les coses.

Wismar

A la costa de Mecklemburg, Wismar és una altra entrada al catàleg patrimonial de la Humanitat com a ciutat quintaessencialment hanseàtica. Té una plaça major amb algunes bones façanes i una font ornamental que ara ja no dóna aigua, però que ha esdevingut el símbol de la ciutat.

El seu port vell és prou pintoresc i va aparèixer en el “Nosferatu” de Murnau. Ara el que s’estila és comprar arengades a les parades que hi ha a les barcasses i menjar-se-les a peu dret sota un cel inclement. També hi trobareu un parell de “caps suecs”, les restes d’unes figures d’Hèrcules barroques que servien per amarrar els vaixells fins que una barcassa finlandesa se’ls va carregar.

Passejant de nit em topo amb el bust de Gottlob Frege, matemàtic que, com a un dels fundadors de la lògica moderna, sempre ha comptat amb la meva fervent admiració. No sabia que era fill de la vila. L’estàtua es troba als terrenys de la St-Marien-Kirche, de la qual només queda el campanar i un muret que perfila la planta de la seva nau. En aquestes terres que pertanyien a la DDR s’han dut a terme moltes restauracions en els anys posteriors a la reunificació. Si haguéssim vingut deu anys abans, segurament Wismar ens hauria semblat encara més melangiós.

Lübeck és Nobel

La ciutat de Lübeck, ves a saber el perquè, atrau els premis Nobel. El primer que ve al cap és Thomas Mann, nascut aquí l’any 1875 i que rebé el Nobel de Literatura l’any 1929. És recordat a la Buddenbrookhaus de la Mengstraße (foto superior), que va ser la casa dels seus avis paterns i que li serví com a inspiració per allotjar la família protagonista de la seva novel·la “Els Buddenbrook”. Actualment l’edifici acull dues exposicions, una sobre els Buddenbrook que intenta reflectir la forma de vida d’una família burgesa d’entre segles, l’altra sobre la pròpia família Mann, una família tan carregada d’escriptors i de traumes que constitueix per ella sola la seva millor novel·la.

Confesso que no vaig passar de la botiga de la planta baixa, molt ben assortida de tota la producció literària dels Mann (Thomas, però també Heinrich, Erika, Klaus i Golo). En general no tinc tirada a visitar els museus l’incentiu del qual és la seva relació amb alguna figura històrica: no tendeixo a mitificar. Bona prova d’això és que encara és l’hora que visiti la casa de Dickens a Londres.

Per això tampoc vam visitar la Günter Grass-Haus. No, el premi Nobel de Literatura de 1999 no va neixer a Lübeck sinó a Gdansk (el 1927), però ha passat aquí llargues temporades i en l’actualitat viu als seus afores. En aquest cas és possible que la visita de la casa presenti un plus d’interès, atès que Grass és també un notable artista plàstic i s’hi exhibeixen nombrosos dibuixos i gravats.

Com que plovia a bots i barrals i la visita era gratuïta sí que vam entrar a la Willy-Brandt-Haus inaugurada el 2007. Una molt didàctica exposició ens va fer recordar aquesta emblemàtica figura nascuda a Lübeck el 1913 i que va rebre el Nobel de la Pau el 1971. Potser els vint anys que han transcorregut des de la seva mort han obscurit una mica els detalls d’una vida veritablement llegendària.

Fill de mare soltera, batejat com a Herbert Ernst Karl Frahm, periodista a la Guerra Civil Espanyola, lluitador antinazi durant els anys 30, obligat a exilar-se a Noruega i prendre el seu nom de guerra pel que és conegut per la Història, alcalde de Berlín Occidental en el punt més àlgid de la Guerra Freda, canceller d’Alemanya entre 1969 i 1974, líder dels socialistes alemanys entre 1964 i 1987, partidari del diàleg amb el Bloc Soviètic, col·lega de Kennedy i de Felipe González, conciliador definitiu en caure de genolls davant del monument a l’alçament del Ghetto de Varsòvia. Tots aquests detalls els havia sabut i els havia oblidat; però he de reconèixer que, independentment d’ideologies, sembla que figures tan prenyades de significat com la de Willy Brandt pertanyen totalment al passat i que, vist el pa que s’hi dóna, trigaran a retornar. M’alegra saber que poc abans de morir fos testimoni de la reunificació de les dues Alemanyes.

Lübeck és una postal

Durant aquest èxode massiu, els que no fem ponts recordem les vacances de l'estiu i evitem el dispendi de neurones pròpies o alienes. Lübeck, apart de ser la ciutat més important de "Patrician", és molt bonica i sortosament no té res a veure ni amb constitucions ni amb puríssimes concepcions.

Lübeck és una platja

A ben poca distància, t’hi porta un autobús urbà, trobaràs la platja de Travemunde, és a dir la desembocadura del riu Trave. Aquestes platges del nord és a ple estiu quan més pena fan, amb les seves mancances al descobert. Els esforçats banyistes del diumenge es mullen els peus com aquell que fitxa a la feina i després s’enfronten a la llarga perspectiva que encara ofereix el dia de festa. Els terrenys prop del gran hotel estan ocupats per una trobada mundial de jugadors de petanca; al costat del passeig marítim hi ha un magatzem que ven sabates de saldo, possiblement xineses; al cor del poble uns encants, on s’exhibeixen també cotxes d’època (deuen de tenir més de trenta anys). Un parell de núvols amenaça el fràgil equilibri del dia, però els que endrapen gelats a les terrasses no s’immuten: els alemanys en hores de lleure són fets d’acer inoxidable i no s’espanten per quatre gotes que puguin caure. 

Imatge de JMT

Lübeck és un riu tranquil

El rovell de l’ou de Lübeck és una illa preservada en el temps i parcialment acompanyada del riu Trave. La circumval·lació de les seves ribes no superarà gaire més que dues plàcides hores, més inclinades a la domesticitat que a les sublimitats artístiques.

Prop de la Holstentor hi ha els vells magatzems de sal, tan importants en segles previs a la cambra frigorífica, quan part de la dieta i de l’economia depenia de les bacallaneres i de la pesca salada. Que actualment aquestes venerables construccions de maó estiguin ocupades per unes galeries comercials, que combinen el farro turístic amb el disseny global de la multinacional vestimentària gallega per excel·lència, suposo que ja no sorprendrà ningú.

I, sí, una pandèmia de cadenats recorre Europa (que el venerable Karl Marx em perdoni). El responsable s’anomena Federico Moccia i està contaminant tota mena de ponts sobre aigües no gens tèrboles. Quan l’amor —que caldria sentir-lo com un gest rabiosament personal, exclusiu i intransferible—, esdevé un “trending topic”, la repetició acrítica d’un ritual carrincló, és inevitable preguntar-se si la civilització occidental no ha caigut en un abisme de decadència, del qual ningú no l’extraurà.

Lübeck és una porta oberta

Lübeck, ciutat hanseàtica de Schleswig-Holstein, malgrat els seus 200.000 habitants té aires d’estar endormiscada al fons dels segles. El seu monument més conegut, la Holtenstor de 1464, és una antiga porta de la ciutat, monumental però rabassuda; més famosa per la seves qualitats emblemàtiques que per les seves virtuts estètiques, una mica com li passa a la basílica del Pilar o a la Puerta de Alcalá. La trobareu impresa sobre tota mena de souvenirs, il·lustrava els antics bitllets de 50 marcs i Andy Warhol la va fer protagonista d’una de les seves coloristes serigrafies.

També figura com icona preferent a la tapa de les capses de massapans, una especialitat local que no em fa salivar gens. Com sabem per les llaminadures que apareixen entorn de la festa dels Reis, la pasta d’ametlles gaudeix d’una plasticitat mimètica que permet fer amb ella rèpliques parcials de la realitat. A les botigues de massapà s’hi pot trobar tota mena de falses fruites, verdures i viandes, mentre que al pis de dalt hi ha algun museu anguniós on les maquetes comestibles van omplint-se de pols pels segles dels segles…

Com correspon a un lloc simbolitzat per una porta, Lübeck és acollidor i relaxant, un dels moments culminants de les nostres vacances d’aquest estiu. Amb tota seguretat un dels motius d’aquesta impressió és l’hotel Anno 1216 on parem. Instal·lat a una de les més velles cases de la vila, pura arquitectura de totxanes burgeses, crec que serà la primera i l’última vegada a la vida que dormiré sota un sostre pintat al fresc.