Desigualtat positiva

"Mrs. America", escrita per Dahvi Waller i emesa per HBO, documenta les lluites polítiques durant la dècada dels 70 per introduir a la Constitució dels Estats Units una esmena sobre la igualtat de drets sense discriminació de sexe. La sèrie se centra en el personatge de Phillys Schlafly, una activista conservadora que va enfrontar-se al feminisme (tan actiu des dels anys 60), tot oposant-se a l'avortament i als moviments d'alliberament sexual, mentre defensava el paper tradicional de la dona com a esposa i mare.

Tot i que a hores d'ara l'esmena citada encara no ha sigut ratificada, la sèrie no acaba de demostrar que fos Schlafly la responsable directa d'aquest bloqueig. Segons Gloria Steinem, feminista històrica, el que explica "Mrs. America" no és del tot cert i la influència de Schlafly ha sigut exagerada per motius dramàtics. Sigui com sigui, i per molt que les picabaralles de la política americana de fa més de quatre dècades ens puguin semblar llunyanes a la nostra experiència, sempre és bo contemplar lluites dialèctiques sobre assumptes encara no del tot resolts —desigualtats salarials, feina de la llar no remunerada, dones a l'exèrcit, matrimoni igualitari...— en el món contemporani.

Els nou episodis, cadascun centrat en un personatge diferent, donen veu a les partícips principals d'aquestes lluites i revelen també les seves contradiccions de manera que la tendència natural a un cert maniqueisme queda mitigada. Tot i això, la Schlafly (de qui Cate Blanchett fa una veritable creació) s'erigeix en el gran monstre de la funció, ambiciosa, freda i manipuladora. Tant és així que la mateixa Blanchett ha hagut d'escriure un article al New York Times per assegurar que ella no comparteix en absolut les idees del seu personatge. A aquests extrems ha arribat la ruqueria d'alguns espectadors.

Apart de la divina Blanchett, la sèrie compta amb una col·lecció d'actrius formidables com la roba-escenes Margo Martindale, Uzo Aduba (la Crazy Eyes d'"Orange is the New Black"), Tracey Ullman, Sarah Paulson o Rose Byrne. També hi surt John Slattery, revellit i amb una retirada a Eduardo Inda. L'ambientació "setantera" (tons marrons i taronja, música disco) també és digna de menció i farà la delícia dels seus nostàlgics.

Tot plegat fa de "Mrs. America" una sèrie inhabitual però plena d'al·licients per tot aquell que vulgui revisar d'on venim i fins a cert punt lo poc que ens hem mogut.

Manchester, segon round

Russell T Davies, el creador de la trencadora «Queer as Folk», torna al Manchester més gai amb el serial de vuit capítols «Cucumber» (2015). El títol de «Cogombre» prové d’un estudi científic que classificava les ereccions masculines en una escala de duresa de quatre intensitats: tofu, plàtan pelat, plàtan amb pell i cogombre. Per cert «Tofu» i «Banana» són dues sèries paral·leles a «Cucumber», encara que de natura bastant diferent: una es basa en documentals temàtics mentre que l’altra es compon d’episodis independents. No les conec.

«Cucumber» se centra en el personatge de Henry Best (Vincent Franklin), un venedor d’assegurances de mitjana edat, feliçment emparellat des de fa nou anys amb Lance Sullivan (Cyril Nri). Immers en una tardana crisi dels quaranta, Henry rebutja l’estabilitat que li ofereix la petició de matrimoni de Lance i es llença en braços de l’eixelebrament dels seus amics més joves. A partir d’aquí la seva vida s’anirà en orris i ho perdrà pràcticament tot.

El show combina molt bé la comèdia i el drama de manera que en alguns moments pot ser molt punyent, mentre que en altres resulta divertidíssim. Es toquen tota mena de temes universals com són les oportunitats perdudes, l’enfrontament generacional, les característiques personals i intransferibles de cada vida sexual, la por al compromís, el pes de la culpa… I també temes més passatgers com les parafílies del moment, les apps per lligar a través del mòbil o els vlogs de karaoke pseudo-gai (no, no m’ho estic inventant). En alguns punts els guions poden semblar exagerats i un punt inversemblants, sobretot quan volen donar sensació de bon rotllo. I, és clar, els problemes amb la penetració que té el protagonista poden sonar marcians, a menys que ens fem càrrec que és un britànic de mitjana edat.

És inevitable comparar la sèrie amb l’americana «Looking»; però el que allà era naturalisme una mica ensopit, aquí és un ritme trepidant i solucions narratives molt imaginatives. S’ha d’agrair la diversitat dels personatges, els quals pertanyen a totes les edats, les ètnies i tendències sexuals (mentre que a «Looking» predominaven els homes gais blancs en la trentena). També m’agrada que la majoria dels actors tinguin un físic normalet, el que fa les experiències molt més properes.

Tot i que tant els guions com la realització són de treure’s el barret, «Cucumber» no seria una sèrie britànica si no tingués uns actors magistrals començant per Vincent Franklin, que crea un protagonista vulnerable, odiosament contradictori, però profundament entranyable. Estupenda també Julie Hesmondhaigh, una veterana del serial «Coronation Street» (1998 - 2014), que fa de la germana sense pèls a la llengua amb la que sempre es pot comptar. I seria hipòcrita negar que Freddie Fox (fill de l’incombustible Edward Fox) és tot un bombonet, per a qui li agraden els joves rossos i discretament atlètics.

Hem quedat enamorats de Henry, dels seus amics, de la seva família i de Manchester. Ens hauria agradat que aquests vuit capítols de tres quarts d’hora tinguessin continuació. És rara ( i digna de ser degudament lloada) la sèrie que esperes sempre en candeletes, intrigat per saber com et sorprendrà aquesta vegada. Molt bona.

El Hobbit pot esperar

Hollywood proposa i déu disposa. 

La nostra intenció inicial era assistir aquest divendres a l’estrena del darrer escurabutxaques de Peter Jackson, perquè la resta del cap de setmana es presentava complicat; però ha calgut fer un canvi de plans d’última hora a causa d’un esdeveniment inajornable, com ha estat el naixement del meu segon nebot, en Roger. Si abans va ser la meva germana petita la que ens va donar la sorpresa, ara la duplicació de la jove generació familiar ha vingut de part del meu germà.

En una primera impressió, Roger —tres quilos nou-cents impecablement acabats—ens ha semblat un noi discret i entenimentat, que ha preferit dormir sense molestar-se a fer compliments a les visites. Prou sé que és massa aviat per treure conclusions, perquè en aquest punt de partida tot està per escriure, per això els nadons són tan engrescadors. 

Benvingut, Roger, gràcies per aportar la teva involuntària felicitat; mirarem de correspondre-la!

Passejant Mr. Adrià

Foto d'Oscar S.

Definitivament el cervell dels mascles no funciona igual que el de les femelles, vist que el meu nebot de dos anys i mig mostra des de fa temps una afició desmesurada (que jo diria innata) a tot el que té a veure amb la mecànica i la tecnologia. Quan ve de visita, només sortir de l’ascensor, pica el botó de planta baixa i contempla des de la reixa de la gàbia el descens de la cabina. L’espectacle, que ens obliga a compartir col·lectivament, arriba al seu punt culminant quan irromp el contrapés, aparició que és rebuda amb exagerats crits de joia. L’Adrià és molt entusiasta en tot allò que li agrada.

L’Adrià és també un nen molt emmarat i per convèncer-lo de sortir a fer un tomb i deixar una estona tranquil·la la seva mare l’he hagut de temptar amb un descens en l’ascensor del metro, una oferta que sabia que no rebutjaria. De fet, en sortir al carrer era ell qui tibava tot indicant-me impacient el camí fins un dels ascensors de l’estació de Provença.

Ell mateix ja sol·licita l’ascensor, si no es troba al nivell del carrer, i sap quin botó ha de prémer per fer-lo baixar. Un cop al vestíbul subterrani prou que li agradaria continuar fins a les andanes inferiors. És difícil fer-li entendre que no tot a la vida gaudeix de lliure accés i, encara que jo li digui que no podem passar, ell insisteix a mostrar-me les fletxes verdes de les barreres. Com a maniobra de distracció el faig pujar a la poc espectacular cinta lliscant de l’intercanviador fins arribar al vestíbul que queda sota de Rambla de Catalunya. Procuro que no vegi la vitrina de l’Espai Mercè Sala (que és l’infern on van a parar tots els treballs manuals que han comès algun pecat estètic) i l’encamino fins un segon ascensor. Pugem.

Baixem. Refem les nostres passes i la plataforma lliscant en sentit contrari. Passem davant d’un aparador de “txutxes”, tan ràpid que sembla un miratge i el nebot a penes ho percep. Per variar, prenem les escales mecàniques ascendents, on Adrià encara tentineja. Sense dedicar-li ni una mirada peremptòria a la porta de la Pompeu (ex Fòrum Vergés) iniciem la viceversa del descens. Com a bons assassins, tornem al lloc del nostre primer crim i utilitzem el mateix ascensor ara per ascendir, després per descendir. A partir d’aquí entrem en un bucle de topologies de l’inframón durant els quaranta minuts següents.

Esbandir i repetir, que diuen els americans. Terriblement fascinant si tens dos anys i mig. 

Un (altre) resum del 2010

 

En arribar aquestes dates
fer un resum és el que cal
que el dimoni de les llistes
a la vida aporta sal

Em permetré l’exercici
de contemplar-me el melic
no voldria enganyar-vos
el que sóc és el que escric

I per fer-ho tot canònic
afegiré un munt de links
que la Clídice s’enfada
si no n’hi ha 25

L’Alícia va donar guerra
potser encarà en donarà
Dickens cueja amb força
més enllà de l’undemà

Hi ha hagut temps de costellades
d’ateneus i de Sant Llops
hem festejat la fillola
i hem gaudit ser part d’un tot

Vàrem viatjar fins a Itàlia
per veure que es cou allà
en Fabrizio i la Maria
bella màgia ens van deixar

També fórem a Alemanya
el cor d’Europa se’n diu
si no és gaire encisadora
de connexions en té un niu

Quan fallaren les neurones
vaig acudir als meus records
als metros, a les patates
i a altres procediments bords

En Foster fou un fracàs
no sabeu pas com m’irrita
ho intentaré l’any vinent
la tardor ja és infinita

Però no tot ha estat tan trist
també he buscat alegria
i estic força satisfet
d’alguna beneiteria

Mentrestant tinc un nebot
que du de nom Adrià
i com era de preveure
és el més bonic que hi ha

I no voldria oblidar-me
encara que no es percep
res d’això seria possible
sense que hi fos en...

Procuraré esforçar-me
(alguns no en tenim mai prou)
per continuar distraient-vos
Que tingueu feliç any nou!

Temps d’advent

Vist aquí. És una pàgina molt catòlica, però les dates obliguen a la confraternització.

Si t’ho mires fredament, és molt estranya aquesta època de l’any que tot just comença.

Des de finals de novembre fins al proper 6 de gener viurem un esclat de cordialitat, de generositat, de consum i golafreria, de sentimentalisme i conciliació, de borratxeres i ressaques, impossibles de trobar amb aquesta densitat durant tota la resta de l’any. Seran més de quaranta dies marcats per l’excés, per no dir per la sobredosi.

El festival ha començat amb les llumetes de colors que guarniran els carrers principals durant setmanes, amb els avets decorats que ocupen el seu nínxol habitual als vestíbuls de les grans entitats, amb els aparadors curulls d’enlluernaments metàl·lics i amb les llargues taules de llaminadures indigeribles, veritable malson de diabètic, que entorpeixen la circulació als nostres supermercats.

Vindran ara els dinars o els sopars entre companys de treball, de vegades subvencionats per l’empresa, o amb amics que no has vist en tot l’any, sempre a restaurants pretensiosos sota el signe d’un menú “festiu” que no deixarà ningú satisfet. I aquesta política de reagrupament i conciliació entorn d’una taula culminarà amb els àpats familiars on es combinarà   l’experimentació d’algun producte car i inusual (ostres a la tòfona blanca) amb l’abundància de menges més terrenals, inductores de digestions pròpies d’una pitó.

La ludopatia esdevindrà una addicció universal i fins i tot ben vista; i qui no tingui almenys un dècim per a la Grossa de Nadal i per la del “Niño” serà considerat gairebé com un asocial. La peixatera i el barber ens regalaran participacions integrades en útils calendaris de butxaca per l’any que vindrà. Més interessadament, intentaran col·locar-nos els seus números multitud d’agrupaments escoltes, clubs d’escacs, associacions sardanistes, ateneus populars i escolars que planegen un viatge de fi de curs.

La generositat imperativa s’intentarà explotar per totes les vies possibles: maratons televisives, calendaris solidaris, venda de targetes nadalenques pintades amb qualsevol membre del cos, peticions d’ONGs… I a un nivell més personal, aquesta liberalitat passarà pel tràfic de regals, des de la pseudo-ruleta russa de “l’amic invisible”, fins a les obligacions establertes amb la família, passant pels lots d’empresa, les estrenes, i els “detallets” dels comerciants.

Ressuscitaran antics vestigis de pensament màgic i durant uns dies creurem (o ho farem veure) en personatges mítics com els Reis d’Orient, el Pare Noel o el tió. Recuperarem rituals, o n’adoptarem de nous, per invocar la bona fortuna: els raïms, la roba interior vermella, la castanya o la llentia…

No, no dic que moltes d’aquestes coses no siguin bones i fins i tot excel·lents. Igual que al llarg de l’any dediquem diades a causes admirables com la lluita contra el càncer o en record de les víctimes de la sida, no veig perquè no podem instaurar un dia dedicat al bon rotllo universal. Que aquest hagi de ser el Nadal se m’escapa una mica, ja que els seus orígens pagans o les seves derivacions cristianes ens queden cada cop més lluny, però encara que sigui només per tradició, deixem-ho així.

El que ja em costa més d’entendre és que aquesta diada es constitueixi en epicentre d’un sisme que s’expandeix durant setmanes i setmanes en una apoteosi d’excessos que fa empal·lidir la resta de l’any. No és d’estranyar per tant que el matí del dia set de gener una humanitat exhausta es replegui en el seu trist egoisme habitual, tot recuperant forces per poder encarar amb la millor de les disposicions el següent mes de desembre.

Si t’ho mires fredament, és molt estranya aquesta època de l’any que tot just comença.

Soltera i mare a la vida

En la meva acabada d’estrenar condició de tiet solter, he començat a descobrir mons que mai abans no havia imaginat. He vist mòduls 0 en flames més enllà de la fàbrica Jané, he vist opinions contradictòries sobre la lactància prop de la porta del CAP. Tots aquests moments es perdran… en el temps… Però tampoc és qüestió d’avorrir als lectors que han passat per aquesta més que ordinària experiència de la maternitat/paternitat.

Parlaré doncs d’algunes coses que li han passat a la meva germana Anna (me n’ha donat permís i gairebé m'ha exigit que ho publiqués), decidida a dur un fill al món sense disposar d’un mascle que doni la cara davant de la societat civil. Coses que pensaries que havien quedat sepultades a l’antigor més digna d’oblit, però que sembla que encara remenen la cua. Com per exemple, el que li va succeir quan va anar a registrar el seu nadó. Li demanaren que posés el nom del pare, i encara que ella informà que no n’hi havia, la funcionària insistí que el posés igualment, encara que el desaprensiu no volgués reconèixer la criatura. Es diria que al registre civil de Barcelona encara pensen en termes de dones de moral lleugera i d’homes que se n’aprofiten. No han sentit parlar de coses com la inseminació artificial.

La meva germana finalment sortí de les oficines amb els papers a la mà i sense cap nom fictici a la seva consciència. I, malgrat tot, jo que pensava que allò de “fill de pare desconegut” era una tradició de la nostra cultura, vaig descobrir diumenge passat, gràcies a la nostra amiga Montserrat, que només des de l’any 2005 existeix un decret que eximeix de declarar el nom del pare. Fins llavors, calia omplir la casella amb algun nom, fos real o inventat. No vull pensar les situacions truculentes que aquest fet podia provocar, quan el nen es feia gran i descobria que el seu pare desconegut era un tal Eligio o Facundo (per posar exemples improbables).

I ara caldrà dir alguna cosa sobre el nou llibre de família, tan modern i tan homoparental ell, on les dues caselles de la parella fundacional venen precedides de “senyor/senyora”, “don/doña” perquè s’hi puguin incloure totes les combinacions possibles. Però, si ets mare soltera, el funcionari del registre encara està programat per deixar buit el primer lloc i relegar la dona a la segona posició tradicional. I quan arriba el moment d’inscriure l’Adrià i s’ha d’omplir allò de “fill de x i y”, l’x és un guionet i Anna queda una vegada més a la cua.

Sí, tenim uns governs “guais” i d’esquerres que no ens els mereixem; no pots sortir al carrer sense que t’assalti una o altra festa de la diversitat, de la multiculturalitat o de la homoparentalitat. I malgrat tot, de què serveix tot això, si els cervells de tants de nosaltres no han passat la ITV des de fa 50 anys?

Manelic 0.0

No, aquest apunt no és com el d’en Ferriol, no va de conya; és seriós i, al mateix temps, molt feliç.

Però abans caldrà fer una presentació antropològica de la meva família, si no, no causarà l’efecte desitjat. Som quatre germans, dos nois i dues noies; el que aquí escriu és l’hereu, els altres venen darrera, però no gaire lluny. Tot i que tres dels germans estem temporalment aparellats (sense intervenció d’església o estat, crec) i tenim edat per ser pràcticament avis, a la família no hi havia hagut fins ara cap tipus de descendència.

Va ser, per tant, una sorpresa descomunal que la nostra germana petita, ben depassada la quarantena, ens anunciés l’agost passat que estava de cinc mesos. Precisament ella, l’única que no té ningú més a qui carregar la responsabilitat. Un cop passat el primer moment d’estupefacció, assumírem el paper de comparses solidaris en l’embaràs.

Com que la meva germana és teatrera (vull dir que el teatre és la seva professió), mentre es decidia pel nom real, li va adjudicar un nom provisional i adient, com ara Manelic. Així, a efectes pràctics, és com hem conegut el nasciturus durant aquests mesos. La veritat és que el nom m’agradava cada dia més. No trobeu que és simpàtic encara que no mati cap llop? L’elecció del nom d’un infant és una qüestió complicada que mereixeria una sèrie sencera de posts. D’entre les moltes bestieses que es digueren mentrestant, em quedo amb “Ganesha Manelic”.

Per fi, després de sortir considerablement de comptes, el nen nasqué abans d’ahir, ajudat per una cesària, més traumàtica per la mare que no pas pel fill. Sembla que el nebot es dirà finalment Adrià. Ha nascut amb uns acabats perfectes i, a diferència de tots els lletjos nadons del món, aquest és molt bufó. Té una certa retirada a Matt Damon. Però en guapo.

Els tiets, en estat de xoc, es declaren plenament feliços.

El VIH i jo

El dia u de desembre es va celebrar com cada any la Diada Mundial contra la Sida. La xarxa va omplir-se de llaços vermells, de missatges de solidaritat, d’informació sobre prevenció i sobre la conveniència de fer-se el test, de denúncies sobre tantes situacions injustes (especialment als països menys desenvolupats, però no només allà) i de record pels amics que ja no són amb nosaltres. Són iniciatives que s’agraeixen i que són desgraciadament necessàries. La raça humana és tan bèstia que hem aconseguit que no hi hagi dia de l’any que no estigui dedicat a lluitar contra un o altre mal que nosaltres mateixos hem engendrat.

Vaig estar dubtant si fer o no la meva aportació a la diada i al final vaig decidir que seria que no. Al cap i a la fi, la meva lluita contra la sida és una tasca diària, i segurament tindrà més ressò informatiu, si en parlo ara, que no perdut entre la sobredosi de pensament únic del dia en que pertoca. Els dies mundials duren això, un dia, i l’endemà ja hi ha un altre damnificat que demana atenció (prostitució infantil, dones treballadores, comunitats indígenes… sobren els exemples). Ho trobo lògic i és de justícia; però com això del VIH és el problema que m’afecta de forma més personal, permeteu-me que en parli una mica, encara que l’agenda no ho marqui.

O molt m’equivoco o em sembla que no val gaire la pena adoptar el paper de predicador amb els meus lectors, que contínuament em demostren que són persones informades i amb criteri. Així que m’estaré de sermons i proclames i parlaré senzillament del que significa per a mi viure en companyia d’aquesta infecció. Ja sabeu que habitualment no és una qüestió gaire habitual en els meus apunts, i no ho serà mentre trobi coses més agradables de les que escriure. No comparteixo certa retòrica de vocabulari bel·licista que s’utilitza quan hom s’enfronta a una malaltia (“aquesta és una batalla que penso guanyar” confessa sempre el famós de torn al que li han diagnosticat un càncer). No criticaré la forma com cadascú gestiona les seves malalties, si això el fa tirar cap a endavant, però (més prosaic jo), penso que cal tocar de peus a terra i, si t’ha tocat, “apetxugues” sense heroïcitats i amb el poc sentit comú del que disposes. Tampoc investeixo el meu virus de qualitats místiques o de lliçons transcendentals. La Sontag ho va explicar molt bé, encara que després no reaccionés tant bé davant del seu propi càncer.

Viure infectat de VIH al segle XXI a una ciutat com Barcelona (sí, ho sé, sóc un privilegiat; a gairebé qualsevol altre racó del món, els Estats Units inclosos, ho tindria pitjor) significa sotmetre’s a una anàlisi de sang cada quatre mesos (i no deixa d’admirar-me la quantitat de sang que poden extreure del meu petit cos sense que caigui exsangüe a terra). Després hi ha una visita de control amb el metge de capçalera. Habitualment no apareixen problemes, però, si el virus remunta, es canvia la medicació. Per fortuna, el meu virus és més lent que la capacitat de reacció dels laboratoris farmacèutics, així que sembla que li vaig guanyant la partida.

No voldria pintar-ho tot de color de rosa, hi ha malalts que no porten tan ben controlada la infecció, poden sorgir malalties oportunistes, augments inesperats de la càrrega viral… Però en general es pot dir que el tractament és eficaç.

La medicació contra la sida té molt mala fama. Tothom parla dels seus nefastos efectes secundaris (i sí, hi ha una minoria de persones que no ho aguanta gaire bé). Jo ara prenc cinc pastilles diàries i no em queixo, no em senten especialment malament. Evidentment hi ha la distribució anòmala del greix corpori (o la seva desaparició absoluta!), l’envelliment prematur, la intoxicació renal, els problemes digestius, l’augment del perill de colesterol (afegeix-li la sisena pastilla diària). Tot això s’assumeix sense problemes i em permet fer una vida diguem-ne normal, si és que hi ha cap vida que sigui normal. Possiblement no arribaré a l’ancianitat d’altres coetanis, però de moment trobo molts motius per gaudir del que hi ha. Fins a la data no m’he privat de fer res que em vingués de gust, encara que (serà cosa de l’edat) cada cop m’esporugueix més viatjar a països de condicions higièniques precàries.

Però, és clar, la meva arma secreta per lluitar contra la infecció no la fabrica cap laboratori. I és un medicament que, sortosament, es pot trobar arreu i de forma gratuïta, fins i tot al cor de l’Àfrica més depauperada. Es tracta d’un medicament fet de teixit humà, fet d’amics sempre propers a un costat o l’altre de la pantalla, fet dels meus germans, que callen amablement, perquè a casa no ens agraden els escarafalls, però que sempre hi són. I fet, sobretot d’aquest homenàs que tinc a uns centímetres de proximitat i amb el que comparteixo l’aventura. Ho podria tenir pitjor, oi?

La Bicha

Estic en l’edat que ja queda poca gent viva de la generació que em precedeix, almenys a la nostra petita família. Començo a sentir que un aire gèlid m’acarona a mesura que m’apropo a primera línia de mar. Potser ha estat amb aquest sentiment de mortalitat imminent que ahir vaig fer una cosa inusual i, junt amb els meus germans, vam anar a veure la tia Maria.

La tia Maria feia ahir 90 anys i, de fet, no és tia nostra: és la vídua del germà petit de la nostra àvia materna, o sigui que tècnicament és una tia-àvia, però tant li fa.

És molt menuda, no crec que depassi el metre trenta, i mentre la buscàvem entre els pensionistes als jardins que hi ha davant de casa seva, era com si juguéssim a “On està Wally?”. La vam trobar a casa seva (s’havia cansat d’estar al parc) i, pels escarafalls i crits de benvinguda que ens va fer, crec que li vam donar una bona sorpresa.

Quan el germà petit de la meva àvia festejava amb ella, sempre deia “me voy a ver a mi bicha”. Des de llavors, al matrimoni que se’n derivà se’l conegué familiarment com a “los bichos” i, per tant, la tieta esdevingué “La Bicha”. Sé que pot sonar horrible i fins i tot una mica ominós, però no sabeu amb quin afecte hem après a pronunciar aquest mot.

La tia Maria, com una quarta part dels meus avantpassats, nasqué a un poble polsós de Terol que es diu Gargallo. Fa més de 60 anys que viu a Les Corts i utilitza un castellà exòtic on figuren paraules rares com “pernil” o “espolsegar”. De jove va treballar al tèxtil, de més gran va brodar a mà i a màquina, i va fer ganxet. Lamenta durant uns moments que la seva neta (que no té intencions de casar-se), no apreciés degudament l’aixovar que li havia preparat amb amor, on hi havia drapets de cuina amb tomàquets, cebes i albergínies brodades. Però després reconeix que s’ho va passar bomba fent aquella tortura artesanal i que, de tant en tant, li queia la bava sobre la tela.

També afegeix amb picardia:
—Para lo pequeñita que soy, siempre tuve muchos enamoradores; pero yo no estaba interesada.

La veritat és que a les seves fotos de jove que ens va ensenyar, estava esplèndida. I s’estava reservant pel tio Emilio que, físicament, no era Hugh Jackman, però tenia un cor d’aquí a Algeciras.

La tia Maria té 90 anys. Les cames i el cap li responen bé. Té algun vertigen i algun dolor d’espatlla, el seu fill viu a l’altre costat del carrer, allí va a dormir cada nit. Però encara conserva la independència del seu petit pis. I els seus “trastos” (segons les seves pròpies paraules), que no vol perdre. Ha estat sempre una dona viva com un llampec i d’una alegria contagiosa.

Ja sé que no compleixo la majoria dels requisits, però jo als 90 anys vull ser la tia Maria.

Clavells 3, el retorn

Com que els blocs s’han de començar d’alguna manera, jo vaig escollir per la primera entrada escriure una elegia nostàlgica pels clavells que havien desaparegut dels nostres balcons. Ou sont partis les oeillets d’antan?, més o menys.

Fa pocs dies el meu germà Santi em regalà cinc testos de clavells de diferents colors i olors per demostrar-me que la flor no s’havia extingit, que només sobrevivia oblidada. Procuraré que creixin ben esponerosos per mantenir una d’aquelles tradicions familiars que val la pena preservar.

Dibuixa'm un altre xai

Nepotisme

La Julia Marqués Meyer és filla dels meus cosins Annemiek i Julio, o sigui que tècnicament es pot dir que és neboda valenciana meva (cosa que em sembla prou apropiada, ja que el seu avi, el tío Joaquín, era un valencià d’aquells de manual).

La Júlia és pintora i fa uns quadres de colors tonificants en els que juga amb les textures gràfiques sobre una base realista. A mi m’agraden i em posen de bon humor. Podeu veure mostres de la seva obra a la seva pàgina.

La Júlia inaugura exposició a Anglesola (Lleida) el 18 d’abril i fins el 31 de maig podeu contemplar els seus quadres a Cal Paguera.

A més, avui fa anys (pocs, però rodons) i, encara que només l’hauré vista una o dues vegades en la meva vida, últimament estic molt ben informat dels seus estats d’ànim gràcies a Facebook.

Què estranya és la vida 2.0, oi? Per molts anys, Julia!

Autoadhesius

En aquests temps en els que tan necessitats estem d'un model de família en la que emmirallar-nos, és digna d'elogi la decisió del USA Postal Service d'emetre una sèrie de segells dedicada a la nostra família favorita. A tots els estancs a partir del 7 de maig.

PD: En resposta a Josep i perquè no sigui dit que aquí oblidem els clàssics locals, cal reconèixer que el servei de correus espanyols des de l'any 1995 va fer diverses emissions dedicades a alguns dels personatges que havien alegrat la nostra infantesa o la dels nostres pares.

I per descomptat les inigualables "Hermanas Gilda" (les meves favorites absolutes).

Cuina francesa

Era un dia desconcertant, un diumenge escurçat per canviar l’horari, i potser no el més adequat per veure “Un conte de Noel” d’Arnaud Desplechin, ara que tot just estem estrenant primavera. Desplechin és un valor emergent a França, força apreciat per crítica i públic. Aquest Conte és el seu setè film i el primer que mostren aquí. Pel que a mi respecta, no crec que vulgui repetir l’experiència.

La història se centra en una reunió familiar durant les festes de Nadal amb la particularitat que la matriarca (una Catherine Deneuve amb permanent cara de fàstic) pateix una malaltia degenerativa i cal trobar un donant de medul·la compatible entre la nombrosa parentela (formada, en gran part, per primeres figures de la cinematografia gal·la). Com sol passar en aquest tipus de narratives, hi ha molts conflictes no resolts i els moments d’harmonia s’alternen amb moments de tensió. El que no és tan freqüent és que ni un sol entre aquesta colla de politoxicòmans desvetlli la més mínima simpatia: freds, pedants, capaços de dir les coses més incomprensibles entre cites de Nietzsche o d’Emerson i de fer disquisicions inacabables sobre l’amor i els sentiments, semblen una antologia il·lustrada dels pitjors defectes de la cultura francesa.

I és llàstima que els personatges no enganxin, perquè Desplenchin apunta maneres d’autor en la forma de desplegar la narrativa amb un continu contrast d’escenes curtes de to i estètica molt diferents. Tampoc li fa por la teatralització: actors adreçant-se a l’espectador, episodis narrats amb ombres xinesques, rètols explicatius... I és indubtable el seu gust musical on Duke Ellington, Mendelsohn, el Gershwin de “Lullaby”, les ragues indies o Scarlatti es combinen sense estridències.

Mathieu Amalric i Catherine Deneuve a la Missa del Gall
Però, per molt atractiu que sigui l’embolcall, 150 minuts és massa temps per aguantar les peripècies de gent a la que no li saps trobar l’ànima.

La ville en rose (2)

Saint Sernin, romànic a l'enèssima potència
Per pur atzar, després de Marrakech, la nostra següent sortida ha estat a Toulouse, una ciutat també rosa (i no cal buscar segones lectures), on els maons dominen el paisatge urbà i li confereixen un aire ben característic. Apart de Josep, venien també les meves germanes i el meu cunyat Òscar: un d’aquells experiments familiars que no fem gaire sovint, però que s’ha saldat amb èxit.

Un ajuntament amb "grandeur" per donar i vendre
Sempre m’agrada llegir les ciutats com la col·lisió única de conceptes i personatges heteròclits. Toulouse, capital de dues plantes passades de moda: les aromàtiques violetes i l’herba del pastell, antic origen del tint blau. Toulouse, refugi de càtars i de l’exili de l’Espanya republicana. Toulouse, o les mil maneres de cuinar les oques (i el cassoulet de retruc). Tolouse, improbable bressol de Carlos Gardel i domicili conjugal de Pierre de Fermat. Tolouse, rugby i avions amb un excés del Saint-Exupery més edulcorat. Toulouse, mare del Canal du Midi, indolència meridional passejant vora l’aigua sota els esquelets dels plàtans.

Art-déco en gris
I també Toulouse, la segona ciutat de França en qualitat de vida, amb un centre compacte, atractiu i amb poc tràfic. Mereixeria ser més coneguda la seva barreja d’art, gastronomia, civisme, relaxació i inquietuds culturals; i a més, ens queda prop de casa.

Patrimoni de la Humanitat

"Mira, sembles bona noia, i no vull ferir els teus sentiments, però estava totalment borratxo quan ens vam conèixer, ens vam casar i vam comprar aquesta casa."

Història de dues germanes

Tota la crítica sembla coincidir que les millors ficcions que es poden consumir actualment es troben a les sèries de televisió. Llàstima que sigui un medi que freqüento tan poc, però és que em costa molt tenir vicis a hores convingudes. En general m’espero per veure-les reunides dins d’una capsa i amb prou temps lliure per empassar-me les moltes hores que solen durar.

Fa molt i molt de temps, cap a principis dels anys 80 del segle passat, existí una època en la qual encara no estàvem saturats de serials televisius: tot just descobríem el luxe xaró i les ambicions que s’amagaven al cor de “Dallas” i no en sabíem res de les misèries de l’esclava Isaura ni dels misteris del Poble Nou. Fou llavors que aparegué una sèrie corrosiva, disposada a dinamitar totes les convencions d’un gènere amb el que encara no ens havíem familiaritzat. Potser per això aquí el seu èxit va ser més aviat de culte i probablement aquesta és la raó que hagi trigat tant a reeditar-se en DVD.

Però després d’esperar-la durant anys en candeletes finalment tenim aquí la primera temporada de “SOAP” (“Enredo” en castís), 25 episodis de mitja hora que són la millor solució per oblidar qualsevol crisi. Curiosament, dos dels episodis i algunes altres rèpliques no han estat doblats (i s'han de veure subtitulats), el que sembla indicar la llarga mà de la censura de TVE, fins i tot en temps democràtics.

Aquesta és la història de dues germanes, Jessica i Mary, i les seves respectives famílies, els rics Tate i els no-tan-rics Campbell. Jessica estima la vida i només hi troba a faltar una banda sonora, Mary també estima la vida, però l’amor no és recíproc. Les peripècies que patiran aquestes famílies constitueixen una enciclopèdia dels recursos del gènere. Quina altra sèrie de la història ha gosat reunir en els seus guions adúlters compulsius, crims quíntuples, canvis de sexe, mafiosos, espies, abduccions alienígenes, un nen posseït pel dimoni, la seducció d'un capellà, amnèsia, impotència, l'home invisible, ventriloquia i un venedor de moquetes a l'Ecuador? I al bell mig d’aquest descomunal desgavell la sublim Katherine Helmond, una Jessica Tate panglossiana que es resisteix a ser una “dona desesperada” encara que l’univers s’enfonsi al seu voltant.

Com a nota sociològica al marge, cal destacar que el personatge de Jodie Campbell, interpretat per Billy Crystal, deu ser un dels primers papers homosexuals fixos en una sèrie de televisió i, a més, vist el tarannà de farsa dels guions, un dels que estan tractats amb més simpatia.

Després de contemplar aquesta magistral manipulació de les esperances de l’espectador, hom queda vacunat per evitar empassar-se qualsevol altre “colebrot” de segona categoria. En resum, he passat bona part del cap de setmana contemplant-la i rient pels descosits i no puc fer més que recomanar-la vivament.

Thunder road (again)

Per molts anys, Santi! Segur que te'l saps de memòria, però això no impedeix que sigui memorable. Petons!

Qui no té feina... el gat pentina

Sempre s'ha dit que els Estats Units és un país jove, per això els deu entusiasmar tant la genealogia. Però de vegades potser s'excedeixen. Si teniu una connexió ràpida i força paciència podreu consultar aquí l'arbre genealògic de Donald Duck. Internet és la prova evident que hi ha gent per tot.