dissabte, 30 de maig del 2015

Com la nit i el dia


“Coyote”, la primera cançó d’”Hejira”, marca musicalment i argumentalment tota la resta de l’àlbum. El tema està propulsat per la guitarra d’acords sempre excèntrics de Joni i el baix musculat i expressiu de Jaco Pastorius, aquí en un ritme considerablement més viu que a la resta del disc. En quant a la història que explica la cançó es tracta d’una altra experiència de carretera, una “road movie” inspirada pels vagarejos solitaris de l’artista a través del continent. Qui sap fins a quin punt l’encontre entre el rude vaquer (el coiot titular) i la diva musical vista com a peix fora de l’aigua correspon a una topada real entre dos universos habitualment paral·lels?
Sense recança, Coiot
Venim de circumstàncies tan diferents
Jo llevada tota la nit a l’estudi
i tu matinant en el teu ranxo
Estaràs raspallant la cua d’una euga
mentre el sol va ascendint
I jo estaré tornant a casa amb les meves cintes
No hi ha manera d’entendre’s
Tan a prop com pots estar
dels ossos, la pell i els ulls i els llavis
I encara així sentir-te sol
I encara així sentir-te connectat
com etapes d’una cursa de relleus
No ets algú que llença la pedra i amaga la mà
I fuig a corre cuita
Només has recollit una autoestopista
Una presonera de les ratlles blanques de la carretera

Vam veure una granja cremant-se
Al bell mig del no res
Al bell mig de la nit
I vam passar de llarg aquella tragèdia
Fins que vam topar amb les llums d’un bar de carretera
on tocava un conjunt local
Els de la contrada bellugaven l’esquelet a la pista
I abans de poder-me adonar
ja tenia al coiot al davant
Em va acorralar a un racó i no acceptava un no com a resposta
Em va arrossegar a la pista
I vam ballar arrambats una cançó lenta
Em digué que tenia una dona a casa
I una altra al fons del local
Però de totes maneres em desitjava
Per què havies d’emborratxar-te
i portar-me d’aquella manera?
Només havies recollit una autoestopista
Una presonera de les ratlles blanques de la carretera

Vaig mirar un coiot directament a la cara
A la carretera de Baljennie prop del lloc on vaig néixer
Corria a través del blat
perseguint alguna presa
I un falcó jugava amb ell
El coiot saltava amunt i el galantejava
Tenia els mateixos ulls que tu
sota les teves ulleres fosques
Tot explorant en privat les habitacions públiques
I tafanejant a través dels forats del pany de portes numerades
On els jugadors es llepen les ferides
i prenen els seus amant temporals
i les seves pastilles i pólvores per superar aquell via crucis
Sense recança, Coiot
Només has recollit una autoestopista
Una presonera de les ratlles blanques de la carretera

Coiot és a la cafeteria
Contempla un forat en el seu remenat d’ous
Atrapa el meu perfum en els seus dits
Mentre mira les cames de la cambrera
És massa lluny de la Badia de Fundy
Lluny dels cavalls appaloosa, de les àligues i les marees
I els cubicles refrigerats
I les notícies dels teletips
Ho estan escrivint amb totes les lletres
Ell haurà d’alçar-se i plantar cara
O tocar el dos d’aquí
Jo mateixa vaig intentar escapar
Escapar i barallar-me amb el meu ego
I amb aquesta flama
que has encès en aquesta esquimal
aquesta autoestopista
aquesta presonera
de les belles ratlles blanques
de les ratlles blanques de la carretera



I com a torna, o propina, la versió filmada per Martin Scorsese a "The Last Waltz" amb l'acompanyament menys idiosincràtic, però igualment carismàtic de "The Band".


dijous, 28 de maig del 2015

Bernhard en tres cobertes


Us he parlat mai de la meva “mili”? Per si no ho sabíeu, els homes de la meva generació (i de les anteriors, i tot just d’algunes posteriors), així que hi ha una mica de confiança acabem explicant historietes del nostre servei militar. I com que això és una mena de blog personal, no us en escapareu… És broma. Només volia explicar quin va ser el meu primer Thomas Bernhard. Succeí a Colmenar Viejo (Madrid) l’any 1979, on vaig passar els tres mesos de campament i la resta de la (puta) “mili”. El títol fou “Trastorno” d’Ediciones Alfaguara, ja traduït per Miguel Sáenz. Me’l va enviar la meva amiga Montserrat Riba, que llavors treballava a l’escola d’estiu Rosa Sensat, i no estic gens segur que l’hagués adquirit de forma legal. En aquell moment la novel·la em va semblar massa “centroeuropea” pel meu gust, i la veritat és que no li he concedit una segona oportunitat (que potser aviat arribarà). El que no es pot negar és que el disseny de la coberta, gentilesa del gran Enric Satué, és pur geni tan tipogràfic com cromàtic. (Calla, ja m’he posat sentimental).


La segona coberta correspon a “Mestres antics/Maestros antiguos”, l’obra més demolidorament còmica, però també en certa forma la més sentida de Bernhard (no endebades s’hi reflecteix obliquament la mort de “l’ésser de la seva vida”). Els volums abstractes que s’hi reprodueixen corresponen al quadre “La muerte de Thomas Bernhard” de la barcelonina Isabel Cid (1934-2009). Aquesta pintora, no sé si gaire coneguda, va dedicar diversos quadres a l’autor austríac, els quals Alianza Editorial ha utilitzat des de fa anys per il·lustrar el seus llibres que té en cartera.


El tercer cas és “L’origen” de l’editorial mallorquina Edicions del salobre, el llibre que protagonitzarà l’així anomenat club de lectura del proper dimarts. La traducció de Clara Formosa Plans és pràcticament inobjectable. El disseny del llibret també m’agrada, tan auster com tota postguerra, i també sancionaria positivament la bella foto en blanc i negre de Carles Domènec. La defensaria si no fos perquè el que hi apareix és un racó de Viena, mentre que “L’origen” va de Salzburg i és el més salzburgués dels llibres de Bernhard. Ara amplifiqueu-me com a Allau cabrejat i deixeu-me dir-vos que aquests detalls de localització són mitja vida. Viena-Salzburg, Madrid-Barcelona: no hi sabeu trobar la diferència? És que no heu après a escapar del vostre puto poble?

dimecres, 27 de maig del 2015

En cursiva


Estic acabant de preparar el club de lectura del proper dimarts a Vic: “L’origen” de Thomas Bernhard. Tinc a les mans dues versions, la d’Anagrama firmada per Miguel Sáenz —la persona que pràcticament ha monopolitzat la traducció a l’espanyol de l’obra de l’autor austríac— i la d’Edicions del Salobre de Clara Formosa Plans en català. Tot i que m’agrada molt criticar els defectes de traducció, diria que aquestes dues em semblen molt decents. Potser la de Formosa resulta més fluïda, però en el cas de Bernhard (un autor d’estil molt artificiosament marcat), no sé si això és més un inconvenient que un avantatge.

El que volia fer notar aquí és com la versió catalana es carrega gran part de les paraules i els prefixos en cursiva de l’original, quan una de les característiques més evidents de Thomas Bernhard és el seu ús dramàtic de la tipografia cursiva, que lluny de les funcions diacrítiques habituals sembla voler remarcar amb pinces d’entomòleg les parts importants del discurs. A continuació confronto Sáenz amb Formosa i pinto les cursives en vermell grana perquè es notin més les diferències.
La ciutat, poblada per dues categories de persones, les que fan negocis i les seves víctimes, per als que aprenen i estudien només és habitable d’una manera dolorosa, una manera torbadora per a qualsevol naturalesa, amb el temps destorbadora i pertorbadora, i molt sovint pèrfida i mortal. Les condicions climatològiques extremes, que irriten i consumeixen de manera continuada les persones que hi habiten i que sempre les fa emmalaltir en qualsevol circumstància d’una banda, i l’arquitectura salzburguesa que en aquestes condicions climatològiques repercuteix sempre devastadorament en la constitució d’aquestes persones, de l’altra, l’opressiu clima prealpí, que produeix una vegada i una altra amb una manca de consideració increïble uns habitants irritants i extenuants i malfaents i humiliants i insultants i dotats d’una gran vilesa i infàmia, totes aquestes persones dignes de compassió, conscientment o inconscientment, però en un sentit mèdic sempre nociu, pesant sobre el cap i el cos i tota la resta dels éssers perfectament exposats a aquestes condicions naturals, engendren una vegada i una altra aquells salzburguesos de naixement o nouvinguts que entre les murs freds i humit, estimats per preferència, però odiats per experiència per l’aprenent i l’estudiant que vaig ser fa trenta anys en aquesta ciutat, es lliuren a les seves obtuses obstinacions, absurditats, estupideses, brutals negocis i malenconies, i són una font d’ingressos inesgotable per a tots els possibles i impossibles metges i empresaris de funerària.
La ciudad, poblada por dos clases de personas, los que hacen negocios y sus víctimas, sólo es habitable, para el que aprende o estudia, de forma dolorosa, una forma que turba a cualquier naturaleza, con el tiempo la disturba y perturba y, muy a menudo, sólo de forma alevosa y mortal. Las condiciones meteorológicas extremas, que irritan y debilitan continuamente y, en cualquier caso, enferman siempre a las personas que viven en ella, por una parte, y la arquitectura salzburguesa, que en esas condiciones produce unos efectos cada vez más devastadores en la constitución de las personas, por otra, ese clima prealpino, que oprime a todas esas personas dignas de compasión, de forma consciente o inconsciente pero, en sentido médico, siempre dañina y, en consecuencia, que las oprime en su mente y cuerpo y en todo su ser, al fin y al cabo totalmente a merced de esas condiciones naturales, y con brutalidad increíble produce una y otra vez esos habitantes irritantes y debilitantes y enfermantes y humillantes e insultantes y dotados de una gran vileza y abyección, engendran una y otra vez a esos salzburgueses de nacimiento o llegados de fuera que, entre sus muros fríos y húmedos, amados con predilección por el aprendiz y estudiante que fui hace treinta años en esa ciudad, pero odiados por experiencia, se entregan a sus estúpidas terquedades, absurdidades, barbaridades, asuntos brutales y melancolías, y constituyen una inagotable fuente de ingresos para todos los médicos y empresarios de pompas fúnebres posibles e imposibles.
Tot i que havia promès no parlar de les dues traduccions, em continua meravellant com arriben a traspaperar subtils eleccions plenes de reflexió filològica. Com traduiríeu “Wetterverhaltnisse”? Condicions meteorològiques o condicions climatològiques? Opto per la segona, encara que soni més forçada.

La primera línia del text de Sáenz presenta algun error de concordança, perquè després d’emprar dos mots femenins (“poblada por dos clases de personas”) no els pots enllaçar amb el masculí “los que hacen negocios”. També cal reconèixer que les terminacions coincidents de “habitantes irritantes y debilitantes y enfermantes y humillantes e insultantes” respecta més l’original que la versió Formosa, on un adjectiu acabat en “ent” (malfaent) destrossa la monòtona rima.

La moral de la història, segons el meu pobre enteniment, és que no s’ha de prendre seriosament Thomas Bernhard. I encara menys la seva obra pollosa. Així Bernhard. Així Allau. O així l’anomenat Allau.

dimarts, 26 de maig del 2015

Suite d’un sol moviment


La història de la creació i l’edició del llibre “Suite francesa” d’Irène Némirovsky resulta gairebé tan ple d’incidències com el seu contingut. La seva autora l’havia previst format per cinc novel·les curtes ambientades a partir de juny de 1940, el mes en el que l’exèrcit alemany havia ocupat París i el nord de França. Només en va arribar a escriure les dues primeres (‘Tempête en juin’ i ‘Douce’), però va poder esbossar la sinopsi de la tercera (‘Captivité’) abans de ser arrestada per la seva condició de jueva i traslladada al camp de concentració d’Auschwitz on morí de tifus l’agost de 1942. L’obra, potser la primera ficció literària sobre la Segona Guerra Mundial, escrita a més contemporàniament a l’acció, va romandre durant 50 anys en mans de la filla gran de Némirovsky, la qual creia que aquell quadern de notes ple d’anotacions microscòpiques era una mena de dietari, massa dolorós de llegir. Quan finalment ho va fer, poc abans de donar els papers de la seva mare a un arxiu francès, va descobrir la novel·la inacabada i va insistir en la seva publicació. Així fou com “Suite française” esdevenia l’any 2004 un bestseller a França, el qual aviat es faria extensiu a molts altres països.

Amb aquests antecedents no resulta estrany que de seguida els adalils més actius del cinema de qualitat adquirissin els drets del llibre per fer-ne una adaptació tan infidel com d’exquisit bon gust. I encara que el material de base sigui tan francès com el camembert, qui millor que els britànics per fer de “Suite française” (la pel·lícula) una irreprotxable reconstrucció històrica? El director escollit, un tal Saul Dibb, havia fet poc més que un film d’època on sortia Keira Knightley; de la preciosa fotografia s’encarrega el barceloní Eduard Grau i el tema musical, que té un paper important al guió, el firma l’imbatible Alexandre Desplat. El recull d’actors i actrius tampoc està gens malament, encara que la seva inversemblança lingüística fa pensar sobre tot en un episodi brillant d’”Allo, Allo!” 

Així, malgrat haver nascut a Montana, la dolça Michelle Williams fa de la francesa Lucille Angellier sense despentinar-se gaire, mentre que el belga Matthias Schoenaerts fa de nazi alemany i sensible, amb propensions musicals, però espatlles prou amples. Lambert Wilson és l’únic personatge del repartiment principal que és francès i fa de francès; mentre que Kristin Scott Thomas (en un paper de viuda severa, que li surt molt britànic) és la que està millor de tots. I perdoneu-me la parcialitat.

La “Suite française” original era un mosaic de situacions catalitzades per la guerra. Tenia molt d’impressionisme i de visions fragmentades de vocació coral. Però Hollywood i els seus associats avorreixen tot el que és inconclús. Per això aquesta història d’atracció entre una francesa malcasada i un nazi cultivat s’omple de girs truculents i barats que no existien a l’original. A més, una innecessària veu en off (sempre una mala idea, i molt especialment en el cinema literari) ens va explicant tot el que ens hauria d’estar mostrant.

“Suite française” és bonica i correcta, però no desvetlla cap passió i per descomptat no li fa cap favor a Irène Némirovsky, de qui algú podrà arribar a pensar que era una autora de novel·les roses.

dilluns, 25 de maig del 2015

Després de...


Després de la jornada de reflexió.

Després de la jornada de votació.

Ara toca la jornada de digestió. La sal de fruites és de rigor.

diumenge, 24 de maig del 2015

Road movie

El següent àlbum de Joni Mitchell, “Hejira” (1976), representa sense cap mena de dubte el moviment més audaç de la seva carrera. Només cal veure la seva portada glamurosa i gèlida —obra del fotògraf Norman Seeff, on una Joni amb la cigarreta sempre entre els dits ens observa amb distància de model de Vogue, retallada davant del glaçat llac Mendota a Madison, Wisconsin— per comprendre que ens trobem en un territori molt allunyat dels corrents a la moda.

El títol “Hejira” evoca evidentment la fugida del profeta Mahoma de La Meca a Medina l’any 622 i fa enyorar uns temps innocents de finals del segle XX on l’absència d’islamofòbia entre l’opinió pública permetia emprar aquestes metàfores sense por de danys col·laterals. Aquí el terme “Hejira”, mancat de ressonàncies religioses, es refereix més aviat a una fugida personal que té com a paisatge les inacabables “highways” americanes. Resulta curiós observar com era d’itinerant el segle passat i com és d’aturat el segle present.

Malgrat que també hi intervenen altres músics, la pràctica totalitat d’”Hejira” es basa en un diàleg d’estil lliure entre la guitarra d’acords desballestats de la Mitchell i la resposta contundent del baix malaguanyat de Jaco Pastorius. El diàleg és magistral, però de moment us l’estalviaré (avui no hi ha YouTube que valgui). Pastorius, el qual també va brillar com a baixista del combo jazz-rock Weather Report, tingué molt mala fi en mans d’un desaprensiu porter de discoteca. Coses de drogues i malastrugança, probablement.

De moment vull que us centreu en la foto de la Joni (i la seva exquisida tipografia), més bonica que mai, amb boina gavatxa i una autopista a les entranyes.

dissabte, 23 de maig del 2015

Retrat del novel·lista en vida (i 2)

Un cop iniciada la seva carrera d’escriptor, la biografia de Juan Marsé esdevé molt menys “novel·lesca”, encara que continuï oferint múltiples punts d’interès. És sabut que el nostre novel·lista sent aversió pels fastos socials i l’eròtica del poder, de la mateixa forma que detesta el mitjà televisiu, on la seva presència ha sigut molt escassa. A Marsé l’interessa bàsicament el seu ofici i, quan no escriu, li agrada voltar-se dels seus amics i de la seva família més propera. Per això en part se li ha de donar la raó, quan afirma que porta una vida ben poc interessant. Resulta significatiu, crec, que la seva esposa Joaquina Hoyas provingui d’un món ben poc intel·lectual, però que aporti al matrimoni la dosi imprescindible d’estabilitat i sentit comú. Em sembla interessant el que diu ella:
Como siempre, visité yo sola la casa. Juan nunca ha visto ni decidido nada sobre los pisos en que hemos vivido. Siempre ha sido un hombre que se ha dedicado a hacer una sola cosa y la ha sabido hacer, la ha hecho bien; ha trabajado mucho, se ha esmerado mucho y además le cuesta. Y eso es lo que le importa; nada más. Nunca se ha dedicado a nada que no fuera su trabajo. Juan da muy poca guerra pero no colabora en nada.
La part central del llibre l’ocupen les grans novel·les de l’autor, les seves vicissituds editorials i la seva recepció, a més d’una avaluació literària que fa el biògraf Cuenca sense que sigui estrictament necessària. D’aquest període també es subratlla la llarga col·laboració de Marsé a la revista “Por Favor” i s’acompanya amb una nodrida selecció de la seva secció “Señoras y señores”. En algun punt d’aquesta etapa s’aborda el sensible fet que Marsé sigui un autor català que escriu en castellà. De nou el biògraf actua més a la defensiva que el biografiat, el qual deu opinar molt raonablement que no ha de donar explicacions a ningú.

D’entre altres grans moments de “Mientras llega la felicidad” destacaré un capítol complet dedicat a la malaguanyada adaptació de “El embrujo de Shangai”, un relat hilarant sobre la breu pertinença del biografiat al jurat dels premis Planeta (qui tingui pressa que enllaci aquí) i una documentada notícia de l’antagonisme proverbial que enfrontà en vida Baltasar Porcel i Juan Marsé. El més bo del cas és que en Porcel se n’anà a la tomba intentant desxifrar què li havia fet a en Marsé, perquè li tingués tanta mania, sense adonar-se que la seva mera existència era el que l’ofenia.

Acaba la biografia una mica com el rosari de l’aurora: en una barreja ambigua de mort i glòria. Per una banda els amics més íntims van morint de forma prematura i continuada (Gabriel Ferrater, Carlos Barral, Jaime Gil de Biedma, el Perich, Terenci Moix, Manolo Vázquez Montalbán, etcètera), per l’altra, Marsé comença a rebre guardons als que no aspirava (però que ara li venen sobtadament de gust). Haurà superat, en les seves vellúries, aquella sempiterna aversió pels honors i els sòcols de marbre?

No us puc dir si aquesta és o no una "bona" biografia, ja que no tinc ni idea de com es mesuren aquestes coses; sí que sé que m'ha semblat molt informativa, molt amena i fins i tot divertida. Molt recomanable pels interessats en la història de la Barcelona recent i de la seva literatura.

divendres, 22 de maig del 2015

Retrat del novel·lista en vida (1)


Tal com s’informa al breu pròleg, Josep Maria Cuenca va passar-se anys intentant convèncer Juan Marsé perquè li deixés escriure la seva biografia. L’autor de “La muchacha de las bragas de oro” adduí una vegada i una altra que la seva vida no té cap interès pel lector corrent, el que només demostra com arribem a equivocar-nos en la percepció de la vàlua de la nostra pròpia biografia. Per fortuna el novel·lista accedí finalment i des de febrer de 2015 podem gaudir de “Mientras llega la felicidad. Una biografía de Juan Marsé” per gentilesa de l’editorial Anagrama.

La primera objecció que es presenta és evident: cap biografia no pot ser completa, mentre el biografiat continuï entre els vius. De totes maneres, tot sent realistes, cal suposar que als vuitanta anys passats la carrera de Marsé poques novetats oferirà i que tot el seu bagatge d’experiències bé mereix una relació detallada. A més aquesta mena  d’empreses de vegades cal emprendre-les amb una certa anticipació abans no desapareguin els testimonis presencials. Per exemple, durant la preparació del llibre, aportaren informació amics de Marsé ara ja traspassats com Josep Maria Castellet, Ana María Moix o Carlos Pujol. El caràcter de biografia autoritzada permet que l’escriptor aporti el seu gra de sorra de viva veu i encara que ningú no sigui un narrador fiable de les pròpies vivències —precisament l’escriptor ha tractat sovint la qüestió de la memòria impostada—, la seva forma de ser, tan mancada d’afectacions, garanteix un retrat força proper a la veritat. O que així m’ha semblat.

En contra de l’opinió del protagonista, la seva vida, especialment els seus trenta primers anys, es llegeix amb l’interès continu que ofereix (i que se’m disculpi el tòpic) una bona novel·la. La figura del menestral autodidacte que a base d’esforç i ambició es fa un lloc en el món intel·lectual barceloní presenta ecos que fan inevitable evocar Stendhal. La seva filiació rocambolesca, que implica dues famílies (disjuntes però tènuement connectades) i una nombrosa parentela, la qual oscil·la en les seves aventures entre el fulletó i el sainet, proporciona unes primeres pàgines entretingudíssimes. Es trenca per cert una falsa presumpció: la infantesa de Marsé fou totalment rural, repartida entre les cases dels avis a L’Arboç i Sant Jaume dels Domenys. No fou fins els deu anys que va trepitjar per primer cop La Salut, el barri barceloni que convertiria en mite i fonament de les seves ficcions. L’entrada al taller de joieria als tretze anys recorda, quasi en forma d’homenatge, el seu admirat Dickens.

Un altre bell moment del primer terç d’aquest llibre és l’aparició de Paulina Crusat. Berta, la mare de Marsé, treballava d’infermera i tenia cura d’una senyora gran, la filla de la qual havia tingut contactes juvenils amb la plana major dels poetes noucentistes. Paulina Crusat, malcasada molt jove i habitant a Sevilla, però encara lletraferida irredempta, rep les cartes de l’escriptor incipient i l’encoratja amb consells plens de cordialitat però també de molt de seny.

La incorporació de la gran esperança literària obrera que representa l’escriptor al grup que comanda Carlos Barral es produeix sense entrebancs ni fissures, encara que probablement ajudada per l’alcohol. Aviat dues persones tan allunyades per classe, rerefons familiar i tendències sexuals com Jaime Gil de Biedma i Juan Marsé es converteixen en amics, de fet en els millors dels amics. I també per això, per retre un homenatge tan digne a la seva meravellosa amistat, “Mientras llega la felicidad” mereix un lloc al cel de les biografies.

dijous, 21 de maig del 2015

El senyor Pratchett saluda el senyor Dickens


Enmig de la meva recent excursió/incursió (d’intenció exhaustiva) per l’obra del finat Terry Pratchett poc m’esperava que hi acabés apareixent el vell amic Charles Dickens. Hi figura en un títol que el camarada Pons007 no controla encara, si he de fer cas a la  pestanya “Pratchett” del seu blog. Parlo de la novel·la “Dodger” (2012), en castellà “Perillán”. Es refereix inicialment a un personatge secundari del llibre “Oliver Twist”, el més decidit i espavilat deixeble de la banda de lladres que comandava el jueu Fagin. En la ficció dickensiana rep el nom de Jack Dawkins i el sobrenom de “the Artful Dodger” (que Oliva i Buxton tradueixen com “trampós” al diccionari corresponent de l’Enciclopèdia Catalana). A l’edició de Proa que va traduir Pau Romeva allà pels anys 30 del segle passat, el sobrenom de “Dodger” és l’Aranya.

La novel·la, situada a la primera època del regnat victorià, presenta un protagonista pintoresc que treballa com a “tosher”, és a dir algú que garbella les clavegueres a la recerca de tresors ocults. Aquest Dodger no descarta cometre petits actes delictius, però és una persona bàsicament decent que no vacil·la a ajudar una noia maltractada en una nit de tempesta. Sobre la identitat d’aquesta senyoreta, els perills que patirà i la protecció que li ofereix el seu jove amic gira tota la peripècia. Ben al principi del llibre hi apareix un jove periodista del ‘Morning Chronicle’ de nom Charlie Dickens que s’interessa per Dodger i en certa manera li fa de mentor. Encara que mai no es fa explícit, s’ha d’entendre que aquest Dodger és el que inspirarà l’homònim a “Oliver Twist”. De fet el Dodger de Pratchett també viu a casa d’un jueu, Solomon, molt més políticament correcte que Fagin i fins i tot deliciosament escèptic en matèria religiosa.

En algun lloc he vist aquest “Dodger” classificat com a literatura per adolescents, però m’ha semblat perfectament apte per edats més madures: en cap moment la meva intel·ligència s’ha sentit insultada. Encara que aquest Pratchett allunyat de Discworld és potser menys humorístic i més socialment sensible, no hi falten moments pel somriure. Com sol passar amb l’autor, més que la trama el que té interès és la forma enginyosa i fins i tot ocorrent com està explicada. De forma una mica inversemblant Dodger acabarà coneixent molts dels prohoms (i prodones) de l’època, de manera que a més del mencionat Dickens, ens toparem amb el reformador social Henry Mayhew, els proto-informàtics Ada Lovelace i Charles Babbage, la filantropa Angela Burdett-Coutts, el fundador de la policia moderna Sir Robert Peel, el polític Benjamin Disraeli i fins i tot (oh inversemblança última!) la reina Victòria i el rei Albert.

M’ho he passat molt bé amb aquesta novel·la, que pot ser una bona aproximació a Pratchett per a tots aquells que no combreguin gaire amb la literatura fantàstica (tot i que conté una mena de teogonia de la claveguera). No puc respondre de la traducció (l’he llegida en V.O.), que sospito que ha de ser problemàtica: gran part dels gags de “Dodger” es sustenten en el xoc entre la parla popular del protagonista i el llenguatge refinat dels seus interlocutors, amb els malentesos que això genera. Almenys en Pons l’hauria de llegir.
Dodger estava acostumat a aquesta mena de coses; gent com aquella ximpleta pensava que tota la canalla que vivia al carrer eren probablement lladres i carteristes que et robarien els cordons de les teves pròpies botes en una fracció de segon i després te’ls tornarien a vendre. Va interioritzar un sospir. Per descomptat, va pensar, allò era cert la “majoria” de les vegades —en realitat, gairebé totes— però no era raó suficient per generalitzar. Dodger no era un lladre; de cap manera. Era… bé, era bo trobant coses. Al cap i a la fi, de vegades queien coses dels cotxes i els carruatges, oi? Mai no havia ficat la mà a la butxaca d’altri. Bé, apart d’una o dues ocasions en les quals la butxaca havia estat tan palesament oberta que alguna cosa havia de caure “per força”, en el qual cas Dodger l’atraparia amb destresa abans que toqués a terra. Allò no era un furt: es tractava de mantenir nets els llocs, i al cap i a la fi, només passava… quan? Un cop o dos a la setmana? Comptat i debatut, era un cert tipus de netedat; tanmateix alguna gent curta de mires podia fer que et pengessin per culpa d’un malentès.

dimecres, 20 de maig del 2015

Molt més que amigues

Diu que “Une nouvelle amie”, l’última de François Ozon, es basa molt lliurement en el conte “The New Girlfriend” de la recentment traspassada Ruth Rendell. Realment l’adaptació ha de ser molt i molt lliure ja que jo no he sabut reconèixer la trama original. Pedro Almodóvar que comparteix amb Ozon el gust per les transgressions sexuals, ja va destrossar un altre títol de Rendell a la seva “Carne trémula”.

En el pròleg sense paraules se’ns explica la història de l’amistat entre Laura i Claire, una mica com a l’inici d’Up, però amb una estètica més llepada. Laura mor poc després del part i deixa desconsolats tant al seu marit David com a Claire. Un dia, aquesta descobreix accidentalment que David es transvesteix com a mitjà per suportar l’absència de la seva dona. A partir d’aquí s’iniciarà una intrigant relació entre Claire i David que explorarà múltiples variacions sobre la identitat sexual.

Si algú pensa que en mencionar el transvestisme de David estic revelant un secret crucial del film, ja es pot relaxar, perquè el propi director en parla a les entrevistes promocionals, el cartell i el tràiler ho insinuen, i el fet es descobreix als quinze minuts del metratge. “Une nouvelle amie” no és en cap cas un film de misteri, sinó allò tant francès d’observar les maniobres del desig amb esperit distant, curiós i desacomplexat. M’ha semblat més especulatiu que estrictament realista i no m’he acabat de creure les situacions. No ajuda el to, una mica de conte fantàstic, amb unes localitzacions que semblen inspirades en “Desperate Housewives”, més americanes que no pas franceses.

Gran part de l’encant que pugui tenir la pel·lícula s’ha d’atribuir als seus protagonistes Anaïs Demoustier i Romain Duris. Ella (se suposa que ja la coneixia de “Les neus del Kilimanjaro” de Guedignian) es mostra fràgil i encisadora; ell té un paper difícil que com a mínim no converteix en risible i li ha proporcionat alguna candidatura a premis. De totes maneres Duris, que pot resultar bufó com a home, queda inquietant i distraient amb perruca i faldilla.

Segurament Ozon pretenia continuar jugant a fer d’infant terrible, però estem prou curats d’espants perquè ens entabani. Aquesta amiga nova és passadora, però no em traurà la son: el seu flaire és pur artifici.

dimarts, 19 de maig del 2015

English Written (not Spoken)

No crec que aquestes altures, i després d’acreditar una admiració incondicional i de llarga durada per figures com Carroll (Lewis) o Dickens (Charlie), algú em pugui acusar d’anglòfob; però encara així opino que fem un gra massa en l’ús de la llengua anglesa (o, pel mateix preu, americana) als mitjans de comunicació. Ja ve de lluny i no sé qui va concedir-li la prerrogativa, ¿seria la refrescant Coca-Cola o les pel·lícules de l’Elvis Presley?, però la qüestió és que des de tota la vida (meva) ha resultat d’allò més rendible adoptar l’anglès com a llengua de preferència. L’anglès prestigia, fa actual, s’enrotlla, mola!

El refugi més habitual de paraules escrites en anglès o d’anglicismes mal entesos són les revistes de moda, no gens casualment hàbitat natural de cervells poc privilegiats, encara que solguin gastar unes pretensions que voregen l’exageració. La majoria de vocables anglesos que empren té fàcil equivalent tant en català com en castellà. Així, “pop up store” = “botiga efímera”, “clutch” = “bolso (o bossa) de mà”; “cool” = “modern” (no confondre amb “cul”); “vintage” = utensilis i ornamentacions que empraven els teus pares quan eres petit o no havies nascut encara; “It Girl” = “nena que ara està de moda, encara que no se li conegui ni ofici ni benefici” (reconec que en els dos darrers casos l’anglicisme és molt més econòmic).

Tot el que té a veure amb la vida social més irracional també és terreny abonat per l’ús indiscriminat de la llengua de Jane Austen. Es tracta de casos com el de “tabloides” = “premsa sensacionalista”; “baby celebrities” = “nadó fill de famosos” o l’horrorós “socialite” (persona habitual als saraus) que un francòfil despistat ha convertit en “socialité”, que sona a mútua. I no us dic res de les pàgines de gastronomia on ara la gent a qui l’interessen les coses del menjar s’han de dir “foodies” i la pitança que es consumeix al carrer ha esdevingut “street food”. Fa una setmana llegia ara no recordo on sobre una botiga de cafès on es podien adquirir fins a cinquanta “blends” diferents. La notícia afegia entre parèntesi que “blends” volia dir “mescles”, per si encara algú s’entestava a no entendre la “lingua franca” que enterrarà tots els nostres llatinismes.

Només per pur masoquisme escullo una exclusiva recent del gran diari barceloní de capçalera, LA VANGUARDIA. La “notícia” va de Victoria Beckham, que es troba a Singapur i que és capaç d'espaterrar-se tot mirant el mòbil. El brevíssim text incorre en els següents anglicismes poc justificats: “followers” (seguidors), “stiletto” (sabates de taló d’agulla), “jumpsuit” (granota), “frizz” (rínxols) i aquest inadmissible “enfundada en un minivestido black and white”, com si el blanc i negre de tota la vida tingués data de caducitat.

De totes aquestes collonades, les que més em molesten, tenen a veure amb l’alta (o no tan alta) cultura. Molts dels redactors dels periòdics semblen ignorar que no tot el món parla en anglès i que existeixen altres llengües igualment vàlides per titular les coses i fins i tot per omplir de contingut els mencionats títols. Res no em molesta tant com llegir, per inventar-me un exemple, que Kevin Spacey acaba de dirigir un muntatge de “The Cherry Orchard” a Londres. Atès que Txékhov escrivia en rus, però que el lector estàndard de casa nostra no és fluent en ciríl·lic, no hauria sigut preferible parlar de “L’hort dels cirerers”? 

I per passar de l’hipotètic a la realitat, aquí us enllaço una notícia recent sobre un (altre) Botín corrupte que pretenia escapar a algun paradís fiscal acompanyat d’una pintura de Picasso. La pintura, tal com descriu la notícia, es diu “Head of a Young Woman”. L’any 1906 Pablo l’hagués pogut titular “Tête d’une jeune femme”, “Cabeza de joven” o, en un cas extrem, “Cap de jove”; però no hagués emprat mai de la vida l’anglès.

De torna, aprofitant que el Pisuerga passa per… per on li ve de gust passar al Pisuerga, vegeu la imatge de dalt que ha provocat la premsa britànica a fer escarni del puritanisme de la Fox americana, que ha esborrat mugrons a dojo (però no el cul que també s’hi albira) per donar la notícia del rècord en la subhasta del quadre de Picasso “Femmes d’Algier”, aquí anomenat “Women of Algiers”. Per acabar-me donant la raó.

dilluns, 18 de maig del 2015

Dones al volant

La carrera de l’australià George Miller no deixa de ser ben curiosa: després de fer-se un nom a l’escena internacional amb la trilogia de Mad Max, va abandonar durant trenta anys el cinema d’acció per dedicar-se a aventures tan diverses com els pingüins de “Happy Feet”, els animals de la granja de “Babe”, l’humanisme de “Lorenzo’s Oil” o l’extravagància de “Les bruixes d’Eastwick”. Que ara als setanta anys Miller torni a la franquícia Mad Max pot semblar una d’aquelles maniobres revisionistes que tant abunden al cinema comercial actual, on es prefereix la posta al dia d’històries ja conegudes i contrastades, més que no una aposta per l’originalitat i el risc.

Afortunadament “Mad Max: Fury Road” evita les solucions previsibles i supera la més optimista de les expectatives, mentre fa sospitar que potser Miller s’havia estat reservant tots aquests anys per demostrar que encara pot donar lliçons als més joves de com filmar una pel·lícula d’acció superlativa. Més que plantejar un reinici de la saga, el film opta per una continuïtat a penes suggerida per algun “flashback”, amb un univers que estèticament està emparentat amb el de “Mad Max Beyond Thunderdome” i on el personatge que llençà a la fama Mel Gibson ara l’interpreta Tom Hardy. Tornem a un món post-apocalíptic i erm (gentilesa dels deserts de Namíbia i Austràlia), on les grans monedes de canvi són l’aigua i la benzina i en el qual l’objectiu únic de la humanitat és la supervivència.

Un cop descrit superficialment el decorat, i contra el meu costum, no intentaré fer cap resum esquemàtic de la trama, ja que “Mad Max: Fury Road” té en realitat molt poca trama, però l’exposa de forma magistral. De fet és una de les seves grans virtuts. Una de les regles bàsiques del bon guionista es resumeix en l’adagi “Show, don’t tell” (No donis explicacions, mostra!) i aquest film, per honorar el seu gènere (que és el de l’acció pura) no s’atura ni un sol moment a informar-nos del rerefons dels personatges, ni del funcionament d’aquesta societat, ni de les seves creences transcendentals: tot el que ens cal saber, que és més aviat poc, ho anem atrapant al vol. És una sàvia decisió: quantes epopeies fantàstiques han caigut en ple ridícul per culpa d’un excés de justificacions?

Deslliurat d’algunes servituds narratives beates, el film deriva en espectacle cinètic total. Crec que en les seves dues hores de metratge, els intervals de calma no deuen de sumar més de deu minuts. La resta són interminables persecucions sobre rodes, màquines i motors, acrobàcies, armes, deflagracions, cicatrius, col·lisions, sang i metall. A diferència del que ara es porta, en l’acció hi ha molt d’intervenció física i poca manipulació d’ordinador. Almenys així ens ho volen fer pensar els 150 especialistes contractats, entre acròbates del Cirque du Soleil i atletes olímpics d’oferta.

La pel·lícula és visualment magnífica, absorbent fins a no poder dir més, com tot el que s’inspira en un número qualsevol del “National Geographic”; però, per ser just, he de citar que el director de fotografia és John Seale (“The English Patient”, “The Talented Mr. Ripley”, “The Perfect Storm”), qui fa meravelles amb taronges i blaus saturats. A més, tant el vestuari com el disseny de producció són plens de tocs de geni, començant per una col·lecció molt inventiva de vehicles de qualsevol nombre de rodes (aquells tambors!, aquelles guitarres!) Fantàstic el disseny dels personatges, deformitats físiques incloses, que combinen retrofuturisme amb els quadres del Bosco.

Els actors, que en general han de posar més el cos que l’ànima, són perfectament funcionals aquí, on poden deixar el cervell en repòs. Ha ofès una mica, entre mascles amb poca cintura, que “Mad Max: Fury Road” converteixi els seus personatges femenins en els veritables artífexs de la trama: de fet, el Max titular és més un comparsa que el veritable protagonista; però Tom Hardy (d’una masculinitat menys agressiva que la de Mel Gibson) està adequadíssim. De totes maneres, qui té més oportunitat per brillar és Charlize Theron, implacable i bellíssima, la qual es revela com una gran actriu d’acció i, amb la dotzena de frases que profereix durant el film, dibuixa perfectament tot l’arc del seu complex personatge. L’altra gran actuació és la de Nicholas Hoult, com la del psicopàtic soldat Nux, un altre paper d’evolució inesperada.

L’única crítica que es podria fer a aquest “Mad Max: Fury Road” és que es pot explicar la mateixa història amb mitja hora de més o de menys, atès que les escenes de persecucions, que constitueixen el gruix de la pel·lícula, no són més que interaccions explosives entre cossos físics que en general no fan avançar la trama. Però no em feu gaire cas, perquè el gènere d’acció no és el meu preferit i l’adrenalina en vena durant dues hores pot arribar a empatxar-me. Aquest film ha nascut amb fusta de clàssic, perfecte antídot contra tant super-heroi de la Marvel animat per ordinador, intel·ligent i visceral, admirable te’l miris per on te’l miris, només em resta exclamar, igual com fa joiosament l’eixelebrat Nux: Oh, what a lovely day!

dissabte, 16 de maig del 2015

Executius i dones desesperades

Una darrera cançó de “The Hissing of Summer Lawns”, aquell àlbum tan sofisticat i ple d’idees que indicava amb claredat que la Joni Mitchell de 1975 no podia ser més ambiciosa. “Harry’s House/Centerpiece” és el retrat d’un home condemnat al desarrelament per pagar l’estil de vida d’una dona que se sent abandonada. La cançó té una curiosa estructura de “maletí” ja que amaga al seu interior un clàssic del “swing”, “Centerpiece”, fruit de la col·laboració entre Jon Hendricks i Harry Edison.

Onades de calor a la pista d’aterratge
mentre les rodes toquen a terra
Agafa l’equipatge de la cinta transportadora
Agafa un taxi a la ciutat
Bancs grocs de peixos taxi
Jonàs en una balena que fa tic-tac
Atrapat a la llum de les finestres de xarxa
dels magatzems Bloomingdale
Mirant aquelles noies a la moda
Models negres i primes amb rínxols de color de corb
Rosses de saló de bellesa amb ulls de targeta de crèdit
Buscant capricis “chic” per comprar-los

Obre la seva maleta
a la suite continental
I la gent trenta pisos més avall
són baies de colors al carrer
Un helicòpter aterra al sostre de l’edifici Pan Am
com una libèl·lula sobre una tomba
I els homes de negocis
s’afanyen cap a les sales de reunions
Batallons de mascles amb ments de paper
parlen de productes i vendes
Mentre a casa seva les seves dones de paper
i els seus nens de paper
empaperen les parets per amagar les seves reaccions viscerals

Rajoles blanques i grogues a la cuina
Una heura trepadora al bany
Ella es distreu amb les revistes de decoració
Ell, com a cap de personal,
es deixa perdre en records
de com era ella a l’escola
amb el seu cos oliós i brillant
a la piscina municipal...

… Cabells brillants i pell brillant
Brillant mentre l’ensarronava
per dir-li, com ha fet avui,
el que faria amb la Casa de Harry
i amb el salari de Harry




I com a propina, una versió més canònica de "Centerpiece" interpretada pels immensos Lambert, Hendricks & Ross.

dijous, 14 de maig del 2015

Barcelona criminal

Una possible inspiració per a Víctor Català
De tota la vida, els llecs en la matèria havíem sentit dir que, de les dues novel·les que Víctor Català va escriure durant la seva molt llarga vida, l’única bona era “Solitud”, mentre que “Un film (3000 metres)”, de tan dolenta, gairebé resultava tòxica i que els seus contemporanis l’havien condemnada unànimement des del moment de la seva publicació. Jo no havia arribat a tenir-la mai a les mans i em pensava que des de la seva aparició a l’Editorial Catalana l’any 1926 no s’havia tornat a reeditar (en realitat no era així: a més de dins l’Obra Completa d’Editorial Selecta (1972), edicions 62 l’havia publicada en època tan relativament recent com l’any 1985). De totes maneres, per tots aquells que no pertanyem al ram de la filologia, la notícia més fresca sobre “Un film” ens va arribar el 23 de març d’enguany, quan Maria Bohigas des del seu blog “Cartes elèctriques” expressava el seu entusiasme ran de la lectura de la segona novel·la de Víctor Català. El títol de l’entrada ja constituïa tota una declaració d’intencions: “Desenterrar un tresor: Un film de Víctor Català”. Per accentuar el caràcter de troballa literària, la blogaire s’adornava una mica la feina:
M'havia costat anys aconseguir el volum després de la sorpresa de saber que existia (i saber que existia ja havia estat una aventura plena d'avatars).
No cal que la Bohigas exageri o dramatitzi; si hagués consultat l’Aladí (el catàleg informàtic de les biblioteques públiques de la Diputació de Barcelona) hauria vist que el llibre el tenia ben a l’abast i en diverses edicions. Si jo he reconegut la meva ignorància sobre la carrera editorial d’”Un film” en una sola frase, per què no hauria de fer ella el mateix? Però com que ella, a més de lectora, és factòtum i beneficiària del Club Editor, se li poden perdonar les seves intencions esbiaixades i promocionals. De fet, la seva maniobra d’esforçada investigadora literària tingué tant d’èxit que “Un film (3000 metres)” començà a adquirir un munt de moment literari, recolzaments pòstums de Jordi Castellanos inclosos, que acabà convertint-lo en un dels títols més venuts del recent Sant Jordi en la respectable categoria de “clàssics a descobrir”.

“Un film” s’inspira de forma confessa en els fulletons per episodis que omplien les sales de cinema de la segona dècada del segle XX, històries truculentes destil·lades a la baixa a partir dels clàssics literaris dels Dumas, Victor Hugo i Eugène Sue. Molt conscient que s’estava ficant en un territori que no era el seu, Víctor Català es curava en salut des del pròleg tot menysvalorant el seu projecte:
La poca o molta solvència literària que tu m’hagis amablement concedit per obres anteriors, queda desada en aquesta ocasió; no et fa fermança de res. El novel·lista cedeix accidentalment sos estres al filmaire, per al qual no resen certa mena d’obligacions ni puritanismes.
En altres paraules la Caterina Albert se situava més enllà de l’abast de la crítica literària convencional i es concedia la potestat de regnar en el país del tot s’hi val; estratègia força assenyada quan s’ha perpetrat les quatre-centes pàgines ben poc assenyades que constitueixen la substància d’”Un film”. La novel·la parteix d’un dels elements més tradicionals del gènere fulletonesc, el de l’orfe criat a l’hospici que parteix a la recerca de la seva autèntica família. Així en Nonat Ventura (un nom ben poc innocent) està convençut de la noblesa dels seus orígens; però, després d’unes primeres perquisicions fallides, decideix conquerir el lloc que li pertoca a la societat per la via criminal. Per això, en Nonat acabarà convertint-se en un lladre d’admirable perícia, tot cultivant una imatge pública refinada que li guanyarà el sobrenom del Senyoret.

El caràcter episòdic de la trama i els materials tan volgudament vulgars amb els que està construïda són inherents al gènere fulletonesc: no hi tinc res a objectar; però el que em sembla imperdonable és que la història avanci amb tant poca empenta i amb un sentit del suspens completament inexistent. L’únic motor d’en Nonat és el de desposseir la burgesia barcelonina dels seus bens, d’una manera més teòrica que digna de compartir amb el lector, ja que les malifetes són trivials i a penes es mencionen. Per no tenir, el llibre no té ni trama amorosa: en Nonat sembla del tot asexuat, el que per un protagonista de fulletó no es pot acceptar. Sense un guió potent al darrera, la novel·la ha de xifrar els seus atractius en altres elements de l’espectre literari, però em sembla que Víctor Català tampoc se n’acaba de sortir aquí.

Deixant de banda uns personatges que són necessàriament estereotips sense gruix, l’estructura de la novel·la no podria ser més matussera. Cada nova figura que s’introdueix a la peripècia ve acompanyada d’una biografia prèvia que fàcilment es pot retrotraure a la Guerra del Francès, mentre que el seu paper real al llibre es limita a un parell de planes. Aquesta manera de procedir genera un ritme narratiu de petits avanços i frenades, d’allò més irritant que empitjora de forma alarmant quan s’apropa la conclusió. Es diria que a Víctor Català l’interessen més les anècdotes puntuals que el marc general de la història.

I si la solidesa estructural és problemàtica, la coherència tonal del text és un veritable garbuix. És “Un film” una obra que explota els nostres més baixos instints? És una divertida paròdia mancada de tot sentit de l’humor? És una exquisida exploració de sentiments i paisatges dins la ciutat moderna? Víctor Català no ho acaba de tenir clar, i de retruc tampoc nosaltres. Predomina la voluntat d’exterminar personatges a dojo, detall que només em puc prendre amb un somriure negre, tal és la perversitat dels homicidis:
Una nit despertà el cotxer tossint i queixant-se d’un fort dolor al costat. La muller li féu fregues, li donà aigua del Carme, aigua de matafaluga, per si eren vents encantats, i com amb res no trobés millora, cridaren el metge. El metge declarà que tenia una pulmonia furiosa. Als quatre dies el cotxer estava de cos present. Sos companys de parada li deien el “Valencià”. El fill heretà el cotxe i el motiu del pare. La mare seguí amb les dispeses: un dispeser s’enamorà d’ella i va casar-s’hi. Era d’un poble del cor d’Astúries, on s’anava encara amb diligència. El nou marit volgué fer el viatge de noces a la seva terra; els cavalls de la diligència s’esquivaren en un mal pas i la baluerna s’espenyà pel segat de la carretera. Els nuvis, així com altres viatgers, quedaren tots nafrats i capolats i, duts a una casa camperola d’aquells indrets, on foren entregats a una assistència per demés primitiva, les nafres se’ls infectaren, sobrevingué la gangrena, i amb quinze dies de diferència moriren els dos.
De vegades la intenció desacomplexada i destructiva de l’autora entra de ple en el mal gust, com en el càncer sanguinolent i pudent que exterminarà un dels personatges femenins del llibre. O en la desagradable conclusió “gore” de la seva tercera part:
El pobre Rovira havia quedat mort a l’acte, encara que la seva carn seguí debategant i estremint-se durant uns quants minuts. L’envestida formidable li havia fet donar un capgirell rodó i després l’havia cabdellat com una truita… El comboi sencer havia passat per sobre d’aquell cos, fent-hi l’ofici de triturador… Tenia les cames trinxades, una espatlla separada del tronc, el cap badat com una magrana i part del cervell sobre una travessa de la via…

D’un forn proper algú portà una estrassa i cobrí amb ella aquell munt de pasta sangonosa i fumejant, per amagar-la, per sostreure-la a l’espaumòdica i salvatge curiositat del concurs, fins que arribés el Jutjat de guàrdia…

A les farmàcies dels volts estaven refent unes quantes dones que s’havien desmaiat.
Si, d’alguna manera es pot salvar aquesta segona novel·la de la Caterina Albert de l’Escala serà pel seu particular ús del llenguatge, tan allunyat de la normativa fabriana, on conviuen sense manies flagrants barbarismes amb girs dialectals i expressions arcaïtzants. Depenent dels gustos del lector l’experiència pot resultar embriagadorament exòtica o bé un malson incomprensible. En tot cas, sense negar-li a "Un film" el seu caràcter de novel·la "única", qualificatiu que no compromet gens, el fet de concentrar totes les seves virtuts en l'originalitat de la llengua li carrega massa les espatlles i en resulta una obra geperuda.
Pàl·lida, lassa, amb el xal de randes a les espatlles i sola en la tribuna de la saleta, la Cònsola mirava enartadament cap al jardí. Res passava, amb tot, pel jardí, que semblés motivar aquell enartament. En l’havent dinat, sòpit, de dia feiner, una com irradiació mandrosa esmortia la vida i fins les fulles dels arbres s’hauria dit que feien la becaineta. Tan sols una de solitària, a l’extrem d’una vergella que fugia del tou de verdor i destacava per obscur sobre el cel nacarí, tremolava de tant en tant com un ocell que fes l’aleta. Passant pel jardí, venien, de la dreta i de lluny, remors de vaixella remoguda i, per l’esquerra i de més prop, els “xècs” secs i agres dels tacs al petar en les boles de billar i el segit retruc d’aquestes a l’envestir-se elles amb elles. Entre els tres punts de la mena de triangle imaginari que formaven la trèmula fulla i els dos sorolls, semblava segrestada l’atenció de la Cònsola.

dimecres, 13 de maig del 2015

La veritat de les mentides (i viceversa)

Observeu la 'I' sense punt i la 'N' amb dièresi: tipologia al poder
Rescato de la biblioteca el film de culte “This is Spinal Tap” (1984), el debut en la direcció de Rob Reiner, cineasta que va començar immillorablement; però que va esgarriar-se de forma imperdonable ja fa alguns anys. La pel·lícula és una paròdia dels documentals sobre conjunts de rock, en aquest cas tracta d’un fictici conjunt de “heavy metal” anglès anomenat Spinal Tap, al qual el seu fan Marty Di Bergi (el mateix Rob Reiner) segueix durant la seva desastrosa gira americana de 1982 per fer-ne un documental. Els membres de la banda estan interpretats, amb enèrgica desimboltura i forçats accents britànics, per magnífics comediants com Christopher Guest, Harry Shearer i Michael McKean. Hi intervenen en petits papers llumeneres com Anjelica Huston, Billy Crystal, Ed Begley, Jr, Patrick Macnee (dels autèntics Venjadors) o Howard Hesseman (el Johnny Fever de l’enyorada “Radio Cincinatti”).

El film incorre en totes les imperfeccions de forma i tots els girs accidentals, propis del gènere documental, fins al punt de fer quasi creïble allò que és pura invenció. Ajuda (i molt!) que el “heavy metal” es presti a tan fàcils ridiculitzacions (i em sap una mica de greu, perquè els seus seguidors en el fons solen molt bons jans). Hi figuren pantalons de lycra que embolcallen paquets prominents, lletres d’un sexisme imperdonable, escenografies escandalosament kitsch i una mena de síndrome Yoko Ono que fa implosionar qualsevol conjunt musical quan les xicotes dels músics fiquen cullerada. Les cançons que omplen la banda sonora són masclistament idiotes i enganxifosament comercials. “Sex Farm”, “Big Bottom” o “Tonight I’m Gonna Rock You Tonight” tenen veritable fusta de hit malgrat haver sigut ideades des de la broma.

Sense ser el primer del gènere, “This is Spinal Tap” ha esdevingut la referència del documental paròdic (o “mockumentary”) i és una recomanació segura per a melòmans amb sentit de l’humor.

En el mateix estoig hi venia un segon disc amb “Anvil! The Story of Anvil” (2008), un “mockumentary” dirigit per Sacha Gervasi (guionista de “The Terminal” de Spielberg i director d’aquella cinta on Anthony Hopkins feia de Hitchcock). Se suposa que Anvil (“enclusa”) és una banda canadenca de “heavy metal” que va tenir uns inicis molt prometedors l’any 1984, quan va participar en un superfestival al Japó al costat de triomfadors com Scorpions, Whitesnake i Bon Jovi; però ell foren els únics que aviat van caure en l’oblit. No per això el cantant i el bateria originals (ara dedicats al repartiment de càtering i a la construcció respectivament) han perdut l’esperança d’assolir la fama i, ben entrats en la cinquantena, continuen tocant davant de petites audiències locals. Els seus soferts familiars —esposes, pares i fills— aporten el seu testimoni de conformades víctimes col·laterals; mentre que músics de debò com Slash, Michael Schenker, Lars Ulrich o Carmine Appice es fan còmplices de la broma per testimoniar el deute que senten pel grup d’Ontario.

Bona part de la pel·lícula l’ocupa la desastrosa gira europea que els hi organitza la seva benintencionada fan Tiziana Arrigoni. De Lorca a Cracòvia se succeeixen les calamitats, perden nombrosos trens i avions, quan no es perden ells mateixos a la recerca del club on tocaran a Praga. La temporada de concerts acaba de la pitjor forma possible amb el festival Monstres de Transilvània, on toquen en un estadi amb capacitat per 10.000 persones davant d’una audiència de 174. Tiziana plora molt i s’acaba casant amb el guitarrista.

“Anvil!” és com un “remake” posat al dia amb tecnologia del segle XXI de “This is Spinal Tap”. És cert que no resulta tan còmic com l’original, però tot plegat és igual d’irrisori i absurd. Almenys s’hi reprodueixen molts dels seus elements característics: la banda de “heavy metal” arquetípica fins la paròdia, la gira abocada al desastre més abismal, la picabaralla puntual entre els dos líders del grup, la presència de les pedres de Stonehenge i (homenatge definitiu) que el bateria es digui Robb Reiner, gairebé igual que el director de “This is Spinal Tap”.

Hauria enterrat “Anvil! The Story of Anvil” com un subproducte fàcilment derivatiu més, si no fos per la beneïda Wikipedia, que m’informarà massa tard que Anvil és efectivament un grup existent en el món real, igual que és real tot el que acabo de veure en pantalla. De sobte, el somriure distanciador se’m glaça als llavis i la il·lusió indestructible d’aquests músics, que no accepten el fracàs com a resposta, em fa caure la cara de vergonya. Haure de tornar a veure la pel·lícula amb la clau canviada, ara llegida en estricta realitat.

En tot cas, no crec que cap jurat em condemnés després de veure el seu pòster oficial.

diumenge, 10 de maig del 2015

Mala salut pública


Atès que la majoria de nosaltres vivim i acabarem morint sota l’empara del sistema sanitari estatal, res ens hauria d’interessar més que un film com “Hippocrate” del francès Thomas Lilti, que l’any passat va tenir força èxit al país veí. La pel·lícula parla de Benjamin, un jove metge, que viu la seva primera experiència professional com a intern en un hospital, on té com a superior el seu propi pare. Des del guió, l’ambientació i les interpretacions es mostra una voluntat de realisme aspre que s’allunya de les ficcions mèdiques que ens sol administrar la televisió (hi ha una referència explícita a “House” com a exemple de fantasia pura que té poc a veure amb els nostres hospitals).

“Hippocrate” passa bé, gràcies a bones interpretacions de Vincent Lacoste com el jove Benjamin i Reda Kateb com el seu més expert col·lega algerià. Els escenaris, convincentment escrostonats i plens de graffiti, fins i tot a les dependències del personal mèdic, resulten creïbles; i les situacions són del tot equiparables a les que vivim als nostres propis hospitals. Potser el guió, amb les seves ganes de presentar la classe mèdica com a víctimes impotents del sistema, força algunes situacions fins al límit de la versemblança i fa actuar aquests professionals amb uns escrúpols que no crec que es donin a la realitat amb la mateixa intensitat.

De fet, sota la seva epidermis de sinceritat, “Hippocrate” només dóna a l’espectador allò que havia vingut a buscar sense saber-ho; especialment a l’escena en la qual el personal sanitari es rebota en pes contra les retallades de pressupost, enfrontats a un gestor contractat exclusivament pel seu equilibrisme monetari. Per descomptat, la sang no arriba al riu, i el film conclou amb una música euforitzant i un destí positiu pels dos protagonistes, de manera que el públic en general surt satisfet de la sala.

Film agradable i trampós, que no molesta, però que sospito que fa més nosa que servei. L’únic que m’ha ensenyat és que els joves membres de la classe mèdica poden ser els més impresentables sapastres de qualsevol professió imaginable. Aniré amb compte a la propera hospitalització.

dissabte, 9 de maig del 2015

La noia del “boss”

“Edith and the Kingpin”, la tercera cançó de “The Hissing of the Summer Lawns”, és un dels seus números més elegants i “jazzy”. Es tracta d’un retrat ple d’atmosfera sobre l’amistançada d’un home influent i de vida tèrbola a qui se li augura molt poc futur.

L’home important arriba
Els balladors de la disco el saluden
Els policies de paisà el saluden
Ciutat petita, home important, lluentor de pintallavis fresc
Argot d’estudiants d’institut
de víctimes de màquines d’escriure
La banda sona com màquines d’escriure
L’home important no escolta
Els seus ulls contemplen Edith
La seva mà esquerra s’agafa la dreta
Que deu desitjar aquesta mà
per aferrar-se tan fort?

Edith a la pista
Les noies abandonades xerren entre elles
L’home de l’anell de diamants ronca de satisfacció
De moment amb les urpes amagades
D’una en una li porten a ella
les seves històries d’home rebel
els seus crims i les seves glòries
Es miren tot desafiant-se
Les dones que ell pren envelleixen massa aviat
Les seves cares fatigades
inclinades sobre la cullera

Edith al llit d’ell
Un avió brunzeix sota la pluja
Els cables de les parets bronzegen
Alguna cançó, alguna cançó misteriosa
Els compassos en el seu cap
Amb un ritme frenètic i enlluernat per la neu
Romàntic i enlluernat per la neu
Ella diu que el crim d’ell té sentit
Edith i el “jefe”
Tots dos amb un encís que fa trontollar
es miren als ulls
No gosen apartar la mirada
Ja saps que no gosen apartar la mirada


Com que la cançó s’ho val (i ho permet), a la versió original en estudi hi afegiré una cantada en directe per Elvis Costello en la bona companyia del pianista Herbie Hancock. Per últim, l’estupenda versió que va fer Tina Turner l’any 2007, de nou amb Herbie Hancock i ara també amb el saxo de Wayne Shorter.






dijous, 7 de maig del 2015

Ombres de Torí

Torí deu ser una ciutat intrigant, almenys vista de lluny m’ho sembla. La seva arquitectura barroca, majestuosa i freda, les seves avingudes d’urbanització severa, les vull imaginar tan desertes com a un quadre de Giorgio de Chirico. I la Mole Antonelliana és per força un dels edificis més estranys del món. No endebades diuen que la capital piemontesa té un fort component esotèric, quan no directament satànic. L’il·lustrador i escriptor francès Fréderic Pajak devia caure rendit sota els encants d’aquesta ciutat fins el punt d’empescar-se “La inmensa soledad (con Friedrich Nietzsche y Cesare Pavese, huérfanos bajo el cielo de Turín)” que ha editat aquest març de 2015 ‘errata naturae’. Es tracta d’un llibre estrany, d’un format poc usual, on una col·lecció profusa de dibuixos es fa acompanyar de breus textos que s’hi relacionen. Sense ser ni una novel·la gràfica, ni un conte il·lustrat, participa dels dos gèneres tot anant una mica més enllà.

Com ja s’anuncia al subtítol, l’obra gira entorn de les figures de Friedrich Nietzsche i Cesare Pavese, unides tant per haver perdut el pare prematurament com per la importància que tingué la vila de Torí en la conclusió de les seves vides. Així, mentre que a Nietzsche li esclatà als 44 anys i en una plaça torinesa la demència sifilítica que ja no l’abandonaria durant la seva darrera dècada entre els vius, Pavese va suïcidar-se als 41 anys a l’Hotel Roma de la plaça Carlo-Felice també a Torí. Gran part dels textos del llibre estan extrets de l’obra d’aquests dos escriptors —poemes, cartes, fragments de diari, assaigs o novel·les—, quan no es glosen evocativament les seves respectives biografies. Giorgio de Chirico, Vincent van Gogh i Adolf Hitler també hi són convidats per raons no sempre coincidents, així com el propi Pajak (orfe prematur i torinès temporal).

Pel que fa als dibuixos, tots ells densament tramats i amb predominança del negre, sovint invoquen avingudes solitàries i altres notes d’habitual desolació urbana, on de tant en tant s’immisceix un retrat de Nietzsche o Pavese en situacions poc usuals [la primera versió de “L’Immense solitude” és datada del 1999; l’actual ha esmussat els nassos dels protagonistes, els quals abans havien aparegut grotescos, com a transsumptes de Pinotxo].

La juxtaposició d’imatges i textos resulta sempre suggestiva, però també imprevisible i irresponsable en les intencions últimes. De la lectura de “La inmensa soledad” en pots extreure el que et doni la gana; però també et pot conduir a l’engany més total. Jo almenys m’he sentit una mica estafat, perquè el volum presenta a la seva faixa publicitària vermella la molt contenciosa proclamació de “Premi Médicis d’Assaig 2014”, que a dreta llei no correspon al títol present, sinó al tercer volum del “Manifeste incertain” que l’autor va concloure l’any passat. Així és que m’he passat tota la santa lectura de “La inmensa soledad” esperant que em fos revelada la puta tesi, quan en realitat no hi havia puta tesi.



Ara ja sé que aquí només hi havia el Quimicefa simplista que barreja àcids i bases.



dimecres, 6 de maig del 2015

Catàleg de difunts


Sort que porto un registre fidedigne de tot el que vaig llegint, perquè si no juraria que “Entre fantasmas” de Fernando Vallejo (Alfaguara, 2005) ja me’l sabia. Amb això el que vull dir és que Vallejo fa temps que es repeteix. És un dels perills que ronden aquells autors que rebutgen la fructífera ficció de la novel·la i s’instal·len a perpetuïtat en la literatura del jo. I és que la vida pròpia no sol donar per a tant. Almenys la meva.

Així Vallejo, com un veritable Thomas Bernhard tropical, torna a carregar contra tots els seus dimonis domèstics i malparla tant de colombians, com de mexicans i espanyols. Reben també els capellans catòlics (pederastes o no), Octavio Paz (a qui deu detestar) i els indígenes del Con Sud (la cosa arriba tan lluny, que Sant Adolf Hitler és invocat en una ostentació d’incorrecció política per part de l’autor). Les seves diatribes, compartides principalment amb la seva gossa Brujita i a un tal Peñaranda (que deu ser amic i persona sàpiens), demostren una vegada més que Vallejo aprecia més els animals que els humans. Tota la (reticent) tendresa que dedica, es limita a la seva nombrosa família, a la casa dels avis a Antioquía, i als records que hi són associats, tots instal·lats a un passat ja molt llunyà. També admira María Félix, potser perquè la troba eterna i incorruptible.

“Entre fantasmas” és un llibre protagonitzat sobretot per morts, morts que per algun motiu han sigut importants a la biografia de l’autor i que són puntualment inscrits en un bloc de notes. Com també passa amb Bernhard, tal acumulació d'esqueles, d’exabruptes atrabiliaris i situacions exagerades acaben provocant una rialla mig escandalitzada.
A Tina Galindo le estalló la olla Presto. Martha Roth, mi vecina, del sexto piso, se fue por la ventana sacudiendo una alfombra por no soltarla, por agarrada, y aterrizó de cabeza en el pavimento; la alfombra, que evidentemente no era voladora, la envolvió como mortaja. A Pito Pérez se le paró el corazón en el coito. A Teresita Pizano le mató de psitacosis una lora. A Corso Duarte la aspergilosis de un pajar. Marilú Pacheco murió de un pastelazo; sin que se sepa por qué, pero así fue, al abrir el horno éste reventó y le lanzó el pastel a la cara y la asfixió. A Firuliso Pérez en el Hospital General (y está en sus records), lo operaron de nefritis terminal del riñón izquierdo. La operación fue un éxito, sólo que le sacaron el derecho; en tres días lo mató el amonio. Rosario Castellanos, la escritora, la embajadora de México en Israel, se electrocutó en Tel Aviv en su bañera con una rasuradora de piernas. Y hablando de piernas: a Maruca Palomino, la gorrona, al prepararse un scotch con soda en casa ajena, se le cayó la botella de agua mineral de Tehuacán y le explotó incrustándole un cristal en una pierna: se le infectó, se le gangrenó, se la cortaron, y subió al tribunal de Dios a hacer cuentas. A una de las Legorretas la picó (o mordió, yo no sé de eso) una tarántula que había traído de un safari en África: salió corriendo despavorida buscando un médico, no vio el letrero de “Hombres trabajando” y se fue a un hueco del alcantarillado público; de la tarántula se salvó; del tifo no.
Comparant Vallejo amb Bernhard, per tercera i última vegada, s’observarà pel fragment reproduït que el colombià és un fi estilista de l’idioma (facció desvergonyida). Sol posar-me de bon humor, però li agrairia que s’administrés les redundàncies.

dimarts, 5 de maig del 2015

En una galàxia molt propera


Crec que encara no ho havia dit amb tantes paraules en aquest blog, però el cantautor català que sento més proper, el que més connecta amb mi, és des de sempre en Jaume Sisa. Recordo perfectament com em va enlluernar el seu primer àlbum “Orgia” del 1971, quan el vaig sentir a casa d’en Ramon Casares, un disc on per cert hi col·laborava en Xavier Riba, cosí seu i condeixeble de tots dos. Fins al moment totes les cançons actuals en català que coneixia eren o bé adaptacions de cançó francesa, versions de folk internacional, les austeres protestes d’en Raimon i les cançons massa “boniques” d’en Serrat. Hi havia també l’opció Pau Riba, figura que havia intentat estripar la baralla amb la primera part de “Dioptria”, però que a mi em semblava massa agressiu. En canvi el Sisa d’Orgia, encara verge de teories galàctiques, no sonava a res conegut; o sí que sonava a coses conegudes, però que mai les havia sentit en català. A més, a la barreja de psicodèlia, riallades i elements decididament surrealistes, s’hi afegia un component molt fort de cultura popular nostrada que es podia traslluir en uns aires de bolero o uns referents de celobert.

Quan va arribar l’èxit fulgurant de la cançó “Qualsevol nit pot sortir el sol”, vaig celebrar-lo com el primer, però “a posteriori”, en comprovar que tota la carrera del cantant ha quedat reduïda a aquest únic títol en la memòria popular, vaig haver de lamentar les limitacions del públic, i (com acabem fent tots els fans terminals d’un artista) vaig repetir una vegada i una altra “no era això, no era això”. En aquesta època, i gràcies a l’amistat amb en Xavier Riba, vaig tenir accés de franc a molt dels seus concerts (els que conduïren a l’enregistrament del disc “Galeta galàctica”) i en certa manera vaig esdevenir una mena de “groupie” seu (però sense delme sexual inclòs, crec que no cal dir-ho). Després d’un cim (“La Catedral”) i d’una decepció abismal (“La màgia de l’estudiant”), el meu període de fan de bava gaudí d’una revifalla amb l’Antaviana que uní a més els talents complementaris de Pere Calders i Dagoll Dagom.

Però no continuaré relatant la meva experiència íntima amb Jaume Sisa, que persisteix ben viva fins al dia d’avui, encara que a penes ens coneguem personalment. Perquè la meva intenció, després d’aquest llarg preàmbul, és parlar-vos d’un llibre imprescindible per fixar la figura d’en Sisa a la nostra memòria escrita. Es diu “Jaume Sisa, el comptador d’estrelles” (Empúries, 2015) i l’ha escrit el periodista musical Donat Putx, de qui sospito un coneixement profund i de llarga durada de “l’altre” cantautor del Poble Sec. El llibre s’articula a partir de converses dutes a terme entre novembre de 2012 i gener de 2014, cal dir que molt ben ideades i estructurades, on el periodista sap el que pregunta i l’artista respon amb claredat bastant meridiana.

Com que Sisa no ha estat mai al bell mig de l’huracà mediàtic, moltes de les coses que explica resultaran inèdites, interessants i il·lustratives fins i tot pel lector més superficial. La seva història familiar de catalans senzills i represaliats per la postguerra emociona per la seva manca d’èpica. La revisió biogràfica passa per les seves pretensions inicials d’esdevenir un guitarrista ie-ie, pels bolos com a folk-singer a França i al Magrib, per la seva integració al Grup de Folk i pel seu paper indispensable a la Barcelona contracultural del postfranquisme.

Llevat d’algunes elucubracions una mica despistades sobre política sexual i feminisme, Sisa es mostra com persona lúcida i plena de sentit comú, que no defuig qüestions delicades com la seva limitada vida sentimental, la fallida aventura madrilenya o els errors estratègics de discos com “La màgia de l’estudiant” o “Bola voladora”. Capítols sencers es dediquen monogràficament a les dones, els diners, la política, Barcelona, el teatre o el procés de crear una cançó. També, per fi explica d’una forma entenedora què significa ser un artista galàctic, mentre encara amb optimisme i noves cançons l’etapa final de la vida.

De la lectura de “Jaume Sisa, el comptador d’estrelles” es col·legeix que aquest inclassificable músic, admirador de Dylan, Battiato i Bola de Nieve, pateix un problema d’autopercepció, el qual ha afectat la seva carrera, tot duent-lo per estranyes marrades sense sortida que, de passada, han alienat la relació amb el seu públic. És el problema típic al que s’ha d’enfrontar l’artista que treballa contracorrent (encara que sigui en contra de la seva voluntat). En tot cas aquesta molt sucosa biografia dialogada no ha fet sinó augmentar la meva admiració per l’autor de “Mort al veïnat”. Molt i molt recomanable per tots els interessats en aquest temps i país. Bravo per en Putx de treure tant de profit de la bona tela d’en Sisa.