Benvinguts a la quarta temporada de «Black Mirror», la de 2017, potser la més heterogènia de totes, tot i que diria que m’estimo més la tercera. O alguns capítols de les dues anteriors. I això és el millor que té la sèrie: que n’hi ha molt per triar i remenar, pràcticament per a tots els gustos.
Comença de perles amb «USS Callister», un capítol extrallarg de 76 minuts, on un guru dels videojocs manipula l’ADN dels empleats de la seva companyia per fer-los ballar (metafòricament) al so de la música que més li ve de gust. Potser és l’episodi més divertit de les quatre temporades, amb la seva exagerada paròdia de «Star Trek», incloent-hi les abundants notes racistes i masclistes a propòsit de la sèrie original de Gene Roddenberry. El protagonitza el pujant Jesse Plemons, aquí un demiürg maligne que programa jocs de computadora, i Cristin Milioti (rescatada de «Fargo 2»); però també Jimmi Simpson (enganyós bonàs de «Westworld»). El desenvolupament del capítol és inconsistent i el desenllaç, facilot de nassos, però funciona molt millor que algun dels cinc posteriors.
«Arkangel» va sobre una mare sobreprotectora que confia la vigilància de la seva filla a un sistema incorporat biònicament. Dirigeix Jodie Foster i protagonitza la interessant Rosemarie DeWitt. La idea és interessant, com ho són algunes de les conseqüències explorades; però el capítol m’ha deixat més aviat fred. Potser és que els problemes de la paternitat em queden una mica lluny.
A «Crocodile» un crim del passat persegueix una arquitecta d’èxit, quan una asseguradora investiga un accident de tràfic que s’acaba de produir davant de l’hotel on s’allotja. El desenvolupament és intrigant, la conclusió satisfactòria, però l’evolució de la protagonista cap al deliri homicida és de difícil justificació i frega el sadisme gratuït. Filmada a Islàndia que, com és costum, representa un enorme valor afegit als escenaris.
«Hang the DJ» («Penja el DJ») presenta una aplicació per trobar parella que t’assigna un candidat i t’informa del temps que durarà la vostra relació. A través de diversos aparellaments temptatius, l’aplicació troba finalment la teva mitja taronja ideal amb una taxa d’èxit del 98%. Un capítol d’estètica molt marcada, una mica a l’estil de Wes Anderson, i amb un to proper a la comèdia. Un dels meus preferits. I una bona reflexió sobre la natura volàtil i condicionada de l’enamorament.
«Metalhead» («Cap de metall»), en rigorós blanc i negre i música de Penderecki, és potser l’episodi més fora de lloc de les quatre temporades de «Black Mirror» i també el més curt. El seu giny tecnològic central és una mena de gos robot assassí, que (en el context) propicia poques reflexions. L’episodi esdevé així una faula de supervivència en temps post-apocalíptics; impròpia de la sèrie, però igualment excitant. I el seu final és d’aquells que trenquen el cor.
«Black Museum» («Museu negre») dura 69 minuts, o sigui que és més aviat llarg, i amalgama tres històries, com passava a l’excel·lent episodi nadalenc. L’argument m’ha semblat retorçat i amb un excés d’elements «mad doctor», impropis del segle XXI. Però suggereix tantes idees i presenta tants girs sorprenents, que li perdono la seva manca d’elegància per concloure aquesta quarta temporada.
Suposo que no seré l’únic que estigui sospirant ja per la cinquena sèrie.
