L’estiu de la seva vida

Pobra Sylvia Plath, em temo que fins i tot a l’altra vida està sent víctima dels nostres prejudicis. Vam llegir al club de lectura «La campana de vidre», l’única novel·la que va escriure, i «a posteriori» tots vam confessar que ens feia molt mala espina i que per això no l’havíem llegida abans. Sol passar quan algú que practica la poesia es trasplanta a la prosa, com si no fos possible ser mestre en més d’un gènere literari. La veritat és que ens va agradar molt a tots els que vam arribar a llegir-la.

Resulta difícil contemplar amb el cap fred una novel·la sobre tendències suïcides, quan saps que la seva autora va cometre suïcidi el febrer de 1963, un mes després de la publicació (sota pseudònim) de «La campana de vidre» al Regne Unit [als Estats Units no apareixeria fins quatre anys més tard]. No és només que sigui inevitable identificar la narradora amb la novel·lista, sinó que a més plana sobre la lectura un sentiment ominós, tot i que el llibre acaba en un to incert, però esperançat.

El relat presenta la davallada anímica d’Esther Greenwood, una prometedora estudiant provinent dels suburbis de Boston, a qui han ofert treball de becària en una glamurosa revista femenina de Nova York. El que hauria de ser una situació de somni per a qualsevol noia de la seva edat, esdevé un seguit d’experiències frustrants on predomina el sentiment d’inadequació. El retorn a la llar materna exacerbarà el seu deteriorament mental, probablement degut a un estat depressiu, i encetarà una sèrie de topades amb l’estament psiquiàtric de l’època (sessions d’electroxoc incloses).

«La campana de vidre» —escrita a grans i inspirades pinzellades, sense atendre ni la continuïtat ni la introducció detallada de cadascun dels personatges—, té un valor que va molt més enllà de la descripció d’un trastorn depressiu en primera persona. Retrata a la perfecció l’ansietat de les noies del seu temps (principis dels anys 60 del segle XX) sobre quina era la seva millor estratègia per encarar el futur i si els homes hi tenien o no un paper preponderant. A les portes de la Revolució Sexual, Plath mostra a totes les parts implicades en un estat de confusió quasi còmica. L’escena en la qual Buddy Willard li dóna una lliçó d’anatomia masculina a l’Esther Greenwood, ha de ser una de les més estranyes i incòmodes de la literatura universal.

Només cal lamentar, com a gran pèrdua en el vast camp dels Universos Hipotètics, que Sylvia Plath nasqués massa aviat. O que el Seroxat s’inventés massa tard.

Els millors llibres del 2015

FICCIÓ

1. «Pictus» d’Izan Puidengoles i Lledonosa (Editorial la Palangana) - O com l’adolescent Kevin esdevé el puto amo jugant al Pictionary i construint-se la seva pròpia aventura de passada. Fenomen editorial entre els lectors d’ensenyament secundari. I qui som nosaltres per jutjar-los?

2. «Juanita i el dirigible» de Llucieta Telefunken (La Patata editors) - Esperadíssima tercera novel·la d’aquesta mediàtica periodista que ens trobem fins a la sopa. A partir del fet ben documentat del vol d’un zeppelin sobre el Port de la Selva l’any 1921, s’articula una espessa trama de dones fortes, contrabandistes de sexualitat dubtosa i un munt d’adjectius mal col·locats. TV3 n’està preparant la pel·lícula.

3. «60 tardes més que inoblidables» de Blanca Esverats (Edicions del Punt G) - Una avorrida mestressa de casa descobrirà en les mans expertes del seu callista un món de sensacions inimaginables. Pura dinamita sexual tractada amb un gust exquisit. Un llibre per regalar a la teva mare.

4. «El talismà de Nikanorr» de Roy McNugget (Llibres del Grial) - Volum vint-i-dosè de la popular saga «Les Sorres de Jamància». Vencerà la reina Virtèlia l’exèrcit invasor dels Cavallers Atuïts? Descobrirà el mag Josep Maria el secret que oculten les muntanyes de Cjt-Prr? Recuperarà Magnus el Mirífic els favors de Nemesi el Monguis? Mil dues-centes pàgines de portents sense fi, un quilo i mig de prodigis.

5. «Sang a Snørrå» d’Olafur Gençlerbirliği (Funda Nòrdica Editorial) - En una botiga IKEA de Trondheim apareix el cadàver d’una rapsoda uruguaiana a la secció de dormitoris, en concret sobre un matalàs model Snørrå. L’inspector Sven Jŏrgrijander, que té pintors a casa, haurà d’investigar el crim. Sisena aventura d’aquest popular personatge; ineludible pels amants de la novel·la negra sota zero.

NO FICCIÓ

1. «No ets tu, sóc Jo» de Cindy Rachmaninov (Trending Cool Books) - El manual definitiu per aconseguir el «selfie» perfecte que tota una generació de solipsistes estava esperant (i no ho sabia). Postures afavoridores, gestualitat labial, pros i contres de l’»stick», «selfies» de risc i molt més. Conté guia dels millors miralls de lavabo on fer-se una foto.

2. «L’auca del senyor Stevia» de Floreal Buscapina (Editorial Bones Herbes) - Tot el que cal saber sobre aquesta planta edulcorant i meravellosa que ha arribat per arreglar-nos la vida. Les aplicacions d’aquesta asteràcia en decoració, dietètica i oncologia. Els obscurs motius pels quals la indústria farmacèutica pretén prohibir-la. Paranoies conspiratòries a dojo.

3. «Quan el tete era petit» de Romuald Moixernons (La desmemòria editorial) - Records d’infantesa d’aquest conegut periodista en el si d’una família de plutòcrates botiflers durant la immediata postguerra. Inofensiu i farcit d’anècdotes irrellevants. Ideal com a regal per algú que no llegeixi en absolut.

4. «La crisi i com me n’he sortit» de Ralph Pagliacci III (Edicions La Pela) - Best-seller universal. Un milió d’exemplars venuts als Estats Units. Aquest desconegut economista sicilià ens revela els seus més pregons secrets, que l’han fet passar de la més puta misèria fins al molt exclusiu club dels multimilionaris, bàsicament mitjançant l’escriptura de llibres d’èxit absolutament inútils.

5. «El bolquer i la glòria» d’Oriol Matafaluga (Editorial Bambi) - Quan la seva companya li anuncià a l’Oriol que estava embarassada, poc es podia imaginar el viatge en el que s’estava embarcant. Una mirada entre tendra i còmica a l’experiència fascinant de la paternitat: les nits d’insomni, els primers còlics, les visites a urgències, les paranoies sobre possibles defectes hereditaris… Lectura imprescindible per a pares i mares, inexperts o veterans, els uns hi reconeixeran el seu dia a dia present, els altres ho recordaran amb plàcida nostàlgia. Un llibre que fa molta ràbia.

El dimoni de les llistes: nascuts el 25 de desembre (3 de 2).

Armando Calvo (1919 - 1996), actor espanyol («Los últimos de Filipinas»)

Rod Serling (1924 -1975), guionista nordamericà («The Twilight Zone»)

Jaime Salom (1925 - 2013), dramaturg i metge espanyol

Carlos Castaneda (1925 - 1998), antropòleg nordamericà («Las enseñanzas de Don Juan»)

Susana Rinaldi (1935), tanguista argentina

Ismail Merchant (1936 - 2005), productor britànic d’origen indi, parella personal i professional del director James Ivory («Una habitació amb vistes», «El que queda del dia»)

Enrique Morente (1942 - 2010), cantaor espanyol.

Hanna Schygulla (1943), actriu alemanya

Noel Redding (1945 - 2003), baixista britànic de The Jimi Hendrix Experience

Merry Clayton (1948), cantant nordamericana (The Rolling Stones)

Sissy Spacek (1949), actriu nordamericana

Claudie Fritsch-Mentrop (Desireless) (1952), cantant francesa («Voyage, voyage»)

Annie Lennox (1954), cantant escocesa

Shane MacGowan (1957), músic irlandès (The Pogues)

Bob Stanley (1964), músic britànic (Saint Etienne)

Helena Christensen (1968), model danesa

Emmanuel Amunike (1970), futbolista nigerià

Dido (1971), cantant britànica

Justin Trudeau (1971), primer ministre del Canadà

Etern retorn a la mateixa galàxia

Se n’havia parlat tant i tant des de molts mesos abans, se n’havien filtrat tants detalls i se n’havien fet tantes cabòries que, quan finalment vas a veure «Star Wars: El despertar de la força», hi ha ben poques coses que et sorprenguin. Efectivament, com ja ha dit tothom, el film revisita en gran part les escenes més emblemàtiques de les dues primeres parts de la trilogia original, només que amb personatges nous i amb un sentit de l’escala una mica exagerat. Això tant pot ser bo com dolent: tot és qüestió de perspectiva. És bo, perquè la saga recupera el to dels seus bons temps i esmena l’avorrida mediocritat de la segona trilogia; però és dolent perquè aquest anar sobre segur deixa fora qualsevol indici de creativitat. Sembla que als fans, aquesta actitud ja els ha deixat satisfets; però, com vaig dir fa poc, jo no sóc fan de «Star Wars»…

Tot i que apareixen també els vells (en tots els sentits) protagonistes, tan estimats pel públic en general, la sèrie sembla que vulgui fer «tàbula rasa» amb la finalitat de reiniciar-se. Al final de «The Return of the Jedi» semblava que la República havia vençut definitivament les forces del Costat Fosc. Ara, sense més explicacions, se’ns informa que tornem a ser com al principi, amb una República, una Resistència (en planeta apart) i uns dolents pseudo-nazis que es diuen «The First Order» (això cada vegada s’assembla més a «Allo, Allo»). Caldrà esperar a l’episodi VIII per veure si era necessari aquest ‘reset’. Les noves incorporacions no estan malament i omplen les quotes de participació de grups oprimits. La «noia» (Daisy Ridley) és la que presenta millors maneres i pot ser considerada com un feliç descobriment. L’«immigrant hispano» (el més que competent Oscar Isaac) segur que destacarà així que li ofereixin una mica més de paper. El «negre» (John Boyega) és el més fluix del tercet; però com que es passa la pel·lícula corrent, no molesta gaire. No he sabut detectar cap personatge que representi el col·lectiu LGTB; però de segur n’hi ha d’haver algun sota una aparença alienígena.

El nou androide BB-8, malgrat la simplicitat del seu disseny, és d’una admirable expressivitat. Molt menys convincent és el succedani de Darth Vader que fa Adam Driver, massa gran per fer d’adolescent aviciat (m’estimo més veure’l amb el tors nu fent de xicot de Lena Dunham a la sèrie «Girls»). Com que la pel·lícula gaudeix d’un molt saludable pressupost, es pot permetre contractar el gran Max von Sydow perquè digui dues frases de compromís, mentre que Lupita Nyong’o dóna veu a una mena de «naranjito» creat digitalment. Mark Hamill (o sigui Luke Skywalker) fa el paper de Wally i quasi no surt, però de segur tindrà més minutatge al proper episodi. Carrie Fisher, mai una bona actriu, deixa que parlin per ella les marques de l’edat (o del seu historial addictiu). Indubtablement els millors continuen sent Han Solo (Harrison Ford) i Chewbacca (Peter Mayhew), tots dos en una de les intervencions més dolces de tota la saga. De fet, en el cas de Ford, ja li trobàvem a faltar des de fa bastant temps treballs d’aquest calibre.

Ho tornaré a dir, aquesta pel·lícula és com la «Star Wars» del 1977, però corregida i augmentada fins a extrems que voregen més aviat el ridícul que la grandiositat. Ara la cantina de Mos Eisley, ha esdevingut un Parador Nacional de «mueble castellano», mentre que la nova Estrella de la Mort adquireix categoria planetària, amb microclima i absurdes muntanyes nevades. Si al 77 es carregaven el planeta de la princesa Leia, ara es carreguen tot un sistema (que ni ens va ni ens ve). Fins i tot el nou emperador, o com s’anomeni en la nova versió al dolent més dolent de tots, és una holografia de tres pisos que provoca molta més pena que glòria. Predomina l’estrèpit, per les simples ganes de fer soroll, i la destrucció de maquetes en cascada, el que a Hollywood confonen amb l’èpica i jo considero simplement una narrativa pobre.

I tanmateix, res a «The Force Awakens» suggereix distàncies galàctiques, més aviat el contrari. Des del firmament del planeta on resideix «la Resistència» es pot contemplar com es destrueix tot el sistema de la República. I és lícit preguntar-se perquè van permetre que construïssin aquesta híper-mega-estrella-de-la-mort al pati de casa seva. Les coincidències abunden, fins a extrems d’agressiva inversemblança, només acceptables si tot s’esdevingués a la Plana de Vic. Se'm dirà que filo prim, que només es tracta d'un entreteniment; però també la pel·lícula del 77 era només una diversió però presentava una trama perfectament lligada. Podríem discutir-ho en privat, perquè aquí no ventilarem "spoilers".

Ja ho he dit, no sóc fan. Fa anys «Star Wars» era una bestiesa. Ara ja és una bestiesa colossal. De molts milions de dòlars de benefici. De moment ja hi ha cua per visitar Skellig.

El dimoni de les llistes: nascuts un 25 de desembre (2 de 2)

Si volem parlar dels nascuts el 25 de desembre tot evitant el sospitós més habitual, el seu equivalent més proper és el Brian dels Monty Python, profeta a desgrat seu i que comparteix amb Jesús una existència històrica dubtosa; però que és francament més divertit. Richard Dawkins, reconegut biòleg i ateu militant, el dia de Nadal opta per celebrar el naixement de Sir Isaac Newton, un dels físics i matemàtics més rellevants de la Història. Tanmateix Newton, que podia ser tan racional en determinats àmbits, dedicà bona part del seu temps als estudis teològics i, encara que conreés idees herètiques, fou un teista convençut.

Una repassada per la Història ens oferirà figures polítiques no gaire importants, totes filles del 25 de desembre: l’emperador bizantí Joan IV Laskaris (1250 - 1305), Cristina de Saxònia, reina de Dinamarca i Noruega (1461 - 1521), Margarida d’Àustria, muller de Felip III d’Espanya (1587 - 1611) o el papa Pius VI (1717 - 1799). En canvi, en èpoques més recents i sobretot en territoris de l’islam, trobarem figures senyeres com Muhammad Ali Jinnah (1876 - 1948), fundador del Pakistan modern (i potser també de l’antic); Anwar El Sadat (1918 - 1981), tercer president d’Egipte, assassinat un sis d’octubre de mal record. O l’Ahmed Ben Bella (1916 - 2012), famós per la presidència d’Algèria, i per haver mort amb una imatge de ministre de Franco que no sé com perdonar-li.

Més em congratulen algunes presències artístiques, com la del compositor i teclista anglès Orlando Gibbons (1583 - 1625), qui fou el músic més conspicu a l’Anglaterra de principis del segle XVII. O la de l’escriptora Rebecca West (1892 - 1983), autora de «Black Lamb and Grey Falcon», un text considerat definitiu sobre la història i la cultura dels Balcans. No em resistiré a fer safareig per informar que fou amant de H. G. Wells (i potser de Charles Chaplin). Un altre artista encara per tothom conegut és Humphrey Bogart (1899 - 1957), actor que solia conferir veracitat i noblesa fins i tot a personatges de moralitat discutible. «El bosc petrificat», «El falcó maltès», «Casablanca», «Tenir o no tenir», «Cayo Largo» o «La reina d’Àfrica» constitueixen sengles salconduits a l’eterna memòria dels seus espectadors.

Més gent bohèmia: Cab Calloway (1907 - 1994), artista negre, cantant de jazz i «bandleader» estretament associat amb el mític Cotton Club de Harlem. O Quentin Crisp (1908 - 1999), l’«Englishman in New York» original que cantà Sting el 1987 fins a convertir-lo en hit, model proto-queer que desafia qualsevol encasellament. Encara que, per la seva importància com a vella dama digna/indigna, Louise Bourgeois (1911 - 2010) mereixi un paràgraf apart, enllaça força bé amb les transgressions de Crisp. O sigui que us les estalviaré.

Una figura d’adscripció menys difícil és la de Conrad Hilton (1887 - 1979), fundador d’un imperi hoteler que encara rutlla. Va estar casat amb Zsa Zsa Gabor i és el besavi de la repulsiva Paris Hilton, aquesta dona amb nom de fonda amb pretensions.

Un tipus de posteritat més curiosa és la de Charlotte von Stein (1742 - 1827), una dama de companyia de la cort de Weimar que amb la seva amistat influencià el pensament i l’obra de Friedrich Schiller i sobretot Johann Wolfgang von Goethe. El seu nom ha arribat fins els nostres dies gràcies al monodrama de Peter Hacks «Conversa a casa dels Stein sobre l’absent senyor Goethe» (1974), un èxit mundial en el moment de la seva estrena. Una altra dona, poc coneguda a casa nostra, però precursora en la intervenció de la dona a la vida pública, fou Clara Barton (1821 - 1912), infermera i fundadora de la Creu Roja americana. I encara, per ampliar el contingent femení, la polonesa Helena Rubinstein (1872 - 1965) que amb el seu imperi cosmètic esdevingué una de les dones més riques del món.

Més controvertida és la figura de Cosima Wagner (1837 - 1930), la filla del compositor i pianista Franz Liszt, la qual després d’un matrimoni sense amor amb el director Hans von Bülow, esdevingué la segona esposa de Richard Wagner. Ja en el paper de vídua seva, dirigí el festival de Bayreuth durant més de vint anys amb un ferri conservadurisme. En les seves velleses flirtejà amb l’antisemitisme de manera que el famós festival wagnerià quedaria indissolublement lligat amb el pujant nazisme. Confesso que és una de les figures amb les que menys gràcia em fa compartir data d’aniversari. 

El dimoni de les llistes: nascuts un 25 de desembre (1 de 2)

Ara que ja ha passat, ho puc mencionar sense que calguin les felicitacions (de fet, gràcies a Facebook, he anat més que servit de bones dosis d’amabilitat no sol·licitades, fins i tot per part d’aquells desconeguts que mencionava Tenessee Williams). Ahir, dia de Nadal, vaig fer anys. La data és conflictiva i més d’un m’ha compadit, perquè tots els hipotètics regals que podria rebre es difuminarien al bell mig de la generositat estacional. Per fortuna, la meva família no és adepta ni a les dèries forasteres del Pare Noel ni al neo-paganisme del tió, de manera que el dia de Nadal els regals són tots meus. I, a sobre, menys d’una quinzena més tard els Reis d’Orient prolongaran l’obsequiositat. La data afegeix l'avantatge que és fàcil de recordar, de manera que si no et molesta fer anys, tothom la té ben present.

De tota manera, haver nascut un 25 de desembre presuposa una certa dosi de responsabilitat, encara que només sigui per la coincidència amb aquell profeta jueu de dubtosa realitat factual, però d’immensa conseqüència històrica. Els experts discutiran a cor que vols sobre si Jesucrist va trepitjar o no la terra Palestina, i si va néixer o no en data propera a la del solstici d’Hivern. La veritat és que se me’n refot: no són dades que pertanyin al meu univers: no em sento proper a cap tarannà messiànic.

Aquest apunt només era el subterfugi d’un pròleg. Demà parlaré d’altres persones amb similars problemes; però no de mi.

Frank progressa adequadament

Em sembla que no vaig escriure cap comentari sobre la segona temporada de «House of Cards» i amb això ja es revela el poc entusiasme que em desvetllà. Un cop acabada de veure la tercera, puc confirmar que el meu interès roman tebi. Si a la tanda anterior el congressista demòcrata Frank Underwood arribava a la presidència dels Estats Units per calculada carambola, ara toca presentar-se a les pròximes eleccions i guanyar-les. La campanya començarà a l’estat d’Iowa, també conegut com l’Albacete d’Amèrica. Que el president en funcions guanyi aquest primer «round» no serà cap sorpresa: amb els vaivens que eren d’esperar, «House of Cards» dibuixa una ascensió social imparable i immoral, equivalent a la del «Rake’s Progress» de William Hogarth.

Com sol passar, el desenvolupament és lent i rarament electritzant. La tensió (i la diversió) puja quan hi figura el President de Rússia, un molt adequat imitador de Vladimir Putin (Lars Mikkelsen). El capítol on se suposa que el matrimoni presidencial viatja a Moscou és dels millors de la temporada, paraula de gai! Mentrestant, Robin Wright vesteix models de COS i els decorats són grisos i beige. Visualment fan badallar una mica. Al menys a «The West Wing» hi havia barroquisme, multituds, i moviment.

Entre altres qüestions menors, cal donar la benvinguda a la història d’amor interracial de Jackie Sharp (Molly Parker) i Remy Danton (Mahershala Ali). No acaba precisament malament.

La temporada no sap què fer amb el personatge de Doug Stamper (Michael Kelly) i allarga la seva tediosa recuperació fins l’últim capítol, quan pren decisions importants que queden disminuïdes per l’elaborada congelació anterior. La temporada acaba de manera una mica previsible. A més, «House of Cards» no facilita precisament cap simpatia, o sigui que se me’n fot el que els hi passi a aquest matrimoni en perill que anuncia amb lletres de neó el seu fracàs conjugal.

El dimoni de les llistes: Bones Festes!

Els pastorets del nebot a l’esplai.

L’amic invisible i massa visible que et fa regals.

El sopar d’empresa (o el del club de lectura). O unes eleccions espanyoles que ningú no ha entès.

El «panettone» d’en Foix de Sarrià i els torrons d’en Sirvent (Balmes cantonada Rosselló).

El vídeo nadalenc amb Grace Jones al show de Pee Wee Herman.

La rifa de la Grossa (o les Grosses). Els nens de San Ildefonso, la Tieta Morta, i l’«Avui sóc ric» d’en Sisa.

Nit de Nadal amb TVE al televisor.

Escudella, carn d’olla i foie de canard.

Fer anys (60).

Sant Esteve: canelons i cinema (The Force Awakens).

Dia dels Innocents: les bromes són pels ineptes.

Cap d’any. Preguem que no hi hagi cap dany. Les ressaques són cosa del passat.

Encetem les rebaixes, encara que no tinguem permís?

El meu nebot es pensava que els Reis et duien regals cada vegada que posaves les teves sabates al balcó i les acompanyaves del suborn d’una copeta d’alcohol.

Set de gener.

Rinse & Repeat (retrospectiu).

Quan l’abstenció no era opcional

Som gent pacífica i no ens agrada cridar.

Si voleu un motiu per considerar que la dona continua discriminada i que l’existència del feminisme conserva a dia d’avui tot el sentit, només cal que observeu com un fet tan important per a la història de la Humanitat com va ser [i és, mireu si no l’Aràbia Saudita] la lluita per aconseguir el vot femení, no ha rebut un tractament cinematogràfic de ficció comercial fins el present any 2015. La responsable d’aquesta primícia és la cinta «Sufragette», comandada per la directora Sarah Gavron i la reputada guionista Abi Morgan («The Iron Lady», «The Hour», «Shame»), cervells femenins per a una narració que els pertany en primera persona.

El guió se centra en el despertar reivindicatiu de la bugadera Maud Watts (personatge fictici encarnat per Carey Mulligan), al Londres d’inicis del segle XX en plena guerra de guerrilles per la consecució del vot femení. Al seu voltant, una sèrie de figures històriques i altres d’inventades dibuixen un panorama de la dona de l’època més alliçonador que realista. M’imagino que, quan una ficció és necessària i fins i tot de projecció obligada a les nostres escoles i instituts, resulta fútil objectar algun excés melodramàtic (com si els fets documentats no fossin suficients), o una línia de guió que es debilita al segon acte.

En tot cas, a «Sufragette» s’hi ha posat el millor de cada casa, començant per una fastuosa ambientació històrica que només els britànics són capaços d’aconseguir. El barceloní Eduard Grau (o Edu Grau, com figura aquí) firma una bella fotografia entre marronosa i sèpia, mentre que el francès Alexandre Desplat s’ocupa magistralment de la banda sonora. En el capítol interpretatiu brilla la sòlida escola britànica amb intervencions irreprotxables de gent tan coneguda com Brendan Gleeson, Ben Whishaw, Romola Garai o Anne-Marie Duff. Meryl Streep hi apareix cinc minuts testimonials en el paper de la sufragista històrica Emmeline Pankhurst, més per solidaritat envers la causa que per qüestions artístiques.

Helena Bonham Carter excel·leix en el paper d’una metge sufragista, personatge fictici bastit a partir d’un parell de figures històriques. Però és Carey Mulligan, com a protagonista, qui eleva el film a una categoria estètica superior. No puc negar que adoro aquesta actriu, que en la seva encara breu carrera ha enllaçat una pila d’interpretacions memorables («An Education», «Shame», «Drive», «Far from the Madding Crowd»). Mulligan té un rostre que la càmera adora i no requereix gaires paraules per donar un recital expressiu. Ho diré sense orgull de mare: aquí l’actriu està quasi sublim.

Ja ho he dit, «Sufragette» està bé, però no és perfecta. El sacrifici (històric) d’Emily Davison és presentat sense donar pistes que ens facin interessar sobre qui era ella en carn i ossos. I malgrat tot l’últim tram de la pel·lícula resulta emocionant fins assolir el punt de la llàgrima justificada. De forma previsible, tot acaba amb alguns rètols explicatius (en blanc i negre) sobre esdeveniments posteriors, relacionats amb el vot femení, i amb una llista esfereïdora de les dates en les quals les dones pogueren votar per primera vegada en certs països del món occidental. Com que encara vivim en un univers fal·locèntric, detalls com aquestos només escandalitzaran als mascles més acollonits. És trist reconèixer-ho, però el món que retrata «Sufragette» encara no ha estat superat. En les seves mancances, vull dir.

Ara mateix en una galàxia molt propera

A aquestes altures només una tribu amazònica, encara per descobrir, una comunitat de monges luddites i els tres eremites que perduren al cens eclesiàstic ignoren que avui s’estrena una pel·lícula importantíssima que marcarà un abans i un després, un esdeveniment equiparable a la primera vinguda del Messies (al tanto que he dit Messies, no Messi) i que ens obligarà a referir-nos als anys a venir en relació a aquesta estrena. Així que oblideu-vos del 2016 a punt d’estrenar, que quedarà rebatejat extraoficialment com any 1 després de TFA.

Des de fa mesos els fans —que tenen reservada l’entrada per aquesta experiència cabdal, com si fos flor d’un dia destinada a desaparèixer en el no res l’endemà— s’han fet ressò de cadascun dels avanços de la campanya publicitària lligada a la promoció de la pel·lícula, vehicles ideals tots ells (els fans, vull dir) del papanatisme global, treballant gratuïtament per a Hollywood, sense cap possibilitat d’entrar en nòmina. Ho he de confessar, no entenc tanta excitació davant d’una estrena a la qual ens han condicionat com si fóssim quissos de Pavlov o conillets de Duracel per bavejar sense aturador davant de tràilers, «teasers», pòsters, canals temàtics televisius, figuretes de plàstic del Happy Meal i ampolles de Font Vella tunejades, per citar només algunes de les peces de la campanya.

L’origen d’aquesta histèria col·lectiva s’inicià l’any 1977. El seu títol oficial era «Star Wars» (fins que van decidir canviar-lo alguns anys més tard per acabar d’embolicar la troca). S’havia estrenat als Estats Units el 25 de maig, però a Espanya només arribà durant el mes de novembre. Ja ho hem oblidat, però llavors era habitual que les estrenes es demoressin alguns mesos, com si les pel·lícules viatgessin en diligència fins arribar a casa nostra.

No la vaig veure ni al Nuevo Cinerama ni al Montecarlo, els cinemes que l’havien estrenada, i el temps del visionat va ser més aviat estiuenc, o sigui que vaig arribar a «La guerra de las galaxias» quan ja havia esdevingut un fenomen mundial. Em va semblar una pel·lícula simpàtica i entretinguda; però de cap manera una obra mestra (si exceptuem la música de John Williams). Tanmateix alguns signes d’alarma m’haurien d’haver advertit sobre la bogeria que s’estava congriant, començant per un company de carrera que s’havia pres aquell «Star Wars» inicial com una revelació filosòfica d’altíssim nivell, Nietzsche o similar.

La història és coneguda: vingué després «L’imperi contraataca», millor pel·lícula, però també menys innocent i fresca. George Lucas començava a prendre’s seriosament i els seus deliris de grandesa derivarien en una segona trilogia difícil de fumar. Les primeres cròniques revelen que aquesta «The Force Awakens» ha corregit disbarats recents i ha optat per satisfer els fans, tot calcant els exitosos trets dels primers films sense gastar gaire imaginació. Per descomptat jo també l’aniré a veure en un moment o altre; però he de confessar-vos que aquesta invasió mediàtica em té més que fart. I no, senyors de la premsa, no m’interessa ni una entrevista amb Yoda, ni vull saber quin personatge de la saga sóc. Seriosos siguem.

No!

Recupero «Sí» («Ja», 1978) novel·la curta de Thomas Bernhard que Anagrama va publicar l’any 1985 en traducció de Miguel Sáenz, com no podria ser de cap altra manera (atès el seu monopoli tàcit de les traduccions espanyoles de Bernhard), i que ara ha reeditat en la bonica col·lecció Edición Limitada. Diria que és un llibre arquetípic de l’autor i una bona introducció, per breu, al seu peculiar estil. Ja a les primeres línies l’anònim narrador reuneix a tots els «dramatis personae» de l’obra:

El Suizo y su compañera llegaron a casa del corredor de fincas Moritz precisamente cuando yo, por primera vez, no sólo trataba de describirle a Moritz y, en definitiva, explicarle científicamente los síntomas de mi enfermedad sentimental e intelectual, sino que había ido a casa de Moritz, probablemente la persona que en ese momento me estaba realmente más pròxima, para volverle del revés, súbitamente y del modo más desconsiderado, la cara interna, no sólo enferma sino totalmente deformada ya por la enfermedad de mi existencia…

Tallo perquè la frase inicial de «Sí» es prolonga durant 477 excessives paraules (ho he llegit a la Wiki, que jo no les he comptat), en una mostra típica de prolixitat bernhardiana. El narrador és un científic, un biòleg crec, que s’ha retirat al camp per prosseguir els seus estudis en un ambient tranquil. És víctima de mals imprecisos, tant físics com mentals, plausiblement identificables amb la depressió, i ha trobat un confident ideal en Moritz, l’agent immobiliari que li va proporcionar la casa on viu. A través de Moritz coneixerà els Suïssos, o més exactament el Suís i la Persa, en un moment molt delicat dels desequilibris anímics del narrador. Creurà reconèixer en la Persa una ànima amiga capaç d’ajudar-lo a sortir del forat, quan el que estarà fent en realitat és transferir-li a ella els seus propis instints suïcides.

Sí, efectivament «Sí», malgrat el seu títol tan positiu, és un dels monòlegs novel·lístics més depressius de la literatura universal. Fingeix un homenatge al soliloqui vitalista de la Molly Bloom de Joyce i el conclou amb la mateixa paraula monosíl·làbica, tot i que un resolutiu «yes» anglès no sonarà mai com l’equivalent a un programàtic «ja» germànic. Bernhard escriu un dels seus textos obsessivament frenètics i circulars, que em recorden un bulldog aferrat al seu os de goma. Em fa riure, perquè carrega les tintes de tal manera que no seria elegant posar-se a plorar. Ningú no en surt indemne, ni els austríacs, ni els suïssos, ni la ciutat, ni el camp, ni l’estat ni els seus ciutadans. L’amor deriva en odi i l’amistat té marcada la data de caducitat.

Las circunstancias políticas habían empeorado repentinamente en ese momento de una forma tal, que no podían calificarse más que de horribles y fatales. Los esfuerzos de decenios se habían borrado en pocas semanas, el Estado, siempre inestable, se había derrumbado realmente en pocas semanas, de repente reinaban otra vez la estupidez, la codícia y la hipocresía, como en los peores tiempos del peor régimen, y los poderosos trabajaban de nuevo sin escrúpulos en el exterminio intelectual. Una hostilidad hacia lo intelectual observada ya por mí durante años había alcanzado un nuevo y repulsivo punto culminante, el pueblo o, mejor, las masas populares eran incitadas por los gobernantes al asesinato intelectual e instigadas a la caza de mentes e inteligencias.

«Sí» conté un fort component autobiogràfic i no seria aventurat identificar el narrador amb el propi Bernhard. Efectivament, l’única propietat immobiliària de l’escriptor fou una casa de camp a Gmunden (Alta Àustria), casa en la qual morí i que actualment funciona com a casa-museu. Bernhard mantingué amb l’agent immobiliari que la hi vengué una improbable amistat que dura una desena llarga d’anys i que amb tota seguretat constituí la llavor del personatge de Moritz. Però aquests detalls que comento, només són ganes de fer safareig. Bernhard és droga dura i és impossible de vendre’l als escèptics: igual com passa amb Richard Wagner, només funciona amb els convençuts, encara que no sàpiguen que ho són. Llegiu i repetiu amb mi:

Esa noche anduve por los prados y a través de los bosques, hasta llegar al agotamiento total, y vi de pronto con otros ojos todo lo que había en esos prados y en esos bosques, de pronto no destrozaban, no aniquilaban ya nada en mí, y hasta las personas con que, aunque las rehuyera, tenía que encontrarme no me hicieron una impresión tan terrible como sólo el día anterior. Mi existencia parecía ser otra vez posible.

Difunts exquisits: dinosaures (i 5)

Adequada nadala de Juanjo Sáez

Difunts exquisits: els dinosaures (4)

I si deixem tranquils els dinosaures i no ens immiscim a les seves vides? De ficcions amb dinosaures i sense cap presència humana, la més cèlebre i matinera se situa en aquell segment de «Fantasia» (Walt Disney, 1940), en el qual el ballet de «La Consagració de la Primavera» d’Igor Stravinsky agermanava els seus sons brutals amb una visió accelerada dels primers temps de la vida a la Terra. Els avanços científics han deixat aquesta seqüència totalment obsoleta, la relació entre Stravinsky i els dinosaures està totalment agafada pels pèls i a mi, de petit, tot aquest fragment em feia molta por. De fet, tot «Fantasia» em feix molta por amb l’excepció dels hipopòtams amb tutú.

També anava de dinosaures campant per les seves «The Land Before Time»/«En busca del valle encantado» (1988) de l’animador Don Bluth. Aquesta producció de Steven Spielberg i George Lucas prenia un punt de vista decididament infantil amb una colla pessigolla de dinosaures de diverses espècies que perden de vista les seves respectives famílies i pateixen tota mena d’aventures. El film gaudí d’un èxit fenomenal i generà fins a tretze seqüeles, totes editades directament en vídeo i sense cap intervenció de les llumeneres abans citades.

Una mica més adulta va ser la sitcom «Dinosaurs», una producció conjunta de Disney i Jim Henson que durà quatre temporades entre 1991 i 1994. La idea inicial era la de recrear les situacions d’una sitcom estàndard, però que la família protagonista estigués formada per ninots amb forma de dinosaures. El projecte va quedar aparcat durant força temps, atesa la seva excentricitat, i només rebé llum verda quan «The Simpsons» demostraren que a la televisió també hi havia lloc per les audàcies.

Els progressos en la generació d’imatges digitals ha permès mostrar en pantalla uns dinosaures cada vegada més versemblants. En anys recents ens han deixat bocabadats documentals tan realistes com el «Walking with Dinosaurs» (1999) de la BBC o la seva resposta americana «When Dinosaurs Roamed America» (2001) del Discovery Channel. Per la seva banda els Estudis Disney produïren l’any 2000 el film «Dinosaur», amb criatures generades per ordinador col·locades sobre escenaris reals. Costà una milionada, no convencé a la crítica la seva espinada dramàtica, però sí la seva solvència tècnica. En tot cas triomfà a taquilla, encara que avui em temo que està mig oblidat.

L’última baula a l’eterna història d’amor entre el públic i els dinosaures és la recent «The Good Dinosaur» (o «l’intent de Pixar d’assaltar un mercat més que explotat»). La idea de base —que els dinosaures en realitat no s’extingiren, perquè el famós meteorit letal fallà l’objectiu— és brillant en la seva projecció distòpica i introdueix els humans en papers inesperats. Més enllà de les objeccions que hi podria oposar, els conceptes annexos són interessants.

Difunts exquisits: els dinosaures (3)

Una forma de vèncer la nostra nostàlgia pels dinosaures —nostàlgia impossible, perquè com ja s’ha repetit massa vegades mai no van compartir era geològica amb els humans— és crear-los al laboratori amb l’ajuda de la ciència del moment. Per exemple, a «Le Voyageur du Mésozoïque», una aventura d’Espirú i Fantàstic de l’any 1957, el Comte de Champignac descobria un ou de dinosaure soterrat als gels de l’Antàrtida i decidia reanimar-lo amb previsibles resultats catastròfics.

Deixaré de banda els Godzilla, Gamera i altres monstres japonesos lligats a la Guerra Freda i el desenvolupament de l’energia atòmica. Certament, hi ha una vaga motivació científica per la seva aparició; però la seva filiació dins de la família dels dinosaures és més que dubtosa.

Amb una pàtina científica molt més ben simulada, Michael Crichton va publicar l’any 1990 la novel·la d’èxit «Jurassic Park». Com sap tothom, el llibre especulava sobre la possibilitat de fer tornar a la vida els dinosaures mitjançant la manipulació del seu ADN; en aquest cas concret a partir de la sang que havia succionat un mosquit atrapat en ambre. Fou adaptada al cinema per Steven Spielberg en un dels seus films més mediocres; però els efectes especials eren fabulosos i el fet de poder contemplar en pantalla dinosaures creïbles i en moviment el va convertir en un èxit de taquilla planetari. Se’n seguiren tres seqüeles de qualitat encara més discutible, però que encara funcionaren prou bé a nivell comercial, ja que el públic sembla que no ens cansarem mai de contemplar aquest tipus de bèsties.

De totes maneres, miríades de creadors amb pocs escrúpols preferiren tirar pel dret i descriure un món on convivien humans i dinosaures sense donar més explicacions.  Una de les primeres mostres del que dic la trobarem en el film mut d’animació «Gertie the Dinosaur» (1914), obra del genial historietista Winsor McCay. Gertie (que per cert és una dinosàuria) apareix com una atracció de fira que obeeix les ordres del seu ensinistrador. Demostra una ànima sensible i plora quan la renyen, però també pot ser distreta i capriciosa. Saluda educadament, això sí, quan acaba la funció.

Serà inevitable mencionar «The Flinstones» (1960-1966), sèrie d’animació creada per William Hanna i Joseph Barbera, en la qual una anacrònica societat de les cavernes parodiava els americans de mitjans del segle XX. La ‘sitcom’ introduïa sense cap coherència bèsties de diverses eres geològiques, des de triceratops i brontosaures fins a mamuts i tigres de dents de sabre, molts d’ells en funcions purament utilitàries envers els humans. El petit dinosaure Dino exercia com a mascota domèstica, indistingible (llevat de l’aparença i el color) dels nostres quissos.

Dedicada a l'Enric (i, de retruc, a en Macip)

Una altra mostra de manca de seriositat és el film britànic «One Million Years B.C.» (1966) de Don Chaffey, «remake» de l’oblidat «One Million B.C.» que Hollywood va fer l’any 1940. L’animada peripècia, titulada aquí «Hace un millón de años» barreja animals prehistòrics (apatosaures, al·losaures, archelons, triceratops…) amb homes i dones de les cavernes. La desigual batalla la guanya per golejada una Raquel Welch en estat de nuesa turgent, a penes dissimulada per un biquini de pell. Em temo que aquesta icònica imatge ha eclipsat pràcticament tota la carrera posterior de l’actriu. De l’animació dels dinosaures s’encarregà el gran especialista Ray Harryhausen, un motiu més per situar-lo al meu panteó particular.

«Caveman» («Cavernícola», 1981) tenia intencions decididament còmiques. Contenia dinosaures, experiments amb drogues recreatives, el descobriment de la marxa vertical sobre els dos peus, un abominable home de les neus i actors tan decents com Dennis Quaid o Shelley Long. També va ser la pel·lícula on Ringo Starr va conèixer la dona de la seva vida, és a dir Barbara Bach, encontre que propicià el seu abandonament conjunt de les arts escèniques. Només per això ja li hauríem d’estar infinitament agraïts.

Difunts exquisits: els dinosaures (2)

Segons Jules Verne...

La fascinació que des del primer moment ens produïren els dinosaures aviat fou explotada en termes tant didàctics com mercenaris. El mateix Richard Owen que s’havia inventat el terme «dinosaure» va promoure la construcció de les escultures del Crystal Palace Park l’any 1854, un conjunt de quinze gèneres d’animals extints (no exclusivament dinosaures) que encara es poden visitar en l’actualitat. Tot i que la reconstrucció de la seva hipotètica aparença ha estat ridiculitzada per estudis més recents, no me’ls penso perdre en la meva propera visita a Londres.

La primera menció literària d’un dinosaure la trobarem a can Dickens, a la primera pàgina de «Bleak House» (El Casalot), novel·la escrita entre 1852 i 1853. No és que hi aparegui una bèstia real, només es tracta d’una metàfora, però l’estrena té un marc de categoria innegable:

Temps implacable de novembre. Tant de fang als carrers com si les aigües s’haguessin enretirat de nou de la faç de la terra i no fóra cap prodigi trobar-se un megalosaure d’uns quaranta peus de llargada, balancejant-se com un llangardaix elefantí, Holborn Hill amunt.

El segle XIX no abundarà en representacions de sauris extints, potser perquè el seu descobriment era encara massa recent. El següent exemple canònic que es recorda el trobem a «Voyage au centre de la Terre» (1864) de Jules Verne, on una expedició espeleològica acaba descobrint un meravellós món subterrani on perviuen ictiosaures, plesiosaures i mastodonts. La novel·la fantàstica de Verne resol per la via expeditiva d’imaginar-se un món atrapat en una bombolla intemporal l’etern anhel que patim els humans de no haver sigut mai contemporanis dels dinosaures.

Solucions similars utilitzaren Arthur Conan Doyle (el de Sherlock Holmes!) a «The Lost World» (1912) i Edgar Rice Burroughs (el de Tarzan!) a la seva sèrie sobre el món subterrani de Pellucidar (1914-1963). El mític «King Kong» (Cooper & Schoedsak, 1933) traslladà al cinema la convenció de l’illa perduda on el temps havia quedat abolit, per enfrontar una vegada més l’home (i sobretot la dona) contemporanis amb els seus dinosaures més ancestrals. Fins i tot una sèrie d’animació tan històricament «correcta» i tan antropocèntrica com ho és «Ice Age», hagué de cedir a la temptació dels dinosaures en el seu tercer lliurament, «Dawn of the Dinosaurs», on es descobria (com no podria ser de cap altra manera) que hi havia un món subterrani on les bèsties juràssiques campaven lliurement, sota la ignorància de les seves germanes quaternàries.

De tota manera, des de ben aviat, humans i dinosaures convisquérem en la ficció sense necessitat de buscar coartades que no fossin les de la pura diversió. El gran precursor cinematogràfic David Ward Griffith filmà l’any 1914 «Brute Force», on uns homes de les cavernes es barallaven amb un Ceratosaure de forma totalment anacrònica. Segurament només estava buscant l’espectacle.

Demà parlarem de Rachel Welch i el seu biquini.

Difunts exquisits: els dinosaures (1)

Sí, esclar, parlar de dinosaures és tan genèric i vague com parlar del temps, tot i que comprenguin un grup molt considerable dins de la trista família de les bèsties extintes. De fet, no fa gaire temps que els coneixem com a tals, encara que des del segle III els xinesos de la dinastia Jin ja n’havien descobert ossos que havien identificat amb els d’un dragó. A les darreries del segle XVII a Anglaterra es trobà l’os del fèmur d’un Megalosaure, el qual per la seva grandària s’atribuí a un dels humans gegantins que menciona la Bíblia. No fou fins a principis del segle XIX que un geòleg d’Oxford, el reverend William Buckland, va començar a aplegar ossos fossilitzats de Megalosaure i esdevingué la primera persona a descriure un dinosaure en una revista científica. El segon gènere de dinosaure, l’iguanodont, el descobrí Mary Ann Mantell, esposa del geòleg Gideon Mantell.

A mesura que s’anaven descobrint més fòssils d’altres espècimens, els quals es podien emparentar amb aquestos, més evident es feia que s’havia descobert una nova família animal, tot i que ben relacionada amb els rèptils. Finalment el paleontòleg anglès Richard Owen encunyà l’any 1842 el terme «dinosaure» —que, una mica injustament, significa «llangardaix terrible»—, el qual ha fet fortuna fins als nostres dies, malgrat la seva definició canviant.

Els dinosaures nasqueren en l’imaginari científic com a bèsties gegantines de sang freda, comportament flegmàtic i escassa intel·ligència; però es van revelar a la fi com a extremadament versàtils en grandària, capaços de desplegar una intensa activitat, pròpia de la sang calenta, i segurament amb un coeficient intel·lectual digne de respecte. També se’ls atribuí una pell escamosa, on ara les plomes també són benvingudes. I en quant al seu caràcter d’animals antediluvians per antonomàsia, i per tant destinats a les llistes de l’atur, se’ls ha reconegut bastant recentment que encara continuen entre nosaltres sota la forma familiar de les aus.

L’única característica dels dinosaures que ha perdurat a través del temps és la fascinació arravatadora que exerceixen sobre nosaltres, els humans. Owen, l’inventor de la paraula «dinosaure», amb el recolzament del Príncep Albert (aquell alemanyot de mort prematura, que enterbolí el seny de la seva reina Victòria en temps posteriors), fundà el meravellós Natural History Museum a South Kensington l’any 1881, amb el principal propòsit d’aixoplugar-hi els esquelets reconstruïts de diversos animals ja extingits.

Molt abans de «King-Kong», de Michael Crichton i de Steven Spielberg, s’estaven iniciant les «Bone Wars» (o Guerres d’Ossos) del segle XIX, en les quals tota mena de paleontòlegs es barallaven per trobar el vestigi ossi més formós i antic. Si no comento res més, probablement saltaré al següent nivell.

El bon americà i l’americà bo

Rylance i Hanks, duet fantàstic

Tot en «Bridge of Spies», la darrera pel·lícula de Steven Spielberg, té un aire lleugerament passat de moda, un estil com d’un altre temps, i no només perquè evoqui els recents i definitivament enterrats anys de la Guerra Freda. Basat en fets reals i amb un guió on han participat els germans Coen (encara que jo mai ho hauria dit), es tracta d’un relat d’espies amb un lleuger toc de thriller, on abunden més les escenes de despatx i les gestions diplomàtiques que no pas les dobles traïcions i els trets de gràcia de les novel·les de LeCarré.

Tom Hanks fa de Jim Donovan, un advocat especialitzat en assegurances a qui encarreguen la defensa de l’espia soviètic Rudolf Abel (Mark Rylance). Som a l’any 1957 i es viu una atmosfera ferotgement anticomunista de manera que els esforços de Donovan perquè prevalgui la justícia són malinterpretats pels seus compatriotes. Gràcies als seus bons oficis, l’advocat és enviat a Berlín perquè negocii un intercanvi, en el qual Abel serà bescanviat per un pilot abatut que prenia fotografies de la Unió Soviètica des de l’aire.

«El pont dels espies» pertany a aquella clàssica tendència del cinema americà que postula que, malgrat que el país no és del tot perfecte i pot contenir algunes pomes podrides, ofereix tot el marc institucional necessari perquè les persones honestes finalment triomfin. És un concepte entre innocent i idealista, que s’adequa molt bé als propòsits habituals de Spielberg i que troba en Tom Hanks el seu còmplice idoni. Em consta que en el nostre país rara és la persona que no hagi detestat Hanks algun cop a la vida; però també és cert que tots hem acabat caient rendits davant d’algunes de les seves recents i magistrals interpretacions. Ningú com ell per representar l’home bàsicament decent, el cavaller sense espasa que en el seu dia encarnava Gary Cooper.

Al seu costat brilla el relativament desconegut Mark Rylance (que ha triomfat recentment com a Thomas More a l’adaptació televisiva de «Wolf Hall» a la vora de l’Enric VIII de Damian Lewis), actor britànic de vast prestigi, que amb una calculada contenció roba totes les escenes on apareix i ofereix, per contrast, els moments més punyents de la pel·lícula. S’hi afegeix un ampli repartiment de completa fiabilitat (Alan Alda, Sebastian Koch, Amy Ryan…) i l’Eve Hewson, la filla de Bono, i el porcí d’en Jesse Plemons, que hem vist a «Olivia Kitteridge» i la segona temporada de «Fargo» com a marit de Kirsten Dunst.

Com es pot veure, tot molt sòlid (potser l’adjectiu que més li escau al film), des de la magnífica reconstrucció del Brooklyn i el Berlín de l’època fins a la magistral fotografia del fidel Janusz Kamiński, passant per una partitura més aviat poc subtil de Thomas Newman. I darrera de tot això, Steven Spielberg com a gran director d’orquestra, el qual aconsegueix que un drama que transcorre la major part del temps en despatxos diversos, esdevingui sempre interessant per una combinació màgica de guió, interpretació i posada en escena.

Se li podria discutir el punt de vista maniqueista, que presenta els soviètics sota una perspectiva molt més negativa que la dels americans, o els missatges obvis que enlletgeixen la conclusió de la pel·lícula (i que la millorarien en gran mesura, si tot acabés en l’estupenda escena sobre el pont de Glienicke). Però el balanç final és clarament positiu: Steven Spielberg continua sent encara un dels grans mestres del cinema popular universal i espero que les satisfaccions que ens proporciona no tinguin una fi propera. L'he trobat en plena forma.

Funcions i disfuncions

I hope it's not Hopper, is it?

El gènere biogràfic és sempre un dels més relliscosos quan es tracta d’escriure un relat no estrictament documental. Com no em cansaré de repetir, la vida dels humans rarament presenta un argument rodó: no abunden els girs inesperats ni les coincidències felices i acaben indefectiblement malament. Per això resulta tan meritòria la sèrie televisiva «Masters of Sex», que partint de dos personatges reals de la història recent (els sexòlegs William Masters i Virginia Johnson) és capaç d’enfilar temporada rere temporada amb una difícil combinació d’impuls dramàtic i plausibilitat biogràfica.

La segona temporada, que abasta des de l’any 1958 fins al 1961, comença just allà on la primera ens va deixar, amb el doctor Masters expulsat del Maternity Hospital pels seus escandalosos estudis sobre el comportament sexual. Aquesta temporada està clarament dividida en dues parts de sis capítols cadascuna. A la primera pota de la temporada el doctor Johnson busca endebades altres institucions que acullin les seves investigacions i es topa repetidament amb els prejudicis de l’època; mentre que a la segona, opta per crear el seu propi institut de sexologia i, després de centrar-se amb les relacions més convencionals, comença a investigar les disfuncions sexuals (començant per la seva pròpia impotència).

Hi ha moltes coses a admirar en aquesta temporada, començant per un sostingut pols dramàtic (i una tensió sexual no resolta, encara que sembli que sí), que no traeix la psicologia dels personatges i que ens fa passar per alt sense violentar-nos les possibles infidelitats històriques. Són interessants les tensions racials que apareixen aquí per primera vegada, com ho és la particular relació amistosa de Virginia amb la doctora DePaul (Julianne Nicholson). S’exploren amb detall els traumes familiars del doctor Masters i es demostra que com a casa no hi ha res. El setè capítol («Asterion»), el que fa reset de la temporada, resulta confús per les seves el·lipsis i salts temporals inexplicats; en canvi el tercer («Fight») és una obra mestra d’escriptura tot ell, ambientat en una habitació d’hotel i amb pràcticament només dos personatges.

Lizzy Caplan i Michael Sheen continuen donant una lliçó superlativa en el capítol interpretatiu. Aquests cop és ell més que ella qui té els moments més compromesos, però Caplan està senzillament preciosa en tots i cadascun dels fotogrames. Annaleigh Ashford, que fa el paper de l’exprostituta Betty Dimello, assoleix per fi categoria de protagonista. Reapareixen Ann Dowd, Beau Bridges i Allison Janney (només en un capítol, ai las!) Altres intèrprets que ja havíem vist abans: Danny Huston (el mig germà d’Angelica), Adam Arkin (el cuiner misantrop de «Doctor en Alaska») o Betsy Brandt (afectada de vaginitis i cunyada de Walter White en la ficció  de «Breaking Bad»).

Tenia dubtes seriosos sobre la seva longevitat, però «Masters of Sex 2.0» manté el pavelló molt alt (tant per intel·ligència com per sensibilitat) i ja ha generat una tercera temporada (amb una quarta emparaulada). Com passa amb els pisos de dimensions molt reduïdes, només puc amollar una vivíssima recomanació: ideal parelles!

No és bo que l’home estigui sol (i la dona tampoc)

La panxolina de Farrell i les ulleres de Weisz!!!

Pocs narradors d’històries rares resulten tan suggeridors com el grec Yorgos Lanthimos a qui vam descobrir amb la demolidora «Caní». Ara s’estrena la seva primera cinta parlada en anglès (i una mica de francès) «The Lobster» (Llagosta), que va obtenir el Premi del Jurat a Cannes 2015.

La faula, que no queda clar si ens parla d’un futur proper o d’una realitat distòpica, presenta una societat on no està admesa la solteria i l’aparellament és obligatori. David (Colin Farrell), un arquitecte acabat de separar, arriba a un estrany establiment amb format d’hotel on tindrà 45 dies per trobar un nou amor. Si no ho aconsegueix, serà convertit en l’animal de la seva predilecció (la llagosta de mar en el seu cas). Durant la seva estada, descobrirà l’insòlit funcionament de la institució, farà noves coneixences i aprendrà en molt didàctiques sessions els avantatges de formar part d’una unitat de dos.

Tota aquesta primera part del film que desenvolupa els entrellats del sistema constitueixen una meravellosa marcianada amb grans cops d’humor sec i sarcàstic. El fet de presentar les relacions amoroses com una simbiosi de conveniència, on les afinitats electives es redueixen a tenir algun defecte en comú (la coixesa o la tendència que et ragi sang del nas, per exemple) despulla de forma despietada els conceptes convencionals sobre els nostres afectes i planta càrregues de profunditat que reverberaran més enllà del final de la pel·lícula.

Durant la segona hora, quan el protagonista fuig de l’hotel, s’uneix a la guerrilla celibatària i s’enamora d’una atractiva miop (Rachel Weisz), l’argument perd una mica de nord i pistonada, potser perquè el factor sorpresa ha quedat seriosament disminuït després de les portentoses revelacions de la primera part. Encara hi haurà lloc per escenes tan intel·ligents, com la de l’atac a l’hotel, on es presenta en societat quelcom que bé es podria definir com terrorisme amorós.

El repartiment és ple d’actors prestigiosos, tots lleugerament desmillorats, com si es volgués demostrar que la bellesa no té res a veure amb l’amor. Apart dels citats Farrell i Weisz, hi trobareu l’últimament omnipresent Léa Seydoux (ullerosa), i a Ben Whishaw, Olivia Colman i John C. Reilly. Obligats a actuar de forma mecànica i amb els sentiments a foc lent, no tenen gaire oportunitat per lluir-se, o així m’ho ha semblat. Contribueixen a l’atractiu de «The Lobster» pintoresques localitzacions a la costa d’Irlanda i una banda sonora farcida (potser massa) de música per a cordes intenses de Stravinsky, Shostakovitx, Schnittke i Beethoven.

«The Lobster» no ofereix un arrós amb llamàntol apte per a totes les taules i segurament provocarà divisió d’opinions (dues dames, durant la sessió de les quatre, a la qual vaig assistir amb altres deu espectadors temptatius, fugiren esperitades quan ja havien transcorregut dos terços de la pel·lícula). A mi m’ha divertit, m’ha intrigat i m’ha excitat les neurones. Si «Ocho apellidos catalanes» esdevingués antimatèria, tindríeu davant dels nassos «The Lobster». Ara us toca escollir.

La forja d’un dinosaure

A aquestes altures ja tenim ben assumit que Píxar no és la infal·lible fàbrica d’obres mestres que va ser en el seu dia i que, per tant, també té dret a equivocar-se, de manera que ja no podem esperar que totes les estrenes que empara la casa siguin dignes d’aplaudiment incondicional. Hi ha un Píxar de primera categoria, que va donar els seus darrers senyals de vida l’any 2010 amb «Toy Story 3» (no, «Inside Out» no em sembla tan genial com gairebé tothom pretén, i «Brave» és decent, però en cap cas magistral) i un altre Píxar de rebaixes, destinat especialment a farcir de contingut les Disney Store del planeta (parlo de «Cars», «Planes» o «Monsters University»).

Arriba ara «The Good Dinosaur», pocs mesos després d’«Inside Out», amb una pressa inusual a can Píxar, que normalment espaiava molt més les seves estrenes. Se sap que el projecte va patir innombrables problemes i dilacions, i que feia dues temporades que la seva presentació en societat havia estat programada i posteriorment postergada. Tants mesos perduts a l’infern de la producció no podien augurar res de bo, i efectivament la pel·lícula s’ha de catalogar en la categoria dels Píxar suportables, però decididament menors.

Com el títol ja anuncia, la cinta aborda per primer cop en la companyia una història sobre bèsties prehistòriques, un món que sempre resulta lucratiu en taquilla. El «gran concepte» darrera del guió rau en que molts milions d’anys enrere els dinosaures no foren exterminats de la superfície terrícola per un meteor i evolucionaren suficientment fins a construir una inexplicable civilització d’agricultors i ramaders, mentre que l’homo no arribava a sàpiens i s’havia de conformar amb el paper d’animal de companyia. Aquest argument, que s’explica en deu segons, no admet la menor anàlisi. Ja és difícil empassar-se que uns dinosaures hagin accedit al llenguatge verbal i al pensament abstracte sense haver alterat ni una gota la seva fisiologia; però encara costa més d’entendre com unes bèsties sense dits prènsils són capaces d’erigir edificis o trenar cordes. Aquí i allà es poden detectar altres incongruències. Per què els apatosaures, que són vegetarians, es dediquen a criar gallines? Per què els dinosaures van tots despullats, mentre que els humans vesteixen faldeta de fulles i l’única nena que surt es cobreix els pitets d’impúber?

Se’m dirà que «The Good Dinosaur» és una pel·lícula destinada als més petits de la casa i concedeixo que només així la pots deixar passar; tot i que a la projecció a la que vaig assistir una nena d’uns quatre anys no va deixar de plorar desconsolada en els moment més dramàtics. Tot i això, el film té moments que apel·len a un públic adult: ni la colla de pterodàctils beatniks, ni l’estiracosaure neuròtic, ni la massa breu borratxera lisèrgica cobraran cap sentit per la canalla. Tampoc l’homenatge que es fa al western clàssic —amb maniobra combinada dels paisatges de Monument Valley, la veu rogallosa i greu de Sam Elliott i la suggerent banda sonora dels germans Danna— dirà res als que no pertanyin a la meva generació, o a les anteriors a la meva.

Més enllà del gir «dinosaures al cim de l’evolució!», l’argument de la pel·lícula ja ha sigut freqüentat abans i amb més eficàcia dramàtica. Consisteix en una història de superació personal, allò tan típic de trobar el teu lloc al món, amb clares incrustacions de «El rei lleó» (fill que se sent culpable de la mort del pare). Amb una tendència típicament Disney, a «The Good Dinosaur» hi moren fins a tres progenitors; però, si jo vaig sobreviure la mort de la mare de Bambi, les noves generacions no desmereixeran el repte triplicat.

Tècnicament el film és una meravella. No havia vist mai una natura creada per ordinador tan fidel a la realitat: des de la textura dels núvols i l’herba remoguda pel vent, fins les aigües turbulentes de la riuada i l’amenaça seca de l’allau. Arriba un punt que, davant de tanta perícia en simular la realitat, et preguntes si no acabaríem abans filmant-la directament sense filtres ni additius. Potser és hora que el cinema d’animació es dediqui a reproduir tot allò que no podràs trobar en obrir la finestra de casa.

Sorprèn davant d’aquest esforç de realisme que Arlo, l’apatosaure protagonista, estigui dissenyat com un personatge simplista, caricaturesc i gomós, de plàstic verd i reciclable, en clar contrast amb el seu teló de fons. Arlo, ja es veu, està destinat a ser una joguina del Happy Meal de torn. Al seu costat, la resta de personatges destaquen pel sol fet de no presentar un disseny detestable.

El títol, «The Good Dinosaur», ningú no me l’ha sabut explicar. En cap moment de la pel·lícula s’expliciten les normes de conducta del bon dinosaure, ni tan sols m’ha quedat clar si Arlo, el protagonista, és un bon o un mal dinosaure. En poques paraules: un assumpte estrany, l’Amèrica de Norman Rockwell habitada per llangardaixos verds. Em temo que aquesta serà la tendència dels propers mesos.

Més enllà de la cortina de ferro

De vegades cal recordar que Gabriel García Márquez, apart de ser un narrador magistral —o precisament per això—, fou també un magnífic cronista del seu temps. Qui en vulgui alguna prova indiscutible, només cal que llegeixi el seu «Relato de un náufrago». Sense assolir aquest nivell de qualitat, però de molt agradable lectura és el llibret «De viaje por Europa del Este», rescatat enguany per Random House.

L’any 1957 García Màrquez i un col·lega italià que tenia cotxe van improvisar un viatge una mica a l’aventura pels països de darrerà del teló d’acer [el colombià en diu «cortina de hierro», que queda més domèstic]. Havia passat poc més d’una dècada des de la fi de la Segona Guerra Mundial i semblava bon moment per observar de primera mà la salut de la dictadura del proletariat en països comunistes de nova planta. L’autor era en aquells anys un perfecte desconegut (no el convidat privilegiat que es tractaria de tu a tu amb les elits del planeta en dècades posteriors) i el seu testimoni té el valor de la sinceritat del qui no carrega amb un prejudici i vol explicar les coses tal com les veu.

El llibre no depassa les 150 planes i, per un itinerari que visita fins a cinc països (Alemanya Oriental, Txecoslovàquia, Polònia, Hongria i la Unió Soviètica) en menys de tres mesos, seria absurd esperar-hi trobar anàlisis profundes. De totes maneres, en la seva concisió, Gabriel García Márquez sap anar directe a la dada significativa i demostra una considerable impermeabilitat a la propaganda de l’autoritat competent.

Yo no quería conocer una Unión Soviética peinada para recibir una visita. A los países, como a las mujeres, hay que conocerlos acabados de levantar.

La crònica és plena d’anècdotes amenes i significatives, que ens retrotrauen a una època recent i candorosa que ara sonarà a prehistòria. De tant en tant, apareix del no res una frase brillant, quasi una gregueria: «Los moscovitas —que en la calle son locuaces y comunicativos— viajan en el metro con el mismo fervor con que viajan las señoras occidentales en el tranvía metafísico de la misa de cinco». En general s’evita el propòsit programàtic i la ideologia: el que més abunda és la perplexitat davant de la diferència, quan no és la perplexitat davant de la similitut. Però García Márquez, com a bon contista, ens regala aquí i allà paràgrafs deliciosos.

Yo conocí un delegado alemán que en una estación de Ucrania hizo el elogio de una bicicleta rusa. Las bicicletas son muy escasas y costosas en la Unión Soviética. La propietaria de la bicicleta elogiada —una muchacha— le dijo al alemán que se la regalaba. Él se opuso. Cuando el tren arrancó, la muchacha ayudada por la multitud tiró la bicicleta dentro del vagón e involuntariamente le rompió la cabeza al delegado. En Moscú había un espectáculo que se volvió familiar en el festival: un alemán con la cabeza vendada paseando en bicicleta por la ciudad.

Obra menor i, tanmateix, gaudi de primera necessitat.

15

Horror atòmic

Reconeguem-ho, quan aquell abril de 1986 es produí l’incendi del reactor a Txernóbil, la notícia ens resultà bastant llunyana: útil per confirmar la nostra vaga oposició a la creació de centrals nuclears, però amb prou quilòmetres de distància com per sentir-nos protegits. No recordo que la nostra premsa mantingués el focus sobre la catàstrofe durant gaire temps, temps en tot cas insuficient per un desastre ecològic que possiblement no es repararà en (molts) segles. Aprofitant que Svetlana Alexiévitx acaba de guanyar el Nobel de Literatura, m’he acostat a «Voces de Chernóbil. Crónica del futuro» (traducció de Ricardo San Vicente), que era fins fa poc l’únic llibre d’ella que teníem traduït a Espanya, i així m’he fet per primera vegada una idea més exacta del que la paraula Txernóbil implica.

El llibre comença i acaba amb la narració a càrrec de les seves vídues de sengles agonies terrorífiques —la d’un bomber que va acudir en el primer moment a apagar el reactor (i en 14 dies es va «cremar» per dins) i la d’un «liquidador» encarregat de descontaminar la zona—, les dues es titulen «Una solitaria voz humana» i són dos dels textos més corprenedors i espantosos que mai he llegit.

La crònica, com sembla que és típic en l’autora, es basteix a partir d’infinitat d’entrevistes als actors de la tragèdia, sigui quin sigui el seu estament. Aquí té tanta veu el nen malalt de càncer que suplica a la seva mare la mort, com el buròcrata que troba raons per la seva incúria. Les entrevistes es depuren en forma de monòlegs (i en algun cas en corals) d’estilitzada eficàcia, que a més de la qualitat informativa del bon periodisme ofereixen també una indubtable pàtina d’alta literatura.

«Voces de Chernóbil» frega una gamma molt àmplia de qüestions. Algunes tenen a veure amb un moment molt determinat de la Història: ja no només per l’accident nuclear en si, sinó per l’esfondrament correlatiu de l’»homo sovieticus» en un clima d’heroisme desesperat i paranoia generalitzada. Abunden els moments d’ineptitud, mala fe i càlcul polític: en general, les veus dels que tenien alguna mena de càrrec sonen totes insinceres. Sobta la pervivència d’una religiositat propera al paganisme, que (ara ja ho podem dir) ha sobreviscut de llarg al comunisme.

Coincideixen molts testimonis sobre la invisibilitat inodora del virus radioactiu i sobre la bellesa aclaparadora de la natura contaminada. Abunden els relats de desesperació animal i d’humanitat solidària. També els d’egoisme a prova de bombes (atòmiques). Svetlana Alexiévitx eleva sempre el to, perquè en tot el que escriu parla de mort i parla d’amor. Però, quan convé, empra un sarcasme letal (vegeu, si no, l’epíleg).

La promoció d’autors importants, com crec que ho és Svetlana Alexiévitx, és d’aquelles coses que justifiquen que existeixi el sovint qüestionat Premi Nobel de Literatura. Caldrà seguir-la amb atenció.

Dissabte i l’etnològic

Sant Pancraç vs. el gatet de la felicitat

Sense cap pel·lícula que ens atragués a la cartellera, hem repassat les exposicions que teníem pendents i hem optat per anar al Museu Etnològic, que és gratuït fins el proper  4 de desembre. Abans, per dinar, volia anar a un bar gallec del carrer Manso que m’havien recomanat, però estava tancat i hem acabat en un altre bar de menú freqüentat per tots els jubilats de la mançana: en qualsevol cas un dels locals menys «hipsters» de tot el barri de Sant Antoni.

Pujar fins l’Etnològic implica franquejar les particulars costures que separen el Poble Sec de la muntanya. Aquesta tarda, amb una llum especialment adequada, he descobert belles perspectives de la ciutat per carrers que es diuen Sancho Marraco, Concòrdia i Concepció, indrets que no havia trepitjat en la vida. I després, penetrar a Montjuïc, sempre és un cau de sorpreses. No diré que és una muntanya màgica, que no ho sé, però sí que és la més noucentista de l’univers. Es nota que el meu ànim era especialment cofoi aquest dissabte?

L’Etnològic en si ja és tota una altra qüestió, començant per l’edifici que, vist des de fora, és un horror absolut en forma de rusc hexagonal (indubtablement l’any 1973 fou el pitjor de la història de l’arquitectura, tot i que l’interior no està pas malament). D’ençà que es va inaugurar fa pocs mesos l’interessant Museu de les Cultures del Món del carrer Montcada, planava sobre el seu germà gran de Montjuïc una ferma sospita de quedar condemnat a l’«espardenyisme» més fonamentalista. Vist com s’ha redissenyat l’exposició de la seva col·lecció, després d’haver tingut el museu tancat des del 2011, diria que si hi ha propaganda no l’he percebut.

El primer que veu el visitant és una agrupació de ninots fallers gegantins: un siurell balear, flanquejat per les figures caricaturesques dels il·lustres etnòlegs Ramon Violant i Joan Amades. Rectifico sobre la inexistència de contingut doctrinari: la conjunció del siurell, el ninot faller i Joan Amades no podria ser més pancatalanista.

L’exposició estable (entengueu permanent) de la planta 2 és un calaix de sastre impossible. Un garbuix d’èpoques, estils i orígens que se suposa que «dialoguen» entre elles, encara que el visitant no acabi d’entendre de què estan parlant. Que em juxtaposin una màquina de cosir Singer, un bressol pirinenc dels anys 40, un bagul marroquí del segle XIV i un vell televisor Marconi, no em serveix de res, si algú no em guia.

Les exposicions temporals almenys tenen un objectiu comprensible: l’una va de terrissa i l’altra de religió i festes populars. Són tan modestes com simpàtiques. Al soterrani, apart d’uns grans panells informatius sobre admirables etnòlegs catalans, es pot contemplar una pila de vitrines amb col·lecció no exposada. És el que se’n diu «Reserva visitable» i està també molt bé.

L’autobús 55, que ens ha retornat a la civilització, ha hagut de desviar-se del seu trajecte, perquè a la plaça de Catalunya hi havia una manifestació (contra l’inici d’una altra guerra a l’Orient Mitjà, contra l’escalfament global o contra la massacre de París [esborreu el que no convingui]). El conductor s’ha perdut (vergonyosament), mentre pujava pel carrer Aribau. Esperàvem que girés a la dreta per Consell de Cent, per València o per Rosselló. Ho ha fet finalment al carrer de París, després de demanar auxili telefònic a un col·lega. No sé d’on treuen els conductors talossos dels autobusos de Barcelona: un mínim coneixement de l’ordre dels carrers de l’Eixample, segons l’evangeli de Víctor Balaguer, hauria de ser exigible.

Un altre pas de rosca a «Un altre pas de rosca»

"The Innocents" de Jack Clayton

Retorno a «The Turn of the Screw» de Henry James per obligacions contractuals del club de lectura del carrer Manso i també per una antiga devoció pel més anglòfil dels autors americans, una devoció una mica obliterada per l’edat (la meva). El que segueix són unes notes de lectura en rigorós online entorn d’un dels més famosos relats de fantasmes de la història de la literatura.

No recordava el molt elaborat pròleg d’aquesta breu novel·la. Ens trobem a un acollidor casalot britànic durant les vigílies nadalenques. Res més natural que explicar-se rondalles de fantasmes a la vora del foc. Algú en conta una, protagonitzada per un nen aparentment posseït per un esperit (aquí apareix l’única menció de la paraula «ghost»/fantasma de tot el text). Un dels oients dobla l’aposta i anticipa un conte amb dos infants encaterinats per éssers immaterials; «un altre pas de rosca» narratiu, per tant.

Douglas, l’amfitrió, anuncia que disposa d’un manuscrit amb la història que vol fer conèixer, però cal enviar una clau que obri el moble on es guarda el text. Entre una cosa i una altra passen tres dies; alguns dels potencials oients se’n van sense haver sentit el conte. L’anònim narrador ens informa llavors que Douglas ja és mort i que l’autora del manuscrit, també: distàncies i més distàncies entre el lector i el text, sembla que ja no queda ningú de viu per corroborar la seva veracitat. Però hom sap que «The Turn of the Screw» és un cas de manual de narrador poc fiable, per tant l’eliminació de testimonis correspon a una maniobra profilàctica.

Si el pròleg ens ha preparat per un ambient llòbrec i truculent, l’inici de la narració de la institutriu no podria ser més lluminós. De fet, no se m’acut un mes de l’any menys misteriós i fantasmagòric que el de juny. La mansió sembla acollidora, la nena Flora un encant i la senyora Grose la més afable de les majordomes. Aviat descobrirem que a «The Turn of the Screw» les aparicions sobrenaturals es produeixen a plena llum del dia.

Com arguments que demostren la poca fiabilitat de la institutriu, es presenta des de l’inici com una il·lusa que somia romànticament amb l’home que l’ha contractada, l’oncle de les criatures. La primera vegada que divisa Quint dalt de la torre, per un moment creu veure aquest oncle, vingut de la capital només per contemplar-la. I el seu sentit de la pròpia importància, molt abans que les amenaces comencin de veritat, també resulta pueril. Per cert, aquest oncle que delega totes les decisions en la seva subordinada, ¿és un irresponsable o bé ha intuït la influència enverinada del casalot i prefereix mantenir-se al marge?

La prova més important a favor de la «realitat» dels fantasmes és que la narradora es mostra capaç de descriure Quint sense haver-lo vist mai abans. Esclar que bé podria ser que hagués vist un retrat de l’antic criat i no ens ho hagués mencionat. L’estil de James, oblic i reticent, es presta de forma ideal per mantenir-nos en territori ambigu, on cal parar compte el terra que trepitges. És el cas de la carta que justifica l’expulsió de Miles de l’escola, el text de la qual no coneixerem mai; però que excitarà la imaginació del lector fins a extrems abominables.

I és que la prosa indecisa i poc explícita de James no deixa clar què tenia el novel·lista americà en el cap. Si pogués veure el que pot arribar a imaginar un lector modern, segurament s’horroritzaria. Molt del que succeeix a Bly no sembla superficialment tan alarmant i, sí, a partir d’un cert moment, la narradora comença a semblar víctima de deliris, mentre que els nens i la majordoma li segueixen el corrent.

Final «en punta», sense retornar al marc inicial del relat. Llegeixo altres contes de fantasmes de James («Sir Edmund Orme», «Owen Wingrave»). A tots sense excepció mor un dels protagonistes al darrer paràgraf.