Deixant de banda la més temptativa «Una cançó de Nadal» de 1918, la relació com a traductor de Josep Carner amb Charles Dickens se centra en els anys 1928-1931, quan va traduir per a la col·lecció «A tot vent» d’Edicions Proa les novel·les «Pickwick Papers», «Great Expectations» i «David Copperfield». Va ser una tasca molt grata al seu cor, per l’afinitat que sentia amb el novel·lista anglès, executada en un moment ja de maduresa, i amb la reforma fabriana molt present, una conjunció de circumstàncies que contribuïren a que els seus resultats hagin esdevingut mítics dins de la literatura catalana. Almenys la resposta a la publicació (en tres i dos volums respectivament) del «Pickwick» l’any 1931 i «Les grans esperances de Pip» de 1934 fou força entusiasta entre un públic inquiet, assedegat de l’ampliació dels horitzons culturals. La interrupció de la Guerra Civil estroncà l’aparició de la versió de «David Copperfield», que hagué d’esperar l’any 1964 per veure la llum, sota l’excusa celebratòria dels 80 anys del poeta.
Amb els anys, aquell entusiasme inicial —allò d’afirmar que Carner «millora» Dickens— es va anar moderant i, tot reconeixent que els textos traduïts eren un veritable festival lingüístic, capaç de demostrar la plasticitat del català en una àmplia gamma de registres, es va constatar que no sempre jugaven a favor de la comprensió lectora. Potser el traductor s’havia excedit en l’ímpetu amb el que va explorar els límits de la llengua, potser el nivell del lector dels anys 30 marcava unes expectatives molt superiors a les actuals; el cert és que, llegides ara, aquestes traduccions ressonen amb ecos arcaïtzants que xoquen de ple amb la idea de Dickens com un dels cims de la literatura popular universal.
Suposo que ja he explicat en una altra banda que, quan vaig llegir el «Pickwick» de Carner als vint anys vaig quedar-ne completament enlluernat. No és tan segur que l’entengués totalment —la meva experiència en la llengua era encara insuficient—; però en vaig tenir prou per besllumar-ne l’enginy, la ironia i la pirotècnia verbal. Estic convençut que aquesta novel·la primerenca —episòdica i exagerada— s’avé a la perfecció amb les virtuts del Carner traductor. En canvi, a pesar de ser la seva novel·la favorita entre les de l’anglès (i una de les meves), crec que no li fa cap favor a «Great Expectations», que requereix una lectura fluïda i una certa seriositat de propòsit sense distraccions lèxiques i sintàctiques, objectius que jo diria que no s’assoleixen a «Les grans esperances de Pip».
Pel que fa a «David Copperfield» —del qual no havia llegit la seva versió fins ara— opino que es tracta d’un cas intermedi que combina el caràcter episòdic de «Pickwick» amb el to més reflexiu de «Great Expectations». Potser perquè ja em temia el pitjor, la lectura no ha estat tan traumàtica com esperava; també és cert que «Copperfield» no es compta entre les meves favorites dins del cànon, així que em puc permetre ser més laxe amb les meves exigències. Tot i això m’he trobat amb alguns fragments que no sabria dir-vos què signifiquen exactament i paraules que m’han obligat a consultar el diccionari (taülejar, sol i vern, aürt, marmanyer, sotall, escandallar, gànguil, fetxida…) Heus ací, per exemple, un paràgraf de prosa confusa:
Va conservar totes les seves delicioses qualitats fins a la darreria, fins que, cap a les vuit, ens en vam anar a la casa nàutica del senyor Peggotty. Talment, havia anat palesant-les amb més i més d’esclat a mesura que passaven les hores; i vaig pensar aleshores i tot, i ara no en dubto gens, que el fet d’adonar-se que reeixia en la seva determinació de plaure li inspirava una nova delicadesa de percepció, i, per subtil que aquesta fos, se li feia més planera. Si algú m’hagués al·legat aleshores que tot allò no era sinó un joc brillant, jugat en l’exaltació del moment, per a l’esmerç de la seva animació i per amor atarantada de la seva superioritat, cercant pròdig i negligent d’aconseguir allò que li semblava indigne i que llençaria al cap d’un minut; si algú, dic, m’hagués al·legat una tal mentida aquella nit, qui sap en quina manera d’acollir-la no hauria esplaiat la meva indignació! Probablement, si la cosa hagués estat possible, només que en un augment dels sentiments romàntics d’amistat i de fidelitat amb què caminava al seu flanc pel negre sorral hivernenc, cap al vell gànguil, mentre el vent sospirava al voltant nostre encara més adolorit que no sospirà i gemegà la nit que jo havia aombrat per primera vegada la porta del senyor Pegotty.
I és clar, arriba un punt que et preguntes per què Carner es complica tant la vida amb l’elecció de les paraules. Algú a la sala sabia que "la talent" és sinònim de "la gana" (les ganes de menjar)? Si a l’original posa quelcom tan comprensible com «a day’s holiday», per què ho has de convertir en «un dia de grifolda», una expressió que francament sembla inventada? En altres casos canvia lleugerament el sentit i «cowslip wine» (vi de prímules) esdevé «vi de margaridoies», que sona carrincló i presenta l’agreujant que les margarides no s’empren per aromatitzar el vi, però les prímules sí.
Vaig tenir dificultat per entendre «un comerciantet en espàrvols», ja que el mot «espàrvol» no figura a cap diccionari. Amb ajuda de Twitter vam arribar a la conclusió que es tractava d’una variant dialectal (i gens documentada) de la paraula «espàrgol», que és sinònima tant de «llúpol» com d’«espàrrec». Atès que a l’original hi posa «hop», s’ha d’entendre que estem parlant de «llúpol». Calia fer tota aquesta marrada per comprendre un mot que es podia haver traduït de forma molt més clara?
En efecte, llegir els Dickens de Carner no és per a cors febles, ara bé, si hom s’hi aplica amb atenció i paciència, s’hi aprenen moltes qüestions de llengua, reals o inventades; pel que fa a l’encant narratiu del novel·lista potser no tant.
