Kunsthistorisches Museum (3): autoretrats

No, aquest autoretrat de Picasso, un dels penúltims quadres que va pintar, no el trobareu a Viena. Prové de Tòquio i encara fins diumenge el podreu veure a l’exposició “Yo Picasso” del museu que l’artista té dedicat a Barcelona. En algun lloc he llegit que l’expressió del pintor mostra com s’encara a una mort imminent. En tot cas és del més interessant d’una exposició possibilista i escassa, on abunda el material del propi museu (prou conegut o merament anecdòtic) i algunes peces que només de forma molt laxa es poden considerar autoretrats. Encara així és interessant seguir com Picasso va anar modificant la seva idea d’autoretrat al llarg de la seva dilatada vida i com la va concloure amb un sentit lúdic similar al dels seus inicis.

Aprofito aquesta exposició per enllaçar amb alguns autoretrats que sí que es poden contemplar al Kunsthistorisches de Viena, com aquest de Parmigianino: “Autoretrat en un mirall convex”. El jove artista (tenia setze anys) el va pintar sobre una superfície especial circular i convexa com a mostra de les seves habilitats tècniques de cara a atraure possibles clients. El noi era un autèntic "repelente niño Vicente". Amb el recull de poemes “Self-portrait in a Convex Mirror” el poeta John Ashbery guanyà l’any 1975 els tres premis literaris més importants que s’atorguen als Estats Units.

Un altre autoretrat promocional el trobarem a la populosa “Adoració de la Trinitat” (o Altar Landauer), una peça que no m’interessa particularment; però sí que em fa gràcia aquest Dürer en format lil·liputenc que des d’un racó presenta la seva targeta de visita i xiuxiueja un "deme algo".

Peter Paul Rubens, com sempre que gira la mirada cap a ell mateix i el seu entorn, no idealitza, no maquilla el que veu, però hi afegeix un punt de comprensió molt humana. Igual com passa amb Picasso, el quadre es data un any abans de la seva mort: Rubens tenia llavors 62 anys.

Però si parlem d’autoretrats, amb permís de Cindy Sherman i de milions d’adolescents addictes a les xarxes socials, l'smartphone i el mirall del lavabo, ningú no supera a Rembrandt, que es va pintar o dibuixar gairebé una centena de vegades durant la seva carrera. A Viena van bastant ben servits d’aquesta part de la seva producció, com es pot veure aquí.

Acabo amb un fals autoretrat (o no), però també amb una obra mestra absoluta, detall gens estrany quan es tracta d’una pintura de Johannes Vermeer. Es titula “L’art de la pintura”, o potser “L'al·legoria de la pintura”, títols no gaire reveladors o directament enganyosos, perquè aquí no hi ha gaire simbologia, tot just el pintor i la seva model. Sembla ser que aquest quadre obsessionà Salvador Dalí (i li amargà una mica la vida). ¿Qui no llegiria en l’enunciació de l’esquena del pintor que apareix al quadre la presència de l’elusiu Vermeer? Com ens agradaria descobrir-li la cara! No és aquest el millor homenatge al gènere de l’autoretrat?

Kunsthistorisches Museum (2)

De vegades una visita al museu no ha de representar necessàriament un bany d’alta cultura. De vegades tot aquest munt de pintures antigues i plenes de quisca i prestigi són estimades per raons totalment equívoques. Posem pel cas Thomas Bernhard (personatge real i contínuament evocat durant aquestes vacances austríaques) i el seu llibre “Mestres antics”, que comença així  (versión española de Miguel Sáenz):

No estando citado con Reger hasta las once y media en el Kunthistorisches Museum, a las diez y media estaba ya allí para, como me había propuesto desde hacía ya bastante tiempo, poder observarlo por una vez, sin ser molestado, desde un ángulo en lo posible ideal, escribe Atzbacher. Como él tiene su puesto por las mañanas en la llamada Sala Bordone, frente a El hombre de la barba blanca de Tintoretto, en el banco tapizado de terciopelo en el que ayer, después de explicarme la llamada Sonata La tempestad, continuó su exposición sobre El Arte de la Fuga, desde antes de Bach hasta después de Schumann, como él puntualiza cada vez más inclinado a hablar de Mozart y no de Bach, tuve que tomar posiciones en la llamada Sala Sebastiano; así pues, muy a mi pesar, hube de aceptar a Tiziano para poder observar a Reger ante El hombre de la barba blanca de Tintoretto (…)

El quadre potser no és excepcional, però amb aquesta pàtina literària guanya molts punts (tot i que sospito que la distribució de les sales ha canviat i els seients de vellut vermell també d’ençà que Bernhard va escriure la novel·la). Si Reger, als seus 82 anys, decideix passar els matins davant d’aquest quadre, no seré jo qui li retregui. Sorprèn però que Atzbacher, el narrador, sembli fer fàstics per Tiziano, un pintor gairebé sempre estupend. Reviso què té el museu del mestre i escullo aquest retrat del col·leccionista i mecenes Jacopo de Strada, que em sembla més digne d’admirar que el iaio de la barba blanca de dalt.

Ja he parlat alguna altra vegada de les hores que passava de nen fullejant un llibre de mitologia grega i romana profusament il·lustrat amb grans obres dels mestres antics. Potser moltes d’aquestes pintures no són res de l’altre món, però em marcaren a una edat molt impressionable i ara les contemplo com si fossin gairebé obres mestres. En tot cas, no em negareu que el cap de la Medusa de Rubens impressiona, encara que sigui un dels quadres més fastigosos que recordo.

Per treure el mal sabor de boca i recordar que Rubens, apart de prolífic i prolix, mereix un lloc entre els grans, res millor que acudir a la seva faceta íntima, on rarament falla. El retrat d’Hélène Fourment, conegut com “La pellissa”, revela la tendra intimitat amb la model i la seva irrefutable condició de dona real. De jove, com gairebé tothom, em burlava de Rubens per les qüestions més òbvies del seu estil. Només als darrers anys l’he començat a valorar pels tocs de genialitat que deixa entreveure enmig de la seva ingent producció. Aventuro que és un pintor de l’edat madura, no gaire apte per joves.  

Continuo (i acabo) amb els meus onanismes mitològics rescatats de la infantesa, inspirats en Ovidi, i pintats per Correggio. El seu “Ganymede” té una mirada compungida i més bleda que realista. Segons el meu modest entendre, no l’enutja gaire que Zeus en forma d’àliga se l’endugui a l’Olimp per fer coses de pederastes amb el seu anus incipient (quins temps!) El llenç, però, no està malament com a pintura a seques i, curiosament, més guanya quan més avall mires (el que no deixa de ser una contradicció temàtica, perquè se suposa que aquí es retrata una ascensió social). Fixeu-vos-hi: l’àliga és fosca i ofensiva, Ganímedes es fa perdonar per la lluïssor de la natja esquerra, però el més bonic del quadre és el suggeridor paisatge de muntanyes i aquest gos que demostra la seva proverbial fidelitat.

L’altre quadre mític, tant per temàtica com per autobiografia, també el signa Correggio. Es refereix a la nimfa Io (Io, no lo, enteneu ara la utilitat de la comic sans i altres tipografies amb i sense serif?) i els seus amors amb Zeus, qui (per dissimular davant d’Hera) va embolcallar-se de núvols, com faria Tomàs Molina, si l’interessessin aquestes orgies polisexuals. És una imatge sexy, delicada i perversa, completament rococó, com de Boucher. Correggio és el més francès dels pintors italians.

I demà: un apunt d'autoretrats. Si Zeus vol.

Kunsthistorisches Museum (1)

De petit (o d’adolescent, que ve a ser el mateix) vaig mitificar l’obra del pintor Pieter Brueghel el Vell. Relativament aviat (en viatge d’interrail als disset anys) vaig poder contemplar la seva obra mestra absoluta, el “Paisatge amb la caiguda d’Ícar” que es pot veure als Musées royaux des beaux-arts de Belgique, a Brussel·les i que, tot i ser considerada ara només una bona còpia de l’original, ha inspirat grans poemes de grans poetes com foren Auden i Williams Carlos Williams.

Però prou sabia que un terç de la producció coneguda de Brueghel s’amagava a Viena, o sigui que vaig fer de la ciutat una de les meves destinacions somniades, sobretot per poder contemplar en directe portents com “La torre de Babel”, “La boda dels camperols” o “Els caçadors a la neu”. El Kunsthistorisches Museum, que és l’entitat que allotja aquestes meravelles, és un edifici d’enorme façana indigesta i que, per si fora poc, té el seu exacte clon a l’altra banda de la plaça: el museu d’història natural. Un cop a l’interior, malgrat l’exuberància del marbre, la cosa millora; però he de dir que no és un museu còmode de visitar, ja que és fàcil passar per alt algun recambró lateral on és troben algunes de les obres més interessants. Imagino que ha de ser difícil adaptar aquests casalots a les exigències de la museografia actual. Només cal veure la reconstrucció que es fa en algunes sales de la forma com s’exhibien els quadres un parell de segles enrere, amb una acumulació de pintures ocupant fins l’últim centímetre de la paret. Sortosament per fer la demostració tenen el bon gust d’emprar quadres de segona fila.

En quant a la col·lecció de pintura no cal dir que és excel·lent i que veure tants Brueghel junts impressiona, encara que cap d’ells sorprèn, atès que tots són conegudíssims. Per recordar-ne algun, potser escolliré el paisatge hivernal dels caçadors que sempre em talla l’alè i em fa pensar en una sobredosi de caramels de menta. I no li trobeu una mica de japonisme “avant la lettre”?

Però, si es volen evitar les grans escenes bigarrades i genèriques que esdevingueren l'especialitat d'en Brueghel, es pot contemplar un dels seus escassos quadres amb figures grans: “El pagès i el lladre de nius”, d’una inefable gràcia i una originalitat a prova de bomba. Contempleu-ne el detall i admireu-vos de com pot ser de bella la pintura de la quotidianitat.

Bé, però als museus se suposa que s’hi va a elevar-se una mica per sobre de les fatigues ordinàries del dia a dia, així que consignaré que si aneu al Kunst… hi trobareu també un grapat de Dürer de primera com “L’adoració de la Trinitat” o la “Mare de Déu de la pera” (no és conya); però com que jo sóc de tendències més aviat laiques i associo el nom de Dürer amb el realisme, em quedo amb el seu retrat de l’emperador Maximilià (Max pels íntims, encara que la seva expressió no convida precisament a les confiances).

Però, si parlem de realisme, Jan van Eyck guanya Albrecht Dürer per una pila d’anys i encara avui aquest retrat del cardenal Niccolò Albergati estremeix per la seva veracitat. Content hauria d’estar el retratat per haver assolit, segurament per la via més inesperada, la immortalitat que tant devia buscar.

Al carrer (a Viena) fa tanta calor i aquest museu és tan distret que possiblement allargaré la visita dos o tres apunts més. No crec que calguin més justificacions.

Gairebé tan gran com Cienfuegos

Del santboià Kiko Amat coneixia la seva destresa per escriure sobre música, un mèrit que em sembla del tot envejable, però no havia llegit encara cap de les seves novel·les. No sé si encertadament vaig inclinar-me per escollir la seva darrera “Eres el mejor, Cienfuegos” (Anagrama, 2012) que aborda el ben conegut i fins i tot sobreexplotat assumpte de la crisi dels quaranta.

Explicar la crisis de los cuarenta es sencillo: se trata de un fenómeno que convierte a los hombres en niños. En niños hiperactivos, insensatos y apenados. No hay forma de predecir con exactitud lo que será capaz de hacer un hombre adulto envenenado por la dolencia, pero la curva sintomática suele incluir absentismo conyugal, libido rampante, alcoholismo contumaz, caótico cuadro de toxicomanías, alto índice de siniestralidad automotriz, aislamiento antisocial, paranoia y, si no se corrige la tendencia a tiempo, adulterio, locura, divorcio y muerte.

Cienfuegos és un periodista cultural a qui la citada crisi li ha arribat als trenta sis anys: en ple procés de separació, amb un fill petit del qual gaudeix a temps parcial, una feina cada dia més precària i la frustració de no haver sabut endegar una carrera literària. I tot això en una Barcelona assotada per l’altra “crisi”, on el moviment de la indignació ocupa la plaça de Catalunya i esbronca els polítics a l’apertura del parlament. A partir d’aquest punt i, després d’innombrables peripècies tragicòmiques on intervenen algunes figures grotesques de l’inframón ciutadà, Cienfuegos assoleix la seva redempció particular i triomfa l’amor, com no podria ser d’una altra manera en una novel·la tan vocacionalment lleugera.

Amat escriu amb estil àgil, enginyós, amb sensibilitat “pop” i sentit de l’humor a flor de pell. Pel meu gust abusa una mica del símil:

Eloisa estaba realmente flaca, tenía una cintura de galgo rodeable con los dedos pulgar y corazón, y llevaba el pelo rubio despeinado y punzante, como un pajar en pleno ataque de nervios. Una Cleopatra anémica con cabello Eurythmics: cara de góndola, larga nariz egipcia, una nariz egipcia y en lanza, con insinuación de respingo final, una nariz divina. De su nariz fue de lo primero que me enamoré. Y luego ese cabello de bomba Orsini, tan rubio y picudo, tan nervioso, tan poco del país.

I, malgrat la feliç trempera de la seva escriptura, no pot ocultar el seu caràcter derivatiu, deutor (crec jo) de la seminal “Una conxorxa d’enzes” i de la resta de picaresques urbanes que proliferaren durant els anys 80 del segle passat. “Eres el mejor, Cienfuegos” és lectura ideal per l’estiu, intel·ligent i ràpida, amb les emocions justes i el somriure permanent garantit.

El llibre s’acompanya de gracioses il·lustracions de Sergi Puyol, també autor del dibuix de la coberta (que no fa justícia a les de l’interior).

Benvingut a Viena

Viena era una de les grans ciutats europees que encara no havia visitat i aquest agost finalment vaig intentar eliminar aquesta llacuna. La primera impressió, que tant pesa en la relació amb llocs desconeguts, no va ser gaire satisfactòria. Potser és molt mala idea estrenar una ciutat un diumenge a la tarda. I més quan és agost, el cel és d’un color brut i la temperatura s’acosta als quaranta graus. Sí, a Àustria aquest estiu s’estaven batent rècords de calor històrics, amb l’agreujant que degut a la falta de costum no tots els locals tenien aire condicionat. La municipalitat havia plantat als llocs més cèntrics unes fonts d’acer inoxidable on es podia llegir l’imperatiu “Drink Water!” Pels laterals emetien núvols d’aigua polvoritzada, talment com si ens trobéssim a l’Expo de Sevilla.

S’entendrà que en aquestes condicions no venia gaire de gust passejar per aquells bulevards monumentals i avorrits amb quilòmetres i quilòmetres de façanes ministerials austrohongareses. Mentrestant, la cèntrica Karntner Strasse, que discorre entre la catedral i l’òpera, mostrava una remarcable similaritat amb el nostre Portal de l’Àngel; però com que tots els comerços eren tancats (els Zara, H&M i resta de franquícies universals), els turistes vagàvem desorientats i fèiem una fila força depriment. Vaig pensar, que lletjos que som tots plegats.

Bé, no tots els comerços eren tancats, restaven obertes al públic les inefables botigues de “souvenirs” que tant convidaven a la reflexió històrica. Ignoro si en el present Àustria i Viena tenen cap rellevància mundial; per descomptat la tingueren en el seu moment, però ara sembla que visquin de les rendes del seu passat, el qual han abaratit sense cap vergonya. Compreu doncs les dolces “boles” de Mozart, els davantals d’hule amb un daurat de Klimt o les tasses de l'emperadriu Elisabet/Sissi. De fet la beneiteria aquesta de la Sissi només s’explica per la Romy Schneider, que era cent vegades més guapa que l’original. Però no deixa de ser un dubtós homenatge mocar-se sobre la seva imatge.

Als carrers, mossos força pagerols, però disfressats d’Amadeus de pacotilla, intenten atreure els turistes despistats a dubtosos concerts de Mozart i de Strauss interpretats per suposats solistes de la Filharmònica (o pels seus cunyats) a esglésies menors i bastant necessitades de feligresos.

Però el símbol més horrible d’aquesta Viena que detesto són els lavabos del metro de Karlsplatz, que queden a nivell subterrani just davant de l’òpera. Pareu-hi compte que vénen amb música incorporada. No cal dir que la música, com es percep passant-hi pel davant i sense necessitat d’entrar a dipositar cap necessitat, és sempre dels Strauss (pare i fills). Valsos laxants i diürètics, però també sentimentals. Com correspon al que s'entén per Viena a la farsa turística mundial.

La guerra dels mons

Tot i que ja pentina seixanta anys, hem descobert el cineasta Ulrich Seidl fa un no res, d’ençà que es passeja pels festivals de cinema importants (Cannes, Berlín, Venècia) amb una trilogia agrupada sota el títol de “Paradís” i basada en les virtuts dites teologals: fe, esperança i caritat. Sembla ser que l’única relació entre les tres pel·lícules és que estan protagonitzades per tres personatges femenins que pertanyen a la mateixa família.

La primera d’elles es titula “Paradís: amor” (llegeixi’s “caritat”) i està protagonitzada per Teresa (Margarethe Tiesel) una dona divorciada, grassa i més a prop dels seixanta que dels cinquanta, que viatja sola a Kènia per passar unes vacances de relax i platja. En parlar d’aquesta pel·lícula tothom coincideix a mencionar l’expressió “turisme sexual” tot i que les intencions inicials de Teresa siguin molt més innocents que això. Però la dinàmica mateixa del lloc la fa començar a freqüentar els joves locals, que estan disposats a mostrar interès sexual per ella a canvi d’alguna “ajuda” per cobrir les necessitats de la família. Els successius encontres de l’austríaca amb diferents pretendents descriuen tant la seva creixent pèrdua d’il·lusions com el domini que va adquirint de les lleis per les quals es regeix el mercat de la carn.

Seidl sembla contemplar aquesta confrontació filla del colonialisme amb distància d’entomòleg. Fa dels estàtics plans frontals figura d’estil i, malgrat la voluntat hiperrealista, mostra una inclinació envers el grotesc que en alguns moments fa dubtar sobre quina és la reacció que s’espera de l’espectador, si la rialla o la pietat. Però és difícil enganyar-se, la nua exhibició de les mancances afectives d’una dona encaminada a la vellesa i la indiferència a penes dissimulada dels seus morens amants passatgers acaba sent dolorós fins a provocar vergonya aliena. Tot i això Seidl insisteix a furgar a la ferida i allarga els moments que més mal fan fins a culminar a l’escena interminable del stripper, on quatre dones cel·lulítiques i de pits en caiguda lliure actuen com a insípides bacants davant d’un dubtós semental que preferiria estar a qualsevol altre lloc.

D’Àustria només coneixíem el nom d’un director de cinema, el sempre inquietant Michael Haneke. Després d’haver tastat també l’Ulrich Seidl, es nota que això del mal rotllo és una idiosincràsia nacional. El primer lliurament de la trilogia del Paradís no és apta per estómacs dèbils, però m’ha deixat curiosament tocat. D’alguna estranya manera parla de mi i de nosaltres; serà difícil que l’oblidi. Per apropar-s’hi amb precaució.

Netsukes (i 5): Viena

De forma poc premeditada vaig enllaçar la lectura de “La llebre amb ulls d’ambre” amb una estada de cinc dies a Viena, un dels escenaris principals del llibre. Fou per tant inevitable anar a contemplar en directe el Palais Ephrussi, on la branca austríaca de la família protagonista havia viscut durant els seus temps de prosperitat. El descomunal casalot, que en l’actualitat sembla absurd que fos ocupat per una sola família, es troba a una zona molt cèntrica del Ring, la majestuosa avinguda circular que substituí el traçat de les antigues muralles. Té davant mateix l’edifici central de la universitat, una mica més enllà la neogòtica Votivkirche, l’ajuntament, el parlament i el Burgtheater (odiat amb tanta persistència pel gran Thomas Bernhard).

Aquest eixample decimonònic de Viena presenta una arquitectura eclèctica, aclaparadora i estèril que converteix el seu centre en una zona parcialment inhabitable, en sagnant contrast amb les delicioses perspectives que el baró Haussmann dissenyà contemporàniament per la ciutat de París. Actualment el Palais Ephrussi, com no podria ser de cap altra manera, allotja botigues als seus baixos i oficines a les plantes superiors, en concret la seu central de la societat dels casinos d’Austria. No crec que les cariàtides del darrer pis arrufin el nas pel bescanvi entre distingits banquers jueus i distingits explotadors de ludòpates d’origen indiferent.

Més tard. Visitem el Museu Jueu, el que hi ha al Palais Eskeles, al sud del Graben. Els museus jueus que es troben a moltes ciutats d’Europa central tenen un problema comú, el de què més exhibir, quan no es volen limitar a ser un memorial a les víctimes de l’Holocaust. El cert és que el judaisme deu de ser una de les religions que menys troballes estètiques ens han llegat en el camp de les arts visuals. Potser sóc injust, perquè amb la història de persecucions que duen a sobre, encara gràcies que s’hagi pogut preservar alguna cosa del seu passat.

El fet és que al museu vienès, apart d’una exposició temporal sobre el fèrtil planter de còmics jueus, reserva les seves golfes per a una acumulació de quincalla diversa. Els objectes rituals jueus, tota aquella plata revellida, inevitablement em fa pensar en una llista de noces rància de can Grifé i Escoda. El més divertit que veig a les vitrines són els “souvenirs” de Terra Santa: l’ampolla d’aigua del Jordà, el saquet de sorra del Gòlgota, el setrill amb oli de l’hort de les oliveres…

I llavors en un expositor aïllat descobreixo un conjunt ceràmic d’Edmund de Waal. Més enllà de l’ascendència jueva de l’artista, la presència d’aquests irregulars recipients cilíndrics i blancs té poca justificació (o la té molt recargolada i obliqua, com pertoca a l’art modern). La qüestió és que el llibre de la llebre ha obert una nova bretxa a l’explotació turística de la ciutat i el museu organitza visites guiades al Palais Ephrussi i els seus frescos de temes bíblics. La propera el mes de novembre.

En quant a la ceràmica de de Waal, la trobo insípida, com de peix sense sang. Si m’ha de fer cas: millor que continuï escrivint.

No era això el que s'exhibia al museu, però en el record era d'un sonso similar.

Netsukes (4): Butterfly, Madame Butterfly

De vegades les casualitats o el destí lliguen allò que el sentit comú menysprearia. Els finals de juliol i principis d’agost d’aquest any 2013 han conjurat simultàniament l’exposició de “Japonismes” del Caixafòrum, la lectura de “La llebre…” d’en de Waal i les darreres representacions al Liceu de “Madame Butterfly”.

L’òpera de Puccini participa totalment del moment “japonista”, no endebades va ser estrenada l’any 1905, quan la mirada cap a l’Orient feia furor. He de confessar que no l’havia vista mai representada en viu (el que no deixa de ser curiós, després de vint anys d’acèrrim abonat al Liceu). Com a subscriptor del torn E, em corresponia assistir-hi el 22 de juny de 2006, el mateix dia en que morí la mare. Aquesta circumstància malastruga ha postergat el gaudi de la Madama fins ara mateix i l’ha tenyida de tons ben poc propicis.

No sé si la producció d’enguany coincideix amb la del 2006: és austera i no abusa d’exotismes, encara que la decoració minimalista no deixa de ser un tòpic del nostre imaginari. Patricia Racette, trenta anys més gran del que el seu paper requereix, està més que estupenda i demostra que al teatre aquestes nimietats no sempre són un obstacle. En quant a l’obra en si, m’ha agradat força, encara que al segon acte sembla que no passi res (apart de l’“Un bel di vedremo”). Puccini, un autor sempre sota sospita entre els membres més exquisits de l’afició, demostra aquí (com ho fa també a “Tosca” o a “La Bohème”) que és pot fer un melodrama concís, amb cap i peus i que aconsegueixi emocionar.

Carroll, Lewis Carroll, no va imaginar mai que Puccini escriuria una òpera sobre una japonesa digna de compassió que carregava sobre les seves espatlles un nom tan ridícul com el de “Madame Butterfly”. Explicat de forma més literal, el “butterfly” de Carroll es redueix a una mosca de la mantega, dibuixada per Teniel amb suprema obediència.

Netsukes (3): el llibre

Tot aquest anar i venir de netsukes s’originen, esclar, amb la lectura de “La llebre amb ulls d’ambre” d’Edmund de Waal (Quaderns Crema, 2012, amb una traducció que sona molt bé de Carles Miró), un llibre que ha enamorat a tots aquells que s’hi han acostat. Com indica en el seu subtítol, aquesta és la història d’una herència transmesa a través dels anys entre els diferents membres d’una família fins arribar a mans de l’autor, un ceramista britànic que decideix investigar retrospectivament el camí seguit per aquest llegat i les circumstàncies que el van acompanyar.

El més curiós d’aquesta herència és que es compon d’unes dues centes cinquanta figuretes d’ivori i de fusta, representacions naturalistes o grotesques o estilitzades de tota mena de subjectes, animals, vegetals o humans, costumistes, fantàstiques, eròtiques o còmiques. Són els esmentats “netsuke”, una mena de fermalls que es duien al cinturó per tancar una bossa que hi penjava a la manera d’una butxaca. Esdevingué popular al segle XVII com a complement dels kimonos masculins i de mica en mica anà sofisticant el seu disseny fins a esdevenir obres d’art amb entitat pròpia.

El viatge de descoberta de de Waal s’inicia al París del Segon Imperi i salta de ciutat en ciutat (i fins i tot de continent en continent) per seguir el rastre de la singular col·lecció. El que es dibuixa a grans trets és la història de l’ascendència i caiguda d’una família de jueus d’Odessa, emmarcada en els grans esdeveniments dels darrers cent cinquanta anys i salpebrada amb noms importants de l’alta cultura (com ara Proust o Hoffmansthal). De Waal ho explica amb elegància, empatia (tan necessària davant d’actituds antisemites) i un punt de malícia narrativa. No revelaré cap secret si dic que alguns “girs del guió” són tan satisfactoris pel lector que només confirmen que la realitat supera sempre la ficció (de forma no tan allunyada del que vam descobrir a la pel·lícula  sobre Rodríguez/Sugarman).

El motor secret d’aquest bloc sempre ha sigut la relació impensada i fèrtil entre entitats inicialment alienes i inconnexes, per això “La llebre amb ulls d’ambre”, que enfila amb un cordó màgic dos cents cinquanta netsukes, cinc ciutats i moltes vides, sembla un llibre tan afí a aquesta casa. Absolutament recomanable, especialment per a qui senti algun interès pel món d’ahir, del que escrivia amb tanta autoritat Stefan Zweig.

Netsukes (2): japonaiserie

Foto de Kusakabe Kimbei (pels volts de 1870)

L’exposició “Japonisme” (exhibida al Caixafòrum fins el 15 de setembre) va arribar-me primer en el format bidimensional del seu primorós catàleg (avantatges de conviure amb algú que ha participat al muntatge) i només bastant més tard vaig gaudir de la seva versió 3D, que és com haurien de veure’s d’entrada aquestes coses.

El terme “japonisme”, d’origen francès i que jo llegia aquest estiu per primera vegada, denomina la influència que tingué la cultura japonesa sobre l’estètica occidental de finals del segle XIX i principis del XX. Aquesta precisa delimitació en el temps té molt a veure amb la peculiar història del Japó a l’era moderna. Malgrat que durant el segle XVI s’havien començat a establir relacions comercials amb Occident, on els jesuïtes portuguesos hi tingueren molt a dir, aquest inicial idil·li amb el catolicisme acabà com el rosari de l’aurora amb un considerable saldo de màrtirs. El 1639 s’establí el “sakoku”, política d’aïllament que tancaria les seves fronteres fins que el comodor americà Matthew Perry en forcés la seva apertura l’any 1854.

El contacte reprès amb una cultura de la qual Europa a penes coneixia algunes porcellanes de joc de te adquirí veritable furor de “trending topic” per a una societat de prosperitat burgesa assedegada de sorpreses i novetats exòtiques. Els importadors europeus d’art feren el seu agost, ja que els japonesos no semblaren gastar gaires manies per desprendre’s del patrimoni nacional. La moda japonesa ho envaí tot, principalment des del seu aspecte més pintoresc i superficial: ventalls oberts sobre el canapè i la senyora de la casa vestida amb un quimono per a l’ocasió. Edmund de Waal, de qui escriuré alguna cosa més als propers capítols, ja ho diu: “… el “japonisme”, la manera apassionada i creativa que havia tingut Occident de malentendre el Japó durant més de cent anys”.

No tothom va participar del malentès amb la mateixa intensitat, o almenys hi hagué qui ho va fer amb una mica de dignitat estètica, com seria el cas de James McNeill Whistler, Vincent Van Gogh o Henri de Toulouse-Lautrec, tres figures que entengueren i reproduïren les subtileses nipones sense perdre l’ànima pròpia.

A l’exposició de Caixafòrum s’hi troba una mica de tot, des de l’explotació mercenària de l’orientalisme fins al producte genuí. Si la pintura i la foto “amb quimonos” sovint entra de ple en el kitsch (sobretot si la protagonitza la reina d'Espanya), el japonisme aplicat al disseny i la decoració pot presumir d’algunes belles mostres de mobiliari o de ceràmica, encara que les peces de més qualitat provinguin del propi arxipèlag japonès amb obres ben conegudes (però igualment excelses) d’Hokusai o Hiroshige. La visita paga la pena perquè convida a reflexionar sobre la pol·linització cultural, perquè toca diversos registres estètics tots similarment plaents i perquè algunes obres de l’exhibició bé que s’ho valen.

Joan Miró al seu periode groc.

Com a nota a peu de pàgina, també s’hi poden veure exposats tres netsukes bastant senzills i poc inspiradors. No fingiré que sóc un expert en aquestes subtileses del disseny oriental (fins fa quatre dies no sabia què coi era un netsuke), però per a qui encara ho ignori el tranquil·litzaré dient-li que tot serà explicat al seu degut moment.

Netsukes (1): la llebre

Amb ulls d'ambre.

Un món de metros: New York (2)

Segons com es miri, es diria que a Nova York li sobren totes les virtuts; per això clama al cel una de les seves més notables mancances: el seu mapa de metro és il·legible i maldestre, una vergonya si se'l compara amb el de Londres.

D'entre les propostes presentades per a posar-hi remei, m'agrada especialment aquesta radial del dissenyador Max Roberts. Sí, d'acord, la geografia queda fortament deformada; però per fer truites topològiques cal trencar els ous de la rígida realitat.

La possibilitat dels impossibles

Cristina Losantos: you're the Top!

Quan fa pocs mesos va tancar la llibreria “Proa Espais” del carrer de Rosselló, circularen per la xarxa els previsibles laments mortuoris que es fan sentir cada vegada que un d’aquests establiments abaixa la persiana. Em va fer una mica de ràbia que la Júlia Costa, sempre en lluita contra el món i els seus clixés, digués allò tan lleig de “si la tanquen, no ploreu ara: haver-hi anat més sovint en vida seva” i, per acabar-ho d’adobar, ho reblava afegint que el local es trobava a un emplaçament que no li venia gens de pas.

Bé, estimada Júlia, no puc fer més que discrepar amb tu, ja que la difunta llibreria quedava a un portal de distància de casa meva, o sigui que segons la meva interessada opinió no podria estar millor situada. Gràcies a aquesta proximitat vaig assistir a un parell de presentacions de llibre nou, a les quals no hauria anat si impliquessin dos-cents metres més de desplaçament. Cert que no vaig ser mai un client freqüent, però (un cop desapareguda Ona) havia esdevingut la llibreria de referència per trobar a Barcelona els títols en català de les editorials petites. On et penses, Júlia, que vaig trobar “La cendra dels anys”?

Com que això no pretén ser un atac personal ni una jeremiada catalana més (ni he vingut aquí a enterrar el nostre César convergent), anunciaré a continuació l’obertura a principis de juliol d’enguany d’una llibreria hereua de “Proa Espais”. Es diu “La Impossible” (Provença, 232), diuen que per allò tant de maig del 68: “sigueu realistes, demaneu l’impossible”. La trobareu davant de l’IES Maragall. De moment, mentre no disposin de diners per comprar més taules expositores, és una llibreria inusualment espaiosa, però també inusualment ben abastida.

No em sembla bé (i ja li he dit a la Mireia) el desori alfabètic que entorpeix la novel·lística en català a l’entrada de la botiga. Potser sóc jo el que s’equivoca i Facebook ha generat un nou ordre alfabètic mundial sense demanar permís a ningú. M’ha agradat, en canvi, que la meva sol·licitud de “L’escombra del sistema” hagi topat amb un avís de títol exhaurit i un altre de títol en camí. Un dia més tard, ja el tinc a les mans. Ferran Ràfols, ves-te preparant!